Sota esta premissa vaig treballar en l’article “Estabilitat i canvi de la llengua inicial en els usos lingüístics interpersonals. Una anàlisi comparativa del País Valencià, la Franja, les Illes Balears i Catalunya” que es publica a Posar-hi la base.Usos i aprenentatges lingüístics en el domini català. És una recerca de polítiques lingüístiques comparades, que intenta introduir-se en l’efecte de les polítiques lingüístiques dels quatre territoris sobre els usos lingüístics, a mitjans dels anys 90. Hi ha un principi que continuem trobant als territoris de llengua catalana: les persones usen les llengües molt interrelacionadament amb la seua llengua inicial. A grans trets, aquells que van aprendre a parlar en català, el continuen parlant en altres àmbit, com amb els amics, amb els fills, responent al telèfon, a les botigues, a les caixes i bancs, o amb desconeguts. Però la relació entre les dues variables, i en multitud de casos s’usa una llengua diferent a la inicial. La nostra pregunta era quins eren aquests fluxos als diferents territoris.
Va ser una de les primeres recerques que vaig muntar autònomament. I es nota en el plantejament innocent. Inicialment hipotetitzo que la política lingüística catalana, ja als anys 90, aconsegueix redirigir els usos lingüístics cap al català, mentre que les polítiques lingüístiques valencianes, balears, i fins i tot a la Franja, permeten el manteniment de les dues comunitats lingüístiques en contacte, la castellana i la catalana. Això parteix d’unes premisses poc realistes, que sobretot beuen de l’opinió publicada: les polítiques lingüístiques catalanes es regeixen pel català com a llengua pròpia i vehicular, mentre que les valencianes i balears s’erigeixen públicament sota el principi del bilingüisme. Això ha de fer, evidentment, que els fluxos lingüístics a Catalunya serien favorables al català, mentre que a la resta de territoris serien favorables al manteniment de les dues llengües. Però el plantejament és erroni, perquè les polítiques lingüístiques poden tenir conseqüències diferents als grans principis que les guien. Les conclusions van mostrar això. I així es manifesta en el paràgraf central del treball:
Estos resultats refuten la hipòtesi que a més polítiques favorables al català, menys lligam entre llengua inicial i usos interpersonals. De fet, i llevat de la Franja, on les condicions socials i econòmiques eren diferents de la resta de territoris, més aviat pot plantejar-se la hipòtesi contrària: a finals del segle xx, les polítiques lingüístiques favorables al català permetien que els catalanoparlants inicials no es veiessin obligats a passar-se al castellà. La normalització lingüística a Catalunya durant la dècada de 1990 feia possible el manteniment del grup de catalanoparlants inicials i una atracció lleugera de castellanoparlants cap al català. Una situació similar, però més feble, ocorria a les Balears. Per la seua banda, la política erràtica, i en ocasions adversa, cap a la llengua al País Valencià i la Franja, no aturava la reducció continuada d’efectius entre el col·lectiu catalanoparlant, que es veia atret per un grup castellanoparlant consolidat.
També és el moment d’agrair els esforços de F. Xavier Vila i Moreno en la formació de nous investigadors, que es poden veure en este treball, i en molts altres. Ha estat una font inacabable d’idees.
Referència de la publicació: F. Xavier Vila i Moreno (ed.) (2012). Posar-hi la base. Usos i aprenentatges lingüístics en el domini català. (Col·lecció Xarxa CRUSCAT ; 8). Institut d’Estudis Catalans. Enllaç.
