La Franja

Per: Mercè Ibarz

01.12.2017  22:00

Ha canviat de banda, el procés? Això sembla. El procés que ara cal seguir de prop és el de recentralització extrema de l’estat espanyol, de l’Espanya de les autonomies, del cafè per a tothom. Mireu el cas Sixena.

El que sigui que passi a Catalunya a partir del 21 de desembre no serà el procés que hem conegut en els últims cinc anys sinó tota una altra cosa. Mentrestant, des de fa un mes, amb el govern i el parlament clausurats –i Sànchez i Cuixart empresonats durant força dies més, ai–, qui porta la batuta és el govern central. I Sixena n’és l’indici i el símptoma del que pot passar, del que ja està succeint.

Les coses van tan de pressa aquests dies que no hi vull pensar, si les peces conservades fins ara al museu de Lleida s’han traslladat a Osca quan aquestes ratlles es publiquin. El punt és un altre: on anirien? Al museu de Barbastre? I si així fos, on?, als magatzems? Anirien al monestir de Sixena, que no té condicions? Potser a algun museu de la capital mateixa? No se’n diu res, d’això. I mira que el trasllat podria ser aquest dia 11 mateix. En fi, són incògnites d’un cas que s’aprofita del 155 per tirar milles.

Penso més aviat en allò de què no parlem. Dos aspectes substancials que en realitat es redueixen a un: ens importa, veritablement, l’art de Sixena?

Anem al primer aspecte. De moment Sixena és una arma electoral i prou. Ho podem veure als mitjans. Sobre les decisions dràstiques del 155 respecte d’aquesta història, només es demana l’opinió als partits polítics. No li importa, al món cultural? Perquè si així és, si només forma part del combat electoral, pleguem. Reconeguem de forma neta que només interessa com a pedra per a llançar contra l’adversari i seguir-nos mantenint en el paper de víctimes, pobres de nosaltres que hem conservat aquest art i no ens donen ni les gràcies.

L’altre aspecte és que Sixena porta cua. Ja s’han començat a alçar les veus que reclamen el retorn a l’arxiu de Salamanca de la documentació catalana històrica que tant ha costat de recuperar. Són qüestions de la memòria col·lectiva que es poden trastocar molt i molt. Si, com pareix, només importen des del punt de vista de la brega política, malament rai.

Fet i fet, l’afer Sixena s’assembla molt al 155. Potser per això s’han posat en marxa l’un i l’altre a la vegada. El 155 és l’eina més decisiva, ara, de la recentralització de l’estat espanyol començada fa temps, en l’època ja d’Aznar i el naixement de Ciutadans a Catalunya contra l’escola. Fa temps que passa, és que ara el procés s’ha tret la màscara del tot. Les veus que sostenen que el 155 és inconstitucional, com sovint explica aquí el director Partal, no tenen de moment gaire ressò. Veurem què passa ara amb el recurs de Podem al congrés de diputats en aquesta direcció. Sixena s’assembla al 155 perquè també tracta d’establir jurisprudència. I pot establir-ne, i tant que sí.

La pregunta llavors serà: l’estat espanyol està disposat a considerar les reclamacions als seus museus que li poden arribar segons com acabi el cas Sixena? L’estat espanyol també és part del patronat del MNAC. Amb el 155, ha deixat de donar suport al recurs del museu contra el trasllat de les obres conservades a Lleida. Aquest és el canvi substancial del ministeri. De moment, el ministeri no parla del trasllat dels murals conservats a Montjuïc. Ho veurem? Què farà a partir d’ara, l’estat? Si el 155 ha obert la capsa de pandora territorial, Sixena també ho pot fer en el seu ram.

En suma, que en aquesta història no s’hi val a badar. Potser que tinguem clar si l’art de Sixena ens importa o no: després de les obres del museu de Lleida pot venir la reclamació dels murals conservats al MNAC, que seria una desgràcia cultural arrencar i que vés a saber com es conservarien a Sixena. Si no ens importa, deixem-ho córrer; però llavors no fem comèdia, no ho plorem com si fos d’importància cabdal, si us plau.