Tot a punt a Pena-roja per celebrar el Franja Rock més complet dels últims 14 anys – Racó Català.

Tot a punt a Pena-roja per celebrar el Franja Rock més complet dels últims 14 anys

Coincidint amb el festival de música, també se celebra la 24a Trobada Cultural del Matarranya

Pena-roja està preparada per viure el Franja Rock més potent dels últims anys | Comarques Nord.

Lombartianes | Viles i Gents.

Lombartianes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de juny del 2014)

Lombarte és el més gran poeta en català a l’Aragó, com tothom sap, i el primer que ha cantat en llengua d’Aragó, en català, serenament, emocionadament, amb tot l’alè, el seu país, tan oblidat. Venia de dues escoles de literatura: la de la vida masovera a Pena-roja i la dels Pares Escolapis d’Alcanyís, que ensenyant-li llatí, el protocatalà que havia aplegat a l’Aragó a finals del segle III aJC, aconseguiren que hi redescobrís i reinventés la pròpia llengua catalana i que, agraït, declarés: Benditos sean el padre Pedro y su latín, que me hicieron intuir la validez y dignidad de mi lengua materna. Imagino que els padres no eren conscients del bé que li feien, com tampoc no n’eren uns cent anys abans amb el català Joan Cortada, com sabeu. Conscients o no, l’important és que ho fessen. Als Escolapis conegué la literatura de llibre, de lletra dels grans autors llatins i castellans, abans només coneixia l’oralitat matarranyenca catalana. Les dues es van saber complementar. Als Escolapis rebé també les primeres lliçons d’aragonesisme, impartides per l’advocat Don Leandro Palomar, que ensenyava una història on tenien més paper els gran fets dels almogàvers, de Pere el Gran, de las conquistas del Batallador, tanto como las de Jaime I, que no pas les dels Pelayos, Fruelas, Cids i Mauregatos, diferenciant-se així Don Leandro profundament, i Lombarte de retruc, d’uns nostres mestres actuals que veuen en l’Alt Rei en Jaume una mena de sinistre catalanista avant la lettre –i de retruc també els seus alumnes. Les ciències i la religió no li interessaren tant, de l’esport només el trinquet, encara viu per aquells anys al Matarranya, i, sorprenentment, ben poc el dibuix on més endavant destacaria. I amb tot això, passat pel tamís dels anys barcelonins, que li permetrien de saber que també hi ha literatura lletrada en la seua llengua, i en el gallec de Rosalía, es va llançar més de vint anys després a la creació poètica, dramàtica, narrativa, assagística que li coneixem, tallada en sec en plena maduresa per la de la Dalla, enguany fa vint-i-cinc anys.

Artur Quintana

II CAMPUS 2014 triptic oficial PDF

II CAMPUS 2014 triptic paginat

David Monteagudo entrevista Carles Terès.

Actualitzada el 08/02/2013 00:00

Portal de Publicacions.

Referència: 51822 Autor: Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica. Reunió Ordinària (2008 : Benavarri, Aragó) Reunió ordinària de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Benavarri (14 i 15 de novembre de 2008) / [L’edició d’aquesta obra ha estat a cura de Ramon Sistac i Vicén] Data d’edició: 2013 Descripció física: 102 p. ; 24 cm Entitats: Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica Centre d’Estudis Ribagorçans Benavarri. Ajuntament ISBN: 978-84-9965-172-9 Editorial: IEC [coedició amb] : Centre d’Estudis Ribagorçans : Ajuntament de Benavarri

15,00 € Índex Presentació Martí i Castell, Joan P. 9-11 Citació bibliogràfica Estat i estatuts del català ribagorçà Sistac i Vicén, Ramon Matèries:   Català – Aragó Ribagorçà P. 13-21 Citació bibliogràfica La Literatura popular catalana a la Ribagorça Quintana i Font, Artur Matèries:   Literatura catalana – Aragó – Ribagorça P. 23-37 Citació bibliogràfica La Universitat de Lleida: recerca en filologia catalana al Pirineu Turull i Rubinat, Albert Matèries:   Universitat de Lleida Filologia catalana – Investigació – Lleida (Província) P. 39-58 Citació bibliogràfica Castigaleu (Baixa Ribagorça): llengua i societat Moners i Sinyol, Jordi Matèries:   Català – Aragó Ribagorçà Baixa Ribagorça – Descripcions i viatges P. 59-66 Citació bibliogràfica Una Novel·la d’ambient ribagorçà: Eros-Christ, de Víctor Oliva (Barcelona, 1908) Francino Pinasa, Glòria Matèries:   Oliva i Sala, Víctor Literatura catalana – Aragó – Ribagorça P. 67-85 Citació bibliogràfica Els Quaderns ribagorçans de Jean-Joseph Saroïhandy Tomas, Xavier Matèries:   Ribagorçà Saroïhandy, Jean-Joseph Enquestes lingüístiques P. 87-102 Citació bibliogràfica

ESTE ARTÍCULO ESTÁ ESCRITO EN LA LENGUA CATALANA… – Rafael Bardaji Pérez.

Recomanació de Marina Porras a “El Matí” | L’ esmolet.

LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA: TERTULIA EN ARAGONÉS EN A XXXI FERIA D’O LIBRO DE UESCA.

Fuente: Consello d’a Fabla Aragonesa y https://sites.google.com/site/xxxiferiadellibrodehuesca

ISSUU – Temps de Franja Digital 15 by Temps de Franja.

Zona zero? | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de maig del 2014)

Un 14 de giner de 2012 vai publicar ací la columna “Acotolar paraules”. Primer “cresol” d’aquell any, havia decidit que titularia les columnes successives per ordre alfabètic, de l’A a la Z, lletra inicial rara. (Ho vai trencar en dos ocasions de pes al 2013: per l’incògnit Sant Jordi i pel Pilar incontestable.) Com a segon i principal criteri, eixa paraula havia d’estar en perill d’extinció dins del meu català franjolí, amenaçat per la fagocitosi de la llengua castellana veïna. És un procés de substitució intralingüística que va engollint termes habituals amb curiosos procediments de sufixació o menjant-se’ls del tot. “Hai alquilat la casa” pot dir tranquil·lament un veí qualsevol del Matarranya, la mateixa persona que no gosaria dir en castellà: “He llogado la casa”; o algú del Mesquí, bocí Baix Aragó encara catalanoparlant, tancarà un grifo quan en lo seu castellà mai diria “cierra l’aixeta del agua, por favor”. Les paraules que designen instruments obsolets, faenes agrícoles que ja no es fan, animals desapareguts o plantes desconegudes acaben totes a la fossa escrita de diccionaris, estudis lexicogràfics o dèries conservacionistes d’alguna cresolaire com jo, que de l’arbre caigut fa la columna. Cultismes i tecnicismes (als àmbits acadèmics, la religió o la política) o topònims de geografies externes –de Marruecos a Nueva York—, tota una història lluny dels avantpassats, no cal dir a on les anam a emprar.

Mirant l’ampolla mig plena en perspectiva, han continuat apareixent estos cresols sabatins igual que les “Viles i gents” de La Comarca d’Alcanyís. La col·lecció “Lo trinquet” de l’IET té publicades cinc obres, les dos raderes d’autors de Pena-roja: Les aventures del sastre Roc d’Arça, novel·la pòstuma de Desideri Lombarte, i Menú: cuina del cor, poemari de Cesc Gil. L’Ascuma, que enguany fa 25 anys, ha encetat una col·lecció d’història amb Queretes: La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938), d’Encarnita i Renato Simoni. I la Licantropia torredarquina de Carles Terès ha rebut una acollida i crítiques immillorables. Són lletra escrita molt viva. No s’acotolaran les paraules ni nosaltres.

 María Dolores Gimeno

“Licantropia” al blog Lecturas errantes | L’ esmolet.

Una crítica descoberta fa poc (tot i que és del 22/7/2013) del blog Lecturas Errantes (“Comentarios de primera mano de un lector frente a la obra.”), signada per Lluís Salvador. M’ha fet força il·lusió el to i els defectes que hi troba.

FONT: Lecturas errantes

Licantropia, de Carles Terès

Como bien enseñaba Lovecraft (al cual no sólo se rinde homenaje en la novela, sino que ésta se modela según sus características básicas, a saber, el “mal lugar”, el folklore ancestral y el paso de éste a una narración contemporánea), la narrativa fantástica moderna funciona sólo cuando todo lo que la rodea está firmemente basado en un paisaje y una realidad reconocibles y homologables para el lector.
El tema de esta novela es la licantropía, el mito del hombre lobo; lejos de la solución facilona que ya hemos visto tantas veces de convertir en narración una partida de videojuego en un mundo pre, semi, cuasi o postapocalíptico, Terès la abre con un relato del siglo XVIII de un sacerdote enviado a evangelizar uno de los parajes remotos de lo que aquí se conoce como “La Franja” (una zona aragonesa de contacto con el País Valenciano y Cataluña, donde, con avances y retrocesos, se habla catalán), sacerdote que encuentra una familia de loberos, gentes que han convivido con los lobos hasta hacerse jefes de la manada, impidiendo así las predaciones de los rebaños que cuidan. Con esta narración de trasfondo, nos trasladamos a la época actual para encontrarnos con Llorenç y Laura, una pareja feliz y contenta con su vida, sobre la cual pesa, sin embargo, la historia no contada de sus respectivas familias.
Si el lector espera una narración aparatosa, con transformaciones dramáticas del hombre a la bestia, que se lo quite de la cabeza. Licantropia procede en su andar narrativo en estilo lovecraftiano, pero en su tono es más como el Joan Perucho de Les Històries Naturals (un modelo de narración tranquilo, en absoluto malo para seguir), combinando la leyenda y el folklore (y, de paso, estableciendo un espacio mítico), la historia familiar y la investigación del protagonista para indicarnos que las antiguas historias tienen su razón de ser, aunque esta razón nos resulte inexplicable; aunque su realidad sea menos truculenta de lo que el gusto antiguo prefería.
Como casi todas las primeras novelas, Licantropia no está desprovista de defectos, aunque son menores y no distraen al lector del tema ni de su narración. En lo que acierta Terès es en esta estructura meditada, minuciosa, en la que se crea un ambiente firme en la realidad pero muy bien enlazado con lo mítico. Unas leyendas que, precisamente por ser autóctonas, y no importadas de, pongamos por caso, el cine americano, funcionan y se integran a la perfección.

Eds. de 1984, col. Mirmanda
Barcelona, 2013² [2011]

 

Les coses de la Susanna Barquín: Efemèrides.

Efemèrides

L’any Vinyoli avança discret, com correspon a la commemoració del centenari del naixement d’un poeta. D’alguna manera silenciós també, si el comparem amb l’any Espriu, com correspon a un poeta que va descobrir la veu del silenci en un viatge profund, íntim, mentre cercava un so propi. Sé que el Govern de la Generalitat dedica efemèrides als múltiples de 50, un criteri com un altre, però un criteri clar, cal reconèixer-ho. Per això, a més de l’Any Vinyoli, també es commemoren els centenaris de Cirici i Pellicer, Joaquim Muntanyola i Martí de Riquer, mort fa uns mesos. Enguany també fa cent anys de la mort de Frederic Mistral, i de la inauguració de la Biblioteca de Catalunya, i s’organitzen activitats per celebrar aquests esdeveniments, algunes més lluïdes que d’altres. Ah, i també fa cinquanta anys de la publicació de l’obra Els altres catalans, de Paco Candel. Déu n’hi do. A l’Aragó se celebra el bimil·lenari (no sé ni com s’escriu) de la mort de Cèsar August, l’emperador romà que va posar nom a la capital. La vigència de l’obra de Cèsar August es podria concretar en el fet que va ser l’emperador que més temps va ser al poder. L’any Lombarte, per contra, camina callat, sense aixopluc institucional, amb l’única força de la veu dels seus veïns del Matarranya, que han aconseguit portar els versos del poeta de Pena-roja de Tastavins fins al Festival BarnaSants, amb Túrnez i Sesé com a intèrprets de luxe. Trist joc de comprar i vendre: Vestits, sabates, llibres, mobles, cotxes i motos. Alcohol i detergent, discs, peres i aspirines, acer inoxidable, carn picada. Camises, bacallà, calces, pasta de dents i fulles d’afaitar. Desodorant i mitges, diaris i revistes. Tot es ven, tot es compre. Es ven la intimitat, i es ven la llibertat, i es compre l’amistat. I es compren il·lusions i es tenen decepcions. I es compre una hora al llit, i un bes i un plor i un crit. Qui compre poesia? Jo en venc a tant el vers. Tinc trossos d’intimisme, retalls de pols d’estiu, estocs passats de moda de flors de primavera i blanca neu d’hivern i….diables de l’infern. Venc romanços i versos, barata llibertat. Venc paraules al vent a canvi d’amistat. Desideri Lombarte escrivia coses com aquestes, res comparat, ho he de reconèixer, amb el llegat de l’emperador que es va enfrontar a Marco Antonio i Cleòpatra, i que va permetre, si més no, grans produccions de Hollywood. L’obra de Cèsar August, en l’àmbit de les lletres, es va centrar en els favors a poetes i artistes de manera que, durant el seu mandat, les lletres llatines van viure una època daurada. Això sí, els artistes havien d’acatar les seves normes. Així era la pax romana, i, d’alguna manera, així és la pax cultural aragonesa. Qui sap, potser, com Vinyoli, hem naufragat en una mar profunda.

A Tortosa s’homenatjà a Desideri Lombarte | Lo Finestró.

A Tortosa s’homenatjà a Desideri Lombarte

La Universitat Rovira i Virgili i Omnium Cultural de Tortosa van homenatjar a Desideri Lombarte el passat 15 de Maig, mitjançant l’acte “Homentge a Desideri Lombarte, una veu del Matarrananya”. Va obrir l’acte Mònica Sales, com a representant Antena Cultura Tortosa de la URV i moderadora de la taula amb unes paraules de benvinguda. Emigdi Subirats, com a representant d’Omnium Cultural explicà la idea de l’homenatge i el justificà lloant la figura del poeta pena-rogí. Tot seguit, Artur Quintana va desenvolupà una detallada biografia de Desideri, des dels primers anys de vida al Mas de Molinar, l’entorn familiar, les primeres lletres, els estudis als Escolapis d’Alcanyís, el treball a Barcelona, la seua dolença esdevinguda massa d’hora, i per sobre de tot, destacà, Artur Quintana, la gran tasca literària de l’escriptor i activista cultural, en un període tan curt, només 8 anys. Cal posar de relleu de la intervenció d’Artur Quintana, l’encert d’haver-hi seleccionat de l’Epistolari de Desideri Lombarte, alguns escrits de Desideri força clarificadors del pensament del poeta i de l`home preocupat per l’esdevenir del català a l’Aragó. Després Monica Sales va donar la paraula a Josep Miquel Gràcia, el qual parlà de l’Any Desideri Lombarte i esmentà el reguitzell d’actes que l’Associació Cultural del Matarranya i altres institucions han portat i portaran a terme. La segona part de la intervenció de Gràcia consistí en la lectura de quatre poemes que el codonyerà ha escrit en el transcurs dels anys en honor de Desideri. Mònica Sales tancà l’acte donant entrada al sentit i ben triat recitatiu de poemes de Desideri per part d’Emigdi Subirats, acompanyat al violoncel per Ferran Benaiges. Totes les intervencions van estar molt aplaudides pels lombartians assistents.

                                                                                                              Lluís Roig