La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de juliol del 2012)

A l’estiu s’allarguen los dies i així creix la vida. Los ulls estan més hores oberts a la llum del sol, i eixim més als carrers, les terrasses, les piscines, les platges o a l’ombra d’algun arbre. S’altera lo nostre ritme vital, que es fa més lluger, tranquil…, i no patim tant per les coses “importants” que dicten los que manen. Ficaré dos exemples:
1) La consellera de Cultura d’Aragó se posa a fer de filòloga i s’inventa una nova llengua: l’aragonès oriental. Este “descobriment” desperta diverses reaccions: al costat Est de la Franja apareixen grups a Facebook, xistes en forma de mapes panaragonesos, paròdies a la tele o articles irònics, que generen un debat social; al costat Oest, se queixen les associacions culturals i la comunitat científica però ni a la premsa ni al carrer se susciten ni reaccions ni controvèrsia crítica. La llengua és un patrimoni immaterial, i com que a diferència dels retaules o les escultures eclesiàstiques, que se veuen i se toquen, no es pot canviar de museu, la política la fa seua amb un extravagant canvi de nom.
2) Les autoritats autonòmiques, estatals i europees miren d’administrar una economia feita malbé. Los beneficis astronòmics dels bancs i caixes han desparegut en un tres i no res per un gran forat negre: ningú pot explicar del tot com ha passat. Mirant de tapar-lo, les decisions i contradecisions polítiques fan pujar i baixar la Bolsa i les primes de risc, noves cançons de l’estiu. Los diners són un altre concepte immaterial amb regles més il·lògiques que les lingüístiques. Los indignats ja no saben com indignar-se davant del mur político-econòmic ni si la indignació és suficient.
L’estació estiuenca és una època propícia per escampar obstinacions ridícoles, notícies difícils, decisions incomprensibles. Són los filagarxos dels teixits d’uns emperadors que han desfilat a l’hivern pel tòtem televisiu de l’interior de les cases, tapats pels titulars alarmants de la crisi. A l’estiu, al nostre aire fresquet, anàrquic, los ham vist despullats, amb la temptació de viure sense fer-los cas.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de juny del 2012)

Aquests mots, o uns de semblants, cridaven per les Amèriques els anglesos, espanyols, francesos i portuguesos que volien independitzar-se de les metròpolis ara fa poc més de dos-cents anys. Els primers a inaugurar amb èxit l’independentisme americà van ser els Estats Units el 1776, seguits per Haití el 1804. Després vindrien els altres països – Colòmbia, Mèxic, Brasil, … . Alguns, com Puerto Rico, sols canviarien de dependència, i d’altres encara són dependents: les Malvines, Grenlàndia … . Pròpiament no van ser guerres d’independència sinó civils, d’anglesos contra anglesos, espanyols contra espanyols etc., perquè les poblacions indígenes, les indiades que en diuen, van seguir tan dependents com sempre d’uns amos que van fer tot el que pogueren, i en gran part continuen fent-ho, per destruir-los llengua i cultura, o eliminar-los sense més contemplacions. Però això no sembla haver alterat gaire les celebracions de les independències del 2009 al 2011. Tanmateix s’observa que en una enquesta feta el 2010 pel llatinobaròmetre, on es preguntava de quin país s’havien independitzat, el 57% de la població ho ignorava. Sorprèn, realment. I així vaig decidir de fer una minienquesta amb la mateixa pregunta ací pel Baix Aragó, i preguntant també de qui ens vam independitzar en la nostra Guerra d’Independència. A la primera enquesta l’informant no ha sabut dir-me de qui s’havien independitzat els americans i ho ha justificat exposant que Amèrica queda molt lluny; quant a la pregunta sobre la nostra Guerra d’Independència ha respost correctament. A la segona enquesta l’informant ha dit sense pensar-s’ho gaire que no sabia cap de les preguntes, per declarar a continuació , reflexionant-hi, que Espanya no s’havia independitzat de ningú. En explicar-li jo que no va ser així, i que si França hagués guanyat la Guerra de la Independència hauria fet avançar la frontera fins a l’Ebre i Saragossa, l’informant m’ha comentat que tampoc hauria estat tan malament de ser francès, afegint que així ens hauríem alliberat de l’espoli i l’imperialisme català. Davant d’aquest darrer comentari ja no m’he atrevit a fer més enquestes. Algú, més valerós, podria continuar i treure’n, potser, sorprenents i interessants conclusions.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de juny del 2012)

Només arribar a la segona escena del I acte, encara del Don Joan que Molière ens va deixar en llegat, trobem la pràctica justificació, dita en pròpies paraules del protagonista al seu servent Sganarelle, de tots i cada un dels seus fets. I per dissonant que sigui, ell té prou elements per a justificar-se: la passió pel repte, pel risc, per allò que hi ha de prohibit en la moral divina, sí, però també en la excelsament humana, i per l’encegament que el provoca assolir triomfs en allò que es titllat d’avant mà, d’impossible pels altres. Sovint n’he fet el paral•lelisme amb un escalador, el professional a les seves muntanyes, on Don Joan ha solcat senzillament la vida. Bigorèxia, en podríem dir avui, vers les fites.: “ (…) …i pel que fa a aquest tema, tinc l’ambició dels conqueridors, que volen perpètuament de victòria en victòria, i que no poden conformar-se a limitar els seus anhels. No hi ha res que pugi deturar l’ímpetu dels meus desigs: sento que tinc un cor per estimar tota la terra; i com Alexandre, desitjaria que hi hagués altres móns, per tal de poder estendre-hi les meves conquestes amoroses. (…)”.
Aquest sobreeiximent de valentia, no és tant sols plaer amorós, és plaer per la vida, l’apologia de d’individualisme, si haguéssim de re definir el mite de Don Joan als nostres temps.
És clar, que l’altra cara de la moneda, i ja no cal que entrem a proferir judicis sobre la destrossa que pugin anar deixant els seus rampells al seu pas, tanta rauxa vital per la pura satisfacció d’anar engrossint un ego imparable, també té de malaltís la insatisfacció crònica, la insacietat constant, el regust amarg que deixa sempre, intrínsecament, l’efímer.
Tots mals massa comuns en la nostra escena humana quotidiana que s’han anat alimentant durant el darrer segle, i dels que ara en patim precisament a la seva cimera, les conseqüències.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de juny del 2012)

Qui podia preveure fa pocs anys que Espanya arribaria a la situació en que es troba avui, un veritable atzucac. Amb un atur del 25 per cent, totes i cadascuna de les mesures, dites anticrisi, només fan que augmentar-lo. Retallades i més retallades i cap actuació o ajut per incentivar el consum i la producció. Desballestades unes poques institucions financeres, s’introdueixen amb la resta al mateix sac del rescat, i es tracta d’ocultar responsabilitats dels gestors. Quan més falta fa la recuperació de la credibilitat del poder judicial, no hi ha manera de que es renovin els membres del Tribunal Constitucional; i a més, el president del Consell del Poder Judicial i president del Tribunal Suprem manté una actitud incomprensible envers les seues despeses de viatges. Quan més imprescindible és la confiança internacional cap a Espanya, tenint en compte la necessitat de nou finançament públic o per a renovar els venciments, més baixa ha caigut la credibilitat espanyola pel seu enfonsament econòmic, per la mala gestió del Govern en front de processos com el de Bankia i per l’obscurantisme informatiu, altivesa i enganys a la ciutadania. Mai Espanya havia sortit en tantes portades dels mitjans informatius internacionals, però per criticar-la o riure’s de l’actitud de Rajoy. Es necessitarien mitjans informatius seriosos i objectius d’àmbit estatal, i veieu quanta “carcùndia” hi ha a Madrid. I més que en tindrem després d’assaltar TVE per part del PP. En compte de cercar l’enteniment de totes les terres d’Espanya, el Parlament espanyol perd el temps amb les xiulades a l’himne.
El poble espanyol, anorreat per la pèrdua de drets, roman entre l’estoïcisme i la por, tot i que, en el límit, aquests poden transformar-se en desesperació, i d’aquí a la crispació social i la violència només hi ha un pas. L’exemple més recent és la protesta per les retallades (63%) del sector de la mineria de Lleó, Astúries i Terol. Darrere les marxes i manifestacions estan emergent alguns actes violents com les pressions personals, talls de carreteres o atacs a les forces públiques amb tota mena d’objectes i coets dirigits. Compte, que aquestes coses no se sap mai com poden acabar. Com sortirem de l’atzucac i de la crisi? Canviant de remei. I al voltant, Europa al caire del suïcidi col•lectiu.
José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 de maig del 2012)

No resulta infreqüent qualificar la intel·ligència amb adjectius per tal de concretar diverses aptituds, característiques o àmbits a on s’aplica: emocional, social, empresarial, digestiva…, i inclús intel·ligència artificial, que és pura creació científica. La intel·ligència humana té una part de do natural i una altra d’aprenentatge al llarg de la vida, ja sigue en la parcel•la relativa als coneiximents objectius, la que implica les emocions o la que es produix dins de la nostra vida social. Estos dos raders aspectes —emocional i social— més que ser conseqüència de l’educació rebuda —que també— són fruit d’anar amb los ulls ben oberts mirant què està de més o de menys en un moment determinat, què molesta o què resulta més agradable o convinent. Som animals polítics —va dir fa segles Aristòtil—, membres de la “polis”, éssers socials des de la família en què naixem, l’escola a on deprenem, l’àmbit del treball o els espais de la festa i les celebracions.
N’hi ha persones que, independentment del seu coeficient intel•lectual, resulten analfabetes socials enmig d’una situació quotidiana en què han de tractar amb d’altres. No és mala fe sinó un defecte d’atenció i de perspectiva, que es plasma en diferents actituds i graus. Estan los que pequen per defecte: un dessucat, que és curt de paraules, o qui fa el desentès, és a dir, com qui no se n’entera, encara que el tema sigue important. I, per contra, tenim los que es passen de la ratlla creient que ho fan més que bé: xarraires sense control, los que criden i no escolten o els dessoluts, amants d’excessos que fan nosa als del voltant. Un dia se van trobar un dessolut, un desentès i un dessucat al voltant d’una taula d’un bar, i a punt van estar de fer conversa, però no van poder ni ganes tenien. A la vora, quatre o cinc més molt sociables van aconseguir parlar a crits tots alhora, i l’intent conversacional va quedar en monòlegs paral·lels a on cada un reia la seua pròpia gràcia.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de maig del 2012)

Com sabem, el BCE és el banc central de la moneda única europea, l’euro. La seua funció principal consisteix a mantenir el poder adquisitiu de l’euro i, amb això, l’estabilitat de preus en la zona de l’euro. Molt minsa i pobra és la seua funció en períodes de creixement i normalitat, que converteix el BCN en gairebé un nyap en els períodes de crisi. Tenim un exemple ben proper de l’actuació del BCE ben recentment: quins acords o mesures ha pres en la reunió de Barcelona —400 policies per cada assistent— davant l’anguniosa crisi que tant ens afecta a alguns països? Cap ni una, seguir amb el manteniment del tipus d’interès al u per cent i recomanar més i més retallades. Un tipus d’interès que només serveix per a que els bancs puguin refinançar-se, pagant el u per cent, però que el països han d’anar a buscar els diners als “mercats” financers, pagant el que sigui: Alemanya el 0,2 per cent, Espanya i Itàlia entre 5 i 6, Portugal i Irlanda entre el 10-12, Grècia el 20 o 25 per cent (en alguns moment ha arribat al 500 per cent). Altrament dit, Alemanya podria tenir un deute cinc vegades superior al d’Espanya o Itàlia i pagar la mateixa quantitat com a interès. Com han de sortir de la crisi els països més afectats? Per a què serveixen els Bancs nacionals dels estats dels països de la UE? Formen part del gran nyap i prou. O canvien substancialment les funcions i actuació del BCE, o ho tindrem molt magre alguns països per superar la crisi. No té cap sentit que un banc central que té el control d’una divisa, no tingui la capacitat de finançar tots els Estats que formen part d’aquest banc. Per aquesta mancança, són els “mercats” financers mundials el que agafen el poder i actuen amb criteris d’especulació a curt termini, i fan moure el risc cap el país que els interessa més. Tot el que no sigui caminar cap un BCN molt similar al de la Reserva Federal dels Estats Units i amb unes regulacions clares, serà perdre el temps i portar alguns països envers l’aprofundiment de la crisi o a la fallida total.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte19 de maig del 2012)

El passat 26 d’abril a les set de la tarda Arola Editors ens va convidar a assistir a un acte que tot entrellaçant arts i cultura va sobreeixir els paràmetres convencionals de la mera presentació d’una nova publicació. Tal i com hauria d’escaure’s sempre que es parli de l’obra de Joan Brossa, un dels autors més prolífics del nostre segle XX, un dels eixos d’avantguarda a casa nostra, una de les més atractives projeccions internacionals des del si de la Catalunya franquista fins a la darreria del mil•lenni. Aquella tarda, els assistents d’aquest acte vam poder harmonitzar poesia escènica, avantguarda, literatura, exposició plàstica, text i moviment, i criteris d’edició be en funció de continguts, be per cronologies, be per intencions dels creadors pel que fa al moment de composar una obra i pel que fa al moment de decisió en revisar-la. L’acte va ser, doncs, tot un regal pel seu estimulant giravolt intel•lectual. La intenció de tot plegat: des d’aquesta edició d’Arola Editors apropar el teatre de Joan Brossa als lectors i facilitar la tasca a la gent d’escenari. La seu fou al MACBA, al Centre d’Estudis i Documentació del Museu d’Arts Contemporani de Barcelona, on la pròpia plaça dels Àngels per la que s’hi ha d’accedir, ja ens ofereix fora la vitalitat del que veuríem exposat dins, en fer-nos creuar un escenari prou eloqüent de la urbe del segle ja clos, amb els seus grafitis i el seu trànsit de “monopatinadors” incansables. Tot pren sentit. El mateix sentit que per en Joan Brossa tenia el seu particular “enraonar a partir del silenci”. Un sentit que no podem catalitzar amb els paràmetres consensuats pels normatius. Hem d’aprendre a veure-ho amb uns altres ulls, i a copsar-ho sense copsar-ho, a deixar que ens entri, i senzillament, gaudir-ho. Com abans en el més surrealista de Lorca, el més arriscat de Dalí, el més absurd de Beckett, el més…. de…, tants altres valents – no molts, però,- que van saber descompondre la realitat en bocins nous. Aquella tarda vam poder gaudir de tenir a les mans la Poesia escènica I: al voltant de Dau al Set, de Joan Brossa i agrair des de la taula de presentació les intervencions de Jordi Coca, doctor en arts escèniques, dramaturg i autor del primer llibre sobre Brossa l’any 1971 i de molts articles sobre la seva obra, la de Glòria Bordons, curadora del llibre, amb la seva nodridora dialèctica, qui tenia al costat un gran home de teatre, l’Hermann Bonín, i ambdós patrons de la Fundació Joan Brossa, com també hi era l’entranyable presència a darrera hora del gran amic i company de creació de’n Brossa el compositor Josep Mª Mestres Quadreny, i finalment, Mela Dávila, cap del Centre d’Estudis i Documentació del MACBA. Paral•lelament s’havien exposat els manuscrits inèdits del llibre publicat i d’altres documents de l’època. I, per acabar, hi va haver un epíleg sorprenent: la representació d’El pas, una petita peça teatral inèdita de 1946, a càrrec de la interessant interpretació de Laura Aubert, Javier Beltrán, Ricard Farré, David Marcé i Guille Vidal, que molt encertadament ha dirigit en Moisès Maicas -en total coherència del que precisa la poesia escènica-, amb la col•laboració de Toni Giró, Jordi Palà i Anna Tantull en la confecció de l’espai i dels elements.
Una tarda d’escena humana, complerta.
Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de maig del 2012)

Fa un mes escàs que l’editorial saragossana Gara d’Edizions ha publicat Lo libre de Catòia de Joan Bodon, l’obra mestra de la novel•lística occitana contemporània, en versió castellana. És una bona, molt bona notícia, car l’escriptor occità no ho té fàcil per a fer-se conèixer fora del seu país. I això és així perquè l’occità no figura entre el reduït cànon de llengües que tot bon lector sol considerar que n’ha de llegir les noves publicacions, i que són, tret de la llengua pròpia, l’anglès sobretot, i menys l’alemany, el castellà i el francès, i a tot estirar algun títol de d’italià i de les llengües escandinaves. Entre nosaltres hi ha una clara simpatia vers el país veí, especialment en cercles aragonesistes, record potser del gran passat comú, quan la Corona d’Aragó tenia més territoris al continent que no pas a la península, els reis d’Aragó feien poesia en occità i en aquesta llengua legislaven els burgesos de Jaca. Tanmateix fins ara tot això no s’havia manifestat en la traducció d’obres occitanes. La versió castellana de Catòia podria marcar un bon començament. Gara d’Edizions projecta fer una versió aragonesa de Catòia, i si això esdevé realitat, els aragonesos podrem llegir aquesta obra en qualsevol de les nostres llengües – ja fa anys que Catòia s’ha traduït al català, i s’ha reeditat fa poc. A la novel•la s’ hi descriu la vida, al primer terç del segle passat, d’ una família de la petita pagesia de Roerga, darrer representant en aquell país de la Petita Església, una escissió del catolicisme, que mai no ha acceptat el pacte entre Napoleó i el Papat, i que es manté ferma fins al moment actual en la seua fe. L’obra ha tingut dues interpretacions prou diferents: s’hi ha vist, per un cantó, la impossibilitat de la socialització cap a la llibertat en una societat dominada pel fanatisme religiós. Mentre d’altres creuen que la resistència entossudida dels darrers representants de la Petita Església ofereix un paral•lelisme clar amb la difícil situació del occitans. La fi d’Occitània –escriu Robèrt Lafont-, que obsessiona Bodon, s’hi pot llegir en transparència.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de juny del 2012)

Això dels himnes nacionals és un problema. La majoria estan creats contra algú o contra alguna cosa, que de vegades es troba en el mateix país. Normalment s’exalta una visió parcial del país en detriment d’altres visions (també parcials). De vegades els himnes tenen com finalitat anar en contra de altres himnes. La música i la lletra pretén ser majestuosa; en realitat és hipertrofiada i buida, si més no bastant violenta. La finalitat és exaltar i commoure a la gent d’una comunitat d’una manera primitiva e irracional, tenint en compte que, en els himnes, la comunitat es troba per damunt de les persones i de la raó.
Els Segadors és un himne emotiu i bonic, però, malgrat tindre un context de resistència a l’opressió totalment justificat, no pot evitar el caràcter virulent i el fet que s’oposi conceptualment a l’himne espanyol, que és una marxa reial. Tots dos himnes romandran sempre enfrontats. Per resoldre el problema algun dels dos (o els dos) haurien de desaparèixer. També La Marsellesa, musicalment molt notable, té una lletra molt agressiva que resulta ofensiva a tots els estats monàrquics. Però també totes les monarquies defensen un status propi de l’Antic Règim, considerant que hi ha persones superiors a les altres pel seu naixement. Crec que al segle XXI és una ofensa a la racionalitat de l´ésser humà.
La Marcha real (ex Marcha de Granaderos) és un himne exclusivament monàrquic. La seva música és militar: és una marxa per a desfilar (per això tolera molt malament l´incorporació de lletra), i, malgrat que s’ha ralentitzat i reorquestat, és de baixa qualitat musical i poc emotiu. A més a més comporta un problema insoluble: no es pot deslligar-lo de la manipulació que va fer d´ell la dictadura franquista, quan, braç alçat, es cantava emparellat amb allò del Cara el Sol.
Així, doncs, és difícil d’acceptar un himne que és exclusivament monàrquic i militar i que, i -això és un cas únic dins dels països democràtics occidentals- que no s’ha deslligat de l’anterior règim dictatorial.
Mentre no endevinéssim la tecla (com sembla que han fet els asturians amb el seu), això dels himnes és un embolic. I sobren provocacions futboleres!

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de març del 2012)

Em resulta impertinent la seguretat en que molts sabuts afirmen que les òperes tenen poc interès teatral. Voldria aprofitar per donar una mica d’informació del fons teatral de moltes òperes.
Del contingut teatral de l’òpera cal destacar dos aspectes: la qualitat del llibret i la qualitat de la font literària en que es basa (si el llibret no és original).
Els bons llibretistes han de tindre sentit dramàtic i qualitat poètica, així com una eficàcia basada en la síntesi i en l’economia de mitjans. Exemples els trobem en Francesco Busenello, autor de la gran (i teatral) Coronació de Poppea de Monteverdi , Lorenzo da Ponte amb Cosí fan Tutte d´en Mozart (sorprenent i molt actual comèdia), el duet Halévy-Meilhac (Carmen de Bizet) o Hugo Von Hofmansthal, llibretista habitual de Richard Strauss (El Cavaller de la Rosa o Ariadna en Naxos).
Pel que fa a les fonts literàries la llista seria inacabable: Eurípides (Les Ifigènies de Gluck o la Medea de Cherubini), Virgili (Els Troians de Berlioz), Beaumarchais (El Barber de Sevilla) Víctor Hugo (Ernani o Rigoletto de Verdi), Goethe (Faust de Gounod o Werther de Massenet), Schiller (sobre tot d’extraordinària Don Carlo de Verdi), Walter Scott (Lucia de Lamermoor) o més contemporanis com Wilde (Salomé), Apollinaire, Cocteau, Ostrowsky (Katia Kabanova de Jànacek), Puixkin (Tchaikowsky-Mussorgsky), Maeterlink (Pélléas et Mélisande de Debussy), Melville (Billy Budd de Britten), Brecht, T.Mann (La Mort a Venècia de Britten), Ghelderode (Le Grand Macabre de Ligeti) o Tolsoi (Guerra i Pau de Prokofiev). Sobre tot Shakespeare, que alguna cosa sabria de teatre: Macbeth de Verdi, Romeo i Julieta de Gounod, El Somni d’una nit d’estiu de Britten o la magnífica Lear d’Aribert Reimann.
Quan els dos aspectes (gran llibretista i gran escriptor) s’ajunten, el nivell assolit és excels: Da Ponte-Beaumarchais a Les Noces de Figaro; Da Ponte-Molière a Don Giovanni; A.Berg-Büchner o Wedekind (Wozzeck i Lulú respectivament), Hofmansthal-Sófocles (Electra de Strauss) o les dos joies d´en Verdi: Otello i Falstaff, de d’infal•lible tàndem teatral Arrigo Boito-Shakespeare.
I finalment Wagner, potser no un escriptor genial, però els llibrets dels seus drames són perfectes per la seva música.
Com veieu hi ha per a triar.

Antonio Bengochea