Viles i Gents :: Wagner :: September :: 2012.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de setembre del 2012)
Quan es parla de Richard Wagner amb gent no massa aficionada a la música, el primer que els interessa de la seva personalitat és la relació d’aquest insigne artista amb el nazisme.
A la seva obra musical no hi ha cap referència a doctrines que puguin semblar nazis, i que obres com la tetralogia L´Anell del Nibelung o Tristan e Isolda (possiblement les seves creacions més extraordinàries) es poden considerar fins i tot esquerranes. Una altra cosa és que el nazisme s’apropiés a posteriori del seu art, o que dels líders salvadors espirituals Lohengrin o Parsifal es fessin paral•lelismes amb Hitler o altres possibles líders nazis. Nietsche també va patir aquesta manipulació.
Wagner va ser esquerrà de jove i va participar activament als actes revolucionaris de Dresde de 1848 (ja no era tan jove), la qual cosa li va costar un exili d’Alemanya que va durar 13 anys. En aquella època compartia afinitat amb les idees del socialisme utòpic de Proudhon i fins i tot va ser amic personal de l’anarquista Bakunin. Que fossi nacionalista era propi de tots els romàntics (possiblement ara també) i més tenint en compte el context històric que li va tocar viure: la unificació de la nova nació alemanya. Verdi tenia una posició semblant i més pamfletària, però, en canvi, passa per ser humanista i progressista.
El gran error de Wagner (que de vell va ser més contradictori) va ser el seu libel antisemita El judaisme en la música, escrit en 1850, en una època en que estava exiliat, carregat de deutes, i amb molts problemes per fer estrenar les seves óperes, en gran manera a causa de la influència del compositor jueu Meyerbeer i de la seva i altres camarilles de crítics. Aquest impresentable pamflet és més una rabiosa venjança que un seriós assaig ideològic. També cal dir que el mateix artista va tenir bastants amics jueus al llarg de la seva vida. Per altra banda, i paral•lelament, no tots els anticatalanistes (i més ara) són feixistes o franquistes.
Que els nazis s’apropiessin d’aquest veritable revolucionari de la història de la música, simplement és simptomàtic de que tenien més bon gust musical que altres sistemes totalitaris criminals.
Antoni Bengochea