La Franja

Més vídeos

Homenatge a Labordeta. La festa de les tres llengües « Lo finestró del Gràcia.

El passat dia 18 de setembre, amb motiu de la  presentació del llibre José Antonio Labordeta. M’aganaría. Textos i cançons sobre l’aragonès en el segon aniversari de la mort de l’amic, poeta, cantautor i excels aragonès,  Juan Antonio Labordeta, una trentena d’artistes aragonesos li van retre homenatge al Teatre Principal de Saragossa.  Malgrat que no es pas freqüent, es van poder sentir les tres llengües d’Aragó: castellà, català i aragonès. Fins i tot l’Heraldo va qualificar l’acte com la festa de les tres llengües.  Per part de la Franja van intervenir el “Dúo Recapte”, interpretant els poemes “Paisatge” de l’ Hèctor Moret, i “Sol·licitud”, de Desideri Lombarte, i l’escriptora nonaspina, Merxe Llop, amb els seus poemes “Pedra obscura”, “Solitud” i “Paraules”. Cal dir que, com tots els demés, els franjolins van ser forta i llargament aplaudits.

http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/escenarios/homenaje-a-labordeta-en-directo_791348.html

LA FRANJA PARTICIPÀ EN L’HOMENATGE A LABORDETA AL PRINCIPAL | Mas de Bringuè.

Va ser una vetllada entranyable i memorable la que va tindre lloc lo passat 18 de setembre al Teatre Principal de Saragossa. Entranyable i emotiva, perquè en tot moment va estar viu el record del cantautor i escriptor José Antonio Labordeta, en el segon aniversari de la seua mort.  I memorable, perquè l’acte convocà a gent de grups aragonesos que feia anys que no pujaven als escenaris, com és el cas d’Ixo Rai i d’Especialistas– I memorable també perquè, segurament per primera vegada en la història del gran  teatre saragossà  se sentien veus i poesies de la Franja, en el seu idioma genuí i original: en català.

L’acte, conduït pel periodista de la cadena SER Miguel Mena,   va estar organitzat per la Societat Cultural Aladrada que va congregar una trentena d’escriptors, cantants i músics, que arribaren en algunes ocasions a emocionar als centenars d’admiradors i seguidors de Labordeta que ompliren el pati de butaques i les llotges.

La família del desaparegut cantautor, polític, escriptor i professor, encapçalada per la seva dona Juana, les seues filles Ángela i Ana y les seues netes, ocupava la primera fila.

L’acte s’obrí amb la lectura, gravada, d’un poema en aragonès d’Emilio Gastón, ‘L’Aragonia’, acompanyat per una projecció de fotos que va recórrer una infinitat de racons d’Aragó.

Joaquín Carbonell i Eduardo Paz, companys de Labordeta en una infinitat de concerts, iniciaren les actuacions musicals amb les cançons, ‘Volveré a la casaTornaré a la casa’ i ‘La vella’. A contiuación, Francho Nagore, Antonio Pérez Lasheras, José Luis Melero i Nacho Susín van presentar el llibre ‘M’aganaría’ (Aladrada edicions), títol d’una cançó en aragonès de Labordeta que després es va encarregar de posar-hi veu la cantautora saragossana María José Hernández.
I així va anar discorrent, de manera harmònica i amb gran agilitat tècnica, un llarg seguit de grups musicals i d’escriptors que, des de les llotges on estaven asseguts, recitaven els seus textos en castellà, català o aragonès.

Per part de la Franja van intervenir el “Dúo Recapte”, interpretant els poemes “Paisatge” de l’ Hèctor Moret,  i “Sol·licitud”, de Desideri Lombarte, i l’escriptora nonaspina Merxe Llop, amb els seus poemes Pedra obscura, Solitud i Paraules.

Cal dir que, com tots els demés, els franjolins van ser forta i llargament aplaudits.

El mateix Heraldo de Aragón del dia següent qualificà l’acte com “la festa de les tres llengües d’Aragó, i es va poder sentir el castellà, l’aragonès i el català”.

El colofó final va ser, com no podia ser d’una altra manera, el “Cant a la llibertat”, amb tots els músics damunt de l’escenari i el públic dret corejant amb els punys en alt i les mans entrellaçades.

Reunió del Consell Científic de l’Instituto de Estudios Turolenses « Lo finestró del Gràcia.

(…)

Amb referència a l’Associació Cultural del Matarranya val a dir que està a punt d’entrar a l’impremta el llibre Les aventures del sastre Roc d’Arça de Desideri Lombarte, dins de la col·lecció “Lo Trinquet”.

Comentaris després de la lectura de «Licantropia» 1 « L’esmolet.

Aniré posant en aquest blog els comentaris que m’han anat arribant per diversos mitjans
(per als que tingueu Facebook https://www.facebook.com/licantropia.teres).

5/09-2012, 10:36 h. Alberto Mora, via SMS:
Carles, me encantó el libro. Me sorprendió, me enganchó enseguida, el estilo me resultó perfecto, el lenguaje OK, ni excesivamente culto ni vulgar. Me gustó mucho el ambiente montañés arcaico y también enrarecido (mi pueblo es así). Ya han pasado unos días y no se me va de la cabeza. La licantropía no me interesa, pero es un fantástico e inquietante nexo. Vuelve a escribir pronto.

8/09/2011. Artur Quintana, via e-mail:
Carles, fa uns moments que he acabat de llegir “Licantropia”. Ahir fins a les tantes me’n vaig fer la meitat i avui la resta, i la basarda no m’ha deixat mai, ni ara tampoc. Però sí la tos que ara m’importuna, vull dir que la lectura me l’ha feta oblidar del tot [la tos]. Crec que és difícil que hi puguis fer canvis, tot lliga —o així m’ho sembla, que diria en Llorenç. Només algun afegitó, o potser ni això. Ha estat una idea exacta de posar la narració de mossèn Magí al començament (i és per si sola una esplèndida narració). El tema principal, la licantropia, hi funciona bé del tot. I també el realisme de la societat actual matarranyenca, tant l’actual com la que se’n va. I el paisatge és un gran personatge. Perfecte.

21/11/2011. José Antonio Carrégalo, via e-mail:
Et confesso que hai devorat la teua “Licantropia” amb fruïció. Fins al punt que el dissabte vam anar a Barcelona amb tren i no em vaig poder estar d’emportar-me-la (vaig anar tot lo viatge llegint i corregint —poques coses, per cert—). Ja et vaig dir que, per a mi, com a lector, això és molt bon senyal (que m’apassiono una novel·la és lo millor que pot passar).
Alguna volta t’hai comen
tat que, al meu entendre, eres capaç de dotar els teus escrits i treballs d’una alta qualitat literària. Tens un gran talent, i “Licantropia” m’ho confirme, ja que has aconseguit lligar una magnífica trama argumental, molt treballada, i narrada amb un llenguatge de nivell, certament elegant però entenedor en tot moment. Penso que domines molt adequadament la tècnica narrativa, ja que descrius estupendament los escenaris, les escenes i els personatges (i de manera molt particular la seua psique). A més, los diàlegs són àgils i mantens la tensió amb molta traça durant gairebé tota l’obra, controlant i presentant los temps correctament i situant lo clímax en lo moment just.
En conclusió: lo teu treball m’ha agradat molt. És una molt bona novel·la, en la que, en general, l’acció es desenvolupe amb gran agilitat i que té un desenllaç inesperat i sorprenent. Per tant, li auguro un futur molt prometedor.

Comentaris després de la lectura de «Licantropia» 2 « L’esmolet.

Comentaris que m’han anat arribant per diversos mitjans.
(per als que tingueu Facebook https://www.facebook.com/licantropia.teres).

Mayte, via SMS
12/9/12, 9:15 h. Bon dia, sóc la “licantròpica” de l’Hospitalet. Vaig per la pàgina 145 del llibre, és de “puta mare” [sic].
12/9/12, 21:02.  Ja he acabat el llibre. Un fort aplaudiment per l’autor.

Tomàs Bosque. Carta al director publicada al Temps de Franja n.114, juliol-agost 2012 i també, traduïda la castellà, al periòdic La Comarca d’Alcanyís.
Sobre Licantropia
He tingut el privilegi de llegir Licantropia abans que guanyare el Premi Guillem Nicolau i puc dir que és una obra de la que se’n parlarà molt; ja sigui pel seu gènere, al que ací no hi estàvem massa acostumats, però sobretot pel nivell i la categoria de la narració, perquè Carles Terès –ja ho sabíem els que el coneixem des que va ficar els peus al Baix Aragó– és un escriptor vocacional en una gran preparació que ja tardave en ensenyar-mos les seves creacions.
L’obra enganxa al lector des del primer moment i no el solta ni al final quan ja has tancat del tot el llibre. Perquè segueix el misteri i et queda la sensació que has fet un viatge estrany i atraient alhora, per uns espais i un món, entre el mite i la realitat, que alguns desconeixíem.
Com Licantropia és una novel·la que succeeix per territoris no tan imaginaris del Baix Aragó, l’hauríem de poder llegir també la gent que no coneix la nostra llengua. Vull dir que s’haurien de poder traduir, a no tardar, a altres llengües, aragonès i castellà.
L’aparició de Licantropia en un any tan dolent per a la salut i el bon nom de la nostra llengua, és una notícia magnífica i un regal que ens ha posat a les mans l’escriptor de Torredarques –i de Queretes, que tot s’ha de dir.

La Sociedad Cultural Aladrada us convida a l’acte en record de  José Antonio Labordeta, en el transcurs del qual es presentarà el llibre-disc José Antonio Labordeta, M’aganaría. Textos i cançons sobre l’aragonès.

Tindrà lloc  al Teatre Principal de Saragossa, el dimarts 18 de setembre, a les 20 hores

L’acte serà presentat per Miguel Mena, amb la participació, entre d’altres, de Pepín Banzo, Beatriz Bernad, Joaquín Carbonell, Nacho Escuín, Alberto Gambino, Emilio Gastón, Cristina Gran,María José Hernández, Ana Labordeta, Nacho López Susín, Merche Llop, José Luis Melero, Francho Nagore, Eduardo Pau, Antonio Pérez Laheras, Chusé Raúl Usón, Biella Nuei, Duo Recapte, Especialistes, Ixo Rai! i Zarrakatralla Folk

Entrada lliure fins a completar l’aforament.

Patrocina: Ajuntament de Saragossa.

Mas de Bringué

La Societat Cultural Aladrada organitza, per al proper dimarts, 18 de setembre, a les 20 hores, al Teatre Principal de Saragossa, un acte de record a José Antonio Labordeta. En el transcurs del mateix es presentarà el llibre-disc “José Antonio Labordeta. M’aganaría. Textos i cançons sobre l’aragonès.”   L’acte serà presentat pel periodista de Ràdio Saragossa Miguel Mena, i hi participaran, entre d’altres, Pepín Banzo, Beatriz Bernad, Joaquín Carbonell, Nacho Escuín, Alberto Gambino, Emilio Gastón, Cristina Gran, María José Hernández, Ana Labordeta, Nacho López Susín, Merche Llop, José Luis Melero, Francho Nagore, Eduardo Pau, Antonio Pérez Laheras, Chusé Raúl Usón, Biella Nuei, Duo   Recapte, Especialistes, Ixo Rai! i Zarrakatralla Folk.   L’entrada serà lliure fins a completar el número de seients disponibles. Animeu-vos-hi!

http://masdebringue.wordpress.com/2012/09/15/el-duo-recapte-present-en-lhomenatge-a-labordeta-en-el-principal/

Serret Bloc.

xip/tv

www.xal.cat/

Presentació de «Licantropia» a Torredarques: Introducció d’en J.A. Carrégalo « L’esmolet.

[Aquesta és la introducció que va fer-me l’amic i company Carrégalo a la presentació del llibre a Torredarques, el 25 d’agost de 2012]

En Carrégalo llegint la llegenda de la punta de la Camiseta

Amigues i amics de Torredarques; amigues i amics que mos acompanyeu: bona vesprada.
Esta tarde tenim la fortuna de presentar la novel·la Licantropia, primera obra individual en volum del nostre amic Carles Terès.
Vaig tindre oportunitat de llegir la novel·la, com aquell qui diu quan acabave d’eixir del forn, abans de ser presentada a cap premi. Quan la va acabar, lo Carles em va fer la confiança d’enviar-me-la per a qué li donara la meua opinió. I tos puc dir que em va apassionar tant que la vaig devorar en pocs dies. I li vaig respondre al Carles que m’havie agradat moltíssim i que li augurava un futur molt prometedor. Los aconteiximents posteriors han vengut a donar-me la raó ja que la novel·la ha segut premiada.
Al dia d’avui me l’hai llegit tres voltes, i puc afirmar que Licantropia és una novel·la molt treballada, amb una trama argumental novedosa, narrada amb un llenguatge de nivell, certament elegant però entenedor en tot moment. Alguna volta li hai comentat al Carles que, al meu entendre, és posseïdor d’un gran talent literari. I amb l’obra Licantropia m’ho confirme, ja que, a més de l’alta qualitat literària, domine amb mestria la tècnica narrativa i descriu amb una gran traça los escenaris, les escenes i els personatges (i de manera molt particular la seua psique). A més, los diàlegs i l’acció són àgils i mantenen la tensió en tot moment. I l’autor controle i presente els temps correctament, situant lo clímax en lo moment just. En conclusió: Licantropia és una novel·la que enganxe al lector des del primer moment, amb un alt nivell literari, un argument novedós i molt ben trabat, i un desenllaç inesperat i sorprenent.
Enhorabona, Carles, per este gran treball que mos brindes i que estic convençut que és lo punt de partida d’una magnífica i extensa obra personal.

I ara dixeu-me que tos parla dels inicis d’una curiosa història:
L’any 2004 anava jo pels pobles d’esta Terra de Masos fent unes xarrades sobre el món masover. L’any anterior havíem presentat a Mont-roig lo llibre dels masos i des de l’Associació Cultural Sucarrats vam pensar que serie interessant donar a conèixer aquell món i el nostre treball per les viles veïnes. I una vesprada de l’estiu d’aquell any vaig vindre a fer-la a Torredarques, en este mateix local. Hi va acudir bastanta gent. Hi havie cares conegudes i familiars, que avui reconec entre el públic. I en acabar la conferència vaig tindre l’ocurrència de recitar una narració i un poema de Desideri Lombarte relacionats amb la masoveria, i també lo text de la llegenda que, de sempre, s’ha sentit contar a Mont-roig per a explicar el nom de la punta de la Camiseta. I ho vaig fer sabedor com era de la particular vinculació que també té Torredarques amb la serra de la Cogulla i amb aquella punta.
Entre els assistents estave el Carles Terès, acompanyat del Dani Sesé. I la llegenda sobre el nom de la punta de la Camiseta, que, posteriorment, l’any 2007, vaig incloure en lo meu llibre sobre la literatura oral de Mont-roig, die així:

«En relació amb la Samarreta contava la gent gran de casa nostra que un dia, «allà pels temps de Déu», un pastoret que solia anar per les puntes de la serra de la Cogulla amb la seua rabera, va desaparèixer. La notícia va causar gran alarma degut al fet que la presència de llops era molt freqüent en aquella època. De seguida, la gent dels masos més pròxims, i també molta de la vila, va organitzar una batuda per la zona. Horroritzats, van trobar algunes ovelles mortes, violentament espellissades i destrossades a bocins per les costes dels barrancs de la Mançana i dels Noguers. I les que s’havien salvat acabaren esgarriades pel bosc. Del pastoret no van poder trobar altra cosa que la seua samarreta, intacta, sense la més mínima mostra de violència i plegadeta davall d’una pedra, al cim més alt de la serra. Tothom va estar conforme en què els maleïts llops en tenien la culpa, d’aquella horrible matança, de tan tremenda desgràcia. Però de la criatura mai més no se’n va saber res.»

I jo finalitzo aquí. Esta història l’acabarà d’explicar el propi Carles.
Moltes gràcies.
J.A. Carrégalo

Juan Villoro: «Me fascina el señorío y la vida activa del Matarraña».

Juan Villoro (Ciudad de México, 1956) es el periodista y escritor mexicano más influyente en España. El genuino estilo de sus libros y las colaboraciones que hace en medios como El Periódico de Cataluña y El País han motivado parte de su éxito. La otra parte, más intangible, surge de una irrepetible mezcla de su bagage cosmopolita con la sangre matarrañense que corre por sus venas. Es el singular carácter que imprime en sus visitas al territorio, donde intercala las jotas con los narcocorridos.

¿Cuál es su vínculo con la comarca del Matarraña?
Mi abuelo se llamaba Miguel Villoro Villoro y era de La Portellada. Después de la Guerra Civil, se marchó a vivir a México, donde hemos nacido mi padre y yo. Para mí es muy curioso ver que mi apellido tiene un sitio donde es sumamente común. En México hay más de 120 millones de habitantes pero los únicos que nos apellidamos Villoro somos mi familia y yo.

¿Cómo recuperó, desde México, el vínculo con el resto de ‘Villoros’?
Volví hace 10 años porque me pidieron escribir un artículo para El País sobre algún pueblo de España. Un primo mío que ya había venido a La Portellada me sugirió volver al sitio de procedencia de nuestra familia. Estuve un día y escribí el artículo, al que titulé ‘El pueblo de tu nombre’, en referencia a mi apellido.

Para usted es como si Villoro fuera algo más que un nombre de familia.
Me recuerda a la primera frase del libro ‘Pedro Páramo’, escrito por Juan Rulfo: «Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre». Para mí, Villoro vendría a significar algo similar a esto, es como la búsqueda del origen. Mi relación con el territorio era inexistente hasta ahora porque mi abuelo, el que era de aquí, murió joven y porque la dictadura rompió las relaciones institucionales con México.

Pero no ha perdido el tiempo para recuperar la relación con la gente de La Portellada.
No. Además de visitar la zona, me reúno con muchos de los vecinos del municipio que viven en Barcelona, donde paso un trimestre al año para dar clases en la universidad. Aprovecho y voy con ellos a un restaurante de La Barceloneta que, cómo no, se llama Villoro.

Como mexicano, ¿qué es lo que más le impacta del Matarraña?
Desde un punto de vista de viajero, me fascina la combinación de naturaleza, masías, palacios, iglesias… Se trata de municipios con un señorío extraordinario. Por otra parte, me encanta la vida activa en los pueblos, algo que se ha perdido en México. Allí, o trabajas la tierra o te vas. Como agravante, los que emigran de los pueblos mexicanos lo hacen a los Estados Unidos y ya no vuelven nunca. Pero aquí no sucede así. La Portellada es un imán afectivo y sentimental.

México suena a narcotráfico. ¿Podría romper ese tópico?
La imagen que tiene el mundo sobre la corrupción y el narcotráfico mexicanos es cierta, aunque no es responsabilidad de mi país únicamente. Ese negocio existe porque tenemos como vecino a los Estados Unidos, el país que más droga consume y más armas vende del mundo. Pero también es cierto que México es un país muy rico culturalmente y con un gran futuro por delante. Es un país en transformación que ha superado muchas crisis.
En España nos vendría bien saber la receta que han utilizado para ello.
México es un país en transformación y muy alegre. Vivimos peor que los españoles pero no nos deprimimos porque la experiencia nos ha enseñado que el futuro siempre es mejor.

Pròleg inèdit a «Licantropia» « L’esmolet.

[Aquest és el pròleg que no apareix en aquesta primera (esperem) edició de Licantropia. Me’l va escriure l’Artur Quintana i em va saber molt greu que no me’l volguessin incloure. Us el deixo aquí per als que vulgueu gaudir-lo.]

Les valls —aragoneses, catalanes, valencianes— del Matarranya, on passa majoritàriament aquesta novel·la, són terra brava, com les d’o Caurel, terra de llops i raboses, de senglars. Més encara ho devien ser al segle XVIII, en començar la narració, quan els llops campaven arreu i s’hi feien quasi els amos. I no us creguésseu pas això que diuen que de llops ja no se’n veuen per ací: no fa tant, uns deu o dotze anys, se’n va veure un a la comarca dels Ports, i nosaltres mateixos, la meua muller i jo, tres o quatre anys enrera, en vam veure un altre prop del barranc de les Torretes al terme de Bellmunt: era en ple dia assolellat, sorprenentment. L’animal es dreçava, dalt d’un tossalet no gaire lluny, no se’l veia afamat, més aviat llustrós, gris. Semblava ataüllar territori. Quan ens vam mirar, va fugir quasi sense adonar-nos-en, com una ombra. Jo, per allò de bien bale un tocho en a man, em vaig afanyar a trobar-ne un. I d’aleshores ençà, sempre miro de portar-ne. Al lloc, en explicar-ho, si no vam ser la riota, poc se’n va faltar. No se’n solen veure, de llops, al Matarranya, però hi són, és clar. La narrativa popular se’n fa ressò: en podeu llegir algunes mostres esplèndides d’aquests contactes entre homes i llops a Lo Molinar i a les obres d’en Desideri Lombarte —La Creu del Llop, …—, o a la narració que recull Josep Anton Carrégalo sobre la Punta de la Camiseta al seu llibre de la literatura oral de Mont-roig.
En Carles Terès, nascut i criat al Pla de Barcelona, a Sant Martí de Provençals, i franjatí pels quatres costats —la mare de Queretes al Matarranya, el pare d’Estopanyà a la Ribagorça— de sempre s’ha sentit hereu d’aquesta tradició. Hi han ajudat també els llargs estius d’infantesa i adolescència passats a Queretes, revifats, i força, en emmullerar-se l’any 1993 amb torredarquina i passar a viure a aqueixa vila des d’aleshores. Els crítics hi veuran també molt Lovecraft, i el mateix Carles Terès, en proclama ací explícitament aquesta influència; tanmateix jo ja en tinc ben prou amb la matarranyenca. I encara més perquè l’autor, company de treballs i dies aragonesos, em va fer veure el caràcter licantròpic de la narració sobre la Punta de la Camiseta, una interpretació estimulant que jo no hi havia sabut trobar —i que és el punt clau de tota aquesta novel·la. Aleshores li vaig parlar del meu entusiasme pel Lokis d’en Prosper Merimée, que ja de molt jovenet m’havia impressionat; evidentment no era licantropia, car s’hi tracta d’un home-ós i no llop, però els paral·lelismes són evidents. També li vaig abocar, erudició oblige, que si el Wer del Werwolf alemany és parent del nostre vir o del garou dels loups-garous francesos, i que les paraules llop, wolf o likos vénen de la mateixa arrel indoeuropea que vol dir l’‘especejador’, l’‘esqueixador’. No calia: la licantropia feia ja temps que li bullia pel cap i anava prenent forma, amb canvis substancials encertats dins la novel·la. Aquesta temàtica amara la novel·la sencera, i el seu alè misteriós, sovint finíssim, sense deixar mai d’inquietar-vos, us acompanyarà per tota la lectura, i més enllà. Aneu-hi amb compte.
Haig de fer un incís. En començar aquest paper us he dit que l’acció de Licantropia passava majoritàriament a les valls del Matarranya. Però aquest topònim no surt mai en tot el text, i totes les localitats de les valls matarranyenques aragoneses i valencianes on transcorre la novel·la tenen noms que debades cercareu pels nostres atles: la Pobla de Llobosa, Prats Jussans, Capçades, Montclar, Valldepedra, Castellsaïd, les Balmes del Miracle,… . Tanmateix el lector, si vol, ho té fàcil per a identificar-les, ja que les viles properes a l’àrea matarranyenca que s’hi esmenten tenen noms ben reals: Alcanyís, Morella, Arnes, i conformen un triangle dins del qual se situen les poblacions més abans citades. Les restants poblacions —Barcelona, Olot, Vic, Banyoles, Reus, …— tenen totes noms coneguts.
En paral·lel a la narració licantròpica s’hi desplega l’evolució vital del personatge principal, Llorenç, un barceloní amb arrels matarranyenques, que en casar-se amb una xica de la Pobla de Llobosa se n’hi va a viure com a pubill. Amb detalls escampats ací i allà assistim al difícil procés d’adaptació del personatge, urbanita malgrat tot, al neoruralisme. Especialment punyents són les observacions que fa de la tètrica situació de la llengua catalana a l’Aragó, del despoblament i d’una incipient immigració. Tot i que la novel·la és escrita en tercera persona per l’autor omniscient, aquest s’arriba a identificar tant amb en Llorenç que no sempre és fàcil de destriar el que diu, veu o sent l’un o l’altre. Ho podreu observar en prou d’ocasions.
Un aspecte tractat amb molta cura per part de l’autor és el de la llengua que s’hi fa servir. L’autor, en Llorenç i els seus amics catalans ho fan en català estàndard passat pel tamís del parlar barceloní, mentre que els personatges matarranyencs parlen el català col·loquial de l’Aragó. Alguns, per haver viscut molt de temps a Catalunya, barregen els codis, com ocasionalment fa, volent o no, el mateix Llorenç. Hi ha encara més detalls d’aquest caire, que una lectura atenta us permetrà de descobrir.
Licantropia no és l’opera prima d’en Carles Terès, com algú podria creure. Ell prové d’aquesta excel·lent escola d’escriptura que és l’articulisme dels —pocs, hélas!— diaris i revistes que publiquen en català a l’Aragó. Ja fa més de quinze anys, des del 1995, que escriu a la columna «Viles i gents» del diari La Comarca d’Alcanyís, i del 2003 ençà publica la columna «L’esmolet» a la revista Temps de Franja. És ben possible que la frase més aviat breu i l’adjectivació molt pensada i precisa, ben trobada, que es pot observar a Licantropia —el cerç glaçat gronxava els cossos rígids; l’acollidora intimitat del cotxe; un remotíssim record de mar, …— vinguen d’allà. Opera prima o no, sí que Licantropia és obra plena i permet augurar per a en Carles Terès, per poc que els déus li siguen propicis, un gran futur d’escriptura.

Artur Quintana

L’Artur Quintana es repensa de travessar a l’altre costat de la cova del Malcasat (nom inventat) prop de la punta de la Samarreta, per allò que pugue passar…
Amb la licantropia no s’hi juga.

I Concurs de Relat breu i Fotografia del riu Matarranya. El convoca el Consorci del Riu. Admet textos en català.
El termini s’acaba l’1 de setembre, hi ha una adreça de correu electrònic.
200, 100 i 60 euros en premis.
Informació a http://contratoderiomatarranya.org,  (i més concret  http://contratoderiomatarranya.org/index.php?view=details&id=2%3Ai-concurso-de-relatos-contrato-del-rio-matarrana-201-i-concurso-de-relatos-contrato-del-rio-mata&option=com_eventlist

Los hombres lobo de Terès, en Torre de Arcas.

Miércoles, 29 de Agosto de 2012 00:00 Emma Zafón

Carles Terès, el sábado, en la firma de su libro en Torre de Arcas

El diseñador gráfico y escritor cretense, Carles Terès, presentó el sábado en Cretas su ópera prima en la literatura: la novela ‘Licantropía’. Lo hizo frente a casi un centenar de personas que se acercaron a la localidad para conocer más de cerca la historia de corte fantástico con la que el escritor ganó el premio ‘Guillem Nicolau’ 2011.

La presentación del libro se enmarcaba en la programación cultural que este fin de semana ha ofrecido Torre de Arcas para completar las actividades de sus fiestas patronales. Además de la presentación del libro de Terès, por la noche hubo una sesión de conciertos con las actuaciones de La Kinki Beat, Azero, Willy Fuego y Neiz.

Hombres lobo en el Matarraña
La primera novela de Carles Terès aborda una trama de ficción y misterio enmarcada en el Matarraña. ‘Licantropía’ arranca en el siglo XVIII de la mano de un cura encargado de evangelizar a los vecinos de la comarca. El camino del cura se detiene en un castillo en medio del bosque en el que acaba percibiendo que ocurren sucesos extraños.

Tres siglos después, Llorenç, un fotógrafo catalán que se afinca en la comarca por amor, recupera el hilo de aquellos extraños acontecimientos que perturbaron el camino del cura evangelizador. El autor explicó que la historia surgió prácticamente fruto de la casualidad. «El Instituto de Estudios Turolenses me encargó un relato hace un par de años que quedó en nada por culpa de la crisis. Al final, me animé a seguir con la historia», explicó el autor. Tal es así que el pequeño relato que empezó a escribir Terès se ha convertido en una novela de unas 200 páginas que engancha de principio a fin.

‘Licantropía’ es, además, una reivindicación de la lengua materna de todos los matarrañenses, ya que fue escrita en catalán. Terès defendió así que que el catalán del Matarraña no solo es una lengua de uso cotidiano, sino que también es un instrumento cultural tan válido como lo es el castellano.

La mejor FesTA
Las propuestas culturales del Festival de Torre de Arcas, FesTA, concluyeron por la noche con las actuaciones de La Kinki Beat, Azero, Willy Fuego y Neiz. Decenas de personas asistieron a los conciertos que caldearon la noche matarrañense. El rock y el drum and bass más refrescante coronaron la velada.

Licantropia visions – YouTube.

Imatges suggerides per la lectura de “Licantropia”, de Carles Terès Bellès. Premi Guillem Nicolau 2011 (Govern d’Aragó). Música de de Philip Glass, de la banda sonora de la pel·lícula “The Hours”,

Licantropia.

“Licantropia”, novel·la guanyadora del premi Guillem Nicolau 2011 que atorga el Govern d’Aragó.