Una reedició esperada
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de setembre del 2011)
L’editorial Planeta acaba de reeditar, amb pròleg de Pere Gimferrer, Los Trovadores d’en Martín de Riquer, exhaurit des de quasi vint anys. Ens n’hem de felicitar perquè així tornem a disposar d’una de les millors edicions de la lírica occitana —d’on deriva tota la lírica occidental— i, a més, amb l’ajut d’una versió literal castellana. Riquer vol amb aqueixa traducció literal estimular el lector a llegir la lírica occitana en l’original; la seua traducció només pretén ser un ajut, utilíssim sí, però que de cap manera vol substituir la lectura directa del text occità. Penseu també que per a nosaltres, parlants nadius d’una llengua romànica, i en prou de casos d’una o dos més també romàniques, aquesta lectura és especialment fàcil —sempre que siguem capaços de traure’ns de damunt els prejudicis que ens afoguen. A més, tinguem en compte que la llengua occitana és una llengua espanyola, pròpia de la Val d’Aran i oficial a tot Catalunya, i deu trobadors serien ara espanyols, entre ells el nostre rei Alfons II. De les 2.542 composicions que ens han aplegat de la lírica medieval occitana, obra d’uns 350 trobadors, en Riquer n’ha triat 371 de 122 autors, i les ha proveïdes d’abundoses notes biobibliogràfiques, amb comentaris literaris i de detall de cada poeta i composició, enfrontant-se eficaçment amb les dificultats d’uns textos i uns autors dels segles XII i XIII. El tot va precedit d’un estudi general dels trobadors occitans de quasi un centenar de pàgines. Martí de Riquer, que prompte farà els cent anys, ha estat catedràtic de literatures romàniques a Barcelona, membre de les acadèmies de Bones Lletres i de la Lengua, i amb una gran obra, bàsicament medievalista, de les literatures castellanes, catalanes, franceses i occitanes, a més de les del Segle d’Or. A les seues classes, molt suggestives, sempre ha sabut encomanar als deixebles l’entusiasme per les lletres medievals, especialment dels trobadors. De família carlina va lluitar en el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat al costat del sublevats en l’ocupació de Catalunya, i la seua vida té tocs de llegenda, com la que corre sobre el seu braç malmès en batalla.
Artur Quintana
Viles i Gents :: Una reedició esperada :: September :: 2011.
No es pot dir el mateix de la Sagrada Família, temple dedicat a un sol deu. Aquest edifici, que fa 129 anys que és en construcció, mai serà —segons els clàssics— “monumental”, perquè té grandesa, però no senzillesa. Suposo que això al senyor Gaudí poc l’importava. Tampoc a la burgesia o a la cúria religiosa d’aquella època de bonança econòmica. Evidentment la Sagrada Família és sublim (això ningú ho dubta) però no és ni senzill, ni ferm, ni sever, ni auster. Al contrari: és complicat, excessiu, exterior, ostentós i qualsevol cosa menys ferm. Quins valors pot representar aquest espectacular exabrupte?: doncs la vanitat, la supèrbia i l’ostentació de l’ésser humà i d’una religió que potència totes aquestes característiques. En definitiva: un monument notablement impropi de l’època en que vivim, on contínuament es parla d’austeritat. Un monument anacrònic, que no es construeix al servei de l’humanitat; tot al contrari, és l’humanitat la que es posa al servei d’ell. Com a l’època de les grans catedrals medievals, que duraven segles en acabar-se (si s’acabaven) i que no es feien a la mesura de l’ésser humà (considerat, segons aquella mentalitat, indigne d’obres tan sublims), sinó A.M.D.G.: AD MAIOREM GLORIAM DEI.
