Skip to content

Archive

Category: Activisme

La llei de llengües és el problema prioritari del PP d’Aragó 31 octubre 31UTC 2011

Posted by xarxes in Matarranyasociolingüística
Tags: 
trackback , edit post

Dos notícies apunten que el PP d’Aragó prioritzarà una línia de combat identitària. Possiblement per a intentar desviar el debat que s’obrirà amb les retallades que vindran a partir dle 20N. Des del rang més alt del Govern anuncien que la primera acció que desenvoluparan serà la modificació de la llei de llengües. La notícia va acompanyada d’una elctura feta per l’ABC, explicant les operacions de neteja del “catalanisme” que fa el PP a Aragó.

En situacions de crisi i retallades reinventen l’enemic exterior català que s’apropia de la que ells consideren “identitat aragonesa”. Així es pot aprofitar per a desviar els debats. I la millor manera és vendre-ho com una operació autonomista de millora de l’Estatut. De fet, tenen raó. PSOE i IU tampoc van blindar el català i l’aragonès al nou Estatut, i només CHA es va mostrar contrari a està pèrdua històrica. Era de caixó que la Llei de llengües cauria si interessava al PP i el PAR.

No és previsible que en mitja dècada o en una dècada la situació canvio. La llargada del govern conservador a Aragó dependrà de si es fa transvassament de l’Ebre. I els catalanoparlants serem l’enemic intern per a cridar l’atenció en l’enemic exterior. La situació política a Aragó només pot variar en dos colors: negre o gris . O hi ha un partit que materialitza l’oposició oberta al català (PP), o el català és part de la diversitat molesta que no se sap bé com resoldre (PSOE). Altres situacions no s’han experimentat mai, i tenen força punts per a implosionar si es posen en acció. La diversitat a Aragó és, com a la major part dels Estats-nació, una molèstia. En l’agreujant que Aragó no és tampoc un Estat, i per al Govern és un front més per a fer més una Espanya homogènia. Si no volem desaparèixer, caldrà reinventar-mos com a activisme, ben independents del cromatisme possible d’Aragó. No se mos ajusten a realitat que imaginem.

La llei de llengües és el problema prioritari del PP d’Aragó « Xarxes socials i llengües.

(…)

Convocará los premios literarios de la Comunidad Autónoma, como el Arnal Cavero, el Guillem Nicolau y el Premio de las Letras Aragonesas.

(…)

Vadillo ha respondido a las críticas de CHA realizadas con motivo de sus comentarios sobre algunos agentes culturales y la cultura en aragonés y catalán. Ha negado ser “neocon” y ha dicho que su puerta “está abierta” para quien quiera.

(…)

El diputado de CHA, Gregorio Briz, ha espetado al director general que su fama es “legendaria” por los comentarios mencionados y ha reiterado la solicitud de dimisión, formulada días atrás. El motivo es la “falta de respeto a la cultura aragonesa” y sus “protagonistas”.

“Nosotros somos respetuosos con usted, usted no lo ha sido tanto con Aragón”, ha continuado Briz, quien ha afirmado que Humberto Vadillo es “el músculo ideológico de este Gobierno y este Departamento”. Briz ha dicho que el director general es “neocon”.

 

Vadillo confía en conseguir más recursos para la cultura pese a la “herencia” recibida.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja núm. 110, novembre 2011

Hi ha un estrany fenomen, gairebé paranormal, que creia limitat a la intimitat del meu lavabo, però que, a base de freqüentar d’altres banys, se m’ha revelat com més freqüent del què em pensava. Quan un rotlle de paper de vàter arriba a la seva fi, el cilindre de cartró, talment un esquelet descarnat (‘despaperat’, en aquest cas), llangueix al porta-rotlles avergonyit de la pròpia nuesa. Generalment, fins que un perepunyetes com jo accedeix a la cambra disposat a fer-ne ús. Mentrestant el rotlle nou, gras i ufanós, s’està sobre l’indret més inversemblant i sovint inestable —la vora de la banyera, la cisterna, l’armariet (ja cobert d’altres andròmines en precari equilibri) o el mateix porta-rotlles. La incomoditat que això suposa és evident: per a fer-lo servir s’ha d’agafar amb les dues mans, s’ha de tornar a deixar al lloc inadequat i sempre hi ha el risc que acabi rodolant per terra, amb tot el paper escampat per les rajoles (ecs). En canvi, la substitució del gastat pel nou ens ocupa tot just uns segons.

Aquest fet aparentment banal m’ha fet pensar en aquells aspectes de la vida als què hi apliquem el mateix principi de comoditat malentesa. Hi ha coses que funcionen malament i sense eficiència, però la desídia no ens deixa fer el gest (a voltes minúscul) que permeti el canvi de dinàmica. O potser és que tenim la seguretat inconfessable que ja hi haurà algú que ho resoldrà per nosaltres?

La paràbola del paper de vàter « L’esmolet.

Premi Guillem Nicolau 2011


Encara hi resten uns quinze dies per presentar treballs per al Premi Guillem Nicolau d’aquest any. Crec que és força important i necessari que els nous dirigents del Departament de Cultura d’Aragó es trobin en un bon nombre d’aspirants sobre la taula. Això podria fer-los desistir d’aplicar l’apartat 3 de l’article 4 de la convocatòria, en el que es diu que es condiciona la concessió del premi a l’existència de crèdit en el pressupost del 2012.

Recordeu que tots els premiats fins avui, si han passat ja tres anys d’ençà la concessió del guardó, es poden presentar novament.

Bases del premi aquí

Premi Guillem Nicolau 2011 « Lo finestró del Gràcia.

Normalización lingüística

No es normal que se critique la inmersión lingüística de los niños en Cataluña sin advertir la de aquí

JOSÉ Bada 14/10/2011

Todavía hay pueblos en los que se pregonan los bandos en una lengua y en otra la sardineta que se vende en la plaza; en los que se predica “en cristiano” y se blasfema en pagano; en los que la lengua del lugar no ha lugar en el ayuntamiento ni en la escuela, donde los niños aprenden a escuchar incluso lo que no entienden y se les enseña inglés de segunda lengua cuando la primera –la suya– ni siquiera es la última.

No es normal que se hable aún de “modalidades lingüísticas” por decir algo y evitar lo que no se quiere reconocer: que en Aragón se habla catalán y no “polaco”, que también, pero en Fraga, amigos , hace años que se oye bastante más el rumano. Aunque menos que el castellano, todo hay que decirlo.

No es normal que se critique la inmersión lingüística de los niños en Cataluña sin advertir la de aquí. Sé muy bien que entro en un campo minado y no quisiera que me entendieran mal: la inmersión lingüística en cualquier lengua me parece un método bueno para aprenderla y un abuso cuando se impone. Que los niños cuya lengua materna es el castellano sean sometidos por fuerza a la inmersión en lengua catalana me parece tan mal como capuzar en la castellana a los que hablan solo catalán. Una inmersión así es como un secuestro de la lengua materna. Y como el robo de niños so pretexto de darles una buena educación. Un desmadre.

La propia lengua es el acceso natural a cualquier otra. Así pensaba el valenciano Luis Vives en 1531, para quien el aprendizaje del latín debía seguir y basarse en el conocimiento de la lengua materna: los alumnos “hablarán primero en su lengua, la que les nació en casa” (De disciplinis, II) o –como escribe el autor del Diálogo de la lengua– la “que mamamos de las tetas de nuestras madres”. La “lengua materna”, un lugar común para nosotros, fue en su caso una intuición original. Dos siglos más tarde el humanista Mayáns y Siscar pensaba lo mismo que su paisano, a quien admiraba mucho: que a los niños hay que enseñarles la primera gramática en su lengua materna “porque se entiende y aprende con mayor facilidad, y lo que se adquiere de ella se aprovecha después para hacerse capaz de cualquier otra en brevísimo tiempo”. No me duelen prendas al citar aquí un decreto del Ministerio de Educación “por el que se regula la incorporación de las lenguas nativas en los programas de los Centros de Educación Preescolar y General Básica” (¡Decreto 1433/1975, de 30 de mayo!) por idénticas razones. Lamento que haya responsables políticos más papistas que el Papa, y no me hagan decir ni en broma lo que no quiero. Celebro, por otra parte, que los cursos de catalán hayan comenzado como era previsible sin sobresaltos.

La normalización lingüística bien entendida es la superación de una situación anormal insostenible en la que una lengua domina injustamente sobre otra que suele ser la del pueblo, la del lugar, y aquella sobrevenida. La defensa de una lengua es defensa de la libertad de expresión y, por tanto, del derecho de los hablantes al uso de su lengua y a ser atendidos en ella por cuantos tienen la obligación de escucharles al menos mientras pretendan tener autoridad para hablarles. Pero reivindicar una lengua en nombre de una nación o de una autoridad académica e imponer a todos su uso, es tan absurdo como pretender hablar en lenguas sin escuchar a los otros. Puede que el don de lenguas sirva para hablar con Dios en la iglesia o en su nombre a los elegidos, pero no en las Cortes y a todos los ciudadanos. Si queremos hablar, dialogar y conversar con personas humanas, tenemos que hacerlo de modo que puedan escucharnos y escucharles de modo que puedan hablarnos. Salvo el uso litúrgico en ocasiones solemnes, lo razonable es hacer en cada situación un uso pragmático de las lenguas.

El problema no está en que los aragoneses quieran hablar en aragonés, unos pocos, y algunos más en catalán. El problema está, estaría, si no se les dejara hablar entre sí la lengua materna para entenderse. O si ellos pretendieran hablar siempre con otros, incluso con los que quieren entenderse con ellos pero desconocen su lengua, hablando como les pete porque están en casa. ¿Qué sería de la hospitalidad? El pan, la sal y la palabra no se niega a nadie. Los hombres se entienden hablando y el lenguaje es para eso. La lengua no es propiedad del territorio, y los hablantes tampoco. La lengua humana –la palabra, digo, y el diálogo– es nuestra casa: la tienda acaso, y el resto camino hacia la casa de todos.

Filósofo

Normalización lingüística – Opinión – El Periódico de Aragón.

MaríaHerreroHerrero
 Another time with problems? It is horrible!!!

La Virgen del Pilar
 OH MAI GAD! IS FAQUING JORRIBOL MARAIA! U NEED TU BAY AN AIFON GÜIT CHAPURRIAU LANGUASH INCLUDED AS SUN AS POSIBOL!

El Corredor Mediterrani

El passat 21 de setembre escrivia jo al Diario de Teruel l’article “Travessia Central: una quimera” en el que deia, entre altres coses,: “Teniendo en cuenta la inexistencia de un corredor ferroviario en el Mediterráneo; el peso económico presente y futuro de esta amplia parte de España; la comunidad de intereses de una parte de Andalucía, Murcia, Valencia y Cataluña; las exportaciones agrícolas; el número de habitantes —no olvidemos que son votantes—; las importantes relaciones económicas actuales; etc.; ¿no hacen sospechar al lector cual será el corredor que se decidirá primero?  ¿Qué pasará con la TCP?: ustedes mismos”.

Ahir dia 19, la Comissió Europea va avalar la proposta del Ministeri de Foment d’incloure el Corredor Mediterrani (CM) a la Xarxa Transeuropea de Transports. També han quedat inclosos quatre corredors més dins del territori espanyol, “café per a tothom”.

En el veredicte fet públic per la Comissió Europea s’aclareixen alguns dubtes. Un dels principals era saber si s’incloïa tot el recorregut fins a Andalusia. La resposta és afirmativa. El traçat va de la frontera francesa, passa per Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant, Múrcia, i una vegada allà connecta amb Almeria per l’interior. Una de les reclamacions del lobby ferroviari Ferrmed era arribar a Algesires per la costa, però Brussel·les considera que no es poden finançar projectes paral·lels.

El Govern espanyol ha plantejat a Brussel·les per al període 2014-2020 (malgrat que l’autoritat comunitària assenyala el 2030), una despesa global de 49.809 milions d’euros per a tota la xarxa en què hi ha els cinc corredors. No obstant, el mediterrani (com ha passat en els últims anys, sobretot perquè era un dels eixos amb més necessitats) és el que s’emportarà el percentatge més elevat, al voltant d’un 35% del total, uns 19.400 milions.

La xarxa global, segons informacions d’El Periódico de Catalunya, es tracta d’una espècie de segona divisió de les xarxes de transports. El calendari per a aquests projectes s’allarga fins al 31 de desembre del 2050.

La  Unió Europea ha situat en aquest segon sac d’inversions, atès l’elevat cost del projecte i el greus impactes al medi ambient, la Travessia Central del Pirineu (TCP), que consisteix en un ramal que parteix de Saragossa i, travessant la serralada a través d’un túnel d’uns 40 quilòmetres de longitud, arriba al territori francès a l’altura de Pau aproximadament.  L’elevat cost del projecte ha portat Brussel·les· a posar-lo al segon sac, gairebé la deixat ad calendas graecas.

L’executiu europeu haurà de finançar entre el 10 i el 30 per cent de tots els projectes.

No he entès mai l’interès dels governs d’Aragó i de gran part de la població de voler optar per la Travessia Central (Madrid-Saragossa-Pirineus), amb tant poques possibilitats de portar-se a terme, negligint la gran importància que tindrà per l’Aragó,  el Corredor Mediterrani. El despenjar-se d’aquest projecte ha estat un error que pot portar conseqüències força negatives. Quin volum de mercaderies/exportacions podrien anar de Madrid a Saragossa i viceversa? Al menys dins de la nova xarxa, ara aprovada o avalada, hi ha prevista la connexió de Saragossa a Tarragona, això sí, provenint de Madrid. Es diu que la radialitat desapareix en aquestes noves vies, però per anar al nord des del sud es passa per Madrid i Lisboa quedarà també connectada amb Madrid per anar al Mediterrani. De fet segueix present encara la radialitat pel km cero, com sempre.

En l’article meu esmentat no feia referència a un fet importantíssim que ja es dóna i que anirà augmentant en el futur. Es tracta de la gran corrent comercial que arriba als ports de la Mediterrània, via canal de Suez, de la Xina i Extrem Orient amb destí la Península i tota Europa Central i del Nord. Per què no utilitzar els ports de Marsella, Barcelona, Tarragona i València i enviar les mercaderies per ferrocarril a la resta de Europa, estalviant la travessia d’envoltar la Península per anar a descarregar-les als ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg?  I també la corrent inversa. Ésclar, per això fa falta el Corredor Mediterrani i el seu prolongament per tota França.

Una cosa més: en el fons s’ha volgut donar gust a gairebé tothom. Faran falta grans dosis de sentit comú i racionalitat en els pròxims deu o vint anys.

El Corredor Mediterrani « Lo finestró del Gràcia.

La Franja cree que la deuda sanitaria empeora la atención

Los vecinos urgen a Aragón a pagar los servicios para evitar ir a Barbastro

Centro de Salud de Tamarite de Litera, en la frontera entre Aragón y Cataluña.

Centro de Salud de Tamarite de Litera, en la frontera entre Aragón y Cataluña.

Foto: EL PERIÓDICO / NURIA SOLER
F. V. L. 17/10/2011

Desde la Franja los problemas sanitarios con Cataluña se ven de otra forma. En Tamarite de Litera, que tradicionalmente ha ido de hospitales a Lérida, el hecho de que ahora se les remita a Barbastro para recibir asistencia sanitaria es consecuencia de que el Gobierno de Aragón no paga los 10,5 millones de euros que, según las autoridades catalanas, la comunidad aragonesa le adeuda por atender a personas que viven en pueblos de Huesca, Zaragoza y Teruel.

“Nos están echando de Cataluña, al que va por primera vez lo mandan para Barbastro”, manifiesta Javier Ballester, un granjero de Tamarite de Litera. “Y eso pasa desde que Aragón debe dinero a la Generalitat por los pacientes a los que cura”, añade.

La supuesta deuda de Aragón hacia Cataluña es negada por la DGA, que considera que, al existir un convenio de asistencia mutua, las cantidades generadas por cada servicio no se deben cuantificar.

Pero en la Franja los argumentos de la Generalitat han cuajado entre los usuarios del hospital Arnau de Vilanova, en Lérida. Un problema al que se une la sensación de algunos de ellos de que Aragón no les trata como al resto de habitantes de la comunidad.

“NO NOS QUIEREN “No nos quieren en Cataluña porque Aragón no paga”, resume Carme, una vecina de Tamarite que acude a menudo al centro de salud a curarse la pierna que se lesionó en una caída. “Los propios aragoneses no nos tratan como a aragoneses, es como si fuéramos ciudadanos de segunda”, subraya.

Pero su opinión no es compartida por todo el mundo. “A mí siempre me han atendido bien, tanto en Lérida como en Barbastro”, señala el industrial José María Lemus.

“El problema es que en Barbastro faltan algunos servicios y ya sabes que es muy posible que te manden a Huesca, con lo que, al final, acabas haciendo un viaje mucho más largo, con el trastorno que eso supone para ti y para tus familiares”, mantiene.

De ahí que exista un generalizado temor en Tamarite a ser enviado a Barbastro, una ciudad a la que solo va un autobús al día, mientras que a Lérida se desplazan cinco autocares cada jornada, en horas diferentes.

Javier Ariño, también de Tamarite, redunda en la misma queja. “No hay derecho a que estemos tan mal comunicados con Barbastro”, comenta. “¿Si no nos ponen un buen servicio cómo quieren que vayamos a Aragón?”, se pregunta.

Antonio Torres, un jubilado de Binéfar, cree que eso de recibir atención en Cataluña se va a terminar. “No puedo hablar por mí”, advierte, “pero a mi hermana, que vive en Alcampell, ya le han dicho en el hospital de Lérida que en adelante tendrá que ir a Barbastro para lo del Sintrom”. Encarnación Dolz, de Binéfar, lamenta que la comunicación sea “tan mala” con Barbastro, pese a que es allí donde la envían.

La Franja cree que la deuda sanitaria empeora la atención – Aragón – El

FRANCESC SERÉS

¡Levanten las compuertas!

FRANCESC SERÉS 15/10/2011

Vota

Resultado Sin interésPoco interesanteDe interésMuy interesanteImprescindible 4 votos
Imprimir Enviar

Como en la escuela en la que estudié no había libros en catalán, mi primera lectura deCamí de sirga fue en el instituto. Hasta entonces las descripciones más cercanas de todo lo que me rodeaba provenían de Ramón J. Sender, de su Réquiem por un campesino español, cuya acción situaba al otro lado del río, a pocos kilómetros de mi pueblo. La Mequinenza de Moncada extendía sus límites narrativos hasta la aldea de Sender y abría la puerta a centenares de textos en catalán que complementarían aquella imagen del Bajo Cinca que yo me había forjado, cercana a la de los campos de Castilla de Machado. Aquel paisaje entre el Segrià y los Monegros se me antojaba cercano al que acogía los personajes de Delibes. ¡Qué maravilla leer su Castilla la Vieja cerca de Almacelles! Y cuando llegó Pla, qué lujo, para un lector en formación, que a su paisaje llegue un Empordà tan cercano y tan lejano a la Alcarria de Cela… Y hoy, pensar que Pa negrepuede recorrer el mismo camino en sentido contrario, pues está muy bien.

La noticia en otros webs

¿Puede una parte del Estado disfrazar de lenguas vernáculas la expresión de una parte tan significativa de su población?

Moncada nos enseñó a muchos a recorrer todos los caminos de sirga que ofrecen las literaturas de aquí y de allá. Las imágenes todavía sirven; el mapa de caminos fluviales de ida y vuelta del carbón de Mequinenza que describe el autor; aquel “Ebro que nace en Fontibre” y que recoge las aguas del Cinca, para llevarlas hasta el Mediterráneo; libros y más libros que se acumulan para llenar un mundo que con el tiempo acogería más y más literaturas… Por supuesto, ¿cómo no sentir cercanos a Carlo Levi o John Steinbeck? ¿Cómo no comparar el testimonio de la Guerra Civil de Joan Sales o de Mercè Rodoreda al de tantos escritores europeos?

Todo ello, conviene recordarlo, sucedía en la zona en la que había un porcentaje más alto de catalanohablantes, la Franja de Ponent, y en la que el catalán no tenía ningún tipo de cobertura legal. Exceptuando, claro está, una hora a la semana de lo que en nuestro horario aparecía como “lengua vernácula” para definir aquel pequeño espacio que el profesorado tradicional del colegio miró con recelo absoluto. Imagínense, lengua vernácula. Latinajos para definir catalán.

Hace poco, la consejera Rigau propuso que se estudiaran en todo el territorio estatal el conjunto de lenguas que en él se hablan. La verdad es que me gustó oírselo decir y más después de todo lo acontecido a raíz de la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña. “¡Qué barbaridad!”, bramaron tertulianos de todo tipo y pelaje. Cada vez que se propone una medida similar se recurre a los demonios del pancatalanismo, del expansionismo y, por supuesto, del nazismo. ¿De veras? ¿Una barbaridad? ¿Puede una parte significativa del Estado disfrazar de lenguas vernáculas, una legislatura tras otra, la expresión de una parte tan significativa de su población y territorio? A mí me cuesta pensar sin Delibes, sin Cela o sin Aldecoa. Es más, no quiero pensar sin ellos. Sitúen esta relación entre culturas en otro país, ¿no les parece absurdo? ¿No les parece vergonzoso que al PP de Aragón le apetezca cargarse hasta la hora vernácula? Pasan los años y las cavernas mediáticas y babélicas siguen ahí, manteniendo y no enmendando, despreciando cuanto ignoran.

Esto es más pesado que recorrer el camino de sirga con el que remontaban el río los laúdes de la novela de Moncada. Lo sabemos todos y lo sabe la consejera Rigau, pero está bien que alguien, al menos, proponga antídotos. El franquismo construyó tantos pantanos en el Ebro que remontarlo hoy es una tarea imposible. El cauce se colmata con lodos y la luz que proviene de esas presas todavía nos ilumina. Necesitamos una buena crecida, mucha agua limpia.

Francesc Serés es escritor.

¡Levanten las compuertas! · ELPAÍS.com.

22 anys sense Desideri Lombarte

N. Sorolla Categoria: Article Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 7 d’octubre de 2011)
Esta setmana ha fet 22 anys de la mort de Desideri Lombarte, lo 3 d’octubre de 1989. Jo era menut, i de Desideri només recordo l’homenatge que li van fer l’any següent. Recordo molta gent, molta llum i molta solemnitat. Res més. Tot i compartir vila i passions, en vida de Desideri només tinc eixes referències. Quina gran pena que morguere tan jove. Només en 10 anys va deixar una obra increïble.
Temps més tard vaig anar descobrint que la cultura popular del meu poble, dels masos, dels paisatges, estaven més que explicats i investigats per algú en una profunda cultura. Quan necessitava saber com s’escrivia una font, al seu llibre eixie. Quan necessitava un romanç del poble, ell n’havie escrit desenes. Dites, retrats de la vida disseminada, història local … Escriu sobre herbetes mentre fa poesia, escriu llegendes mentre explique relats d’amor i mort…
D’ell m’apassione la recerca antropològica i la facilitat que té de passar d’allò local a allò universal. Ara que es parle de les modalitats lingüístiques, i que volen apartar del català, haurien de saber que defensar allò nostre signifique defensar lèxic propi del Matarranya que ell usave mentre explicave romanços, com acapissada, atansos, banialta, bastell, bregar, brollar, caspirot, correntilla, clotxola, cusset…

A l’obra de Desideri va regnar la temor a la mort. Finalment, i de manera desafortunada, la mort va arribar. Lo 7 de febrer de 2012 seran los 75 anys del seu naixement. I al maig se celebrarà la germanor de Pena-roja i Vallibona, de la que va deixar una gran obra de teatre escrita. Per què no pensem en un acte de commemoració de la seua obra, per què no una excursió, per què no…?Viles i Gents :: 22 anys sense Desideri Lombarte :: October :: 2011.

LES RETALLADES AL CATALÀ JA SON AQUI!

El proyecto Jesús Moncada de Animación Cultural en las escuelas de la Franja no se desarrollará este curso. El Departamento de Educación y Cultura del Gobierno de Aragón comunicó el pasado viernes el cese de las actividades de ese proyecto al profesor Antonio Bengochea, que sustituía a Mario Sasot en la coordinación de este programa. Con esta decisión, se pone fin a 11 años en los que el programa permitió llevar a los centros educativos aragoneses donde se imparte catalán un abanico de actividades de literatura,música, arte y tradiciones populares de autores aragoneses de lengua catalana. A lo largo de esta década se han desarrollado más de 800 actividades en las que han participado más de 15.000 alumnos de todos los niveles educativos de los centros aragoneses del Aragón oriental donde se imparte Catalán. El Institut d`Estudis del Baix Cinca ha hecho público un comunicado en el que rechaza la desaparición del proyecto Jesús Moncada que ha conseguido aproximar la cultura de los autores de nuestras comarcas hasta los alumnos de las comarcas orientales de Aragón. El IEBC considera inadmisible que el gobierno aragonés quiera abandonar aún más el catalán en la Franja. Para el Institut d`Estudis, la lengua catalana de estas comarcas forma parte del patrimonio cultural aragonés y, por tanto, habría de ser protegida y respetada. Además, recuerda que la legislación vigente así lo exige, en concreto, la Ley de Lenguas,el artículo 3.3 de la Constitución Española y la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias.Por su parte, el diputado de CHA Gregorio Briz, que ha presentado varias preguntas en las Cortes sobre la continuidad de los programas en catalán y aragonés, ya indicaba en declaraciones a Radio Fraga que no confiaba en que los proyectos Jesús Moncada, en catalán, y Lucía Dueso, en aragonés, se recuperasen en este curso.

La conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó ha deixat sense efecte el Projecte d’Animació Cultural Jesús Moncada, un projecte que es va posar en marxa el curs 2000-2001 a fi de reforçar i revalorar les classesv de català a les escoles de la Franja amb activitats extraescolars i portant a les aules escriptors, cantautors, grups musicals, exposicions i tallers, entre altres iniciatives, en aquesta llengua. La mesura del Govern aragonès, que s’aplicarà a partir d’aquest mes, ha generat el rebuig de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, a més del dels promotors del projecte i alguns professors. L’Institut considera que l’experiència ha tingut èxit a l’hora de promoure una de les llengües minoritàries de la zona als col·legis i que amb el seu cessament es talla el vincle que s’establia entre l’escola i el medi cultural natural del territori on es desenvolupava. Per aquesta raó, fonts del’Institut del Baix Cinca asseguren que consideren “inadmissible que el Govern aragonès vulgui abandonar encara més el català a la Franja”.“La nostra llengua forma part del patrimoni cultural aragonès i, per tant, hauria de ser protegida i respectada.A més, la legislació vigent, tant la llei de llengües de la Constitució espanyola com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, així ho exigeixen”, van destacar. Segons un dels coordinadors del Projecte Moncada, Mario Sasot, el Govern d’Aragó va comunicar aquesta decisió a principis de setembre, tot i que fins al 27 d’aquell mes s’hi ha continuat treballant. No obstant, continuen impartint-se classes de català en horari lectiu als centres.ÍCIES DE LA TERRETA NOT.

Fa uns mesos parlava a n•esta columna de la mosca negra. I mirant-ho fredament, amb la perspectiva que done el temps, penso que en aquell moment ho vaig fer una mica alegrement, com si la vulguera ignorar. Allò no va estar bé. I ho sé. Perqué en honor a la verdat hai d’admetre que fa ja alguns anys que no me la puc desempellegar de damunt i, per tant, esta mosca ha esdevingut una indesitjada vella amiga meua. Una vella amiga amb una perniciosa mossegada i amb la que, fins ara, sempre mos havíem trobat per les terres baixes. I per tal causa jo tenia la secreta esperança de qué no la voríem mai per les nostres muntanyes. Infeliç de mi! Descarada com ella sola, enguany, la mosqueta morta —qué dic morta?, si és més viva que la fam!— s’ha decidit a remuntar no solament lo Matarranya sinó també el Tastavins. Ara bé: hi ha qui diu que esta mosca no és nova per estes terres, ja que sempre hi ha estat, per les vores dels rius. Jo ho desconec. I l’únic que puc argumentar és que a mi, fins ara, no m’havie atacat mai a Mont-roig. Però enguany, la molt traïdora, una vesprada que vaig tindre l’ocurrència de baixar a l’hort a collir tomates en pantalons curts, se’n va voler aprofitar i es va decidir a espatllar-me les meues plàcides vacacions, atacant-me sense pietat per la zona dels sofrages. Recordo que fa cinc anys, amb la primera mossegada, se’m va unflar tant la cama que vaig haver de passar pel servei d’urgències. Però ara, escarmentat a còpia de mossos, ja n’hai aprés. I, estiga a on estiga, tinc sempre a mà els granulets d’“Apis mellifica”, un remei homeopàtic fet a partir del verí d’abella que és gairebé miraculós ja que fa baixar la inflamació en poques hores. En tot cas tinc ja molt clar que entre la primavera i la tardor, quan ixca al monte, em tocarà portar tot lo cos cobert. Fins i tot la cara i les mans, si és menester.

Publicat a la columna «Viles i gents» de La Comarca, edició del 16 de setembre de 2011.

Viles i Gents :: La mosca negra :: September :: 2011.

Una reedició esperada

A. Quintana Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de setembre del 2011)

L’editorial Planeta acaba de reeditar, amb pròleg de Pere Gimferrer, Los Trovadores d’en Martín de Riquer, exhaurit des de quasi vint anys. Ens n’hem de felicitar perquè així tornem a disposar d’una de les millors edicions de la lírica occitana —d’on deriva tota la lírica occidental— i, a més, amb l’ajut d’una versió literal castellana. Riquer vol amb aqueixa traducció literal estimular el lector a llegir la lírica occitana en l’original; la seua traducció només pretén ser un ajut, utilíssim sí, però que de cap manera vol substituir la lectura directa del text occità. Penseu també que per a nosaltres, parlants nadius d’una llengua romànica, i en prou de casos d’una o dos més també romàniques, aquesta lectura és especialment fàcil —sempre que siguem capaços de traure’ns de damunt els prejudicis que ens afoguen. A més, tinguem en compte que la llengua occitana és una llengua espanyola, pròpia de la Val d’Aran i oficial a tot Catalunya, i deu trobadors serien ara espanyols, entre ells el nostre rei Alfons II. De les 2.542 composicions que ens han aplegat de la lírica medieval occitana, obra d’uns 350 trobadors, en Riquer n’ha triat 371 de 122 autors, i les ha proveïdes d’abundoses notes biobibliogràfiques, amb comentaris literaris i de detall de cada poeta i composició, enfrontant-se eficaçment amb les dificultats d’uns textos i uns autors dels segles XII i XIII. El tot va precedit d’un estudi general dels trobadors occitans de quasi un centenar de pàgines. Martí de Riquer, que prompte farà els cent anys, ha estat catedràtic de literatures romàniques a Barcelona, membre de les acadèmies de Bones Lletres i de la Lengua, i amb una gran obra, bàsicament medievalista, de les literatures castellanes, catalanes, franceses i occitanes, a més de les del Segle d’Or. A les seues classes, molt suggestives, sempre ha sabut encomanar als deixebles l’entusiasme per les lletres medievals, especialment dels trobadors. De família carlina va lluitar en el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat al costat del sublevats en l’ocupació de Catalunya, i la seua vida té tocs de llegenda, com la que corre sobre el seu braç malmès en batalla.

Artur Quintana

Viles i Gents :: Una reedició esperada :: September :: 2011.

La Sagrada família…un monument del segle XXI?

A. Bengochea Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de setembre del 2011)

A l’edifici més bonic de l’antiguitat —Sthendal dixit— ja l’havia qualificat el gran Miquel Àngel de “disseny angèlic, no humà”. Estem parlant del Panteó de Roma, temple consagrat a tots els deus i construït per ordre de l´emperador Adrià a principis del segle II. Es va edificar en tres o quatre anys. El romàntic Lord Byron el definia amb cinc qualificatius: “senzill, ferm, sever, auster i sublim”. Segons els clàssics dos eren les qualitats d’allò que ells deien “monumental”: senzillesa i grandesa. Va ser el primer temple de l’antiguitat que valorava l’espai interior, que respira espiritualitat i connexió amb el cosmos. En una paraula: humanitat.
 No es pot dir el mateix de la Sagrada Família, temple dedicat a un sol deu. Aquest edifici, que fa 129 anys que és en construcció, mai serà —segons els clàssics— “monumental”, perquè té grandesa, però no senzillesa. Suposo que això al senyor Gaudí poc l’importava. Tampoc a la burgesia o a la cúria religiosa d’aquella època de bonança econòmica. Evidentment la Sagrada Família és sublim (això ningú ho dubta) però no és ni senzill, ni ferm, ni sever, ni auster. Al contrari: és complicat, excessiu, exterior, ostentós i qualsevol cosa menys ferm. Quins valors pot representar aquest espectacular exabrupte?: doncs la vanitat, la supèrbia i l’ostentació de l’ésser humà i d’una religió que potència totes aquestes característiques. En definitiva: un monument notablement impropi de l’època en que vivim, on contínuament es parla d’austeritat. Un monument anacrònic, que no es construeix al servei de l’humanitat; tot al contrari, és l’humanitat la que es posa al servei d’ell. Com a l’època de les grans catedrals medievals, que duraven segles en acabar-se (si s’acabaven) i que no es feien a la mesura de l’ésser humà (considerat, segons aquella mentalitat, indigne d’obres tan sublims), sinó A.M.D.G.: AD MAIOREM GLORIAM DEI.
Possiblement avui Miquel Àngel diria el mateix: “disseny angèlic, no humà”, però amb un altre sentit. Perquè ara som al segle XXI, malgrat que l’església i els seus fans semblen no adunar-se’n.
És definitiu: les obres s’acabaran l’any 2026 (“casualment” el centenari de la mort d’en Gaudí). Meravellós. Molts no han pogut ni podran, jo…hi arribaré?

Antoni BengocheaViles i Gents :: La Sagrada família…un monument del segle XXI? :: September :: 2011.

El botonet

Carles Terès Categoria: Article Viles i Gents

M’he baixat una magnífica entrevista al lingüista i catedràtic Jesús Tuson (València 1939), per a sentir-la amb calma. En plena polèmica pel tema de la immersió —un model d’èxit contrastat—, escoltar-lo ha estat un bàlsam per a les meues oïdes. Manel Fuentes ha fet la pregunta que tots els catalanoparlants (sobretot els aragonesos) ens fem: El català fa nosa?. La resposta ha estat demolidora i, desgraciadament, encertadíssima: «Hi ha algunes persones […] que si en una habitació solitària, sense ningú que els veiés, tinguessin un botonet i poguessin pitjar-lo amb la conseqüència que la llengua catalana desapareixeria, el pitjarien. Els fa nosa tot allò que no sigui l’unitarisme: un estat, una llengua; un estat, una religió; un estat una llei; un estat, una mentalitat… Hi ha una llarga tradició […] d’unitarisme estatal que diu que és molt més còmode de governar un estat de gent uniformada que un estat amb gent diversa. […] Aquesta gent que pitjaria el botó ha de fer una reflexió: en el món hi ha uns 200 estats, però es mantenen 6.000 llengües. Si volen una llengua per a cada estat i la resta morralla que s’ha de deixar de costat, són responsables de l’eliminació de 5.800 llengües amb els centenars de milions de persones que hi ha al darrera, que la parlen per què és la que han heretat, és la seua, no per a emprenyar. El seu argument és que així el món serà més simple… però 200 llengües encara són massa llengües, per a ells. El que realment voldrien és que tothom parléssim, a tot estirar dues o tres llengües: l’anglès (“quina nosa, això de parlar anglès”), xinès (“què complicat això dels bastonets…”) i la tercera, la seua, perquè ja la tenen apresa: en el fons són uns egoistes.» Si la voleu sentir sencera, aneu a http://www.catradio.cat/audio/563927/

Viles i Gents :: El botonet :: October :: 2011.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja