– ¿La existencia de tres lenguas diferenciadas en el periodo medieval -aragonés, castellano y catalán- complicaba las cosas?

– No podemos olvidar que son tres lenguas románicas muy próximas entre sí, así que no había problemas de comprensión. Las cosas se complicaban cuando las lenguas se asociaban a esas identidades políticas, y comenzaban a utilizarse para oponer los diferentes territorios. La lengua aragonesa se convirtió en un símbolo político del reino, y el uso de otro romance podía entenderse como un elemento de alteridad. De ahí que te encuentres que localidades como Fraga o Tamarite de Litera, donde siempre se escribía en catalán, cuando se dirigían a las Cortes de Aragón abandonaban su lengua propia y se pasaban al aragonés. Debían de creer que el hecho de hablar en catalán podía ser interpretado por el resto como un signo de exclusión.

Source: Guillermo Tomás Faci: «El aragonés ayudó a construir una identidad política» – Noticias Aragón – El Periódico de Aragón

LA CÁTEDRA JOHAN FERRÁNDEZ D’HEREDIA FALLA LAS AYUDAS A LA INVESTIGACIÓN

Source: Aragonés y catalán en la historia lingüística de Aragón

Source: La biblioteca d’Alcanyís rep una donació de 8.200 volums* » Temps de Franja

Source: El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón

Guillermo Tomás Faci

• Año de edición: 2020
• Nº páginas: 348
• Temática: Lenguas de España
• Colección: Humanidades
• Nº edición: 1.ª
• Idioma: Español
• Dimensiones: 15 x 22 cm
• Encuadernación: Rústica con solapas
• ISBN: 978-84-1340-056-3
• 23,08 €

Source: Nuevas voces de Aragón • Edicions Transiberiano

Nuevas voces de Aragón

25,00 €

DATOS DEL LIBRO:

Autor: Brian Mott
ISBN: 978-84-16825-87-5
Nº de páginas: 362
Fecha de publicación: 2020
Dimensiones: 18 x 25 cm
Lengua: Castellano

 

Descargar muestra libro

Cantidad

Artes y Humanidades

Jaca

Fecha evento: 13/07/2020 al 16/07/2020

Coordinadores: Javier Giralt Latorre, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza / Francho Chabier Nagore Laín, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza

Horas lectivas totales:  25.00h.

Horas lectivas presenciales:  22.00h.

Horas no presenciales:  3.00h.

Tarifa general: 140 euros

Tarifa reducida: 120 euros

Preinscripción Información

Objetivos: Cuando se habla de frontera lingüística, se piensa en barreras, en acotación, porque el término se ha utilizado normalmente para marcar dominios a los que se supone unos rasgos comunes. Para marcar esa delimitación se recurre al trazado de isoglosas, esas líneas imaginarias con las que se señala el límite de un fenómeno lingüístico determinado. Cuando varias isoglosas discurren próximas, constituyen un haz que permite dibujar la frontera entre dos subdialectos, dos dialectos o incluso dos lenguas; es allí donde se dan diferencias lo suficientemente importantes entre las áreas que quedan a uno y otro lado de ellas. Sin embargo, esas fronteras lingüísticas pueden ser en ocasiones difusas, y esta suele ser la tónica general en el continuum románico, de manera que, en un ambiente de total intercomprensión, se percibe un tránsito lingüístico que en ocasiones se materializa en las llamadas variedades dialectales de frontera. Dentro de este marco, y limitándonos al espacio geográfico de la Península Ibérica, el propósito del curso es presentar a los alumnos la realidad lingüística que pervive en aquellas zonas de transición en las que confluyen o han confluido dos o más lenguas románicas distintas, con el fin de profundizar en el conocimiento de esas hablas híbridas que en ocasiones son de difícil adscripción lingüística. Asimismo, y dado que el curso se desarrolla en Aragón, se prestará especial atención a la transición interna entre los distintos dialectos del aragonés y a la transición lingüística en la Franja de Aragón.

Programa:
Lunes, 13 de Julio
20:00 h. El poder de la competencia analítica: el caso de las lenguas romances. [7]

Martes, 14 de Julio
09:45 h. El mirandés, lengua fronteriza entre el portugués y el español, en el conjunto lingüístico astur-leonés. [1]
12:00 h. La transición del gallego al asturiano entre el Navia y el Eo. [12]
16:00 h. La fala de Xálima, encrucijada lingüística entre el ámbito gallego-portugués y el castellano-leonés (extremeño). [6]
18:15 h. Aplicación de la dialectometría al estudio de las distancias dialectales en Aragón. [2]

Miércoles, 15 de Julio
09:45 h. El barranqueño: entre el portugués y la variedad andaluza del español. [9]
12:00 h. Las hablas churras: castellano-aragonés al calivo del valenciano. [6]
16:00 h. Las hablas valencianas de frontera: entre catalán, aragonés y castellano. [11]
18:15 h. La transición en el Pirineo central: del ansotano al benasqués. [5]
20:30 h. Presentación del libro: “Aragonés y catalán en la historia lingüística de Aragón”. Salón de Ciento del Ayuntamiento de Jaca. Intervendrán el director de los Cursos Extraordinarios de la Universidad de Zaragoza y los editores. [3] [4]

Jueves, 16 de Julio
09:45 h. La transición entre el aragonés y el catalán. [8]
12:00 h. La transición del catalán al occitano. [10]

Ponentes:

1 António Bárbolo Alves, Profesor de Educación Secundaria en IES de Miranda do Douro en Portugal
2 Esteve Valls Alecha, Lector en Universitat Internacional de Catalunya
3 Francho Chabier Nagore Laín, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza
4 Javier Giralt Latorre, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza
5 Jesús Vázquez Obrador, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza
6 José Enrique Gargallo Gil, Catedrático de la Universitat de Barcelona
7 Juan Carlos Moreno Cabrera, Catedrático de la Universidad Autónoma de Madrid
8 María Teresa Moret Oliver, Profesora Asociada de la Universidad de Zaragoza
9 María Victoria Sánchez-Élez Navas, Profesor Titular de la Universidad Complutense de Madrid
10 Ramón Sistac Vicén, Profesor Titular de la Universitat de Lleida-IEC
11 Vicent Beltran Calvo, Profesor Titular de la Universitat d´Alacant
12 Xoan Babarro González, Catedrático en IES A Sardiñeira (A Coruña)

Alumnado:

· Profesores de los diferentes niveles educativos, especialmente los vinculados a las áreas de Lengua y Literatura, y a las lenguas de Aragón o interesados en ellas.
· Alumnado universitario del ámbito de la filología, educación, humanidades, sociología, antropología, etc.
· Profesionales interesados en ejercer como como investigadores en torno a las lenguas minoritarias de Aragón.
· Público general.

Formación exigible a los interesados en matricularse: Tendrán preferencia los titulados universitarios, pudiendo inscribirse público en general.

Reconocimiento de créditos: Solicitado el reconocimiento como créditos por las Actividades universitarias culturales por la Universidad de Zaragoza.

1 ECTS

1. Los asistentes pueden solicitar individualmente a los Servicios Provinciales de Educación el reconocimiento de la actividad como Formación Permanente de Profesorado presentando el certificado de haber realizado el curso.

2. Reconocimiento como créditos ECTS en el Grupo 9 de Universidades (G-9): Más información en https://cursosextraordinarios.unizar.es/ (Apartado créditos).

3. Créditos ECTS en otras universidades.

Los estudiantes interesados en que su Universidad les reconozca como créditos ECTS por haber realizado un Curso de Verano de la Universidad de Zaragoza, deben consultar con la Secretaría de su Facultad o Escuela de origen tal posibilidad.

Procedimiento de evaluación:

· Los asistentes que quieran optar a convalidar el Curso por créditos de libre elección deberán realizar una reseña por cada una de las sesiones.
· En la reseña deberán sintetizar los contenidos aprendidos en cada una de las sesiones y reflexionar sobre ellos, aportando una opinión personal.
· Dicha reseña tendrá una extensión aproximada de 2.000 palabras (unos 12.300 caracteres con espacios).
· Se valorará la capacidad de comprensión y análisis de las ideas principales expuestas en las diferentes sesiones.
· Los directores del curso serán los encargados de evaluar las reseñas.

Alojamiento:

Residencia Universitaria de Jaca, C/Universidad, 3 – 22700 Jaca (Huesca)

Consultas y reservas de alojamiento:
http://www.unizar.es/resijaca
Tfno.: 974 36 01 96
e-mail: resijaca@unizar.es

¿Qué recetas se cocinaban en La Ribagorza medieval?

"Resetas de cosina de l'an mil": https://t.co/lXcSfAjRqB

¿Cómo se habla hoy en las comarcas de la Franja?

"Contalles": https://t.co/6G5UZVobq9#LenguasdeAragón #LaCulturaEnTuCasa pic.twitter.com/ejxQllana6

— Cultura Aragón (@CulturaAragon) April 28, 2020

Més recomanacions de #LecturesCUSC sobre sociolingüística i comunicació en accés obert!

En aquest volum col·lectiu coordinat per @natxosorolla hi trobareu la informació més actualitzada sobre la situació del català a la Franja https://t.co/EeJAhAmgoA pic.twitter.com/qZp9oPPNZB

— CUSC-UB (@CuscUB) April 21, 2020

Source: Una Franja cada vegada més castellana – El Temps

Comarques de Ponent, zona catalana d’Aragó, Aragó català, Franja de Ponent o, senzillament, la Franja. Tots aquests i més noms s’han fet servir per anomenar els territoris de parla catalana sota administració aragonesa i, per tant, plenament castellana. Fins no fa molt, tanmateix, la Franja era el territori amb el coneixement oral del català més universalitzat entre la població, a pesar de no ser llengua oficial i tenir una presència quasi nul·la en l’àmbit públic. El caràcter rural de la zona, caracteritzada pel despoblament i l’escassa immigració, mantingué durant anys el català —pejorativament anomenat xapurriau— com la llengua única de comunicació entre franjolins. Ara, la pressió de l’estàndard castellà i el desprestigi dels parlars autòctons encenen les alarmes davant un risc real de substitució lingüística.

Així ho evidencia Esteve Valls, lingüista de la Universitat Internacional de Catalunya, a La llengua escapçada, un treball sobre el grau de manteniment de les formes dialectals nord-occidentals a les quatre comarques de la Franja i les vuit comarques frontereres de Catalunya. Els resultats, premiats amb la cinquena beca Joan Veny,  il·lustren com l’efecte frontera afavoreix un procés d’anivellament amb la llengua espanyola i, en conseqüència, una progressiva pèrdua de parlants en favor del que és considerat l’estàndard de prestigi. És a dir, el castellà.

L’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Franja, elaborada per la Generalitat de Catalunya, reflectia que l’any 2004 el 71,1 % de la població manifestava tenir el català com a llengua inicial o primera llengua apresa. Aquesta tranquil·litzadora xifra va reduir-se més de 18 punts en els deu anys següents: l’any 2014, només el 52,8 % dels enquestats afirmava que era la seua llengua principal. Segons Valls, aquestes xifres no són tan greus si s’observen en conjunt, ja que “hi ha zones del País Valencià o d’Eivissa on la situació és encara pitjor”. L’alarmisme, tanmateix, sorgeix quan analitzem la distribució per edats. Les persones més grans, de 65 anys en endavant, són les que mantenen el català en major mesura, amb un 68,4 % de parlants. En canvi, a l’extrem contrari de la piràmide poblacional, només el 34 % dels informants d’entre 15 i 29 anys conserven el català com a llengua materna.

La pèrdua de catalanoparlants joves pot amenaçar una transmissió generacional que ara com ara es manté estable, amb petites alteracions. El 89,2 % dels habitants de la Franja que parlen català amb els progenitors transmeten la llengua als fills, mentre que entre els castellanoparlants aquest indicador es queda en un 87,5 %. A més, en un 63,9 % dels casos de bilingüisme familiar, es tendeix a privilegiar l’ús del català amb les generacions posteriors. Malgrat tot, també són diverses les llums d’alarma en observar que la intensitat d’aquest manteniment familiar s’ha reduït, encara que de forma molt matisada, mentre que el castellà ha recuperat algunes pèrdues de la dècada anterior.

Valls conclou que, més enllà dels habituals indicadors estadístics, hi ha canvis de normes i actituds que esdevenen símptomes de la malaltia d’una llengua. D’acord amb els resultats de l’estudi, el 25,4 % dels preadolescents que usen el català amb els pares parlen castellà entre ells. A més, el 67,6 % dels joves que utilitzen les dues llengües amb els progenitors també desenvolupen els anomenats rols castellanoparlants. En aquest sentit, el procés de substitució lingüística no es produiria per un trencament de la transmissió intergeneracional, sinó que s’estaria iniciant en les interaccions entre iguals.

Així mateix, hi ha una tercera via que permet detectar aquesta progressiva decadència: el grau de castellanització dels parlars dialectals de la Franja. Quan les varietats d’un bloc dialectal es troben dividides per una frontera que les situa sota la influència de varietats estàndard diferents, el més habitual és que a cada banda es convergisca amb els respectius models de prestigi. D’acord amb els resultats de la investigació, la majoria dels trets diferencials dels parlars nord-occidentals han reculat de manera molt notable al llarg de les quatre generacions de parlants estudiades. A més, arreu de la Franja, molts parlants tendeixen a pronunciar amb fonètica castellana, un fenomen que també s’observa a unes altres àrees de l’àmbit lingüístic català, com ara la comarca de l’Alacantí. L’adopció de mots procedents de la llengua espanyola ha estat massiva entre els parlants de les noves generacions.

Subscripció al butlletí

Rep les novetats d’El Temps al teu correu:

Així doncs, allà on la vitalitat de la llengua és menor, l’erosió dels trets autòctons és superior. I, per contra, com més viva és la llengua en una comunitat i menors són els símptomes de substitució lingüística, menys interferida es troba aquesta varietat. En paraules de Valls, “la castellanització no hauria de comportar necessàriament un procés de substitució lingüística”, però, en el cas de la Franja, s’afegeix a la precarietat funcional i el desprestigi secular que històricament han caracteritzat el català a l’Aragó.

El marc legal

Un cop alliberats de l’intent d’espoli lingüístic del franquisme, la Declaració de Mequinensa, signada l’any 1984, va ser el primer pas cap a la protecció legal del català a la Franja, amb la creació d’una assignatura voluntària per al seu aprenentatge a nivell escolar. L’any 1999, la Llei de Patrimoni Cultural de l’Aragó dotà al català d’un cert reconeixement oficial i explícit. Deu anys més tard, la Llei de Llengües consensuada pel PSOE i la Chunta Aragonesista (CHA) va passar a definir l’aragonès i el català com a “llengües pròpies originals i històriques” de l’Aragó, encara que no va declarar explícitament la seua cooficialitat. La normativa fou aprovada amb els vots en contra del Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), que s’oposaven a la denominació de català per a la llengua que es parla a les quatre comarques de l’Aragó oriental.

La negació de la unitat de la llengua portà al posterior Govern conservador a modificar la legislació l’any 2013. Invertint posicions, aquesta vegada tant el Partit Popular com el Partit Aragonés votaren a favor d’una normativa que evitava qualsevol referència a la catalanitat i que es referia als parlars propis de la Franja amb el terme Lengua aragonesa propia del área oriental, popularitzat amb l’acrònim LAPAO.

El propi Valls planteja com a objectiu del seu estudi “neutralitzar els postulats del moribund secessionisme lingüístic aragonès”, que concep l’estandardització del català com una amenaça per a l’autenticitat i la pervivència de les varietats de la Franja. Contràriament, l’evidència empírica d’aquesta investigació demostra que “la pràctica totalitat dels canvis detectats a la Franja —sempre en detriment de les formes patrimonials dels parlars autòctons— s’han produït per convergir sistemàticament amb les solucions pròpies de la llengua espanyola, mai —llevat d’algun cas anecdòtic— amb l’estàndard de la llengua catalana”.

L’any 2015, després de l’ascens a la presidència aragonesa del socialista Javier Lambán, es va anunciar la recuperació de la legislació de 2009. El propi Esteve Valls confessa que des d’aleshores “se n’està fent molt més, malgrat que continua sent insuficient”. Des del seu punt de vista, “cal actuar políticament per dignificar la llengua a la Franja” i “treballar de manera urgent perquè la gent jove senti la necessitat d’aprendre-la”. Ja fa més de trenta anys que a les escoles franjolines s’ofereix el català com a matèria optativa. Aproximadament el 70 % de l’alumnat de la Franja de primària i l’ESO l’estudia i en algunes àrees, com Fraga i voltants, la Llitera i la Ribagorça Oriental, el percentatge puja fins al 90-95 %. Llavors, què passa? D’acord amb l’investigador, això demostra la insuficiència d’una política lingüística que qualifica de “simbòlica i poc efectiva”, la qual no ha servit per dignificar el català ni per frenar un avanç castellanitzador que cada vegada sembla més inevitable.

Davant aquestes conclusions desesperançadores, l’estudi és una oportunitat per detectar les àrees més amenaçades pel procés de substitució lingüística, de manera que les comunitats afectades puguen treballar per revertir-lo abans que siga massa tard i evitar que la frontera política i administrativa, resultat de l’autonomització de l’estat, esdevinga també una frontera lingüística.

Amb tot això m'ha vingut al cap un doc. de Vall-de-roures de la meua tesi, on s'esmenta la "necessitat" d'acabar un temple. Es refereix a la Pesta, que arrasà Europa i que arribà des d'Àsia. Poc en van traure de fer temples i poc en traurem, senyors, si no mos tanquem tots a casa pic.twitter.com/hI5NkyZQA1

— Maite Moret (@MoretMaite) March 17, 2020

Source: Columnas Manuel Siurana – Publicacions

Source: Una Franja cada vegada més castellana – El Temps

Comarques de Ponent, zona catalana d’Aragó, Aragó català, Franja de Ponent o, senzillament, la Franja. Tots aquests i més noms s’han fet servir per anomenar els territoris de parla catalana sota administració aragonesa i, per tant, plenament castellana. Fins no fa molt, tanmateix, la Franja era el territori amb el coneixement oral del català més universalitzat entre la població, a pesar de no ser llengua oficial i tenir una presència quasi nul·la en l’àmbit públic. El caràcter rural de la zona, caracteritzada pel despoblament i l’escassa immigració, mantingué durant anys el català —pejorativament anomenat xapurriau— com la llengua única de comunicació entre franjolins. Ara, la pressió de l’estàndard castellà i el desprestigi dels parlars autòctons encenen les alarmes davant un risc real de substitució lingüística.

Així ho evidencia Esteve Valls, lingüista de la Universitat Internacional de Catalunya, a La llengua escapçada, un treball sobre el grau de manteniment de les formes dialectals nord-occidentals a les quatre comarques de la Franja i les vuit comarques frontereres de Catalunya. Els resultats, premiats amb la cinquena beca Joan Veny,  il·lustren com l’efecte frontera afavoreix un procés d’anivellament amb la llengua espanyola i, en conseqüència, una progressiva pèrdua de parlants en favor del que és considerat l’estàndard de prestigi. És a dir, el castellà.

L’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Franja, elaborada per la Generalitat de Catalunya, reflectia que l’any 2004 el 71,1 % de la població manifestava tenir el català com a llengua inicial o primera llengua apresa. Aquesta tranquil·litzadora xifra va reduir-se més de 18 punts en els deu anys següents: l’any 2014, només el 52,8 % dels enquestats afirmava que era la seua llengua principal. Segons Valls, aquestes xifres no són tan greus si s’observen en conjunt, ja que “hi ha zones del País Valencià o d’Eivissa on la situació és encara pitjor”. L’alarmisme, tanmateix, sorgeix quan analitzem la distribució per edats. Les persones més grans, de 65 anys en endavant, són les que mantenen el català en major mesura, amb un 68,4 % de parlants. En canvi, a l’extrem contrari de la piràmide poblacional, només el 34 % dels informants d’entre 15 i 29 anys conserven el català com a llengua materna.

La pèrdua de catalanoparlants joves pot amenaçar una transmissió generacional que ara com ara es manté estable, amb petites alteracions. El 89,2 % dels habitants de la Franja que parlen català amb els progenitors transmeten la llengua als fills, mentre que entre els castellanoparlants aquest indicador es queda en un 87,5 %. A més, en un 63,9 % dels casos de bilingüisme familiar, es tendeix a privilegiar l’ús del català amb les generacions posteriors. Malgrat tot, també són diverses les llums d’alarma en observar que la intensitat d’aquest manteniment familiar s’ha reduït, encara que de forma molt matisada, mentre que el castellà ha recuperat algunes pèrdues de la dècada anterior.

Valls conclou que, més enllà dels habituals indicadors estadístics, hi ha canvis de normes i actituds que esdevenen símptomes de la malaltia d’una llengua. D’acord amb els resultats de l’estudi, el 25,4 % dels preadolescents que usen el català amb els pares parlen castellà entre ells. A més, el 67,6 % dels joves que utilitzen les dues llengües amb els progenitors també desenvolupen els anomenats rols castellanoparlants. En aquest sentit, el procés de substitució lingüística no es produiria per un trencament de la transmissió intergeneracional, sinó que s’estaria iniciant en les interaccions entre iguals.

Així mateix, hi ha una tercera via que permet detectar aquesta progressiva decadència: el grau de castellanització dels parlars dialectals de la Franja. Quan les varietats d’un bloc dialectal es troben dividides per una frontera que les situa sota la influència de varietats estàndard diferents, el més habitual és que a cada banda es convergisca amb els respectius models de prestigi. D’acord amb els resultats de la investigació, la majoria dels trets diferencials dels parlars nord-occidentals han reculat de manera molt notable al llarg de les quatre generacions de parlants estudiades. A més, arreu de la Franja, molts parlants tendeixen a pronunciar amb fonètica castellana, un fenomen que també s’observa a unes altres àrees de l’àmbit lingüístic català, com ara la comarca de l’Alacantí. L’adopció de mots procedents de la llengua espanyola ha estat massiva entre els parlants de les noves generacions.

Subscripció al butlletí

Rep les novetats d’El Temps al teu correu:

Així doncs, allà on la vitalitat de la llengua és menor, l’erosió dels trets autòctons és superior. I, per contra, com més viva és la llengua en una comunitat i menors són els símptomes de substitució lingüística, menys interferida es troba aquesta varietat. En paraules de Valls, “la castellanització no hauria de comportar necessàriament un procés de substitució lingüística”, però, en el cas de la Franja, s’afegeix a la precarietat funcional i el desprestigi secular que històricament han caracteritzat el català a l’Aragó.

El marc legal

Un cop alliberats de l’intent d’espoli lingüístic del franquisme, la Declaració de Mequinensa, signada l’any 1984, va ser el primer pas cap a la protecció legal del català a la Franja, amb la creació d’una assignatura voluntària per al seu aprenentatge a nivell escolar. L’any 1999, la Llei de Patrimoni Cultural de l’Aragó dotà al català d’un cert reconeixement oficial i explícit. Deu anys més tard, la Llei de Llengües consensuada pel PSOE i la Chunta Aragonesista (CHA) va passar a definir l’aragonès i el català com a “llengües pròpies originals i històriques” de l’Aragó, encara que no va declarar explícitament la seua cooficialitat. La normativa fou aprovada amb els vots en contra del Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), que s’oposaven a la denominació de català per a la llengua que es parla a les quatre comarques de l’Aragó oriental.

La negació de la unitat de la llengua portà al posterior Govern conservador a modificar la legislació l’any 2013. Invertint posicions, aquesta vegada tant el Partit Popular com el Partit Aragonés votaren a favor d’una normativa que evitava qualsevol referència a la catalanitat i que es referia als parlars propis de la Franja amb el terme Lengua aragonesa propia del área oriental, popularitzat amb l’acrònim LAPAO.

El propi Valls planteja com a objectiu del seu estudi “neutralitzar els postulats del moribund secessionisme lingüístic aragonès”, que concep l’estandardització del català com una amenaça per a l’autenticitat i la pervivència de les varietats de la Franja. Contràriament, l’evidència empírica d’aquesta investigació demostra que “la pràctica totalitat dels canvis detectats a la Franja —sempre en detriment de les formes patrimonials dels parlars autòctons— s’han produït per convergir sistemàticament amb les solucions pròpies de la llengua espanyola, mai —llevat d’algun cas anecdòtic— amb l’estàndard de la llengua catalana”.

L’any 2015, després de l’ascens a la presidència aragonesa del socialista Javier Lambán, es va anunciar la recuperació de la legislació de 2009. El propi Esteve Valls confessa que des d’aleshores “se n’està fent molt més, malgrat que continua sent insuficient”. Des del seu punt de vista, “cal actuar políticament per dignificar la llengua a la Franja” i “treballar de manera urgent perquè la gent jove senti la necessitat d’aprendre-la”. Ja fa més de trenta anys que a les escoles franjolines s’ofereix el català com a matèria optativa. Aproximadament el 70 % de l’alumnat de la Franja de primària i l’ESO l’estudia i en algunes àrees, com Fraga i voltants, la Llitera i la Ribagorça Oriental, el percentatge puja fins al 90-95 %. Llavors, què passa? D’acord amb l’investigador, això demostra la insuficiència d’una política lingüística que qualifica de “simbòlica i poc efectiva”, la qual no ha servit per dignificar el català ni per frenar un avanç castellanitzador que cada vegada sembla més inevitable.

Davant aquestes conclusions desesperançadores, l’estudi és una oportunitat per detectar les àrees més amenaçades pel procés de substitució lingüística, de manera que les comunitats afectades puguen treballar per revertir-lo abans que siga massa tard i evitar que la frontera política i administrativa, resultat de l’autonomització de l’estat, esdevinga també una frontera lingüística.