El PP va manifestar fa molt pocs dies que estaven contra la Llei de llengües vigent (2009) i la proposta de PP i PAR seria aprovada “eliminando aquel catalán que Aragón no reconoce como suyo y un aragonés artificial que sacrificaba nuestro rico patrimonio” (llegiu-ho a Aragón Digital).
Hi ha dos principis que el representat del PP a la DPZ, José Manuel Larqué, evadeix. D’una banda, el català ha estat defensat a la Franja de manera transversal en consistoris i comarques de tots els colors, també pel PP. I no cal ni mencionar els repetits avals internacionals i científics que tenen els límits lingüístics. I de l’altra, no només el ric patrimoni de cap llengua no se sacrifica amb una varietat estàndard, si no que el ric patrimoni només es defensa amb referents lingüístics clars. És possible mantenir les varietats lingüístiques d’una llengua potent quan es transmet sense escletxes a les noves generacions. Però quan la situació sociolingüística d’una llengua és d’extrema debilitat el manteniment del ric patrimoni té necessitats bàsiques. Perquè el debat no és entre varietats i llengua estàndard, si no entre llengua minoritzada i llengua expansiva. El manteniment del ric patrimoni passa per donar valor i espais d’ús als seus parlants inicials i incorporar la llengua a l’escola de manera prominent per a tota la població del territori on és llengua vernacular.
El Govern d’Aragó ha de centrar el debat en els mecanismes reals que mantindran el ric patrimoni lingüístic d’Aragó. El patrimoni no es manté sobre unes estructures difuminades dictades desde Zuera, sobre denominacions com Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental (LAPAO) que cap parlant pot naturalitzar. Les quimeres sociolingüístiques no són possibles, i els casos d’èxit en el manteniment de llengües minoritzades són internacionalment coneguts.