Skip to content

Archive

Category: Activisme

 

Twitter / La_clica: Ayer en la entrega del premio ….

Facebook

Facebook.

Jornada Recercat 2014 | Lo Finestró.

Prencipia en o B.I.C. a iniciativa “parella en aragonés” |.

 

Prencipia en o B.I.C. a iniciativa “parella en aragonés”

(cat) Comença al B.I.C. l’iniciativa “Parella en aragonès”

 

Des de principis del mes de maig una iniciativa nova a Aragó està intentant incentivar i afavorir les relacions en aragonès dins del cercle social del BIC (Bloque independentista de cuchas) i fora d’ell . La idea proposada per la “colla de llengües” de “Puyalón” fa que membres i persones que estaven interessat/des en practicar, renovar o prendre cert hàbit de parlar en aragonès s’hagin anat apuntant a una llista de gent necessitada d’aquest tipus de dinàmiques. Gent que reben l’ajuda de parlants que fan servir sovint i fluidament a llengua, i que s’ofereixen voluntàriament a aquest gran esforç.

 

La dinàmica, encara que nova a Aragó, ia aquesta posada en pràctica en altres territoris del nostre voltant com Euskal Herria, Catalunya o València, sempre portades per organitzacions culturals, polítiques o sindicals, que es veuen en la necessitat que els seus membres prenguin fluïdesa en una llengua que no poden practicar a casa. Problemes com vergonya, horaris, manca de cercles socials en aragonès o vicis presos que impedeixen converses en aragonès, són els problemes diaris als quals s’enfronten els neoparlants d’aragonès.

 

Un conjunt d’activitats, exposicions o xerrades som enviades de tant en tant pels dinamitzadors d’aquesta iniciativa, per poder tenir temes o motius pels quals parlar. Acudir a les jornades de Nogará, exposicions al Centre d’Història de Saragossa, xerrades als centres socials o participar al “Chuepincho” del barri de la Magdalena conformen aquestes proposicions.

 

Per ara es pot parlar d’unes 10 parelles, que des de Maig començaran a ajuntar-se, algunes més que podrien començar a l’estiu, amb més temps lliure, i d’altres que s’agregaran ja al setembre. Tampoc es descarta fer-ho en català.
La “colla de luengas” espera que molta més gent i participi en el futur, i la socialització en aragonès i/o català no sigui més un problema per a ells.

Lliurament dels X Premis Recercat 2014 | Lo Finestró.

Premis 1

Premis 2Premis 3Premis 4Al Palau de la Generalitat de Barcelona, el 9 de maig va tenir lloc l’acte de lliurament dels X Premis RECERCAT (Institut Ramon Muntaner), acte principal de la Jornada de Cultura i Recerca Local dels Territoris de Parla Catalana del 2014. Els premiats van estar: Antoni Lluís Carrió (in memoriam) de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta i el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Després de les paraules de glossa envers els premiats per part del conductor de l’acte, i de Narcís Figueres i Rosa Sesé, van rebre els guardons —de mans del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, del Regidor de Cultura de l’Ajuntament, Jaume Siurana i de Josep Santesmeses, president del la CCEPC— la vídua de d’Antoni Lluís Carrió i la presidenta del Centre de Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Després dels agraïments d’ambdues, intervingueren els senyors Josep Santesmases, Jaume Siurana i el conseller de Cultura de la Generalitat, posant de relleu la gran tasca cultural i de recerca dels Centres d’Estudis i el seu paper fonamental com a activistes recuperadors dels passat i ferms impulsors del futur per totes les terres de parla catalana.

Premis 5Premis 6Premis 7

L’acte es va tancar amb la intervenció de Josep Miquel Gràcia de l’Associació Cultural del Matarranya, presentant l’Any Desideri Lombarte (1989-2014) i llegint uns poemes que els assistents, que omplien la sala, van gaudir de debò.

 Lluís Roig

Nota: enregistrament de l’acte: https://www.youtube.com/watch?v=EVBxsLd0Wyk

Si voleu veure la intervenció de Josep Miquel Gràcia, només us cal avançar manualment el vídeo fins que la trobeu, gairebé el final.

(comença a 1h 9′ 30”)

Desideri Lombarte una veu del Matarranya | Lo Finestró.

 

Tortosa

A la Sala Graus del Campus de Terres de l’Ebre (Tortosa) de la URV, a les 19 el dijous 15 de maig, intervindran Artur Quintana, Josep Miquel Gràcia i Emigdi Subirats acompanyat al violoncel per Ferran Banaiges, en l’acte “Desideri Lombarte una veu del Matarranya”

Mazaleón, cuna de la dulzaina.

Mazaleón se convirtió en la capital de la música tradicional con la celebración del XI Encuentro de Dulzaineros, Gaiteros y Gigantes. Alrededor de 200 personas originarias de 12 pueblos de las provincias de Teruel, Castellón y Tarragona se dieron cita este sábado en la localidad de la comarca del Matarraña.

«Se trata de una jornada de convivencia. Ya son 11 años de concentraciones y la mayoría nos conocemos. Es como un encuentro entre amigos», comentó Paola Pellicer, miembro de la organización.

Amantes de la dulzaina procedentes de municipios turolenses como Híjar, Mas de las Matas o la anfitriona Mazaleón se encontraron con otros músicos venidos desde Tortosa, Horta de Sant Joan, Xerta, Villalba dels Arcs, Batea o Campredó. Todos ellos recorrieron las principales calles de la ciudad en un desfile en el que deleitaron al público con piezas tan emblemáticas como ‘el Pasadoble de Albalate’ o ‘La Albada Vieja’ hasta finalizar en la Plaza España. Allí en un escenario, montado para la ocasión, las 12 delegaciones realizaron una pequeña exhibición ante la atenta mirada de decenas de personas que ven esta cita como un revulsivo cultural «Venimos de Tortosa cada año como acompañantes. Este tipo de citas animan a seguir en grupos de música tradicional o del folclore», comentó Laia Montull. El compañerismo entre los grupos de dulzaineros quedó latente durante las actuaciones, algunas conjuntas. «Pedimos a los miembros de Batea que suban al escenario para tocar juntos», pidió uno de los componentes del grupo de Xerta. «Otra, otra, otra…», clamó el público tras la actuación de Mas de las Matas. Tras la exhibición, los 200 participantes cenaron en una explanada al lado de la cooperativa y la fiesta continuó hasta altas horas de la madrugada en el local cultural.

Por la mañana, los miembros de la organización también realizaron actos para los vecinos de Mazaleón. De esta manera, se llevó a cabo un concurso de guiñote, así como juegos tradicionales para los más pequeños. Además de la mítica subasta de platos, elaborados por los vecinos, para recaudar fondos.

Jordilàndia | L’ esmolet.

Sant Jordi és una diada especial. Enguany vaig poder passar-la a Barcelona. Així les filles van poder viure una mica d’aquest ambient que tant crida l’atenció a propis i forans. L’excusa era de pes: es feia una lectura pública de les tres obres finalistes del Premi Crexells d’enguany, entre les quals hi ha, sorprenentment, Licantropia. Això em va permetre gaudir d’un matí assolellat al preciós jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès, i conèixer l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís, finalista també amb l’esplèndida novel·la Les cròniques del déu coix. L’altre nominat, el meu admirat Pep Coll, no va poder assistir-hi per causa dels compromisos de la reeixida Dos taüts negres i dos de blancs, l’altra competidora pel guardó de l’Ateneu. Vaig tenir l’honor de ser llegit, entre d’altres, per Manel Ollé Albiol, un entusiasta de Licantropia; per Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes —a qui ja coneixia de ‘Priorat en persona’, organitzat pel Centre Quim Soler de la literatura i el vi’ (quina combinació més ben trobada!)— i per Jordi Sellas, director general de Promoció i Cooperació Cultural. Vam gaudir de la companyia i el suport de dues amigues nonaspines, la Laia i l’Anna. Després, com sempre, vam haver de córrer per a fer els encàrrecs i compromisos que teníem pendents.

En tornar a l’Aragó vaig veure que el sant patró que ens agermana aragonesos i catalans era motiu de polèmica des de les pàgines de l’infatigable Heraldo i d’altres mitjans de la comunitat. No agradava que els “medios nacionales” haguessin donat tant protagonisme a “Sant Jordi” i tan poc a “San Jorge” (ja se sap que, a Aragó, l’únic nom oficial del sant és en la llengua que va arribar en darrer lloc a aquesta terra). I Twitter n’anava ple, d’orgull manyocastellà ferit. Un de ‘molt bo’ deia més o menys “Si San Jorge viera esto de Sant Jordi se suicidaria”. No cal dir res més.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 15, maig 2014

Manel Ollé en plena lectura de "Licantropia"

SantJordi-Crexells_0208lr

Joan-Lluís Lluís llegint "Les cròniques d'un déu coix"

Laura Borràs també va llegir "Licantropia"

Jordi Sellas llegint "Licantropia"

Molt ben acompanyat de Pilar Argudo, del programa "Punt de llibre" i en Joan-Lluís

Amb el crític i escriptor Ricard Ruiz Garzón i en Joan-Lluís Lluís

Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat, escolta les indicacions de na Laura Borràs.

San Jorge - Sant jordi a Twitter

El Dúo Recapte rescata algunos poemas de Desideri Lombarte – Escenarios – El Periódico de Aragón.

Mario Sasot y Antonio Bengoechea pretenden reivindicar la cultura en lengua catalana del Aragón oriental

  • Mario Sasot presentó ayer su espectáculo 'Ataüllant el món des del Molinar' en el Teatro Principal. - Foto: CHUS MARCHADOR
    Mario Sasot presentó ayer su espectáculo ‘Ataüllant el món des del Molinar’ en el Teatro Principal. – Foto: CHUS MARCHADOR

GUILLERMO ESTEBAN 06/05/2014

“Nacimos como un intento de divulgar la cultura de Aragón oriental”. Estas fueron las palabras con las que presentó ayer el grupo poético-musical Dúo Recapte el músico Mario Sasot, uno de sus integrantes. Ataüllant el món des del Molinar (Oteando el mundo desde el Molinar, en castellano) es un homenaje, en forma de espectáculo, al fallecido poeta Desideri Lombarte, que se representa mañana (20.30 horas) en el Teatro del Mercado.

Con motivo del vigésimo quinto aniversario de la muerte de Desideri Lomabarte, el Dúo Recapte pretende “contar la biografía y la trayectoria” de este poeta a través de la recitación de algunas de sus poesías por parte del actor Antonio Bengoechea, el otro componente del Dúo Recapte, que serán acompañadas por música de diverso estilo, a través de temas de Lluís Llach, Juan Sebastián Bach o The Beatles, entre otros, que serán interpretados por Sasot por medio de instrumentos como la bandurria o la mandolina eléctrica.

La lectura de los poemas se hará en la lengua original de su autor, el catalán, dado que “si amamos nuestra tierra tenemos que conocer todas sus vertientes culturales”, señaló Sasot. En este sentido, el músico apuntó que “es positivo que las diferentes culturas de Aragón puedan exhibirse en la capital del reino”. Por su parte, el director del Teatro Principal, Rafael Campos, afirmó que “estamos encantados de recibir una oferta poética en otra de las lenguas de Aragón”, refiriéndose al catalán, criticando “el engendro con el que han bautizado a esta lengua algunos funcionarios”.

En unos 80 minutos de duración, los espectadores podrán disfrutar de obras poéticas como Les belles paraules, La xica tornada serp, Xerraduries o Sol licitud, temas que Lombarte escribió en diferentes etapas de su vida.

 

BUENA ACOGIDA Estrenado en Peñarroya de Tastavins en 2009, localidad turolense que vio nacer a Lombarte, Ataüllant el món des del Molinar ya ha sido presentado en municipios como Fuentespalda, Mequinenza, Monroyo o Sabadell, lugares donde el público “reaccionó con gran emoción”, aseguró ayer Mario Sasot.

Este espectáculo del Dúo Recapte, un grupo fundado en 1993, se divide en tres partes, en concordancia con las fases que caracterizan la obra de Desideri Lombarte. La tierra y la naturaleza, Existencia e ironías de la vida y retorno a la tierra son los tres ejes de un programa en el que se interpretará un repertorio formado por 14 poemas.

Mario Sasot y Antonio Bengoechea pondrán música y voz, respectivamente, a este espectáculo de homenaje a este poeta aragonés catalanoparlante en una única función que tendrá lugar mañana a las 20.30 horas en el Teatro del Mercado.

 

Temps de Franja de Maig 2014 | Lo Finestró.

Temps de Franja de Maig 2014

TdFD15_Page_01

Ja ha sortit la revista Temps de Franja de maig. Tot seguit podeu llegir l’editorial sobre la inutilitat de la Llei de Llengues:

Una llei volgudament inútil

“Queda derogada la Llei 10/2009, de 22 de desembre, d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó, així com totes les disposicions d’igual o inferior rang que s’oposin al que és previst a la present llei.” Aquesta és la disposició derogatòria de la Llei de Llengües del PP-PAR del 9 de maig de l’any passat. Una llei, aquesta última, que com hem dit més d’una vegada, tenia com a únic objectiu la derogació de la que van aprovar el PSOE i la CHA el 22 de desembre del 2009, altrament dit, que només amb la disposició derogatòria esmentada n’hagués hagut prou.

Tot l’articulat de la Llei actual és un despropòsit, volgudament inútil i impossible de portar a terme. Fixi’s-hi bé el lector només en el títol de la llei, que a diferència de la derogada, parla de “les llengües i modalitats lingüístiques d’Aragó” Quina forma tan barroera de sembrar confusionisme i d’hissar la bandera del populisme més acientífic! Quantes llengües pròpies por haver-hi a l’Aragó? Quatre, deu, vint…? I modalitats lingüístiques de cadascuna de les llengües? Tantes com pobles, o barris. o carrers, o, si més no, com famílies? Des de la publicació de la Llei l’hem criticada amb massa seny i molt de bona fe quan hem parlat de la “lapao” i de la “lapapyp”, sense adonar-nos que l’aplicació real de la Llei podria donar origen a moltes i moltes “lapaos i “lapapyps”. Tot amb tot una veritable disbauxa pseudolingüística.

Aquest mes de maig es complirà un any d’ençà la publicació d’aquesta Llei de Llengües del PP-PAR. Algú ens pot dir en quins drets dels ciutadans, aspectes o matèries s’ha notat l’aplicació de la nova Llei? On són les mesures per a conservar, recuperar, promocionar, difondre i dignificar les “lapaos” i les “lapapyps”? Coneixeu alguna mesura per augmentar les publicacions en aquestes llengües o incrementar el seu ús en els mitjans de comunicació? Què se n’ha fet envers els topònims de les comarques, pobles, monuments, carreres, etc., que haurien de ser bilingües segons la Llei? Si una cosa deixa ben clara i explícita la Llei és que “el castellà és la llengua oficial i utilitzada a l’Aragó. Tots els aragonesos tenen el dret i el deure de conèixer-la i utilitzar-la”. En quant a les “lapaos” i “lapapyps” serà la voluntarietat la norma reguladora.

L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, aquesta institució multilingüe que preveu la Llei, formada per savis coneixedors del multilingüisme i de totes les seues varietats dialectals des dels Pirineus fins al Matarranya, ni tant sols té aprovats els seus estatuts per part del govern, i menys encara han estat nomenats els seus membres. Des de Temps de Franja estem expectants i a la vegada encuriosits i inquiets per conèixer els noms de tan il·lustres i cultes prohoms que acceptaran la responsabilitat d’uns càrrecs de tan alta qualificació.

 I ara per acabar va de debò: tant de bo no facin res per desenvolupar aquesta Llei, volgudament i afortunadament inútil; seria pitjor. Només un exemple: quan la Llei diu que s’han d’ajudar econòmicament les associacions que defensen la cultura i les llengües, i s’han de fomentar de noves, el govern PP-PAR ha interpretat que la millor forma era treure-les-hi qualsevol subvenció o ajut.

pdf TdFD15

catala

Va ocórrer la setmana passada a la Fira de l’Oli de Calaceit

z1ataullar

En el marc de l’Any Desideri Lombarte,  l’Antena Cultural Tortosa de la URV, la seu territorial d’Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre i el Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l’Ebre organitzem l’exposició “Desideri Lombarte, Ataüllar el món des del Molinar”, creada per l’Associació Cultural del Matarranya.

Aquesta exposició la podreu visitar a Tortosa, del 5 al 31 de maig, al vestíbul del Campus Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili (URV).

CNL de les Terres de l’Ebre
Consorci per a la Normalització Lingüística
977 44 44 27

http://www.cpnl.cat/xarxa/cnlterresebre/

 

Any Desideri Lombarte | Viles i Gents.

(Publicat a La Comarca el 21 de març del 2014)

El Grup Parlamentari de la Chunta Aragonesista va presentar una pregunta per escrit al Govern d’Aragó sobre si tenia pensat commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Desideri Lombarte. La resposta de la consellera Serrat, claríssima, no pensen celebrar res, els reconeixements només els fan als personatges aragonesos amb una clara aportació nacional o internacional com en els casos de les commemoracioms dels centenaris de Joaquín Costa, Miguel Servet o Ramón y Cajal. Per tant, entenem, que l’Any Desideri no entra dins dels seus paràmetres. Només fa vint-i-cinc anys de la seua mort, n’haurien de passar setanta-cinc més i, a més, la seua obra està escrita en una modalitat lingüística aragonesa –pena-rogí- que només entenen a la vila –al poble de la vora parlen mont-rogí, una altra modalitat- i, per tant, no pot arribar mai a ser universal. Si haguera escrit en castellà seria diferent.

Quina diferència de l’actual govern aragonès al de altres èpoques passades? L’antic executiu va promoure una col·lecció en català <<Pa de Casa>>, on Lombarte va publicar ‘Pena-roja i Vallibona, pobles germans’(1987), ‘Romanços de racó de foc i poemes de vida i de mort’(1987) i ‘Romanços mai contats. Boires i borrims’(1994). El Govern d’Aragó també va col·laborar en l’edició de ‘Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava’(1995), ‘Pena-roja, una vila a la frontera’(1999) i ‘Epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989)’(2002) a cura d’Artur Quintana. És a dir quasi la meitat de la bibliografia de l’escriptor matarranyenc apareix el logo del Govern d’Aragó. Ara han canviat les prioritats de l’executiu. No obstant això Any Desideri va endavant, des d’altres entitats més receptives, ja organitzarem convocatòries i actes per commemorar el nostre més destacat escriptor matarranyenc. En estos primers tres mesos ja se n’han fet un grapat. A final d’any farem un recompte dels actes i les entitats que s’hi han afegit i comprovaran l’èxit de la convocatòria. Quina llàstima,senyora Serrat, que no entenga el pena-rogí, la modalitat lingüística aragonesa pròpia de l’àrea oriental, en què s’expressa Lombarte!

Carles Sancho Meix

Escena Humana… davant El setè cel | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de març del 2014)

Aquests dies es pot veure un provocador passeig generacional a la Sala Beckett de Barcelona davant el setè cel de Caryl Churchill, se’ns dubte, un magnífic visionat de transgressió. Una transgressió que, ben tramada per l’autora britànica, ens permet testimoniar com passa de manifestar-se subterrània, a explicita. I la seva principal eloqüència rau en l’expressió de la sexualitat que el daltabaix moral entre els segles XIX i XX ha estat capaç de canalitzar.
Caryl Churchill nascuda a Londres al 1938 és una de les dramaturgues més consagrades exhibint en un llenguatge escènic taxatiu, concret i directe tota temàtica interactiva amb el món en el que viu. A través del seu poder escènic ens ha forçat a ser espectadors —que no jutges— del calidoscopi social que la nostra època ha hagut de voltar des del feminisme i la revolució sexual a la crisis de l’estructura familiar, passant d’entre el comunisme a l’imperialisme, fins el bel•licisme que ha conviscut amb el capitalisme.
En aquest cas, El setè cel (Cloud nine) és una aposta de la companyia de Teatre de l’Enjòlit —de llarga trajectòria des del 2006— formada per Lluís Olivé —al punt just del joc en el paper de l’esposa abnegada—, Arnau Marín —inquietant en el Negre de pell Blanca— i Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft i Marta Montiel en satisfactòria complicitat, que en aquesta ocasió també han jugat amb Teresa Urroz —divertida i plena de llum—, tot plegat, sota direcció i coherència de Glòria Balanyà per aquesta peça que per primer cop es veu a casa nostre i s’escolta en català gràcies a la efectiva traducció que n’ha fet l’Arnau Marín. En dos actes, assistim primer a la forta ideologia colonitzadora que els britànics collaren a l’Àfrica, fins que la repressió imperant començà a veure’s amenaçada per les revoltes dels nadius, i traçant un pont projectat en el temps, se’ns situa cent anys després en el Londres marcat per l’alliberació sexual, a contracorrent de l’època Victoriana de la que n’és hereva. Avui, del tot vigent. Tal és el marc de la volubilitat d’aquesta transgressió. Per tant, aquesta coproducció de la Sala La Planeta i Teatre de l’Enjòlit amb la col•laboració de la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia que es pot veure del 20 de març al 13 d’abril, és un treball que la directora ha sabut establir sense vacil•lació, respectant l’autora en oferint-nos l’oportunitat de veure la veritable epopeia que va deixar dibuixada en la seva dramatúrgia, plena de carismes estrafets entre transformismes i ambigüitats, homosexualitats i bisexualitats, cançons i orgies, solituds i dependències emocionals que els actors sortegen amb valentia i impacte visual.
“Tot és cap per avall quan arribes al Setè Cel” diu la cançó, en aquesta Escena Humana.

Marta Momblant Ribas

La cavalleria prussiana i el burro guit | Viles i Gents.

(Publicat a La Comarca el 28 de març del 2014)

L’episodi còmic de la inauguració de l’Ambulatori de Valmuel i Puigmoreno, mentre l’alcalde del PAR, que tenia la clau, estave dormint perquè no l’havien convidat, torne a llevantar purnes entre el burro guit del partit ‘bisagra’ i la cavalleria prussiana retalladora.

Si per inaugurar una obreta d’ambulatori de barri han armat polèmica, podem imaginar la que muntaran si arriben a inaugurar –que Déu no ho vullgue– el nou hospital d’Alcanyís, com a negoci privat, i eixe dia s’adormen la meitat dels alcaldes del Baix Aragó.

Fa pensar que uns polítics que només pensen en inaugurar lo que sigue per fer-se fotos i propaganda, vagin per ahí a perdre el temps esperant una hora a les portes d’un ambulatori tancat. Pot ser volien experimentar en carn pròpia lo que sentim els altres quan anem al Centre de Salut i hem d’esperar dos hores a que ens cridon per la megafonia. Perquè tant han retallat la Sanitat que sembla que ens vullguen retornar als anys cinquanta quan els metges vivien de la ‘iguala’, i els nostres pares treballaven a pic i pala, en jornals miserables, obrint les sèquies de Valmuel per regar la terra seca en aigua de l’Estanca.

Un temps que ha quedat gravat als mapes de 1957, on apareix el primer nom de les dos poblacions de regadiu, fetes de nova planta per Colonització: “Alpeñés del Caudillo” i “Campillo de Franco”. Lo de Campillo i Alpeñés tenie el seu sentit perquè eren dos pobles de la província d’on provenien bona part dels colons. No així els sobrenoms del Dictador que prompte van ser esborrats de tota nomenclatura. Afortunadament, es van quedar com a nom dels pobles els dos topònims grans del territori: el de la Vall i el de la serralada –Pui moreno– tacada de color fosc per la seua vegetació; noms tant antics com la presència dels repobladors cristians al segle dotze, que ens fan recordar els llocs pirinencs de la seua procedència.

Tomàs Bosque

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja