La Franja

El dissabte 17 d’agost, a les 22:30h, vam tindre el plaer d’escoltar una xerrada de Carles Terès, autor del fabulós llibre ‘Licantropia’, una de les sensacions literàries del rader any. La tertúlia es va fer a l’ermita en runes de Santa Margarita, un entorn apropiat per a la temàtica (tot i que la lluna encara no estava plena).

Carles Terès resideix entre Torredarques (Matarranya) i Alcanyís (Baix Aragó), on treballa com a dissenyador gràfic i publicista. Tot i que ell va nàixer a Barcelona, té unes arrels ben franjolenques, ja que son pare prové d’Estopanyà (Ribagorça) i sa mare de Queretes (Matarranya). Ara fa vint anys va decidir abandonar la seua Barcelona natal i instal·lar-se al Matarranya, on desenvolupa la seua activitat professional a l’estudi ‘Terès&Antolín‘. Des de 1995 forma part del col·lectiu ‘Viles i gents‘, que publica un article setmanal al diari La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. Des de 2003 publica una columna mensual (‘L’esmolet’) a Temps de Franja, l’única revista en català que es fa a l’Aragó, de la qual també n’és dissenyador gràfic, maquetista i, des de fa un parell d’anys, hi fa funcions de direcció. També manté un interessant blog: esmolet.wordpress.com.

 ‘Licantropia‘ és la seua primera novel·la, tot i que abans ja havia publicat diversos contes en obres col·lectives i publicacions periòdiques. Amb el llibre ‘Licantropia‘ va guanyar el premi Guillem Nicolau 2011, atorgat pel Govern d’Aragó a la millor obra literària en català. Es dóna la circumstància que esto llibre ha estat lo rader que ha rebut el premi Guillem Nicolau, ja que l’any 2012 el Govern aragonès va decidir deixar-lo en blanc, i no l’ha convocat per a l’edició del 2013. En les estranyes circunstàncies politico-lingüístiques actuals hi ha massa possibilitats de que no es torne a convocar en una temporada llarga. Carles Terès va aconseguir rescatar els drets d’autor i publicar el llibre en una editorial comercial catalana: Edicions de 1984. Ja va per la segona edició. Carles Terès mos va il·lustrar sobre les llegendes de l’home llop al nostre context cultural, així com en totes les vicissituds passades fins a publicar el llibre dignament. Un llibre que realment s’ho mereix. Llegiu-lo i ho comprovareu.

——————————————————————————————-

Carles Terès a l’inici de la seua xerrada

Lo passat dissabte 17 d’agost vam fer petar la xerrada amb Carles Terès, un dels escriptors de la Franja amb més projecció en els temps que corren. Tot i que viu al Matarranya, Carles Terès mos va explicar que coneixia la nostra part de la Franja per motius familiars: son pare era d’Estopanyà, i la Cèlia, la seua dona, té parents a Castellonroi i Altorricó; i ell va passar molts estius de joventut treballant a la fruita per la zona d’Alfarràs.

Carles Terès es va presentar a l’ermita en runes de Santa Margarita amb un exemplar de ‘L’home de França’, el llibre publicat per l’escriptor d’Alcampell Josep A. Chauvell l’any 1986, amb el que va ser guanyador de la primera edició del premi Guillem Nicolau convocat pel govern aragonès. Es dóna la circumstància que en Carles Terès és lo rader guanyador del mateix premi (i possiblement ho siga durant bastant temps, ja que té un futur incert degut a l’hostilitat dels actuals governants aragonesos vers la llengua catalana d’Aragó), per la qual cosa els que vam ser aquella nit al parc de Santa Margarita vam tindre l’honor de ser en presència dels dos autors que van inaugurar i tancar la trajectòria d’aquest prestigiós certamen literari.

Cal aclarir que portava aquell exemplar de ‘L’home de França’ per demanar-li a l’autor que li escrigués una dedicatòria. Carles Terès va explicar que té una relació molt curiosa amb lo llibre de Chauvell: es veu que un home d’Alcampell (que va resultar ser Miquel Cañades) el va regalar a son cosí de Barcelona, qui en llegir-lo el va donar a la germana de son iaio, la qual després el va passar a son pare (Ramon Terès), qui posteriorment el va donar al propi Carles, qui finalment va decidir quedar-se’l i no fer-lo córrer més. Com que cada propietari el va dedicar al posterior posseïdor, la primera pàgina de l’exemplar estava farcida de garbuixos de bolígrafs diversos, als que finalment, en acabar l’acte, Chauvell hi va afegir la seua dedicatòria (efectivament, Chauvell també era per allà). Amb tanta cal·ligrafia afegida l’exemplar ja deu de parèixer un incunable…

Una inquietant multitud aguaitava a la penombra…

La peripècia d’escriure un llibre en català (i publicar-lo!)

Per a començar la seua intervenció, en Carles Terès mos va explicar la peripècia viscuda per a escriure i publicar el seu llibre Licantropia. Es veu que, ara fa uns anys, la Diputació de Terol va considerar que si una part del seu territori era catalanoparlant això s’havia de reflectir en les activitats culturals que impulsava la pròpia Diputació. Per això van impulsar una col·lecció de llibres en català, el coordinador de la qual va ser Artur Quintana, infatigable investigador sobre el català i l’aragonès a la nostra regió, i el disseny gràfic el van encarregar a un professional solvent i contrastat del ram: el nostre ponent.

Lo llibre de Carrègalo que va desencadenar la història…

Així, quan l’Artur Quintana li va fer l’encàrrec d’una obra de narrativa, se li va acudir que podria estirar del fil d’aquella història de licantropia transformar-la en una novel·la. A més, va aprofitar per a reflexionar sobre les seues vivències d’home de ciutat que als trenta anys decideix anar-se’n a viure a un poble tan petit com Torredarques, que ronda els 70 habitants. Ell diu que ho va fer per instint. I redobla el clau dient que tot quadra, perquè la ‘licantropia’ no és altra cosa que l’emergència dels instints que tothom portem a dins, de la nostra part més animal, en contraposició a la racionalitat que procura mantenir-los ocults. És l’instint el que el va portar cap a Torredarques (bé, i la seua dona).

Total que en Carles es va posar a escriure a tot drap. Però quan ja tenia l’obra molt avançada, un dia el va trucar el coordinador de la col·lecció i li va dir ‘escolta, que els nous dirigents de la Diputació han decidit que els temps no són gaire propicis per estes coses…, així que segurament ja no publicarem més llibres en català’. Llavors, com que ja el tenia quasi acabat va decidir d’enviar-lo al premi Guillem Nicolau de la DGA, que va guanyar en la seua edició del 2011 (malgrat que aquell any s’hi van presentar altres obres d’alta qualitat que esperem que vegen la llum aviat).

El premi Guillem Nicolau implicava la publicació del llibre per part del Govern d’Aragó, però com que ja estàvem en plena crisi i als governants d’aleshores això del català no els feia gaire gràcia, en van fer una edició molt petita, d’uns 250 exemplars (dels quals un centenar ja van marxar en actes de protocol). Total que en quatre dies es va vendre tota l’edició (el van comprar tot els seus parents i amistats) i el llibre es va esgotar. Això va ser providencial perquè li va permetre negociar amb el Centro del Libro Aragonés el rescat dels drets d’autor, per a intentar publicar-lo de nou però amb una editorial comercial.

El públic il·luminat és una mica menys inquietant… (o no)

En Carles va enviar el llibre a diverses editorials i va rebre resposta positiva d’unes quantes, però finalment va ser Edicions de 1984 la que es va fer amb la història i la va editar el gener del 2013. La versió publicada per Edicions de 1984 és lleugerament diferent de l’editada pel Govern d’Aragó el 2011, ja que li van recomanar alguns canvis per a fer més fluïda la narració, que ell va trobar perfectament assumibles. En els pocs mesos que fa que el llibre és a les llibreries ha tingut molt bona acollida, ha tingut molt bones crítiques i s’està venent força bé, sobretot si es té en compte que és un llibre editat per una editorial petita i escrit per un autor de la Franja (la perifèria de la perifèria, com tothom sap). Ja està a punt d’esgotar-se la segona edició i és possible que en facen una tercera. Un èxit innegable. I una mostra paradigmàtica del que acostuma a passar a Aragó, on hi ha tantes coses autòctones que no es valoren i sempre acaben per ser los catalans los que les posen en valor.

La història de la licantropia

El ponent va explicar que etimològicament el terme ‘licantropia’ està compost per les paraules gregues ‘lykos’ (llop) i ‘anthropos’ (home), i bàsicament designa la facultat d’una persona de convertir-se en llop. El nom prové del rei Licaó d’Arcàdia, una zona que actualment se situaria per Grècia, i que es diu que tenia més de cinquanta fills. Intrigat per la seua enorme fecunditat, un dia Zeus va decidir anar-lo a veure disfressat de llaurador, però el rei Licaó va sospitar alguna cosa i va decidir esbrinar si es tractava d’un Déu o no. Així que va matar un dels fills, el va cuinar i el va donar a Zeus per dinar. Evidentment, Zeus se’n va adonar i com a càstig va convertir-lo a ell i a tota la família en llops rabiosos.

L’autor a mesura que parla es va transformant…

En Carles Terès va trobar una estranya coincidència entre esta llegenda mitològica i una història que es conta de Morella, una ciutat molt propera a Torredarques, per on es diu que una vegada hi va passar Sant Vicent Ferrer predicant i es va quedar a dormir a una casa molt pobra. Com que aquella gent no tenia res per a donar-li, no se’ls va acudir res més que matar un dels fills, cuinar-lo i donar-lo per sopar al Sant. Llavors, quan el Sant va obrir l’olla i ho va veure, es va exclamar i li va tornar la vida. És un dels primers miracles atribuïts a Sant Vicent Ferrer, i va passar molt a prop de la Punta de la Samarreta, el topònim que li va fer pensar en històries de licantrops per la zona dels Ports i el Matarranya.

En Carles explica que una altra faceta de la Licantropia és la clínica. Lo ponent va agafar una revista mèdica que portava i mos va llegir un fragment on es descrivia un tipus d’esquizofrènia consistent en que una persona es pensa que s’ha convertit en un animal, totalment o parcial, i mentre li dura el brot actua com a tal. També comenta que gràcies als moderns instruments de neuroimatge s’ha pogut observar quines àrees del cervell estan actives quan es pateixen estos símptomes de licantropia clínica, i s’ha vist que les àrees del cervell més activades són aquelles involucrades en la representació de la forma del cos. És a dir, les persones afectades per esto tipus d’esquizofrènia es poden veure ‘realment’ a elles mateixes amb forma de llop. El cervell mos pot enganyar amb molta facilitat.

Bruixot a cavall d’un llop.
Font: Fons Josep Maria Massip

Uns personatges molt importants al llibre són los llobaters. Eren persones que tenien la capacitat d’entendre’s amb los llops. Està documentat que fins al segle XVIII la gent els contractava  per a que mantinguessin los llops allunyats dels ramats, a canvi d’una quota o iguala, com la que es pagava als dotors o manescals. Tenien una relació amb els llops molt íntima, cosa que els feia sospitosos (encara que indispensables). En Carles Terès va trobar una extensa documentació [a partir d’un article d’en Josep Maria Massip a la revista Mètode] d’un procés judicial que s’havia fet a un llobater que es deia Pere Torrent, de la zona d’Olot, a qui el 1619 el van penjar acusat de llobater i bruixot. Es veu que era un pobre home que tenia alguns llops ensinistrats, que un dia va amenaçar un sabater amb enviar-li els llops, i que va tindre la mala sort de que al cap de poc temps al sabater lo van atacar uns llops de veritat. Llavors lo sabater va denunciar-lo i la Inquisició el va torturar i condemnar per bruixot.

La licantropia: un do o una maledicció?

L’autor en plena metamorfosi licantròpica…

En Carles explica que totes les llegendes sobre l’home llop tenen un origen indoeuropeu, dels pobles que durant el Neolític es van expandir des de l’Índia fins Europa, i que per això són compartits en tants països. Tot i això, històricament la valoració social de la licantropia ha passat de ser considerada com un do a ser una maledicció. El tret fonamental de la licantropia és que en la persona afectada es desperta una força sobrehumana, ferotge, que la pot dur a fer mal als seus propis estimats, i que si no sap controlar és com una maledicció, però si la controla és com un do, com una benedicció.

cú chulainn

Entre els pobles preromans (ibers, celtes, etc.), que vivien molt integrats en la natura, era com una cosa normal. Per exemple, un dels herois celtes més importants Cú Chulainn era una persona que quan entrava en batalla es transformava en una força descomunal, era un licantrop que podia controlar-ho (i els Pogues en fan fer una famosa cançó). En canvi, posteriorment en la tradició greco-romana aquest mite ancestral deixa de ser un do del guerrer i es passa a considerar com una maledicció.

Al Satiricó, l’obra clàssica de Petroni, hi apareix la història d’un soldat que caminava de nit acompanyat d’una altra persona. En arribar a un arbre concret, el soldat s’atura, es despulla, es vesteix amb una roba que tenia amagada a dins del tronc i es transforma en llop i se’n va corrent. L’altra persona acaba de fer el camí i l’endemà li conten els grangers que un llop ha atacat la granja i que l’han pogut ferir, però quan lo van a veure el que troben és el soldat ferit. És un conte clàssic sobre la transmutació de l’home en llop, i és una història que es va repetint per tots els pobles d’Europa. En Carles remarca que des dels romans la licantropia es considera com una cosa negativa, i que el mite que coneixem avui dia s’acaba de crear durant l’Edat Mitjana, amb el cristianisme, on la licantropia ja passa a ser percebuda com una maledicció total.

Una part del públic s’anava situant allà on començava la foscor… potser a punt per a la metamorfosi…

Carles Terès, en canvi, al seu llibre hi introdueix una valoració ambivalent: mentre que alguns dels protagonistes ho viuen en negatiu, altres ho interpreten com un do positiu. I aquest és un dels motius de que el llibre resulte tan estimulant per als lectors. També perquè una de les coses que l’autor ha intentat expressar és ixa por irracional que sentim quan anem pel bosc. Per a ell, en el moment en que apareix el monstre les pel·lícules de por ja perden tota la gràcia. Ell considera que “la por real es dóna quan intueixes que hi ha alguna cosa però no saps el que és“. Per exemple, son pare li contava que, de petit, quan lo feien anar amb la somereta de la torre de defora cap a Estopanyà, quan arribava al reguer hi havia un ginebró molt gran que tenia una mica de forma humana (o així ho veia ell) i, tot i que ell sabia que era un simple arbre, sempre li feia molta por passar per allí. En Carles ha abocat inconscientment molt d’estes històries de quan son pare feia de pastoret per Finestres i Estopanyà a la seua novel·la.

Carles Terès en plena dissertació, mentre ha recuperat la forma humana

A la Península Ibèrica el lloc on hi ha més tradicions d’homes llop és a Galícia, on sovent són presentats com bruixots que tenen la facultat de convertir-se en llops per a fer mal als altres o per a aconseguir els seus objectius. Entre les llegendes gallegues, Carles en cita una que diu que per a defensar-se de l’atac d’un home llop el que s’ha de fer és aprofitar quan té la boca oberta per posar-hi la ma i estirar-li la llengua, perquè llavors es transformarà un altre cop en persona. Tot i que és una llegenda gallega, en Carles diu que s’ha trobat unes ceràmiques ibèriques pel país valencià on es veu aquesta imatge: un home que agafa per la llengua un ésser que és mig persona i mig llop. Tornem al fet que és un mite molt estès.

La licantropia a les nostres terres

Curiosament, en Carles Terès no ha trobat quasi cap llegenda de licantropia per les nostres terres (tret de la de la ‘Punta de la Samarreta’, que ens va explicar cap al final de la seua intervenció). Sí que hi ha, en canvi, moltes històries de llops. Per exemple, n’apareixen moltes als indispensables volums de literatura popular oral ‘Bllat Colrat’ (que aplega contes i facècies de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca, en 3 volums)  i a ‘Lo Molinar’ (que inclou en uns altres 3 volums històries de l’àrea de Mequinensa i de tot el Matarranya). I entre les nombroses històries que li explicava son pare també n’hi havia de llops.

Per exemple, en Carles en va contar una d’un parent d’Estopanyà que es va quedar adormit a la porta de la cabana, a l’era, i el va despertar el morro del llop mentre l’ensumava. Mentre el llop se’n va anar a avisar als altres llops, l’home va aprofitar per a entrar cap a la cabana i tancar la porta. Quan van tornar tota la colla de llops, en veure que no hi havia menjar, van matar el llop que els havia avisat. Carles diu que son pare ho explicava amb tant convenciment que pareixia que ho hagués viscut, però quan ell va llegir Lo Molinar va veure que ixa mateixa història l’explicava una dona de Pena-Roja de Tastavins. Segur que es contava a molts pobles. O potser que era una cosa que passava més sovent del que mos pensem.

Lo ponent escolta atentament les històries sobre llops que li conta Roberto G.

Una persona del públic, en acabar l’acte, es va adreçar al ponent per a explicar-li una història molt similar que, suposadament, va passar a prop d’Alcampell. Diu així:

“Uns pastors pujaven lo ramat des de Llitera cap a la muntanya i duien un rabadà amb un someret cabaner que portava els estris i coses de menjar, la bota de vi, etc. Los pastors van dir-li al rabadà que anés ell primer per arribar abans al corral on es quedarien aquella nit, que estava a uns quants quilòmetres i s’havia d’arreglar una mica. Lo rabadà va anar-hi i tan bon punt hi va arribar va lligar lo someret a un arbre i es va posar a netejar lo corral, que era gran i tenia unes parets molt altes. Però quan va eixir a fora, va trobar lo someret mort per una mossada de llop, i va deduir que el llop que l’havia matat devia haver anat a buscar els altres llops. Llavors al rabadà se li va acudir entrar lo someret mort cap a dins del corral, va deixar la porta del corral oberta, li va lligar una corda i es va amagar a dalt de la tàpia. Al cap d’una estona van arribar tots los llops i en veure que la carn estava a dins del corral van entrar en fila cap a dins. Lo rabadà en va contar sis, i quan lo rader ja havia entrat va estirar la corda i la porta es va tancar, i llavors va marxar corrents a avisar els pastors i a uns caçadors. Quan van tornar al corral, van pujar a la tàpia i van veure que efectivament  hi havia sis llops tancats, però a un d’ells l’havien matat entre tots los altres per haver-los portat a aquella trampa.”

L’autor va llegint contalles esfereïdores…

Gràcies a les presentacions del llibre, en Carles Terès ha descobert noves històries de llops. Per exemple, un lector li ha descobert una llegenda sobre ‘Els pastors del Canigó’ que a ell personalment li agrada molt perquè hi ixen llobaters. La llegenda diu així:

“Alguns pastors del Canigó, per tal d’aprendre l’ofici de llobaters, el dia de Sant Joan a les dotze de la nit es despullaven i es tiraven nus a dins de l’aigua de l’Estany Negre, i quan eixien per l’altra riba quedaven transformats en llops. Allà hi trobaven esperant un gran grup de llops que els rebia amb molta alegria. Estos homes durant set anys eren llops com els altres, aprenien les seues costums i es guanyaven la seua confiança. Després dels set anys, el mateix dia de Sant Joan i també a les dotze de la nit, es tornaven a tirar a l’Estany Negre i, en eixir pel mateix lloc per on havien entrat set anys abans, trobaven la seua roba penjada tal com l’havien deixat, i tan bon punt com se la posaven es tornaven a convertir en pastors, com abans. Però el més bo era que tornaven a tindre els mateixos anys que tenien abans de convertir-se en llops. No havien envellit gens, era com si per ells el temps no hagués passat. A partir de llavors els llops els estimaven i els obeïen, i per això es podien dedicar a l’ofici de llobaters.”

Estranyes ombres ixen silencioses de la foscor de la nit…

Una altra llegenda que li han contat fa poc és de Mora d’Ebre, i en Carles mos en fa cinc cèntims:

“Anys enrere el cruel senyor del castell de Mora va morir i la seua ànima es va convertir en un llop terrible i enorme, conegut com el Llop de Mora. Aquell llop sembrava el terror per aquelles terres, igual que havia feit aquell home quan estava viu. I tant fort era aquell llop que diuen que era capaç de saltar d’un bot d’un costat a l’altre del riu Ebre. Fins que diuen que un frare el va fer desaparèixer… O alguna cosa així…“

Finalment el Carles Terès mos va explicar la llegenda de la ‘Punta de la Samarreta’, que va ser el detonador de la narració de Licantropia, tal com la va trobar al llibre de literatura oral coordinat per Carrégalo, i tal com la va posar després al seu llibre. Diu així:

El pic de ‘la Punta de la Samarreta’. Font: http://www.monroyo.com

“En relació amb la Samarreta contava la gent gran de casa nostra que un dia, ‘allà pels temps de Déu’, un pastoret que solia anar per les puntes de la serra de la Cogulla amb la seua rabera va desaparèixer. La notícia va causar gran alarma degut al fet que la presència de llops era molt freqüent en aquella època. De seguida, la gent dels masos més pròxims, i també molta de la vila, va organitzar una batuda per la zona. Horroritzats, van trobar algunes ovelles mortes, violentament espellissades i destrossades a bocins per les costes dels barrancs de la Mançana i dels Noguers. I les que s’havien salvat acabaren esgarriades pel bosc. Del pastoret no van poder trobar altra cosa que la seua samarreta, intacta, sense la més mínima mostra de violència i plegadeta davall d’una pedra, al cim més alt de la serra. Tothom va estar conforme que els maleïts llops en tenien la culpa, d’aquella horrible matança, de tan tremenda desgràcia. Però, de la criatura mai més no se’n va saber res.”

Vista des del cim de la Samarreta (Font: ramonmur.wordpress.com)

La deducció natural del Carles Terès va ser que el pastoret s’havia convertit en home llop. Però la seua sorpresa va ser que en comentar-ho amb altra gent (il·lustrada o presumptes savis) de la comarca, la majoria no volien admetre aquesta interpretació. Ni filòlegs, ni antropòlegs, ni sociòlegs… que han furgat en tot tipus d’arxius i tradicions de la comarca, no han caigut mai en el fet que els licantrops existien entre nosaltres.

La vida és a dins del cercle de la tertúlia, a fora només hi queda la foscor més absoluta…

Després d’això, lo ponent té la teoria que tot plegat ha estat una hàbil maniobra dels licantrops per a romandre invisibles davant la població de la zona (de Torredarques i de Mont-roig, principalment, que són els pobles on se situa la serra en qüestió). Si els licantrops locals aconsegueixen que la gent no pense en enllobats, les seues malifetes s’atribuiran per defecte als pobres llops, sempre tan temuts i odiats. Curiosament, en el moment en que algú se n’ha fixat (concretament ell), en lloc de fer-ne una investigació seriosa i rigorosa n’ha feit una novel·la. Amb la qual cosa, els licantrops tranquils i a la seua. Que no té per què ser dolent.

Temps de debat

En el temps de debat, diverses de les persones que conformen el Club de Lectura d’Alcampell, entre altres, van prendre la paraula per a plantejar-li preguntes incòmodes:

La càlida nit s’havia anat convertint en gèlida, tothom sentia l’alè dels llops al clatell…

Una persona li va preguntar per què en Llorenç, el protagonista, una vegada que se’n va a fer fotos troba un munt de sabates del peu esquerro d’homes, però també una de dona. Després d’un intercanvi de parers entre l’autor i la lectora, pareix que hi ha acord a considerar que les dones són les portadores de l’enllobament i els homes els afectats, però sempre hi ha excepcions.

El Club de Lectura dispara amb bala…

Una altra persona li demana què pinta Steve Jobs a la història, a la qual cosa l’autor va respondre que és simplement una llicència narrativa per a posar algú conegut que sabia funcionar per instint. L’autor buscava un personatge genial que fos conegut per tothom, i va pensar que Steve Jobs compliria bé aquest paper, perquè al seu parer la seua vida es correspon bastant amb la d’un personatge enllobat: era fill d’uns immigrants pakistanesos o indis, un lloc on hi ha molta tradició de licantropia, que com que eren molt joves i sense recursos el van donar en adopció… i tot i que va tindre una infància difícil, va tirar endavant i va ser un visionari, va sabre preveure les necessitats de les persones en el futur. En Carles sosté que seria verosímil que fos gràcies al seu gran potencial instintiu. I per tant licantròpic. El problema és que es va morir just quan es va publicar el llibre, i això ha pogut donar la impressió de que és una llicència narrativa massa oportunista, però en principi no ho era.

Tothom volia fer comentaris (malgrat l’aire fred que ja bufava a aquelles hores de la nit)

Una altra persona li va suggerir que vaja pensant a fer la segona part de la història, ja que ha deixat moltes portes obertes i això genera inquietud entre un sector de lectors i lectores. En Carles Terès respon que la segona part s’haurà  d’esperar perquè encara no s’ha recuperat de l’esforç de fer la primera, que li va xuclar molta energia. Tot i això, i malgrat que té altres històries al cap, ell veuria la possibilitat de fer alguna Spin off, és a dir, estirar algunes històries o personatges. Per exemple, tota la vida de l’Agustí…. des que marxa del poble fins que torna… aquí hi ha una gran història. Alguns lectors li han preguntat què se’n va fer de la dona pakistanesa… I també de mossèn Magí… tot el que li va passar des que ix del Mas de la Roca fins que escriu el manuscrit donaria per a una bona història… Però de moment no ho té previst.

Les membres del Club de Lectura mai no descansen…

Una altra dona del Club de Lectura li pregunta per què la companya del Llorenç lo va triar a ell ¿perquè n’estava enamorada o perquè era portador de la licantropia? En Carles respon que, de la mateixa manera que els licantrops saben per instint a quins llocs han d’anar per a transformar-se (travessant un riu, o passant per llocs concrets…), les persones també s’ajunten per instint (en bona part). El ponent apel·la als experiments científics de neurociència que es fan per a saber per què la gent s’enamora de la seua parella, que demostren que hi tenen molt temps factors aparentment poc racionals com l’olor, per exemple…

El xoc de viure a un poble petit, aragonès i catalanoparlant

En el temps de debat, un individu li agraeix la interessant reflexió que fa al llibre sobre les interrelacions entre els autòctons del poble i els que vénen de fora, i li pregunta si això té a veure amb la seua experiència com a barceloní instal·lat a Torredarques. L’autor respon que hi ha abocat les seues experiències, però només parcialment.

Des del seu punt de vista, es podria dir que avui dia no hi ha gaires diferències entre la cultura urbana i la rural, ja que tothom té accés a gairebé les mateixes coses, a la mateixa informació i models d’estils de vida. Tanmateix, on sí que hi troba diferències és en les relacions interpersonals, que per a algú que prové d’un entorn urbà poden constituir un xoc molt fort. Bàsicament per dos motius:

Vista de Torredarques (Font: https://www.facebook.com/Festival.Torredarques)

Per un costat, al poble hi ha una solidaritat entre veïns enorme, brutal, que es dóna de manera natural. Això és una cosa que quan es va instal·lar a Torredarques el va sorprendre molt gratament i ho considera un valor fonamental per a viure en els temps que corren.

Per un altre costat, en ser una societat petita les interrelacions socials són molt rígides i estan molt predeterminades, cosa que no tothom pot suportar. Ell explica que, per exemple, a Barcelona tenia la seua colla d’amics on tots compartien més o menys certes prioritats, ideologies, aficions, etc. En canvi, al poble això no és possible, la colla d’amics no es tria sinó que et toca generacionalment, i això implica conviure i fer coses amb gent de tots els colors polítics i ideològics, amb personalitats molt diferents i pensaments molt dispars. Això fa que la convivència no sigue tan fàcil (com bé sabem tots los que som o vivim en llocs petits), però en Carles considera que té sort, ja que si s’aconsegueix que funcioni és molt positiva perquè tothom acaba per ser més tolerant amb els altres. És una cosa que ell diu trobar a faltar en altres àmbits, després de la seua ja llarga experiència rural.

En Carles Terès exemplifica aquest  xoc amb el tema lingüístic, una qüestió que encara ara no deixa de sorprendre’l, tot i que ja la coneixia perquè els estius sempre els havia passat a Queretes. Ara fa vint anys, en Carles es va instal·lar a un poble on el 99% dels habitants són catalanoparlants, però es va trobar amb que el pregó, el bingo i tot tipus d’actes públics… es feien en castellà. Encara que tothom siga catalanoparlant, quan la gent agafa un micròfon per a dirigir-se a un auditori públic només parla en castellà (tret d’algunes excepcions aïllades).

L’autor li firma un llibre al dotor de Peralta, qui també coneixia unes quantes històries de llops.

Per a ell, com per a qualsevol observador extern, esta estranya situació va ser motiu de perplexitat i sorpresa, tot i que ell provenia d’un barri de Barcelona format principalment per població immigrant castellanòfona. En Carles relata que en el seu edifici els anomenaven ‘los maños’ perquè tant el pare com la mare venien d’Aragó, però resulta que eren els únics que parlaven català. En tot el bloc de pisos ningú més parlava català! A la gent de la Franja mos persegueix un estol de paradoxes lingüístiques sempre allà on anem. Ho portem incorporat. Sempre pareixem estar fora de lloc, assetjats per una estranya complexitat que no tothom sap digerir. Però que a escala local ell ha après a manejar com un surfista exemplar.

Àvids lectors fan fila per a comprar el llibre o fer-lo signar

Carles mos explica que va viure bona part de la seua educació primària i secundària entre el franquisme i el postfranquisme, un moment històric en què el català no existia ni a l’escola ni en molts àmbits públics. Ell va viure els moviments de reivindicació de la llengua a la Catalunya dels anys 70 i 80, i va fer el possible per aprendre a escriure en la seua llengua (pel seu compte), en un context social i històric de recuperació de l’autoestima dels parlants. Però a principis dels anys 90 se’n va anar a viure Torredarques i es va trobar amb la paradoxa de que la gent era totalment catalanoparlant, però pocs reconeixien parlar català. D’això a la Llitera també en sabem molt, ho hem viscut ací igual que allà. Li diven que parlaven xapurreau, quan, com tothom sap, xapurrear una llengua no vol dir altra cosa que parlar-la malament.  Tot i que ell ja coneixia esta situació des dels estius passats a Queretes, un cop es va instal·lar allà el tema se li va presentar amb tota la seua cruesa. Després de molts anys de donar-li voltes, i sense renunciar a intentar dignificar l’ús de la llengua, la reflexió que fa és ‘que li diguen com vulguen, però que el parlen’. I ja està. Una persona que vol viure en estos pobles s’hi ha d’adaptar, ha de fer una mica de licantrop.

Joves licantrops rumiaven la millor ocasió per a mossegar…

Ja passaven de les dotze de la nit i vam donar per acabada la tertúlia, tot i que en Carles va estar una bona estona firmant llibres i atenent a moltes persones que li volien explicar històries de llops i llobaters. A la fi entre el públic hi havia més licantrops del que pareixia!

Rafael Casas en plena actuació

La nit, com és habitual durant esto estiu, va acabar amb la interpretació del cantautor local Rafael Casas, qui va tocar les cançons ‘Lo i Los‘ (una reivindicació del català nordoccidental), ‘Libertad‘ (un tema filosòfic i polític de gran actualitat), ‘Poesía‘ (una canço inèdita), i una versió d’una cançó popular catalana molt reivindicativa (la versió de The Pogues esmentada més amunt no va ser possible, però l’alternativa mos va fer prou profit). Un cop més, la música va ser el colofó d’una nit ideal (i sense tronades!).

Com cada vegada que hi ha tertúlia al parc de Sant Margarita, hem d’agrair als de cas de Polet la llum elèctrica proporcionada per a fer-la possible. Los haurem de convidar a algun sopar…

Carles Terès a la plaça d’Alcanyís

El pròxim dissabte 17 d’agost, a les 22:30h, tindrem el plaer de comptar amb una xerrada de Carles Terès, autor del fabulós llibre ‘Licantropia’, una de les sensacions literàries del rader any. La tertúlia es farà a l’ermita en runes de Santa Margarita.

Carles Terès resideix entre Torredarques (Matarranya) i Alcanyís (Baix Aragó), on treballa com a dissenyador gràfic i publicista. Tot i que ell va nàixer a Barcelona, té unes arrels ben franjolenques, ja que son pare prové d’Estopanyà (Ribagorça) i sa mare de Queretes (Matarranya). Ara fa vint anys va decidir abandonar la seua Barcelona natal i instal·lar-se al Matarranya, on desenvolupa la seua activitat professional a l’estudi ‘Terès&Antolín‘.

Des de 1995 forma part del col·lectiu ‘Viles i gents‘, que publica un article setmanal al diari La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. Des de 2003 publica una columna mensual (‘L’esmolet’) a Temps de Franja, l’única revista en català que es fa a l’Aragó, de la qual també n’és dissenyador gràfic, maquetista i, des de fa un parell d’anys, hi fa funcions de direcció. També manté un interessant blog: esmolet.wordpress.com.

‘Licantropia‘ és la seua primera novel·la, tot i que abans ja havia publicat diversos contes en obres col·lectives i publicacions periòdiques. Amb el llibre ‘Licantropia‘ va guanyar el premi Guillem Nicolau 2011, atorgat pel Govern d’Aragó a la millor obra literària en català. Es dóna la circumstància que esto llibre ha estat lo rader que ha rebut el premi Guillem Nicolau, ja que l’any 2012 el Govern aragonès va decidir deixar-lo en blanc, i no l’ha convocat per a l’edició del 2013. En les estranyes circunstàncies politico-lingüístiques actuals hi ha massa possibilitats de que no es torne a convocar en una temporada llarga. Carles Terès va aconseguir rescatar els drets d’autor i publicar el llibre en una editorial comercial catalana: Edicions de 1984. Ja va per la segona edició.

Carles Terès mos il·lustrarà sobre les llegendes de l’home llop al nostre context cultural, així com en totes les vicissituds passades fins a publicar el llibre dignament. Un llibre que realment s’ho mereix. Llegiu-lo i ho comprovareu.

La consellera d’Educació Cultura i Esports, Dolors Serrat

El passat 27 de juliol va sortir publicat al BOA les noves bases del Programa “Luzia Dueso” ‘para la difusión del aragonés y sus modalidades lingüísticas en los centros docentes públicos y privados concertados no universitarios de la Comunidad Autónoma de Aragón durante el curso 2013-2014’.

Vista la seua programació, continguts, objectius, etc., està clar que el Programa Luzia Dueso és la continuació (ampliat en horitzons, que no en pressupost) del Proyeuto d’Animazion Cultural Luzia Dueso que va nàixer el 2006. Consisteix en un seguit d’activitats complementàries per a enriquir i recolzar les classes d’aragonès, especialment als centres de les comarques aragonès parlants, entesa aquesta denominació com científicament s’ha entès tota la vida, lo que segons la Llei de Llengües recentment aprovada i de la que emana la normativa d’aquest Projecte seria el LAPAPIP (Llengua aragonesa pròpia de les àrees pirenaica i pre-pirenaica).

La proba és que totes, absolutament totes les més de 50 activitats que s’ofereixen a les escoles estan relacionades exclusivament amb l’aragonès, des de la primera: “Las delerias del doctor escrabachinau”, impartida per Javier Vispe Mur fins a la 47, “Un dia en el acuario conviviendo en aragonés”.
Una altra evidència és que per a aconseguir aquestes activitats és prioritari que e les seues escoles s’impartixque aragonès. Com les classes de català a les escoles de la Franja es continuen dient així, català, aquests centres no tindrien dret a aquestes ni a cap altra activitat complementària de reforç de la llengua. Posant-nos en l’absurd, aquests centres haurien de “disfressar” les classes de català com si fossen d’aragonès, i reconvertir als mestres de català de les més de 50 escoles i instituts de la Franja, tots ells amb la titulació en català exigida per a donar eixes classes, adquirida a Escoles de Magisteri i Universitats homologades, en professors d’aragonès amb un “curs exprés “ de reciclatge en aragonès.
L’altra alternativa, la restauració del “Projecte Moncada” d’animació cultural a les escoles de la Franja, coexistint amb el Luzia Dueso, no tindria possible cabuda en un territori on per la llei de llengües actualment en vigor el català no és una llengua parlada en aquest territori.
En conclusió, que tot i que l’esmentada Llei de Llengües parla de dues grans zones de la “llengua aragonesa”: la septentrional i la oriental, les activitats de foment, recuperació i difusió, etc., s’adrecen clara, única i exclusivament a la llengua “autènticament aragonesa”, la de l’àrea septentrional (LAPAPIP). Amb el llançament del Programa Luzia Dueso, el català no sol deixa d’anomenar-se així, com passa ja a la nova llei de llengües, sinó que desapareix com a llengua real del mapa lingüístic i educatiu d’Aragó i deixa de ser objecte de protecció i promoció.
Una altra conseqüència d’aquesta jugada mestra que ha perpetrat la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports del Govern aragonès per a anar fent desaparèixer el català d’aquestes terres és que la convocatòria de participació al Programa L. Dueso ha tingut una rapidíssima i entusiasta participació de pràcticament totes les associacions i entitats que treballen per l’aragonès, tan a títol individual com a col•lectiu, lo que li garanteix la seua aplicació i un llarg futur, tot i que la quantitat anual a repartir per a totes les activitats i associacions implicades és de 6.000 euros.
Ironies de la Història

Un dels tríptics del Projecte Jesús Moncada

El Projeuto d’Animazion Cultural “Luzia Dueso” , va nàixer el curs 2006-2007 a iniciativa de la doctora, filòloga i professora d’Institut, Pilar Benítez. La seua proposta era posar en marxa un projecte d’animació a les escoles on s’impartia aragonès a diferents comarques pirinenques, inspirat en el Projecte Moncada que, des de l’any 2000 posava a l’abast de les escoles i mestres de català de la Franja activitats culturals en aquesta llengua. De fet, com a coordinador d’aquest Projecte li vaig passar a Pilar Benítez, a petició seua, la memòria del P.M., amb els continguts, objectius, activitats, ponents, etc., que els va fer servir, adaptant-lo a les peculiars circumstàncies de l’aragonès, per a presentar al Govern aragonès el projecte Luzia Dueso.
Resulta amargament paradoxal que l’actual govern regional PP-PAR, haja triat el Programa Luzia Dueso, “fill” d’alguna manera del Jesús Moncada, com arma propícia per a assassinar definitivament al projecte “pare” i atacar greument la llengua catalana que aquesta iniciativa promocionava.