(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de març del 2012)
Em resulta impertinent la seguretat en que molts sabuts afirmen que les òperes tenen poc interès teatral. Voldria aprofitar per donar una mica d’informació del fons teatral de moltes òperes.
Del contingut teatral de l’òpera cal destacar dos aspectes: la qualitat del llibret i la qualitat de la font literària en que es basa (si el llibret no és original).
Els bons llibretistes han de tindre sentit dramàtic i qualitat poètica, així com una eficàcia basada en la síntesi i en l’economia de mitjans. Exemples els trobem en Francesco Busenello, autor de la gran (i teatral) Coronació de Poppea de Monteverdi , Lorenzo da Ponte amb Cosí fan Tutte d´en Mozart (sorprenent i molt actual comèdia), el duet Halévy-Meilhac (Carmen de Bizet) o Hugo Von Hofmansthal, llibretista habitual de Richard Strauss (El Cavaller de la Rosa o Ariadna en Naxos).
Pel que fa a les fonts literàries la llista seria inacabable: Eurípides (Les Ifigènies de Gluck o la Medea de Cherubini), Virgili (Els Troians de Berlioz), Beaumarchais (El Barber de Sevilla) Víctor Hugo (Ernani o Rigoletto de Verdi), Goethe (Faust de Gounod o Werther de Massenet), Schiller (sobre tot d’extraordinària Don Carlo de Verdi), Walter Scott (Lucia de Lamermoor) o més contemporanis com Wilde (Salomé), Apollinaire, Cocteau, Ostrowsky (Katia Kabanova de Jànacek), Puixkin (Tchaikowsky-Mussorgsky), Maeterlink (Pélléas et Mélisande de Debussy), Melville (Billy Budd de Britten), Brecht, T.Mann (La Mort a Venècia de Britten), Ghelderode (Le Grand Macabre de Ligeti) o Tolsoi (Guerra i Pau de Prokofiev). Sobre tot Shakespeare, que alguna cosa sabria de teatre: Macbeth de Verdi, Romeo i Julieta de Gounod, El Somni d’una nit d’estiu de Britten o la magnífica Lear d’Aribert Reimann.
Quan els dos aspectes (gran llibretista i gran escriptor) s’ajunten, el nivell assolit és excels: Da Ponte-Beaumarchais a Les Noces de Figaro; Da Ponte-Molière a Don Giovanni; A.Berg-Büchner o Wedekind (Wozzeck i Lulú respectivament), Hofmansthal-Sófocles (Electra de Strauss) o les dos joies d´en Verdi: Otello i Falstaff, de d’infal•lible tàndem teatral Arrigo Boito-Shakespeare.
I finalment Wagner, potser no un escriptor genial, però els llibrets dels seus drames són perfectes per la seva música.
Com veieu hi ha per a triar.
Antonio Bengochea