Skip to content

Archive

Category: Franja

La ‘Ofizina de la Lengua Aragonesa’ del Ayuntamiento de Zaragoza pone en marcha la próxima semana un curso de iniciación a la lengua aragonesa y su cultura. La iniciativa está dirigida a cualquier persona a partir de 14 años interesada en conocer diversos aspectos sociales, históricos, artísticos y lingüísticos de esta lengua, informan fuentes municipales […]

Origen: Zaragoza en Común impulsa clases de aragonés gratuitas – HOY ARAGÓN

Origen: 40 personas cortan la carretera que une Valderrobres con Cataluña | La Comarca

Fa 13 anys, lo 4 de novembre de 2004, naixie esta web, Lo català a la Franja. Un aniversari sempre és un bon moment per a recordar, revisar, millorar, criticar, matisar… Però portem una velocitat que mos impedeix aturar-mos i dedicar-hi este temps necessari. En projectes unipersonals i autofinançats, allò urgent sempre supere allò important. I per no trencar en la tradició, continuarem en esta dinàmica, sense aturar-mos per a agarrar impuls. Si anem per mal camí, o voleu col·laborar, sereu benvinguts. I podeu escriure-mos comentaris.

Mentres, però, dos recomanacions si encara no les teniu en ment. Mos està quedant una secció bastant interessants als Avals per al nom de la llengua, a on revisem les denominacions de la llengua, i el territori, que ham usat històricament. I també, com mos han vist los de fora. I segon, si voleu rebre el butlletí de notícies de la Franja, en còmodes setmanades, inscriviu-tos al grup de la ICF.

Salut, i llengua!

Natxo Sorolla

Origen: Cap.373 – Más que vecinos – 03/11/2017 21:35 – Unidad Móvil – Aragón TV A la Carta

Origen: No és l’Espanya que volguí | Lo Finestró

Origen: Siete lenguas minoritarias agonizan en España por falta de protección | Diario Público

El aragonés, el catalán de la Franja, el asturleonés o ‘bable’, la fala extremeña, el tamazigh, el árabe de Ceuta y el caló subsisten como idiomas cotidianos de más de un cuarto de millón de ciudadanos

Los sociólogos Chabier Gimeno y Natxo Sorolla y el lingüista Javier Giral explicaron la situación de las lenguas minoritarias ante la Comisión de Comparecencias de las Cortes de Aragón

 Los sociólogos Chabier Gimeno y Natxo Sorolla y el lingüista Javier Giral explicaron la situación de las lenguas minoritarias ante la Comisión de Comparecencias de las Cortes de Aragón

“Hay una amenaza seria para la supervivencia de las lenguas minoritarias en todo el Estado español”, sostiene el sociólogo Chabier Gimeno, miembro del Seminario Aragonés de Sociolingüística, que recuerda que “no hay en Europa constancia de que ninguna lengua minoritaria haya sobrevivido”. Todas han desaparecido, o están en vías de hacerlo, explica, “por falta de protección oficial”.

Siete idiomas con más de 250.000 hablantes se encuentran en esa situación en el territorio español, según las conclusiones del Foro de Debate sobre la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias celebrado este verano en Santiago de Compostela con el apoyo del Consejo de Europa.

Se trata del aragonés que siguen utilizando algo más de 8.000 personas en el Pirineo oscense y del catalán que hablan de manera cotidiana otras 24.000 en las comarcas orientales de Aragón; del asturleonés o ‘bable’ que conserva algo más de 150.000 usuarios en Asturias, León y Zamora; de la fala extremeña que subsiste con más de 5.000 hablantes en un enclave occidental de esa comunidad y que distintas teorías emparentan filológicamente con la lengua anterior, con el portugués o con el bable; el tamazigh, de origen bereber, que utilizan más de 40.000 melillenses, el árabe que emplean un número similar de ceutíes y, por último, el caló, la variante del romaní que conservan varios miles de gitanos.

La ‘prueba del nueve’ del aranés

La normalización y el apoyo oficial han favorecido el prestigio y el uso de lenguas como el catalán en Catalunya, el Pais Valencià o Baleares; el euskera en Euskadi y Navarra, o el gallego en Galicia”, añade el sociólogo Natxo Sorolla, profesor en la universidad Rovira i Virgili de Tarragona.

Una de las pruebas de la importancia del apoyo oficial está en el valle de Arán, el único territorio extrapeninsular por el norte del Estado español, un tercio largo de cuyos casi 10.000 habitantes utiliza en sus contactos cotidianos el aranés, una variante del occitano que tiene carácter oficial en esa comarca catalana.
“Europa ha aumentado la diversidad y está desarrollando políticas para favorecer el contacto y la interculturalidad”, recuerda Gimeno, que apunta que esos procesos “deben llevar a un reconocimiento explícito de la diversidad” y recuerda que las instituciones tienen la obligación de “garantizar el derecho a la alfabetización de los ciudadanos en su lengua materna”.

Lenguas de uso y políticas públicas

Gimeno, Sorolla y el lingüista de la universidad de Zaragoza Javier Giral comparecieron esta semana en las Cortes de Aragón, donde presentaron el estudio sobre “El aragonés y el catalán en la actualidad” que ha elaborado el Seminario, y en el que los expertos constatan una reducción de la transmisión familiar y un descenso del número de hablantes de ambas lenguas, para cuya conservación reclamaron “un consenso que evite esta pérdida de diversidad”.

El castellano está penetrando como lengua de uso entre los catalanohablantes adolescentes de Aragón”, donde su uso como primer idioma alcanza al 70%, explica Sorolla, cuando apenas supera el 20% entre los adultos. En el caso del aragonés, el 38% de sus usuarios ha dejado de transmitírselo a sus hijos, lo que sitúa este idioma como “una lengua amenazada”, añade.

Más de un millar de alumnos cursan la asignatura de aragonés y casi 5.000 la de catalán en los centros de enseñanza de Aragón

“Las políticas públicas han llevado a esta situación de involución en la transmisión de la lengua y de fragilización extrema”, apunta Gimeno, quien, no obstante, destacó la importancia que ha tenido para conservarlas su introducción en las escuelas aragonesas, a las que llegaron en los años 80 y en las que hoy pueden ser vehiculares. Algo más de un millar de alumnos cursan la asignatura de aragonés y casi 5.000 la de catalán en los centros de enseñanza de la comunidad este año.

“Nadie se plantea proteger modalidades”

Aunque todos los grupos agradecieron las aportaciones de los expertos y se mostraron formalmente partidarios del consenso para proteger esas lenguas y garantizar el derecho de sus hablantes a estudiarlas, su intervención en la Comisión de Comparecencias de las Cortes aragonesas resucitó el debate, cronificado en la política ´de la comunidad, sobre cómo llamarlas.

“Por su nombre, aragonés y catalán”, sostuvo Gregorio Briz (Cha). “Aragonés oriental y aragonés del norte”, replicó Lucía Guillén (Par), alegando el supuesto rechazo que otras denominaciones generan en sus zonas de uso. “Mientras discutimos qué son las estamos perdiendo”, apuntó Jesús Samsó (C’s).

Sólo el PP señaló en otra dirección. “La gente habla lo que quiere, y da la impresión de que se quiere imponer algo en zonas en las que la lengua materna es el español”, dijo su portavoz, Fernando Gálve, para quien las “modalidades lingüísticas” de la comunidad suponen “un patrimonio cultural que no se puede perder”. Sin embargo, añadió, “lo contrario puede llevar a un sentimiento nacionalista y ya estamos viendo qué resultado puede tener”.

Giral zanjó el debate sobre las denominaciones con un expeditivo argumento científico: “En Aragón tenemos el catalán con sus variedades y el aragonés con sus variedades, como ocurre con el castellano en toda España. Y nadie se plantea que haya que mantener esas modalidades”.

De Londres a Gistaín: Vivencias de un londinense chistabino en Aragón. Dr. Brian Mott, Professor Honorífic de la UB. Dimarts 7 de novembre de 2017, 19:00 (Comença 19:05). Sala de Professors. 5ª planta, Edifici Josep Carner (Aribau/Gran Via). Universitat de Barcelona.
Tras unas palabras preliminares sobre los antecedentes del estudio del chistabino llevado a cabo por el profesor Mott, se procederá a un resumen de la gramática chistabina, seguido de la audición de unas grabaciones realizadas en Gistaín. Presidirá el acto el catedrático de Lingüística Románica José Enrique Gargallo. El acto terminará con la participación del grupo musical Chundarata.

Origen: Lo defensor del lector a La Vanguardia s’interessa per la denominació “La Franja” | Xarxes socials i llengües

El defensor del lector de La Vanguardia em va demanar fa uns dies sobre l’origen de la denominació “La Franja”. Per a denominar el territori tenim multitud de possibilitats, i jo a nivell personal preferixco La Franja. Una denominació autocentrada que destaque la confluència d’una realitat administrativa i una realitat lingüística. Però mai li poso cap adjectiu, que tendixen a fer degenerar la discussió cap a temes no centrals. En tot cas, a l’article crec que explica molt bé l’origen del terme. Com la major part de la toponímia arreu del món, té origen forà. Però la denominació originàriament emergeix tant a l’est com a l’oest.  Origen: La Franja

Origen: La Franja

Author Img

La Franja

, Barcelona

L’actualitat política s’ha escolat per totes les escletxes i es manifesta fins i tot en el to de les converses. També en una part de les comunicacions que rep aquest Defensor, que en ocasions contenen enfocaments o expressions encomanats sens dubte per l’ambient que impregna aquest període que vivim.

El 17 d’octubre, el lector Nacho Toda ens remetia una carta en què al·ludia a una notícia del diari en la qual s’informava de la inquietud en poblacions de la zona d’ Aragó limítrofa amb Catalunya, amb la qual comparteixen determinats serveis, a conseqüència de la tensió independentista.

Toda manifestava la seva queixa perquè a la notícia “fan referència a la Franja, un concepte inventat i utilitzat pel catalanisme imperialista amb pretensions annexionistes, dins del constructe del pancatalanisme, que, desgraciadament i a còpia d’insistència d’aquell sector, fins i tot ha calat d’alguna manera a l’ Aragó”.

“Com a habitant de la zona geogràfica a què es refereix, voldria comunicar-li sincerament que el concepte de ‘ Franja’ em resulta amenaçador, i no soc l’únic dels que aquí vivim que ho sent així. Fa vertigen pensar el dia en què el pancatalanisme imperialista dirigeixi la seva maquinària directament sobre nosaltres”, manifestava Toda, que demanava que, en lloc d’aquest terme, s’utilitzin altres expressions, “com Aragó oriental, comarques orientals aragoneses o simplement Aragó”.

El Llibre de Redacció de La Vanguardiarecull l’existència de la Franja i ens dona la pauta per utilitzar aquesta denominació: “Escrivim la Franja per fer referència a la zona catalanoparlant de l’Aragó. Ens estimem més aquest mot que l’expressió la franja de Ponent, que, tot i que és correcta, peca de centralisme català. En l’edició en català, escrivim els topònims de la Franja en català: Mequinensa, Vall-de-roures”.

Per aprofundir més en el tema he volgut consultar Natxo Sorolla, doctor en Sociologia per la Universitat de Barcelona, que ha fet estudis i investiga­cions sobre sociolingüística a la Franja. “L’origen d’aquesta denominació toponímica –explica Sorolla, citant autors com el poeta i assagista Hèctor Moret, natural de Mequinensa– apareix en la transició política després del franquisme i es troba en els cercles de joves de la Franja emigrats i catalans que es reunien al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, i que sentien com diferents poblacions, amb distàncies importants entre elles, compartien un context sociolingüístic i administratiu que les peculiaritzava”.

“La denominació ‘franja d’ Aragó’ també apareix en la declaració que membres de la RAE fan per a la ratificació de la filiació del valencià en un document del 1975, ratificat el 1980”, afegeix el sociòleg.

“Sigui quin sigui el seu origen –continua Sorolla–, la deno­minació ha estat utilitzada en estudis de la Universitat de ­Saragossa, com els realitzats per Martín Zorraquino i d’altres,
i es fa servir habitualment pel món cultural del territori: la ­Iniciativa Cultural de la Franja, que agrupa les principals asso­ciacions comarcals del Matarranya, Baix Cinca, Llitera i Ribagorça, o Temps de Franja, única revista en català editada a
l’ Aragó”.

Sembla obvi dir que la Franja existeix. De fet, com es veu en aquest mateix article, l’ús d’aquest topònim ens permet entendre a quin territori ens referim, sense necessitat d’estendre’ns exhaustivament en definicions ni explicacions. Com passa sovint, el problema, si n’hi ha, no rau en el llenguatge.

Origen: Espanya, potser la història d’un fracàs | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’0ctubre del 2017)

Malgrat l’esforç dels adoctrinadors espanyolistes, que ens han intentat convèncer amb bastant d’èxit d’una Espanya unida de més de cinc cents anys, la veritat és que l’Estat Espanyol neix l’any 1716 quan el primer rei Borbó Felip V de Castella promulga el Decret de Nova Planta, després de derrotar militarment el  Principat de Catalunya, al que li treu les seves lleis i administració i, imitant el model centralista francès, l’imposa les de Castella, així com la oficialitat de la llengua d’eixe regne. També es confirma oficialment la numeració ordinal dels reis de Castella com a reis d’Espanya. Aquests fets van ser el principi del projecte de la futura i utòpica nació espanyola. Curiosament pel que fa a la numeració dels reis tot continua igual. L’actual rei Felipe, que només va tindre quatre antecessors amb el seu nom com a reis d’Espanya, regna com Felipe VI, i gairebé tothom ho troba normal, però a molts catalans els costa de pair-ho.

Molts avatars han passat des d’allavons.  Raons d’espai m’obliguen a esmentar-ne nomes alguns : prohibició de l’ús públic del català per part de Carlos III; afusellament de Lluis Companys, l’únic cas d’assassinat d’un governant europeu elegit democràticament; franquisme ; reinstauració de la monarquia  (a més a més borbònica) per part del dictador i genocida que és acceptada per la Constitució del 78, constitució que es va votar com un nou projecte de nació sota l’espasa de Damocles del soroll de sables (moltes vegades qualificada com “exemplar” i que jo anomeno “possibilista”);    gran castellanització de Catalunya des de l’emigració dels cinquanta, amb una integració variable i que accepta el model lingüístic català amb aparença de normalitat fins al segle XXI i a l’ascens d’un partit polític anomenat “Ciutadans”; rebuig de l’Estatut de Catalunya el 2010; multiplicació de l´independentisme quan governa el PP; crisi econòmica i retallades generals en paral·lel a la recerca del “Dret a decidir”; 1-O: insurrecció catalana, represió i 155.

Gràcies, senyor Rajoy (i companyia) per ser l’últim responsable del fracàs d’aquest projecte nacional i que els darrers anys ens ha conduit del fi de l´estat del benestar a l´estat del malestar.

Antoni Bengochea

Origen: Els mitjans de comunicació es fixen en la Franja – Lo Reguer

La proclamació del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i la possible declaració d’independència ha despertat les darreres setmanes un nou interès informatiu sobre la Franja de Ponent. Diferents mitjans regionals, nacionals i estatals han publicat articles per recollir l’opinió dels franjolins respecte a la situació política de Catalunya o la hipotètica situació del territori davant la independència catalana.

tv3
TV3 també s’ha fixat en com es viuen els últims dies del ‘procés’ a la Franja.

Ací hem fet un recull de les notícies que han sorgit estos dies, des de TV3 a OK Diario, passant per El País o Antena 3:

La Franja no concibe una Cataluña independiente (El Periódico de Aragón, 04/09/2017).

La CUP planea unos «Países Catalanes confederales» que incluyan a Aragón (ABC, 06/09/2017).

El Aragón oriental, entre la incertidumbre y la preocupación (Cadena Ser, 10/09/2017)

La Franja de Aragón, con el “corazón partido” por el referéndum catalán (La Vanguardia, 14/09/2017).

Vivir en la nueva frontera (El País, 24/09/2017).

Com veuen a la Franja de Ponent una hipotètica Catalunya independent? (TV3, 25/08/2017).

Personalitats destacades de la Franja publiquen un manifest de suport amb l’1 d’octubre (Vilaweb, 28/09/2017).

El 1-O tensiona la franja aragonesa: “Quieren comprar a nuestros políticos y la sociedad está partida” (OKdiario, 28/09/2017).

Este viernes, en la edición de papel: El Matarraña, expectante ante el 1-O, reclama diálogo político (Diario de Teruel, 29/09/2017)

Calma expectante y cierto temor en el Matarraña ante el referéndum del domingo de sus vecinos catalanes (Diario de Teruel, 29/09/2017)

Hablan los alcaldes de los pueblos de Teruel y de Cataluña que viven en la frontera: Apuesta por el diálogo y preocupación ante lo que pueda pasar (Diario de Teruel, 29/09/2017)

Inquietud y escepticismo (El Periódico de Aragón, 01/10/2017).

Fraga, el municipio aragonés más cercano a Cataluña, ve con preocupación el proceso independentista (Antena 3, 04/10/2017).

Largas colas de ahorradores catalanes en las oficinas bancarias de Aragón (Heraldo de Aragón, 06/10/2017).

Miles de catalanes trasladan sus cuentas y su dinero a bancos de Aragón (Público, 06/10/2017).

Expectació a la Franja (Segre, 08/10/2017).

Colas de ahorradores catalanes en bancos de la Franja aragonesa (20 minutos, 09/10/2017)

Algunos catalanes están abriendo cuentas y traspasando sus ahorros a Fraga, en Huesca (RTVE, 09/10/2017).

Nuevo aluvión de ahorradores catalanes en las sucursales aragonesas (Heraldo de Aragón, 09/10/2017).

Origen: Catalanes del Matarraña | La Comarca

Somos unas cuantas familias que alguno de sus miembros o todos tuvimos que emigrar de nuestros pueblos e instalarnos, voluntariamente o no, en Cataluña. Somos unos cuantos, quizás la mayoría, que nos sentimos tan aragoneses como catalanes. Si, también nos sentimos catalanes. Somos otros cuantos que nos sentimos muy incómodos con el proceso catalán y sobre todo muy incómodos ante los insultos indiscriminados contra Cataluña y sus gentes, donde hemos encontrado acogida, trabajo y prosperidad. Lo malo es que esto, apunto, viene de lejos, no es cosa de hace cuatro días si bien ahora se ha acentuado. Somos unos cuantos que gran parte de los ahorros obtenidos por el trabajo de toda una vida en Cataluña lo hemos invertido en nuestros pueblos, donde quisiéramos también jubilarnos y que seguimos considerando nuestro hogar. No somos simples turistas que pasan unos días y ya no se ven más. Esta inversión ha supuesto la mejora de los núcleos urbanos y también una ayuda en el mantenimiento del nivel de vida de sus habitantes. También somos unos cuantos que tenemos hijos que ya se consideran catalanes, catalanes, algunos manteniendo el amor al pueblo que siempre les hemos inculcado.

No tengo ninguna bola de cristal que me indique el futuro pero a nadie le gusta vivir donde no es querido o simplemente bien recibido. Y es que la generalización de los despropósitos que están apareciendo en las redes sociales y podemos escuchar en cualquiera de los foros de reunión de nuestros pueblos, en ningún caso ajustados a la realidad de lo que vivimos día a día en Cataluña, duele y duele mucho. A mi entender esto puede suponer un nuevo factor de despoblación de la Comarca del Matarraña. Yo siempre he defendido que la población de estos pueblos no podía contabilizarse exclusivamente con las personas empadronadas, sino que había que contar también aquellos que como yo mismo trabajamos en Cataluña pero realmente vivimos en el Matarraña, en mi caso en Cretas. Sentimos el pueblo como nuestro y colaboramos en mayor o menor medida en todos sus eventos. Yo creo que conseguiré que mis hijos sigan siendo tan cretenses como yo, pero veo ejemplos en otras familias muy diferentes, con una desvinculación progresiva. Y eso me preocupa.

En pocos años el cambio sociopolítico de los descendientes de la gran avalancha de emigrantes que se produjo a partir de los años cuarenta del siglo pasado será efectivo. No es necesario ser independentista ni siquiera nacionalista moderado para sentirse ofendido cuando se generalizan los insultos y la culpabilización de las tendencias políticas de una parte de la población catalana, que hoy, recuerdo, no llega ni al cincuenta por ciento. Habrá que hacer esfuerzos para comprender, dialogar y sobre todo no faltar al respeto ni insultar a nadie. El Matarraña es tierra aragonesa con una relación muy estrecha con la vecina comarca catalana de la Terra Alta. Compartimos amistad, familia y muchas relaciones e intereses. Quizás la importante misión de los habitantes de estos territorios en un momento tan difícil, sea la de tender puentes, no la de dinamitarlos. Y lo mismo demando para amigos y familiares ya vivan en Aragón o en Cataluña. Mi deseo es que los que nos sentimos tan aragoneses como catalanes, y nuestros descendientes, podamos seguir viviendo en alegría y amistad en esta maravillosa tierra que es el Matarraña.

Origen: Independentistes en la nostra història | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 20 d’octubre del 2017)

A poc que regirem en el passat de cada poble, estat, regió o ciutat de l’ample món, veurem que els conflictes socials, les lluites, inclús guerres fratricides, per aconseguir l’emancipació, l’autonomia, l’alliberament o la independència, s’han repetit de manera general en totes les èpoques de la humanitat. I no sempre han guanyat les forces renovadores.

Veiem sinó el final que va tindre el nostre Justícia (1591) per defensar els Furs i les Llibertats d’Aragó fins a les raderes conseqüències, enfront de la Monarquia Absoluta, que lo va portar al patíbul de la decapitació. Ara, a Juan de Lanuza el tenim com exemple de patriota aragonès en alt pedestal a la Plaça d’Aragó, precisament on acaba el Passeig de la Independència, carrer designat així per honrar el valor i els sacrificis dels herois d’aquella gesta: Palafox, Agustina d’Aragó, Casta Álvarez, Basilio Boggiero… i de tota una ciutat aixecada en armes contra les tropes de Napoleó. Guerra terrible -1808-1809- de la que encara en queden senyals de les bombes a una cantonada del Pilar i per alguna casa del barri de la Madalena, acostat a l’Ebre.

Santiago Vidiella (1860-1929 ) escriptor calaceità, advocat, regeneracionista i bon coneixedor de la història del Baix Aragó, ens ha fet crònica certa i detallada de les lluites i sacrificis dels nostres pobles i del propi Alcanyís, per aconseguir l’emancipació dels senyors i de l’ordre de Calatrava, que no deixaven respirar al pobles, mantenint el control absolut del territori i les poblacions, que no tenien autonomia ni per a moldre el blat als seus molins, xafar les olives a les seves lliures o replegar llenya del tossal per calentar-se.

Alguns dels episodis del nostre passat de lluites per l’emancipació, actualment s’hi recorden al Baix Aragó Històric en festes i teatralitzacions, en la intenció de no oblidar la nostra rica història. Les festes de la Independència d’Alcorisa respecte d’Alcanyís, al segle XVII, és el primer que em ve a la memòria.

Tomàs Bosque

Origen: L’origen de la denominació “Franja”: Barcelona, RAE o la Revista de Filologia Española? (REVISAT) | Xarxes socials i llengües

Revisant l’origen de la denominació “Franja” per al territori on se superposen la llengua catalana i Aragó, m’haig trobat amb algunes inconcrecions. Moret (1998:12) apuntava al seu magnífic llibre que la denominació té el seu origen en la transició, en cercles de jóvens de la Franja i catalans que es trobaven al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, cap a 1977-78. Això seria coherent amb que la primera referència escrita que es troba és Camps (1976), que parla de franja aragonesa (de fet, parla dels catalans de la franja aragonesa), i en una resposta de Pons, Sistac (1977), que citen la denominació.

Però també és cert que la denominació apareix en la ratificació que membres de la RAE fan del valencià dins el seu àmbit lingüístic, referint-s’hi com “franja de Aragón”. El document aparentment és de 1975, anterior al citat aquí de Camps, però el document està ratificat l’any 1980. Desconeixem si en la redacció inicial apareix la denominació, o és incorporada posteriorment. Algun arqueòleg de documents que ho puga resoldre? ;)

Atenció! L’investigador Max Wheeler m’avisa que hi ha referències escrites de la denominació “Franja” anteriors a les que jo citava. És de 1968, a l’annex de la Revista de Filología Española “… Lérida ciudad (es sabido que los pueblos, especialmente los mas aislados, mantienen fases lingüísticas superadas en las ciudades) y sólo han sobrevivido en algunas comarcas conservadoras, como la franja aragonesa, el Maestrat, etc” Revista de Filología Española, Anejo, 1968 p. 1025. L’annex no es pot consultar en línia.

Camps, F. (1976, desembre 1). Els catalans en terres d’Aragó. Canigó, (478). https://web.ua.es/va/revista-canigo/setmanari-canigo-1975-1983.html

Moret i Coso, H. (1998). Indagacions sobre llengua i literatura catalanes a l’Aragó. Fraga: IEBC. Recuperat de http://books.google.es/books?hl=en&lr=&id=9C0J3omPM18C&oi=fnd&pg=PA5&dq=indagacions+moret&ots=g09iwa5qZZ&sig=gpIRTt_AeGMm0VWet114Z3gu5RI&redir_esc=y

Pons, J. M., & Sistac, R. (1977). Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó. Canigó (Número 482, pag. 15. 1/1/1977). Republicat per Enllaçats no acatem. Recuperat de http://noacatem.blogspot.com.es/2016/04/article-historic-per-uns-limits.html

Real Academia de la Lengua Española: de la franja de Aragón (La lengua de los valencianos, 1975).

 

 

La Franja