La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: FranjaDe Fórnoles a La Portellada – 04/01/2022 21:38
Em presento amb aquesta ilustració de la realitat franjolina. pic.twitter.com/lmgV1TYuoa
— Mems Franjolins (@franjoliP) December 30, 2021
Source: La trinitat espanyola de les llengües resistents | Xarxes socials i llengües
Publicat a Viles i gents, de La Comarca, el 24/12/2021
Natxo Sorolla
Lo món de les llengües i els països està ple de contradiccions. O com a mínim, pareixen contradictòries: – Quina és la llengua més parlada a la Unió Europea? + L’anglès. – Fins i tot havent marxat los del Regne Unit? + Sí! – Però… + Sí, sí, és la més parlada, i continuarà sent la llengua de treball de facto a la UE. – Hòsticaneta, això no lligue, no? + No és només això, si no que només queden dos Estats a la UE a on l’anglès sigue també oficial, Irlanda i Malta, i a cap dels dos ni és autòctona, ni la van proposar com a oficial de la Unió Europea, perquè van proposar el gaèlic, i el maltès, respectivament. – Quin panorama. + Ni que ho digues.
Però a pesar de l’aparent contradicció, segur que la majoria de la gent trobe raonable que l’anglès continuo sent la llengua de treball de la UE després del Brexit. De fet, és la llengua franca de les relacions internacionals. I no els és difícil entendre per què és així: Estats Units, l’excolònia britànica, continue dominant lo món en tots los aspectes. I el poder ho explique quasi tot.
Però anant a les llengües més menudetes, que es resistixen a desaparèixer entre tantes llengües de poder, d’Estat, de l’administració, etc. hi ha una cosa ben curiosa. Sabeu quines són les llengües europees no oficials a la Unió Europea que tenen més parlants? A banda del rus, per la seua influència als països de l’Est, les més parlades són la santíssim a trinitat: la nostra del Matarranya, lo gallec i l’euskera. Havent passat dictadures, persecucions, prohibicions, i en lo nostre cas, inclús negant-los la dignitat de ser llengua. Lo castellà, llengua d’Estat, la parlen lo 15,1% dels europeus (5a posició), però el català el saben parlar el 2% dels europeus (15a), lo gallec, lo 0,6% i el basc, lo 0,3%. I per darrere, ja a una distància considerable, estan altres llengües també minoritzades, com lo gal·lès i el gaèlic escocès, però també altres llengües oficials de la UE, com l’estonià, el gaèlic irlandès o el maltès [Eurobarometer, 2012].
La pregunta que qualsevol impertinent considerarie pertinent és: per què nassos continuen encara mostrant vitalitat lo català, lo gallec i l’euskera, a estes altures de la història? Com és que no han corregut lo mateix camí que, per posar l’exemple més pròxim, va seguir l’occità a tot lo sud de França? L’occità, que tanta simpatia explosiva ha provocat per aquí com a «llemosí», se va parlar històricament entre la Vall d’Aran, l’Atlàntic i els Alps. I ara, ni ix als llistats. Però, com en lo cas de l’anglès a la Unió Europea, hi ha raons que expliquen per què les tres llengües minoritzades més parlades a Europa són espanyoles.
La primera raó és la més històrica: aquí ningú mai ha arribat a considerar ni el català ni el gallec com dialectes de l’«espanyol». La construcció nacional de l’Estat ni es va plantejar integrar les altres llengües com a “dialectes”, que és lo que va passar a Itàlia, integrant en una llengua única des del napolità al sicilià, o Alemanya, en lo bavarès.
La segona raó de pes és que la modernització va arribar molt més tard que als països del nord. L’alfabetització universal, l’emigració a les ciutats, la industrialització de l’agricultura, los treballs assalariats, la televisió a casa, o tantes altres ferramentes modernes que ajuden a reduir la diversitat lingüística, aquí van escomençar a operar tard. Per tant, l’Estat franquista, per més que tenie moltes ganes que tots fórem «unos», no tenie la manera de fer-ho. A diferència del Regne Unit, a on van ser ferramentes molt útils per a substituir el gal·lès o el gaèlic.
I la tercera i última raó és que aquí el patriotisme ha anat lligat sovint en processos no democràtics, principalment lo franquisme. Per contra, a França, lo francès és la base d’una suposada república d’iguals, un símbol contra el nazisme, etc. I evidentment, és més atractiva una llengua d’Estat democràtic que no una d’imposada pel feixisme.
Tres raons que poden explicar per què la trinitat de llengües resistents està a Espanya.
FELICITACIÓ DE NADAL DES DE L’ASSIGNATURA DE CATALÀ DE LES ESCOLES D’ARAGÓ – Lenguas de Aragón
des. 24Source: FELICITACIÓ DE NADAL DES DE L’ASSIGNATURA DE CATALÀ DE LES ESCOLES D’ARAGÓ – Lenguas de Aragón
L’alumnat i el professorat de l’assignatura de català dels centres educatius d’Aragó han fet un vídeo per felicitar els Nadals i desitjar un Feliç Any Nou 2022 amb un passeig pels seus campanars.
Fa goig el patrimoni monumental dels pobles de la Franja d’Aragó amb esglésies gòtiques, renaixentistes, barroques i modernes, moltes de les quals han estat declarades Bé d’Interès Cultural. Al final hi ha una sorpresa: una mostra de toc de campanes dels mestres campaners de La Portellada (El Matarranya) que van fer al setembre del 2021.
El vídeo ha estat realitzat de forma col·laborativa pel Seminari Autonòmic de Professors/es de Català d’Aragó i continua la sèrie de felicitacions nadalenques que van iniciar l’any passat amb un vídeo amb els arbres de Nadal dels pobles.
Per a vore la felicitació feu click aquí: Bon Nadal i Feliç Any Nou 2022
Résumé
La présence du catalan en Aragon est depuis toujours un fait dérangeant dans cette région d’Espagne. Constamment remis en question, les liens culturels entre la « Frange du Ponant » et la Catalogne sont devenus le sujet d’une polarisation politique grandissante qui a affecté négativement la politique linguistique de l’Aragon. La première partie de cet article explore la catalanité historique de la Frange, de la naissance de la Couronne d’Aragon au XIIe siècle à l’avènement du franquisme au XXe, ainsi que l’impact des bouleversements politiques sur le sentiment d’appartenance de ses habitants. La deuxième partie examine le compliqué processus d’élaboration d’un régime linguistique aragonais depuis 1982 dans le contexte de l’adoption d’ambitieuses politiques de normalisation linguistique dans les régions voisines. Une troisième partie présente enfin les tabous aragonais entretenus sur la catalanité de la Frange d’Aragon et analyse les positionnements idéologiques des partis politiques aragonais quant à l’identité linguistique de cette région, révélant un important clivage gauche-droite.
Introduction
- 1 Bretxa i Riera, Vanessa et Vila i Moreno, Francesc Xavier. « Lliçons de les llengües mitjanes per a (…)
1En plus de la langue majoritaire castillane – née au Royaume de Castille mais que le reste du monde appelle « espagnol » en raison d’une métonymie laissée par le colonialisme en Amérique –, l’Espagne abrite historiquement dans ses périphéries plusieurs autres langues « espagnoles ». Parmi celles-ci on compte le catalan, le galicien, le basque, l’asturien (incluant les variétés léonaise et mirandaise), l’aragonais et l’aranais (une variété occitane parlée en Catalogne). Avec plus de 9,2 millions de locuteurs en 2016, dont environ 4.1 millions de locuteurs maternels1, le catalan est non seulement la deuxième langue de l’Espagne, mais aussi la plus importante langue minoritaire sur le territoire de l’Union européenne, où il ne dispose pas du statut de langue officielle.
- 2 Nous utilisons dans cet article en priorité les toponymes catalans, sauf s’il existe une dénominati (…)
2En Espagne, le catalan est principalement utilisé en Catalogne, dans la Communauté valencienne (sous le nom de « valencien ») et aux Îles Baléares, mais on le retrouve également en Aragon, dans une bande longeant la frontière occidentale de la Catalogne appelée « Frange d’Aragon », ainsi que dans la municipalité murcienne d’El Carxe (castillan : El Carche)2. Hors de l’Espagne, cette langue est parlée dans le micro-État d’Andorre, le département français des Pyrénées-Orientales (appelé aussi « Catalogne Nord ») et la ville de L’Alguer (italien : Alghero) en Sardaigne. L’histoire de ces territoires est liée à celle de la Couronne d’Aragon (1162-1715) d’où ils tirent leur origine et de laquelle ils ont fait partie à un moment ou à un autre du Moyen Âge.
- 3 L’usage de cette expression s’est répandu rapidement après la publication en 1962 de l’essai de l’é (…)
- 4 D’utilisation très courante en Espagne, le mot catalanisme renvoie à la forme distincte qu’a pris l (…)
3Depuis les années 1960, il est devenu habituel de se référer à cet espace culturel par l’expression « Pays catalans » (catalan : Països Catalans)3. Ce terme est aujourd’hui encore le sujet de controverses en raison de son usage, dans certains petits cercles pancatalanistes, pour désigner un projet politique visant l’union des territoires catalanophones, au sein de l’Espagne ou d’un État indépendant4. Dans le discours public et le milieu universitaire de ces régions, notamment en sociolinguistique, l’expression n’a pas d’autre ambition que de se référer à l’aire linguistique du catalan en Espagne et au-delà, et c’est dans ce sens que nous l’entendons ici.
- 5 Montclús, Joaquim. La Franja de Ponent : aspecte històrics i jurídics, Barcelone, Institut d’Estudi (…)
- 6 Les comarques sont des divisions territoriales traditionnelles en Espagne. Au XXe siècle, celles-ci (…)
- 7 Sistac, Ramon. « Conclusions i orientacions », in Sorolla, Natxo (éd.), Llengua i societat a la Fra (…)
- 8 Montclús, op.cit., p. 33.
4Le présent article se penche sur la Frange d’Aragon, qui est appelée aussi couramment « Frange du Ponant » (Franja de Ponent en catalan) selon la perspective géographique des autres Pays catalans, une appellation apparue dans les années 1960 qui s’est peu à peu généralisée par la suite5. Longeant la Catalogne sur une superficie d’environ 400 par 30 km, cette Frange est divisée du nord au sud en quatre comarques traditionnelles6 : la Ribagorce, la Llitera, le Bas Cinca et le Matarranya. Fait qui n’est pas dénué d’importance pour la cohésion culturelle de la Frange, le Matarranya historique sera divisé, dans le cadre d’une réforme territoriale en 2002-2003, entre les nouvelles comarques du Matarranya (réduit au seul Haut Matarranya), du Bas Aragon (la partie catalanophone y étant connu comme le Mesquí-Bergantes) et du Bas Aragon-Caspe (Bas Matarranya). Peu peuplée, la Frange ne représentait avec ses 47 631 habitants que 3,59% de la population de l’Aragon en 20147. Ce nombre est le résultat d’un fort exode rural qui a laissé de nombreux villages abandonnés au XXe siècle, au début duquel la région comptait plus de 80 000 âmes, avant de frôler le chiffre de 100 000 vers 19258 .
5Cet article est divisé en trois parties. La première explore la catalanité historique de la Frange, de la naissance de la Couronne d’Aragon au XIIe siècle à l’avènement du franquisme au XXe, en accordant une attention particulière aux bouleversements politiques environnants et l’impact que ceux-ci ont eu sur le sentiment d’appartenance de ses habitants au fil des siècles, tantôt tournés vers Saragosse, tantôt vers Barcelone. La deuxième partie examine le compliqué processus d’élaboration d’un régime linguistique aragonais depuis 1982 dans le contexte de l’adoption d’ambitieuses politiques de normalisation linguistique dans les communautés autonomes voisines, une entreprise rendue possible grâce à la Constitution démocratique de 1978. Une troisième partie présente les tabous aragonais entretenus sur la langue et l’identité des habitants de la Frange, avant d’analyser le caractère de plus en plus explosif de la question linguistique auprès des partis politiques durant les dernières décennies. Ici, l’analyse se focalise sur les positions idéologiques divergentes relativement à l’appartenance à l’ensemble catalan de la langue parlée en Frange – positionnements qui, comme nous le verrons, se superposent aux clivage gauche-droite. Dans sa conclusion enfin, l’article aborde les perspectives de normalisation du catalan dans la Frange d’Aragon à l’aune du sécessionnisme linguistique et de la polarisation politique.
6Cet article privilégie une perspective multidisciplinaire axé sur un problème de recherche – la remise en question sociale et politique de la catalanité de la Frange d’Aragon – qui emprunte à la science politique, à l’histoire, au droit et à la sociolinguistique. Méthodologiquement, celui-ci repose sur un corpus d’analyse composite incluant de la littérature secondaire, des rapports commandés par des entités gouvernementales, des comités parlementaires et des organisations non-gouvernementales, ainsi que des rapports du Conseil de l’Europe, de même que des lois et projets de loi, journaux de débat et des entretiens personnels. Les extraits utilisés proviennent d’entretiens semi-directifs réalisés entre 2015 et 2017 avec 37 responsables de la politique linguistique en Allemagne et en Espagne dans le cadre d’un projet de thèse portant sur la légitimation politique des langues minoritaires dans les pays de tradition fédérale. Trois de ce ceux-ci ont été réalisés avec des politiques aragonais. Les extraits sont reproduits ici en italiques.
Continuar llegint… Le catalan : l’idiome mal aimé de l’Aragon
La Agrupación de electores Teruel Existe presentó una enmienda conjunta con varias formaciones catalanas para dotar con un millón de euros el Estudio informativo de la autovía entre Alcañiz (Teruel) y Reus (Tarragona), la prolongación de la A-40 hasta el Mediterráneo cuyo desarrollo tan solo se preveía inicialmente entre Cuenca y Teruel. Finalmente ha sido aprobada con 287 sies, 3 noes, y seis abstenciones. Teruel Existe valora que este consenso “evidencia de un lado la especial importancia de este eje de comunicación para las comunidades autónomas del este de España, y de otro respalda el trabajo parlamentario desarrollado en las cámaras en busca del consenso y del bien común”.
Se trata de una infraestructura demandada reiteradamente por el Movimiento ciudadano, incluida en su plan de infraestructuras denominado Teruel 2019-2030 que fue presentado públicamente hace 2 años. Esta autovía a partir de la N-420 es un eje de especial trascendencia que permite superar el aislamiento de la provincia por el nordeste, al crear un nuevo eje hasta el litoral de Tarragona. Una vez finalizado será un eje vertebrador trascendental para todo el sector este de la península, un gran espacio geográfico que carece de una articulación norte-sur en el interior. “Es evidente que falta un elemento vertebrador principal, que además afecta a provincias que sufren un acusado problema de despoblación”.
En esta enmienda explican que “es un proyecto en el que se viene trabajando desde 2009”. Una autovía que conectará las infraestructuras de alta capacidad del litoral (A7, AP7, corredor mediterráneo) existentes en el entorno Tarragona y de Reus, con la futura A-68 (Bilbao-Zaragoza-Vinaròs), cuya construcción está avanzando en el norte de la provincia, en las Ventas de Valdealgorfa.Recuerdan que esta conexión une y da servicio a importantes núcleos urbanos como Alcañiz, Gandesa, Mora d’Ebre, y Reus, y que “su futura prolongación entre Alcañiz y la A-25 en Monreal del Campo o la A40 en Teruel conectaría el Mediterráneo a la altura de Tarragona, con el centro (área metropolitana de Madrid) y el oeste peninsular, contribuyendo a descongestionar la A-2 y la A-3”. Consideran que es “un avance estratégico en la conexión del eje del litoral mediterráneo con el interior peninsular y en la conformación del eje mediterráneo interior”.
La Cámara de Comercio de Reus ha emitido un comunicado en el que concede una «enorme transcendencia» a la aprobación de la enmienda. Lo califica de un «hecho sin precedentes» que la corporación valora muy positivamente atendiendo al trabajo hecho durante los últimos dos años para reclamar el desdoblamiento de este eje con conversaciones periódicas que la corporación ha mantenido con representantes políticos, entre ellos, Teruel Existe.
Source: Presentacions desiderianes a dojo i a raig fet » Temps de Franja
// Júlia Llambert
En Desideri Lombarte, que en vida no ho va tenir gaire fàcil per a publicar, frueix pòstumament d’una força considerable difusió de la seua obra. A finals del segle passat van aparèixer cinc poemaris inèdits, tres antologies poètiques, i dues més recentment. Se n’ha recollit el teatre i se n’ha editat la novel·lística, l’epistolari, i diversos treballs d’història i etnologia. Resten encara inèdits una traducció fragmentària del Cantar de Mío Cid, un extens estudi dels masos de Pena-roja i una cinquantena d’articles i algun pròleg en llibres, revistes i diaris, si més no. El 28 d’abril d’enguany, diada de Sant Afrodisi de Besiers, l’Instituto de Estudios Turolenses, que ja abans havia col·laborat en l’edició de bastants textos lombartians, ha inaugurat la Biblioteca Turolense, dedicada a obres completes o altres de celebrats autors terolencs en qualsevol llengua, amb l’edició de l’Obra Poètica Completa d’en Desideri Lombarte. És un volum de 715 pàgines —o de 728 si hi incloeu l’índex i el colofó— esplèndidament editat, amb un pròleg de n’Hèctor Moret i de n’Artur Quintana, qui, junts amb en Carles Terès i els serveis editorials de l’IET, n’han tingut cura.
Per a difondre el llibre l’IET ha programat una nodrida tanda de presentacions: sis fins ara. La primera ha estat el 6 d’octubre a la Llibreria Laie de Barcelona a càrrec de n’Héctor Moret —en podeu llegir més detall ací. Ha seguit el 23 d’octubre a la Biblioteca Municipal de Pena-roja amb parlaments d’en Manuel Rando, President de la Diputació de Terol, en Carles Terès i n’Artur Quintana. El quatre de novembre, dia de sant Carles Borromeo, a la Llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, la presentació per part d’en Carles Terès i n’Artur Quintana, curadors de l’edició, i d’en Joaquín Guillén en nom de l’IET, ha comptat també amb un recital de poesia lombartiana per part de n’Emigdi Subirats i en Manel Oller.
L’endemà en Juan Villalba, vicepresident de l’IET, ha fet conèixer l’OPC lombartiana a la Llibreria Primado de València. El dissabte 6 ha tocat el torn de la presentació al Centre Cultural La Bohèmia de Castelló de la Plana amb en Joaquín Guillén i n’Artur Quintana, de qui em consta que en acabar l’acte es va dirigir, en companyia de l’escriptora vall-de-rourera Mar Puchol, al carrer de Cavallers per a admirar la rajoleta o taulellet que recorda les Normes Fabrianes del 1934.
La saguera presentació, ha sigut a Tarragona a la Llibreria la Capona —Quan sona la Capona, no sona per Tarragona diuen de la campana gran de la Catedral. Hi han parlat en Joaquín Guillén i n’Artur Quintana, i ens han recordat que en un “Lo primer camí”, un gènere memorialístic dels escriptors franjatins on expliquen a Temps de Franja com van descobrir que el nostre xapurriau de l’Aragó és bona llengua, es català del bo, com canta en Tomàs Bosque, doncs sí que en un “Lo primer camí” publicat per en José Antonio Carrégalo, escriptor i investigador mont-rogí traspassat enguany, s’hi llegeix: La meua descoberta del català com a llengua de cultura va ser gràcies a què un advocat amic de Valls […]em va passar un número de la revista Desperta,ferro! amb una poesia de Desideri Lombarte, “A la conquesta de la Roca.” Em va impressionar fortament. Escriure una cosa tan meravellosa en aquell xapurriau! Va ser decisiu. I ací s’acaben els puials i muntons de presentacions lombartianes. Com haureu pogut observar l’Obra Poètica Completa ha estat prou ben presentada a Catalunya i al País Valencià, però gairebé gens a l’Aragó, o gens del tot si considereu que la presentació a Pena-roja ha estat feta sobretot per ser la vila nadiua d’en Desideri, i no tant per ser aragonesa ni franjatina. Confiem que d’altres en seguiran pel nostre país.
L’Obra poètica Completa d’en Desideri Lombarte va ser programada l’any 2015 com d’immediata publicació a la col·lecció lo Trinquet que l’IET edita des del 2009. Tanmateix l’edició de l’OPC es va anar endarrerint fins ara al 2021 en publicar-se com a número 1 de la Biblioteca Turolense, i és així com ara pot reiniciar-se la sis anys interrompuda col·lecció Lo Trinquet, on ja es troba en procés d’edició el poemari Aplec d’en juli Micolau, i un munt més d’obres fent cua per a ser publicats
