El número 3 de Temps de Franja digital ja és disponbile en línia i de forma gratuïta. Si us en feu socis el podreu llegir en el moment de la seua publicació, rebreu a casa els quatre números anuals que es fan en paper.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: LiteraturaLa Mequinensa de Jesús Moncada arriba al TNC – VilaWeb.
Després de la bona acollida a Reus i Girona, l’obra basada en els llibres de l’autor de la Franja s’instal·la a la Sala Petita
El Teatre Nacional de Catalunya va estrenar dijous al vespre “Mequinensa“, un homenatge teatral a l’obra de Jesús Montcada. El procés que van seguir els vilatans del poble natal de Moncada, Mequinensa, des que es van assabentar que el poble desapareixeria a causa de la construcció d’una presa fins que finalment va desaparèixer, és el fil argumental farcit d’històries i anècdotes que retraten un poble i un moment particular. A la confluència entre l’Ebre i el Segre, els veïns de Mequinensa viuen de maneres ben diferents la desaparició.
A partir de partides de botifarra al cafè del poble i de converses tant al carrer com a dins de les cases, dalt de l’escenari es dibuixa la comunitat que Moncada va descriure en els seus llibres. A poc a poc, a mesura que avança l’obra, el públic s’impregna de la llarga agonia de més de tretze anys que van patir els mequinensans, des del dia de la notícia de la construcció de la presa fins el dia en què són traslladats al nou poble que els hi han construït per compensar-los.
A l’entreacte, després d’un final que arrenca aplaudiments perquè inclou la tonada d’una cançó enganxosa, el públic pot descobrir la Mequinensa de veritat a través d’un recull de fotografies. Un cop encarat el final de l’obra, s’intueix perfectament l’estil de Moncada, que no mira d’explicar una gran història passional, sinó una història senzilla que va portar molts mals de cap a tot un poble. Tot plegat amanit amb el to humorísitc característic de la seva obra.
L’obra l’ha dirigit Xicu Masó, que també hi fa d’actor, i dalt de l’escenari hi ha una vuitena d’actors i actrius que, excepte els que són de Ponent, han hagut de treballar per parlar com els habitants de la Mequinensa franquista que retratava Moncada. L’obra ja s’ha representat a Reus i Girona, ara es podrà veure a la Sala Petita del TNC fins el 17 de juny.
Els lectors de Núvol es poden descarregar el text original de l’obra des d’abans d’ahir.
Per a tots els escriptors i interessats, el Jardí Botànic de Ràfels us invita a esmorzar per a iniciar les rutes de senderisme literari.
UN MATÍ DE DIUMENGE EN PLENA NATURA PER A CARREGAR PILES
diumenge 29 d’abril de 10 a 14 h
Punt de trobada: Jardí Botànic
Esmorzar amb productes típics a la Cova del Jardí Botànic
Comentari de la metodologia de creació dels textos de les rutes literàries
A continuació, Prova pràctica: Senderisme literari
Itinerari dels Estrets, un lloc de roca i aigua que fou refugi del Bandoler el Floro.
Com arribar al Jardí Botànic de Ràfels?
Està a l’entrada del poble de Ràfels. A uns 30 minuts de Vall-de-roures: dos possibilitats:
-Anar per Fondespatla i després la pista a Ràfels, amb impressionant paisatge del Tastavins
-Per La Freixneda, des de Vall-de-roures agafeu la primera entrada senyalitzada a la Freixendea i sense arribar-hi continueu a La Portellada i d’ahí a Ràfels.
Cal inscriure’s abans: mail a info@serretllibres.com i info@guiesdelport.com o telèfon a Pepa Nogués 676308021
INFORMACIÓ NOVA PROPOSTA RUTES DE SENDERISME LITERARI AL MATARRANYA
La VI Trobada d’Autors Ebrencs al Matarranya canvia de format i us proposa un nou repte literari per al 2012:
Una proposta innovadora que pretén fondre NATURA + LITERATURA + NOVES TECTNOLOGIES
Es tracta de crear una ruta literària des de cada població del Matarranya. Proposarem una data per a fer l’excursió i els autors que vulguen participar s’aniran inscrivint a cadascuna. Els autors tindran informació prèvia de la ruta. La creació es farà in situ durant el recorregut, cada escriptor escollirà sobre la marxa el punt sobre el qual vol escriure, iniciarà el text i després podrà acabar-lo a casa. Durant la sortida es faran contactes amb la llibreria Serret via mail i els autors tindran un ipad per a intercomunicar-se.
Les rutes es publicaran en format llibre per March Editors en guies de 4 ó 5 rutes cada any. Un tastet dels textos de les rutes també en format digital i amb el trac de la ruta.
A cada ruta s’invitarà també un artista per a fer la interpretació plàstica.
Cada escriptor podrà participar en una o més rutes.
Les rutes es publicaran en format llibre per March Editors en guies de 4 ó 5 rutes cada any. Un tastet dels textos de les rutes també en format digital i amb el trac de la ruta.
A cada ruta s’invitarà també un artista per a fer la interpretació plàstica.
Cada escriptor podrà participar en una o més rutes.
Convoquen: Llibreria Serret, March Editor i Guies del Port, amb la col·laboració de l’Associació Cultural del Matarranya
El libro de Catòia « Lo finestró del Gràcia.
Al 1976, el “Club dels novel·listes” va publicar Lo libre de Catoia, de l’occità Joan Bodon, traduït al català per Artur Quitana, sota el títol Catoia l’enfarinat, i l’any 2009, la mateixa editorial el va reeditar amb un nou pròleg d’Artur Quintana. Ara l’editorial aragonesa “Gara d’Edizions” el presenta en castellà, El libro de Catoia, traduït per Miguel Gimeno.
“A la França d’entreguerres mundials, encara sobreviu una rara secta catòlica: la d’aquells que no reconeixen a l’església des que el papa va pactar amb Napoleó un segle enrere. El nen Catòia, anomenat l’enfarinat, pel costum de empolvarse els cabells com en el segle XVIII, és l’últim descendent d’una família occitana de refractaris. La seua infància hauria pogut ser la de qualsevol nen del camp si no fos pel seu avi, que el va preparar perquè fos l’hereu de la “Petita església” contra la voluntat de la seua mare.
El llibre de Catòia és la novel·la més gran de la literatura occitana moderna, i una esplèndida metàfora de les comunitats que agonitzen en una marginació voluntària.”
I una bona notícia més, segons informacions de Gara d’Edizions no trigarà massa en publicar-se en aragonès.
Les llengües d’Aragó al primer terç del segle XX, per J. L. Aliaga « Xarxes socials i llengües
abr. 26Les llengües d’Aragó al primer terç del segle XX, per J. L. Aliaga « Xarxes socials i llengües.
L’autor m’ha fet arribar la informació d’un llibre. Crec que serà recomanable per a explorar l’origen del reconeixement del català a la Franja. De fet, el llibre sobretot disposa d’informació de l’aragonès. Però hi ha alguns punts que em pareixen summament interessant. Potser pel que es publicava sobre el català de la Franja. Però sobretot, per comprovar allò que no se sabia a principis de segle passat.
- Las lenguas de Aragón en el contexto sociológico de la época
- ¿Qué se sabía del aragonés y del catalán de Aragón en torno a 1900?
- Un silencio clamoroso: el catalán de Aragón
- Colecciones de voces de Valjunquera (Gregorio Burgués Foz)
- Mapa de la Provincia de Huesca dividido en regiones filológicas, de Benito Coll Altabás (1902)
LAS LENGUAS DE ARAGÓN EN EL PRIMER TERCIO DEL SIGLO VEINTE. VOL. 1. Inéditos, rarezas y caras B
PBP:22 EUR
Este primer volumen sobre LAS LENGUAS DE ARAGÓN EN EL PRIMER TERCIO DEL SIGLO VEINTE se circunscribe cronológicamente al periodo comprendido entre 1901 y 1917. En ese lapso temporal se gestaron los textos publicados aquí (en su mayoría, inéditos hasta la fecha; de singular rareza, algunos; y otros, complementarios de ediciones anteriores). Al analizarlos se ha colocado el foco de atención en su condición de valiosas piezas integrantes del continuo historiográfico sobre las lenguas de Aragón. Así, el estudio que precede al conjunto documental pretende poner de relieve que la historiografía lingüística aragonesa puede entenderse como un relato –fragmentario y en proceso de (de)construcción– cuyos constituyentes más o menos remotos, como los incorporados en los primeros años del siglo pasado, todavía se dejan oír nítidamente en el momento presente.
ÍNDICE
Nota preliminar . 11
La cuestión de las lenguas de Aragón a comienzos del siglo veinte (1901-1917) . 15
Las lenguas de Aragón en el contexto sociológico de la época . 23
¿Qué se sabía del aragonés y del catalán de Aragón en torno a 1900? . 32
Un silencio clamoroso: el catalán de Aragón . 33
Impericia y prejuicio. El imposible renacimiento del aragonés . 49
El problema de la lengua en las instituciones culturales de Aragón . 52
Rebuscando en el pasado: la legitimación teórica
del regionalismo lingüístico . 63
Una ciencia exótica. Que la lingüística no te arruine
una convicción sólida . 76
Nota fi nal . 86
Bibliografía . 87
Ilustraciones . 93
Lenguas y academias en la prensa aragonesa (1901).
A propósito de Cantas baturras de Gregorio García-Arista . 105
El post scriptum de Cantas baturras, de Gregorio García-Arista . 107
El Mercantil de Aragón . 110
Diario de Zaragoza . 112
Diario de Avisos de Zaragoza . 123
El Noticiero . 137
Textos y testimonios sobre las lenguas de Aragón. Los Juegos Florales de Zaragoza (1901-1904) . 139
Colección anónima de voces aragonesas, presentada a los Juegos Florales de Zaragoza (1901) . 141
Colección de voces aragonesas, presentada a los Juegos Florales de de Zaragoza (1902). Mosen Alfredo Llatsé y Mompón . 147
Colección de voces alto-aragonesas, presentada a los Juegos Florales de Zaragoza (1903). Apéndice. Benito Coll y Altabás . 169
Colección de voces aragonesas, presentada a los Juegos Florales de Zaragoza (1903). Mora de Rubielos. Joaquín Villarroya Casanova . 171
Colección anónima de voces aragonesas, presentada a los Juegos Florales de Zaragoza (1904). La Almunia de Doña Godina . 185
Colección de refranes, modismos y frases usados en el Alto Aragón, presentada a los Juegos Florales de Zaragoza (1902). Benito Coll y Altabás . 203
Nuevos documentos del Estudio de Filología de Aragón (1915-1917) . 271
La Memoria de 1919 . 273
La Memoria de 1930 . 278
Colección de voces de Barbastro (fragmento). Nicolás Santos de Otto y Escudero . 281
Colección de voces de Berdún. Manuel Martínez . 283
Colección de voces de Oliete y Alcaine. José María Ramos Loscertales . 285
Colección de voces aragonesas. Bienvenido Royán . 287
Colecciones de voces de Valjunquera (fragmento). Gregorio Burgués Foz . 291
Colección de voces de Sádaba (Cinco Villas). Policarpo Núñez . 295
Colección de voces de Adahuesca. Mariano Supervía . 299
Colección de voces del Bajo Aragón (Calanda). Miguel Sancho Izquierdo . 305
Colección de voces aragonesas (fragmento). Fernando de Juan y del Olmo . 311
«Introducción (fragmento)» a la Colección de voces del dialecto alto-aragonés, presentada a los
Juegos Florales de Zaragoza (1902). Benito Coll y Altabás. 343
Mapa de la Provincia de Huesca dividido en regiones fi lológicas, de Benito Coll Altabás (1902)
Los poemas de Lombarte copan la celebración en el Matarraña.
Decenas de vecinos de los diferentes municipios del Matarraña participaron ayer en una lectura ininterrumpida de poemas de Desideri Lombarte, autor fetiche de las letras en catalán que nació en Peñarroya de Tastavins.
El acto, organizado por la Comarca y bajo el título ‘Quedaran les paraules…’, empezó a las 12.00 en la plaza de España de Calaceite y la obra escogida fueron los diferentes poemas contenidos en la publicación ‘Ataüllar el món des del molinar’.
Con ella, la capital cultural del Matarraña fue impregnándose de las temáticas populares que marcaron la obra de Lombarte, como las relativas al mundo rural y a la migración hacia las ciudades. ‘A punteta de dia eixie el cotxe / la maleta, el saquet. / A la cartera onze bitllets d’a cent / i cap d’a mil. / I un nugo al pit’. Estos versos, que pudieron ser escuchados de nuevo con motivo de la celebración de San Jorge, reflejan el sentir de una población, la del medio rural, obligada de por vida a la escasez de ingresos y a la migración a la ciudad.
Ese mismo episodio lo vivió el propio Lombarte, que dejó su Peñarroya natal para buscar la suerte prometida en las ciudades, en este caso Barcelona. El poeta vivió las penurias de una posguerra especialmente corrosiva en los pequeños municipios y sus experiencias quedaron patentes en toda la obra.
La Comarca con la literatura local
La iniciativa de ayer forma parte de la voluntad de la Comarca del Matarraña de dar a conocer la gran riqueza literaria que existe en la zona. Conscientes de ello, los participantes no dudaron en rendir su particular homenaje al autor escogido para la ocasión, uno de los máximos exponentes de la producción literaria local.
La lectura continuada en Calaceite se completó con el resto de actividades que se llevaron a cabo en el conjunto de municipios del Matarraña. Así, hubo feria del libro en Arens de Lledó, Lledó y Cretas. En Monroyo, hubo una lectura infantil y en Peñarroya de Tastavins, una excursión. Ráfales realizó una actividad con cuentacuentos.
L’escriptor Manel Riu, blanc de la persecució política per defensar el català a la Franja
Una federació promotora del grup No Hablamos Catalán, amb simpaties amb d’UPyD d’Aragó i Ciudadanos, l’ha portat a judici
Tinc l’honor d’haver estat perseguit pel grup ultradretà FACAO com a conseqüència del meu activisme a la franja en favor del català, diu Manel Riu al seu blog. L’escriptor, nascut a Benavarri i professor a l’IES de Tremp, ha esta el blanc de les ires de la FACAO des de l’any 2005, quan va presentar una querella contra Riu per, suposadament, violar el seu honor en diferents blogs a internet i en el llibre, editat per cossetània, Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos), un dietari satíric que Riu va escriure conjuntament amb la seva dona, Mir Roy. Dimecres d’aquesta setmana Riu va ser jutjat a Osca, tot i que la fiscalia no va presentar acusació perquè no hi veu delicte.
Els demandants compten en les seves files amb membres vinculats al PAR (Partido Aragonés) i a la falange, es caracteritzen per odiar tot allò català i per ser els inventors de l’aragonès oriental, amb ortografies especials, amb l’objectiu que el català que es parla a la franja no sembli català. La reclamació és de 20.000 euros per les presumptes injúries, i per les referències que fa Riu en el seu bloc al caràcter ultradretà del grup. “Amb la denúncia volen atemorir els que treballen per la normalització del català a la Franja” ha afirmat Riu. La sentència s’espera d’aquí un parell de setmanes.
En el seu blog, la Mala Freixura, Riu fa gala de la fina ironia que practica i explica l’experiència viscuda al jutjat, on va poder declarar en català, malgrat que la jutgessa el va instar al principi a fer-ho en castellà. Ens diu Riu: “ Prou entretingut. Sobretot tractant-se d’un judici on se jutgen, sinse traducció, uns textos escrits en català. Bé, hi ha la traducció presentada per la FACAO, en la qual la mantega que feva servir Marlon Brando a la pel·lícula L’últim tango a París (“El meu amic Armando se’n va de contrabando…”) se transforma en “manteca”. Se veu que els productes lactis perden la lleit (i guanyen en mala lleit) quan se tradueixen al castellà.”
L’espectacle teatral es representarà al Fortuny de Reus, al Teatre Municipal de Girona i al TNC
Barcelona (ACN).- L’escriptor Jesús Moncada va néixer a l’antic poble de Mequinensa, al Baix Cinca, un punt fronterer amb Aragó a la Franja de Ponent, l’any 1941 i va morir el 2005. El municipi pràcticament va desaparèixer a principis dels 70, ja que s’hi va construir la presa de Mequinensa i el pantà de Riba-Roja. Posteriorment, es va construir un poble nou. Moncada va escriure molt sobre l’antiga Mequinensa en diferents obres, que ara s’han seleccionat per portar-les a l’escenari amb dramatúrgia de Marc Rosich i direcció de Xicu Masó. Aquesta representació al Fortuny de Reus, al Teatre Municipal de Girona i al TNC vol ser un homenatge a l’agonia d’aquest municipi i al mateix Jesús Moncada.
mitjançantQuina és la millor novel·la de la història de la literatura catalana?.
Podeu votar!
Quina és la millor novel·la de la història de la literatura catalana?
Camí de sirga (Jesús Moncada) 11%
Incerta glòria (Joan Sales) 7%
Jo confesso (Jaume Cabré) 5%
Mecanoscrit del segon origen (Manuel Pedrolo) 17%
Mirall trencat (Mercè Rodoreda) 11%
La plaça del Diamant (Mercè Rodoreda) 15%
La pell freda (Albert Sánchez Piñol) 5%
Les veus de Pamano (Jaume Cabré) 6%
Solitud (Víctor Català) 7%
Tirant lo Blanc (Joanot Martorell) 15%
Con motivo del Día Internacional del Libro y la festividad de San Jorge, patrón de Aragón, la Comarca del Matarraña/Matarranya quiere invitaros a LEER y a ESCUCHAR de manera ininterrumpida la lectura pública de los poemas del libro Ataüllar el món des del Molinar de Desideri Lombarte.
No dudes en participar, ESCOGE TU POEMA e inscríbete. Cada participante irá leyendo un poema. Se puede leer un mismo texto conjuntamente entre varias personas.
Con TU PARTICIPACIÓN estamos dando a conocer la gran riqueza literaria que existe en el Matarraña. Esta primera edición está dedicada a la obra de DESIDERI LOMBARTE.
La lectura será el lunes, 23 de abril, a las 12:00 horas en la Plaza de España de Calaceite.
En la web: www.comarcamatarranya.com podrás encontrar el libro Ataüllar el món des del Molinar para escoger tu poema.
Infórmate de qué poemas puedes leer e inscríbete antes del 17 de abril en:
Comarca del Matarraña/Matarranya
Dpto. de Cultura
Avda. Cortes de Aragón, 7. Valderrobres
Telf. 978 89 08 81 – cultura (arroba) matarranya.org
Associació Cultural del Matarranya
C/Major, 4. Calaceite.
Telf. 978 85 15 21 – acmatarranya (arroba) gmail.com
L’home i les seves lletres
Vaig conèixer en Jesús Moncada quan feia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i vam establir relacions de treball en una mateixa empresa. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic i es presentava a si mateix com a un jove bàrbar, un pic ferotge, com si es proposés reforçar amb paraules la seva pilositat facial: una abundosa barba negra i un bigoti que hi fa joc. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d’enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. Ara bé: vaig descobrir de seguida que aquell jove de la franja catalana d’Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge de barbàrie, sinó tot al contrari. En la seva vida quotidiana, més aviat fa pensar en un tòpic ciutadà anglès. Fuma amb pipa dins uns horaris rigorosament establerts (mai abans de l’hora fixada!), i tria les mixtures de tabac fixant-s’hi molt, no les encén així com així. És un fanàtic del te, però no pas de qualsevol, sinó d’unes procedències i d’unes marques determinades, que a vegades va a comprar molt lluny del lloc on viu. I planifica el seu temps sense deixar cap hora a l’atzar, és un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts, a la manera d’allò que abans en deien un senyor i que ara tendeix a desaparèixer. Però si ens pensàvem que amb aquests detalls havíem completat el quadre aniríem ben errats, perquè Jesús Moncada és una persona de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s’interessa vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre’s res a la lleugera, posant-hi els cinc sentits. S’amoïna per la pàtria i per la marxa de la civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.
Aquestes confidències, d’un amic parlant d’un amic, poden semblar gratuïtes en uns mots preliminars diguem-ne de presentació. Però penso que no ho són, perquè tot el que he dit es reflecteix en la seva narrativa i, fins a cert punt, en donen alguna clau.
Hi ha altres fets, segurament tant o més importants, que determinen la personalitat d’aquest escriptor. En Jesús Moncada ha passat per l’experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions socioeconòmiques) el món de la seva infantesa. Era un món bigarrat, ple de caràcter: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d’horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cèrvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d’unes partides de cartes memorables. Dos rius, l’Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, ajocat a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics. Els costums i l’idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d’allí. Administrativament, Mequinensa depèn de Saragossa, però mira de cara a Lleida. Una divisió de vides i d’interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial.
De cop i volta, el progrés, amb l’aire que pren a vegades d’atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L’antiga Mequinensa havia d’ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l’aigua dels dos rius, es convertí en una vila fantasma, amb les pedres velades per reverberacions submarines. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal. Residia a Barcelona, però ell, que estima de cor la seva terra i la seva família, feia anades i vingudes freqüents i, a cada retorn, es mostrava dolgut i entristit per una pèrdua sentimental irreparable. Si ho esmento ara, en obrir les portes d’una lectura, és perquè estic convençut que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que li prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés del tot. Les primeres narracions que em va donar a conèixer reflectien aquest estat d’esperit i em van interessar profundament. Significaven una aportació molt personal, molt considerable, a la nostra literatura.
Però els motius apuntats eren tan sols una incitació -ho repeteixo- perquè en Moncada no es proposa d’ésser un escriptor costumista, ancorat en un llenguatge sota l’empar d’enriquidores formes dialectals. Les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l’idioma, els tombants de l’època i, és clar, l’home baquejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s’hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d’una espurna d’humor, amb tocs de tremendisme (sagaçment distribuïts) que fan de contrapunt a la desemparança dels personatges. El resultat és altament gratificador: hi ha contes que podrien figurar amb plena dignitat en qualsevol antologia del gènere i els altres, tota la resta, retenen amb vivesa l’atenció del lector.
Pere Calders, pròleg a Jesús Moncada, Històries de la mà esquerra (Barcelona, La Magrana, 1981)
Copyright text © 1981 La Magrana i hereus de l’autor
Jesús Moncada – Autors a lletrA – Literatura catalana a internet.
Web Oficial de la Comarca del Matarraña :: Actividades.
| Con motivo del Día Internacional del Libro y la festividad de San Jorge, patrón de Aragón, la Comarca del Matarraña/Matarranya quiere invitaros a LEER y a ESCUCHAR de manera ininterrumpida la lectura pública de los poemas del libro Ataüllar el món des del Molinar de Desideri Lombarte. No dudes en participar, ESCOGE TU POEMA e inscríbete. Cada participante irá leyendo un poema. Se puede leer un mismo texto conjuntamente entre varias personas. Consulta en el documento anexo qué poema te interesaría leer y apúntate. Con TU PARTICIPACIÓN estamos dando a conocer la gran riqueza literaria que existe en el Matarraña. Esta primera edición está dedicada a la obra de DESIDERI LOMBARTE. La lectura será el lunes, 23 de abril, a las 12:00 horas en la Plaza de España de Calaceite. Infórmate de qué poemas puedes leer e inscríbete antes del 17 de abril en:Comarca del Matarraña/Matarranya Dpto. de Cultura Avda. Cortes de Aragón, 7. Valderrobres Telf. 978 89 08 81 – cultura@matarranya.org Associació Cultural del Matarranya |
||
| Lugar: | Plaza de España de Calaceite | |
| Periodo: | Lunes, 23 de abril | |
| Horario: | 12:00 h | |
| Información: | 978 89 08 81 – cultura@matarranya.org | |
| Documento Anexo | ||
(l’original té un vídeo de l’autor)
Autor/s: Montserrat Serra
Un dels narradors més destacats d’avui, publica ‘Mossegar la poma’· Podeu escoltar-lo llegint-ne el primer relat, dins la sèrie Escriptors.TV
Un dels títols més impactants de la història de la literatura nord-americana és el de la novel·la més punyent de l’escriptora Carson McCullers: ‘El cor és un caçador solitari‘. El regust amargant d’aquest títol es percep en una bona part de les relacions de parella, i de les relacions entre homes i dones, que trobem en una bona part dels trenta-set relats del llibre ‘Mossegar la poma‘ de Francesc Serés, publicat per Quaderns Crema. Ell mateix en llegeix el primer conte per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo).
És en aquest àmbit tan universal de la recerca difícil de l’amor (i en conseqüència del desamor, la parella, la família, els amants…), que els relats del llibre s’emparenten. I des d’aquest àmbit Francès Serés fa un retrat lúcid de la societat contemporària. Així ho expressa: ‘Hi ha una voluntat descriptiva d’una determinada realitat, l’aproximació al món dels afectes que tantes connotacions i significats desplega en la nostra vida. És un repertori d’històries de parelles inabastables. I ja sabem que, les històries, no cal anar a cercar-les gaire lluny de casa. Al contrari: sovint amb en Jaume Vallcorba (l’editor) parlem de la molta realitat que has de deixar de banda per fer el relat versemblant.’
Aquesta manera d’apropiar-se la realitat per convertir-la en literatura és una manera de fer que ha marcat la trajectòria literària de Francesc Serés. Ja ho va fer a ‘La força de la gravetat‘ i ho va fer amb humor a ‘Contes russos‘. Serés ho comenta: ‘Visc d’observar i analitzar coses sobre les quals els altres no s’hi fixen. T’has d’agafar als detalls, perquè són els que fan que trobis aquelles coses que no troben els altres. I és el punt de connexió amb els lectors. És l’idioma de les coses.’
‘Serés es mou per territoris no recorreguts, de poc trànsit. Això el singularitza, li permet una mirada pròpia, a una certa distància, l’evita de caure en el tòpic oportunista: ‘Quan tothom lligava els gossos amb llangonisses jo em patejava els poligons industrials (fou la matèria literària que va farcir els relats de ‘La força de la gravetat’), i ja veia que la cosa no anava bé. Era l’any 2004-2005, punt àlgid de l’activitat econòmica. Però jo ja vaig trobar simptomes de reescalfament, que feien pensar que podia petar tot d’un moment a l’altre. Per això la crisi que patim no em sorprèn. En canvi, avui no faré pas un llibre sobre la crisi.’
I ara, doncs, quins espais recorre Serés que passen desapercebuts? Diu que fa un cert exercici de mirar enrere, de tancar projectes, com el de la immigració a les terres de Lleida, que se li resisteix perquè les coses a la vida passen molt ràpides i la bona literatura demana perdurar. ‘Una cosa sembla clara: en els futurs relats la imaginació serà més important que el realisme. Primer perquè no em vull repetir. I després perquè vull experimentar en l’àmbit del surrealisme, de l’inconscient, d’un espai més medieval, més mític, per introduir el mite en la vida quotidiana. De fet, no ens hem mogut gaire de l’Edat Mitjana: tornem a acaparar or, tornem a robar…’
Els contes de ‘Mossegar la poma’ van néixer d’una proposta d’encàrrec de la revista Time Out Barcelona, que els va publicar de l’octubre del 2010 al juliol del 2011. Serés n’ha inclòs tres de nous en el llibre. Tots tenen la mateixa llargària, cinc mil caràcters, fet que posa uns límits formals als relats, que l’autor ha agraït. I ha fet, segons ell, que es noti un canvi respecte als relats anteriors.
Francesc Serés i els caçadors solitaris – VilaWeb.