(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 10 de març del 2012)
Un dia d’estiu del 1802 n’Uriaga, un jove tasmanià de la costa sud-est, va veure una nau que passava prop. En desembarcaren una dotzena de persones. N’Uriaga havia sentit parlar d’aquella gent de pell rosada, que tenia una llança de foc extremadament perillosa amb què havien mort alguns del seu clan i n’havien robat les dones. També deien que no tots eren tan perillosos i que s’hi podia tenir tracte i intercanviar productes. N’Uriaga dubtava, però finalment va decidir, amb dos companys, a acostar-se als forasters. Quan foren a una distància prudencial van deixar a terra les llances, i els altres van fer el mateix amb les llances de foc. Aleshores es van barrejar entre ells i van baratar productes, entenent-se majoritàriament per gests, perquè la llengua dels forasters era inintel•ligible i sabien poquíssimes paraules de tasmanià. Un d’ells sobre una pell molt fina va fer unes marques que li va mostrar i que n’Uriaga no va acabar d‘entendre. Al cap d’una estona una mica llarga Uriaga i els seus companys se’n van anar, i aquella gent va tornar a la nau. Era una nau francesa que havia arribat a Tasmània per a estudiar-hi la flora i fauna, dreçar-ne mapes i descriure’n la cultura dels habitants. El retrat que un dibuixant francès va fer de n’Uriaga sortosament s’ha conservat. Aquesta trobada va ser la darrera de les poques pacífiques entre tasmanians i europeus. Un any més tard els britànics ocuparen l’illa i hi van portar soldats i colons, que durant trenta anys es van dedicar a assassinar els cinc mil tasmanians amb la brutalitat més espantosa. Passats aquests trenta anys solament quedaven vius 250 tasmanians, que foren internats en camps de concentració on va anar morint. Alguns mestissos, descendents de tasmanianes i de caçadors anglesos de foques, són els únics que han sobreviscut. De la llengua i cultura tasmaniana se’n sap ben poca cosa. El genocidi dels tasmanians ha estat segurament els més complert en la història de la humanitat. Val la pena recordar que d’aquest genocidi, i d’altres de semblant, se’n diu oficialment descubrimiento i encuentro de culturas.
Artur Quintana