La Terreta: els orígens del català.
des de les 11:00 fins a les 14:00
 |
Centre d’Interpretació de la Ribagorça a Areny de Noguera |
 |
Acte públic pel català a la Franja d’Aragó i de valorització de la llengua com a patrimoni: el primer text en català es va escriure a La Terreta fa 1.000 anys. |
23ª Trobada Cultural d’Ascuma a Calaceit | Lo finestró del Gràcia.
Al Saló de Plens de l’Ajuntament de Calaceit va començar, a les 11,15 h del passat 21 de setembre, la 23ª Trobada Cultural del Matarranya. Obrí l’acte l’alcalde de Calaceit, José María Salsech, per donar la benvinguda als assistents. Després de la presentació de la jornada i de l’associació per part del president d’ASCUMA, prengué la paraula el president de la comarca, Francisco Esteve. Tant l’alcalde com el president de la comarca mostraren el seu desig d’obrir tant les portes de l’Ajuntament com de la comarca per a la celebració d’aquests tipus d’actes culturals i en defensa de la llengua. En parlar la directora de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, la Trobada Cultural va prendre un doble camí: mentre un nombrós grup de persones es desplaçaren a visitar els enterraments ibèrics a la zona de la Pedrafita (Queretes, Arenys i Lledó) guiats per Juan Luis Camps, al Saló de Plens s’hi inicià la “II Jornada sobre Llengua i Societat a les Terres de Parla Catalana”, organitzada per la Generalitat de Catalunya, amb representants de gairebé totes les terres de parla catalana, i que obrí la directora general de Política Lingüística i coordinà i moderà M. Àngel Pradilla. Andreu Domingo va fer un balanç i una perspectiva demogràfica dels territoris de llengua catalana i de la seua complicació demoscòpica. Montserrat Martínez va parlar de la revisió metodològica de les enquestes amb dades lingüístiques 2000-2010. Natxo Sorolla va fer una documentada presentació dels coneixements i usos del català en el diferents territoris —L’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, La Franja, Illes Balears i Comunitat Valenciana. I es va tancar la sessió matinal amb la intervenció de Joaquin Torres sobre la qüestió de la transmissió lingüística i el seu futur. Amb unes quantes intervencions del públic, com afegitó, s’arrodoniren els actes.
Al dinar de germanor ens trobarem una vuitantena de persones entre els socis d’ASCUMA i els assistents i intervinents de la “II Jornada sobre la Llengua i Societat”.
A les 17 hores, al Teatre de la Germandat, després d’una amena i instructiva intervenció de Ramon Sistac, el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Sr. Ferran Mascarell, va fer una interessant conferència, “El català una llengua de futur, una llengua de tots”. Si alguna cosa s’hauria de destacar de les seues paraules seria aquesta: “El català necessita instruments d’estat” i “Espanya no ha sabut ser un estat plurilingüe al llarg del temps”
No cal dir que l’èxit de públic i la plena cordialitat van ser les característiques principals de tota la jornada i tots els actes. El més trist i inexplicable —o pot ser no tant— va ser la no presència de cap representant del govern aragonès, malgrat haver-hi estat invitats reiteradament.
Amb la brillant i emotiva actuació de la calacitana, “Rakel”, amb el seu germà Sergio a la guitarra—força aplaudits—, la jornada va arribar al seu final.
23ª Trobada Cultural del Matarranya
Calaceit, dissabte 21 de setembre de 2013
PROGRAMA D’ACTES
Dissabte 21
11:15 Saló de Plens de l’Ajuntament.
Benvinguda institucional i parlament de l’Alcalde de Calaceit, Sr. José María Salsech Mestre i del Regidor de Cultura Sr. José Manuel Anguera Niella.
Presentació de l’ASCUMA i de la 23a Trobada Cultural del Matarranya per part del President, Sr. Josep Maria Baró Pujés.
Salutació del President de la Comarca del Matarranya, Sr. Francisco Esteve Lombarte.
Intervenció del Director General de Patrimonio Cultural del Gobierno de Aragón, Sr. Javier Callizo Soneiro.
11:00 Activitat infantil a la Plaça Major.
12:00 Saló de Plens de l’Ajuntament.
– Breu presentació de la ‘Visita als enterraments ibèrics de Queretes, Arenys i Lledó’. Desplaçament a la zona de la Pedrafita, on hi haurà una visita guiada a càrrec de Juan Luis Camps.
També se celebra la II Jornada sobre Llengua i Societat a les Terres de Parla Catalana, de la qual trobareu tota la informació a la web: http://www.gencat.cat/llengua/jornadallenguaisocietat
15:00 Dinar de germanor a la Fonda Alcalà. Preu del dinar, 20 €.
Reserva als telèfons 978 85 15 21-628 69 77 51 abans del 15 de setembre.
17:00 Teatre La Germandat.
-Conferència del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Sr. Ferran Mascarell i Canalda (II Jornada sobre Llengua i Societat a les Terres de Parla Catalana)
18:00 Teatre La Germandat.
-Diàleg sobre 30 anys de democràcia i llengües a l’Aragó (II Jornada sobre Llengua i Societat a les Terres de Parla Catalana)
19:30 Cloenda i actuació artística.
Organitza:
Associació Cultural del Matarranya
Col·laboren:
Ajuntament de Calaceit, Comarca del Matarranya, Institut Ramon Muntaner
Organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb l’Associació Cultural del Matarranya, la II Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana tindrà lloc a Calaceit el dissabte 21 de setembre de 2013.
Els objectius de la Jornada són fer balanç general de la situació de la llengua catalana al conjunt dels territoris de parla catalana, conèixer les principals tendències sociolingüístiques i preveure’n alguns escenaris de futur.
| 11 h | Acreditacions i recollida de material. |
| 11.15 h | Benvinguda i inauguració institucional de la Jornada |
Conferències de la II Jornada de Llengua i Societat |
|
| 11.45 h | Marc demogràfic i metodològic Andreu Domingo Montserrat Martínez |
| 12.30 h | Situació de la llengua als territoris Coneixements i usos del català als territoris. Natxo Sorolla. Està assegurada la transmissió lingüística? Joaquim Torres. |
| 13.30 h | Debat |
| 14.30 h | Dinar |
| 17 h | Conferència del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell i Canalda. |
| 18 h | Cloenda i actuació artística |
Hi col·labora: Ajuntament de Calaceit
Les inscripcions es gestionen través de la bústia de comunicació de la Direcció General de Política Lingüística http://www.gencat.cat/llengua/bustia. Cal que a l’assumpte indiqueu “Inscripció II Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana”. El termini d’inscripcions acaba el 13 de setembre.
A través del perfil @jornadespl i l’etiqueta #jornadaCalaceit2013 podreu seguir la difusió de la Jornada a Twitter.
Lo debat (imprescindible) | Tertúlies a la fresca.
Per esta tertúlia hem preparat un resum del debat. Pensem que val la pena deixar constància de com va anar aquella nit màgica. Los que hi eren ho podran recordar i los que no podran sabre lo que se van perdre.
————————————————————————————————-
Lo debat va estar molt animat. Naltros havíem portat dos ponents pensant que així, si la gent no s’animava a preguntar, ells dos podrien fer-se preguntes l’un a l’altre i garantir un debat fluït i d’altura. Lo tema s’ho valia. Però no va caldre.
Només acabar de parlar Giralt, una estesa de mans es van llevar per demanar el micròfon. Es nota que hi havia ganes. L’organització va a començar a témer que es produís algun conflictiu incendi emocional dels típics en les discussions sobre estos temes. Però, sorprenentment, el debat va ser d’allò més pacífic i constructiu. Això fa uns anys hagués estat impensable, deu ser que ja hem entrat en una altra fase històrica i estem evolucionant cap a la civilització. (deu ser).
El primer en intervindre va ser el ciutadà S., qui va reconèixer haver-se sentit menyspreat per la seua forma de parlar tant a Aragó com a Catalunya, fins que va podre obtenir suficient informació per valorar positivament la seua llengua. És un procés que possiblement mos ha passat a tots los aragonesos catalanòfons. Es queixà perquè la gent gran (i també molts joves) no han tingut les oportunitats per a adquirir estos coneixements i guanyar prou autoestima vers la seua llengua. A més, va reclamar una major comunicació entre iaios i joves, per tal que moltes de les nostres formes d’expressió més típiques no es perden per sempre més.
Una altra persona, el ciutadà P., va criticar els ponents per haver posat tant d’èmfasi en la distinció entre diferents varietats lingüístiques catalanes (tortosí, ribagorçà, parlars de transició, estàndard, etc.), ja que tot és català i prou. Per a justificar la seua argumentació va adduir que en castellà, tot i que també té moltes variants (andalús, mexicà, argentí, etc.) ningú posa mai en dubte la seua unitat normativa.
Una de les intervencions més significatives de la nit va anar a càrrec del ciutadà F., que va arrencar una bona sarpada d’aplaudiments de tot el públic. Donat l’interès de la seua argumentació, tan clara i sincera, sobretot si tenim en compte que és una persona que ja deu rondar los vuitanta anys, mos hem permès copiar-lo ací de manera literal:
“Jo he anat moltes vegades a treballar per províncies… i sempre m’han dit ‘lo català’. I jo sempre los haig dit lo mateix ‘jo no sic català, jo sic aragonès. Lo que passe é que com que llindem en Catalunya…’. Però mai lis podia explicar per què parlàvem català. Lis diva que, potser en lo temps…, com que Catalunya havia estat un principat, potser van arribar hasta ací… Però sempre ho diva en un plan de… sense sabre-ho, vaja. Però jo… què voleu que us diga, estic molt orgullós de parlar en català,… Però no ho soc!… A vegades… me vaig trobar al tren en unes situacions… que quasi mos amenaçaven per parlar en català… Que anàvem quatre o cinc a treballar i resulta que mos diven ‘¡hablen ustedes en castellano!’. I allavons jo lis diva ‘señores, por cortesia les vamos a hablar en castellano, porque también sabemos hablar en castellano, y en cambio ustedes no saben hablar en catalán. Por lo tanto… para nosotros saber lenguas es cultura…, porque en el fondo las lenguas son cultura”. Y allavons se quedaven parats. ‘Quizá sea un dialecto catalán, no lo sé, però he oido decir que en China hay más de mil dialectos… Y eso es cultura.” Y ells se quedaven parats. Però sempre mos diven que si érem catalans… No hi havia manera de… Per tant, hauríem d’estar orgullosos de parlar en català. Entonces… a lo que iba… representa que hablamos catalán. Otra cosa es que… perdó que em passo al castellà… Quan érem jovenets quan anàvem a l’escola, com sempre havíem sentit a casa parlar català… pues resulte que… Jo crec que si mos haguessen amostrat a escriure lo català, haguéssem sigut molt més llestos en les qüentes i en tot… perquè resulta que mos atrassava lo no podre… no sabíem parlar castellà. Jo crec que si des de bon començament mos haguéssem ensenyat lo català, tal com ho fan ara, mos haguéssem desarrollat amb una intel·ligència diferent, seríem molt millors. Això us asseguro jo que ho he trobat a faltar sempre…”
Després de la llarga tanda d’aplaudiments que va rebre la intervenció anterior, va prendre la paraula la ciutadana L. i el primer que va fer va ser tornar demanar nous aplaudiments per al ciutadà F., literalment “perquè é una persona gran que ha reconegut públicament que saber llengües é cultura. Que é un problema que avui en dia encara costa de reconèixer, sobretot des del govern aragonès que s’invente estes denominacions absurdes, d’aragonès oriental, de Lapao, etc.”. La ciutadana L. també va agrair als ponents que haguessen deixat tan clar que una cosa és la llengua que un parla i una altra la seua identitat territorial. Podem dir perfectament que parlem català, aprendre a escriure’l i a utilitzar-lo en molts àmbits de la nostra vida diària, i al mateix temps sentir-nos aragonesos, o sentirnos catalans, o com cada-u vulgue sentir-se. No hem de perdre de vista que són coses independents. També va agrair al professor Giralt l’explicació panoràmica de les llengües d’Aragó i de la Llitera, i va manifestar la seua sorpresa (i indignació) perquè mai ningú mos ha volgut explicar per què parlem lo que parlem. Certament, per a bona part del públic era la primera vegada que algú li ho explicava de manera tan clara i entenedora.
Mentre el públic parlava, los ponents no baixaven la guàrdia.
El professor Miquel Àngel Pradilla va aprofitar el seu torn de rèplica per a colar-mos algunes idees més:
Los ponents aprofiten per a criticar per l’esquena l’esforçat presentador de l’acte.
El micròfon va tornar cap a l’auditori. El ciutadà P. va criticar en Pradilla perquè digués que havíem d’adaptar la nostra llengua a cada situació concreta, ja que ell procurava no fer-ho i parlar sempre igual. Pradilla li va respondre que la llengua no la podem utilitzar sempre de la mateixa manera, ni en català, ni en castellà, ni en cap idioma del món. El ciutadà P. no va quedar gaire convençut.
Després va prendre la paraula el ciutadà I., que va fer una pregunta concreta (totes les anteriors persones havien explicat les seues històries, però a la pràctica no havien preguntat res), referida a com s’haurien de traduir els topònims o noms dels llocs de la Llitera. El ciutadà I. és partidari de reconèixer que a Alcampell es parla català, però no està tan disposat a que per això s’haja de canviar lo nom del lloc i posar-hi El Campell, ja que pensa que molta gent (i ell mateix) no s’hi sentiria còmoda.
El professor Giralt va respondre que, si los noms dels llocs s’haguessen de posar en bilingüe, s’haurien de posar en la solució catalana. Les investigacions dutes a terme pel propi Giralt mostren que als documents medievals i d’època moderna, del segles XIV al XVIII, no hi trobem mai Alcampell, ni Altorricón, sempre hi posa El Campell, El Torricó… Però si la societat del lloc decideix que la forma local i oficial ha de ser Alcampell, endavant.
El ciutadà I. replica que les llengües evolucionen, i que encara que al segle XV es digués El Campell, en l’actualitat ja ens hem acostumat a veure-ho escrit d’una altra manera.
Giralt li respon que ell com a lingüista pot indicar com es deia històricament lo nom d’un lloc determinat, però acceptarà sense problema que oficialment en l’actualitat se li pose una forma evolucionada, ja que és la societat amb el seu ús la que acaba definint com se li dirà. Giralt posa l’exemple d’una partida del terme de Sant Esteve de Llitera que es diu Binafelda. Està documentat que és un topònim àrab, que prové d’un senyor que es deia Abin Fendal. Òbviament no li tornarem a dir Abin Fendal, sinó que conservarem lo nom que socialment s’ha configurat al llarg del temps, que és Binafelda. Amb el topònim d’Alcampell passaria el mateix. Tenim documentada una cosa, però socialment se n’ha acordat una altra
Giralt comenta, per exemple, que en el cas d’Algaió no hi ha dubte, ni en el d’Albelda tampoc, perquè són topònims d’origen àrab i des del principi, en la documentació antiga, ja s’escrivien així. En canvi, en el cas d’Altorricó i d’Alcampell no són d’origen àrab sinó llatí, i a tota la documentació històrica fins al segle XVII hi posen El Torricó i El Campell. És a dir, la ‘torre petita’ i el ‘camp petit’ (el públic riu ostentosament en adonar-se del paral·lelisme etimològic dels dos pobles lliterans).
Pradilla apunta que estos debats terminològics i sobre toponímia sempre són material inflamable, on els lingüistes tenen massa possibilitats d’eixir per cames. Per ell, com ha dit Giralt, el lingüista informa sobre l’origen, i després la societat decideix. Algú podria dir ‘és que ací tota la vida li hem dit Alcampell!’. Bé, però el lingüista ha trobat que en una extensa documentació de l’edat mitjana i moderna on s’ha escrit El Campell, i això no es pot ignorar. Una altra cosa és que hi hagi un consens ampli en que avui s’ha de dir Alcampell, la llengua evoluciona i si el conjunt del poble es troba més còmode amb Alcampell, esta haurà de ser la forma ‘oficial’, sentencia Pradilla.
La ciutadana X. reitera que l’argument de ‘tota la vida li hem dit Alcampell, o Altorricó’ no sempre és realista… Segons ella, ‘tota la vida’ és una expressió molt inexacta. Més encara si tenim en compte que durant segles quasi ningú ha vist escrit els noms dels llocs, perquè la gran majoria de la gent no sabia ni llegir ni escriure. Els que s’han dedicat a buscar documents són els que els han trobat. A més, la ciutadana X. recorda que quan a les comarques de la Franja es va començar a normalitzar els noms dels llocs, la pressió del franquisme encara era molt forta, i no era tan fàcil canviar un nom per un altre. De feit, quasi no se’n va canviar cap.
El ciutadà Ch. demana la paraula per a aclarir per què el nom d’Alcampell sí que es va canviar. Va ser l’any 1985, durant la segona legislatura democràtica, quan a l’Ajuntament es va presentar una proposta (impulsada pel propi ciutadà Ch, llavors regidor socialista ) per a canviar el nom de ‘Alcampel’ (que era el nom oficial d’aleshores) per ‘El Campell’. Esta proposta va ser discutida amb l’equip de govern de llavors i es va arribar a un pacte per a catalanitzar el nom, que va consistir a sumar una ‘L’ final: Alcampell. Per què? Perquè tothom col·loquialment deia Alcampell, i a partir de llavors lo nom oficial del lloc és Alcampell, amb A inicial i LL final.
El ciutadà Ch. també comenta que amb la Llei de Llengües del 2009, a proposta de la CHA, es va aprovar que tots els pobles de la Franja podrien posar la toponímia bilingüe. Per tant, legalment, en l’actualitat lo nom del lloc és Alcampell / El Campell (suposa que encara no ho hauran derogat). De la mateixa manera, lo nom de Tamarit és Tamarite de Litera / Tamarit de Litera, Altorricón / El Torricó, Zaidín / Saidí, etc. Segons el ciutadà Ch., si ara es volgués canviar lo lletrero d’entrada a la població i posar-hi “Alcampell / El Campell” es podria fer sense problema (però també sospita que esta possibilitat la derogaran en breu)
Lo relotge del campanal ja passava de les dotze de la nit, de feit acabava de tocar un quart d’una, així que vam donar per acabat lo debat i entre els aplaudiments generals del públic encara se va sentir un crit des del fons de la plaça. Era el ciutadà P. que exclamava que ‘li hauríem de posar Lo Campell!’
Impagable imatge del nostre cantautor assistit pel ciutadà S, per evitar que l’aire s’endugués les partitures.
Per acabar lo debat i calmar els ànims abans d’anar a dormir (o a la festa de Camporrells), lo cantautor Rafael Casas mos va preparar tres ‘cançons a la fresca’. Per tal de no resultar obvi, va triar tres versions en tres llengües diferents (francès, castellà i català), i així remarcar la seua independència de criteri. Una vegada més, hem d’agrair-li el portar una mica d’art compromés a les nostres cabòries estiuenques.
Lo públic va aguantar 2 hores seguides parlant de llengües, i encara mos va ajudar a recollir les cadires. Això sí que té merit!
Acabada la xerrada, molts es van quedar pels bars de la plaça tot aprofitant la fresca, com esta colla de joves tan energètics.
Carles Barrull (Barrull) a Twitter.
Dijous a les 20.30h al Torricó ( la llitera) xerrada el català a la Franja amb Ramon Sistac, Joan… http://instagram.com/p/cUtNTWH5fV/
Ramon Sistac, serà un dels ponents de la Xerrada… – Aragó Pel Català.
Alguns membres de la plataforma #AragóPelCatalà fent la presentació a Alcampell. Ara de Tertúlia en lo Javier Giralt i lo Miquel Àngel Pradilla: ‘Quan parlem…parlem com parlem’
Viles i Gents :: Basc i romanès :: June :: 2013.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 de juny del 2013)
Llegeixo aquests dies un vell i interessant opuscle del conegut historiador basc José María Lacarra. Són unes conferències pronunciades a Donosti el 10 i 11 de gener del 1956, i publicades l’any següent a aquella mateixa ciutat amb el títol de Vasconia medieval. Historia y filología. L’autor si bé hi declara que ell no és filòleg ni bascòleg, sinó historiador, vol oferir la seua experiència de lector i editor de textos medievals per ajudar a conèixer els segles foscos de la història de la llengua basca. A manca de documentació basca medieval recomana de recercar romanalles d’aqueixa llengua en els textos en llatí, castellà, occità i fins i tot en francès produïts al País Basc, dels quals dreça una llarga llista amb moltíssims exemples. Lacarra, en aquestes conferències, sembla com si el sorprengués que el basc, malgrat ser la llengua parlada per tot un poble i que constitueix un estat —Navarra—, no s’haja escrit durant tot el període medieval. I observa que això no passa amb les llengües romàniques, les quals primer només es manifesten per algunes paraules dins dels textos llatins —com passa també amb el basc—, però ja a finals del segle XI —començaments del XII entren en l’escriptura. La llengua basca haurà d’esperar fins a principis del segle XVI, sobretot per les necessitats missionals del protestantisme, per a entrar plenament en l’escriptura. A l’altra punta d’Europa trobem un cas paregut: el de la llengua romanesa. El basc és una llengua aïllada dins d’un mar romànic, i la intercomprensió basc-romànic és impossible. El romanès, per més que sigui una llengua romànica, es troba també aïllat enmig de llengües —eslau i magiar— sense cap possibilitat d’intercomprensió. La llengua de l’església, l’administració i l’alta cultura no és el llatí-romànic del País Basc, sinó l’eslau. I el romanès no s’escriurà durant tota l’Edat Mitjana, llevat d’algun cas comptat a finals del segle XV. L’entrada del romanès en l’escriptura vindrà al segle XVI, com en el cas basc, de la mà de les necessitats missionals del protestantisme. Casos semblants es troben també en altres països de l’Europa de l’Est.
Artur Quintana
Homenatge al filòleg fragatí Josep Galán (1948-2005), a ell que va estudiar en profunditat la seva llengua i les particularitats que presenta a l’anomenada Franja de Ponent i que va defensar-la. Sempre present.
Parlo la llengua de Desideri Lombarte
Parlo amb l’accent de Josep Galán,
Canto els mots de Manuel de Pedrolo
i els versos de Maria Mercè Marçal.
Àngel S.
Brutal esta cançó d’homenatge a Josep Galan. Josep Galan, un pioner en la lluita pel català a la Franja, el pioner. El vam enterrar un dissabte, el 29 d’octubre de 2005, al fossar de Fraga, a les 10 del maití. Hi heva molta gent, jo vaig escriure este sonet eixa mateixa nit.
Josep, hi ha molta gent avui astí:
polítics d’Aragó que, sempre en va,
t’han dit “La Llei de Llengües se farà”
fa un any i dos i quatre… “Sí, home, sí”.
Josep, açò està ple, no sé qui és qui:
veig “heralds” que escriuran despús-demà
—mentre enrunen el nostre català—
que tu eves un històric franjolí.
Però, Josep, per sort hi estan també
companys de Catalunya i d’Aragó
a qui t’univa un ideal comú;
i, a més a més, Josep —ho saps, ja ho sé—
la gent que veva en tu bondat, passió:
la gent que t’estimava per ser tu.
BALEARS. #ÉsMaó Acció Cultural de Menorca
Acció Cultural de Menorca es complau a convidar-vos a la xerrada la xerrada d’estiu “La Franja (de Ponent?, d’Aragó), el país que era i no era”, a càrrec de Ramon Sistac, professor de dialectologia a la Universitat de Lleida i secretari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
La conferència de Ramon Sistac versarà sobre la Franja i la seva situació actual com una àrea adscrita administrativament a Aragó, en especial atenció la seva parla, recentment denominada LAPAO per part del govern d’Aragó. Sistac no només aportarà una visió científica a l’anàlisi del català de la Franja i de la seva situació legal, social, etc., sinó que hi aportarà la seva mirada com a parlant mateix de la Franja.
Al final de la xerrada hi haurà un tast de productes de custòdia del territori.
Amb la col•laboració de l’Editorial Punctum.
—
Acció Cultural de Menorca
accioculturalmenorca.blogs
https://www.facebook.com/
Tertúlies a la fresca | El lloc on van a parar les discussions de l’estiu d’Alcampell.
Un estiu més hem programat un cicle de xerrades a la ‘fresca’. Ací teniu el programa de les Tertúlies a la fresca [2013] [VF]:
Esperem que les tronades, tan freqüents durant les raderes setmanes, mos deixen fer petar la xerrada a la fresca. Si no mo n’anirem a cobert (a la famosa ‘casa de la cultura’).
Hi sou tothom convidat!
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
