Skip to content

Archive

Category: Mesquí

Viles i Gents :: Wagner :: September :: 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de setembre del 2012)

 

Quan es parla de Richard Wagner amb gent no massa aficionada a la música, el primer que els interessa de la seva personalitat és la relació d’aquest insigne artista amb el nazisme.
A la seva obra musical no hi ha cap referència a doctrines que puguin semblar nazis, i que obres com la tetralogia L´Anell del Nibelung o Tristan e Isolda (possiblement les seves creacions més extraordinàries) es poden considerar fins i tot esquerranes. Una altra cosa és que el nazisme s’apropiés a posteriori del seu art, o que dels líders salvadors espirituals Lohengrin o Parsifal es fessin paral•lelismes amb Hitler o altres possibles líders nazis. Nietsche també va patir aquesta manipulació.
Wagner va ser esquerrà de jove i va participar activament als actes revolucionaris de Dresde de 1848 (ja no era tan jove), la qual cosa li va costar un exili d’Alemanya que va durar 13 anys. En aquella època compartia afinitat amb les idees del socialisme utòpic de Proudhon i fins i tot va ser amic personal de l’anarquista Bakunin. Que fossi nacionalista era propi de tots els romàntics (possiblement ara també) i més tenint en compte el context històric que li va tocar viure: la unificació de la nova nació alemanya. Verdi tenia una posició semblant i més pamfletària, però, en canvi, passa per ser humanista i progressista.
El gran error de Wagner (que de vell va ser més contradictori) va ser el seu libel antisemita El judaisme en la música, escrit en 1850, en una època en que estava exiliat, carregat de deutes, i amb molts problemes per fer estrenar les seves óperes, en gran manera a causa de la influència del compositor jueu Meyerbeer i de la seva i altres camarilles de crítics. Aquest impresentable pamflet és més una rabiosa venjança que un seriós assaig ideològic. També cal dir que el mateix artista va tenir bastants amics jueus al llarg de la seva vida. Per altra banda, i paral•lelament, no tots els anticatalanistes (i més ara) són feixistes o franquistes.
Que els nazis s’apropiessin d’aquest veritable revolucionari de la història de la música, simplement és simptomàtic de que tenien més bon gust musical que altres sistemes totalitaris criminals.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: El Museu del Pastor :: September :: 2012.

Viles i Gents :: Neoludisme radical :: September :: 2012.

(Publicat a La Comarca el 7 de setembre de 2012)

Des dels seus inicis Internet i la informàtica han tingut detractors radicals. Són pocs, no són la majoria. Però són persones que en el seu moment s’han negat a portar mòbil perquè “qui em vol parlar, ja sap a on estic”. S’han negat a tindre un PC per a fer faena a l’Institut perquè “no és necessari per a fer un bon treball”. S’han negat a fer-se un correu electrònic perquè “qui em busque ja sap lo meu telèfon”. S’han negat a posar-se Internet al mòbil perquè” ja en tinc a casa”. S’han negat a fer-se Facebook perquè “és una pèrdua de temps”. O s’han negat a fer-se Twitter perquè “allà només se parle de tonteries”.
Los neoludistes fan de totxo a les rodes de les noves tecnologies. Sobretot en les etapes inicials, fins que s’hi adapten. Tal com evoluciona la seua penetració, van moderant-se i desapareixent. Inicialment són incapaços de veure que una mateixa tecnologia mos pot ser útil a uns i invàlida a altres. Però una tecnologia no és inútil en sí mateix.
En les primeres etapes del procés són radicalment fanàtics. Se ceguen davant los avantatges i els inconvenients de qualsevol tecnologia. Són fanàtics obviant que qualsevol adopció de noves tecnologies va lligat a una etapa d’adaptació. I per tant, no entenen que quan els telèfons mòbils passen a ser universals no es parla de res més, i la gent encara no sap silenciar-los i al mig d’un acte solemne pot sonar un telèfon despistat. O que quan tots es fan un compte a Facebook pareix que no hi ha cap forma més ni millor de comunicació.
Però quan les coses se calmen, s’acaba creant un consens i cadascú usa les tecnologies com millor s’adapten a la seua vida i les seues relacions. Adaptem la tecnologia a les nostres necessitats. Que en definitiva, d’això es tracte.

Aragón ya no habla catalán.

El catalán, el castellano y el aragonés, con sus modalidades lingüísticas propias, se hablan en la Comunidad, según la legislación vigente. Sin embargo, esto cambiará una vez que se apruebe una nueva Ley de Lenguas. A partir de entonces, sólo el castellano y las lenguas aragonesas serán las reconocidas.
Emilio Mera Gallego
La Plataforma No Hablamos Catalán mostró su rechazo en numerosos actos a la Ley de Lenguas aprobada por el anterior Gobierno de Aragón

La Plataforma No Hablamos Catalán mostró su rechazo en numerosos actos a la Ley de Lenguas aprobada por el anterior Gobierno de Aragón

Zaragoza.- Una de las normativas más polémicas en los últimos tiempos ha sido la Ley de Lenguas, que reconoce como las habladas en la Comunidad al castellano, al aragonés y al catalán, con sus modalidades lingüísticas propias. Sin embargo, la reforma emprendida por el Gobierno de Aragón cambiará esta concepción, pasando estas dos últimas a ser denominadas lenguas aragonesas, con sus modalidades.

El castellano se reconoce como la utilizada en toda la Comunidad, pero, su vez, contempla la existencia de dos zonas de utilización histórica predominante de las lenguas aragonesas y sus modalidades. La primera de ellas se encuentra en las áreas pirenaica y prepirenaica, mientras que la segunda corresponde al área oriental de Aragón.

Los ayuntamientos de estas zonas podrán establecer en el ámbito de su municipio la denominación de su modalidad por razones históricas y culturales. Para ello, será necesario que haya un acuerdo que cuente con el voto favorable de dos tercios de la Corporación.

La nueva normativa se marca como objeto reconocer la pluralidad lingüística en Aragón y garantizar a los ciudadanos el uso de estas hablas como “un legado cultural histórico que debe ser conservado”. Además, busca su conservación, recuperación, promoción, enseñanza y difusión en las zonas de utilización histórica predominante.

Recuerda que el castellano es el idioma oficial y que todos tienen el deber de conocerlo y el derecho a usarlo. Pero también contempla que la Comunidad tiene como “propias, originales e históricas” las lenguas aragonesas, con sus modalidades lingüísticas, de uso predominante en las áreas septentrional y oriental de la Comunidad. Por ello, la norma asegura que gozarán de protección, se promoverá su enseñanza y recuperación y se reconoce el derecho de los hablantes a su uso en las zonas de utilización histórica predominante de las mismas, donde se favorecerá su utilización en las relaciones con las administraciones públicas.

Once ayuntamientos aragoneses presentaron un recurso de inconstitucionalidad contra la Ley de Lenguas

Once ayuntamientos aragoneses presentaron un recurso de inconstitucionalidad contra la Ley de Lenguas

La Ley también apuesta por promover una serie de derechos como conocer las lenguas y modalidades propias; usarlas oralmente y por escrito en las zonas de utilización histórica predominante; recibir su enseñanza; tener acceso en las estos idiomas a publicaciones y programaciones de radio, televisión y otros medios de comunicación; y poder usarlos en la vida económica y social. Además, se asegura que nadie podrá ser discriminado por razón del habla.

La apuesta también pasa por su dignificación. Así, los poderes públicos arbitrarán las medidas necesarias de información, dignificación y difusión con el fin de promover el correcto conocimiento de esta realidad.

Academia Aragonesa de la Lengua

Se creará también una Academia Aragonesa de la Lengua, que será la institución científica oficial en el ámbito de las lenguas y modalidades propias. Será la encargada de establecer las normas referidas al uso correcto de ellas, asesorando de ello a los poderes públicos e instituciones.

Estará compuesta por personas de “reconocido prestigio” en el ámbito de la filología, literatura y lingüística, preferentemente doctores y nativos hablantes. Además, buscarán que cuenten con una larga trayectoria en la práctica y el fomento de los valores idiomáticos y literarios propios de la Comunidad.

El Gobierno de Aragón tendrá que aprobar los estatutos de la academia en el plazo de ocho meses desde que este proyecto de Ley entre en vigor. Además, este órgano tendrá que ser constituido en los tres meses siguientes.

Patrimonio

La Ley establece como Patrimonio Lingüístico Aragonés todos los bienes materiales e inmateriales de relevancia idiomática relacionados con la historia y la cultura de las lenguas y modalidades propias. Las instituciones garantizarán su conservación.

 

Fraga se encuentra en una zona de utilización histórica predominante de las lenguas aragonesas y sus modalidades lingüísticas

Fraga se encuentra en una zona de utilización histórica predominante de las lenguas aragonesas y sus modalidades lingüísticas

Los usos, costumbres, creaciones, comportamientos y demás bienes inmateriales serán salvaguardados mediante la investigación, la documentación científica y la recogida exhaustiva en soportes materiales para garantizar así su transmisión para las generaciones futuras y su difusión cultural. Todo ello será promovido por el Gobierno de Aragón, que favorecerá la realización de actividades culturales en esas hablas.

Enseñanza

El texto legislativo también reconoce el derecho a recibir la enseñanza de las lenguas propias en las zonas de uso histórico predominante, pero recoge que el aprendizaje será voluntario. Para ello, el Ejecutivo autonómico deberá garantizarlo mediante una oferta adecuada en los centros educativos en todos los niveles y etapas.

El Gobierno de Aragón deberá también impulsar la edición de materiales didácticos para ser utilizados en las asignaturas y fomentar cursos para adultos o educación permanente, principalmente en las zonas de utilización histórica predominante.

Para poder impartir estas clases es necesario contar con un profesorado que las imparta. Por ello, la Ley contempla que se garantice la adecuada formación inicial y permanente, así como su capacitación.

Toponimia

En las zonas de utilización histórica predominante, la denominación oficial de los topónimos podrá ser, además de la castellana, la tradicionalmente usada en el territorio. Corresponde al Departamento del Gobierno de Aragón competente en política lingüística, oída la Academia Aragonesa de la Lengua, determinar los topónimos de la Comunidad, así como los nombres oficiales de los territorios, los núcleos de población y las vías interurbanas.

Además, se reconoce el derecho de utilizarlas en los nombres y apellidos, que podrán ser inscritos en el Registro Civil. A esto se une que cualquier persona, desde que cumpla los 14 años, podrá solicitar la sustitución de su nombre o sus apellidos por su equivalente onomástico en cualquiera de las lenguas propias.

La Sociedad Cultural Aladrada us convida a l’acte en record de  José Antonio Labordeta, en el transcurs del qual es presentarà el llibre-disc José Antonio Labordeta, M’aganaría. Textos i cançons sobre l’aragonès.

Tindrà lloc  al Teatre Principal de Saragossa, el dimarts 18 de setembre, a les 20 hores

L’acte serà presentat per Miguel Mena, amb la participació, entre d’altres, de Pepín Banzo, Beatriz Bernad, Joaquín Carbonell, Nacho Escuín, Alberto Gambino, Emilio Gastón, Cristina Gran,María José Hernández, Ana Labordeta, Nacho López Susín, Merche Llop, José Luis Melero, Francho Nagore, Eduardo Pau, Antonio Pérez Laheras, Chusé Raúl Usón, Biella Nuei, Duo Recapte, Especialistes, Ixo Rai! i Zarrakatralla Folk

Entrada lliure fins a completar l’aforament.

Patrocina: Ajuntament de Saragossa.

Mas de Bringué

Chema López, nou director del Diario de Teruel « Lo finestró del Gràcia.

(…) Sobre el futur de la columna en català “Lo Cresol” no s’ha rebut, per ara, cap notificació, per tant continuarem en la nostra tasca.

CEL novetats del web.

 

Valls, Esteve. “L’excepcionalitat de la cruïlla catalanoaragonesa a les Terres de l’Ebre: un cas de dissidència respecte a les dinàmiques evolutives dels parlars nord-occidentals”. Comunicació presentada al III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa (Vinaròs, 23-25 de novembre de 2011), organitzat per la URV i la UJI. (en premsa).

La Codonyera i la defensa de la llengua – Artur Quintana i Font – The MEMORO Project.

Relatat per Artur Quintana i Font | 1936

Penjat per FernandoG | 24/05/2010

Després de 30 anys a Alemanya, l’Artur i la seva dona van decidir instal·lar-se a La Codonyera (Aragó), on realitza una gran i àrdua tasca per la defensa de la llengua catalana a l’Aragó.

Plany per una campana « Lo finestró del Gràcia.

 

Ara fa un any vaig escriure l’article en castellà “Lamento por una campana” al diari “La Comarca” d’Alcanyís, que deia entre altes coses;

        “L’última campanada de les hores es perllongava esmorteint-se lentament durant un període de temps indefinit. Un to potent i melodiós movia amb decisió el nostre timpà a la vegada que l’acaronava sense embuts: era una rodona sensació musical. I esperàvem amb ànsia la repetició de les campanades de les hores. El temps i la vida es feien música a través de la campana de la Codonyera, tot i que el ple gaudi de la Valera, així es deia la campana de la Codonyera, es produïa els dies de festa major i a les vespres, quan uns quants mossos valents pujaven ansiosos les escales del campanar i un cop apartades la maça del rellotge i el fre, començaven a empènyer la campana cap a fora per apropar el capçal —a la Codonyera li diguem les grenyes— a les seues mans. I era llavors quan, allargant els braços amb el tronc inclinat cap enrere, es forçava el primer cop de batall. Aviat arribava un altre, i un altre més, la campana aconseguia la velocitat adequada i la cadència de les campanades era la perfecta: una veritable delícia que s’acostava a una íntima sensació sexual. Mai he escoltat un volteig (“bandeig”) més harmoniós, ni de millor cromatisme sonor, ni una nota musical de campana tan ben sostinguda. Com la Valera no hi havia cap altra! He sentit dir que  només a Toledo hi ha una que se l’hi assembla. Com parlo en passat de la campana, el lector es preguntarà si la campana gran de la Codonyera ja no existeix, doncs bé, si existeix, però està gairebé muda, amb veu trencada (“cascallosa”), sense to i menys encara, ressonància: està rajada, té una esquerda, està gairebé morta. Fa més d’un any, o potser dos que no es pot voltejar i les hores sonen —per dir alguna cosa— tan apagades que generen nostàlgia i un sentiment profund de desesperança.”

        “Les campanes emmalalteixen amb els anys o per ser atacades per batalls de materials inadequats o operacions de fixació no procedents, entre altres causes. Si les ferides no són restaurades, vull dir, soldades, els pot arribar la mort. La campana de la Codonyera ha de passar pel quiròfan, no pot quedar-se com està”

        Això deia fa un any. La campana segueix empitjorant i la gent s’ha acostumat a no escoltar-la. S’ha produït una mort més del patrimoni històric, cultural i etnològic de la Codonyera com: els molins d’oli amb les seues premses de pedra (també els menys antics), el Molí Siscar (molí de farina en plena ruïna), la Sèquia (l’obra hidràulica més important del poble), les antigues fonts de la vila, el Trinquet (extraordinària joia que encara podria recuperar-se), la Nevera (plena de runes i vergonya), moltes construccions de pedra seca (fonts, pous, cassetes, parets), balcons i portes de fusta, dovelles i arcs típics de les façanes, les trinxeres de la Guerra Civil, etc., etc. Llàstima!

I Concurs de Relat breu i Fotografia del riu Matarranya. El convoca el Consorci del Riu. Admet textos en català.
El termini s’acaba l’1 de setembre, hi ha una adreça de correu electrònic.
200, 100 i 60 euros en premis.
Informació a http://contratoderiomatarranya.org,  (i més concret  http://contratoderiomatarranya.org/index.php?view=details&id=2%3Ai-concurso-de-relatos-contrato-del-rio-matarrana-201-i-concurso-de-relatos-contrato-del-rio-mata&option=com_eventlist

Una estreta finestreta « Lo finestró del Gràcia.

 

A pocs metres de la Font de Julià de la Codonyera, des de fa temps ben seca i abandonada, hi ha un maset de pedra amb una bona teulada. A la façana principal, a més de la porta, hi ha una allargada finestreta vertical a manera d’espiera com podeu veure a la fotografia. Aquest estiu vam donar un tomb per aquell indret. Mon germà, veient el meu interès que demostrava per la petita obertura, em preguntà:

        —Saps per què servia eixa finestreta?

        —Per vigilar l’entrada del maset i per defensar-lo —li vaig contestar sense pensar-lo dues vegades.

        —Vas molt errat —em va dir ell, i va afegir:

        —Com estic segur que no ho endevinaràs, t’ho explico ara mateix. A l’“hinviarn”, quan es collien les olives, per les nits se guardaven les “escaleres” llargues a dintre del maset, i com no hi cabien, la part sobrant quedava fora ixint per la finestreta.

        Amb tota sinceritat us diré que hagués trigat molt de temps en trobar-li la vertadera utilitat a la finestreta.

        Segons es diu pel poble, l’aigua de la Font de Julià era la més bona del terme. L’any 1930, quan es va portar l’aigua a les fonts del poble des de la Font de Gil, com l’aigua d’aquesta font no era prou bona —massa blana—, es va enviar a la capital de la província per fer la corresponent anàlisi, aigua de la Font de Julià. El resultat de l’anàlisi va ser prou bo, però els veïns de la Codonyera beurien l’aigua de la Font de Gil.

Valljunquera rep la 22ª Trobada d’ASCUMA « Lo finestró del Gràcia.

 

 

Toni Bengochea presentava l’exposició “Desideri Lombarte. Ataüllar el món des del Molinar, pasades les onze, en presencia de l’alcalde de Valljunquera, Ismael Brenchat y d’un grup de persones interessades.

Eren les dotze i al Saló de Plens de L’Ajuntament, l’alcalde donava la benvinguda als assistents i obria els actes de la jornada, glossant la personalitat de Desideri Lombarte. Va parlar el president de l’Associació Cultural del Matarranya, explicant els objectius i treballs de l’Associació. També prengueren la paraula el vicepresident de la Comarca del Matarranya, Rafael Martí i la directora General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ivonne Griley,  la qual va reivindicar la unitat de la llengua de tots els territoris de parla catalana, inclosa la Franja, y va deixar oberta la porta de la col·laboració.

Després, els ponents de la Taula rodona, Josep Maria Baró, Carles Sancho i José Miguel Gràcia, presentada i moderada per Maria Dolores Gimeno, van fer les seus intervencions sobre les relacions passades i presents entre els territoris de la antiga Corona d’Aragó —Aragó, Catalunya i València. El primer desenvolupà les relacions polítiques, el segon va parlar sobre les culturals i el tercer sobre les econòmiques. Com a entrada de les intervencions, es van presentar una sèrie de mapes de la estructura política i administrativa de la Península Ibèrica, des del segle I fins el XIX, amb especial concreció en els territoris de la Corona d’Aragó. Totes les intervencions foren força aplaudides. Un animat debat, un xic tibant per part d’algun dels assistents, va cloure els actes del matí. A les portes de la Casa Consistorial, la Cèlia i el seu marit van vendre  llibres i samarretes tot el matí.

Només acabar el dinar de germanor, al ben refrigerat restaurant —falta feia atesos els gairebé 40º de fora— del Centre Social, el president d’ASCUMA, representant a Artur Quintana, president d’Iniciativa Cultural de la Franja, lliurà el 5è Premi Franja.Cultura i Territori a Antoni Bengochea i Màrio Sasot pel projecte Jesús Moncada, d’animació a les escoles de la Franja.

Després d’un petit recés, va començar la presentació del llibre de José Miguel Gràcia, Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers. El president de l’Instituto de Estudios Turolenses, Gaudioso Sánchez, i Carles Sancho, prologuista del llibre, presentaren l’autor i el llibre amb mestria i senzillesa a la vegada. L’autor llegí uns poemes i també ho va fer, sense figurar al programa, Antoni Bengochea, deixant ben patents una vegada més les seues qualitats de rapsode. Un bon munt de llibres va signar l’autor.

Més tard, Àngel Villalba ens oferí unes quantes cançons dels seu nou CD, “Olivera d’Aragó” i d’anteriors treballs.

Al Poliesportiu Los Toyos i Dolors Montagut tancaren els actes amb les seues actuacions. Una bona acollida del poble de Valljunquera i una bona 22à Trobada.

                                                                                                                     Lluís Roig

La Ley de Lenguas y unas camisetas « Lo finestró del Gràcia.

(Article a publicar a “La Comarca” d’Alcanyís)

                                                                                                “José Miguel Gràcia

Sería imposible, en el espacio de este escrito, hacer el inventario de todas las instituciones públicas o privadas que se han manifestado en contra del nuevo anteproyecto de Ley de Lenguas del gobierno del PP-PAR, que derogaría la Ley de Lenguas del 2009. El anteproyecto ha sido rechazado en su totalidad por su incongruencia, acientifismo y su motivación puramente política. Hace sentir vergüenza ajena a cualquiera que lo lea con un mínimo de criterio científico, incluso simplemente con un mínimo de sentido común. El colmo del despropósito es el inefable rodeo surrealista que se hace para no denominar catalán occidental a la lengua de las comarcas de la Franja, cuando se dice “Lengua aragonesa propia del área oriental”. ¿Y por qué no completar tan descriptiva frase, así?: ““Lengua aragonesa propia de algunos valles, montes y planicies del área oriental, hablada por las gentes oriundas que allí habitan y que no puede escribirse por carecer de normas gramaticales los tan extraños sonidos que se emiten a través de las cuerdas bucales de aquellas gentes, tal como científicamente se demostraba en una pancarta, mostrada durante los hechos de La Codonyera de marzo del 2010, en donde se había escrito en la lengua propia “Chapurriau parlat, no escrit””

Recientemente se han aprobado mociones y declaraciones en defensa de la unidad de la lengua catalana y más concretamente del catalán de Aragón, por ejemplo, en el Senado por parte de todos los senadores del PSOE, por la Chunta Aragonesista, el Institut d’Estudis Catalans, la Universidad de Zaragoza, Rolde, la Academia Valenciana de la Lengua, el Consejo Superior de Lenguas, el Consejo Escolar, los ayuntamientos de Alcampell, Mequinensa, Sant Sadurní, Tortosa, los alcaldes de la Ribagorza, la comarca de la Llitera, y muchísimos más, a parte de las asociaciones culturales: Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans, Iniciativa Cultural de la Franja, etc. Por la cercanía y ejemplo que puede aportarnos, destacaré la moción a favor del catalán, aprobada por el pleno de la Comarca del Matarranya según la siguiente votación: 5 votos del PSOE y 2 del PAR a favor, 3 abstenciones del PAR y 6 en contra del PP. Una votación que da que pensar. La Comarca del Baix Aragó-Casp parece ser favorable a emitir también una moción. ¿A qué no saben Vdes. lo que hará, a parte de nada, la comarca del Bajo Aragón?

En el transcurso de la visita que la consejera de Cultura, Dolores Serrat, hizo a Calaceit a mediados de julio, se encontró con el tema de la lengua, como no podía ser de otra manera. Algunas personas llevaban unas camisetas en las que podía leerse “Ací parlem català”. Ya en el Ayuntamiento, y muy educadamente, se manifestaron en catalán en contra del proyecto de Ley de Lenguas algunos concejales, a los cuales contestó la consejera, también en catalán, intentando defender su proyecto y reafirmando su intervención diciendo que la Ley deja en manos de los ayuntamientos el definir cuales son las lenguas que se hablan en cada localidad, y en todo caso serán sus vecinos los encargados de ponerles nombres. Fantástica culminación cuando dijo que “una cosa es la denominación y otra la filología”. Supongo que cuando el consejero de Sanidad visite Calaceit dirá que la próxima vacuna antigripal la decidirá el Ayuntamiento, porque una cosa es el nombre de la gripe (A, B o C) y otra diferente la medicina o la epidemiología. Podría decir lo mismo la Sra. Serrat, dado que es licenciada en Medicina.

A propósito de las camisetas de Calaceit, cuan diferentes fueron las de La Codonyera del año 2010, que utilizando la violencia verbal y la intimidación, impidieron que se realizase un acto informativo sobre la Ley del 2009. Tanto la presencia de la Corporación casi en pleno en el acto, como el paseo que hizo el Sr. Biel por las calles de La Codonyera, en días posteriores, reafirmaron los pilares democráticos de la libertad de expresión. ¿Qué hubiese pasado si las camisetas de Calaceit hubiesen hecho una cosa semejante?

Molins de Rei

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja