La Franja

Viles i Gents :: Escena Humana… Jordi Coca: El Teatre de Josep Palau i Fabre. :: November :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de novembre del 2013)

La Tossuda coherència de l’Alquimista, títol amb el que en Jordi Coca ha encapçalat el segon del capítols de I. Aproximació a la Dramatúrgia de Josep Palau i Fabre tot iniciant aquest estudi meticulós, rigorós i humanament respectuós com el propi autor, que s’ha pogut portar a terme gràcies als recolzaments de la Fundació Palau i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, ja ens dona una idea de la forta personalitat amb la que pot haver quedat impregnada l’obra d’un altre dels intel•lectuals exiliats i malparats que s’ha cobrat la situació política i social del s. XX a casa nostra.
Jordi Coca subtitula el seu llibre Alquímia i revolta (1935-1958) per a endinsar-se per primera vegada al nostre país en l’obra dramàtica d’aquest home de pensament i obra radical, peça perfectament encabida entre les diferents realitats dignes de reflexió a les que avui som tots deutors. Tal i com explica en Coca, aquest període centre el pas dels 18 als 41 anys de Palau i Fabre amb la intenció de convidar al lector a fer-nos partícips dels anys d’aprenentatge d’un poeta que des de ben jove volia ser dramaturg i que a Catalunya es sentia descontextualitzat. Això pel que fa al panorama cultural, que en el seu cas és vital com cabria esperar en un home de la seva dimensió, ja que pel que fa al personal, l’any 1945, ofegat per les circumstàncies familiars, més les de la dictadura, més les de la moral i l’estètica dominant, faran que Palau opti, finalment, per desplaçar-se a París on hi viurà fins l’any 1961.
Arribat a aquest punt, no podem deixar de fer un cert paral•lelisme en aquesta Escena Humana amb una part de l’experiència vital de Milan Kundera, per la centrifugació que significa l’experiència de l’exili tant territorial com cultural, així com la renuncia a expressar-se en la llengua materna i la coincidència que tot i el poliglotisme d’ambdós autors, la seva tria els hagi portat a escriure en llengua francesa, segurament, per ser socialment una eina senzillament agraïda.
És ben interessant veure, tal i com ens acompanya a apreciar en Coca, que és en la totalitat de l’obra Palaufabriana, exhaustiva i ambiciosa en el més ple dels sentits, la poesia, els assaigs, l’activisme cultural, la pròpia Fundació Palau, les traduccions, les versions lliures, el periodisme, la gran recerca Picassiana que passa a ser un dels seus principals eixos creatius així com el llegat del seu aprofundiment en l’obra i la persona d’Antonin Artaud en la seva Revolta del Teatre Modern, on podem trobar com l’Alquimista cercava un teatre d’idees i poètic alhora, més proper a la tragicitat moderna de Garcia Lorca, i una dramàtica molt més influenciada per la rauxa de l’existencialisme que va caracteritzar la seva generació, com en d’altres dels més significatius autors de les nostres lletres, nomenant com exemples a Manuel de Pedrolo i a Maria Aurèlia Capmany, coincidint amb ells, si menys no en essència, en “no tenir una idea reductora de l’ésser humà. L’home no és únicament un animal racional, social, psíquic o biològic. El seu ésser és un constituir-se a si mateix, i d’aquí la importància de la llibertat.”
L’elegant apropament que Jordi Coca ens ofereix en el seu estudi, publicat enguany a Galàxia Gutenberg Cercle de Lectors, extret de la seva pròpia tesi doctoral que duia per títol El laberint del jo. Fonaments per a la interpretació del primer teatre de Josep Palau i Fabre (1935-1958) enriqueix, certament, la nostra Escena Humana.

Marta Momblant

Viles i Gents :: La carteta :: November :: 2013.

Viles i Gents :: Minories hispano-alemanyes :: November :: 2013.

(Publical al Diario de Teruel, el dissabte 9 de novembre del 2013)

Tothom sap que Espanya té minories autòctones —bascos, catalans, gallecs, …—, el 25%, encara que molts fan com si no ho sabessen. A Alemanya, on són l’1%, la situació és inversa: fins i tot bastants dels qui ho voldrien saber, ho ignoren. Però n’hi ha, de minories: uns 50.000 danesos —incloent-hi uns comptats frisons— a Schleswig, i altres tants sòrabs a Lusàcia, si més no. Quines diferències existeixen en el tractament de les minories a Espanya i a Alemanya? Si a Alemanya un ministre declarés que cal alemanyitzar els sòrabs, només l’aplaudirien els partits neo-nazis, hauria de dimitir i s’hauria acabat la seua carrera política. A Espanya el ministre Wert declara que cal espanyolitzar —eufemisme per no dir “castellanitzar”— els infants catalans, no dimiteix ni cal que pateixca per la seua carrera política, perquè troba recolzament en molts partits, i, en tot cas, en la majoria absoluta dels diputats a Corts. A Alemanya no hi ha ministeri de Cultura i Educació perquè aquests temes són competència exclusiva dels länder, com a Espanya ho són també de les autonomies, i tanmateix ací existeix un ministeri de Cultura i Educació tan inútil com un goll, com diuen en alemany, o, si ho preferiu, com els gossos a missa. Evidentment Spain is different! Haureu observat que en xifres absolutes tant Aragó com Alemanya tenen les mateixes minories: unes 100.000 persones en cada cas. Cenyint-nos a l’escola trobem que els alemanys de llengua danesa tenen per a 5.650 alumnes 46 escoles i dos instituts de batxillerat, on només l’assignatura d’alemany és en alemany, la resta en danès. Tenen a més 55 guarderies en danès per a 1900 alumnes. El danès és la llengua vehicular de totes aqueixes escoles i guarderies. La situació per al sòrab és semblant. La de l’aragonès i el català a l’Aragó mostra que no hi ha cap escola ni cap institut on l’aragonès o el català siguen la llengua vehicular ni tampoc la de totes les assignatures, menys la de castellà. Davant d’aquesta situació haureu de concloure que no solament Spain is different!, sino que Aragon too!
Artur Quintana

La tarde del divendres 15 de novembre, el salo de plens de l’ajuntament de Calaceit va aplegar la inauguració de les 10enes Jornades Culturals organitzades per Comarca del Matarranya. La posada en marxa d’estes jornades, que enguany recorreran Arenys de Lledó, Calaceit, Queretes, Lledó, Massalió i la Vall del Tormo, va anar a càrrec de la presentació literària de ‘Licantropia’ a mans del seu autor, Carles Terès, i de Juan Luis Camps, de Queretes, que va introduir la novel·la guanyadora del Guillem Nicolau de 2011. El primer cap de setmana de Jornades Culturals també va començar la Mostra de Teatre Aficiona’t amb l’actuació de La Quiquereta a Massalió. A Queretes hi va haver activitats infantils, mentre que els actes de la Vall es van suspendre per la neu.

L’alcalde de Calaceit, Josep Maria Salsench, i el president de Comarca del Matarranya, Francisco Esteve, van inaugurar estes jornades. Durant la seua intervenció, Esteve va apuntar que “tindrem diferents actes per als xiquets” i que “és molt important implicar els xiquets de la comarca sobre la nostra cultura i la nostra llengua”. El president de la Comarca va parlar de la pintada ‘Yo parlo chapurriau’ que es va fer a Valderrobres i de la interpretació que en va fer FACAO. “Vull recalcar que ha tornat a la palestra el tema de la llengua. Cadascú pense d’una forma diferent. Però no m’agrade gens la manera en la que s’estan mesclant les coses. Hi ha qui intente barrejar la llengua en altres coses no sé per quines raons, i inclús posen a xiquets per davant”.

Estes declaracions arriben després de les malintencionades interpretacions que s’han fet d’una pintada que va aparèixer davant la seu de Comarca del Matarranya coincidint amb la ‘Trobada de saurins de pobles de parla catalana’. La definició de ‘parla catalana’ no va agradar a alguns veïns de Valderrobres, que van fer esta pintada. Per la seua part, FACAO va atribuir esta reivindicació als xiquets del poble, felicitant-los per l’acció. La pintada no la van fer xiquets, sinó adults del poble que tenen previst constituir-se en una futura associació denominada ‘Yo parlo chapurriau’. L’atribució de la pintada als xiquets tampoc va agradar alguns pares, que sabien qui eren els responsables. FACAO negue la realitat idiomàtica del territori, defensant que la nostra parla no és dialecte del català.

mitjançantEstiró d’orelles a aquells que atribueixen les pintades sobre la llengua als xiquets del poble | Comarques Nord.

Vol. 5 (2012).

CEL obert. Etnotextos

Twitter / SpeakLAPAO: Repinten el “YO PARLO CHAPURRIAU” ….

Repinten el “YO PARLO CHAPURRIAU” de Vall-de-roures #LAPAO #Matarranya #Vallderoures pic.twitter.com/W4PAnzEpG8

Vecinos de los Puertos de Beceite visitan el Parque Natural de la Sierra y los Cañones de Guara.

La nieve no frena la defensa del Bergantes.

Llibres i llibres | L’ esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 15 de novembre de 2013
Per provar el meu primer lector de llibres electrònic, vaig començar per baixar-me algunes narracions gratuïtes d’en Bierce, Poe i Stevenson. Els contes anglosaxons sempre han exercit sobre mi una atracció especial. A la meua adolescència me’n vaig comprar uns quants, al mercat de Sant Antoni. Gairebé tots d’editorials sud-americanes, impresos en paper infame i pitjor enquadernats. Les traduccions solien estar a l’altura del material. Me’ls imaginava, els traductors, malvivint en cambres enxubades, amb màquina d’escriure atrotinada i finestra abocada a un celobert clapat de floridura. Haig de confessar que aquestes traduccions macarròniques, en la meva tendra imaginació, hi afegien encant, a les històries. Aquells girs estrambòtics, les frases calcades de l’anglès, els mots argentins o mexicans, dotaven els contes d’un sabor exòtic, que l’allunyava del castellà anodí dels narradors patris que em feien llegir a l’institut.
Ara que ja tinc una novel·la de pagament, ben editada, reconec que és d’allò més pràctic, l’aparell. Menut com un llibre de butxaca, es llegeix força bé i, a dins, hi cap tota una biblioteca, diccionaris, ressenyes, etc. També et deixa subratllar, anotar i, si cal, fer una ullada a una enciclopèdia online. Tanmateix hi ha quelcom d’antipàtic o, si més no, de distant, en aquelles lletres negres sobre el fons gris clar. Sé que es un tòpic, això del paper imprès, però què voleu que hi faci: no és el mateix. Potser hi influeix, a banda de l’edat avançada, que em dediqui de fa tants anys a dissenyar i maquetar llibres. Tantes hores esmerçades en usar correctament cursives o versaletes, vigilar la punyetera partició de paraules, cercar una tipografia òptima i ajustar-ne l’interlletratge i l’interlineat… tot això, en la pantalleta no hi és. Però potser no li cal. Ja us ho diré d’aquí un temps.

El PSOE pide que se considere a los vecinos en la presa del Bergantes.

Albalate, Cretas, Fórnoles y Mazaleón mejorarán sus edificios religiosos.

Les primeres aigües de tardor arriben en forma de neu i acumulen més de 15 centímetres | Comarques Nord.

Empresaria del Matarraña logra inversora de lujo en TV1.

Evelyn Celma, la responsable de la empresa de cosmética biológica Matarrania, que elabora sus cosméticos con productos cultivados en el Matarraña, como el aceite de oliva, participó en el programa “Tu oportunidad” que emitió ayer Televisión Española. El programa está dedicado a que empresarios de todo tipo logren que alguno de los inversores del programa apueste por su negocio.

Evelyn expuso su negocio en el que, dijo, había invertido unos 90.000 euros a lo largo de 6 años y que cuenta con 5 trabajadoras. Ofrecía el 8% de su empresa por 29.000 euros. Matarrania recibió cuatro ofertas de compra. Tras una breve meditación, la empresaria cedió a vender el 15% de su empresa por 29.000 euros. Fue la oferta de María Eugenia Girón, fundadora de Megamcapital, con más de 18 años de experiencia en la industria del lujo.

Antes de realizar su oferta, tanto María Eugenia Girón como el resto de posibles inversores preguntaron a la empresaria de Matarrania si estaría dispuesta a cambiar el nombre del negocio por uno “un poco más fino”. Uno de los inversores opinó que transmitía “fuerza negativa”. Evelyn explicó que hacía alusión a su comarca, no obstante se mostró dispuesta a suavizarlo.

Los inversores del programa halagaron a Evelyn por la buena presentación de sus productos.

La presentació de Licantropia de Carles Terès obrirà unes noves Jornades Culturals | Comarques Nord.

La novel·la històrica al Born | Lo finestró del Gràcia.

Dins dels actes de la primera edició “Barcelona Novel·la Històrica”, el passat 14 de novembre va tenir lloc a El Born Centre Cultural de Barcelona la taula rodona “FORA MURALLES: LA NOVELA HISTÒRICA QUE NO PASSA PER BARCELONA”. Intervingueren Carles Terès, autor de Licantropia, Miquel Esteve, autor d’El Baphomet i la taula esmaragda, una aventura història trepidant, Francesc Miralles, autor d’El secret de Picasso i Octavi Serret, llibreter. Va moderar la taula David Martí, autor de Les bruixes d’Arnes. Obrí l’acte el periodista i escriptor Enric Calpena, comisari de les jornades, organitzades per l’Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura.. A preguntes del moderador i després de la presentació dels intervinents, els tres autors parlaren de les seues novel·les: gènesi, personatges, territori i continguts; mantenint tot seguit un interessant col·loqui. Octavi Serret va fer un al·legat dels escriptors ebrencs i de tota la seua il·lusió en la promoció i venda de llibres, i anuncià la creació del premis literaris que està a punt de promocionar. Força avançat l’acte s’afegí a la taula el periodista i escriptor Víctor Amela.