Skip to content

Archive

Category: Franja

Sobre l’orígen del símbol de les quatre barres [Una Franja d’història, amb Jacinto Bonales]

El tema de la bandera de les quatre barres és un dels més controvertits  entre Aragó i Catalunya (a més d’altres territoris de parla catalana). Moltes línies s’han escrit i molts textos històrics s’han citat justificant la paternitat aragonesa o catalana de la senyera però, quin és l’origen d’aquest símbol compartit entre tots els territoris de la Corona d’Aragó, i tal volta es pot vincular netament a un territori concret?

Jacinto Bonales

Els símbols territorials, i en concret les banderes territorials, són creacions contemporànies, fills de la modernitat política que significà el liberalisme. Formen part del concepte modern d’estat, de pàtria, de nació, i serveixen per diferenciar-se i ser diferenciats com a unitats respecte a altres unitats veïnes i -tot sovint- confrontades. L’exemple més clar és la bandera francesa, símbol inequívoc del nou model d’estat diferenciat de la monarquia absolutista: la bandera tricolor com a referent de la República. Significatiu és també l’ús de la bandera com a element diferenciador dut a terme per la monarquia anglesa quan va regular, al segle XVII, el seu ús als vaixells britànics per tal que els corsaris amb patent anglesa (i bandera vermella) poguessin diferenciar entre els propis i els altres per atacar-los.

La bandera territorial, doncs, serveix per distingir entre la unitat (allà on pertanyen) i els diferents, però sempre dins d’uns paràmetres jurisdiccionals, és a dir, quan la jurisdicció s’uneix. El millor exemple el proporciona Espanya, on no podem parlar d’una bandera estatal fins al segle XIX. I això no perquè estigués formada per diferents reialmes, sinó pel fet que el poder jurisdiccional, la jurisdicció, la justícia, estava partida entre diferents senyors (milers). La idea, el concepte d’Espanya com a unitat diferenciada amb bandera territorial és fruit del nou concepte d’estat liberal. No en debades l’actual disseny de bandera constitucional té el seu origen en el concurs convocat, l’any 1785, per dotar d’un nou estendard a la marina armada de la monarquia.

Tot plegat no vol dir que les banderes siguin noves, ni molt menys. Podem parlar de dos tipus de banderes o “pendons”, els d’origen militar i els d’origen religiós. Des d’antic -abans fins i tot dels romans- s’han creat símbols, estendards i altres com a diferenciador bèl·lic. En època moderna cada unitat militar posseïa la seva bandera, en aquest sentit són emblemàtics els terços de Flandes amb tot un ritual al voltant de la bandera tant en temps de pau com durant el transcurs de les batalles. Fruit d’aquest simbolisme, la legió espanyola, recollint les divisions dels mítics terços, es van subdividir en banderes com a unitats militars.

Però estem parlant d’exèrcits moderns i contemporanis. En època medieval, però, els exèrcits estaven formats per l’aportació d’homes per part dels nobles (l’estament militar), l’església (com a senyors jurisdiccionals) i les ciutats, i es feia o bé pagant cada noble una host, o utilitzant el dret feudal de l’host i cavalcada: l’obligació dels vassalls d’acudir al clam del senyor per anar a la guerra. Un dret complex que normalment era discutit pels pobles, reclamant que només estaven obligats a l’host i cavalcada dins del seu terme, dins els termes d’una baronia o comtat, o amb limitacions temporals (dos dies, per exemple). Altres pobles, però, estarien obligats a fer host i cavalcada al seu senyor (fins i tot al rei), però només fent-ho de forma gratuïta un dia o dos, havent de pagar el senyor la despesa i el jornal la resta de dies. Uns exèrcits estranys, doncs, pel nostre concepte actual d'”exèrcit”. El senyor, com a noble, disposava d’un distintiu, el del llinatge, el de la condició de cavaller, baró, comte, duc, vescomte, etc., i quan anava a la guerra, sota les ordres del seu monarca -o contra el seu monarca, com tantes voltes en la història- portava el seu escut, la seva marca de llinatge per diferenciar-se de la resta. I juntament amb ell, anava la seva host, que ben bé que es cuidava que no li passés res al seu senyor, aquell que li havia de pagar per estar tan lluny de casa. Els camps de batalla, doncs, eren plens de diferents escuts, emblemes, estendards i senyeres ben diferents, encara que la principal era la pròpia del monarca. La pròpia del monarca i no la del territori de la monarquia.

I les ciutats, en anar a combat -quan eren viles de la Corona- també portaven el seu propi emblema diferencial i diferenciador. En el cas de Barcelona, per posar un exemple, cal distingir entre l’estendard del comte de Barcelona i el propi de la ciutat.  Al marge d’aquestes, n’hi havia altres banderes, els pendons religiosos que en època moderna van tenir una gran difusió a través de les confraries. Però això és una altra història.

Quan es creen les banderes territorials (institucionals i, doncs, contemporànies), es busca un símbol antic, excepte en el cas d’Espanya que, com hem dit, va sorgir d’un concurs. Una altra cosa és l’escut “nacional” o “estatal”, que no és altra cosa que l’adaptació de l’escut dinàstic, és a dir, de l’escut de la família que està al cap de la monarquia. L’escut actual d’Espanya, per exemple, està format pel símbols de cinc corones (Castella, Lleó, Aragó, Navarra i Granada), sota l’emblema familiar dels borbons (les flors de lliri).

A diferència del cas d’Espanya, a les banderes institucionals d’Aragó, Catalunya, ses Illes Balears i València, prima un símbol que parteix d’un mateix origen: l’adopció de l’escut d’armes d’una nissaga en forma de quatre barres vermelles sobre fons groc. Sí, d’una nissaga, però la qüestió no és pas senzilla. Hi ha tres teories emprades políticament (ja que només políticament té sentit aquest debat) que parlen del seu origen. Anem a veure-les:

La nissaga barcelonina: La principal teoria sobre l’origen de les “quatre barres” és la que assevera que procedeix de la nissaga o casal dels comtes de Barcelona. El primer cop que es documenta de forma indiscutible és en un segell del comte Ramon Berenguer IV que validava un document de l’any 1150 Hi ha referències anteriors, com la decoració de les tombes de Ramon Berenguer II i d’Ermessenda de Carcassona, però es desconeix si les barres són de l’època o d’unes reformes posteriors. Segons aquesta teoria, les barres vermelles sobre fons groc serien el símbol heràldic dels comtes de Barcelona, d’origen incert, i que, lligat a l’herència de la nissaga, en produir-se la unió amb Aragó, l’hereu, rei d’Aragó i comte de Barcelona, mantindria (per via paterna) el símbol familiar, d’altra banda amb molt prestigi al migdia francès, on la família tenia una gran influència. No podem parlar encara de quatre barres, ja que en la documentació i en segells els futurs reis d’Aragó apareixen indistintament amb escuts de quatre, tres i fins i tot dues barres. No serà fins el regnat de Jaume I quan es consolidaran els quatre pals. A partir d’aquest fet, apareix la llegenda, documentada ja al segle XVI i potenciada pel regionalisme català del segle XIX, que indica que, després d’una batalla contra els normands, el rei dels francs mullà la seva mà en la sang de les ferides del comte Guifré el Pilós (comte de Barcelona, Osona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent) i dibuixà les quatre barres en el seu escut daurat, donant origen a l’escut heràldic del la nissaga nobiliària principal del que en el futur seria Catalunya.

Aragó i la concessió papal: Tot un conjunt d’autors i -fonamentalment- comentaristes, aporten idees diferents sobre l’origen aragonès de l’escut per tal de negar la teoria anterior. Uns diuen que l’origen és un reforç de barres de ferro sobre els escuts de fusta, rodons, dels guerrers aragonesos, i que després pintaven d’aquests colors. Altres assenyalen que l’escut fou una concessió papal si bé no hi ha acord sobre quin papa ni sobre quin monarca aragonès (des de Ramiro fins a Alfons II d’Aragó). En qualsevol cas, sí que coincideixen en buscar -i trobar- mil i una justificacions per negar l’origen per via de la nissaga dels comtes de Barcelona. El fet de tractar-se d’un reialme, dóna molta força a la consideració de les quatre barres com a escut de la nissaga aragonesa, especialment si ho comparem amb la teoria barcelonina. És lògic pensar que l’hereu de Ramon Berenguer IV i de Peronella d’Aragó adoptés l’escut del reialme com a representatiu de la màxima dignitat que posseïa. El principal problema és la manca d’antecedents, el predomini de l’arbre aragonès com a marca dins la numismàtica aragonesa de l’època, i la contradicció amb les altres dos teories…

L’origen provençal de les quatre barres: Segons un grup d’autors francesos, l’escut de les quatre barres era l’antic símbol del reialme d’Arlés, al segle X. La desfeta del reialme, la seva entrada dins el Sacre Imperi i la fragmentació feudal, farien que, finalment, només restés l’escut al comtat de Provença. La relació d’aquest amb els territoris ibèrics és innegable: a través del matrimoni de Dolça I de Provença amb Ramon Berenguer III de Barcelona (que seria comte de Provença fins 1131); i de Berenguer Ramon I de Provença (fill d’ambdós, comte fins 1144), exercint de regent Ramon Berenguer IV de Barcelona (II de Provença) i, ja després de la unió dinàstica d’Aragó i Barcelona, com a comte de Provença Alfons el Cast (entre 1167 i 1173). Seria amb el fill del rei d’Aragó, Alfons II de Provença, que aquest territori restaria definitivament separat del llinatge hispànic. Entre els propis heraldistes francesos es discuteix aquesta opció, ja que la immensa majoria d’ells consideren que és precisament a través de Ramon Berenguer III de Barcelona que les quatre barres s’introduirien dins la Provença. Si fos així, la teoria aragonesa quedaria reduïda al no res, ja que amb aquest comte barceloní és anterior a la unió dinàstica.

Comentari.

La formació de les banderes territorials, i els debats sobre els seus orígens és un interessant tema d’estudi ja des de la història centrada al segle XIX o ja des de la sociologia. Una cosa està clara: ni podem asseverar l’origen de les quatre barres, ni aquest té un gran interès historiogràfic. És un debat propi de la historiografia decimonònica, que ha estat reprès per part de la societat dins dels debats nacionalistes (catalanista i anticatalanista) sense aportar ni utilitzar cap suport científic de pes (en història, com en el futbol, tothom té la seva opinió). I és que aquella història entesa com a “successió successiva de successos succeïts successivament”, o altrament dit la crònica més o menys novel·lada del rei “tal” o el comte “qual”, ha passat, afortunadament a “la història”. I diem afortunadament perquè la historia actual, com a ciència social, aprofundeix amb tècnica, mètode i marc teòric, en l’anàlisi del passat per la comprensió del present i la projecció del futur. Projecte social, però ja també mediambiental. Hem passat d’estudiar l’escut, el comte, el rei o el primer ministre, per analitzar les estructures socials i econòmiques (i per conseqüència polítiques), la formació i transformacions de les mentalitats, l’empremta humana en l’espai, a teoritzar sobre els models de poblament, d’explotació dels recursos, i a criticar, quan cal, els processos econòmics de concentració i distribució en las fases de crisi i creixement.

Una cosa ha de quedar clara: els conceptes, en història, canvien. D’on venen les quatre barres? doncs del sistema feudal, amb tot el que suposa. L’ús polític territorial del símbol va a gustos. Aragó? Catalunya? Provença? Escolliu el que vulgueu, que això no canviarà la història…

Jacinto Bonales, historiador, documentalista i expert en gestió de patrimoni cultural

Origen: Catalanes y aragoneses reivindican en Alcañiz los festejos taurinos ante un amplio despliegue de seguridad

Origen: A la espera de financiación para la reintroducción del quebrantahuesos

Origen: Mal orache

Mal orache

Qué opinas de este orache? / Que una cosa u otra hará./ ¡No quiá Dios! Y Dios quiso que se pusiera a nevar despiadadamente. Aunque nunca nieva a gusto de todos, que vamos a hacerle. Pero el mágico manto impoluto parece contagiarnos de una pureza auroral e incontaminada. No solo es cosa de niños; también los mayores parecen tener un cierto humor de fiesta, de paréntesis y vacación, cuando el cielo se puebla de blancas claves de Fa. Lo hemos heredado tal vez de cuando la tierra nos desterraba de los campos con la terca contundencia de los meteoros.

 

-¡A retiro que llueve!

Sin embargo, aquel entorno humano no impedía moverse si se tenía la precaución de echarse una manta por los hombros mientras mayores y chicos se arrebujaban buscando el mutuo calor, componiendo una imagen como la de los indios “pies-negros” de los tebeos, aunque el carro brincara por las roderas y el canchal con la ilusión de que así se estaba más confortable. Ahora el coche y el tractor nos matan con la helada, pero eso sí, con más comodidad.

Mas cuando “recuece la hora” por la parte del mar, que nos abduce, nos trasiega y nos despuebla desde siglos, no sabemos ponernos a salvo si no es con el arma estéril del rencor, que es lo más fácil cuando sientes impotente que te roban la Historia, el patrimonio, los recursos, tu gente y tu vida. ¡Ay de los hombres de la costa y los que reniegan de su origen, como Carod Rovira y Durán i Lleida!. Porque Aragón ya no siente a los costeños como hermanos.

No es preciso recurrir a un “Síndic de greuges” para remontarse a pasados agravios, sobre todo desde el advenimiento de Jordi Pujol, que recorría oficialmente las colonias de “La Franja”: la deprimida “Catalunya Irredenta”. Los políticos catalanes no nos han dado ocasión para olvidar.

Desde Lluis Companys revistando “sus tropas” en la Lonja de Alcañiz, al editor de sus postales (“Alcanyiç, CATALUNYA”) o el escultor Marés “rescatando” piezas del Matarraña y el Maestrazgo para su Museo, o los camiones que partían del Aragón arruinado por la posguerra camino del “Museu d’Art Romanic de Catalunya”, como tiempo atrás los fondos del Archivo Histórico de la Corona de Aragón, y los documentos de “La Cruzada” que nos robó Cataluña con la complicidad de Zapatero y Ángeles González Sinde, y los bienes medievales que se llevaron hasta hace poco de las diócesis de Huesca y Barbastro al “Museu de Lleida”, o los tesoros del Monasterio de Síjena, ayer Panteón Real de Aragón, ilícitamente vendido por las monjas y que ahora se niegan a devolvernos despreciando el veredicto los tribunales canónicos y civiles.
Mal orache el del indómito Gregal, el aire griego solemne y severo de Aragón “el biello”.

Softaragonés presenta un servei de traducció automàtica i en línia entre aragonès, català i espanyol

Origen: Primer traductor automàtic entre les llengües de l’Aragó | VilaWeb

A Colla de Charradors O  Corrinche

En colaborazión con o Centro Aragonés de Barcelona y la UB

Organizan

“Ziclo de Seminarios sobre Lengua Aragonesa”

1: “Lo Cheso (variant de referencia de l’Aragonés)”  (30/01/2016)
2: “Introduzión cheneral ta ra lengua aragonesa”
(12/03/2016)
3: “Locucions, frases feitas, refrans… a medolla d’a lengua”
(16/04/2016)
4: “A toponimia aragonesa”
(14/05/2016)
5: Una gollada a cuasi 20 años d’aragonés en a escuela
(02/07/2016)

Contauto: aragonesgue(arrova)centroaragones.org
Atentamén:
Pau Arbués (Colla de Charradors O Corrinche)

Origen: La red educativa del medio rural, objeto de investigación de la UAB

Origen: Catalunya lliurarà en els pròxims dies a l’Aragó 53 de les 97 peces de Sixena – Segre.com

Origen: Jornada reivindicativa en favor de la lengua en Monroyo

Coincidiendo con el día Mundial de la Lengua Materna, Monroyo acogió una celebración organizada por la Asociación de padres del Matarraña en Defensa del Catalán, Clarió. La jornada tuvo lugar en el Salón Cultural y sirvió para poner de manifiesto las reivindicaciones que desde esta asociación hacen respecto al uso del catalán en la comarca del Matarraña.

 

Ante un centenar de personas se presentó un estudio sobre el uso del catalán entre los jóvenes de 2º de la ESO en el IES Matarraña de Valderrobres a cargo de la lingüísta barcelonesa Anna Currubi y que contó con la introducción del también lingüista y doctor en Sociología, el peñarrogino Natxo Sorolla.
Aunque el estudio todavía no está disponible sí será publicado en breve. El acto sirvió para poner de manifiesto varias de las conclusiones: la principal de ellas, según su autora, es el aumento de personas jóvenes que emplean el castellano como primera lengua en sus relaciones habituales, tanto de familia como con los amigos. Una tendencia que en palabras de Currubí también se observa en «otras comarcas» como el Bajo Cinca o la Litera, si bien en el Matarraña ese proceso está siendo más lento, entre otras cosas por ser un medio más rural y en el que ha habido menor inmigración, tanto extranjera como del resto de España. Otra de las conclusiones que se extraen es la hegemonía clara del castellano en el uso oficial, algo que no es nuevo pero que queda también se pone de manifiesto en este estudio. Por último se destacó que pese a ser un proceso reversible, es algo que ocurre en otros territorios bilingües y no bilingües en otras partes del mundo.

 

En cualquier caso lo que allí se demandó fue una mayor implicación de los distintos organismos gubernamentales. «Es de vergüenza ver la dejadez de nuestras instituciones y de los que nos representan respecto a nuestra lengua», manifestó Jose Manuel Aragonés, presidente de Clarió, instantes antes de dar la palabra al sociólogo y lingüísta Natxo Sorolla y a la autora del estudio. «Pensamos que la situación actual con el nuevo ejecutivo autonómico es mucho mejor. Nosotros demandamos mejoras para la lengua y vemos un futuro bastante negro por una sustitución lingüística que tenemos aquí ya; confiamos en que cambien muchas cosas. Nos gustaría la cooficialidad pero de momento lo vemos muy difícil», afirmó Aragonés. Además del coloquio y presentación del estudio, la jornada tuvo un marcado carácter lúdico.

Mayor implicación del ejecutivo
Coincidiendo con el día mundial de la lengua materna el Departamento de Educación, Cultura y Deporte del Gobierno de Aragón, ha lanzado un anuncio televisivo en el que aboga por la preservación de las lenguas propias de Aragón y en la que pueden verse distintas palabras del catalán o pero también del aragonés; un idioma en mucha peor situación y que apenas es utilizado como lengua materna en los valles pirenáicos de Hecho y Ansó, en Huesca.

 

Natxo Sorolla fue uno de los asistentes. Es Doctor en sociología y reconocido lingüista:

¿Cuales son los mayores problemas de la lengua en el Matarraña?
Hace unos años la problemática era otra. Teníamos que en los años ‘90 el catalán era la lengua hegemónica en el Matarraña, es decir, más del 90% de la gente la tenía como lengua materna. Sin embargo la gente aunque la hablase no conocía la gramática. Hoy en día es cierto que más personas conocen gramaticalmente la lengua, pero se ha añadido un problema más. Estamos viendo cómo hay una sustitución paulatina de nuestra lengua entre las nuevas generaciones. Si hace dos décadas un castellano parlante que viniera al Matarraña, ya fuera por ser un nuevo residente o por no tener como lengua materna este idioma, se encontraba con que la lengua hegemónia era el catalán y no tenía apenas problemas en aprenderlo hoy en día vemos que el catalán ha perdido la hegemonía que podía tener hace dos décadas, sobretodo entre los más jóvenes. Nos encontramos incluso jóvenes de padres catalanoparlantes que sin embargo utilizan de forma más habitual el castellano en tre su círculo de amigos y por supuesto en ámbitos como el educativo.
¿Desde cuándo se observa esa evolución?
Hemos visto cómo entre los dos últimos estudios hechos sobre el tema en 2004 y en 2014 hay bastantes diferencias. Mientras en 2004 los porcentajes de catalanoparlantes que utilizaban el catalán como lengua materna seguían siendo del 70%, en el estudio de 2014 hemos visto que esos porcentajes han bajado bastante y se sitúan en torno al 50% de la población. Como ves hemos pasado de un 90%, a un 70% en 2004 y el 50% actual. Cabe decir que tradicionalmente comarcas como el Matarraña o la zona catalanoparlante del Bajo Aragón-Caspe han arrojado siempre cifras mucho mayores de personas que tienen el catalán como primera lengua que la mismísima Barcelona. Veníamos de una situación bastante buena en los años ‘90, a pesar de toda la situación política. Observábamos cómo se había mantenido un uso casi total del catalán en lacalle, entre las familias; pero diferentes dinámicas han hecho. Lo que pasa en Fraga o en Tamarite es un poco lo que podría terminar pasando aquí. El hecho de que el catalán no sea una lengua escolar hace que incluso los tradicionalmente catalano parlantes, terminen haciendo un mayor uso del castellano en su vida cotidiana.
¿De seguir esta tendencia qué crees que podría llegar a pasar?
Hemos visto cómo zonas en las que tradicionalmente se hablaba esta lengua como son Valencia y Alicante, Perpiñán o l’Alguer en Cerdeña ahora es una lengua totalmente desplazada del uso diario. La habla gente pero es minoritario el empleo de ella como lengua materna y ha sido desplazada en el caso de Alicante, Perpiñán o el Alguer, haciendo que en esos territorios el catalán prácticamente sea una lengua periférica. Nosotros estamos mucho mejor incluso que otras comarcas de Aragón como el Bajo Cinca e incluso que algunas de Cataluña, pero el descenso es claro y la bajada en el porcentaje de catalano parlantes también. Incluirla en el Currículum, no solo de forma optativa y que además sea nuestra variedad de catalán
También hay gente a la que le preocupa la pérdida de palabras y dichos propios del Matarraña…
Hemos hecho ya varios estudios y no puedo dejar de referirme a Esteve Valls. Hay estudios hechos en referencia a la estandarización y el ‘variacionismo’. Tenemos además literatura de Desideri Lombarte, es decir, tenemos material y tenemos que esforzarnos en ello. La ‘estandarización’ es algo que no solo ocurre aquí.

Origen: Softaragonés posa en línia un traductor entre les llengües de l’Aragó. Llengua catalana. Generalitat de Catalunya

Softaragonés posa en línia un traductor entre les llengües de l’Aragó 

Nou traductor de Softaragonés

Softaragonés, l’organització sense ànim de lucre que té per objectiu fomentar l’ús de la llengua aragonesa a internet i les noves tecnologies, ha posat en línia un traductor entre les llengües de l’Aragó: espanyol, català i aragonès.

Aquest és el primer traductor automàtic que permet traduir entre el català i l’aragonès. La pàgina també conté la nova versió del traductor espanyol-aragonès i el conegut traductor català-espanyol. L’eina permet traduir text, documents en diferents formats i també pàgines web.

El traductor es basa en la tecnologia d’Apertium, una plataforma lliure, de codi font obert, concebuda per a la traducció entre parells de llengües. Disposa d’un motor de traducció independent de la llengua, eines per gestionar les dades lingüístiques per construir un sistema de traducció i dades lingüístiques per ala traducció. Apertium té el suport de diferents institucions entre les quals hi ha la Generalitat de Catalunya.

Traductor

Origen: Tierra de barrenaus: Estudiando catalán

martes, 23 de febrero de 2016

Estudiando catalán

Feba tiempos que quereba tornar a estudiar atra lengua que no fuese l’aragonés. Unas companyeras s’apuntoron a estudiar en a Escuela Oficial d’Idiomas LFC de Zaragoza y trayoron unas fuellas informativas t’o treballo. Asinas m’enteré de que tamién se i feba clase de catalán. A la fin teneba uns horarios meyo decents y me decidié a estudiar-lo. Agora levo ya tres cursos y soi bien contento aprendendo una lengua repolida que me da muitas satisfaccions. Pero como con tot lo que se sale d’o pensamiento hechemonico, m’he trobau con muitas anecdotas.

As primers plegoron quan prencipié a decir que yera pensando en estudiar catalán. O refús que causó entre muitas d’as personas que me rodian me deixó entre ixorrontau y preocupau. Mesmo chent “de l’aragonesismo” se me miró raro. Igual como quan prencipié con l’aragonés, muitas me preguntoron o cutiano “y pa qué?” con ixa concepción utilitarista d’as lenguas, y asumindo ixa falacia d’a ultrautilidat d’as lenguas imperials y a suposada inutilidat d’as minorizadas. Entre todas as preguntas absurdas que me facioron, la que más me trucó estió la d’una companyera. Le’n dicié y fendo uellos de caparra, me respondió: “y en Zaragoza fan clases de catalán? como idioma?”. No sé si quereba que me lo amostrasen como esporte, cocina u filosofía, pero quan bell rato dimpués me dició “yo en tot caso sé una mica de valenciano”, deixó plateros os suyos conoiximientos filolochicos.

Muitas atras, ye claro, no entendeban que me querese comunicar en catalán con chent que charra castellano. Cuento que ye de muit mal explicar a qui s’ha educau en un monolingüismo tant hostil enta qualsiquier atra lengua y más que más, enta las que que charran en l’estau espanyol. Cal encara muitisma educación SOBRE lenguas y patrimonio inmaterial, antimás de EN lenguas.

Fer de menos a las lenguas “chiquetas” se traduce en muitas cosas. Una d’ellas ye pensar que son de millor aprender que as lenguas “de verdat”. Por ixo tampoco no me trucó guaire a pregunta d’una companyera que, sorprendida de que o catalán tamién tenese 6 cursos, me preguntó que qué ferianos en cinqueno y seiseno. Estié por fer-le una somardería y decir-le que nos amostraban a fer catellers, a bailar la sardana y a untar lo pan con tomate, pero m’estimé más de responder con un simple “pues aprender catalán, preixino”. Qui sabe? Talment en cinqueno me leve una sorpresa!

Ye gracioso, curioso u mesmo ironico que muita d’a chent que se le fa raro que yo aprenda catalán, ye aprendendo anglés, francés u alemán, por eixemplo. Muitas d’ellas ta no fer-lo servir nunca u quasi nunca. Nomás t’adornar un Curriculum Vitae que deixar en interpresas que ni lo demandan ni les cal. Una lengua que quasi nunca ferán servir ta comunicar-se con dengún, ta leyer, ta ascuitar mosica, … Ya heba prencipiau a aprender catalán por a mia cuenta, asinas que en bell mes de clase ya yera charrutiando con belun, leyendo bell blog u periodico y, a la fin, entendendo todas ixas collas de mosica que tanto goyo me fan y que son fendo cosas bien intresants.

En l’atro costau, tiengo buena ripa d’experiencias positivas. Quan digo que estudeo catalán, quasi lo foi a escuchetes, asperando os “pa que?” u os “y ixo?” que no aspera garra estudiant d’anglés, aleman, chinés, u mesmo arabe. Pero siempre bi ha chent que te diz un “que guay!” y, quan no te lo asperas, fa mesmo más ilusión. Prou que, como pasa en todas as lenguas, cada vegada que m’he puesto comunicar con belun en catalán, ha estau tot un goyo. Os festivals, con l’ambient de borina y a dosi d’alcohol aduyando, son un sobrebuen puesto ta practicar. Dende l’Aplec dels ports, dica l’Esperanzah WMF, pasando por o Viña, que ye plen de catalanofablants, comunicar-me en catalán m’ha permitiu foter-me bell capazo bien intresant. Sobre lenguas, identidatz, mosica y de tot. Y fer-les conoixer una miqueta iste país tant ixublidau que ye Aragón.

Una d’as cosas que se valuran menos a l’hora de decidir aprender una lengua, ye poder leyer a literatura que siga en a lengua que s’escribió. Encara no tiengo prou nivel, ni tiempo como t’haber leyiu guaire en catalán, pero ya podié disfrutar de Licantropia de Carles Terés, un libro bien intresant y que lo ye petando. Agora en tiengo dos más empecipiaus y o solo feito de tener un nuevo mundo literario a mán ya ye bien ilusionant ta yo.

Desgraciadament hue ye mas facil aprender catalán en muitos puestos d’Europa que no pas en a mayoría de l’Estau espanyol. En Aragón, tanto por patrimonio propio, como por comunicación y convivencia cultural con os países vecins, lo lochico sería que bi hese muitismos más puestos an que aprender catalán y muitisma más chent intresada en fer-lo. As razons ta que isto no siga asinas son ta yo evidents, pero dan ta unatro articlo. Asinas que lo deixaré t’atra vegada y remataré animando a aprender lenguas, a aprender-ne de minorizadas y, prou que sí a aprender aragonés y catalán, parte importantisma d’o nuestro patrimonio.

Origen: N. Sorolla: “A la zona central de la Franja estem veient els principis de la substitució lingüística” | Comarques Nord

N. Sorolla: “A la zona central de la Franja estem veient els principis de la substitució lingüística”

comarquesnord.cat . Mont-roig . diumenge, 21 de febrer de 2016 .

Coincidint amb el Dia de la Llengua Materna, des de Ràdio Matarranya vam tindre l’oportunitat de parlar amb Natxo Sorolla, doctor en sociolingüística del Matarranya. Sobre el català, Sorolla va apuntar que “la situació és complexa, com a tot arreu. Històricament, i fins als anys 90, la situació ha estat d’estabilitat. És a dir, la majoria de la població era catalanoparlant i es mantenia esta llengua com a llengua de transmissió, tant a les famílies, com també com a llengua d’interacció quotidiana entre les persones catalanoparlants. La situació ha canviat bastant a partir de l’any 2000. Per un costat, per la immigració. Per un altre, perquè hi ha població autòctona castellanoparlant, i això ha canviat les condicions demolingüístiques de la situació de la llengua. A nivell general, estem detectant que tot allò que afavoria el manteniment de la llengua està fallant. I sabíem que podia fallar si el volum de catalanoparlants es reduïda”.

Sorolla va afegir que “la situació que tenim és que al Baix Cinca i a La Llitera detectem els primers indicadors d’inici de la substitució lingüística. Bàsicament, que part dels catalanoparlants deixen d’utilitzar el català entre altres catalanoparlants”. Per tant, “veiem a la part central de la Franja l’inici del procés de substitució lingüística que hem de veure com podem evitar”. Com es resol? Natxo Sorolla entén que “la situació s’havia pogut mantindre fins ara perquè la majoria de la població era catalanoparlant i no hi havia dubtes de quina llengua utilitzar. Actualment, tot i que les famílies continuen transmetent la llengua als fills, els catalanoparlants ja són una minoria en segons quins grups d’edat”. Per a corregir esta situació, “es necessiten tots els mecanismes que té l’estat, que és l’Educació, per alfabetitzar a tota la població, encara que no tinguen esta llengua, el català, com a llengua familiar”. És a dir, afiançar el català dins de les aules.

Documental a càrrec de José Blanch, Laura Amigó i Iris Carnicé.
Agraïm la col·laboració de Glòria Francino, Marcel Pena, Paula Gaudens, David Llop, Carmeta Saurina, Ana Rossell i totes les persones que es trobaven en els diversos espais públics que apareixen en la gravació (bar, supermercat, etc.) per haver-nos ajudat.

Origen: Teruel y Castellón se coordinarán para reforzar servicios en zonas limítrofes

Origen: Manifest pel plurilingüisme a Espanya | Lo Finestró

Manifest pel plurilingüisme a Espanya

Sin título

Des de fa un temps ve funcionant un Seminari sobre el plurilingüisme a Espanya, producte del qual ha sorgit el manifest pel reconeixement i el desenvolupament de la pluralitat lingüística d’Espanya. El 25 de febrer es vol presentar al govern d’Espanya, per la qual cosa s’estan recollint signatures.

Si voleu signar el manifest heu d’enviar un correu amb el vostre nom, cognoms, activitat professional i lloc de residència a l’adreça electrònica juanjvazquez@telefonica.net el més aviat possible.

Manifest-CAT-1

La Franja