Skip to content

Archive

Category: Literatura

Origen: Mequinensa! Fotografies de Jesús Moncada | Departament de Filologia Catalana

Mequinensa! Fotografies de Jesús Moncada

Data:
10/11/2015 a 16/11/2015
Lloc:

De les 11 a les 14h i de les 16 a les 19h. Sala de Professors. 5è pis de l’edifici Josep Carner

L’exposició Mequinensa! Fotografies de Jesús Moncada, que ha produït el Museu Etnològic de Barcelona, és un avenç de la I Jornada Jesús Moncada que, en ocasió del desè aniversari de la seva mort, organitzarà el Departament el proper 20 de desembre. Ambdues activitats són un homenatge a la seva persona, però sobretot són una obligació acadèmica i un compromís civil envers el seu llegat

Origen: Els anuncis de la ràdio | L’ esmolet

Els anuncis de la ràdio

Em dedico al món del disseny gràfic i la comunicació. Això inclou la publicitat, tot i que, en el meu cas, gairebé sempre ha estat gràfica. Per tant, potser em tiro pedres a la pròpia teulada, però sóc dels que els costa d’entendre la utilitat de la majoria d’anuncis radiofònics, especialment a les “hores punta”. Rarament (mai no es pot dir mai) aporten res, només una molèstia a qui escolta amb interès (o d’esma) un programa. Les emissores comercials en viuen força, de la publicitat, i suposo que quanta més audiència, més anunciants i més cares les falques. Però, repeteixo, no veig quina incidència poden tenir en els oients, a banda de ser una nosa i, en alguns casos, generar fins i tot rebuig. Penso que els del gremi haurien d’idear una altra fórmula que fos realment positiva. Ja se’n fan, de formats diferents: patrocinis, microespais informatius… però per a superar la interrupció, la galleda d’aigua freda, l’anticlímax que suposa una falca, cal imaginació. Si no, penso que és llençar els diners. A un mitjà imprès és diferent, ja que si no t’interessa, passes el full a voluntat, però a la ràdio el tall és sagnant.

El súmmum de l’antipublicitat són, però, els anunciants que persisteixen en fer servir el castellà en una emissora catalanoparlant. Ja en vaig parlar en un altre article. Els oients neutres, ni s’hi fixen, en la llengua, però els que són més militants, se senten menystinguts. No sé si és cosa de desídia, d’estalvi econòmic o directament de supremacisme cultural. Sigui com sigui, és una errada majúscula del departament de comunicació de l’empresa.

(En revisar aquesta columna dies més tard, trobo que potser és massa radical. Tanmateix penso que la sensació que tinc molts matins mentre esmorzo és compartida per molta audiència. Està clar que cal reinventar la publicitat radiofònica.)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 127, novembre 2015

Radio-vella

UGT – Les notícies de llengua i treball – Octubre de 2015 – Pàgina 59

Ressenya Assaig polític

La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics

Joaquim Montclús i Esteban

Institut d’Estudis Catalans

Des de fa gairebé quaranta anys, l’historiador i periodista calaceità Joaquim Montclús s’ha ocupat –i preocupat– públicament de les terres –i dels seus habitants, pretèrits i presents– administrativament aragoneses de llengua catalana, i ho ha fet de tal manera que ha arribat a comptar amb una obra bibliogràfica prou extensa que comprèn innombrables col·laboracions a la premsa catalana i en diverses publicacions col·lectives, així com l’edició de diferents obres signades individualment. Una bibliografia que, en volum, s’inicià el 1983 –fa més de trenta anys!– amb la publicació de La Franja de Ponent avui, títol al qual han seguit Una vila medieval entre fronteres (1987), La catalanitat de la Franja de Ponent. Crònica de 20 anys (1999), Matarranya. Crònica de viatge (2012), i la miscel·lània obra que ara ens ocupa: La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics (2014). Doncs bé, en aquesta darrera obra en volum, Montclús vol projectar-hi un retrat històric, jurídic i –afegim–, sociològic i polític d’un territori que té, ara per ara, una difícil articulació i que mai ha constituït una unitat politicoadministrativa. En concret es tracta del conjunt de poblacions que conformen la coneguda Franja (Oriental, si qui se la mira ho fa des de l’Aragó interior; de Ponent, si la mirada es fa des de la franja de la Catalunya marítima; i d’Aragó si qui l’observa és una entitat acadèmica que aspira a l’objectivitat científica). I vet ací la primera sorpresa d’aquesta, en principi, prou desconcertant obra, ja que en el títol mateix s’obvia la denominació que l’entitat editora –Institut d’Estudis Catalans– ha emprat institucionalment i tradicional, tal com encara ara fan moltes altres institucions acadèmiques catalanes: La Franja d’Aragó. Cal dir que molt sovint –per evitar polèmiques nominalistes– es recorre a denominar simplement, per tal d’evitar complements denotatius, aquest territori com la Franja. Tot i deixant de banda la denominació del territori administrativament aragonès i lingüísticament català, trobem que aquesta obra és un vast conjunt impressionista de reflexions i descripcions de caràcter subjectiu i extensió desiguals. Així, al costat d’un intens i vast detallisme en la descripció d’unes comarques –Matarranya i, en menor mesura, la Ribagorça–, d’unes etapes històriques –l’Edat Mitjana– o de determinades institucions –gairebé nominals– i tímides accions reivindicatives a favor de la llengua i la cultura catalanes d’aqueix territori i dels seus habitants, trobem que s’hi fa una descripció massa prima d’unes altres comarques, fets històrics o iniciatives culturals i reivindicatives directament relacionades amb el territori i la societat –present i pretèrita– descrits. És clar, que en els «aspectes» del títol potser ja es vol manifestar la parcialitat que caracteritza l’obra. Sembla com si massa sovint s’haja pretès elevar anècdotes fugisseres a categories permanents; de magnificar fets de poca volada i d’escassa incidència en la societat del territori descrit. Això passa –per assenyalar només dues afirmacions prou controvertides–, quan s’apunta que la llengua catalana era parlada a Graus, Casp o a l’oest d’Alcanyís, però, això sí, sense aportar altra cosa que comentaris escadussers i opinions impressionistes (és a dir, no documentades) fetes fa cent o cent cinquanta anys en un context no gaire acadèmic. També pot resultar desconcertant (i en aquest cas molt més que controvertit) afirmar, per exemple, que a la que es denomina Franja de la Franja, és a dir a les poblacions de «Benasc, Bissaürri, Castilló de Sos, Gia, Saünc, Sessué i Vilanova d’Éssera […] encara parlen una forma dialectal catalana –per més que algunes persones i, fins i tot, alguns filòlegs vulguin negar-ne l’evidència– que a poc a poc es va perdent». Evidentment, si es vol ser prou rigorós, hauria calgut apuntar que cap filòleg ni sociòleg/sociolingüista de formació (ni cap dels parlants nadius d’aquestes localitats) subscriurien la tesi que pretén sustentar les paraules citades. No es pot, repetim, intentar elevar anècdotes esmunyedisses a categories irrefutables. Només caldria haver llegit amb atenció i profit les anotacions de Joan Coromines –reconegut i rigorós científic de la llengua– quan escrivia el 1970 que: «En acabar observem que és totalment infundada (llevat potser d’algun poble escadusser com Binèfar, on altrament tampoc és segura, i en tot cas no se n’ha donat una demostració satisfactòria), l’opinió vulgar segons la qual havia estat català a l’Edat Mitjana tot el territori a l’Est del Cinca, i pel que fa a altres valls més enllà i tot. Ben al contrari, la frontera actual sembla haver-se mantingut intacta durant molts segles». En definitiva, potser millor que ens deixem acomboiar un cop més pels clàssics –Amicus Plato, sed magis amica veritas– per afirmar que l’obra que ens ocupa ens presenta, en essència, una anàlisi controvertida, peregrina, feble, parcial i molt poc aprofundida. No es traca sinó d’un seguit d’anotacions impressionistes a propòsit de la societat de la Franja i de la seua història que serveixen per confeccionar un relat no sempre prou matisat, un discurs destinat fonamentalment a ciutadans lectors de l’àrea metropolitana de la franja marítima de Catalunya, intel·lectualment inquiets i força motivats en la (re) construcció de la nostra nació. Però encara que ja se sap que, com diuen per la part meridional de la Franja, tota brossa fa paret, potser que ens comencem a preguntar quina és la paret que volem bastir, quina és la nació que volem (re)fer. Amb tot, és d’agrair que el màxim organisme cultural del país haja volgut afavorir una aproximació a la societat catalana en general –ni que sia d’una manera poc convencional i potser amb una mirada un xic esbiaixada– d’un territori de difícil articulació, un territori –i els seus habitants– sovint desatès per totes bandes i de perenne discussió a propòsit de la seua identitat nacional i cultural, com és l’anomenada Franja (de Ponent/Oriental/d’Aragó: trieu el complement del nom que més us plaga, si és que us cal).

Esteve Betrià

Origen: Aguaviva renueva la cubierta de su molino aceitero

Lliurament del Premi Franja a Javier Giralt

Lliurament del 8è Premi Franja a Javier Giral

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’octubre del 2015)

El passat diumenge, tal com s’havia anunciat en aquesta mateixa columna, es va celebrar a Aiguaïva la 25ª Trobada Cultural del Matarranya —enguany, del Matarranya i del Bergantes— organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya i l’Associació de Pares Clarió. Un dels actes importants va ser el lliurament del “Premi Franja 2014. Cultura i Territori”, que convoca cada any alternativament l’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. El guardonat, ben mereixedor, va estar el Dr. Javier Giral, fill de la Franja i de pares catalanoparlants, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa. En el seu parlament, desprès de rebre el guardó, Javier Giral va fer, entre altres, una sèrie d’afirmacions força interessants que molt sintèticament resumeixo —gairebé podria posar-les entre cometes—: sovint causa sorpresa que a la universitat pública aragonesa s’ensenyin llengua i literatura catalanes. Quina pena! La fragmentació dialectal dificulta la identificació de la llengua autòctona amb el català, sobre tot entre la població adulta, cosa que és aprofitada hàbilment, també barroerament afegeixo jo, pels sectors socials de l’Aragó anticatalanista. Els polítics aragonesos no han tingut mai gaire clar quin camí seguir en matèria de política lingüística. La denominació del català en la Llei actual del PP-PAR mitjançant l’acrònim LAPAO ha estat motiu de befa en tots els àmbits acadèmics i culturals en general. Ens diuen pancatalanistes als que considerem el català com un signe d’identificació de la Franja. El abandó del català com a instrument de comunicació és un fet que es va consolidant malauradament. Cal tenir present que, per molt que es faci per part de l’administració, si no fem del català local la nostra llengua habitual, poca cosa s’aconseguirà. S’hauria de superar el temor que aprendre el català normatiu suposarà la desaparició de les varietats locals; només cal veure que, amb el castellà, no ha succeït. S’equivocarà qui pensi que les afirmacions de Javier Giral estan carregades de pessimisme, tot el contrari, penso jo, són ben realistes.

José Miguel Gràcia

Origen: Mequinensa

El barrio barcelonés, donde vivió el autor, se suma a la conmemoración con una serie de actividades bajo la denominación ‘Bifurcació Moncada fent memòria Moncada’ que incluyen un estreno teatral, lectura de textos y charlas.

El ciclo ‘Bifurcació Moncada fent memòria Moncada’, con el que el Barrio de Gràcia de Barcelona conmemora el décimo aniversario de la muerte del mequinenzano Jesús Moncada uno de sus vecinos ilustres, se inicia esta noche con el estreno en el Almería Teatre de la obra ‘Bifurcació Moncada’, basada en textos del autor, que podrá verse hasta el 1 de noviembre. Está interpretada por Agustí Sanllehí y Núrica Cuyàs bajo la dirección de Txell Roda y la dramaturgia de Jonay Roda.

El programa de actividades, coordinados por Rosa María Moncada y Txell Roda con la participación del Ayuntamiento de Mequinenza, la Biblioteca Jaume Fuster y la Biblioteca de la Vila de Gràcia,  se prolongará hasta el 11 de noviembre con lecturas de textos del autor y charlas como la programada para el domingo 18 de octubre a las 8 de la tarde, en la que bajo el título ‘Trascendència de Moncada en la Literatura d’un país, des de la Franja?’ intervendrán Rosa Moncada, Xavi Iglesias, Xenia Bussé, Héctor Moret y Kristina Nemes.

Para el sábado 7 de noviembre a las 10 de la noche, también en el Almería Teatre, el taller de lectura de la Asociación ‘La Dona’ y el grupo de teatro ‘Garbinada’ de Mequinenza ofrecerán una lectura dramatizada de textos de Jesús Moncada acompañada de una degustación gastronómica de la cocina mequinenzana.

Al día siguiente, el domingo 8, a las 8 de la tarde se llevará a cabo una lectura ‘Dante S.A.’, la obra inacabada de Jesús Moncada, a cargo del actor Eduard Muntada, que escenificará el miércoles 11 de noviembre a las 7 de la tarde en la Biblioteca Jaume Fuster ‘De Dante un 1 de desembre – de Moncada a Muntada’ bajo la dirección de Txell Roda. Se trata de un espectáculo a partir de la obra póstuma del autor que sirve para conmemorar el décimo aniversario de la Biblioteca.

Jesús Moncada

Jesús Moncada nació en Mequinenza el 1 de diciembre de 1941 y falleció en Barcelona el 13 de junio de 2005. Su obra, tal y como puede comprobarse en el ‘Rincón Moncada’ del Museo de la Historia de Mequinenza, va más allá de la narrativa y explora disciplinas como la pintura y la fotografía, un área, que junto con la escritura, le permitió salvaguardar la memoria de la desaparecida Mequinenza. Moncada, autor de obras como ‘Café de la Granota’ o ‘Camí de Sirga’, recibió, entre otros premios, la Creu de Sant Jordi, que otorga la Generalitat de Catalunya, en 2001 y el Premio de las Letras Aragonesas en 2004, galardón que recogió poco antes de su muerte.

Hoy aparece en , de la mano del autor, , que es entrevistado por .

Origen: Las bibliotecas de Lleida y de las Terres de l’Ebre homenajean a Jesús Moncada en su Mequinenza natal

La actividad, que se desarrollará el sábado 3 de octubre, se enmarca dentro del programa ‘Llegim Moncada’ organizado con motivo del décimo aniversario de su muerte y coincidiendo con el  ‘Año de las Bibliotecas’.

Cerca de 180 personas de los grupos de lectura de un total de 18 Bibliotecas de Lleida y de las Terres de l’Ebre participarán en el acto central del programa ‘Llegim Moncada’ que tendrá lugar en el Poble Vell, el antiguo núcleo urbano de Mequinenza que desapareció por la construcción del embalse de Riba-roja.  El programa, que sirve de homenaje al escritor, se inició en abril de 2015 y se prolongará hasta mayo de 2016 con la lectura y comentario de las obras de Jesús Moncada en los grupos de lectura y una exposición itinerante que visitará las diferentes bibliotecas.

El encuentro arrancará a las 10 de la mañana del sábado con la llegada de los grupos participantes para continuar con una ruta literaria por las diferentes localizaciones que Jesús Moncada inmortalizó en sus obras incluyendo una visita al Museo de la Historia y al Espacio Moncada. Por la tarde, en la Sala Goya, la compañía Mea Culpa pondrá en escena la obra ‘El darrer día del Café de la Granota’ inspirada en textos del escritor mequinenzano.

No es la única actividad que se ha desarrollado en Mequinenza coincidiendo con la conmemoración del décimo aniversario de la muerte del escritor de la localidad. El pasado mes de abril 350 alumnos de 7 institutos de secundaria de Catalunya y Aragón realizaron una actividad similar y el 13 de junio, fecha en la que falleció Moncada, se descubría una placa en el solar en la que estaba construida su casa natal a modo de homenaje de la localidad de la que es hijo predilecto en la que puede leerse: ‘Al que vingui a enderrocar-la (per a escriure a la porta de ca meva). Enruna- la, si cal, però sense escarnir-la. El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra és dolorida pell d’uns altres dies; allí on no sentiràs sinó silenci nosaltres hi escoltem les antigues paraules’.

Jesús Moncada

Jesús Moncada nació en Mequinenza el 1 de diciembre de 1941 y falleció en Barcelona el 13 de junio de 2005. Su obra, tal y como puede comprobarse en el ‘Rincón Moncada’ del Museo de la Historia de Mequinenza, va más allá de la narrativa y explora disciplinas como la pintura y la fotografía, un área, que junto con la escritura, le permitió salvaguardar la memoria de la desaparecida Mequinenza. Moncada, autor de obras como ‘Café de la Granota’ o ‘Camí de Sirga’, recibió, entre otros premios, la Creu de Sant Jordi, que otorga la Generalitat de Catalunya, en 2001 y el Premio de las Letras Aragonesas en 2004, galardón que recogió poco antes de su muerte.

Desde la sección de cultura y turismo del Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins, les adjuntamos las bases de nuestros tradicionales concursos de pintura y relatos cortos DESIDERI LOMBARTE y MATIES PALLARES, que como cada año , convoca el Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins, por si deseen dar difusión de los mismos y/o participar.

Twitter: @turispenaroja
Faceebook:Turisme Pena-Roja de Tastavins

Origen: Francesc Serés: ‘L’anticatalanisme ha estat un dels motors polítics d’Aragó’ – Racó Català

Francesc Serés: ‘L’anticatalanisme ha estat un dels motors polítics d’Aragó’

L’escriptor analitza l’estat del català a la Franja en un assaig a la revista Divèrsia

L’escriptor Francesc Serés, autor de nombroses novel·les i col·laborador habitual de la revista l’Avenç, publica un article a la revista Divèrsia en el qual analitza la situació del català a la Franja. 
“Les classes de català a la Franja van començar al mateix temps que ho van fer les emissions de TV3”
Serés destaca la contribució dels dos mitjans de comunicació públics catalans, TV3 i Catalunya Ràdio, per garantir l’ús social del català a la Franja. “Veníem d’alguna cosa pitjor que la inexistència, veníem d’una existència disminuïda, de la llengua bastarda i de l’animadversió que aquesta generava en els altres”, assegura Serés quan valora l’importància d’aquests dos mitjans.

En aquest mateix sentit, considera que l’obra de Jesús Moncada, que se situa al Mequinensa, també va esdevenir “un punt de referència sòlid i acollidor, que ens ha servit per situar la nostra gent, la nostra llengua, la nostra terra i el nostre temps”.

“L’anticatalanisme ha estat un dels motors polítics d’Aragó que han fet servir tots els partits”
Segons aquest escriptor, tots els partits han atiat el discurs anticatalanista. Des del PP, el PSOA, el PAR, IU i, fins i tot, la CHA. “A Aragó el català no ha estat mai percebut com un patrimoni, ans al contrari”», explica Serés. Alhora, afegeix que tot i que “respectem l’aragonès no vol dir que no veiem que s’ha utilitzat com a barrera per al català”.

“Les relacions polítiques entre Aragó i Catalunya han estat fatals per al català”
Francesc Serés assegura que els greuges en les polítiques municipals, en les infraestructures o les obres d’art de la Franja han encallat les relacions entre Catalunya i Aragó. Segons Serés, el denominador comú de tots aquests conflictes és sempre “social i cultural, el desig d’afirmar-se davant de l’altre”. En aquest sentit, considera que aquest fet pot ser “legítim i comprensible si es fa amb finalitats constructives” però qualifica de “miserable si es fa amb ànim de destruir una realitat cultural i lingüística tan fràgil com la de la Franja”.

“La Franja és cultura catalana, és la seva presència en un territori especial, complicat i dinàmic”
L’article explica que la Franja és el territori catalanòfon més proper a la Principat però el nivell de protecció de la llengua el situa molt més proper al Rosselló o a Sardenya. Serés fa referència a la polèmica sobre el LAPAO i considera que aquest gest posa de manifest “la impotència de qui veu que no pot eradicar una llengua però fa tot el que pot per eradicar-la allà on és més feble”.

“La presència del català a la major part de les escoles de la Franja és encara molt petita”
Aconseguir una major quantitat i qualitat d’hores hauria de ser el primer pas “per dignificar la llengua i també les persones que la parlen” detalla Serés. Alhora, explica que a les biblioteques, el català és “residual” com també ho és en la retolació de botigues, per exemple. 

Origen: Aiguaviva i Desideri Lombarte | Lo Finestró

42548659Enguany la 25a. Trobada Cultural del Matarranya promoguda i organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya, Clarió i l’Ajuntament d’Aiguaviva se celebrarà en esta vila del Bergantes el proper 4 d’octubre. Població d’estreta relació amb l’escriptor matarranyenc Desideri Lombarte que coneixia prou bé perquè va publicar el treball “Toponímia d’Aiguaviva. Primera aproximació (Aiguaviva del Bergantes)” en el Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica XLI, setembre 1990 –pàgs. 1 a 24- sense que l’autor el poguera veure’l imprès a conseqüència de la seua mort. I és que a la dècada dels vuitanta del segle passat el pena-rogí va conèixer, al barri d’Horta de Barcelona on vivia, “Cuadrau [Quadrat] Esteban Retabé, de 76 anys, llaurador, nat a Aiguaviva el 12 d’abril de 1912. Que va vindre a Barcelona l’any 1967.” Continua en l’introducció del seu treball Lombarte …”fa vint anys que viu a Barcelona, tot i que ha fet algunes estades temporeres al lloc, i aquesta circumstància pot donar peu a alguna influència del català barceloní, la qual cosa no fa més que remarcar l’afinitat absoluta i la proximitat que hi ha entre el català del Principat i l’arcaic catalanesc de la conca del Bergantes. I no ho dic com si això fos un miracle, que no ho és, ho dic pensant en tots aquells paisans nostres mal informats, que estan encara entestats en pensar que la llengua d’Aiguaviva o la de Vall-de-roures, com la de Fraga o la de Tamarit de Llitera, no tenen cosa a veure amb el català de la Plana de Vic, poso per exemple”. Afegeix en la introducció “jo aquí, de la mà del meu informador, [Cuadrau Esteban] només intento recollir i deixar constància de la toponímia aiguavivana, tal com ell me la va recitant, respectant al màxim la seua toponímia”… “Aquesta toponímia mereix una enquesta més extensa i contrastada, perquè és de llei fer-ho i perquè s’ho val. I, si les cames m’hi porten, la faré, l’enquesta” és per això que l’investigador titula “Primera Aproximació”. El treball metòdic de Lombarte recull les partides, els masos o masades, les ermites, els molins d’oli, l’horta o la vega, l’aigua, rius, barrancs, fonts…, coves i coberts, camins, carreres i noms de cases. També va fer un mapa de localització de la toponímia que el butlletí no va publicar i que, posteriorment, vam fer-ho a la revista Sorolla’t núm. 11, desembre 2000 –pàg. 31-. Potser seria interessant ara una nova edició completa del treball de Desideri Lombarte sobre Aiguaviva.

Carles Sancho

El proper 4 d’octubre celebrarem la 25ª Trobada Cultural del Matarranya a Aiguaviva de Bergantes. En el decurs dels actes programats destaquem el lliurament del VIII Premi Franja: Cultura i Territori al Dr. Javier Giralt Latorre.

La determinació de realitzar la Trobada a Aiguaviva ve motivada per la situació de la llengua en esta vila: encara que es parla el català en general, l’ús entre la joventut és cada cop més inusual. L’Ajuntament d’Aiguaviva en la persona de l’Alcalde i el Regidor de Cultura està fent notables esforços per recuperar la llengua.

Els actes començaran a les 11 del matí i finalitzaran amb el concert de cloenda, com podeu veure en el programa adjunt. El dinar de germanor tindrà lloc a l’Hotel Altabella i cal reservar abans del 25 de setembre trucant als telèfons 978 85 15 21 o 628 69 77 51. També podeu enviar un correu a acmatarranya(arrova)gmail.com. El preu és de 15 €.

ASCUMA

ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA
C/ Major, 4
44610 CALACEIT
Tel. i Fax: 978851521

Origen: Diez años sin Jesús Moncada, el aragonés que se convirtió en autor de culto en catalán

“Ho havia sentit a dir però volia creure que allò no arribaria mai”. El viejo Nelson, uno de los protagonistas de ‘ Camí de sirga‘, se negaba a creer que un día la villa vieja de Mequinenza desaparecería para siempre. En realidad, no lo hizo. En 2015 se cumplen diez años de la muerte de Jesús Moncada, el escritor que a través de su literatura inmortalizó e hizo universal un pueblo condenado por la construcción del embalse de Riba-Roja. Sus obras han sido traducidas a una veintena de idiomas y es considerado “una de las figuras más importantes de la literatura catalana de la segunda mitad del siglo XX”, en palabras de Hèctor Moret, profesor, crítico y estudioso de la obra de Moncada.

Moncada murió con solo 63 años, dejando apenas siete obras publicadas. Entre ellas, ‘Camí de sirga’ – ‘Camino de sirga’, en castellano- la novela que le valió el éxito. En ella, el escritor consolidó un universo personal entorno a la Mequinenza desaparecida, convirtiéndola en un lugar mítico comparable para muchos con la Macondo de ‘Cien días de soledad’. Por sus páginas desfilan personajes imborrables como Nelson, el navegante del Ebro, o Carlota de Torres, la dama de la burguesía local.

De la poca producción de Moncada, la profesora de la Universidad de Zaragoza Maite Moret explica que “era un escritor muy metódico y escrupuloso, antes de encontrar una versión definitiva realizaba infinidad de redacciones”. De su novela ‘Estremida memòria’ llegó a realizar 13 versiones hasta dar con la final. Su dominio de la palabra aún tiene más mérito si se considera que no había recibido formación en ortografía catalana, y tuvo que aprender por su cuenta cuando se instaló en Barcelona en 1966.

Antes de desembarcar en la capital catalana, donde trabajó como traductor, pasó buena parte de su adolescencia en Zaragoza. Allí estudió en el colegio de la familia de José Antonio Labordeta, y cursó Magisterio, carrera que completó antes de cumplir los 18 años, con premio extraordinario incluido. Reflejo de esta etapa de su vida queda su obra ‘La galeria de les estàtues’.

Profeta en Mequinenza

“Moncada situó a Mequinenza, como colectivo, en el mapa de la literatura universal, y los mequinenzanos le reconocemos como alguien que supo recuperar el difícil pasado y las formas de vida desaparecidas de la villa”, asegura Hèctor Moret. El escritor fue y continúa siendo profeta en su tierra natal. El museo local le dedica un amplio espacio, donde se exponen algunos de sus objetos personales y parte de su obra pictórica, ya que, antes de volcarse en la escritura, fue pintor.

El pasado 13 de junio, fecha de su muerte, la localidad le recordó en un acto sobre el solar que ocupó su casa natal en el pueblo viejo. Allí se destapó una placa con un texto que el escritor concibió como mensaje “al que vingui a enderrocar-la” (“a quien venga derribarla”): ‘Enruna-la, si cal, però sense escarnir-la. El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra és dolorida pell d’uns altres dies; allí on no sentiràs sinó silenci, nosaltres hi escoltem les antigues paraules” (“Hazla escombros, si es necesario, pero sin burlarte de ella. Lo que tus ojos tomarán por argamasa y piedra es dolorida piel de días pasados; allí donde no oirás sino silencio, nosotros escuchamos las antiguas palabras”).

Para muchos mequinenzanos todavía es fácil rememorar a Moncada sentado en la calle o los cafés, escuchando las anécdotas de los vecinos más mayores.

Se estudia en el Bachillerato catalán

Moncada recibió numerosos premios literarios en Cataluña, además de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. En Aragón, se le otorgó la Medalla de Santa Isabel de Portugal de la Diputación de Zaragoza y, en 2004, ya muy enfermo, el Premio de Honor de las Letras Aragonesas, que por primera vez recayó en un escritor en lengua catalana.

“El 90% de su obra sitúa la acción en territorio aragonés, en Mequinenza y en Zaragoza”, señala Moret. Sin embargo, el estudioso lamenta que “posteriormente a su muerte se le ha ignorado en Aragón, porque se consideró que era un escritor en catalán y que, como tal, no pertenecía a la literatura aragonesa”. En Cataluña, destaca Moret, Moncada forma parte de los planes de estudio de Bachillerato, y su obra ‘ El Cafè de la granota‘ se encuentra entra las lecturas obligatorias para los alumnos.

Origen: Desideri Lombarte (Genís Sinca)

És un autor destacat de la literatura catalana d’Aragó, però sols va publicar dos llibres en vida

GENÍS SINCA 1

Desideri Lombarte (Pena-roja, 1937 – Barcelona, 1989)és un dels autors més destacats de la literatura catalana a l’Aragó, amb totes les particularitats que ser escriptor i investigador del Matarranya -en català- pot significar. Literàriament, Lombarte ho tenia tot, gràcies a un talent que abraçava diversos àmbits. Va sobresortir com a poeta – Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava, publicat per l’Associació Cultural del Matarranya, Col·lecció Lo Trull, Calaceit (1995), i també Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, i també com a autor de teatre –Pena-roja i Vallibona, pobles germans i novel·lista.

Lombarte titulava que fa goig: Memòries d’una desmemoriada mula vella (Sírius Edicions, Calaceit, 1997). Igualment va escriure nombrosos treballs de recerca (Pena-roja, una vila a la frontera ), feia articles d’opinió en revistes culturals, diaris, i omplia de literatura els programes de festes dels municipis del Matarranya, algunes vegades amb dibuixos per il·lustrar els treballs. Lombarte era delineant.

Utilitzava un llenguatge popular que arribava al lector de manera immediata, però sobretot tenia gràcia a l’hora d’explicar temes relacionats amb la terra natal, fossin tradicions, personatges, llegendes. Jo he aconseguit per internet un estudi seu sobre les abelles!

Malgrat tot, fixem-nos en aquesta dada: només va poder publicar dos llibres i bona part de la seva obra va veure la llum a partir dels anys noranta, quan ja era mort i enterrat. Per circumstàncies biogràfiques, després d’haver estudiat intern a Alcanyís, havia tornat a la finca familiar i havia treballat de pagès, però la duresa del món agrari (la gelada del 1956!), que ens és difícil d’imaginar, fa que als dinou anys hagi d’emigrar a Barcelona; hi treballa de delineant, es casa amb Rosalia, també de Pena-roja i tenen tres filles.

Lombarte tenia una salut fluixa. Als 44 anys el seu estat s’agreuja i la crisi en el sector de la construcció l’obliga a deixar la feina. Però hi troba la part positiva i decideix abocar-se a la seva gran passió. Lombarte escriu net, directe, clar. Per veure de què va, el millor és posar exemples. He triat un parell de poemes d’Ataüllar el món des del Molinar, editat per l’Associació Cultural del Matarranya (Calaceit, 2000). Aquest es titula: Som gent del Matarranya ; Lombarte hi tracta l’etern tema: “I quina llengua parleu, ja ho sabeu tots o no encara? És millor que no ho toquem, que d’això se’n parle massa. Però si n’hem de parlar que quedi una cosa clara: que no parlem castellà. I que no xapurregem, que parlar, parlem ben clar, i que mos entenen bé catalans i valencians. Arnes, Horta i Riba-roja, la Pobla, Boixar i Morella parlen com a Pena-roja, la Vall del Tormo o Maella”. Segueix: “I a dengú li estranye gens esta forma de parlar, com no sigue un castellà, que no sap lo que diem. I fa més de vuit-cents anys que estem parlant com parlem. Sabem parlar castellà, l’ensenyen a les escoles. Parlem lo nostre parlar sense estar a les beceroles; i de perdre’l no el perdrem, que sabem lo que mos coste”.

L’altra característica: un finíssim sentit de l’humor, una manera positiva, del Matarranya, de veure les coses, imagino que per força. Es veu a La pell del teu cos : “[…] com una mançana la cara rogeta. I les mamelletes blanques i tovetes. La panxeta prima, les cuixes gordetes, lo culet redó i les pantorrilles ben fetes. I al cap de les cuixes, allí on tu ja saps, davall del melic, tens un embolic de pèls arrissats. Que bonica que eres des dels peus al cap”.

L’octubre del 1989 Lombarte va morir, als 53 anys, a Barcelona, en el punt àlgid d’una carrera literària brillant, després d’haver-se passat deu anys escrivint a tota màquina, el que es coneix com la seva dècada prodigiosa. Deu anys intensos de feina que resumeixen una comarca sencera.

El cuarto Sant Jordi Negro se celebra en Valderrobres

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja