“… És jove com un brot de primavera”. Desideri Lombarte, l’altre any | Josep Bargalló.

 

 

 

La llengua que parlem és clara i forta,

i és dolça si convé, i és falaguera

i és jove com un brot de primavera,

i és vella com l’hivern, i no està morta.

 

 

 

Rere l’Any Joan Vinyoli, celebrant el centenari del naixement del poeta, aquest 2014 ens du d’altres commemoracions literàries, com ara el 25è aniversari de la mort de Desideri Lombarte, el poeta del Matarranya. Nascut el 1937 al Mas del Molinar, del terme de Pena-roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya (en les terres que, des d’una visió central dels territoris de la nostra llengua, anomenem la Franja), l’obra de Lombarte no té, sens dubte ni el to ni tampoc la voluntat de la de Vinyoli, però, malgrat que la seva dedicació a la producció literària va ser malauradament breu (bàsicament els darrers deu anys de la seva vida), el seu interès és indiscutible.

Activista cultural, poeta, autor teatral, narrador, historiador, assagista i dibuixant, el gruix de la seva obra, encara, va ser publicat pòstumament. Després d’anys d’una perllongada malaltia, Desideri Lombarte va morir a Barcelona, on residia i on havia treballat de delineant, el  1989.

La seva llengua poètica és popular, la llengua dels pagesos (com ell mateix havia estat en la seva joventut), dels homes i les dones de la seva terra, però conscientment tractada com a material literari. El seu paisatge és el Matarranya i els seu tema central el seu territori. Podríem dir, doncs, que es tracta d’una obra rural, però és més aviat un cant a la gent, a la seva vida quotidiana, als seus anhels, a la seva lluita pel futur, a la seva identitat concreta… Des d’un món urbà potser això és rural, però és tan universal com la ciutat o la multiculturalitat.

Quan no quedarà res,

quan morts els rius blanquejaran les gleres,

eixuts ullals, seques les fenasseres.

Ofegat el caliu

a les dures entranyes de la terra,

quan no plourà ni nevarà a la serra.

Quan ni un arbre hi haurà,

ni cap garba de blat per les garberes,

ni creixerà cap xop per les riberes.

Quan no quedarà res,

només ermes les terres, sec el mar,

quedarà la paraula. Quedar.

És, precisament, la paraula allò que defineix la poesia.  La poesia de l’individu que, com tants altres poetes catalans (també de la seva generació de postguerra), ens parla d’ell mateix. De la seva malatia, en aquest sonet de versos blancs –que repeteix, precisament, “vida” com a paraula final del primer vers dels dos quartets, gairebé un mot-rima:

LA VIDA SE ME’N VA

 

Entre els dits de les mans se m’escola la vida,

i l’abundós ullal s’eixugarà a l’estiu.

La vida se me’n va a costes avall furienta,

mentre, tossut de mi, pujo la costa amunt.

 

L’últim raig de l’ullal, l’últim alè de vida,

l’últim borboll d’amor que a l’estiu brollarà,

no serà per ningú, que es perdrà per la costa

entre motes de jonça i fenasseres seques.

 

A la terra tornat el que ve de la terra,

el que a la terra dec pago amb bona moneda,

amb moneda corrent, corrent costes avall.

 

Si se’l beguere algú l’últim raget de l’aigua,

a la jonça del prat ell pagaria el deute,

que jo, amb l’últim alè, m’ho deixo tot pagat.

 

Poesia d’adagis juganers. Llengua i entorn:

SOROLLA’T I POCA SON

 

SOROLLA’T i poca son,

ja s’ha acabat lo dormir,

espavila’t, que si dorms,

de net no en farem un dit.

 

SOROLLA’T i fes sorolla

i als sords fot-los un bon crit

que si et quedes com un poll,

callat, banyat i arrupit,

encara aniràs al roll,

al roll dels pobres d’esperit.

 

SOROLLA’T i fes camí,

camí de la llibertat,

llibertat de dir o no dir.

I dient la veritat, a la nafra posa el dit.

 

I no parlos per parlar,

si parles, parla amb sentit:

agre, dolç, moll o enfurit.

SOROLLA’T. Si estàs parat,

te quedaràs ensopit.

 

Poesia de la quotidianitat, d’un passat que roman:

Ni llum, ni foc, ni caliu,

ni foc, ni cendra calenta.

Ni un rosegonet de pa

al cul de la panereta.

Ni aigua al cànter i a l’armari,

ni gota d’oli a l’olleta.

Al carrer flors i violes,

i al balcó clavellinera,

i a dins de casa ni un ral,

i a fora la gran fatxenda.

Aparences de cristiana

quan va a missa primera,

i quan vas al de nitet,

i puges la costereta,

a on vas, que no ho sàpiga ningú?

A on vas, que vas tan contenta?

 

Món rural, passat, territori… sí. També ironia i actitud crítica, gens complaent, en aquest altre sonet:

MOROS I CRISTIANS

 

De damunt de la roca miro el pla

i veig atrafegats cristians i moros,

uns porten les espases a la mà,

altres guanyen perquè trumfen els oros.

 

Per un trosset de terra de secà

vendrien a son pare i a sa mare;

per un bocí de pa, si ne’ls faltare,

li treurien la sang a son germà.

 

I per hausir una dona, si convé,

traeixen a l’amic, i satisfets,

amb el cap alt passegen pel carrer.

 

De damunt de la roca els miro i veig

com trafeguen pel pla i per la vall verda,

i s’omplen de misèria i pasten merda.

Per mantenir el record de la seva petjada al Matarranya (d’on sempre es va sentir tot i els anys a Barcelona) i posar en valor la seva obra dins la literatura catalana, diverses entitats de la comarca han convocat l’Any Desideri Lombarte, “l’autor més emblemàtic i prolífic que ha vist nàixer el Matarranya i un dels més importants que ha tingut la literatura catalana a la Franja”, com diuen els seus convocants. Són: l’Associació de Jóvens de Pena-roja, l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Pena-roja, en col·laboració amb Comarca del Matarranya, Associació Cultural Tastavins i altres entitats culturals i associatives del territori. Podeu trobar les activitats de l’Any al blog Celebrem l’Any Desideri Lombarte.

 

 

Obra poètica

1991: A l’ombra de les roques del Masmut, Col·lecció Quaderns de la Glera

1993: Sentències comentades i Voldria ser, Col·lecció Lo Trull

1994: Romanços mai contats/Boires i borrim, Col·lecció Pa de Casa

1995: Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Col·lecció Lo Trull

1999: Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Col·lecció Lo Trull

2000: Ataüllar el món des del Molinar (antologia), Col·lecció Lo Trull

Teatre

1992: Teatre Inèdit, Col·lecció Quaderns de la Glera

Narrativa

1997: Memòries d’una desmemoriada mula vella. 2ª edició a la Col·lecció Quaderns del Cingle, 2008

2010: Les aventures del sastre Roc d’Arça, Col·lecció Lo Trinquet

Assaig històric

1990: 600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, Col·lecció Llibres de Ponent

1999: Pena-roja. Una vila de frontera, Associació Cultural de Pena-roja

 

NOTES

• Podeu descarregar-vos bona part d’Ataüllar el món des del Molinar en aquest PDF

• Túrnez& Sessé han musicat poemes de Lombarte en alguns dels seus discos. Aquí en teniu el llistat. Us podeu descarregar-ne una: Ara vindrà

• També han musicat poemes seus Los Draps,Mallacán i Xeic!, entre d’altres.

Moviment Franjolí per la Llengua: Bones festes i Bon any 2015 des del MFLL.

                                            La llengua que parlem és clara i forta,

i és dolça si convé, i és falaguera

i és jove com un brot de primavera,

i és vella com l’hivern, i no està morta.

 

 

Desideri Lombarte

 

 

 

 

 

 

Post blog Josep Mª Bargalló sobre Lombarte

Túrnez & Sesé. Canten “L’Any Desideri Lombarte” a la Festa de les Letres Catalanes.

Hiverns | L’ esmolet.

L’edat se sol mesurar per primaveres, cosa que sempre m’ha semblat una mica figaflor. La primavera és bonica, no ho negaré, però té el gran inconvenient que presagia l’estiu, època de desgavells, suors i sequeres. No us penseu pas que no m’ho passo bé, als estius, no sóc (encara) cap misantrop crepuscular. M’agraden els dies llargs i retrobar amics i família. Però me’n canso de seguida. Es trenca la rutina que m’és tan necessària per a funcionar, em toca negociar amb les filles el martiri de les festes majors (vull dir de TOTES les festes majors, no només les del poble), intentar trobar uns dies on poder tancar la paradeta i un lloc on passar-los… En fi un suplici per a algú tan dispers com jo que, a més, és autònom.
L’hivern, en canvi, significa recolliment, concentració, economia d’esforços. Puc eixir a córrer ben d’hora perquè sé que encara serà negra nit i no em trobaré ningú; al vespre, si algun dia plego a les vuit, com ja és fosc no tinc mala consciència. I la bellesa de la tardor és incomparable.
Sospito que si visqués en un país de més al nord, amb poc sol i moltes boires i neu, estaria desitjant l’arribada de l’estiu. Fins i tot admeto que frisaria per baixar cap a la Mediterrània a passar les vacances (es veu que als països septentrionals d’Europa els autònoms sí que en poden fer, de vacances). Però tot plegat és ciència ficció, elucubracions estèrils.
Potser el que realment em costaria d’admetre és no tenir les quatre estacions. Recordo un dels viatges que vaig poder fer quan encara era assalariat —i, per tant, lliure— a l’Equador a visitar l’amic Salva. Quan em van dir que tot l’any tenien aquella temperatura (d’altra banda, ben agradable), em va fer una mica de mandra. Avesat als contrastos estacionals no m’imaginava viure sempre en aquella bombolla tèrmica, només pendent si plovia o no.
En fi, que l’hivern arriba i aquí sóc jo per donar-li la benvinguda. (Per a seguidors de Game of Thrones: espero que Temps de Franja no arribi al Castell Negre i que aquesta afirmació no la puguin llegir els de la Guàrdia de la Nit!)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital n.18, desembre 2014

Lo Duo Recapte actua el 28 de novembre al Torricó | Mas de Bringuè.

Lo duo poètic musical franjolí Recapte, format per l’Antoni Bengochea (veu) i Màrio Sasot (bandúrria i mandolina elèctrica), finalitzarà el seu cicle de concerts de 2014 dedicats a la poesia d’en Desideri Lombarte en el XXV aniversari de la seua mort, amb una actuació, lo proper divendres 28 de novembre de 2014, a la Casa de Cultura d’ El Torricó (Llitera) a les 19,00 hores. L’acte està organitzat des de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de la localitat que encapçala Ana Domínguez.

ROLDE · Revista de Cultura Aragonesa :: Página inicio.

«La obra poètica de Desideri Lombarte a través de la musica i la recitació», por Carles Sancho Meix.

«Monte Evaristo» | L’ esmolet.

Un sopar familiar de nit de Nadal. El marrec de deu anys se sent feliç. Hi ha els oncles i els cosins, un Pessebre preciós, al tocadiscos sonen els singles (vinils a 45 rpm) de nadales catalanes que tant li agraden —ell encara no ho sap, però és per contrast amb els «Chiquirritins» i les «Marimorenes» que canten els xiquets del seu barri. La conversa sempre amena del tiet Salvador pren un tombant geogràfic. En un moment donat, l’oncle pregunta al nebot «I tu, Carlus, ja saps quina és la muntanya més alta de la Terra?». En Carlus se sent cofoi. Precisament aquesta informació sí que la sap. «És clar, tiet. El monte Evaristo!», fa. Tots els comensals riuen amb ganes (menys la seva germaneta, que s’ho mira sorpresa). L’oncle Salvador l’esmena amb cordialitat. «Fins on jo sé, se’n diu Everest». El cofoisme del nano segueix en augment. Per una vegada podrà alliçonar al tiet, que tantes coses sap, que tant ha viatjat. «No, tiet; és l’Evaristo, que ho he llegit!». N’està del tot segur. «I on ho has llegit, si es pot saber?» pregunta de nou l’oncle. «A un tebeo del Buggs Bunny!» li respon en Carlus, adonant-se mentre ho diu de la inconsistència de les seves fonts. La rialla es reprèn, especialment entre els cosins grans.

Aquell dia vaig aprendre que la ignorància és molt atrevida. Per sort, l’entorn era cordial i la lliçó va ser indolora, festiva fins i tot. Tanmateix, pel que es pot sentir en tertúlies mediàtiques i articles periodístics, no tothom ha tingut una experiència tan instructiva. O si l’han tinguda, no n’han tret cap conclusió.

És important verificar les fonts d’informació, especialment entre els periodistes i tertulians que aboquen les seves opinions als mitjans de comunicació. Si no, acabarem atorgant valor enciclopèdic a la imatge d’en Buggs Bunny perseguit per una cabra, corrent pendent amunt d’una muntanya amb el rètol «Monte Evaristo» clavat al cim.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 115, novembre 2012

Bona notícia. Francesc Serés acaba de publicar un llibre: ‘La pell de la frontera‘. I Quaderns Crema l’ha col·locat en la col·lecció vermella amb franja negra, ‘D’un dia a l’altre’, que fa frontera entre la literatura i el periodisme. Va de fronteres. Aquesta nova obra de Serés, literària com les que més, mostra una realitat enganxada a la seva vida: l’arribada de la immigració africana al seu poble, Saidí, i a més pobles de la Franja, com Alcarràs, Soses, Torres de Segre, Aitona… Pobles d’immigrants oblidats, lloc de pas o de final de molts marroquins, malians, senegalesos… que han influït en la identitat de la Franja.

 

Aquest llibre s’emparenta amb ‘La matèria primera‘ (premi Octavi Pellissa, Empúries 2007), relats de no-ficció sobre el món laboral a Catalunya, i amb ‘La força de la gravetat‘ (Quaderns Crema, 2005), que afronta la mateixa temàtica a través de la ficció. La diferència és que ‘La pell de la frontera’ es publica ara, quan la crisi cou, mentre que els altres ja parlaven de la bombolla immobiliària, perquè el 2005 i el 2007 ja hi era, però no havia esclatat i no es volia veure.

Comencem l’entrevista mirant com ‘La pell de la frontera’ escruta el ‘nosaltres’ davant dels ‘altres’. Perquè l’essència d’aquest llarg projecte de Serés, segons que explica, és entendre com els ‘altres’ han incidit i han transformat el ‘nosaltres’.

 

—Aquest llibre és el darrer que vau fer de dalt a baix amb en Jaume Vallcorba. Vau tenir un dubte fins al final: si passàveu el segon capítol al principi i el convertíeu en una mena de pòrtic. No ho vau tocar. Trobo que començar amb ‘La petita història de les històries sense història’ és un gran encert. Aquesta primera peça conté humanisme i literatura.

Continuar llegint… Francesc Serés: ‘Per què ells sí i tu no?’ – VilaWeb.

 

Francesc Serés, l’home de frontera | Núvol.

Francesc Serés, l’home de frontera | Núvol.

Francesc Serés acaba de publicar La pell de la frontera a Quaderns Crema, un llibre que arriba a les llibreries pocs mesos després de la mort del seu editor, Jaume Vallcorba. Serés és un home de frontera, un escriptor que ha entès com ningú que el món és un lloc obert i que la identitat és una realitat porosa i canviant. La pell de la frontera és un retrat magistral dels canvis que ha viscut el país amb l’arribada de la globalització i la nova immigració. Aquest dilluns 17 de novembre participa al CCCB en la conversa ‘Demografia i identitat nacional’, amb el geògraf Oriol Nel·lo, la cineasta Neus Ballús i l’escriptor Andreu Domingo, autor de ‘Catalunya al mirall de la immigració’ (L’Avenç).

 

Els relats que componen La pell de la frontera dibuixen el país que ens ha deixat la crisi. Serés hi descriu també la desparició de tot un món sense nostàlgia ni sentimentalisme, combinant descripció, diàleg i anècdota amb un equilibri sempre sostingut i àgil. Aquest llibre, quan encara era només era un projecte, va rebre el Premi Ciutat de Lleida de Narrativa l’any 2005. Quan va enllestir el primer esborrany i el va portar a Jaume Vallcorba, cap a l’any 2008, Serés es va adonar que no era un llibre acabat. Vallcorba també li va fer notar que era un esborrany que necessitava més feina i va preferir fer passar al davant Contes russos (2009). Serés va veure que amb La pell de la frontera donava fe d’una transformació que ell mateix tot just vivia en directe. Érem al llindar de la recessió i l’explosió de la crisi encara no havia il·luminat del tot els racons de misèria i esperança que Serés ha acabat explorant en aquest llibre: “Ara no saps on comença la ruïna i on acaba la brutícia”, diu Serés en un dels relats.

Aquests dies hem parlat amb Serés a la seu de Vilaweb, podeu veure en aquest mateix article el vídeo que ha gravat Noemí Roset. També l’hem vist a Olot, on viu actualment, lluny de la gran ciutat però participant alhora en el debat polític des de les pàgines d’opinió del diari El País, on s’ha manifestat a favor de la consulta. A El País Serés no deixa de ser un home de frontera, a cavall de dos mons que no s’escolten l’un a l’altre.

Al llarg de tots aquests anys de redacció del llibre Serés ha fet estades als Estats Units, a Egipte, a França, a Rússia o Anglaterra, i ha fet obres majors a la casa de la seva àvia Ramona, a Saidí, com explica molt bé a ‘L’ombra de l’arbre geneaologic’, el relat en què explica el seu retorn a la casa dels avantpassats i les obres que hi emprèn: “La casa es mou i aprova i desaprova els canvis que s’hi fan”, adverteix Serés, mentre explica la feina de restauració, que va anar acompanyada d’algunes sorpreses, com la descoberta d’una bomba de la guerra civil, encara per desactivar, que es presenta ominosament com una amenaça del passat. Serés comprèn que es troba en un espai que no pot heretar impunement, i que en el futur tampoc li serà fàcil de reapropiar-se d’un paisatge que ha canviat per sempre.

És significatiu que Serés hagi col·locat el sismògraf al seu poble per explicar-nos el canvi que hem viscut. La prova que és un gran escriptor és que el lector acaba La pell de la frontera convençut que la Franja és un dels epicentres de la globalització.

Amb aquest nou llibre, Serés tanca tot un cicle que s’havia iniciat amb ‘La matèria primera‘ (Empúries, 2007), relats de no-ficció en què abordava el món laboral a Catalunya, i amb ‘La força de la gravetat‘ (Quaderns Crema, 2005), que afronta la mateixa temàtica a través de la ficció. En aquests llibres, Serés ja parlava de la bombolla immobiliària quan encara no havia esclatat. Amb La pell de la frontera ja fa una descripció exhaustiva de la devastació que ha portat la crisi.

“La pell de la frontera no m’ha canviat, però sí que m’ha canviat l’arribada de tota aquesta gent. Jo no seria el mateix si ells no hi haguessin estat. Ens han mostrat canvis substancials que ningú no ens ensenyava”, declarava fa uns dies Francesc Serés en una entrevista que li feia Montserrat Serra a Vilaweb. La pell de la frontera està escrit amb la voluntat de documentar un canvi. Serés hi ha posat fotografies d’alguns indrets on pasa l’acció i que aviat seran irreconeixibles. Tot el que hi explica és sensible, concret, palpable, tan real que Sandra Ollo, l’editora de Quaderns Crema, li va proposar finalment de publicar el llibre a la col·lecció D’un dia a l’altre, amb Zweig i Xammar, en lloc de la col·lecció de ficció, Biblioteca Mínima. Sigui com sigui, Serés fa de la vida literatura, la seva capacitat de literaturitzar allò que explica ho impregna tot.

Facebook

Francesc Serés on Twitter: “Ahir l’@ernestalos (Chersophilus duponti) parlava de “La pell de la frontera” a El Periódico: http://t.co/jx00LPzZhy http://t.co/uKGWud1OLS”.

Ahir l’@ernestalos (Chersophilus duponti) parlava de “La pell de la frontera” a El Periódico: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/frontera-interior-3672439 …

Francesc Serés: ‘La festa de la diversitat és una altra cosa’ – VilaWeb.

Autor/s: Montserrat Serra

Francesc Serés: ‘La festa de la diversitat és una altra cosa’

Bona notícia. Francesc Serés acaba de publicar un llibre: ‘La pell de la frontera‘. I Quaderns Crema l’ha col·locat en la col·lecció vermella amb franja negra, ‘D’un dia a l’altre’, que fa frontera entre la literatura i el periodisme. Va de fronteres. Aquesta nova obra de Serés, literària com les que més, mostra una realitat enganxada a la seva vida: l’arribada de la immigració africana al seu poble, Saidí, i a més pobles de la Franja, com Alcarràs, Soses, Torres de Segre, Aitona… Pobles d’immigrants oblidats, lloc de pas o de final de molts marroquins, malians, senegalesos… que han influït en la identitat de la Franja.

Aquest llibre s’emparenta amb ‘La matèria primera‘ (premi Octavi Pellissa, Empúries 2007), relats de no-ficció sobre el món laboral a Catalunya, i amb ‘La força de la gravetat‘ (Quaderns Crema, 2005), que afronta la mateixa temàtica a través de la ficció. La diferència és que ‘La pell de la frontera’ es publica ara, quan la crisi cou, mentre que els altres ja parlaven de la bombolla immobiliària, perquè el 2005 i el 2007 ja hi era, però no havia esclatat i no es volia veure.

Comencem l’entrevista mirant com ‘La pell de la frontera’ escruta el ‘nosaltres’ davant dels ‘altres’. Perquè l’essència d’aquest llarg projecte de Serés, segons que explica, és entendre com els ‘altres’ han incidit i han transformat el ‘nosaltres’.

—Aquest llibre és el darrer que vau fer de dalt a baix amb en Jaume Vallcorba. Vau tenir un dubte fins al final: si passàveu el segon capítol al principi i el convertíeu en una mena de pòrtic. No ho vau tocar. Trobo que començar amb ‘La petita història de les històries sense història’ és un gran encert. Aquesta primera peça conté humanisme i literatura.
—És una història que he guardat des del 2005, quan la vaig escriure. És la primera història que explica l’efecte de l’altre en tu mateix. No explica què li passa a l’altre ni dóna veu a l’altre, sinó que apunta la gran reflexió que considero que ens manca: l’efecte que l’altre provoca en nosaltres. Parlem molt de la immigració, i és clar que ho hem de fer, però a mi des del punt de vista literari m’interessa com la immigració acaba representant un canvi en la pròpia identitat, a través de la identitat dels altres. Fent caricatura, t’ho explicaria d’una altra manera: sí que hi ha una festa de la diversitat, però és tot el contrari del que es pretenia: és un canvi polític, ètic, fins i tot és un canvi d’actitud davant el món.

—Com us ha canviat el llibre?
—El llibre no m’ha canviat, però sí que m’ha canviat l’arribada de tota aquesta gent. Jo no seria el mateix si ells no hi haguessin estat. Ens han mostrat canvis substancials que ningú no ens ensenyava. Perquè conviure amb aquesta gent t’ensenya realitats que fins llavors desconeixies. Bé, això és el discurs, diguem-ne oficial, però això té nom: parlem d’estat del benestar, socialdemocràcia, política més o menys ajustada a dret… Però jo he nascut en un lloc on ha arribat una gent fugint de la misèria, de l’explotació, d’una malvestat increïble… Aquest contrast és el que m’ha interessat.

—El contrast, quines idees establertes us va fer trontollar?
—Aquesta idea del creixement sostingut, del progrés sense fi, quedava desmentida amb l’arribada d’aquesta gent. I jo em preguntava: per què ells sí i tu no? Aquesta pregunta l’he portada a sobre des de petit. Jo faig la mateixa pudor que ells després de treballar al camp, però arribo a casa i em trobo els llençols nets i un plat a taula. En canvi, ells sovint han de dormir al ras. Aquesta realitat et posa en contacte amb la part pitjor del tercer món. És clar, prens consciència de la fragilitat de tot plegat.

—Quan va ser la primera vegada que vau prendre consciència d’aquesta fragilitat?
—De la fragilitat de tot plegat en vaig prendre consciència una vegada que a classe va entrar el director i va fer sortir un noi, perquè el seu pare s’havia matat. És la primera vegada que sóc conscient de l’atzar macabre del món i que tu no n’ets exclòs, tot i que l’estat del benestar et faci pensar que hi ha una xarxa. Amb tot, sóc dels qui creu que el veritable avanç és la màquina del TAC. No vull pas anar enrere. Que aquesta gent hagi vingut aquí fa que tu encara valoris més allò que aquí s’ha aconseguit.

—En aquest context, mirar el ‘nosaltres’ davant els ‘altres’ també és veure tots els prejudicis que hi aboquem.
—Un professor sempre em deia: no t’obsessionis massa. Que no vol dir que no t’obsessionis. Vull dir que el prejudici hi és, però és un fet cultural que és rebatut. El prejudici racial és fàcil de rebatre, però no podem amagar el prejudici social. Una de les coses que em preocupaven mentre escrivia el llibre era que hi hagués algun punt d’indignitat en el relat.

—El prejudici social es troba més enquistat?
—T’ho diré d’una altra manera: quantes sèries de televisió ridiculitzen la gent més humil? I tenen molt d’èxit. Són prejudicis culturals, econòmics i socials tremends i molt més difícils de detectar. En el llibre es mostren un conjunt d’actituds que no tan sols parlen d’ells sinó també de nosaltres mateixos. Per això volia que aquest llibre dialogués amb els llibres anteriors meus, ‘La força de la gravetat’ i ‘La matèria primera’.

—Si alguna cosa caracteritza la vostra literatura és el gust per la incomoditat, per col·locar-vos en llocs de frontera, en territoris que incomoden.
—És clar. És una actitud que se suposa. Perquè, on t’has d’instal·lar, si no? Què hi faràs en un lloc on et trobis bé? Has d’anar allà on no va ningú. En aquest cas va ser una loteria: abans que es parlés de globalització jo ja tenia una gernació d’arreu del món més desfavorit a la plaça del meu poble. I això contrasta també amb la gernació de turistes que han anat arribant a Barcelona. És tan tremendament evident, que et preguntes com és que ningú no n’ha parlat. Jo m’ho he trobat i és tan gros… com un elefant, com vols que no el munti? No ho podia pas esquivar. És clar, és el món vist pel forat de l’escriptor. Jo he treballat i menjat amb ells, els he recollit amb la furgoneta, he vist com es casaven i tenien fills… És una part del meu ecosistema. És el meu territori de naixença, conec perfectament com cruix la terra i com he de lliscar pels pendents. Vull dir que el tema no és un mèrit, perquè no l’he pogut triar.

—És un llibre de llarg recorregut. Recordo que l’any 2005 ja havíeu penjat a internet una pàgina amb fotografies del projecte. Ja transmetien un ambient.
—El llibre ha costat de fer, perquè se’m va desfer: hi havia parts que no eren prou bones. Hi vam coincidir amb el Jaume Vallcorba. Li vaig portar ‘La pell de la frontera’ al mateix temps que els ‘Contes russos’. Parlo del 2009. L’un va anar endavant i l’altre, aquest, el vaig haver de treballar més.

—En aquell moment ja havíeu publicat ‘La força de la gravetat’ i ‘La matèria primera’, que comentàveu abans, sobre com malda la gent per tirar endavant.
—Són llibres que van sortir abans de la crisi, però ja en tocava tots els aspectes, i contrastava molt amb la descripció mediàtica triomfalista que se’n donava el 2007. Però aleshores la bombolla immobiliària ja hi era. Només calia anar als llocs per veure-la. ‘La pell de la frontera’ s’entén encara millor amb la crisi. És evident. És difícil d’entendre la crisi dels altres sense entendre la teva. Perquè aquest és el tema: com podíem créixer indefinidament mentre l’altra meitat del món s’enfonsava indefinidament?

—Una de les dificultats a l’hora d’afrontar projectes com ‘La pell de la frontera’ és trobar el punt de vista. Us va costar?
—T’enfrontes a una realitat molt complexa. Però jo he fet antropologia i en aquesta disciplina el punt de vista és un tema clau. I, de fet, la distància entre els punts de vista de l’etnògraf i el de l’escriptor és mínima o inexistent. D’aquests gèneres confusos també en parla la literatura. Pensa que parlo de mi, de nosaltres i dels altres. No em deixo res. Per això has de tenir clar on et situes en cada moment i on poses els límits.

—Aquest llibre encara el vau fer de cap a cap amb en Jaume Vallcorba. El darrer. Com valoreu la figura de Vallcorba?
—Em quedo amb moltes coses. Tinc la sensació que he perdut una part d’una paret mestra que ell m’ajudava a construir. Hi posava totxanes i era aixopluc. Em feia de paraigua literari, estètic, teòric, crític… És una gran putada des d’un punt de vista personal. L’altra part, on en Jaume Vallcorba em sembla insubstituïble, és el catàleg de Quaderns Crema. Sempre dic a la gent que entri a la web de l’editorial i vagi desplegant col·leccions: la Narrativa blanca, l’Assaig de color blau, la Sèrie Gran groga amb la poesia de Carner i Gabriel Ferrater, l’Obra Catalana d’Eugeni d’Ors, l’Obra Poètica de J.V. Foix…, i la vermella i negra D’un dia a l’altre, on s’ha col·locat aquesta ‘La pell de la frontera’.

—Com va anar aquesta decisió de canviar de col·lecció un dels vostres llibres?
—Em penso que aquesta és la primera decisió de la Sandra [la dona de Jaume Vallcorba] a Quaderns Crema, i em sembla encertadíssima.

—I ara què?
—Doncs això em fa pensar que ara continuem.

Francesc Serés on Twitter: “Avui, a @VilaWebLletres La pell de la frontera http://t.co/0eAHIPgkQ7 @vinyaserra sempre! http://t.co/AxTQjm2EB9”.

Avui, a @VilaWebLletres La pell de la frontera http://www.vilaweb.cat/noticia/4218033/20141104/francesc-seres-festa-diversitat-altra-cosa.html … @vinyaserra sempre!