Lo debat (imprescindible) | Tertúlies a la fresca.
Per esta tertúlia hem preparat un resum del debat. Pensem que val la pena deixar constància de com va anar aquella nit màgica. Los que hi eren ho podran recordar i los que no podran sabre lo que se van perdre.
————————————————————————————————-
Lo debat va estar molt animat. Naltros havíem portat dos ponents pensant que així, si la gent no s’animava a preguntar, ells dos podrien fer-se preguntes l’un a l’altre i garantir un debat fluït i d’altura. Lo tema s’ho valia. Però no va caldre.
Només acabar de parlar Giralt, una estesa de mans es van llevar per demanar el micròfon. Es nota que hi havia ganes. L’organització va a començar a témer que es produís algun conflictiu incendi emocional dels típics en les discussions sobre estos temes. Però, sorprenentment, el debat va ser d’allò més pacífic i constructiu. Això fa uns anys hagués estat impensable, deu ser que ja hem entrat en una altra fase històrica i estem evolucionant cap a la civilització. (deu ser).
El primer en intervindre va ser el ciutadà S., qui va reconèixer haver-se sentit menyspreat per la seua forma de parlar tant a Aragó com a Catalunya, fins que va podre obtenir suficient informació per valorar positivament la seua llengua. És un procés que possiblement mos ha passat a tots los aragonesos catalanòfons. Es queixà perquè la gent gran (i també molts joves) no han tingut les oportunitats per a adquirir estos coneixements i guanyar prou autoestima vers la seua llengua. A més, va reclamar una major comunicació entre iaios i joves, per tal que moltes de les nostres formes d’expressió més típiques no es perden per sempre més.
Una altra persona, el ciutadà P., va criticar els ponents per haver posat tant d’èmfasi en la distinció entre diferents varietats lingüístiques catalanes (tortosí, ribagorçà, parlars de transició, estàndard, etc.), ja que tot és català i prou. Per a justificar la seua argumentació va adduir que en castellà, tot i que també té moltes variants (andalús, mexicà, argentí, etc.) ningú posa mai en dubte la seua unitat normativa.
Una de les intervencions més significatives de la nit va anar a càrrec del ciutadà F., que va arrencar una bona sarpada d’aplaudiments de tot el públic. Donat l’interès de la seua argumentació, tan clara i sincera, sobretot si tenim en compte que és una persona que ja deu rondar los vuitanta anys, mos hem permès copiar-lo ací de manera literal:
“Jo he anat moltes vegades a treballar per províncies… i sempre m’han dit ‘lo català’. I jo sempre los haig dit lo mateix ‘jo no sic català, jo sic aragonès. Lo que passe é que com que llindem en Catalunya…’. Però mai lis podia explicar per què parlàvem català. Lis diva que, potser en lo temps…, com que Catalunya havia estat un principat, potser van arribar hasta ací… Però sempre ho diva en un plan de… sense sabre-ho, vaja. Però jo… què voleu que us diga, estic molt orgullós de parlar en català,… Però no ho soc!… A vegades… me vaig trobar al tren en unes situacions… que quasi mos amenaçaven per parlar en català… Que anàvem quatre o cinc a treballar i resulta que mos diven ‘¡hablen ustedes en castellano!’. I allavons jo lis diva ‘señores, por cortesia les vamos a hablar en castellano, porque también sabemos hablar en castellano, y en cambio ustedes no saben hablar en catalán. Por lo tanto… para nosotros saber lenguas es cultura…, porque en el fondo las lenguas son cultura”. Y allavons se quedaven parats. ‘Quizá sea un dialecto catalán, no lo sé, però he oido decir que en China hay más de mil dialectos… Y eso es cultura.” Y ells se quedaven parats. Però sempre mos diven que si érem catalans… No hi havia manera de… Per tant, hauríem d’estar orgullosos de parlar en català. Entonces… a lo que iba… representa que hablamos catalán. Otra cosa es que… perdó que em passo al castellà… Quan érem jovenets quan anàvem a l’escola, com sempre havíem sentit a casa parlar català… pues resulte que… Jo crec que si mos haguessen amostrat a escriure lo català, haguéssem sigut molt més llestos en les qüentes i en tot… perquè resulta que mos atrassava lo no podre… no sabíem parlar castellà. Jo crec que si des de bon començament mos haguéssem ensenyat lo català, tal com ho fan ara, mos haguéssem desarrollat amb una intel·ligència diferent, seríem molt millors. Això us asseguro jo que ho he trobat a faltar sempre…”
Després de la llarga tanda d’aplaudiments que va rebre la intervenció anterior, va prendre la paraula la ciutadana L. i el primer que va fer va ser tornar demanar nous aplaudiments per al ciutadà F., literalment “perquè é una persona gran que ha reconegut públicament que saber llengües é cultura. Que é un problema que avui en dia encara costa de reconèixer, sobretot des del govern aragonès que s’invente estes denominacions absurdes, d’aragonès oriental, de Lapao, etc.”. La ciutadana L. també va agrair als ponents que haguessen deixat tan clar que una cosa és la llengua que un parla i una altra la seua identitat territorial. Podem dir perfectament que parlem català, aprendre a escriure’l i a utilitzar-lo en molts àmbits de la nostra vida diària, i al mateix temps sentir-nos aragonesos, o sentirnos catalans, o com cada-u vulgue sentir-se. No hem de perdre de vista que són coses independents. També va agrair al professor Giralt l’explicació panoràmica de les llengües d’Aragó i de la Llitera, i va manifestar la seua sorpresa (i indignació) perquè mai ningú mos ha volgut explicar per què parlem lo que parlem. Certament, per a bona part del públic era la primera vegada que algú li ho explicava de manera tan clara i entenedora.
Mentre el públic parlava, los ponents no baixaven la guàrdia.
El professor Miquel Àngel Pradilla va aprofitar el seu torn de rèplica per a colar-mos algunes idees més:
- Totes les llengües són com un mosaic, tenen un pòsit comú però s’expressen en moltes varietats i formes dialectals en cada territori. I la llengua catalana, encara que no mos ho paregue, és una de les més uniformes de les llengües romàniques.
-
– No hi ha una forma de parlar català millor que una altra. Totes les varietats tenen la mateixa validesa, i no hi ha unes més dignes que unes altres. “Per tant, sobre la dignitat del vostre parlar… no en tingueu cap dubte! No en tingueu cap!” (paraules literals de Pradilla).De vegades, los parlants tenim un cert complex d’inferioritat que fa que més que autoestima acabem sentint auto-odi, i llavors amaguem la nostra varietat, quan l’hauríem d’exhibir. D’això se n’aprofiten los que voldrien que no la parléssem ni l’aprenguéssem a escriure. L’aragonès oriental o el Lapao no és altra cosa que un reflex d’això.
-
– Com totes les llengües del món, la llengua catalana també té una ‘norma’, que serveix per a situacions molt específiques (per a comunicacions que depassen la comunicació més immediata, la col·loquialitat entre veïns). És una norma que es pot aplicar de manera molt flexible (tot i que de vegades també hi ha fonamentalistes de la ‘normativa’, i en el cas del català malauradament no n’han faltat).
-
– Entre els territoris on es parla català no hi ha gaire intercomunicació. Som una comunitat lingüística que no tenim ben travats els mecanismes de comunicació entre tots els territoris. Mos desconeixem els uns als altres. Si no som capaços de crear mecanismes de coneixement mutu, els prejudicis sempre seran vigents. I els altres sempre seran considerats els ‘raros’, o, simplement, els ‘altres’. Començant des de Catalunya. Des del seu punt de vista, des de Catalunya hi ha una manca de comunicació total cap a la resta de la comunitat catalanòfona. I això genera molts malentesos i malfiances.
Los ponents aprofiten per a criticar per l’esquena l’esforçat presentador de l’acte.
El micròfon va tornar cap a l’auditori. El ciutadà P. va criticar en Pradilla perquè digués que havíem d’adaptar la nostra llengua a cada situació concreta, ja que ell procurava no fer-ho i parlar sempre igual. Pradilla li va respondre que la llengua no la podem utilitzar sempre de la mateixa manera, ni en català, ni en castellà, ni en cap idioma del món. El ciutadà P. no va quedar gaire convençut.
Després va prendre la paraula el ciutadà I., que va fer una pregunta concreta (totes les anteriors persones havien explicat les seues històries, però a la pràctica no havien preguntat res), referida a com s’haurien de traduir els topònims o noms dels llocs de la Llitera. El ciutadà I. és partidari de reconèixer que a Alcampell es parla català, però no està tan disposat a que per això s’haja de canviar lo nom del lloc i posar-hi El Campell, ja que pensa que molta gent (i ell mateix) no s’hi sentiria còmoda.
El professor Giralt va respondre que, si los noms dels llocs s’haguessen de posar en bilingüe, s’haurien de posar en la solució catalana. Les investigacions dutes a terme pel propi Giralt mostren que als documents medievals i d’època moderna, del segles XIV al XVIII, no hi trobem mai Alcampell, ni Altorricón, sempre hi posa El Campell, El Torricó… Però si la societat del lloc decideix que la forma local i oficial ha de ser Alcampell, endavant.
El ciutadà I. replica que les llengües evolucionen, i que encara que al segle XV es digués El Campell, en l’actualitat ja ens hem acostumat a veure-ho escrit d’una altra manera.
Giralt li respon que ell com a lingüista pot indicar com es deia històricament lo nom d’un lloc determinat, però acceptarà sense problema que oficialment en l’actualitat se li pose una forma evolucionada, ja que és la societat amb el seu ús la que acaba definint com se li dirà. Giralt posa l’exemple d’una partida del terme de Sant Esteve de Llitera que es diu Binafelda. Està documentat que és un topònim àrab, que prové d’un senyor que es deia Abin Fendal. Òbviament no li tornarem a dir Abin Fendal, sinó que conservarem lo nom que socialment s’ha configurat al llarg del temps, que és Binafelda. Amb el topònim d’Alcampell passaria el mateix. Tenim documentada una cosa, però socialment se n’ha acordat una altra
Giralt comenta, per exemple, que en el cas d’Algaió no hi ha dubte, ni en el d’Albelda tampoc, perquè són topònims d’origen àrab i des del principi, en la documentació antiga, ja s’escrivien així. En canvi, en el cas d’Altorricó i d’Alcampell no són d’origen àrab sinó llatí, i a tota la documentació històrica fins al segle XVII hi posen El Torricó i El Campell. És a dir, la ‘torre petita’ i el ‘camp petit’ (el públic riu ostentosament en adonar-se del paral·lelisme etimològic dels dos pobles lliterans).
Pradilla apunta que estos debats terminològics i sobre toponímia sempre són material inflamable, on els lingüistes tenen massa possibilitats d’eixir per cames. Per ell, com ha dit Giralt, el lingüista informa sobre l’origen, i després la societat decideix. Algú podria dir ‘és que ací tota la vida li hem dit Alcampell!’. Bé, però el lingüista ha trobat que en una extensa documentació de l’edat mitjana i moderna on s’ha escrit El Campell, i això no es pot ignorar. Una altra cosa és que hi hagi un consens ampli en que avui s’ha de dir Alcampell, la llengua evoluciona i si el conjunt del poble es troba més còmode amb Alcampell, esta haurà de ser la forma ‘oficial’, sentencia Pradilla.
La ciutadana X. reitera que l’argument de ‘tota la vida li hem dit Alcampell, o Altorricó’ no sempre és realista… Segons ella, ‘tota la vida’ és una expressió molt inexacta. Més encara si tenim en compte que durant segles quasi ningú ha vist escrit els noms dels llocs, perquè la gran majoria de la gent no sabia ni llegir ni escriure. Els que s’han dedicat a buscar documents són els que els han trobat. A més, la ciutadana X. recorda que quan a les comarques de la Franja es va començar a normalitzar els noms dels llocs, la pressió del franquisme encara era molt forta, i no era tan fàcil canviar un nom per un altre. De feit, quasi no se’n va canviar cap.
El ciutadà Ch. demana la paraula per a aclarir per què el nom d’Alcampell sí que es va canviar. Va ser l’any 1985, durant la segona legislatura democràtica, quan a l’Ajuntament es va presentar una proposta (impulsada pel propi ciutadà Ch, llavors regidor socialista ) per a canviar el nom de ‘Alcampel’ (que era el nom oficial d’aleshores) per ‘El Campell’. Esta proposta va ser discutida amb l’equip de govern de llavors i es va arribar a un pacte per a catalanitzar el nom, que va consistir a sumar una ‘L’ final: Alcampell. Per què? Perquè tothom col·loquialment deia Alcampell, i a partir de llavors lo nom oficial del lloc és Alcampell, amb A inicial i LL final.
El ciutadà Ch. també comenta que amb la Llei de Llengües del 2009, a proposta de la CHA, es va aprovar que tots els pobles de la Franja podrien posar la toponímia bilingüe. Per tant, legalment, en l’actualitat lo nom del lloc és Alcampell / El Campell (suposa que encara no ho hauran derogat). De la mateixa manera, lo nom de Tamarit és Tamarite de Litera / Tamarit de Litera, Altorricón / El Torricó, Zaidín / Saidí, etc. Segons el ciutadà Ch., si ara es volgués canviar lo lletrero d’entrada a la població i posar-hi “Alcampell / El Campell” es podria fer sense problema (però també sospita que esta possibilitat la derogaran en breu)
Lo relotge del campanal ja passava de les dotze de la nit, de feit acabava de tocar un quart d’una, així que vam donar per acabat lo debat i entre els aplaudiments generals del públic encara se va sentir un crit des del fons de la plaça. Era el ciutadà P. que exclamava que ‘li hauríem de posar Lo Campell!’
Impagable imatge del nostre cantautor assistit pel ciutadà S, per evitar que l’aire s’endugués les partitures.
Per acabar lo debat i calmar els ànims abans d’anar a dormir (o a la festa de Camporrells), lo cantautor Rafael Casas mos va preparar tres ‘cançons a la fresca’. Per tal de no resultar obvi, va triar tres versions en tres llengües diferents (francès, castellà i català), i així remarcar la seua independència de criteri. Una vegada més, hem d’agrair-li el portar una mica d’art compromés a les nostres cabòries estiuenques.
Lo públic va aguantar 2 hores seguides parlant de llengües, i encara mos va ajudar a recollir les cadires. Això sí que té merit!
Acabada la xerrada, molts es van quedar pels bars de la plaça tot aprofitant la fresca, com esta colla de joves tan energètics.
Plafó de l’exposició sobre els orígens del català 
