Ramon Sistac: “La diversitat lingüística és un dels béns més preuats d’Aragó” | Comarques Nord.
El doctor en filologia catalana especialitzat en dialectologia a la zona de transició entre el català i l’aragonès, Ramon Sistac, va ser l’encarregat de fer la introducció al conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, en el marc de les Jornades sobre Llengua i Territori celebrades dissabte a Calaceit. Rellevant intervenció de Sistac en la que va parlar de la realitat lingüística d’Aragó i que va estructurar en quatre punts, “en quatre obvietats que és bo que recordem. Perquè les obvietats, o no les recordem, o no les volem reconèixer perquè a vegades molesten”.
En relació a estes obvietats, la primera d’elles és que “allò que parlem a Aragó és català, agrade o no agrade”. Sistac va dir que “de la mateixa manera que els governs poden establir polítiques sanitàries però no poden discutir sobre els tractaments d’un constipat, poden establir les seues polítiques lingüístiques però no poden decidir les llengües que parlen a un territori. El català d’Aragó no és ni millor ni pitjor. És la forma autòctona de parlar, perquè no n’hi ha ni de millors ni de pitjors”. La segona obvietat per a Sistac és que el català “hi és des de que es té memòria”.
Al respecte, Ramon Sistac va considerar que la presència del català a Aragó “no és fruit de cap mena de contaminació ni porositat de territoris veïns. No ha hagut colonitzacions ni n’hi haurà. Al nord va ser fruit de l’evolució espontània del llatí. I al sud va ser fruit d’una conseqüència de la Reconquesta i la posterior repoblació”. Com a tercer punt, el doctor va apuntar que “el català és una llengua universal d’interacció social, una llengua que fem servir per a parlar entre natres i que serveix pe a tot tipus de comunicació entre les persones”.
. ‘Forats negres’
El doctor en filologia catalana es va esplaiar en la quarta obvietat. “Si bé es detecten uns forats negres que ens haurien de preocupar”, a la Franja hi ha “dels índex més alts de parlants” en català. I si malgrat això “no és present en tots els àmbits, en bona part és per circumstàncies molt específiques d’Aragó. Aragó és un territori que es va castellanitzar a causa d’unes oligarquies lligades a la Corona de Castella que en un procés històric van anar castellanitzant el territori. Aragó és la punta de llança entre el món basc-navarrès i el català-valencià”, prenent “una falsa senya d’identitat, l’adhesió a la llengua castellana”.
Ramon Sistac també va tractar este conflicte identitari entre llengua i territori. “Algú ha interpretat que per a ser aragonès, el català és una mena de molèstia que no acaba de lligar. Això provoque actituds que porten a la castellanització total, a negar una llengua, una situació molt còmoda que no qüestione la posició de l’aragonès”. Hi ha qui diu que “no pots ser aragonès si parles català, i has de renunciar a la teua condició d’aragonès. I el més heroic és ser aragonès i catalanoparlant, que és la teua forma de ser aragonès, una postura molt castigada”, i més encara des de l’Aragó, “que no ha entès que la diversitat lingüística és un dels béns més preuats d’Aragó”.