Skip to content

Archive

Category: Situació sociolingüística

Résumé

La présence du catalan en Aragon est depuis toujours un fait dérangeant dans cette région d’Espagne. Constamment remis en question, les liens culturels entre la « Frange du Ponant » et la Catalogne sont devenus le sujet d’une polarisation politique grandissante qui a affecté négativement la politique linguistique de l’Aragon. La première partie de cet article explore la catalanité historique de la Frange, de la naissance de la Couronne d’Aragon au XIIe siècle à l’avènement du franquisme au XXe, ainsi que l’impact des bouleversements politiques sur le sentiment d’appartenance de ses habitants. La deuxième partie examine le compliqué processus d’élaboration d’un régime linguistique aragonais depuis 1982 dans le contexte de l’adoption d’ambitieuses politiques de normalisation linguistique dans les régions voisines. Une troisième partie présente enfin les tabous aragonais entretenus sur la catalanité de la Frange d’Aragon et analyse les positionnements idéologiques des partis politiques aragonais quant à l’identité linguistique de cette région, révélant un important clivage gauche-droite.

 

Introduction

  • 1 Bretxa i Riera, Vanessa et Vila i Moreno, Francesc Xavier. « Lliçons de les llengües mitjanes per a (…)

1En plus de la langue majoritaire castillane – née au Royaume de Castille mais que le reste du monde appelle « espagnol » en raison d’une métonymie laissée par le colonialisme en Amérique –, l’Espagne abrite historiquement dans ses périphéries plusieurs autres langues « espagnoles ». Parmi celles-ci on compte le catalan, le galicien, le basque, l’asturien (incluant les variétés léonaise et mirandaise), l’aragonais et l’aranais (une variété occitane parlée en Catalogne). Avec plus de 9,2 millions de locuteurs en 2016, dont environ 4.1 millions de locuteurs maternels1, le catalan est non seulement la deuxième langue de l’Espagne, mais aussi la plus importante langue minoritaire sur le territoire de l’Union européenne, où il ne dispose pas du statut de langue officielle.

  • 2 Nous utilisons dans cet article en priorité les toponymes catalans, sauf s’il existe une dénominati (…)

2En Espagne, le catalan est principalement utilisé en Catalogne, dans la Communauté valencienne (sous le nom de « valencien ») et aux Îles Baléares, mais on le retrouve également en Aragon, dans une bande longeant la frontière occidentale de la Catalogne appelée « Frange d’Aragon », ainsi que dans la municipalité murcienne d’El Carxe (castillan : El Carche)2. Hors de l’Espagne, cette langue est parlée dans le micro-État d’Andorre, le département français des Pyrénées-Orientales (appelé aussi « Catalogne Nord ») et la ville de L’Alguer (italien : Alghero) en Sardaigne. L’histoire de ces territoires est liée à celle de la Couronne d’Aragon (1162-1715) d’où ils tirent leur origine et de laquelle ils ont fait partie à un moment ou à un autre du Moyen Âge.

  • 3 L’usage de cette expression s’est répandu rapidement après la publication en 1962 de l’essai de l’é (…)
  • 4 D’utilisation très courante en Espagne, le mot catalanisme renvoie à la forme distincte qu’a pris l (…)

3Depuis les années 1960, il est devenu habituel de se référer à cet espace culturel par l’expression « Pays catalans » (catalan : Països Catalans)3. Ce terme est aujourd’hui encore le sujet de controverses en raison de son usage, dans certains petits cercles pancatalanistes, pour désigner un projet politique visant l’union des territoires catalanophones, au sein de l’Espagne ou d’un État indépendant4. Dans le discours public et le milieu universitaire de ces régions, notamment en sociolinguistique, l’expression n’a pas d’autre ambition que de se référer à l’aire linguistique du catalan en Espagne et au-delà, et c’est dans ce sens que nous l’entendons ici.

  • 5 Montclús, Joaquim. La Franja de Ponent : aspecte històrics i jurídics, Barcelone, Institut d’Estudi (…)
  • 6 Les comarques sont des divisions territoriales traditionnelles en Espagne. Au XXe siècle, celles-ci (…)
  • 7 Sistac, Ramon. « Conclusions i orientacions », in Sorolla, Natxo (éd.), Llengua i societat a la Fra (…)
  • 8 Montclús, op.cit., p. 33.

4Le présent article se penche sur la Frange d’Aragon, qui est appelée aussi couramment « Frange du Ponant » (Franja de Ponent en catalan) selon la perspective géographique des autres Pays catalans, une appellation apparue dans les années 1960 qui s’est peu à peu généralisée par la suite5. Longeant la Catalogne sur une superficie d’environ 400 par 30 km, cette Frange est divisée du nord au sud en quatre comarques traditionnelles6 : la Ribagorce, la Llitera, le Bas Cinca et le Matarranya. Fait qui n’est pas dénué d’importance pour la cohésion culturelle de la Frange, le Matarranya historique sera divisé, dans le cadre d’une réforme territoriale en 2002-2003, entre les nouvelles comarques du Matarranya (réduit au seul Haut Matarranya), du Bas Aragon (la partie catalanophone y étant connu comme le Mesquí-Bergantes) et du Bas Aragon-Caspe (Bas Matarranya). Peu peuplée, la Frange ne représentait avec ses 47 631 habitants que 3,59% de la population de l’Aragon en 20147. Ce nombre est le résultat d’un fort exode rural qui a laissé de nombreux villages abandonnés au XXe siècle, au début duquel la région comptait plus de 80 000 âmes, avant de frôler le chiffre de 100 000 vers 19258 .

5Cet article est divisé en trois parties. La première explore la catalanité historique de la Frange, de la naissance de la Couronne d’Aragon au XIIe siècle à l’avènement du franquisme au XXe, en accordant une attention particulière aux bouleversements politiques environnants et l’impact que ceux-ci ont eu sur le sentiment d’appartenance de ses habitants au fil des siècles, tantôt tournés vers Saragosse, tantôt vers Barcelone. La deuxième partie examine le compliqué processus d’élaboration d’un régime linguistique aragonais depuis 1982 dans le contexte de l’adoption d’ambitieuses politiques de normalisation linguistique dans les communautés autonomes voisines, une entreprise rendue possible grâce à la Constitution démocratique de 1978. Une troisième partie présente les tabous aragonais entretenus sur la langue et l’identité des habitants de la Frange, avant d’analyser le caractère de plus en plus explosif de la question linguistique auprès des partis politiques durant les dernières décennies. Ici, l’analyse se focalise sur les positions idéologiques divergentes relativement à l’appartenance à l’ensemble catalan de la langue parlée en Frange – positionnements qui, comme nous le verrons, se superposent aux clivage gauche-droite. Dans sa conclusion enfin, l’article aborde les perspectives de normalisation du catalan dans la Frange d’Aragon à l’aune du sécessionnisme linguistique et de la polarisation politique.

6Cet article privilégie une perspective multidisciplinaire axé sur un problème de recherche – la remise en question sociale et politique de la catalanité de la Frange d’Aragon – qui emprunte à la science politique, à l’histoire, au droit et à la sociolinguistique. Méthodologiquement, celui-ci repose sur un corpus d’analyse composite incluant de la littérature secondaire, des rapports commandés par des entités gouvernementales, des comités parlementaires et des organisations non-gouvernementales, ainsi que des rapports du Conseil de l’Europe, de même que des lois et projets de loi, journaux de débat et des entretiens personnels. Les extraits utilisés proviennent d’entretiens semi-directifs réalisés entre 2015 et 2017 avec 37 responsables de la politique linguistique en Allemagne et en Espagne dans le cadre d’un projet de thèse portant sur la légitimation politique des langues minoritaires dans les pays de tradition fédérale. Trois de ce ceux-ci ont été réalisés avec des politiques aragonais. Les extraits sont reproduits ici en italiques.

Continuar llegint… Le catalan : l’idiome mal aimé de l’Aragon

Treball complet: Escolà Sallán, Laia (2021) La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon. Castellà i català de transició a l’aragonès

Resum de La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès

La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès és un petit treball que se centra en una parella de Sant Esteve de Llitera. El marit és castellanoparlant monolingüe, mentre que la muller és bilingüe: parla castellà i català de transició a l’aragonès. A través d’una entrevista semidirigida, s’hi analitzen els factors sociolingüístics que han dut aquesta parella a adoptar el castellà com a llengua familiar.

En primer lloc, se’ns presenta una breu explicació de la situació sociolingüística a l’Aragó catalanòfon o Franja de ponent. En les enquestes que hem consultat (Sorolla, 2015), se’ns indica que la transmissió del català a les noves generacions dins la família és l’escenari més comú a la Franja, tot i les dificultats que implica el fet que el català no té cap pes a l’administració i ben poc en l’educació (segons l’àrea). La Franja és, doncs, una zona amb diglòssia evident. És destacable que els catalanoparlants semblen tenir certa reticència a anomenar la seva parla “català”. Menys de la meitat de parlants (44’6%) utilitzen la denominació “català”. La resta, utilitzen localismes com “Torrentí” o “Vilellà” (26’7%) o utilitzen la denominació pejorativa “xapurriau” (28’6%). Per tant, veiem que hi ha cert distanciament de la resta de la comunitat catalanoparlant.

Després, fa una breu descripció de la percepció que els habitants de Sant Esteve de Llitera tenen sobre la seva parla. El primer que es remarca és que s’hi parla una varietat dialectal anomenada català de transició a l’aragonès, la qual conté algunes variants lingüístiques pròpies del català i algunes altres pròpies de l’aragonès. Els parlants són conscients de la diferència evident entre la seva parla i el català dels mitjans de comunicació del Principat. Per a ells, es tracta d’una barreja entre català i castellà, i l’anomenen “xapurreau” o diuen que parlen “com a Sant Esteve”. La seva comunitat lingüística, doncs, es redueix a aquesta localitat i se separa de la comunitat catalanoparlant.

Un cop mencionat el marc teòric en el qual s’inscriu la recerca, s’analitzen les dades recollides en l’entrevista1. L’entrevistada, MJPL, de seixanta-dos anys, ens explica que quan era petita a casa seva només es parlava català en transició a l’aragonès. El parlava amb la seva mare, el seu pare, amb els seus avis… L’element que va fer que la llengua a la llar passés de ser el català a ser el castellà va ser l’entrada a la família d’una persona castellanoparlant: el marit de l’entrevistada. A causa de la situació de diglòssia del català en aquesta zona, la regla d’acomodament al castellà és imperant. Per tant, l’entrevistada va adoptar el castellà com a codi de comunicació a casa amb el seu marit, però seguia parlant català amb la seva mare i la seva àvia. Quan van tenir dues filles, s’hi comunicaven tots dos en castellà. En un punt de l’entrevista, ens diu que creu que sí que els deia alguna cosa en català, però una de les filles (que apareix en un moment de l’entrevista) explica que mai. Afegeix que la única que li parlava català de ben petita era la seva besàvia. L’entrevistada ens explica que aquestes accions van ser naturals per a ella, que havent-hi el seu marit no es va plantejar de parlar català a casa. Aquestes dues filles, avui dia són castellanoparlants. Entenen el català de transició a l’aragonès, però no el parlen. La gran d’aquestes dues ara ja té dues filles, amb les quals també parla castellà. És interessant indicar que el seu marit també és nascut al poble i tenia els dos pares catalanoparlants, però ell parla castellà. L’entrevistada, en veient que a casa les seves netes enraonen només en castellà, també s’hi dirigeix en aquesta llengua. Ens trobem, doncs, amb una família que ha passat de ser plenament catalanoparlant a relacionar-se en castellà.

Aquesta situació no és excepcional d’aquesta família. Es pot veure quan l’entrevistada també fa una descripció de la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera. Es tracta d’un poble amb la població envellida on el català de transició a l’aragonès encara se sent bastant pel carrer, però gairebé només el parla la gent gran. Pràcticament tota la població jove ha adoptat el castellà com a única llengua. Per tant, la línia de transmissió generacional del català hi ha estat interrompuda. Ens explica diversos casos de famílies que han decidit de parlar castellà als fills. Fins i tot hi ha casos en els quals una parella catalanoparlant decideix de parlar únicament en castellà als fills. Aquest és el cas dels seus cosins. Veiem, doncs, que el fet que un dels dos cònjuges sigui castellanoparlant no és l’únic factor que porta al canvi de la llengua familiar. En concret, durant l’entrevista se’ns menciona que en el cas dels seus cosins el detonant va ser que un professor d’escola els va recomanar que els parlessin castellà perquè no es retardés l’aprenentatge d’aquesta llengua.

Fins ara hem comentat el primer factor que creiem que és essencial per a entendre l’estroncament de la transmissió del català en aquesta àrea: la regla d’acomodació al castellà. El segon, creiem que és la identitat lingüística. Com hem comentat abans, els habitants d’aquest poble generalment no veuen la seva parla com “català”, sinó que l’entenen com una barreja entre el català i el castellà. No s’identifiquen amb la comunitat lingüística catalana, sinó que la seva comunitat és el poble (o el “llugà, com diuen ells), una comunitat petita que no pot lluitar contra la pressió del castellà. A més, l’entrevistada ens explica que, segons el seu parer, parlar la llengua pròpia de la zona no és una conditio sine qua non per a poder-se identificar com algú “del llugà”. És cert que parlar-la t’hi vincula més, però pots ser castellanoparlant i formar part de la comunitat. Sembla que el criteri principal és si un s’ha criat i ha crescut al poble i si els pares també són d’allà. Per tant, la pertinença a la comunitat sembla decidir-se segons la procedència geogràfica. Adoptar el castellar no implica renunciar a formar part de la comunitat.

L’entrevistada percep el català de transició a l’aragonès com monolític, sense variació. En diverses ocasions comenta que gent del poble que ha anat a viure a fora, sobretot a Catalunya, quan torna ja no parla del tot com a Sant Esteve. A més, cal mencionar que la seva filla, en el moment que apareix, intenta dir-hi algunes frases, però la seva mare l’atura i fa saber que no ho està dient “bé”. En concret, remarca el fet que no tanca les /a/ finals en [ɛ] com pertocaria. Aquesta tendència a la correcció mostra que l’entrevistada és plenament conscient de les diferències entre el seu dialecte i el castellà i el català, i denota estima i vinculació amb aquesta parla. Moltes vegades menciona que li sap greu que els joves ja no la parlin, perquè li sembla que es perdrà.

Un cop vista la situació al poble, creiem que podem fer unes petites prediccions de futur. Cal considerar que no hi ha cap suport de l’administració per a preservar el català en transició a l’aragonès, així que l’única forma viable de transmissió és a casa. Hem vist, però, que la parla pròpia d’aquesta localitat ha deixat de transmetre’s a les generacions joves. Només la gent gran la parla. Per a tornar a transmetre la llengua, seria necessari que qui encara la parla, normalment la generació dels avis, decidissin de transmetre-la als nets. Aquesta seria una decisió conscient i una lluita a contracorrent a causa de la forta pressió del castellà a la zona. Per tant, creiem que el futur més plausible és que en aquest poble la transmissió intergeneracional del català no es recuperi i que aquesta varietat s’acabi perdent2.

Un cop vista la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera i les previsions de futur, és important de destacar que l’escenari que ens presenta el treball sembla contradictori amb la informació que tenim sobre la transmissió intergeneracional del català a l’Aragó catalanòfon. La imatge que ens dona l’entrevistada del seu poble és completament l’oposada: el català no s’ha transmès a les noves generacions. Això ens porta a pensar que la transmissió del català no és homogènia a la Franja. Caldria determinar quins factors socials o sociolingüístics causen aquesta variació.

Postulem la idea que un factor que pot ser determinant és el nivell de similitud lingüística amb la parla del Principat. Com menys diferències detectin els parlants entre la seva parla i el nord-occidental del Principat, més fàcil és que identifiquin la seva parla amb l’etiqueta de català. A més, si les perceben com semblants, tindran la sensació que la seva llengua és “útil” per si una persona vol anar a estudiar a Catalunya o tenir-hi relacions econòmiques. Per tant, aquesta similitud pot propiciar el manteniment de la transmissió. Si la parla és substancialment diferent, com passa amb el català de transició a l’aragonès, aquesta noció d’utilitat es perd i la llengua es relega a un únic àmbit: la gent del poble.

En definitiva, aquest treball ens explica la situació lingüística d’una família que ha canviat la seva llengua de la llar del català al castellà i quins factors sociolingüístics hi ha influït. L’entrevista també ha aportat prou dades per fer un retrat del panorama lingüístic de Sant Esteve de Llitera, retrat que resulta d’allò més interessant perquè sembla contradir les dades recollides en les enquestes de transmissió generacional del català a la Franja. D’això se’n dedueix que hi deu haver diversos factors socials que condicionen aquesta transmissió i que fan que no sigui homogènia dins el territori. Aquests factors s’hauran de tenir en compte si es vol protegir la riquesa de les diverses variants geolectals.

Laia Escolà Sallán

10.3.21

Source: El professor Rémi Carbonneau | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Aquest politòleg quebequès, actualment resident a Berlín com a col·laborador científic de l’Institut Sòrab (Serbski Institut) de Lusàcia, es doctorà a la Universitat Quebequesa de Montreal amb un treball –consultable a la xarxa- on, comparant el tractament que Espanya mostra a la llengua catalana amb la manera com ho fa Alemanya amb la sòrab, evidencia que tant un estat com l’altre tendeixen a una concepció lingúístico-cultural unitària castellana o alemanya, concloent que tant el federalisme alemany com l’estat de les autonomies són incapaços de donar un ple tractament en llibertat ni a catalans ni a sòrabs. Enfront d’aquestes actituds aqueixes nacions defensen actituds confederals, properes a les canadenques o suïsses, o, si més no, s’esforcen en la creació d’espais per desenvolupar-se en llibertat. Ara el professor Carbonneau prepara un estudi detallat sobre la manera de crear aquests espais de llibertat per part de diverses nacions no pertanyents a les dominants a Espanya, França i Alemanya, estats, tots ells, de concepció unitarista. Les minories estudiades seran a Espanya  l’aragonesa i la del català franjatí, a França la bretona i la catalana, i a Alemanya la sòrab.  Per a documentar-se en Carbonneau ha passat uns quinze dies entre nosaltres als mesos de setembre i octubre proppassats entrevistant especialistes en el foment de l’aragonès i del català, com de la seua situació actual. Es així com entrevistà -en català, evidentment-  responsables d’educació dels instituts de Vall-de-roures i de Fraga, i n’Hipòlit Solé, en Natxo Sorolla, en Carles Barrull i a mi mateix. Assistí a Osca a la VIII Trobada, on entrevistà en Chusé Nabarro. Finalment parlà a Saragossa amb gent de Nogará i Rolde. Prèviament havia estat a la Catalunya Nord amb gent de la Bressola, les escoles immersives en català, amb la els d’Oui au Pays Catalan i n’Alà Baylac de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà. A Bretanya amb la responsable de la llengua en el Consell Regional Bretó, amb gent dels Diwan –les escoles immersives en bretó-, i professors i activistes bretons. Que aviat puguem veure aquest nou treball del professor Carbonneau, que bona falta ens fa.

Artur Quintana

Trabajo Fin de Grado
Cambio de código y transferencia en adolescentes bilingües de la Litera (Huesca)
Autora: Vera Ara Blázquez
Director: Javier Giralt Latorre
Facultad de Filosofía y Letras.
2020

Source: La transmissió lingüística intergeneracional a Castelló de la Plana i la Franja: La rellevància dels usos entre progenitors

La transmissió lingüística intergeneracional a Castelló de la Plana i la Franja: La rellevància dels usos entre progenitors

Visualització       (361.8Kb)

 

Exportar a Refworks
    
Flors i Mas, Avellí; Sorolla, Natxo
Aquest document és un/a article publicat, creat/da en: 2020
Fa 50 anys, a Conflicte lingüístic valencià, Rafael L. Ninyoles situava el trencament de la transmissió familiar del català com a resultat i manifestació externa de conflictes socials i de classes, especialment visibles enmig del procés de modernització econòmica i mobilitat social accelerada del País Valencià dels anys 60 del segle XX. En aquest article partim de dos estudis de cas quantitatius sobre la transmissió intergeneracional de les llengües a Castelló de la Plana i les comarques centrals de la Franja per a actualitzar el seu diagnòstic i matisar la visió d’aquest fenomen com a resultat de decisions dels progenitors imposades verticalment a la descendència. Hi proposem que els usos lingüístics intrageneracionals entre progenitors són un factor explicatiu clau de la interrupció de la transmissió
Flors i Mas, Avellí ; Sorolla, Natxo. La transmissió lingüística intergeneracional a Castelló de la Plana i la Franja: La rellevància dels usos entre progenitors. En: Arxius de sociologia, 42 2020: 265-284

Aquest element apareix en la col·lecció o col·leccions següent(s)

Charrín Charrán. En el plató del programa Silvia Cebolla recibe la visita de Natxo Sorolla, doctor en sociología, natural de Peñarroya de Tastavins y profesor de la Universidad Rovira i Virgili. Dado que su especialidad es la sociolingüística, Sorolla ha estudiado sobre el terreno los comportamientos sociales relacionados con las lenguas minoritarias. Diumenge, de 10h35 a 11h05. (en línia http://aragontelevision.es/directo) Més informació  

– ¿La existencia de tres lenguas diferenciadas en el periodo medieval -aragonés, castellano y catalán- complicaba las cosas?

– No podemos olvidar que son tres lenguas románicas muy próximas entre sí, así que no había problemas de comprensión. Las cosas se complicaban cuando las lenguas se asociaban a esas identidades políticas, y comenzaban a utilizarse para oponer los diferentes territorios. La lengua aragonesa se convirtió en un símbolo político del reino, y el uso de otro romance podía entenderse como un elemento de alteridad. De ahí que te encuentres que localidades como Fraga o Tamarite de Litera, donde siempre se escribía en catalán, cuando se dirigían a las Cortes de Aragón abandonaban su lengua propia y se pasaban al aragonés. Debían de creer que el hecho de hablar en catalán podía ser interpretado por el resto como un signo de exclusión.

Source: Guillermo Tomás Faci: «El aragonés ayudó a construir una identidad política» – Noticias Aragón – El Periódico de Aragón

LA CÁTEDRA JOHAN FERRÁNDEZ D’HEREDIA FALLA LAS AYUDAS A LA INVESTIGACIÓN

Los miembros de la comisión mixta de seguimiento del convenio de la Cátedra Ferrández d’Heredia han valorado las solicitudes presentadas a la convocatoria de Ayudas a Proyectos de Investigación y Difusión en la convocatoria 2020.

Todas las propuestas se han valorado como altamente interesantes y adecuadas a los objetivos de la convocatoria.

Se ha decidido repartir los 5000€ presupuestados, entre siete proyectos, de modo que la Cátedra los financiará de acuerdo con la siguiente distribución:

Ayudas cátedra 2020

Source: El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón

Guillermo Tomás Faci

  • 2020
  • 348
  • Lenguas de España
  • Humanidades
  • 1.ª
  • Español
  • 15 x 22 cm
  • Rústica con solapas
  • 978-84-1340-056-3
  • 23,08 €

Source: Aportaciones para una planificación lingüística en el Alto Aragón. Actitudes de los escolares hacia la lengua minorizada | Revista de Investigación en Educación

  • Iris Orosia Campos Bandrés

Resumen

A diferencia de lo sucedido en otros territorios plurilingües del Estado español, en Aragón la planificación lingüística ha tenido un desarrollo escaso hasta nuestros días. Ante el interés creciente en los últimos años por parte de las instituciones en relación a esta cuestión, resulta necesario profundizar en el conocimiento de las actitudes hacia las lenguas propias de la población que pueda verse afectada por las futuras políticas lingüísticas. El objetivo de nuestra investigación es contribuir a este necesario análisis previo mediante el estudio de las actitudes del alumnado altoaragonés de Educación Primaria hacia la lengua aragonesa. Para ello, diseñamos un estudio cuantitativo en el que participaron 655 escolares de entre 10 y 12 años pertenecientes al territorio de influencia histórica del aragonés. Los resultados muestran un clima general favorable hacia la lengua propia, así como la influencia positiva del contacto a nivel social, familiar y escolar con este idioma. Además, los datos aportan nuevas evidencias en relación a la comprometida situación de esta lengua, constatando que solo una minoría de las niñas y niños altoaragoneses la utiliza habitualmente en el seno familiar.

Publicado
2019-10-31
Cómo referenciar
CAMPOS BANDRÉS, Iris Orosia. Aportaciones para una planificación lingüística en el Alto Aragón. Actitudes de los escolares hacia la lengua minorizada. Revista de Investigación en Educación, [S.l.], v. 17, n. 2, p. 103-121, oct. 2019. ISSN 2172-3427. Disponible en: <http://reined.webs.uvigo.es/index.php/reined/article/view/408>. Fecha de acceso: 12 nov. 2019

Sansó-Galiay, C., Petreñas-Caballero, C., Ianos, A., Janés-Carulla, J., & Huguet-Canalís, Á. Análisis comparativo de las actitudes lingüísticas del alumnado de Educación Secundaria Obligatoria en la Franja de Aragón y Cataluña.
Resumen: Este estudio analiza comparativamente las actitudes lingüísticas de dos territorios vecinos
multilingües de España: Cataluña y Aragón, con políticas lingüísticas diferentes. Así, Cataluña reconoce
la co-oficialidad del castellano y del catalán y ha implantado un sistema educativo bilingüe, mientras que
en Aragón sólo el castellano tiene carácter oficial y la enseñanza en catalán es opcional. Para comparar
las actitudes lingüísticas de los alumnos de secundaria en los dos contextos, 154 alumnos de un centro de
Lleida y 195 de un centro de Fraga respondieron a una serie de cuestionarios. Los resultados mostraron
que los estudiantes aragoneses tienen actitudes más favorables hacia el castellano, mientras que a los
jóvenes catalanes les gustaba el castellano y el catalán por igual. Entre los posibles factores analizados,
como el nivel sociocultural, el nivel socio-profesional, la condición lingüística de la familia y la asistencia
a las clases optativas de catalán en el caso de los alumnos aragoneses, sólo este último se encontró que
mejoraba las actitudes hacia el catalán.

Source: Participación aragonesa en libro “Neohablantes de lenguas minorizadas en el Estado español“

S’ha editau en a editorial Iberoamericana / Vervuert o libro Neohablantes de lenguas minorizadas en el Estado español. Ye un d’os resultaus d’o proyecto I+D “El neohablante como sujeto social: el proceso de conversión linguística en Galicia, Euskadi, Aragón y País Valenciano” (FFI2016-76869-P).

Podez veyer l’indice aquí.

Chabier Gimeno i ha escrito o capitol 5: “Neohablantes de aragonés: retrato de un colectivo estratégico en la revitalización”, a on fa una primer analisi d’as entrevistas a neoparlants d’aragonés d’ambito urbano, realizadas en colaboración con Silvia Cebolla, activista lingüistica.

Source: Charla de Mario Sasot sobre el Aragón Oriental en Zaragoza | Mas de Bringuè

Diapositiva Aragón Oriental Vall-de-roures

Foto de Valderrobres

Ciclo de  actividades “ANDALÁN en abierto”.
Charla de: Mario Sasot Escuer
Ex profesor del IES Andalán y periodista.
“EL ARAGÓN ORIENTAL, ESE DESCONOCIDO”
Día:  23 de mayo de 2019
Hora: 19:00
Lugar:  Biblioteca del IES Andalán, C/a Parín s/n Barrio de la Almozara. Zaragoza

 

Los distintos trabajos lingüísticos realizados en colaboración con distintas asociaciones culturales de la zona y los reportajes escritos para La Vanguardia sobre la
Franja en otoño de 1983 me obligaron a recorrer, casi palmo a palmo, las tierras
de la Ribagorza Oriental, la Alta y Baja Litera, el Bajo Cinca, y las para mí hasta
entonces desconocidas cuencas del río Matarraña, el Mezquín y el Bergantes. Un
descubrimiento que me ha marcado para siempre.
La charla que ofrecemos en el IES “Andalán” es el fruto y resultado de esa dedicación y tiene como objetivo dar a conocer a las gentes del resto de Aragón esta
parte tan bella, interesante y desconocida de nuestro territorio, donde hay vida,
arte, pueblos y parajes raros y hermosos como los monasterios de Obarra y Alaón
y el barranco de Montrebei, en la Ribagorza; la casa romana de Villa Fortunatus
y las ermitas de Chalamera y San Valero de Velilla, en el Bajo Cinca; el mausoleo
romano de Favara o los hermosos pueblos de Calaceite, Cretas, Valderrobres y
los magníficos parajes del Parrissal de Beceite o las rocas del Mas Mut en Perrarroya de Tastavins, en la comarca del Matarraña.

Primera diapositiva Vall-de-roures

A banda del deteriorament de la llengua —que alguns darwinians podrien considerar com una evolució— hi ha la caiguda en picat del seu ús. Potser és que no freqüento gaire els indrets, “nord enllà”, on el català diuen que és viu i saludable. El meu hàbitat són les viles més meridionals de la Franja i algunes visites llampec a les ciutats de Tarragona i Barcelona. Fins fa quatre dies, a la nostra comarca, el català campava a lloure.

Cotinuar llegint…. Mons que desapareixen | Arainfo

 

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.