Skip to content

Archive

Category: Literatura

El libro de Catòia « Lo finestró del Gràcia.

 

Al 1976, el “Club dels novel·listes” va publicar Lo libre de Catoia, de l’occità Joan Bodon, traduït al català per Artur Quitana, sota el títol Catoia l’enfarinat, i l’any 2009, la mateixa editorial el va reeditar amb un nou pròleg d’Artur Quintana. Ara l’editorial aragonesa “Gara d’Edizions” el presenta en castellà, El libro de Catoia, traduït per Miguel Gimeno.

“A la França d’entreguerres mundials, encara sobreviu una rara secta catòlica: la d’aquells que no reconeixen a l’església des que el papa va pactar amb Napoleó un segle enrere. El nen Catòia, anomenat l’enfarinat, pel costum de empolvarse els cabells com en el segle XVIII, és l’últim descendent d’una família occitana de refractaris. La seua infància hauria pogut ser la de qualsevol nen del camp si no fos pel seu avi, que el va preparar perquè fos l’hereu de la “Petita església” contra la voluntat de la seua mare.
El llibre de Catòia és la novel·la més gran de la literatura occitana moderna, i una esplèndida metàfora de les comunitats que agonitzen en una marginació voluntària.”

I una bona notícia més, segons informacions de Gara d’Edizions no trigarà massa en publicar-se en aragonès.

Les llengües d’Aragó al primer terç del segle XX, per J. L. Aliaga « Xarxes socials i llengües.

L’autor m’ha fet arribar la informació d’un llibre. Crec que serà recomanable per a explorar l’origen del reconeixement del català a la Franja. De fet, el llibre sobretot disposa d’informació de l’aragonès. Però hi ha alguns punts que em pareixen summament interessant. Potser pel que es publicava sobre el català de la Franja. Però sobretot, per comprovar allò que no se sabia a principis de segle passat.

  • Las lenguas de Aragón en el contexto sociológico de la época
  • ¿Qué se sabía del aragonés y del catalán de Aragón en torno a 1900?
  • Un silencio clamoroso: el catalán de Aragón
  • Colecciones de voces de Valjunquera (Gregorio Burgués Foz)
  • Mapa de la Provincia de Huesca dividido en regiones filológicas, de Benito Coll Altabás (1902)

Adquirir el llibre

Portada i índex del llibre

 

LAS LENGUAS DE ARAGÓN EN EL PRIMER TERCIO DEL SIGLO VEINTE. VOL. 1. Inéditos, rarezas y caras B

José Luis Aliaga Jiménez

PBP:22 EUR

Este primer volumen sobre LAS LENGUAS DE ARAGÓN EN EL PRIMER TERCIO DEL SIGLO VEINTE se circunscribe cronológicamente al periodo comprendido entre 1901 y 1917. En ese lapso temporal se gestaron los textos publicados aquí (en su mayoría, inéditos hasta la fecha; de singular rareza, algunos; y otros, complementarios de ediciones anteriores). Al analizarlos se ha colocado el foco de atención en su condición de valiosas piezas integrantes del continuo historiográfico sobre las lenguas de Aragón. Así, el estudio que precede al conjunto documental pretende poner de relieve que la historiografía lingüística aragonesa puede entenderse como un relato –fragmentario y en proceso de (de)construcción– cuyos constituyentes más o menos remotos, como los incorporados en los primeros años del siglo pasado, todavía se dejan oír nítidamente en el momento presente.

ÍNDICE
Nota preliminar . 11
La cuestión de las lenguas de Aragón a comienzos del siglo veinte (1901-1917) . 15
Las lenguas de Aragón en el contexto sociológico de la época . 23
¿Qué se sabía del aragonés y del catalán de Aragón en torno a 1900? . 32
Un silencio clamoroso: el catalán de Aragón . 33
Impericia y prejuicio. El imposible renacimiento del aragonés . 49
El problema de la lengua en las instituciones culturales de Aragón . 52
Rebuscando en el pasado: la legitimación teórica
del regionalismo lingüístico . 63
Una ciencia exótica. Que la lingüística no te arruine
una convicción sólida . 76
Nota fi nal . 86
Bibliografía . 87
Ilustraciones . 93
Lenguas y academias en la prensa aragonesa (1901).
A propósito de Cantas baturras de Gregorio García-Arista . 105
El post scriptum de Cantas baturras, de Gregorio García-Arista . 107
El Mercantil de Aragón . 110
Diario de Zaragoza . 112
Diario de Avisos de Zaragoza . 123
El Noticiero . 137
Textos y testimonios sobre las lenguas de Aragón. Los Juegos Florales de Zaragoza (1901-1904) . 139
Colección anónima de voces aragonesas, presentada a los Juegos Florales de Zaragoza (1901) . 141
Colección de voces aragonesas, presentada a los Juegos Florales de de Zaragoza (1902). Mosen Alfredo Llatsé y Mompón . 147
Colección de voces alto-aragonesas, presentada a los Juegos Florales de Zaragoza (1903). Apéndice. Benito Coll y Altabás . 169
Colección de voces aragonesas, presentada a los Juegos Florales de Zaragoza (1903). Mora de Rubielos. Joaquín Villarroya Casanova . 171
Colección anónima de voces aragonesas, presentada a los Juegos Florales de Zaragoza (1904). La Almunia de Doña Godina . 185
Colección de refranes, modismos y frases usados en el Alto Aragón, presentada a los Juegos Florales de Zaragoza (1902). Benito Coll y Altabás . 203
Nuevos documentos del Estudio de Filología de Aragón (1915-1917) . 271
La Memoria de 1919 . 273
La Memoria de 1930 . 278
Colección de voces de Barbastro (fragmento). Nicolás Santos de Otto y Escudero . 281
Colección de voces de Berdún. Manuel Martínez . 283
Colección de voces de Oliete y Alcaine. José María Ramos Loscertales . 285
Colección de voces aragonesas. Bienvenido Royán . 287
Colecciones de voces de Valjunquera (fragmento). Gregorio Burgués Foz . 291
Colección de voces de Sádaba (Cinco Villas). Policarpo Núñez . 295
Colección de voces de Adahuesca. Mariano Supervía . 299
Colección de voces del Bajo Aragón (Calanda). Miguel Sancho Izquierdo . 305
Colección de voces aragonesas (fragmento). Fernando de Juan y del Olmo . 311
«Introducción (fragmento)» a la Colección de voces del dialecto alto-aragonés, presentada a los
Juegos Florales de Zaragoza (1902). Benito Coll y Altabás. 343
Mapa de la Provincia de Huesca dividido en regiones fi lológicas, de Benito Coll Altabás (1902)

Los poemas de Lombarte copan la celebración en el Matarraña.

Decenas de vecinos de los diferentes municipios del Matarraña participaron ayer en una lectura ininterrumpida de poemas de Desideri Lombarte, autor fetiche de las letras en catalán que nació en Peñarroya de Tastavins.

El acto, organizado por la Comarca y bajo el título ‘Quedaran les paraules…’, empezó a las 12.00 en la plaza de España de Calaceite y la obra escogida fueron los diferentes poemas contenidos en la publicación ‘Ataüllar el món des del molinar’.
Con ella, la capital cultural del Matarraña fue impregnándose de las temáticas populares que marcaron la obra de Lombarte, como las relativas al mundo rural y a la migración hacia las ciudades. ‘A punteta de dia eixie el cotxe / la maleta, el saquet. / A la cartera onze bitllets d’a cent / i cap d’a mil. / I un nugo al pit’. Estos versos, que pudieron ser escuchados de nuevo con motivo de la celebración de San Jorge, reflejan el sentir de una población, la del medio rural, obligada de por vida a la escasez de ingresos y a la migración a la ciudad.
Ese mismo episodio lo vivió el propio Lombarte, que dejó su Peñarroya natal para buscar la suerte prometida en las ciudades, en este caso Barcelona. El poeta vivió las penurias de una posguerra especialmente corrosiva en los pequeños municipios y sus experiencias quedaron patentes en toda la obra.

La Comarca con la literatura local
La iniciativa de ayer forma parte de la voluntad de la Comarca del Matarraña de dar a conocer la gran riqueza literaria que existe en la zona. Conscientes de ello, los participantes no dudaron en rendir su particular homenaje al autor escogido para la ocasión, uno de los máximos exponentes de la producción literaria local.
La lectura continuada en Calaceite se completó con el resto de actividades que se llevaron a cabo en el conjunto de municipios del Matarraña. Así, hubo feria del libro en Arens de Lledó, Lledó y Cretas. En Monroyo, hubo una lectura infantil y en Peñarroya de Tastavins, una excursión. Ráfales realizó una actividad con cuentacuentos.

Quedaran les paraules… (Ràdio Matarranya) – YouTube.

L’escriptor Manel Riu, blanc de la persecució política per defensar el català a la Franja ! directe!cat.

L’escriptor Manel Riu, blanc de la persecució política per defensar el català a la Franja

 

Una federació promotora del grup No Hablamos Catalán, amb simpaties amb d’UPyD d’Aragó i Ciudadanos, l’ha portat a judici

 


 

Tinc l’honor d’haver estat perseguit pel grup ultradretà FACAO com a conseqüència del meu activisme a la franja en favor del català, diu Manel Riu al seu blog. L’escriptor, nascut a Benavarri i professor a l’IES de Tremp, ha esta el blanc de les ires de la FACAO des de l’any 2005, quan va presentar una querella contra Riu per, suposadament, violar el seu honor en diferents blogs a internet i en el llibre, editat per cossetània, Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos), un dietari satíric que Riu va escriure conjuntament amb la seva dona, Mir Roy. Dimecres d’aquesta setmana Riu va ser jutjat a Osca, tot i que la fiscalia no va presentar acusació perquè no hi veu delicte.

 

Els demandants compten en les seves files amb membres vinculats al PAR (Partido Aragonés) i a la falange, es caracteritzen per odiar tot allò català i per ser els inventors de l’aragonès oriental, amb ortografies especials, amb l’objectiu que el català que es parla a la franja no sembli català. La reclamació és de 20.000 euros per les presumptes injúries, i per les referències que fa Riu en el seu bloc al caràcter ultradretà del grup. “Amb la denúncia volen atemorir els que treballen per la normalització del català a la Franja” ha afirmat Riu. La sentència s’espera d’aquí un parell de setmanes.

En el seu blog, la Mala Freixura, Riu fa gala de la fina ironia que practica i explica l’experiència viscuda al jutjat, on va poder declarar en català, malgrat que la jutgessa el va instar al principi a fer-ho en castellà. Ens diu Riu: “ Prou entretingut. Sobretot tractant-se d’un judici on se jutgen, sinse traducció, uns textos escrits en català. Bé, hi ha la traducció presentada per la FACAO, en la qual la mantega que feva servir Marlon Brando a la pel·lícula L’últim tango a París (“El meu amic Armando se’n va de contrabando…”) se transforma en “manteca”. Se veu que els productes lactis perden la lleit (i guanyen en mala lleit) quan se tradueixen al castellà.”

L’obra ‘Mequinensa’ neix per homenatjar Jesús Moncada i l’agonia d’un antic poble :: Text :: ACN :: 664086.

 


L’espectacle teatral es representarà al Fortuny de Reus, al Teatre Municipal de Girona i al TNC

Barcelona (ACN).- L’escriptor Jesús Moncada va néixer a l’antic poble de Mequinensa, al Baix Cinca, un punt fronterer amb Aragó a la Franja de Ponent, l’any 1941 i va morir el 2005. El municipi pràcticament va desaparèixer a principis dels 70, ja que s’hi va construir la presa de Mequinensa i el pantà de Riba-Roja. Posteriorment, es va construir un poble nou. Moncada va escriure molt sobre l’antiga Mequinensa en diferents obres, que ara s’han seleccionat per portar-les a l’escenari amb dramatúrgia de Marc Rosich i direcció de Xicu Masó. Aquesta representació al Fortuny de Reus, al Teatre Municipal de Girona i al TNC vol ser un homenatge a l’agonia d’aquest municipi i al mateix Jesús Moncada.

mitjançantQuina és la millor novel·la de la història de la literatura catalana?.

Podeu votar!

Quina és la millor novel·la de la història de la literatura catalana?

Camí de sirga (Jesús Moncada) 11%

Incerta glòria (Joan Sales) 7%

Jo confesso (Jaume Cabré) 5%

Mecanoscrit del segon origen (Manuel Pedrolo) 17%

Mirall trencat (Mercè Rodoreda) 11%

La plaça del Diamant (Mercè Rodoreda) 15%

La pell freda (Albert Sánchez Piñol) 5%

Les veus de Pamano (Jaume Cabré) 6%

Solitud (Víctor Català) 7%

Tirant lo Blanc (Joanot Martorell) 15%

 

 

 

Con motivo del Día Internacional del Libro y la festividad de San Jorge, patrón de Aragón, la Comarca del Matarraña/Matarranya quiere invitaros a LEER y a ESCUCHAR de manera ininterrumpida la lectura pública de los poemas del libro Ataüllar el món des del Molinar de Desideri Lombarte.

 

 

No dudes en participar, ESCOGE TU POEMA e inscríbete.  Cada participante irá leyendo un poema.  Se puede leer un mismo texto conjuntamente entre varias personas.

 

 

Con TU PARTICIPACIÓN estamos dando a conocer la gran riqueza literaria que existe en el Matarraña.  Esta primera edición está dedicada a la obra de DESIDERI LOMBARTE.

 

 

La lectura será el lunes, 23 de abril, a las 12:00 horas en la Plaza de España de Calaceite.

 

 

En la web: www.comarcamatarranya.com   podrás encontrar el libro Ataüllar el món des del Molinar para escoger tu poema.

 

 

Infórmate de qué poemas puedes leer e inscríbete antes del 17 de abril en:

 

 

Comarca del Matarraña/Matarranya

 

Dpto. de Cultura

 

Avda. Cortes de Aragón, 7.  Valderrobres

 

Telf. 978 89 08 81 – cultura (arroba) matarranya.org

 

 

Associació Cultural del Matarranya

 

C/Major, 4.  Calaceite.

 

Telf. 978 85 15 21 – acmatarranya (arroba) gmail.com

L’home i les seves lletres

Vaig conèixer en Jesús Moncada quan feia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i vam establir relacions de treball en una mateixa empresa. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic i es presentava a si mateix com a un jove bàrbar, un pic ferotge, com si es proposés reforçar amb paraules la seva pilositat facial: una abundosa barba negra i un bigoti que hi fa joc. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d’enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. Ara bé: vaig descobrir de seguida que aquell jove de la franja catalana d’Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge de barbàrie, sinó tot al contrari. En la seva vida quotidiana, més aviat fa pensar en un tòpic ciutadà anglès. Fuma amb pipa dins uns horaris rigorosament establerts (mai abans de l’hora fixada!), i tria les mixtures de tabac fixant-s’hi molt, no les encén així com així. És un fanàtic del te, però no pas de qualsevol, sinó d’unes procedències i d’unes marques determinades, que a vegades va a comprar molt lluny del lloc on viu. I planifica el seu temps sense deixar cap hora a l’atzar, és un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts, a la manera d’allò que abans en deien un senyor i que ara tendeix a desaparèixer. Però si ens pensàvem que amb aquests detalls havíem completat el quadre aniríem ben errats, perquè Jesús Moncada és una persona de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s’interessa vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre’s res a la lleugera, posant-hi els cinc sentits. S’amoïna per la pàtria i per la marxa de la civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.

Aquestes confidències, d’un amic parlant d’un amic, poden semblar gratuïtes en uns mots preliminars diguem-ne de presentació. Però penso que no ho són, perquè tot el que he dit es reflecteix en la seva narrativa i, fins a cert punt, en donen alguna clau.

Hi ha altres fets, segurament tant o més importants, que determinen la personalitat d’aquest escriptor. En Jesús Moncada ha passat per l’experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions socioeconòmiques) el món de la seva infantesa. Era un món bigarrat, ple de caràcter: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d’horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cèrvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d’unes partides de cartes memorables. Dos rius, l’Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, ajocat a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics. Els costums i l’idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d’allí. Administrativament, Mequinensa depèn de Saragossa, però mira de cara a Lleida. Una divisió de vides i d’interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial.

De cop i volta, el progrés, amb l’aire que pren a vegades d’atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L’antiga Mequinensa havia d’ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l’aigua dels dos rius, es convertí en una vila fantasma, amb les pedres velades per reverberacions submarines. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal. Residia a Barcelona, però ell, que estima de cor la seva terra i la seva família, feia anades i vingudes freqüents i, a cada retorn, es mostrava dolgut i entristit per una pèrdua sentimental irreparable. Si ho esmento ara, en obrir les portes d’una lectura, és perquè estic convençut que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que li prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés del tot. Les primeres narracions que em va donar a conèixer reflectien aquest estat d’esperit i em van interessar profundament. Significaven una aportació molt personal, molt considerable, a la nostra literatura.

Però els motius apuntats eren tan sols una incitació -ho repeteixo- perquè en Moncada no es proposa d’ésser un escriptor costumista, ancorat en un llenguatge sota l’empar d’enriquidores formes dialectals. Les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l’idioma, els tombants de l’època i, és clar, l’home baquejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s’hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d’una espurna d’humor, amb tocs de tremendisme (sagaçment distribuïts) que fan de contrapunt a la desemparança dels personatges. El resultat és altament gratificador: hi ha contes que podrien figurar amb plena dignitat en qualsevol antologia del gènere i els altres, tota la resta, retenen amb vivesa l’atenció del lector.

Pere Calders, pròleg a Jesús Moncada, Històries de la mà esquerra (Barcelona, La Magrana, 1981)

Jesús Moncada – Autors a lletrA – Literatura catalana a internet.

Web Oficial de la Comarca del Matarraña :: Actividades.

 

Con motivo del Día Internacional del Libro y la festividad de San Jorge, patrón de Aragón, la Comarca del Matarraña/Matarranya quiere invitaros a LEER y a ESCUCHAR de manera ininterrumpida la lectura pública de los poemas del libro Ataüllar el món des del Molinar de Desideri Lombarte.
No dudes en participar, ESCOGE TU POEMA e inscríbete. Cada participante irá leyendo un poema. Se puede leer un mismo texto conjuntamente entre varias personas. Consulta en el documento anexo qué poema te interesaría leer y apúntate.
Con TU PARTICIPACIÓN estamos dando a conocer la gran riqueza literaria que existe en el Matarraña.
Esta primera edición está dedicada a la obra de DESIDERI LOMBARTE.
La lectura será el lunes, 23 de abril, a las 12:00 horas en la Plaza de España de Calaceite.
Infórmate de qué poemas puedes leer e inscríbete antes del 17 de abril en:Comarca del Matarraña/Matarranya
Dpto. de Cultura
Avda. Cortes de Aragón, 7. Valderrobres
Telf. 978 89 08 81 – cultura@matarranya.org

Associació Cultural del Matarranya
C/Major, 4. Calaceite.
Telf. 978 85 15 21 – acmatarranya@gmail.com

Lugar: Plaza de España de Calaceite
Periodo: Lunes, 23 de abril
Horario: 12:00 h
Información: 978 89 08 81 – cultura@matarranya.org
Documento Anexo

 

Temps de Franja digital.2.

(l’original té un vídeo de l’autor)

Autor/s: Montserrat Serra

Un dels narradors més destacats d’avui, publica ‘Mossegar la poma’· Podeu escoltar-lo llegint-ne el primer relat, dins la sèrie Escriptors.TV

Un dels títols més impactants de la història de la literatura nord-americana és el de la novel·la més punyent de l’escriptora Carson McCullers: ‘El cor és un caçador solitari‘. El regust amargant d’aquest títol es percep en una bona part de les relacions de parella, i de les relacions entre homes i dones, que trobem en una bona part dels trenta-set relats del llibre ‘Mossegar la poma‘ de Francesc Serés, publicat per Quaderns Crema. Ell mateix en llegeix el primer conte per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo).

És en aquest àmbit tan universal de la recerca difícil de l’amor (i en conseqüència del desamor, la parella, la família, els amants…), que els relats del llibre s’emparenten. I des d’aquest àmbit  Francès Serés fa un retrat lúcid de la societat contemporària. Així ho expressa: ‘Hi ha una voluntat descriptiva d’una determinada realitat, l’aproximació al món dels afectes que tantes connotacions i significats desplega en la nostra vida. És un repertori d’històries de parelles inabastables. I ja sabem que, les històries, no cal anar a cercar-les gaire lluny de casa. Al contrari: sovint amb en Jaume Vallcorba (l’editor) parlem de la molta realitat que has de deixar de banda per fer el relat versemblant.’
Aquesta manera d’apropiar-se la realitat per convertir-la en literatura és una manera de fer que ha marcat la trajectòria literària de Francesc Serés. Ja ho va fer a ‘La força de la gravetat‘ i ho va fer amb humor a ‘Contes russos‘. Serés ho comenta: ‘Visc d’observar i analitzar coses sobre les quals els altres no s’hi fixen. T’has d’agafar als detalls, perquè són els que fan que trobis aquelles coses que no troben els altres. I és el punt de connexió amb els lectors. És l’idioma de les coses.’

‘Serés es mou per territoris no recorreguts, de poc trànsit. Això el singularitza, li permet una mirada pròpia, a una certa distància, l’evita de caure en el tòpic oportunista: ‘Quan tothom lligava els gossos amb llangonisses jo em patejava els poligons industrials (fou la matèria literària que va farcir els relats de ‘La força de la gravetat’), i ja veia que la cosa no anava bé. Era l’any 2004-2005, punt àlgid de l’activitat econòmica. Però jo ja vaig trobar simptomes de reescalfament, que feien pensar que podia petar tot d’un moment a l’altre. Per això la crisi que patim no em sorprèn. En canvi, avui no faré pas un llibre sobre la crisi.’

I ara, doncs, quins espais recorre Serés que passen desapercebuts? Diu que fa un cert exercici de mirar enrere, de tancar projectes, com el de la immigració a les terres de Lleida, que se li resisteix perquè les coses a la vida passen molt ràpides i la bona literatura demana perdurar. ‘Una cosa sembla clara: en els futurs relats la imaginació serà més important que el realisme. Primer perquè no em vull repetir. I després perquè vull experimentar en l’àmbit del surrealisme, de l’inconscient, d’un espai més medieval, més mític, per introduir el mite en la vida quotidiana. De fet, no ens hem mogut gaire de l’Edat Mitjana: tornem a acaparar or, tornem a robar…’

Els contes de ‘Mossegar la poma’ van néixer d’una proposta d’encàrrec de la revista Time Out Barcelona, que els va publicar de l’octubre del 2010 al juliol del 2011. Serés n’ha inclòs tres de nous en el llibre. Tots tenen la mateixa llargària, cinc mil caràcters, fet que posa uns límits formals als relats, que l’autor ha agraït. I ha fet, segons ell, que es noti un canvi respecte als relats anteriors.

Francesc Serés i els caçadors solitaris – VilaWeb.

 

 

El volum recull 38 relats breus sobre el món de la parella, 35 publicats setmanalment a la revista ‘Time Out’ i tres inèdits

 

Barcelona (ACN).- Corria el setembre del 2010, quan des de la revista ‘Time Out’ es va fer un encàrrec “complicat” a Francesc Serés (Saidí, 1972): havia d’escriure 35 contes sobre un mateix tema per publicar setmanalment que no sobrepassessin els 5.000 caràcters cada un. Tot i que l’escriptor ha reconegut que li costa molt parlar de l’amor, en el món de la parella s’hi ha trobat còmode. Tant, que a aquests 35 contes inicials n’hi ha afegit tres més fins ara inèdits per acabar publicant-los sota el títol ‘Mossegar la poma’ (Quaderns Crema). “Suposo que no pots escriure sobre l’amor als 20 anys; als 60 potser sí, però amb unes característiques diferents”, ha afirmat l’escriptor de la Franja.

Francesc Serés mossega la poma de l’amor en el seu nou llibre :: Text :: ACN :: 658216.

 

6/2/2012

NOTA DE PRENSA

 “TURIA” RESCATA DEL OLVIDO LA POESÍA DE JESÚS MONCADA

TAMBIÉN ANALIZA LA VIDA Y LA OBRA DE MANUEL POLO Y PEYROLÓ

La revista cultural TURIA distribuirá su nuevo número a partir del próximo día 15 de marzo y, como es habitual, entre la amplia variedad temática de los textos que componen el sumario, los lectores que se interesan por los asuntos y protagonistas aragoneses no quedarán defraudados. Les aguardan dos sugestivos artículos: el primero de ellos dedicado a rescatar del olvido la poesía de Jesús Moncada. Sin duda, el gran escritor de Mequinenza, de reconocida solvencia y prestigio como narrador gracias a novelas como “Camí de sirga, nos revela ahora una faceta inédita y digna de atención.

También las páginas de TURIA redescubren a uno de los personajes más singulares   y notorios del siglo XIX turolense: el escritor, profesor y político Manuel Polo y Peyrolón. Quien fuera uno de los nombres propios más prolíficos y activos del conservadurismo español, mostró siempre un verdadero compromiso social y creativo con Teruel. Carlista, católico y costumbrista, Polo y Peyrolón merecía una aproximación que nos clarificara y actualizara su controvertida biografía.

LA PREHISTORIA LÍRICA DE JESÚS MONCADA

A través de un trabajo elaborado por Javier Barreiro, TURIA ofrece la posibilidad de conocer más y mejor la labor creativa de Jesús Moncada (1941-2005). El hallazgo, en una librería de viejo, de un conjunto de poemas de Moncada publicados en 1961 constituye toda una sorpresa. Barreiro nos da noticia detallada de este rescate y valora los versos que Jesús Moncada escribiera en su juventud y que vieron la luz en una llamada “Hoja mural de poesía para el pueblo”.

Jesús Moncada había hecho el bachillerato en Zaragoza, en el Colegio de Santo Tomás, donde tuvo como profesor de literatura a Rosendo Tello. En 1961, fecha de la edición de sus versos, se encontraría estudiando en la Escuela de Magisterio, donde obtuvo el título que después ejercería en su Mequinenza natal.

El interior de la publicación es un desplegable con los dibujos intercalados entre los textos. Dos poemas breves con los títulos de “Gaviota de la agonía” y “Gaviota del amigo”, dos narraciones dialogadas que se pueden considerar como prosa poética, “Emboscada” y “Lilas”, y diez composiciones cortas que Moncada enmarca bajo el título general de “Poemas” son el contenido de la publicación.

Según el análisis de Javier Barreiro, lo que los textos de Jesús Moncada  nos ofrecen “es, evidentemente, una poesía juvenil, profusa en melancolías, soledades y asonancias pero en la que ya se entrevé un uso estético del lenguaje. El simbolismo de las imágenes es muchas veces evidente y remite a otros poetas de la moderna tradición hispánica”.

No obstante, en opinión de Barreiro, “con sus ingenuidades juveniles y el peso de su inadaptación pero también con su pureza expresiva, estos poemas son un elemento imprescindible para conocer la prehistoria poética de uno de los tres o cuatro más importantes narradores aragoneses del último medio siglo”.

Uno de esos textos líricos ahora rescatados del olvido es “Emboscada”: “El niño era un río sin peces. El viento / le traía -¿dónde las cortaba el viento?- / historias blancas y azules. / Y tenía rosas. Y pájaros. Y una plaza / silenciosa. Un cuento de marineros. Y un / arlequín de trapo. / Un día el niño tiró su arlequín de trapo / al lago. Y el viento suave gruñó historias / terribles. / El niño lloraba. / -¡Viento! ¡Ay, mi amigo el viento!. / Y a la plaza silenciosas llegaron los ecos / desconocidos de la muerte de las flores blancas”.

REDESCUBRIR A POLO Y PEYROLÓN

En el sumario de este próximo número de TURIA también sobresale la publicación de primera parte del artículo “Manuel Polo y Peyrolón: católico, carlista y costumbrista”. Se trata de un amplio, interesante y riguroso texto de divulgación que permite rescatar del olvido la figura de Manuel Polo y Peyrolón (1846-1918), uno de los indiscutibles protagonistas del siglo XIX turolense. En él, Francisco Lázaro Polo elabora un pormenorizado análisis, que ocupará dos entregas, acerca de un autor que siempre consideró la Sierra de Albarracín, en la que pasó largas temporadas estivales y de mayor, “como su verdadero hogar, así como su eterno y añorado paraíso”. Y esa serranía turolense no sólo será su espacio literario,  también el territorio donde comience su carrera política, o donde ejerza su catolicismo.

Sin duda, nos dice Lázaro Polo en su artículo, la de educador fue una de las tareas más importantes que Polo y Peyrolón llevó a cabo a lo largo de su vida. Tras comenzar como docente en la Universidad de Valencia, pasaría medio siglo como profesor de enseñanza secundaria en los institutos de Teruel y Valencia. Sus ideas educativas, están recogidas en “La enseñanza en España ante la ley y el sentido común”, una obra publicada en 1909. En ella distingue la instrucción y la educación y arremete contra los distintos planes de estudio diseñados en el siglo XIX en España. También propone seguir modelos de educadores católicos como el del pedagogo Andrés Manjón, que propugnaba métodos inéditos hasta entonces como la escuela al aire libre, el contacto con la naturaleza o la enseñanza cívica.

Aunque son muchas las ocasiones en que Polo y Peyrolón roza la irracionalidad en sus reflexiones, a menudo reaccionarias y trasnochadas, también se encuentra entre los que señalan que la educación debe servir para regenerar España. No obstante, Polo y Peyrolón atacó siempre a los paladines de la coeducación o de lo que llama la “escuela bisexual”. Además, como ferviente católico, se manifestó en contra de la secularización de la enseñanza. No en vano, su condición de activo propagandista del catolicismo le valió que el papa León XIII le condecorara con una de las máximas distinciones vaticanas: la cruz “Pro Ecclesia et Pontifice”.

Defensor de tesis como la de que “es mejor un pueblo moral y virtuoso, aunque ignorante, que un pueblo culto e instruido”, igualmente encontraremos a Polo y Peyrolón entre los que arremetieron con virulencia contra las nuevas teorías de la ciencia que imperan en su tiempo, como el naturalismo o el darwinismo. Así lo hizo en su libro “Supuesto parentesco entre el hombre y el mono”, de 1878.

Por último, Polo y Peyrolón elaboró numerosos libros de texto destinados a los estudiantes que gozaron de notable éxito y fueron utilizados como manuales e incluso recomendados por profesores que no compartían sus ideas.

La actividad política de Manuel Polo y Peyrolón siempre se produjo en las filas del carlismo español, ejerciendo como diputado y senador y convirtiéndose en uno de los principales portavoces conservadores. También escribiría varias obras en defensa de su ideología carlista y en las que desarrolló su críticas al liberalismo y la masonería.

Los Xeic! trien lletres de Desideri Lombarte per a gravar el proper videoclip 14 febrer 14UTC 2012

Posted by xarxes in xarxes.
trackback , edit post

Los Xeic! són un grup de les Terres de l’Ebre que al seu darrer disc van incloure lletres de Desideri Lombarte. Ho explicàvem a este apunt:  Xeic! Xaica! Eic! Uic! Ec! 

I han anunciat que en lo tema Pàtria menuda, que sorgix d’un poema de Desideri, han gravat lo seu darrer videoclip. Ja en van gravar un en la lletra del poeta matarranyenc Amics treballadors. Esperem poder-lo sentiri veure  molt prompte. La nostra pàtria són los nostres amics!

 

NOU VIDEOCLIP..

Este cap de setmana passat ens vam estar gelant de fred mentres gravabem el que serà el nostre proper videoclip. El tema escollit ha estat pàtria menuda de l’últim treball Sirga. El video ens passejarà per diferents indrets de la nostra comarca, la nostra petita pàtria, llocs com el castell de Miravet, el poble vell de Corbera d’Ebre, etc…

El que si que us podem avançar es que no serà l’últim videoclip d’aquest any…

Per anar obrint boca us deixem unes imatges de la gravació.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja