Els successius governs d’Aragó han fomentat la cohesió mitjançant l’enfrontament amb el veí català
El 1149, la seu episcopal de Roda es trasllada a Lleida arran de la conquesta. La disputa pels límits amb la veïna diòcesi d’Osca es clou el 1203, quan la delimitació resta fixada en el curs mitjà i inferior del riu Alcanadre, límit alterat el 1571 en haver d’encaixar-hi la nova diòcesi de Barbastre. Al segle XIII Ribagorça és definida com una vegueria, capital Benavarri. El representant reial exercia tres càrrecs alhora, atès que era “veguer de Ribagorça i de Pallars i sobrejunter de Sobrarb i les Valls”, és a dir, regia dues regions administrativament catalanes i una d’aragonesa. El 1300, però, Jaume II accepta els arguments aragonesos i traspassa Ribagorça a Aragó, malgrat les protestes de les corts catalanes el 1305. El 1322, la creació del comtat de Ribagorça porta el límit a la riba de la Noguera Ribagorçana. Les cessions de Tamarit, Mequinensa i Fraga, al mateix segle XIV, imposen la delimitació actual. En canvi, la vall d’Aran, inicialment vinculada amb Aragó, manté una forta relació amb Catalunya, tal com Pere el Cerimoniós segella el 1381.
La definició aragonesa de la Ribagorça comporta que la diòcesi de Lleida resti sobre territori aragonès i català, cosa que retrata la societat real, perquè les terres cedides a Aragó mantenen majoritàriament la llengua i cultura catalanes i tenen Lleida com la seva capital de serveis. Encara a mitjan segle XX els habitants de Vilanova de Sixena declaren que el seu mercat principal és Lleida. Com escrivia el 1973 el catedràtic de geografia de la Universitat de Saragossa, Antonio Higueras Arnal, Aragó arribava al final del franquisme sense una xarxa de capitalitats potents, raó per la qual els seus límits eren porosos i inexistents, sobretot en el costat oriental. Amb l’arribada del règim democràtic, el nou govern autonòmic aragonès assumeix el repte de cohesionar i dotar d’identitat la regió. En el costat oriental es podria haver optat per fer ressaltar la singular unitat social per damunt de la segmentació administrativa recalcada per les províncies establertes el 1833. Però es va preferir tot el contrari. Per això la diòcesi de Lleida va ser retallada el 1995-98 a fi que s’ajustés a la ratlla provincial. Tot empenyia a crear fronteres identitàries mentals, en expressió de Ramon Sistac. Ara els serveis ja no venen de Lleida i el límit es percep en tots els detalls de la quotidianitat; “no servimos a catalanes” va etzibar secament el farmacèutic fa poques nits a un alumne meu que, arran de la malaltia del seu avi, s’havia apropat a la farmàcia més propera, situada, tanmateix, a l’altre costat de la ratlla.
Els successius governs d’Aragó han fomentat la cohesió mitjançant l’enfrontament amb el veí català. El 2018 el govern regional prohibeix que els llibres de text incloguin l’expressió “catalanoaragonesa”, mesura revisionista que va més enllà del franquisme, atès que els llibres escolars publicats a Saragossa el 1945 explicaven la “Reconquista catalano-aragonesa”. El 2019 el president Lambán difongué un calendari que incloïa cada mes una màxima identitària: al maig criticava l’expressió catalanoaragonesa; a l’agost advertia que els reis havien de ser citats segons la numeració aragonesa perquè la catalana era fruit de la historiografia catalanista, i al setembre deia que tots els habitants de la Corona d’Aragó eren arreu percebuts com a aragonesos. Cap d’aquestes afirmacions supera el llistó del rigor històric: la corona era catalanoaragonesa des de l’origen, perquè Alfons el Cast el 1169 era assessorat pels seus barons “Catalanorum et Aragonensium”; els reis empraven la numeració catalana (Pere Terç) perquè segons la fisiologia de l’època la transmissió sols era masculina; i desenes d’historiadors de tot el Mediterrani constaten que els provinents de la Corona d’Aragó eren genèricament identificats com a catalans.
Aquest context ajuda a entendre el seguit de sentències judicials. El 2017 un jutge substitut en un jutjat de primera instància d’Osca autoritza que un escamot de 80 guàrdies civils entri de nit, metralleta en mà i en formació d’assalt, al Museu de Lleida per endur-se 44 obres d’art provinents de Sixena; quan el 2021 el Tribunal Suprem s’hi pronuncia, reconeix que les obres havien estat adquirides per la Generalitat de Catalunya però troba un defecte de forma que permet anul·lar-ne la validesa. El mateix 2021, un jutge de primera instància de Barbastre imposa el trasllat de 111 peces del Museu de Lleida provinents de diferents parròquies de l’antiga diòcesi, de les quals consta el respectiu document d’adquisició per part del bisbe Messeguer (1889-1905), però el jutge n’anul·la la validesa. Finalment, l’operació de rescat dirigida per Josep Gudiol el 1936 de les pintures murals de Sixena afectades per l’incendi provocat pels escamots locals passa a ser explicada com un espoli i el 2025 el Suprem n’ordena el retorn al monestir sense més consideracions.
El context explica curioses concomitàncies. El jutge que va emetre la primera de les sentències esmentades va voler agrair a la premsa aragonesa “el inmenso cariño que me demostraron los aragoneses”. I tot i que l’Església imposa, sota justificació evangèlica (1Cor. 6.1), que les causes entre eclesiàstics s’han de dirimir internament, en el present cas el bisbe de Barbastre-Montsó va portar, el 2016, el seu homòleg de Lleida davant del tribunal civil, cosa que va abocar, el 2020, a una curiosa guerra de comunicats entre bisbats. En coherència amb l’estratègia de cohesió regional, les autoritats polítiques aragoneses engresquen el fervor popular amb declaracions en què recalquen com n’estan, de maltractades, les obres a Catalunya i fomenten la seva recepció a Aragó amb una gernació que hi aporti “cantos, vítores y aplausos”. Tot plegat contrasta amb la fredor amb què s’han viscut els fets a Catalunya.
Esperem que el major rebombori que assoleix la tercera de les sentències no sigui perquè aquesta no afecta Lleida sinó Barcelona.
