Bernat i Baltrons, Ferran. “La frontera lingüística del català a l’Aragó segons Manuel Milà i Fontanals”, Creus, Imma; Puig, Maite; Veny, Joan R. (ed.) (2010) Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7-11 de setembre de 2009). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
Moret Coso, Hèctor. “Trets del català occidental en la llengua literària de Jesús Moncada”, Creus, Imma; Puig, Maite; Veny, Joan R. (ed.) (2010) Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7-11 de setembre de 2009). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
Fort i Cañellas, Maria Rosa. “Contacte de llengües en documentació medieval del Matarranya”, Creus, Imma; Puig, Maite; Veny, Joan R. (ed.) (2010) Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7-11 de setembre de 2009). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
Acaba de veure la llum un nou llibre de la col•lecció Lo Trill (13) —de l’Associació Cultural del Matarranya—, Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp de Carme Oriol, Pere Navarro i Mònica Sales. Feia més de tres anys que no sortia un nou llibre de l’esmentada col•lecció. Segur que aquesta nova publicació (272 pàgines) despertarà l’interès d’especialistes i lectors en general.
Han estat entrevistades 25 persones dels quatre pobles i s’han seleccionat 507 formes de literatura oral que es presenten transcrites d’acord amb les característiques pròpies del parlar de cadascun d’aquests pobles.
ASCUMA » Blog Archive » Un nou llibre de la col·lecció Lo Trill.
Fraga (Baix Cinca), divendres 11-3-11 i dissabte 12-3-11
Franja i creativitat. Propostes pràctiques i concretes per a viure en català.
Programa:
– Divendres, 11-3-11, Restaurant Sanara (Cegonyer, 18).
21:00: Sopar-tertúlia amb motiu dels 100 números, 10 anys de Temps de Franja a càrrec de Màrio Sasot, director de la revista, i Francesc Ricart, articulista d’opinió.
– Dissabte, 12-3-11, Palau Montcada (c/ St. Josep de Calassanç, 12).
10:00.- Obertura a càrrec de Pep Labat, president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, IEBC.
10:15.- Ponència Llengua, injustícia i veritat a càrrec de Jordi Bilbeny, historiador. Presentarà: Joaquín Paris, professor de l’IES Ramón J. Sender.
11:00.- Ponència L’imaginari col·lectiu a càrrec de Rosa Calafat, lingüista. Presentarà: Hugo Sorolla, estudiant de lingüística.
11:45.- Descans
12:15.- Presentació de Quedem, programa de cohesió social i promoció de la llengua, a càrrec de membres d’Òmnium Cultural de Ponent.
12:45.- Ponència Com es transmet l’amor per la llengua? a càrrec de Josep Maria Terricabras, filòsof. Presentarà: Ramon Camats, filòsof i professor de la UdL.
Organitza: Institut d’Estudis del Baix Cinca.
Col·labora: Fogaril i Calaixera, Òmnium Cultural de Ponent i Casal Jaume I de Fraga.
Programa complementari del cap de setmana:
Dissabte 12-3-11:
16:00: Cafè a càrrec del Casal Jaume I de Fraga en el Sanara.
17:00: Visita per la Fraga antiga. Punt de trobada: rotonda del Sotet.
Diumenge 13-3-11:
10:00: Visita al Museu de la Mina de Mequinensa i altres espais d’interès. Punt de trobada: Museu de la Mina de Mequinensa.
Portada del libro editado por Rolde de Estudios Aragoneses
Los pueblos del Bajo Aragón “que no hablan castellano”
Primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (y II)
Ramón Mur
María Pilar Benítez Marco, en su libro ‘María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón’ al que me refería ayer, cita a varias mujeres del Bajo Aragón que investigaron en el catalán que se habla en muchas poblaciones: “A ese catalán de Aragón, al de Maella, que estudió María Trinidad Bondía Benedicto, y al de Fraga, que investigó, a través de su antroponimia y toponimia, Esther Regina Santamaría Novell, pude volver a acercarme gracias a personas que conocí, en su mayoría, durante mis ocho años de estancia en el lugar donde lo aprendí, en Tamarit de Llitera: Mariona Martínez Dorado, Emma Bravo Santamaría, Ana Domínguez Ibáñez, Juan José Enériz Torres y Maria Dolores Gimeno Puyol”.
Por lo que se refiere al Bajo Aragón, la filóloga de la Universidad de Zaragoza cita a dos mujeres de principios del siglo XX naturales de un pueblo del Mezquín donde nacieron y residen excelentes cultivadores tanto del catalán común como del propio de Aragón. Son Felipa Molins Velilla y Pilar Rebullida Sancho. Ambas fueron colaboradoras del Estudio de Filología de Aragón (EFA) del que era director Juan Moneva y Puyol.
De Pilar Rebullida Sancho, la autora del libro afirma que su “colección de voces del Bajo Aragón no sólo tiene el mérito de ser, hasta el momento, la primera recopilación léxica dialectal conservada realizada por una mujer en nuestra Comunidad, sino de presentar, además, aspectos innovadores con respecto a otras colecciones coetáneas”.
Pilar Rebullida, casada con Miguel Sancho Izquierdo, rector de la Universidad de Zaragoza, realizó fichas para el EFA sobre ‘voces del Bajo Aragón’. Fue un trabajo único hasta entonces y pionero. Me ha resultado especialmente relevante su estudio en dos aspectos. El primero es que en ningún momento llama catalán al habla de los pueblos de los que ella procede y tampoco ‘chapurriau’. Esta última acepción no la he podido encontrar en ninguna de las 240 páginas del libro de María Pilar Benítez Marco. Habría sido del todo entendible que Pilar Rebullida, desde su evidente recelo hacia el catalán, hubiera observado que al habla de estos pueblos las gentes la denominan ‘chapurriau’. Pues ni eso.
En todo caso, no todos los aragoneses de los tiempos del EFA recelaban del catalán. En una carta de Carlos Estevan, vecino de Valdealgorfa, aunque natural de Belmonte, a su tío Juan Pío Membrado se afirma de Juan Moneva que es “incompatible con el género humano y [está] empeñado en hablar catalán”. Por lo visto, el director del EFA y mentor de todas las mujeres aragonesas, pioneras en filología, tenía mal genio pero no daba la espalda al catalán como uno de los tres idiomas de Aragón.
El propio Moneva dirigió a Membrado esta carta en la que se utiliza una ortografía gramatical inequívoca:
“Senyor Joan Píus Membrado i Ejerique.
“Benvolgut amic i compatriota:
“Haig sabut de l’Asamblea municipalista a Barcelona, i encara qu’em trobava llest per anar-hi, ben llegida la seva convocatoria, n’on puc, car no’ns han deixat lloc als sigulars individuus qu’estudiem mes no tenim representación des municipis. Aixó’s remeiaría artificialmente donant-mi una representación: sería peró un curanisme llegt; els pobles tenen d’esser representants per la gent d’ells mateixos.
“Vull, aixó apart, fer constar devant vos, capdevanter del moviment, que no es cap mancament de voluntat ho que’m tè lluny de d’aquixa tasca de ruralisme.
“Molt vostre, Joan.
“Saragossa, lo 14 juny 1914” La carta se conserva en el Archivo Membrado de Belmonte.
Pero lo más llamativo en el trabajo de Pilar Rebullida es la distinción que hace entre los pueblos “que no hablan castellano” y los que sí lo hablan. ¿Había en su época algún pueblo en el Bajo Aragón donde no se hablara castellano? Sí y no. Ella hace esta distinción por reminiscencias históricas. Es decir, que hasta que no se inició la alfabetización, a principios del siglo XX, justamente en su época, en los pueblos que hoy llamamos bilingües sólo se hablaba un idioma y ese tal no era el castellano. Mas tarde llegó la escolarización universal de la población al medio rural y ésta se hizo sólo en castellano. A partir de ese momento, en los pueblos catalanohablantes se sabía utilizar los dos idiomas, aunque sólo en uno de ellos, en castellano, se sabía leer y escribir, además.
Pero la distinción que hace Pilar Rebullida ni siquiera hoy es un disparate. Es decir, que hoy se puede hacer la observación de que hay pueblos en el Bajo Aragón en que no se habla castellano. Se pregona en castellano, el culto católico se celebra en castellano, el médico atiende en castellano, el boticario también despacha medicamentos en castellano y los maestros de escuela enseñan mayormente en y el castellano. Pero lo que es hablar, hablar en la calle y a todas horas, los vecinos de muchos pueblos del Mezquín, del Bergantes y del Matarranya, no hablan, es verdad, en castellano.
__________ Información de ESET NOD32 Antivirus, versión de la base de firmas de virus 5356 (20100810) __________
ESET NOD32 Antivirus ha comprobado este mensaje.
Los pueblos del Bajo Aragón que “no hablan castellano” | Entre pàginas.
Acaba de veure la llum un nou llibre de la col•lecció Lo Trill (13) —de l’Associació Cultural del Matarranya—, Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp de Carme Oriol, Pere Navarro i Mònica Sales. Feia més de tres anys que no sortia un nou llibre de l’esmentada col•lecció. Segur que aquesta nova publicació (272 pàgines) despertarà l’interès d’especialistes i lectors en general.
Han estat entrevistades 25 persones dels quatre pobles i s’han seleccionat 507 formes de literatura oral que es presenten transcrites d’acord amb les característiques pròpies del parlar de cadascun d’aquests pobles.
ASCUMA » Blog Archive » Un nou llibre de la col·lecció Lo Trill.
La próxima actividad de ZARAGOZA LINGÜÍSTICA tendrá lugar el martes 22 de febrero a las 18:00h en la Sala de Juntas de la Facultad de Filosofía y Letras. En esta ocasión contaremos con la Dra. María Teresa Moret (de la Universidad de Zaragoza), quien impartirá la conferencia titulada El reto de la lingüística histórica: conocer la lengua que hablaban nuestros antepasados. Oralidad y escritura en textos medievales aragoneses Es imposible conocer la historia de un pueblo sin estudiar sus fuentes, preservadas durante siglos en archivos donde se conserva un rico patrimonio documental que continúa a la espera de que los estudiosos de diferentes ámbitos del saber lo analicen y lo den a conocer. Uno de los inconvenientes con los que se encuentra el lingüista al intentar analizar, por ejemplo, las grafías de una época como la medieval, se halla no tanto en la propia lengua escrita, sino en lo poco que conocemos acerca de la correspondiente lengua hablada que los textos de la época estudiada representan o pretenden representar. Si bien es cierto que lengua escrita y lengua hablada van íntimamente unidas, no debe olvidarse que la primera no es más que un intento ?siempre parcial e insuficiente? de representar la segunda, ya que ésta abarca particularidades bien heterogéneas de entre las cuales la lengua escrita elige exclusivamente las que considera oportunas. Para dar muestra de todo ello, tomaremos como modelo un texto ribagorzano del s. xiv, testimonio del contacto de lenguas que debió existir en todo el territorio al que hace referencia el manuscrito, más allá de los límites actuales. Nuestro objetivo será, en primer lugar, tratar de justificar cuáles han sido las circunstancias de este contacto de lenguas en determinados momentos de la redacción, condicionados, por un lado, por el propio escribano y, por otro, por la representación ?no siempre consciente? que deriva del uso del estilo directo e indirecto que revela el texto. En segundo lugar, daremos cuenta de estas interferencias lingüísticas a partir del análisis de diferentes rasgos morfosintácticos y grafico-fonéticos que nos permitirán caracterizar la lengua del este documento. Esperamos que os resulte interesante nuestra oferta y que podáis acudir a esta cita que, como suele ser habitual en ZL, es de entrada libre y gratuita
Fraga (Baix Cinca), divendres 11-3-11 i dissabte 12-3-11
Franja de Ponent i creativitat. Propostes pràctiques i concretes per a viure en català.
Programa:
– Divendres, 11-3-11, Restaurant Sanara (Cegonyer, 18).
21:00: Sopar-tertúlia amb motiu dels 100 números, 10 anys de Temps de Franja a càrrec de Màrio Sasot, director de la revista, i Francesc Ricart, articulista d’opinió.
– Dissabte, 12-3-11, Palau Montcada (c/ St. Josep de Calassanç, 12).
10:00.- Obertura a càrrec de Pep Labat, president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, IEBC.
10:15.- Ponència Llengua, injustícia i veritat a càrrec de Jordi Bilbeny, historiador. Presentarà: Joaquín Paris, professor de l’IES Ramón J. Sender.
11:00.- Ponència L’imaginari col·lectiu a càrrec de Rosa Calafat, lingüista. Presentarà: Hugo Sorolla, estudiant de lingüística.
11:45.- Descans
12:15.- Presentació de Quedem, programa de cohesió social i promoció de la llengua, a càrrec de membres d’Òmnium Cultural de Ponent.
12:45.- Ponència Com es transmet l’amor per la llengua? a càrrec de Josep Maria Terricabras, filòsof. Presentarà: Berta Menén, estudiant de psicopedagogia.
Organitza: Fogaril i Calaixera i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. Amb el suport d’Òmnium Cultural de Ponent i la col·laboració del Casal Jaume I de Fraga.
Programa complementari del cap de setmana:
Dissabte 12-3-11:
16:00: Cafè a càrrec del Casal Jaume I de Fraga en el Sanara.
17:00: Visita per la Fraga antiga. Punt de trobada: rotonda del Sotet.
Diumenge 13-3-11:
10:00: Visita al Museu de la Mina de Mequinensa i altres espais d’interès. Punt de trobada: plaça de l’Ajuntament de Mequinensa.
Nota: Totes les propostes són de franc.
Per fer nit a Fraga:
1.- Hotel Casanova, Av. Madrid 54, 974 471990.
2.- Pensió Trèbol, Av. Aragó 9, 974 471533.
Este viernes 22 de octubre presentaré en el Centro Aragonés de Barcelona a las 19:30 h. el libro que he realizado durante años sobre María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón y en el que se recoge información inédita sobre estas pioneras de nuestras lenguas, sobre su obra también desconocida y, sobre todo, sobre María Moliner y su vinculación con la Filología Aragonesa.
Font: Maria Pilar Benítez
Lenguas propias de Aragón: Procesos de revitalización social
Director: José Enrique Gargallo Gil. Profesor Titular de Filología Románica de la Universidad de Barcelona
Secretaria: Mª del Carme Alcover Pinós. Técnica Asesora del Gobierno de Aragón.
20 y 21 de octubre de 2010
Miércoles, 20 de octubre
10:00 Conferencia inaugural. Las lenguas de Aragón en su contexto romance. José Enrique Gargallo Gil. Profesor Titular de Filología Románica de la Universidad de Barcelona.
11:30 Las lenguas propias de Aragón y su ordenamiento jurídico. Mª del Carme Alcover Pinós. Técnica Asesora del Gobierno de Aragón.
13:00 Presencia del catalán en documentación notarial aragonesa: siglos XIV y XV. María Rosa Fort Cañellas. Profesora Titular de la Universidad de Zaragoza. María Teresa Moret Oliver. Profesora Ayudante de la Universidad de Zaragoza.
16:30 Café literario. Literatura y escritura en lenguas minoritarias. Con Mª Victoria Nicolás, Anchel Conte, Susanna Barquín y Juli Micolau (escritores). Recital poético.
Jueves, 21 de octubre
10:00 Aportación de la toponimia para un mejor conocimiento del aragonés Jesús Vázquez Obrador. Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza.
11:30 Mesa redonda. La producción cultural y artística: Perspectivas de futuro. Antón Abad (músico), Mario Sasot (editor),
Ángel Vergara (productor musical), Pilar Benítez (escritora).
13:00 Clausura. Juan José Vázquez Casabona. Viceconsejero de Cultura del Gobierno de Aragón. Actuación musical.
Dar a conocer el valor de la diversidad lingüística de las lenguas minoritarias del mundo en una sociedad global.
INTERÉS ACADÉMICO Y SOCIAL
Las lenguas y modalidades lingüísticas de Aragón constituyen una de las manifestaciones más destacadas del patrimonio histórico y cultural aragonés. En este encuentro se pretende ofrecer un mejor conocimiento de éstas a la ciudadanía aragonesa, como muestra del Aragón plurilingüe, y ofrecer un foro de debate acerca de la nueva realidad sociolingüística aragonesa surgida de la aprobación de la Ley de Lenguas.
Escuela Politécnica Superior. Sede UIMP Pirineos. www.uimp.es
Ctra de Cuarte s/n 22071 Huesca
Tel.: 974 239 300, Ext. 853002 – Fax: 974 239 302
Correo electrónico: gestuimp@unizar.es
http://www.uimp.es/blogs/pirineos/
Solicitud de matrícula: www.uimp.es/estudiantes/matriculacion-pirineos.html hasta el 19 de octubre de 2010
Precio: 72 €. Solicitud de becas: http://www.uimp.es/estudiantes/becas-pirineos.html Plazo hasta el 8 de octubre de 2010. Código: 60UQ
El Català en la intersecció de fronteres (lingüístiques i polítques): la Franja d’Aragó i el Carxe de Múrcia
Escudero Medina, Consuelo
| Matèries: | Català – Aspectes socials – Carxe (Múrcia) Català – Aspectes socials – Franja de Ponent |
| P. 383-401 |
mitjançantPortal de Publicacions.
Conferències
Universitat Rovira i Virgili (URV)
Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l’Ebre (CNLTE)
El Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i el Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l’Ebre (CNLTE) organitzen la conferència “Aproximació al català de la diòcesi de Tortosa”, a càrrec del Dr. Pere Navarro, professor titular de la URV, que tindrà lloc el dijous 30 de setembre, a les 18.00 hores, a la Universitat Rovira i Virgili (c/ Teodor González, 43. 1r pis. Tortosa).
Amb aquest acte, inclòs en la programació del Campus Extens-Antena Cultural de la URV, s’obrirà el període 2010-2011 dels cursos de català per a adults a les Terres de l’Ebre.
La Franja: problemàtica i directrius d’ estudi
Més d’un cop el professor Ramon Sistac, des de les pàgines de la benemèrita revista “Temps de Franja” i de manera força irònica, ha fet referència als “franjòlegs” i als “frangistes”. Aquests, al seu torn,es dividirien entre els “frangistes homologats” i els simples “frangistes”; els primers haurien fet de la Franja el seu “modus vivendi”, mentre que els segons actuarien a estones lliures, per a exercir la seva afició. En puritat, i etimològicament, els franjòlegs serien els qui, d’una manera objectiva, cultivarien el “saber” de la Franja, mentre que els “frangistes” serien únicament els “partidaris de la Franja”, els qui treballarien per la seva millora -se suposa-; de la mateixa manera que un ecòleg és un entès en ecologia i un ecologista és un mer “fan” de les idees de matriu ecològica i n’afavoreix la implantació, sense assegurar-se, però, de la seva objectivitat i cientificitat. Quant a la categoria de “frangista homologat”, per entendre’ns, es pot dir que únicament ha estat ostentada per cert personatge polifacètic fins fa poc resident a la Franja i conegut a bastament. Pel que fa als simples “frangistes”, hi ha de tot: ciutadans normals del carrer -certament, millor informats que alguns conciutadans seus-, erudits locals, periodistes, historiadors, professors universitaris -principalment del xcamp de la lingüistica i d’allò que abans es deia “les humanitats”, tot passant per polítics i escriptors. Alguns dels esmentats, òbviament els qui tenen més bagatge científic, són també “franjòlegs”, ja que combinen l’entusiasme dels “frangistes” amb l’objectivitat i el saber.
Ironies a banda, és ben cert que arribar a poder analitzar i comprendre la Franja d’una manera serena i objectiva i amb una certa cientificitat, així com dissenyar propostes d’actuació adequades, tampoc no és a l’abast de tothom, tant per la complexitat com per la singularitat de la realitat frangenca.
Per poder “entendre” mínimament” la Franja cal recòrrer a un variat conjunt de matèries que entre si es complementen i interrelacionen.
Cal partir en primer lloc “de la terra”; per tant ens cal acudir a la geografia física, sense caure en un determinisme exagerat però tampoc sense tancar els ulls als condicionants directament relacionats amb el territori i amb el clima. D’altra banda, en aquest territori hi habita una determinada comunitat humana, que estableix fluxes, resideix a determinats nuclis, viu d’unes determinades activitats i té unes característiques socials pròpies; per tant, necessitàrem l’ auxili de la geografia humana ( i de totes les seves branques: i ciències
auxiliars;: geografia econòmica, geografia cultural, demografia, etc.
…). I si fem abstracció del suport geogràfic, de la sociologia i l’antropologia, que ens poden donar llum des de les caracterítiques dels diferents estrats socials al patrimoni cultural material de la societat frangenca. I, evidentment!, necessitarem recòrrer a la filologia i a la història per analitzar les viscissituds dels pobladors de la Franja al llarg del temps i per conèixer en profunditat les característiques, singulars i comunes, dels seus parlars i del seu estat actual.
Una disciplina bàsica, a hores d’ara, per a l’ estudi de la Franja, la constitueix la politologia, que ens permet analitzar l’adscripció política dels seus habitants i com s’articulen i participen en relació als diversos nivells de representació política. Una anàlisi que inevitablement ens duu a recòrrer a la sociologia, i a la sociolingüística…
No ens podem deixar tampoc l’ estudi de les mentalitats, o la psicologia, en els seus vessants social i etnològic, dels quals és un bon coneixedor el psicòleg Quim Gibert, resident a Fraga, qui ens ha explicat la psicologia dels usuaris de llengües minoritzades i ens ha donat eines per poder resistir.
I encara es podria recòrrer a alttres matèries, tot i que bàsicament les més adequades venen a ser les anteriorment ressenyades; les quals ens servirien no tan sols per al coneixement específic de la nostra Franja, sinó també altres “franges” i altres realitats més extenses en relacióa les “franges” i amb les mateixes característiques culturals. Així, les “franges”, juntament amb les “porcions” (per exemple la Val d’ Aran) i els “enclavaments” (per exemple l’Alguer), constituïrien aquelles parts perifèriques de determinats espais culturals homogenis separades per un tipus o altre de línia o espai interposat d’un territori més ampli amb les mateixes característiques culturals.
Uns espais descrits tots per la geografia cultural i, des d’un àmbit polític, per la politologia, concretament des d’aquella parcel·la que es dedica a l’ estudi de les realitats nacionals i de les variables que incideixen en la configuració -o no- d’aquestes realitats -lligades indisolublement a aspectes culturals- a nivell mundial.
Aquesta parcel.la no seria cap més altra que la “nacionologia”, la qual, lluny de premises i controvèrsies intencionades ens hauria de proporcionar unes eines i paràmetres comuns per analitzar de manera objectiva els diversos fets nacionals arreu del món, que tot i la seva singularitat, com qualsevol ens amb existència pròpia no deixen de mostrar un seguit de variables i trets comuns, que en combinar-se donen lloc a les diferents realitats, a l’Europa Occidental, a l’Àftrica, a la Polinèsia o a l’Àsia Central… Precisament en aquesta direcció s’orientarien els estudis duts a terme per Montserrat Guibernau, nascuda a Vilanova i la Geltrú i doctora en teoria social i política per la universitat de Cambridge, una de les màximes autoritats mundials en l’estudi del fet nacional.
Un cop acotats els diversos camps d’ estudi, ressenyats els sabers que ens poden auxiliar i dotats dels adequats instrumenst d’anàlisi, tant per a l’estudi de la nostra Franja com de la resta de “franges” del món, ja res no ens hauria d’ impedir endinsar-nos plenament en la recerca “franjològica”, sense prestar atenció a influències deformadores que no busquen més que afavorir interessos fàctics i caciquils de tota mena al marge de la menor objectivitat. Però, és clar, tampoc no n’hi ha prou amb la bona voluntat de certes persones; perquè hi hagi una activitat científica continuada i amb rigor és necessari l’existència d’entitats i institucions que s’hi dediquin. I pel que fa a la Franja, sense una col·laboració decidida dels poder públics, i menys encara amb l’actual inhibició!, això és pràcticament impossible. Malgrat tot, com va dir Galileu a la fi del seu procès en referència a la terra: “però es mou”…
Joaquim Torrent
Portada del libro editado por Rolde de Estudios Aaragoneses
Los pueblos del Bajo Aragón “que no hablan castellano”
Primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (y II)
Ramón Mur
María Pilar Benítez Marco, en su libro ‘María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón’ al que me refería ayer, cita a varias mujeres del Bajo Aragón que investigaron en el catalán que se habla en muchas poblaciones: “A ese catalán de Aragón, al de Maella, que estudió María Trinidad Bondía Benedicto, y al de Fraga, que investigó, a través de su antroponimia y toponimia, Esther Regina Santamaría Novell, pude volver a acercarme gracias a personas que conocí, en su mayoría, durante mis ocho años de estancia en el lugar donde lo aprendí, en Tamarit de Llitera: Mariona Martínez Dorado, Emma Bravo Santamaría, Ana Domínguez Ibáñez, Juan José Enériz Torres y Maria Dolores Gimeno Puyol”.
Por lo que se refiere al Bajo Aragón, la filóloga de la Universidad de Zaragoza cita dos mujeres de principios del siglo XX naturales de un pueblo del Mezquín donde nacieron y residen excelentes cultivadores tanto del catalán común como del propio de Aragón. Son Felipa Molins Velilla y Pilar Rebullida Sancho. Ambas fueron colaboradoras del Estudio de Filología de Aragón (EFA) del que era director Juan Moneva y Puyol.
De Pilar Rebullida Sancho, la autora del libro afirma que su “colección de voces del Bajo Aragón no sólo tiene el mérito de ser, hasta el momento, la primera recopilación léxica dialectal conservada realizada por una mujer en nuestra Comunidad, sino de presentar, además, aspectos innovadores con respecto a otras colecciones coetáneas”.
Pilar Rebullida, casada con Miguel Sancho Izquierdo, rector de la Universidad de Zaragoza, realizó fichas para el EFA sobre ‘voces del Bajo Aragón’. Fue un trabajo único hasta entonces y pionero. Me ha resultado especialmente relevante su estudio en dos aspectos. El primero es que en ningún momento llama catalán al habla de los pueblos de los que ella procede y tampoco ‘chapurriau’. Esta acepción no la he podido encontrar en ninguna de las 240 páginas del libro de María Pilar Benítez Marco. Habría sido del todo entendible que Pilar Rebullida, desde su evidente recelo hacia el catalán, hubiera observado que al habla de estos pueblos las gentes la denominan ‘chapurriau’. Pues ni eso.
En todo caso, no todos los aragoneses de los tiempos del EFA recelaban del catalán. En una carta de Carlos Estevan, vecino de Valdealgorfa, aunque natural de Belmonte, a su tío Juan Pío Membrado se afirma de Juan Moneva que es “incompatible con el género y [está] empeñado en hablar catalán”. Por lo visto, el director del EFA y mentor de todas las mujeres aragonesas, pioneras en filología, tenía mal genio pero no daba la espalda al catalán como uno de los tres idiomas de Aragón.
El propio Moneva dirigió a Membrado esta carta en la que se utiliza una ortografía gramatical inéquivoca:
“Senyor Joan Píus Membrado i Ejerique.
“Benvolgut amic i compatriota:
“Haig sabut de l’Asamblea municipalista a Barcelona, i encara qu’em trobava llest per anar-hi, ben llegida la seva convocatoria, n’on puc, car no’ns han deixat lloc als sigulars individuus qu’estudiem mes no tenim representación des municipis. Aixó’s remeiaría artificialmente donant-mi una representación: sería peró un curanisme llegt; els pobles tenen d’esser representants per la gent d’ells mateixos.
“Vull, aixó apart, fer constar devant vos, capdevanter del moviment, que no es cap mancament de voluntat ho que’m tè lluny de d’aquixa tasca de ruralisme.
“Molt vostre, Joan.
“Saragossa, lo 14 juny 1914” La carta se conserva en el Archivo Membrado de Belmonte.
Pero lo más llamativo en el trabajo de Pilar Rebullida es la distinción que hace entre los pueblos “que no hablan castellano” y los que sí lo hablan. ¿Había en su época algún pueblo en el Bajo Aragón donde no se hablara castellano? Sí y no. Ella hace esta distinción por reminiscencias históricas. Es decir, que hasta que no se inició la alfabetización, a principios del siglo XX, justamente en su época, en los pueblos que hoy llamamos bilingües sólo se hablaba un idioma y ese tal no era el castellano. Mas tarde llegó la escolarización universal de la población al medio rural y ésta se hizo sólo en castellano. A partir de ese momento, en los pueblos catalanohablantes se sabía utilizar los dos idiomas, aunque sólo en uno de ellos, en castellano, se sabía leer y escribir, además.
Pero la distinción que hace Pilar Rebullida ni siquiera hoy es un disparate. Es decir, que hoy se puede hacer la observación de que hay pueblos en el Bajo Aragón en que no se habla castellano. Se pregona en castellano, el culto católico se celebra en castellano, el médico atiende en castellano, el boticario también despacha medicamentos en castellano y los maestros de escuela enseñan mayormente en y el castellano. Pero lo que es hablar, hablar en la calle y a todas horas, los vecinos de muchos pueblos del Mezquín, del Bergantes y del Matarranya, no hablan, es verdad, en castellano.
Los pueblos del Bajo Aragón que “no hablan castellano” | Entre pàginas.
Portada del libro editado por Rolde de Estudios Aaragoneses
Los pueblos del Bajo Aragón “que no hablan castellano”
Primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (y II)
Ramón Mur
María Pilar Benítez Marco, en su libro ‘María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón’ al que me refería ayer, cita a varias mujeres del Bajo Aragón que investigaron en el catalán que se habla en muchas poblaciones: “A ese catalán de Aragón, al de Maella, que estudió María Trinidad Bondía Benedicto, y al de Fraga, que investigó, a través de su antroponimia y toponimia, Esther Regina Santamaría Novell, pude volver a acercarme gracias a personas que conocí, en su mayoría, durante mis ocho años de estancia en el lugar donde lo aprendí, en Tamarit de Llitera: Mariona Martínez Dorado, Emma Bravo Santamaría, Ana Domínguez Ibáñez, Juan José Enériz Torres y Maria Dolores Gimeno Puyol”.
Por lo que se refiere al Bajo Aragón, la filóloga de la Universidad de Zaragoza cita dos mujeres de principios del siglo XX naturales de un pueblo del Mezquín donde nacieron y residen excelentes cultivadores tanto del catalán común como del propio de Aragón. Son Felipa Molins Velilla y Pilar Rebullida Sancho. Ambas fueron colaboradoras del Estudio de Filología de Aragón (EFA) del que era director Juan Moneva y Puyol.
De Pilar Rebullida Sancho, la autora del libro afirma que su “colección de voces del Bajo Aragón no sólo tiene el mérito de ser, hasta el momento, la primera recopilación léxica dialectal conservada realizada por una mujer en nuestra Comunidad, sino de presentar, además, aspectos innovadores con respecto a otras colecciones coetáneas”.
Pilar Rebullida, casada con Miguel Sancho Izquierdo, rector de la Universidad de Zaragoza, realizó fichas para el EFA sobre ‘voces del Bajo Aragón’. Fue un trabajo único hasta entonces y pionero. Me ha resultado especialmente relevante su estudio en dos aspectos. El primero es que en ningún momento llama catalán al habla de los pueblos de los que ella procede y tampoco ‘chapurriau’. Esta acepción no la he podido encontrar en ninguna de las 240 páginas del libro de María Pilar Benítez Marco. Habría sido del todo entendible que Pilar Rebullida, desde su evidente recelo hacia el catalán, hubiera observado que al habla de estos pueblos las gentes la denominan ‘chapurriau’. Pues ni eso.
En todo caso, no todos los aragoneses de los tiempos del EFA recelaban del catalán. En una carta de Carlos Estevan, vecino de Valdealgorfa, aunque natural de Belmonte, a su tío Juan Pío Membrado se afirma de Juan Moneva que es “incompatible con el género y [está] empeñado en hablar catalán”. Por lo visto, el director del EFA y mentor de todas las mujeres aragonesas, pioneras en filología, tenía mal genio pero no daba la espalda al catalán como uno de los tres idiomas de Aragón.
El propio Moneva dirigió a Membrado esta carta en la que se utiliza una ortografía gramatical inéquivoca:
“Senyor Joan Píus Membrado i Ejerique.
“Benvolgut amic i compatriota:
“Haig sabut de l’Asamblea municipalista a Barcelona, i encara qu’em trobava llest per anar-hi, ben llegida la seva convocatoria, n’on puc, car no’ns han deixat lloc als sigulars individuus qu’estudiem mes no tenim representación des municipis. Aixó’s remeiaría artificialmente donant-mi una representación: sería peró un curanisme llegt; els pobles tenen d’esser representants per la gent d’ells mateixos.
“Vull, aixó apart, fer constar devant vos, capdevanter del moviment, que no es cap mancament de voluntat ho que’m tè lluny de d’aquixa tasca de ruralisme.
“Molt vostre, Joan.
“Saragossa, lo 14 juny 1914” La carta se conserva en el Archivo Membrado de Belmonte.
Pero lo más llamativo en el trabajo de Pilar Rebullida es la distinción que hace entre los pueblos “que no hablan castellano” y los que sí lo hablan. ¿Había en su época algún pueblo en el Bajo Aragón donde no se hablara castellano? Sí y no. Ella hace esta distinción por reminiscencias históricas. Es decir, que hasta que no se inició la alfabetización, a principios del siglo XX, justamente en su época, en los pueblos que hoy llamamos bilingües sólo se hablaba un idioma y ese tal no era el castellano. Mas tarde llegó la escolarización universal de la población al medio rural y ésta se hizo sólo en castellano. A partir de ese momento, en los pueblos catalanohablantes se sabía utilizar los dos idiomas, aunque sólo en uno de ellos, en castellano, se sabía leer y escribir, además.
Pero la distinción que hace Pilar Rebullida ni siquiera hoy es un disparate. Es decir, que hoy se puede hacer la observación de que hay pueblos en el Bajo Aragón en que no se habla castellano. Se pregona en castellano, el culto católico se celebra en castellano, el médico atiende en castellano, el boticario también despacha medicamentos en castellano y los maestros de escuela enseñan mayormente en y el castellano. Pero lo que es hablar, hablar en la calle y a todas horas, los vecinos de muchos pueblos del Mezquín, del Bergantes y del Matarranya, no hablan, es verdad, en castellano.
Los pueblos del Bajo Aragón que “no hablan castellano” | Entre pàginas.