Viles i Gents :: Escena Humana… Jordi Coca: El Teatre de Josep Palau i Fabre. :: November :: 2013.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de novembre del 2013)
La Tossuda coherència de l’Alquimista, títol amb el que en Jordi Coca ha encapçalat el segon del capítols de I. Aproximació a la Dramatúrgia de Josep Palau i Fabre tot iniciant aquest estudi meticulós, rigorós i humanament respectuós com el propi autor, que s’ha pogut portar a terme gràcies als recolzaments de la Fundació Palau i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, ja ens dona una idea de la forta personalitat amb la que pot haver quedat impregnada l’obra d’un altre dels intel•lectuals exiliats i malparats que s’ha cobrat la situació política i social del s. XX a casa nostra.
Jordi Coca subtitula el seu llibre Alquímia i revolta (1935-1958) per a endinsar-se per primera vegada al nostre país en l’obra dramàtica d’aquest home de pensament i obra radical, peça perfectament encabida entre les diferents realitats dignes de reflexió a les que avui som tots deutors. Tal i com explica en Coca, aquest període centre el pas dels 18 als 41 anys de Palau i Fabre amb la intenció de convidar al lector a fer-nos partícips dels anys d’aprenentatge d’un poeta que des de ben jove volia ser dramaturg i que a Catalunya es sentia descontextualitzat. Això pel que fa al panorama cultural, que en el seu cas és vital com cabria esperar en un home de la seva dimensió, ja que pel que fa al personal, l’any 1945, ofegat per les circumstàncies familiars, més les de la dictadura, més les de la moral i l’estètica dominant, faran que Palau opti, finalment, per desplaçar-se a París on hi viurà fins l’any 1961.
Arribat a aquest punt, no podem deixar de fer un cert paral•lelisme en aquesta Escena Humana amb una part de l’experiència vital de Milan Kundera, per la centrifugació que significa l’experiència de l’exili tant territorial com cultural, així com la renuncia a expressar-se en la llengua materna i la coincidència que tot i el poliglotisme d’ambdós autors, la seva tria els hagi portat a escriure en llengua francesa, segurament, per ser socialment una eina senzillament agraïda.
És ben interessant veure, tal i com ens acompanya a apreciar en Coca, que és en la totalitat de l’obra Palaufabriana, exhaustiva i ambiciosa en el més ple dels sentits, la poesia, els assaigs, l’activisme cultural, la pròpia Fundació Palau, les traduccions, les versions lliures, el periodisme, la gran recerca Picassiana que passa a ser un dels seus principals eixos creatius així com el llegat del seu aprofundiment en l’obra i la persona d’Antonin Artaud en la seva Revolta del Teatre Modern, on podem trobar com l’Alquimista cercava un teatre d’idees i poètic alhora, més proper a la tragicitat moderna de Garcia Lorca, i una dramàtica molt més influenciada per la rauxa de l’existencialisme que va caracteritzar la seva generació, com en d’altres dels més significatius autors de les nostres lletres, nomenant com exemples a Manuel de Pedrolo i a Maria Aurèlia Capmany, coincidint amb ells, si menys no en essència, en “no tenir una idea reductora de l’ésser humà. L’home no és únicament un animal racional, social, psíquic o biològic. El seu ésser és un constituir-se a si mateix, i d’aquí la importància de la llibertat.”
L’elegant apropament que Jordi Coca ens ofereix en el seu estudi, publicat enguany a Galàxia Gutenberg Cercle de Lectors, extret de la seva pròpia tesi doctoral que duia per títol El laberint del jo. Fonaments per a la interpretació del primer teatre de Josep Palau i Fabre (1935-1958) enriqueix, certament, la nostra Escena Humana.
Marta Momblant