La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Matarranya“Licantropia” i la Franja a “Terrícoles” de BTV | L’ esmolet.
Vaig conversar amb en Lluís Reales al programa “Terrícoles” de BTV. Si voleu veure’n el vídeo, seguiu l’enllaç.
L’obra trasllada el lector a l’any 2011, quan el govern de la Generalitat valenciana es veu assetjat, per primera vegada en 16 anys, per la justícia
La periodista valenciana Emma Zafón presentarà el pròxim dissabte la novel·la La meua germana Yvonne. Una història de corrupció política a la valenciana, editada per El Toll. L’acte tindrà lloc a les 19.30 en la sala d’exposicions del teatre Micalet de València i comptarà amb la intervenció de l’historiador i escriptor Justo Serna.
La meua germana Yvonne. Una història de corrupció política a la valenciana trasllada el lector a l’any 2011, quan el govern de la Generalitat valenciana es veu assetjat, per primera vegada en setze anys, per la justícia. Amb to irònic i un tractament purament humorístic, la novel·la repassa la breu trajectòria d’Yvonne Gimeno, suposada promesa de les institucions més putrefactes del país. És després de la dimissió del president, el 20 de juliol del mateix any, quan la vida d’Yvonne i de la narradora de la història, la seua germana Natàlia, es capgira fins a límits insospitats.
Emma Zafón va nàixer a Llucena l’agost de 1987. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, actualment és directora de Matarraña Radio. La meua germana Yvonne és la seua primera novel·la.
Xerrada a Favara sobre la Franja per Marcelino Iglesias i José Bada | Lo Finestró.
Fotografies El Periòdico
Demà dissabte a les vuit del vespre tindrà lloc a Favara una xerrada sobre l’impacte i la repercussió que pot tenir una hipotètica independència de Catalunya sobre els milers d’habitants d’Aragó que habiten a la Franja i que comparteixen nombrosos vincles socioculturals amb la comunitat veïna. Parlaran José Bada, exconseller de Cultura del primer govern democràtic d’Aragó i Marcelino Iglesias, expresident aragonès i senador autonòmic en l’actualitat. Aquest acte s’incorpora dins de les quartes jornades de l’Associació Wirberto Delso.
Desideri Lombarte…l´empremta del poeta | Viles i Gents.
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 d’agost)
Han passat vint i cinc anys des de que Desideri ens va deixar…vull dir físicament. La seva figura no ha fet més que engrandir-se. Ja tothom l’assumeix com el POETA DEL MATARRANYA. Els que hem aportat el nostre granet de sorra per difondre la seva figura, realment podem estar contents. I, a més a més, això no ha fet més que començar. No és gens fàcil ser la icona d’una terra. Ho va ser en vida José Antonio Labordeta. Desideri va morir massa jove, no li va donar temps, però ho és ara, que no és poc. Enguany se li han fet molts actes d’homenatge per tot arreu i per part de molta i diversa gent. D’ara en davant encara n’hi faran més. Perquè la gent li ret homenatge d´ una manera espontània. No va ser fàcil començar a difondre la seva obra, però ara molts pregunten com es poden adquirir els seus llibres. Perquè la seva paraula arriba fàcil, natural. Desideri passejava la seva bonhomia de manera tan natural com equilibrada; era observador i un punt somarda. Una de les seves il·lusions era convertir-se després de mort en un timó de flor menuda, florir i ser l’aliment de les abelles que convertirien en mel la seva flor. Ho ha aconseguit: músics, llauradors i pastors, professors i estudiants, artistes plàstics, carnissers, pescadors, enginyers i tècnics de so, paletes, oficinistes, abocats, metges, jubilats, etc…gaudeixen de la seva paraula. Ni tan sols cal que els agradi la poesia, n’hi ha prou amb prendre contacte amb la seva obra. Però fora del Matarranya encara resta força desconegut i hi ha molta feina per fer, sobre tot a l’Aragó. De Desideri es poden aprendre moltes coses, però una és particularment notòria: aprendre a voler, a estimar la llengua, la seva, la nostra, a conrear-la i emprar-la (utilitzar-la) de manera natural. I eixa és la millor manera d’existir (com Teruel, que tots sabem que existeix), de ser nosaltres mateixos. Perquè el nostre català no és una “cosa típica”, ni una peça de museu: és l’essència d’allò que som. Gràcies, Desideri, per la teva lliçó. Que no caigui en sac foradat.
Antoni Bengochea
Els Premis Serret de Literatura Rural | Viles i Gents.
(Publicat a La Comarca el 5 de setembre del 2014)
Octavi Serret ha sabut crear els Premis Serret de Literatura Rural a través de la participació econòmica i logística d’institucions, entitats, empreses i particulars dels tres territoris on la llibreria vol buscar més complicitat –Aragó, Catalunya i País Valencià-. I és que Vall-de-roures, on està instal·lat el seu negoci, es troba situat en el punt de contacte de les tres comunitats i el llibreter aprofita molt bé esta circumstància geogràfica. A més, els territoris comparteixen la mateixa llengua. Per això els seus guardons incentiven els treballs escrits en català, castellà i aragonès. Encara que enguany el dedicat a esta última llengua va quedar desert. Cinc dies de l’última setmana d’agost plena d’activitats literàries i culturals que es van repartir entre les viles que formen la recent creada entitat anomenada 3 Territoris: Gandesa, Morella, Calaceit, Beseit i Vall-de-roures. En les diferents convocatòries estigueren presents personalitats molt destacades del món del llibre com Ana Santos, directora de la Biblioteca Nacional vinculada a Beseit, Carles Duarte, president del Consell Nacional de Cultura i de les Arts, Àlex Susanna, president de l’Institut Ramon Llull que té casa a Calaceit, Jordi Llavina, Fernando Martínez Laínez, Víctor Amela… La celebració literària a Calaceit en l’antiga seu de la Fundació Noesis, cedida per l’ocasió pel nou propietari, va ser una excel·lent notícia per a tots. Noesis va obrir les seues portes del 1982 fins al 1996 i va ser un referent com a centre cultural i artístic sota la direcció de l’activista cultural francès Didier Costa. Després del lliurament dels guardons a l’ajuntament de Vall-de-roures Octavi Serret va confirmar la intenció de convocar els premis cada dos anys per la complexa programació dels mateixos en el cas de fer-los anuals. En certa manera estos guardons poden considerar-se per al català com els substituts dels premis Guillem Nicolau que el 2012 va deixar de convocar el Govern d’Aragó.
Carles Sancho Meix