La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 10 de març del 2012)

Un dia d’estiu del 1802 n’Uriaga, un jove tasmanià de la costa sud-est, va veure una nau que passava prop. En desembarcaren una dotzena de persones. N’Uriaga havia sentit parlar d’aquella gent de pell rosada, que tenia una llança de foc extremadament perillosa amb què havien mort alguns del seu clan i n’havien robat les dones. També deien que no tots eren tan perillosos i que s’hi podia tenir tracte i intercanviar productes. N’Uriaga dubtava, però finalment va decidir, amb dos companys, a acostar-se als forasters. Quan foren a una distància prudencial van deixar a terra les llances, i els altres van fer el mateix amb les llances de foc. Aleshores es van barrejar entre ells i van baratar productes, entenent-se majoritàriament per gests, perquè la llengua dels forasters era inintel•ligible i sabien poquíssimes paraules de tasmanià. Un d’ells sobre una pell molt fina va fer unes marques que li va mostrar i que n’Uriaga no va acabar d‘entendre. Al cap d’una estona una mica llarga Uriaga i els seus companys se’n van anar, i aquella gent va tornar a la nau. Era una nau francesa que havia arribat a Tasmània per a estudiar-hi la flora i fauna, dreçar-ne mapes i descriure’n la cultura dels habitants. El retrat que un dibuixant francès va fer de n’Uriaga sortosament s’ha conservat. Aquesta trobada va ser la darrera de les poques pacífiques entre tasmanians i europeus. Un any més tard els britànics ocuparen l’illa i hi van portar soldats i colons, que durant trenta anys es van dedicar a assassinar els cinc mil tasmanians amb la brutalitat més espantosa. Passats aquests trenta anys solament quedaven vius 250 tasmanians, que foren internats en camps de concentració on va anar morint. Alguns mestissos, descendents de tasmanianes i de caçadors anglesos de foques, són els únics que han sobreviscut. De la llengua i cultura tasmaniana se’n sap ben poca cosa. El genocidi dels tasmanians ha estat segurament els més complert en la història de la humanitat. Val la pena recordar que d’aquest genocidi, i d’altres de semblant, se’n diu oficialment descubrimiento i encuentro de culturas.
Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de febrer del 2012)

Estic escrivint un llarg article sobre els béns de Sixena, i només començar a preparar-lo llegeixo que la secular decadència del Monestir de Santa Maria de Sixena començà amb els Trastàmara, després hi vingueren les desamortitzacions i al 1936, l’incendi i la destrucció. Al veure escrit “dinastia dels Trastàmara”, automàticament penso en Martí I l’Humà, l’últim rei del Regne d’Aragó que morí l’any 1410 sense descendència. Cap commemoració s’ha fet honorant l’últim monarca aragonès. Com va escriure Ramon Mur: “Martí I l’Humà, humà, però oblidat”. I sense solució de continuïtat penso en la Concòrdia d’Alcanyís del 1412 i després en el Compromís de Casp. Aquest any, per a commemorar el 600 aniversari de la Concòrdia, s’ha celebrat el 15 de febrer el Ple de les Corts d’Aragó a Alcanyís i una recepció al Parador de la Concòrdia, “por todo lo alto” —com es va dir des de l’Ajuntament d’Alcanyís—, amb la participació de totes les institucions: el Justícia d’Aragó, les Corts, la Comarca i l’Ajuntment. Tothom va parlar dels valors del diàleg, del seny i la justícia que des de la concòrdia va acabar en el compromís, tot i que, ningú se’n recordà de lloar l’últim rei d’Aragó, Martí l’Humà, però sí de reconèixer l’exemple, com va dir la senyora Rudi, que van donar tant la Concòrdia com el Compromís en el reconeixement dels drets dels aragonesos. Em pregunto, quins drets dels aragonesos va mantenir Ferran d’Antequera? Recordo ara també un article d’Artur Quintana que qualificava el Compromís de Casp com a “farsa o nyap monumental”, i afegia, “com és ben sabut” Els Trastàmara van estendre les lleis castellanes per Aragó, Catalunya i València, fent desaparèixer part de la cultura i de la llengua: l’aragonès i el català van quedar relegats com a llengua del poble, de la plebs, i el castellà, s’imposà com a llengua de la cort i la noblesa. Sis cents anys han passat i segueix la imposició lingüística, si més no, igual o encara més aferrissada per part, incomprensiblement, d’una part important de la societat aragonesa.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de febrer del 2012)

És un baliga-balaga. Treballa des de que té coneiximent: ja a la primera adolescència sense remunerar, aidant a casa caps de setmana i vacacions, i per sort només acabar la carrera. La família se va esforçar per pagar-li els estudis i ell per traure bones notes, llegir i estudiar idiomes. I per passar-ho bé amb les colles d’amics al poble i a la Universitat. Mentre ocupava un lectorat i coneixia un altre país, va preparar unes oposicions i les va guanyar. S’ha passat la vida fent classes en instituts de Batxillerat i Secundària, uns més tranquils que altres. Durant lo temps lliure va fer una tesi doctoral, recorrent arxius de mitja humanitat. D’ací va passar a la docència universitària, primer compartint-ho amb l’Institut i des de fa un temps en exclusiva, oposició a oposició i sense dixar d’investigar dins de la jornada laboral i fora d’ella. Mentrestant va comprar un pis amb una hipoteca que, calculant, podia pagar amb lo seu sou. Fins ara ha tingut dos cotxes utilitaris, un d’ells de segona mà. Ha viatjat una mica, mirant de conèixer més bocins de món, en funció dels estalvis. Forma part activa d’un parell d’associacions culturals. Creu en l’educació i en la sanitat públiques, que sempre ha utilitzat de manera racional. No practica l’absentisme laboral imaginant malalties. Paga taxes bancàries, les factures i els impostos. Mai ha demanat un crèdit, mai ha viscut per damunt de les seues possibilitats. Ara es desperta cada dia amb notícies contra els funcionaris, amenaces de suprimir lo seu treball o peticions de més esforços per culpa dels que han estirat més lo braç que la manega. Ell no ha afondat los mercats, no ha rebut indemnitzacions milionàries, no cobra pensions vitalícies, no té dietes ni mòbil d’empresa. Tampoc ha construït aeroports sense avions, estacions buides amb trens luxosos, macroedificis i costosos circuits de carreres.
És un baliga-balaga perquè sempre participa en la “festa democràtica” de votar unes llistes tancades amb tararots, lilots, badocs, capçots, que la fan malbé, desconeixedors del seu “ofici” i dels límits de lo just i raonable.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 de febrer del 2002)

L´any 1976 vaig visitar la Fundació Miró per primera vegada, a l’any de la seva inauguració. Els visitants érem, com es diu, tres i el de la guitarra. Ni tan sols hi havia cafeteria.
Joan Miró era en aquella època un nou nat. Ens havíem enterat que era molt prestigiós arreu del món i que havia viscut un exili interior al seu propi país durant tota la dictadura; però el coneixíem com un agüelet infantiloïde que feia ninots de filferro, borrons, taques i espantalls i, de vegades, emprava colors cridaners que resultaven decoratius. Per suposat, en aquella època que no teníem clar ni la democràcia, gairebé tothom afirmava que aquell “art” també el sabien fer els eixerits xiquets de la gent normal.
Avui Miró és un clàssic reconegut a tot el món i la exposició que hi ha ara a Barcelona és visitada per milers de ciutadans que omplen l’edifici de gom a gom, buscant el que diu el títol: l’Escala de l’Evasió.
Doncs sí, una molt bona manera d’evadir-se de la realitat quotidiana, és visitar aquesta extraordinària exposició que ens apropa una mica més aquest artista que tantes vegades ha travessat els límits de la rutina, obrint portes i finestres a la fantasia i al sentiment. Tenaç i honrat com pocs, Miró ens mostra una escala fortament arrelada a la realitat de la seva època, però que ens transporta cap a móns d’una creativitat que ens farà tindre el cervell ben actiu i despert. Tot al contrari d’altres artistes que amb una aparença de realisme formal, ens presenten una realitat mistificada molt allunyada de la autèntica i que només mira al passat.
L’Escala de l’Evasió ens proposa el Miró més compromès amb el seu entorn i que va des de la reivindicació del món camperol, al surrealisme crític dels anys vint, les pintures salvatges dels 30 (una visió dels totalitarismes europeus i premonició de les guerres), o la postguerra espanyola de la sèrie Barcelona, sense oblidar les musicals i poètiques Constel•lacions, les pintures pobres, el món còsmic dels anys 60 o la reflexió sobre els esdeveniments del final del franquisme.
Miró: irrepetible e imprescindible.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de setembre del 2011)

L’editorial Planeta acaba de reeditar, amb pròleg de Pere Gimferrer, Los Trovadores d’en Martín de Riquer, exhaurit des de quasi vint anys. Ens n’hem de felicitar perquè així tornem a disposar d’una de les millors edicions de la lírica occitana —d’on deriva tota la lírica occidental— i, a més, amb l’ajut d’una versió literal castellana. Riquer vol amb aqueixa traducció literal estimular el lector a llegir la lírica occitana en l’original; la seua traducció només pretén ser un ajut, utilíssim sí, però que de cap manera vol substituir la lectura directa del text occità. Penseu també que per a nosaltres, parlants nadius d’una llengua romànica, i en prou de casos d’una o dos més també romàniques, aquesta lectura és especialment fàcil —sempre que siguem capaços de traure’ns de damunt els prejudicis que ens afoguen. A més, tinguem en compte que la llengua occitana és una llengua espanyola, pròpia de la Val d’Aran i oficial a tot Catalunya, i deu trobadors serien ara espanyols, entre ells el nostre rei Alfons II. De les 2.542 composicions que ens han aplegat de la lírica medieval occitana, obra d’uns 350 trobadors, en Riquer n’ha triat 371 de 122 autors, i les ha proveïdes d’abundoses notes biobibliogràfiques, amb comentaris literaris i de detall de cada poeta i composició, enfrontant-se eficaçment amb les dificultats d’uns textos i uns autors dels segles XII i XIII. El tot va precedit d’un estudi general dels trobadors occitans de quasi un centenar de pàgines. Martí de Riquer, que prompte farà els cent anys, ha estat catedràtic de literatures romàniques a Barcelona, membre de les acadèmies de Bones Lletres i de la Lengua, i amb una gran obra, bàsicament medievalista, de les literatures castellanes, catalanes, franceses i occitanes, a més de les del Segle d’Or. A les seues classes, molt suggestives, sempre ha sabut encomanar als deixebles l’entusiasme per les lletres medievals, especialment dels trobadors. De família carlina va lluitar en el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat al costat del sublevats en l’ocupació de Catalunya, i la seua vida té tocs de llegenda, com la que corre sobre el seu braç malmès en batalla.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de setembre del 2011)

A l’edifici més bonic de l’antiguitat —Sthendal dixit— ja l’havia qualificat el gran Miquel Àngel de “disseny angèlic, no humà”. Estem parlant del Panteó de Roma, temple consagrat a tots els deus i construït per ordre de l´emperador Adrià a principis del segle II. Es va edificar en tres o quatre anys. El romàntic Lord Byron el definia amb cinc qualificatius: “senzill, ferm, sever, auster i sublim”. Segons els clàssics dos eren les qualitats d’allò que ells deien “monumental”: senzillesa i grandesa. Va ser el primer temple de l’antiguitat que valorava l’espai interior, que respira espiritualitat i connexió amb el cosmos. En una paraula: humanitat.
 No es pot dir el mateix de la Sagrada Família, temple dedicat a un sol deu. Aquest edifici, que fa 129 anys que és en construcció, mai serà —segons els clàssics— “monumental”, perquè té grandesa, però no senzillesa. Suposo que això al senyor Gaudí poc l’importava. Tampoc a la burgesia o a la cúria religiosa d’aquella època de bonança econòmica. Evidentment la Sagrada Família és sublim (això ningú ho dubta) però no és ni senzill, ni ferm, ni sever, ni auster. Al contrari: és complicat, excessiu, exterior, ostentós i qualsevol cosa menys ferm. Quins valors pot representar aquest espectacular exabrupte?: doncs la vanitat, la supèrbia i l’ostentació de l’ésser humà i d’una religió que potència totes aquestes característiques. En definitiva: un monument notablement impropi de l’època en que vivim, on contínuament es parla d’austeritat. Un monument anacrònic, que no es construeix al servei de l’humanitat; tot al contrari, és l’humanitat la que es posa al servei d’ell. Com a l’època de les grans catedrals medievals, que duraven segles en acabar-se (si s’acabaven) i que no es feien a la mesura de l’ésser humà (considerat, segons aquella mentalitat, indigne d’obres tan sublims), sinó A.M.D.G.: AD MAIOREM GLORIAM DEI.
Possiblement avui Miquel Àngel diria el mateix: “disseny angèlic, no humà”, però amb un altre sentit. Perquè ara som al segle XXI, malgrat que l’església i els seus fans semblen no adunar-se’n.
És definitiu: les obres s’acabaran l’any 2026 (“casualment” el centenari de la mort d’en Gaudí). Meravellós. Molts no han pogut ni podran, jo…hi arribaré?

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte u d’octubre del 2001)

Va existir un temps sense Intereconomies i amb passions interlingüístiques, entre l’últim terç del segle XIX i el primer del XX, quan l’ideal romàntic de recuperar llengües i cultures regionals va originar institucions com l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i l’Estudio de Filología de Aragón (1915). L’EFA, dirigit per Juan Moneva y Puyol, catedràtic de Dret Canònic de la Universitat de Saragossa, va impulsar diversos projectes, com un Diccionario aragonés, que comprenien tot lo territori lingüístic aragonès, és a dir, castellà, català i aragonès, segons ha estudiat María Pilar Benítez a María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (Rolde de Estudios Aragoneses, 2010). Moneva, que té dedicat un cèntric carrer saragossà, era tot un personatge: conservador maurista, catòlic i de geni insuportable —així el retrata Ramon Mur a la introducció a El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado (Cesba, 2008, p. 42)—, havia après lo català llegint cròniques medievals i s’obstinava a parlar-lo i escriure’l als seus amics catalanoparlants com lo citat Membrado, natural de Bellmunt del Mesquí.
Uns anys abans, al 1878, Marcelino Menéndez Pelayo havia guanyat la càtedra de Literatura Espanyola de la Universitat Central de Madrid amb un programa d’història de la literatura que incloïa la castellana, la catalana i la galaica-portuguesa. Lo savi càntabre, que va estudiar los dos primers anys de la llicenciatura a la Universitat de Barcelona, dominava el català i set llengües més. També l’admirava, com demostren les seues paraules a la reina Maria Cristina als Jocs Florals de Barcelona de 1888: “Aquí teniu, Senyora, la llengua catalana brollant dels seus llavis el doll de la paraula harmoniosa i eterna” (Mario Crespo, “Menéndez Pelayo y el catalán”, Alerta, 11-IX-2011). Deixeble i editor de les obres de Milà i Fontanals, amic d’erudits catalans i mallorquins amb qui es va correspondre també en la seua llengua materna, va merèixer denominar durant uns anys lo carrer Torrent de l’Olla del barri de Gràcia barceloní que, més tard, l’Ajuntament, oblidant amistats antigues, va tornar al nom originari. Trobaríem personalitats i actituds similars avui en dia?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de setembre del 2011)

Molts dels grans dramaturgs de la història han estat també poetes. O fins hi tot, primerament grans poetes. Per citar-ne alguns, només alguns, faré crida pel bé de la memòria col•lectiva que ja a l’antiga Grècia els dramaturgs eren nomenats, poetes, des de Sòfocles, i mirem-nos després Shakespeare, o Oscar Wilde, amb Lorca o ara l’Albert Mestres, i, així en podríem anar anotant… I és que el seu amor per la paraula, la seva, més ben dit, reverència, per la paraula, aquella que professen intrínsecament els poetes a l’hora d’atrevir-se a sortir de la mètrica per intentar navega entre les aigües de la Dramàtica, fa que els suri, fins hi tot sense voler, bellesa.
I d’aquesta manera, fem atenció a Cinta Mulet i Grau.
Paraula bella, que d’un text escrit, el fa desitjar ser dit.
Això també és teatre. I diem “també”, expressament, per bé que, sí, el teatre és moltes coses, és, per exemple, conflicte, crítica social, judicis de valor, emocions… i totes elles imprescindibles; però no oblidem -que darrerament sembla que ho fem- que també és paraula. I la paraula que es escrita, i després dita, amb bellesa, ens apropa al plaer, un plaer semblant al que proporciona la música, —mots en lloc de notes per aconseguir melodies, cadències, ritmes, embrancades com estan pel seu parentesc en el si de les arts—, i amb aquest plaer és com se’ns complementa la quintaessencia dimensió del fet teatral.
Amb Cinta Mulet i Grau intuïm aquesta experiència en el transcurs de la seva peça, Qui ha mort una Poeta, tota una capbussada a la Poesia Escènica. I és entre els títols de Teatre Contemporani d’Arola Editors a l’abril del 2007, en la seva acurada col•lecció Textos a part, que s’hi inclou aquest bucle dramàtic de la poetessa d’Horta de Sant Joan. Tres veus de dona desprenen de les seves llagues femenines punyents sagetes. De denuncia. També de ressentiment. I de decepció. Que no per belles, menys doloroses. Retornant-nos aquest valor de paraula, al públic se li oferirien impactes carnals confrontats als impactes sublims: també per la anihilació de la pròpia veu poètica planyent la pròpia poesia i, en equació directe, l’ànima humana, la qual, divaga, perduda. El clam d’aquestes tres veus de dona que en harmònica fusió en fan una, esdevé dramàtic per l’encantament del seu so, pel contingut directe. I poesia, mort i bellesa són prou elements com per omplir bé, tot un escenari, que d’aquesta manera, Cinta Mulet ens porta de la mà, per la seva, d’Escena Humana.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 d’agost del 2011)

Les diputacions provincials s’han posat en qüestió. Vella institució creada al 1836, fruit de l’oposició popular a la invasió francesa de 1808 i les Corts de Cadis, es mirada com un residu inútil en temps de crisi perquè duplica competències i multiplica càrrecs en forma de diputats indirectes elegits entre els regidors municipals.
Per contra, les províncies de 1833 tenen bona salut; són la circumscripció electoral que produïx diputats i senadors estatals i, per tant, garantia de la democràcia directa i l’actual sistema de partits. Los concursos de bellesa, iniciativa empresarial decidida per jurats sui generis i un paripé de votació telemàtica, també són provincials. Però no importa haver nascut a la província en qüestió per a representar-la com a guapo o com a polític. Candidats “cuneros” van repartint-se des de la Restauració lo número u de les llistes de les províncies amb menys consciència identitària, juntament amb los locals, a la caça d’un escó obtingut a base de promeses que programen los imprescindibles assessors de campanya que ningú mai los reclamarà perquè ningú recordarà més avant qui és lo seu diputat. Dones de mides irreals, retocades i hiperblanc sonriure permanent; hòmens depilats i musculats amb roba metrosexual…, tots diuen representar territoris i repetixen altres frases estereotipades intentant provar que els guapos també pensen. No m’agraden eixes fires ràncies de bestiar humà ni en la tradicional versió femenina ni en la seua recent clonació masculina. No m’agraden tampoc les llistes electorals tancades, fruit de l’habilitat personal dins de l’estructura dels partits, ni els diputats que se desentenen dels seus representats quan ja s’han acomodat bé a Madrid.
A la tele apareix sonrient la Miss Espanya Paula Guilló Sempere a punt de marxar cap al Brasil al concurs de Miss Univers 2011. Diu que vol fer un bon paper representant “a la mujer española”; ni rastre de la terra terolana de conveniència a les paraules de Miss Teruel 2010, nascuda a Elx: valdria per a diputada. Posats a triar maneres de representar, preferia les difuntes matrícules de cotxes amb la “TE”.

Maria Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de juliol del 2011)

Del sastre a casa passant pel banc dels acusats. Aquest és el camí que hauria de recórrer el president de la Generalitat Valenciana, Sr. Camps, per un evident delicte de suborn impropi. Després de cinc dies sense dir paraula, el Sr. Rajoy va fer un comunicat on defensa l’honorabilitat del Sr. Camps, perquè “ningú es corromp per tres vestits”, l’honorabilitat d’un mentider, suposo volia dir . Tant d’enrenou només per tres vestits? Que va acceptar els vestits i altres peces, i va mentir, ho sabem ara i ho sabíem abans.
Per què els imputats en el cas de la trama corruptiva Gürtel van fer aquests regals a ell i al altres companys de partit? Per què el Sr. Rajoy no ha tingut mai la valentia, o senzillament l’honradesa, d’enviar a casa el Sr. Camps? Què sap el Sr. Camps que podria fer trontollar la carrera política del Sr. Rajoy? Quina és la veritat dels de Gürtel, del PP de València i el finançament il•legal del partit? El ciutadans tenim dret a saber-ho i els valencians més encara.
Ara tractaran de cercar qualsevol estratagema per evitar les entrades i sortides al jutjat. “Ofrezco mi sacrificio a España”, “soy inocente, completamente inocente” ha declarat fent-se el màrtir. Per a què la pena sigui, de moment, només monetària i mínima, sense inhabilitació política, evitant també una possible pena de presó, els altres s’autoinculpen, “ergo” són culpables.
Hauria d’haver dimitit fa temps. Tant de bo no s’hi hagués presentat a les eleccions… On és el codi ètic del PP? Quina cara més gruixuda! Sempre no els pot sortir bé. Una colla d’impresentables. I els altres tres imputats deixaran també la política?
L’han votat majoritàriament, diuen els del PP. Això no vol dir altra cosa que: o els votants no es creien els presumptes fets delictius del Sr. Camps i dels seus companys , o no els importava perquè ells haguessin fet el mateix.
Ha trigat prou, però aquesta vegada, el Sr. Camps farà el camí del sastre a casa. Passarà pel banc dels acusats? I els valencians seguiran votant majoritàriament el PP?
Jo em pago els vestits,
digué el senyor Camps:
eren els vestits
de feia deu anys.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 d’agost del 2011)

He visitat els Museus Vaticans per quarta vegada i he eixit amb la mateixa sensació que la primera, quan no em deixaven entrar adduint que no tenien canvi.
Els Museus tenen milers de visitants diaris, molts més que qualsevol lloc de la ciutat eterna. Jo només sóc un número. Però puc extraure algunes conclusions:
-És el museu més car que conec amb diferència i no fan cap tipus de descompte si no ets eclesiàstic.
– El visitant no pot triar les seccions a visitar. Hi ha un itinerari fixat que t’obliga a fer uns quants quilòmetres vulguis o no vulguis i a passar pels mateixos llocs. Ho fan per regular la visita de la Capella Sixtina, però no en volen saber res de posar numerus clausus. Aquest sistema fa gairebé impossible visitar bé algunes seccions, que encara ni conec. Això no passa a cap museu.
-Aquesta Capella està sempre plena de gom a gom. No et deixen seure a terra ni a les escales i la manera en que et fan callar, perquè-diuen-que-allò és un lloc sagrat, és humiliant.
-Cada vegada hi ha tancades més seccions al•legant que no tenen prou personal. Per suposat no et donen cap informació.
– És el museu amb més llocs de venda de souvenirs que conec (amb molta diferència). L’església té clar que Jesucrist quan reaccionà tan iradament contra els mercaders del temple, no es referia als mercaders del seu propi Corpus. Per això un amic meu diu d’aquest lloc que és el bordell més ben organitzat que coneix. (I que Miquel Àngel i Rafael em perdonin)
Malgrat tot això, la gent s’obstina en visitar aquest local encara que només siguin a Roma un o dos dies (completant la seva estada amb la Basílica de Sant Pere).
Us puc assegurar que Roma no sols té esglésies, places i monuments meravellosos (tots ho sabeu), si no que té una xarxa de palaus i museus excel•lents, ben organitzats, molt didàctics i a bons preus, la majoria gratuïts per als majors de 65 anys i en els que no cal patir l’excés de supèrbia i falta d’humilitat que destil•la aquest lloc.

Antoni Bengochea