Origen: Les notícies importants | L’ esmolet
Devia tenir deu o onze anys. A classe, un cop a la setmana, ens feien dir les notícies que ens havien impactat. El professor triava la que considerava més interessant, l’apuntava a la pissarra i ens feia treballar-hi.
Recordo com si fos ara el dia que em vaig atrevir, superant la timidesa, a aixecar la mà. Tenia una notícia bomba: lo tio Campanals de Queretes havia mort de sobte. Lo tio Campanals era la viva imatge de la salut: gran, caravermell, de veu poderosa. Cada gest seu irradiava força. Amb paraules titubejants i veu minvant, vaig explicar-ho a la classe. El mestre, el sr. Regué, em va mirar amb els seus ulls estràbics (de fet amb un dels ulls, no sabia mai quin) i va sentenciar: “Eso, Terés, no tiene importancia. Cada dia muere gente común, anónima. Aquí lo que quiero es que me den noticias importantes, de las que afectan a todo el mundo”.
Quina vergonya. Vaig seure, atònit per la resposta. Havia mort l’home més sa que coneixia i no tenia cap importància. Mai més no vaig participar en l’activitat.
Passats els anys, em fa l’efecte que aquella notícia sí que n’era, d’important. Sense proposar-m’ho, havia donat una oportunitat al mestre per a què ens expliqués la fugacitat de la vida, els perills d’una alimentació rica en greixos o vés a saber què. I sobretot m’hauria estimulat a cercar més notícies. Però el senyor Regué estava pastat a l’antiga i ja no estava per a innovar ni empatitzar amb aquella colla de galifardeus.
D’ell recordo també una vegada que jo estava jugant per sota del pupitre amb uns putxinel·lis. En un moment donat, la classe va quedar en silenci. Vaig sentir un calfred al clatell. En tombar el cap vaig descobrir el Regué dreçat darrere meu foradant-me amb la mirada. Em va arrabassar un dels ninots i me l’estampà a la cara.
La pedagogia evolucionava, però. El curs següent ja vaig tenir a un jove mestre d’Alcorisa, el Sr. Miguel Omedas, que va descobrir-me que aprendre era una altra cosa i, sobretot, em va fomentar el gust per escriure. Ves per on, d’Alcorisa va haver de venir el millor mestre que he tingut a Barcelona.
La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de març de 2016
El senyor Reguè el de l’esquerra. El Sr. Omedas el de la dreta. Al mig el sr. Ruiz, un altre magnífic professor. I jo, per allà baix…
L’aula dels fets, l’any 1974. Al clatell hi teníem els ulls del Caudillo.
castellà “estem oblidant a molta gent que els agradaria escoltar la seua llengua per megafonia. Hem de valorar si val la pena donar-li la importància que mereix a la nostra llengua”, va tancar María Moral.