La Franja

Àngel Villalba ens regala un nou disc amb cançons conegudes i altres d’inèdites | Comarques Nord.

 Imprimir

El cantautor de Favara, Àngel Villalba, acaba de publicar el seu nou treball discogràfic, un àlbum on hi trobarem tretze talls musicals i entre els quals hi trobarem algunes de les seues cançons més conegudes i inèdites. Entre elles hi trobarem els anticips que Ràdio Matarranya va mostrar per als seus oients, com ara ‘Carmen’ o ‘Olivera d’Aragó’, cançó amb la que s’obre este últim disc.

També hi trobarem algunes cançons més personals, com ‘Un recerent d’amor’ o altres de contingut social com ‘Amic Desideri’, on Àngel Villalba li explica al seu amic poeta de Pena-roja la delicada situació política i lingüística per la que passa la Franja i el català a l’Aragó, una cançó que precisament ja es va poder escoltar en aquell doble recopilatori que va publicar Ascuma titulat ‘Sons del Matarranya’.

En aquest últim treball hi han participat músics coneguts i propers a la nostra comarca, entre ells el guitarrista afincat a Queretes Lorenzo Latorre, així com també Jean Pièrre Guitard (Queretes) que ha estat als teclats i la producció (Estudis Aleatoria). En aquest disc també trobem a Eugenio Arnao a la percussió, Alberto Navas al violí i Florencio Roca amb el llaüt, la guitarra i la bandúrria. Villalba posa veu, guitarra i timple canari.

Ángel Villalba es va donar a conèixer l’any 1968 com a teloner de Quico Pi de la Serra, però aviat va començar a actuar amb Ovidi Montllor, Quintín Cabrera i Carlitos Molina. Va tocar en les Jornades llibertaries de Barcelona durant set dies. També tocà amb Lluís Llac, Teresa Rebull, Luis Pastor o Marina Rosell. L’any 1976 gairebé va desaparèixer de l’escena, fins que l’any 1984, en motiu de la preparació del ‘II Congrés Internacional de la Llengua Catalana’, inicià gires per gairebé tots els pobles de la Franja d’Aragó.

Discurset per l’entrega del premi Guillem Nicolau « L’esmolet.

Divendres 8 de juny de 2012, 20.30 hores, pati de «Capitanía», Saragossa

Gracias primero al Gobierno de Aragón por haber convocado este premio en catalán, una de las dos lenguas patrimoniales que tenemos en Aragón.
Quiero agradecer también al Jurado por considerar mi novela Licantropia merecedora del Guillem Nicolau. Esta novela ha sido posible gracias a Artur Quintana, que me animó a escribirla y sobre todo a Celia, que me ha regalado todo el tiempo que he necesitado y el paisaje de Torredarques, quizá el principal personaje de Licantropía.
Por último, un agradecimiento muy especial a mis padres: Ramon, de Estopanyà (en la Ribagorza) y Roser, de Queretes (en el Matarranya), porque ellos me transmitieron este idioma, me enseñaron a quererlo y a respetarlo. Esto mismo es lo que intentamos hacer Celia y yo con nuestras hijas, Adriana y Tuabech. Por eso confiamos que nuestro gobierno hará todo lo posible para que ellas no sufran también de este vergonzante analfabetismo en su lengua materna, como nos ha pasado a las generaciones que nacimos en otros tiempos más hostiles a la cultura y a la diversidad. Porque si dejamos perder este patrimonio tan vivo, tan rico, tan nuestro, que son el catalán y el aragonés, no podremos ir a reclamarlo a ningún museo ni a ninguna autoridad competente.
Muchas gracias a todos y espero que disfrutéis de la lectura (de este libro o de cualquier otro).

Antes de terminar, voy a decir estas palabras también en catalán, porque, además de ser la lengua de algunos de los aquí presentes, es bueno que todos puedan disfrutar de sus colores y matices, aunque no la acaben de entender ni estén acostumbrados a escucharla aquí en Zaragoza:

Gràcies primer al Govern d’Aragó per haver convocat aquest premi en català, una de les dues llengües patrimonials que tenim a l’Aragó.
Vull agrair també al Jurat per considerar la novel·la Licantropia mereixedora del Guillem Nicolau. Novel·la que ha estat possible gràcies a Artur Quintana, que em va animar a escriure-la, i sobretot a la Cèlia, que m’ha regalat tot el temps que he necessitat i el paisatge de Torredarques, potser el personatge principal de Licantropia.
Finalment, un agraïment de tot cor per als meus pares: Ramon, d’Estopanyà (a la Ribagorça) i Roser, de Queretes (al Matarranya), perquè ells em van transmetre aquest idioma, em van ensenyar a estimar-lo i a respectar-lo. Això és el que intentem fer la Cèlia i jo amb les nostres filles Adriana i Tuabech. Per això confiem que el nostre Govern farà tot el possible per a què elles no pateixin també aquest vergonyós analfabetisme en la llengua materna, com ha passat amb les generacions que vam néixer en altres temps, més hostils per a la cultura i la diversitat. Perquè si deixem perdre aquest patrimoni tan viu, tan ric, tan nostre que són el català i l’aragonès, no podrem anar a reclamar-lo a cap museu ni autoritat competent.
Moltes gràcies a tots i espero que us ho passeu bé amb la lectura (d’aquest llibre o de qualsevol).

Reportatge fet per Arredol

Títol: Licantropia
Autor: Carles Terès Bellès
Colección Literaturas de Aragón. Serie en lengua catalana.
Gobierno de Aragón. Dep. de Educación, Universidad, Cultura y Deporte.
Zaragoza 2012
ISBN: 978-84-8380-307-3

La DGA entrega sus premios literarios – Escenarios – El Periódico de Aragón.

Óscar Latas, Premio Arnal Cavero por Chuecos florals, aprovechó sus agradecimientos para recordar a la persona que le da nombre al galardón (“del que se cumplen 50 años de su muerte”) y para reivindicar que “la lengua aragonesa hay que sacarla a pasear”. En una línea parecida, Carles Terés (Premio Guillem Nicolau por Licantropía) defendió la lengua catalana, “una de las patrimoniales de Aragón”, y reivindicó ante Vadillo que sus hijas “no sufrieran el analfabetismo de su lengua materna como hemos padecido su madre y yo”. Angélica Morales (Premio Miguel Labordeta por Desmemoria) recordó que este era su “primer poemario” y que se lo debe a Dolan Mor.

Carles Terès, un escritor del Bajo Aragón.

Tuve el privilegio de leer ‘Licantropía’ antes de que ganara el Premio Guillem Nicolau del Gobierno de Aragón y puedo decir que estamos ante una obra y un autor que van a despertar gran interés dentro y fuera de Aragón; ya sea por su género, al que por aquí no estábamos acostumbrados, pero sobre todo por el nivel y calidad de la narración. Porque Carles Terès es un escritor vocacional que ya tardaba en presentar su primera novela.

La obra, que describe una saga familiar afectada de ‘enlobamiento’, engancha al lector desde el primer momento y no lo suelta ni al final cuando se ha dado el libro por terminado. Porque sigue el misterio y al lector le queda la sensación de haber hecho un viaje extraño y atrayente a la vez por unos espacios y un mundo entre el mito y la realidad. Un viaje que actualiza y acerca hasta el presente los relatos paranormales, los cuentos mágicos y los miedos cervales de épocas no tan lejanas que creíamos totalmente superados.

Como los avatares de la novela, al igual que sus protagonistas, residen en los territorios no tan imaginarios del Bajo Aragón Histórico, estaría bien que se tradujera pronto al castellano. Con mayor razón si tenemos en cuenta que, no habiendo salido todavía a la calle la primera edición premiada por el Gobierno de Aragón ya se han interesado por ella dos editoras importantes del ámbito cultural catalán.

La aparición de ‘Licantropía’ en un momento tan crítico para la salud de la ‘nostra llengua’, el català d’Aragó, es una noticia magnífica que tendrá colofón en la entrega de premios que se va a realizar en el noble edificio de la antigua Capitanía General, de Zaragoza esta tarde.

El Gobierno de Aragón entrega los Premios Literarios 2011 – Aragón_hoy.

El Gobierno de Aragón entrega los Premios Literarios 2011

Carles Terés recibirá el premio Guillem Nicolau, Mª Ángeles Morales el Miguel Labordeta y Oscar Latas el Arnal Cavero. Además se entregarán las distinciones al libro mejor editado en Aragón y a la mejor trayectoria profesional en el sector del libro
El acto tendrá lugar esta tarde a las 20 horas en el edificio de Capitanía dentro de las actividades que coinciden con la Feria del Libro

El patio del edificio de Capitanía, en Zaragoza, será esta tarde escenario de la entrega de los Premios Literarios 2011 que concede el Gobierno de Aragón, a propuesta del Departamento de Educación, Universidad, Cultura y Deporte. Se trata de uno de los actos organizados en el marco de la Feria del Libro.

El Gobierno de Aragón ha distinguido a Carles Terés y su obra “Licantropía” con el premio Guillem Nicolau 2011. El jurado ha destacado que en ella “tradición e innovación conviven en una fabulación llena de imaginación e interés a través de una estructura narrativa trabada y rica”.

Por su parte Mª Ángeles Morales ha sido galardonada con el premio Miguel Labordeta 2011 por “Desmemoria” por “su gran audacia expresiva, que combina a la perfección técnicas surrealistas y expresionistas y en el que se aúnan un cierto tono narrativo y una gran intensidad poética”.

“Chuecos Florals” de Óscar Latas es la ganadora del premio Arnal Cavero 2011. El jurado valora la obra “por la variedad de estilos, registros y temas que se aúnan en una obra narrativa de gran sensibilidad y modernidad, donde lo paródico y la riqueza de matices contribuyen a cuajar una obra fresca y original”. La obra fue presentada en su momento bajo el título “Repuis d’ asperanza y malinconía”.

El director general de Cultura del Gobierno de Aragón, Humberto Vadillo y el presidente de Copeli, Joaquín Casanova entregarán además el premio al libro mejor editado en Aragón, que ha recaído en “Un día me esperaba a mí mismo”. Esta obra ha sido editada por Jekyll & Hill y el premio le ha sido otorgado por su “cuidada edición, reflejada en la elección de los materiales utilizados, los márgenes y su composición tipográfica, el respeto a los cánones tradicionales en la impresión y, asimismo, por la innovación al acompañar la publicación con una obra gráfica”.

Además el reconocimiento a la mejor trayectoria profesional en el sector del libro de Aragón ha sido para la editorial Acribia por su labor editorial de más de 55 años, especializada en la publicación de libros científicos y tecnológicos en las materias de ciencia veterinaria, zootecnia y agropecuaria.

La editorial Acriba fue fundada en 1957 por Pascual López Lorenzo, catedrático de farmacología de la Facultad de Veterinaria de la Universidad de Zaragoza. Su actividad tiene continuación de la mano de su hija Mª José López Buesa.

El cantautor Àngel Villalba treu un nou disc | masdebringue.

El cantautor de Favara del Matarranya Ángel Villalba acaba de traure al mercat  un nou treball discogràfic on ens mostra tretze de les seves cançons més conegudes i inèdites fetes entre els anys 1969 i 2011. En aquest disc han col•laborat músics com Eugenio Arnao amb la percussió, Lorenzo Latorre amb guitarres i baix, Jean Pièrre Guitard amb els teclats, Alberto Navas amb el violí, Florencio Roca amb el llaüt, la bandurria i la guitarra i el mateix Àngel Villalba hi posa la veu, la guitarra i el timple canari.

Entre les cançons d’aquest nou disc s’hi troben temes més íntims i personals com “Un receret d’amor” u “Olivera d’Aragó”,  i altres de contingut més social i vindicatiu de rabiosa actualitat com “Este món és un mercat”, o “Amic Desideri”, on Villalba li fa cinc cèntims al seu amic, el poeta matarranyenc, Desideri Lombarte, de la desastrosa i lamentable situació en que es trobe el català a la Franja davant el desinterès i la desídia dels principals grups polítics i institucions aragoneses.

Ángel Villalba es va donar a conèixer l’any 1968 com a teloner de Quico Pi de la Serra, però aviat va començar a actuar amb Ovidi Montllor , Quintín Cabrera, Carlitos Molina. Tocà durant les Jornades llibertaries de Barcelona durant set dies. També tocà amb LLuis LLac, Teresa Rebull, Luis Pastor, Marina Rosell, Araceli Banyuls, entre d’altres. A partir de l’any 1976 pràcticament va desaparèixer de l’escena, fins que l’any 1984 en motiu de la preparació del “II Congrés Internacional de la Llengua Catalana” inicià gires per gairebé tots els pobles de la Franja d’Aragó.

L’any 2002 va gravar el CD “Àngel Villalba, 30 anys de cançons”, editat per “El señor Guindilla”  i produït per Grup 51 amb el suport de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA).L’any 2007 participà en el CD llibre col·lectiu “Sons de Matarranya” produït per ASCUMA.

Les cançons de Villalba s’han inspirat sempre  en el compromís amb les lluites en contra de les desigualtats socials, com artista crític, solidari i d’ideologia  llibertària. Així mateix, d’una altra part de les seves lletres es desprèn un fort arrelament a la seva terra, la terra aragonesa del Matarranya, com es demostra amb el ventall de cançons que mostra en aquest disc. També es poden notar eixos arrels en el fet de que el seu enregistrament ha estat fet a l’estudi ”Aleatòria” de Queretes (Matarranya, Terol), propietat del músic i tècnic de so, Jean Pièrre Guitard. La resta dels músics que han participat també viuen, treballen o tenen relació d’una manera o altra amb el Matarranya.

Us adjunto, perquè feu un tast, la maqueta prèvia de dos de les cançons del disc.

Éxit de l’actuació del Grup Garbinada de Mequinensa a Saragossa | masdebringue.

Lo grup mequinensà de teatre afeccionat “Garbinada” de Mequinensa va actuar ahir, dissabte, a la sala del Centre Cívic “Pedro laín Entralgo” de Saragossa, presentant l’obra “D’un temps, d’un poble”, basada en tres relats de l’escriptor d’aquest poble Jesús Moncada, premi d’honor de les Lletres Aragoneses el 2004. Les més de cent persones que van assistir a la representació van gaudir de la llengua brillant, viva i emriquidora de l’autor de Camí de Sirga i d’una representació brillant, efectista, plena de sinceritat, autenticitat i humor per part del grup Garbinada.

Les coses de la Susanna Barquín: Poma per a la set.

Hi havia una vegada una família que es guanyava més o menys bé la vida. Amb esforç i sacrifici, havien aconseguit un petit patrimoni que pretenien llegar als fills quan arribés l’hora. El negoci que havien heretat dels pares havia patit daltibaixos, però havien sapigut adaptar-se als nous temps, i ara disposaven, a més, d’algun estalvi. La filla gran els va trucar una nit i els va preguntar què havien pensat fer amb els estalvis. Els pares es van quedar sorpresos, perquè no eren dels que parlen de diners durant els àpats familiars. Són per si mai passa res, li van dir. Doncs ara passa, els va dir la noia, molta gent treu els diners fora, què penseu fer vosaltres? Ja en parlarem, va dir el pare, i va tallar aquella conversa incòmoda. Després, la parella es va ficar al llit en silenci, i van restar-hi durant un temps indeterminat. Va ser ella que el va trencar, què hem de fer. Ell no va contestar de seguida, però quan ho va fer va ser solemne: el de sempre, treballar; i ara, dormir. La sabiduria popular, tan poc valorada per les escoles de negocis, aconsella guardar una poma per a la set, i això vol dir exactament el que entén tothom: que no es pot consumir o gastar tot el que tenim, sinó que cal pensar en un futur de possible necessitat. Fer racó, fer casa, fer guardiola, estrènyer la cintura, la bossa, el cinturó o els cordons s’oposa radicalment al tirar de veta o viure al dia. No es pot gastar el que no tens, deien els nostres grans, i tenien raó. Aquest model de comportament responia a la certesa de la incertesa, és a dir, al coneixement que les condicions meteorològiques són variables i les collites poden ser abundoses o escasses, depenent del temps. I el temps no es pot controlar. Fa dècades que no vivim a pagès, el nostre país és prou urbà perquè la ruralitat hagi esdevingut un terme més aviat folclòric – i si algú en té dubtes, només cal que agafi un avió i se’n vagi a visitar les ruralitats de debò. Com que la tecnologia i el desenvolupament d’altres sectors ens havien fet creure que això és xauxa, vam començar a gastar i a gastar pomes, i a algunes despeses les vam anomenar inversions, perquè no semblés que tenim la mà foradada. Aquesta actitud de disbauxa no és, però, generalitzada. Hi ha moltes famílies que han mantingut un model de despesa i estalvi, un model de desar pomes per a la set, i ara que des de diaris i càtedres anuncien la fi del món, la incertesa sobre el rebost per si mai passa res, per si mai hi ha una necessitat, plana sobre aquestes cases. El que sí saben, i haurien de tenir ben present els anunciadors de la fi del món, del nostre món, és que el senyor mercat no existeix, l’únic que hi ha és una suma de decisions individuals que es transforma en una intel·ligència col·lectiva – a vegades, també cal dir-ho, en estultícia general. Tal vegada, la millor decisió sigui fer el que cal, el de sempre: treballar. No pot sortir res de dolent si molts ens sumem a aquesta decisió individual.

Lliurament del Guillem Nicolau a Carles Terès « Lo finestró del Gràcia.

L’obra Licantropia de Carles Terès Bellés va estar  la guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2011, una història que barreja realitat i imaginació i que parteix de l’enllobament d’uns personatges (l’empremta dels quals ha perdurat en els seus descendents) que ens recorda els relats basats en la tradició oral i sustentats en el col·lectiu imaginari del nostre territori.

A les 20 h del divendres 8 de juny, la Consellera de Cultura lliurarà el premi a Carles Terès a l’antiga Capitania General, Plaça Aragó, 9, Saragossa. En el mateix acte es lliuraran els premis Miguel Labordeta, Arnal Cavero i al llibre millor editat d’Aragó. El company Carles ens invita a l’acte.

Veure invitació pdf: invitació

Divendres 8 de juny de 2012 la Presidenta del Govern d’Aragó i la Consellera de Cultura faran entrega dels premis literaris del Govern d’Aragó. L’acte serà a les 20h, al saló d’actes de l’antiga Capitania General (Pça. Aragó, 9). Carles Terès rebrà el premi Guillem Nicolau en literatura en català, Oscar Latas en literatura en aragonès, Angélica Morales de poesia en castellà, “Un día me esperaba a mí mismo” al llibre millor editat i l’Editorial Acribia a la trajectoria professional.

El Duo Recapte, distingit amb el Premi Franja | Comarques Nord.

Conta la llegenda, i així ho recullen varies publicacions, que una gran pesta va torbar aquestes terres en el segle XIV. Les cases de Vallibona es van tenyir de desolació i mort, sense que res poguera frenar la malaltia. Tampoc les noticies que aplegaven de la resta de la comarca eren més esperançadores. Les fosses del camp sant de Vallibona es van anar omplint mentre el poble moria. Tant sols un pocs vells, el capella i set joves van quedar en vida. Va ser precisament el capella, mossèn Pinyol, el que va proposar la idea de sortir pels voltants a la recerca de xiques joves que volgueren casar-se, per tal de formar noves famílies que mantingueren el poble.

Però ni a Castell de Cabres, ni a Coratxar van trobar a ningú; la pesta també s’havia alimentat amb els habitants d’aquestes poblacions. Casi perdent la esperança van aplegar al riu Tastavins. Allí van torbar refugi en l’ermita de la Marededéu de la Font. Li van explicar al ermità el motiu del seu pelegrinatge, i ell a la seva vegada ho va comentar en el capella del Pena-Roja, mossèn Brunyó. En sentir açò al capellà li va venir una idea. Coneixia en Pena-Roja set germanes orfes que estaven a càrrec de la seva tia, la tia Petronila.

Poc temps després les jovenetes es casarien amb els set xics de Vallibona. En aquell moment es va prometre agrair l’esdeveniment que havia ajudat a salvar al poble de la despoblació, repetint el trajecte que van fer aquells 7 vallibonencs, cada set anys. I enguany toca.

Els vallibonencs visitaran als seus germans de Pena-Roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya, el pròxims 19 de maig. Coincidint amb el cap de setmana després de la festa de l’Ascensió del Senyor, retran visita i homenatge a la Mare de Déu de la Font, en la seua ermita, situada a dos quilòmetres de Pena-Roja i passaran unes hores de gran alegria, felicitat i germanor amb els veïns de Pena-Roja. La programació de la rogativa és possible gràcies a la gran dedicació dels ajuntaments de les dues poblacions i de les respectives parròquies, així com la implicació de varies associacions. En les darreres edicions n’és molta la gent d’altres indrets que s’apunta a fer aquesta rogativa, que comença a la província de Castelló, per arribar a les comarques de Terol. A Pena-Roja l’aplegada dels vallibonencs és tot un esdeveniment, que es celebra en festa, en teatre, en sopars de germanor.

El Matarranya vol crear una guia de rutes literàries pels seus pobles | Comarques Nord.

El número 3 de Temps de Franja digital ja és disponbile en línia i de forma gratuïta. Si us en feu socis el podreu llegir en el moment de la seua publicació, rebreu a casa els quatre números anuals que es fan en paper.

Temps de Franja digital

La Mequinensa de Jesús Moncada arriba al TNC – VilaWeb.

El Teatre Nacional de Catalunya va estrenar dijous al vespre “Mequinensa“, un homenatge teatral a l’obra de Jesús Montcada. El procés que van seguir els vilatans del poble natal de Moncada, Mequinensa, des que es van assabentar que el poble desapareixeria a causa de la construcció d’una presa fins que finalment va desaparèixer, és el fil argumental farcit d’històries i anècdotes que retraten un poble i un moment particular. A la confluència entre l’Ebre i el Segre, els veïns de Mequinensa viuen de maneres ben diferents la desaparició.

A partir de partides de botifarra al cafè del poble i de converses tant al carrer com a dins de les cases, dalt de l’escenari es dibuixa la comunitat que Moncada va descriure en els seus llibres. A poc a poc, a mesura que avança l’obra, el públic s’impregna de la llarga agonia de més de tretze anys que van patir els mequinensans, des del dia de la notícia de la construcció de la presa fins el dia en què són traslladats al nou poble que els hi han construït per compensar-los.

A l’entreacte, després d’un final que arrenca aplaudiments perquè inclou la tonada d’una cançó enganxosa, el públic pot descobrir la Mequinensa de veritat a través d’un recull de fotografies. Un cop encarat el final de l’obra, s’intueix perfectament l’estil de Moncada, que no mira d’explicar una gran història passional, sinó una història senzilla que va portar molts mals de cap a tot un poble. Tot plegat amanit amb el to humorísitc característic de la seva obra.

L’obra l’ha dirigit Xicu Masó, que també hi fa d’actor, i dalt de l’escenari hi ha una vuitena d’actors i actrius que, excepte els que són de Ponent, han hagut de treballar per parlar com els habitants de la Mequinensa franquista que retratava Moncada. L’obra ja s’ha representat a Reus i Girona, ara es podrà veure a la Sala Petita del TNC fins el 17 de juny.

Els lectors de Núvol es poden descarregar el text original de l’obra des d’abans d’ahir.

Per a tots els escriptors i interessats, el Jardí Botànic de Ràfels us invita a esmorzar per a iniciar les rutes de senderisme literari.  

Una proposta innovadora que pretén fondre NATURA + LITERATURA + NOVES TECTNOLOGIES