Moviment Franjolí per la Llengua: La situació de la llengua a la Franja al FSC.

La situació de la llengua a la Franja al FSC

        TAULA RODONA SOBRE LLENGUA

Demà dia 12 d’abril, en el marc del Fòrum Social Català, la plataforma d’Enllaçats per la Llengua, de la que forma part el Moviment Franjolí per la Llengua, organitza una taula rodona anomenada: “La lluita per la llengua. La revolta d’Enllaçats”, en la qual diversos ponents dels territoris de diferents Països Catalans intervindran per a explicar la situació de la llengua i la reivindicació per a la seva defensa.
El Moviment Franjolí per la Llengua ha convidat per a aquest event per representar a la Franja en Manel Riu Fillat, professor de secundària a Tremp, escriptor, activista per la llengua i un gran coneixedor de la realitat lingüística a les aules i al carrer. En parlarà de la polèmica del Lapao com a denominació per a la llengua, així com de la situació d’aquesta abans del trist acrònim i del que vindrà després.

No us ho perdeu!

LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA: CHARRANDO ARAGONÉS EN CALAMOCHA.

Facebook

Concert Duo Recapte sobre Desideri Lombarte.

Festa temàtica dels Anys 80 a Pena-roja

Quedaran les paraules…
III LECTURA CONTINUADA D’OBRES LITERÀRIES DEL MATARRANYA

PARTICIPA en la lectura ininterrompuda de l’obra Les aventures del sastre Roc d’Arça de Desideri Lombarte i Arrufat. Apunta’t i VINE A LLEGIR amb nosaltres el 23 d’abril a les 17:00 h al Santuari de la Mare de Déu de La Font de Pena-roja

Informació i inscripcions fins al 16 d’abril en:

Associació Cultural del Matarranya
C/Mayor, 4. Calaceite
Telf. 978 85 15 21— acmatarranya@gmail.com

Organitza: Comarca del Matarranya

Colabora:
Associació Cultural del Matarranya
Ajuntament de Pena-roja
Associació Cultural Tastavins
Associació Musical Peñarbés
Associació La Dona Penarrogina

Lectura Desideri

Presentació de “La col·lectivització de Queretes” a Barcelona | Lo Finestró.

Autors del llibre: Encarnita i Renato Simoni.

Pròleg de Julián Casanova.

Edició a cura d’Artur Quintana i Carles Terès.

Traducció de Carles Terès.

Editat per l’Associació Cultural del Matarranya. Col·lecció L’Aladre

L’interès que va despertar l’acte de presentació del llibre Queretes. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938) a la Universitat Central de Barcelona, el dimarts 1 d’abril, es demostra pel fet d’haver-hi de canviar l’aula per una més gran, vist el nombre d’assistents que romanien dempeus.

Obrí l’acte el catedràtic de la Universitat de Basilea i expert en filologia romànica i lexicografia catalana, Germà Colón Domènec, el qual donà la paraula a Artur Quintana, expert filòleg de català occidental i membre de l’IEC, que, entre altres coses, destacà la nul·la importància que la majoria dels historiadors li donen a la llengua, però que no era el cas dels autors del llibre que es presentava. Carles Terès va fer esment a la casuística dels treballs de la traducció del llibre: dialectització, alternances del català occidental i oriental, diferents versions del llibre… Si bé, la base per a la traducció ha estat la versió castellana publicada, ha tingut sempre al costat les versions francesa i italiana, així com les nombroses ampliacions que els autors han fet més recentment.

Tots dos autors van parlar del llibre distribuint-se els continguts i l’estructura. I així, Renato Simoni es va referir a Queretes com a una experiència única al món de l’anarquisme, per a parlar després de les formes de poder en aquells moments, de la estructura i formes de la propietat, de l’analfabetisme i, per sobre de tot, de les fonts del treball —poca documentació escrita i el gran i imprescindible valor de les 40 llargues entrevistes. Encarnita Simoni dedicà les seues paraules a distingir les dues parts del llibre —de principis del segle XX fins a la República y la segona part dedicada a la República i més concretament a la col·lectivització—, amb les seues imbricacions i ruptures.

Val a dir, per acabar aquestes línies, que el llibre és del tot interessant, fàcil de llegir i molt ben documentat: un treball de molts anys. Si bé es refereix a l’exemple de la col·lectivització a Queretes, el llibre no és pas localista, va molt més enllà del poble, de la comarca i de la província. De fet es pot considerar com un estudi dels precedents i pràctiques llibertaries a tot l’Aragó (Consell Regional de Defensa d’Aragó), un estudi rigorós i desapassionat i sense prendre cap partit o bandera. Sobre la traducció al català, val a dir també que la possible heterodòxia dialectal li dóna un plus al llibre que les versions anteriors —francesa, italiana i castellana—, lògicament no el podien copsar. Força recomanable la seua lectura.

Lo Duo Recapte actua el dissabte a Saidí dins de l’Any “Desideri”. | Mas de Bringuè.

Lo duo Recapte, format per Antoni Bengochea (Calaceit) i Màrio Sasot (Saidí), duran el seu espectacle “Ataüllant el món des del Molinar”, dedicat íntegrament a la poesia d’en Desideri Lombarte, a l’antic Cinema Parcerisa de Saidí el dissabte 5 d’abril a les 18,30 hores, dins de les Jornades culturals que durant aquest mes organitzen la regidoria de Cultura de l’Ajuntament amb la col•laboració de les diferents associacions culturals i cíviques de la vila.
A la setmana següent, el divendres 11 d’abril a les 22,30 hores, el Duo Recapte actuarà a la biblioteca de Torrent de Cinca, en un concert organitzat per l’Ajuntament de la localitat amb el suport de la Comarca del Baix Cinca.

Totes les facetes i etapes del poeta
L’espectacle “Ataúllant…” del Dúo Recapte, que ja ha estat representat a altres llocs anys enrere com La Freixneda, Sabadell, etc., consta d’una breu introducció poètica i musical amb dos poemes: “Les belles paraules” i “La terra besaria”, que sintetitzen l’amor a la terra i a la seua llengua del poeta. Després, ve un primer bloc dedicat a La terra i la Natura amb la lectura dramatitzada de “La xica tornada serp”, “Tots los colors” i “Joc de paraules”. El segon bloc, titulat Existència i ironies de la vida conté poemes narratius com “L’home que no sabia trobar el castell”,” Xerraduries”, i altres més reflexius com “Sol•licitud”, “Llaurem rostolls daurats” i “Lluny de tu”.
Un tercer bloc, Retorn a la terra, on el poeta ja sent molt prop la seua mort, inclou els poemes “Timó de flor menuda”, “Me n’aniré” i “Deixa’m posar-me davall”.
Finalment, un breu epíleg obre una escletxa a l’esperança amb el poema “Quan no quedarà res”.
La música (bandúrria i mandolina elèctrica) que acompanya els poemes segueix la línia eclèctica i variada habitual en els concerts d’aquest grup.
Desideri Lombarte, sempre en la memòria
Desideri Lombarte nasqué un 7 de febrer de 1937 en el mas del Molinar de Pena-roja. Les dificultats d’aquells convulsos moments el van impulsar a abandonar la localitat als 19 anys per cercar un futur millor a Barcelona. Allí va cursar estudis com a delineant i va començar la seua carrera en un despatx d’arquitectura.
També es va casar amb una altra penarogina emigrada, Rosalia Gil, que encara hi viu.
Va ser una prematura malaltia la que el va fer retirar-se de la feina, marcant l’inici de la seua prolífica obra literària. Tot i residir en la capital catalana, Desideri mai oblidà els seus orígens, retornava amb freqüència a Pena-roja, i els costums, la llengua i els paisatges de la comarca prompte impregnaren totes les seues creacions.

En només nou anys, Desideri va treballar en multitud de poemes i recopilacions literàries que serien publicades al llarg de la dècada dels anys noranta i del 2000. A partir de 1991 i a títol pòstum veurien la llum A l’ombra de les roques del Masmut, Sentències comentades / Voldria ser, Romanços mai contats, Cartes a la
molinera, La bona vida i la mala bava, Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses i també Ataüllar el món des del Molinar. També va publicar dos treballs d’investigació i una obra de teatre.

Us convidem a la presentació del primer llibre de la nova col·lecció sobre història i art, L’Aladre, dirigida per José Ignacio Micolau Adell, i que porta per títol Queretes. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938), dels historiadors Encarnita i Renato Simoní.

La primera presentació tindrà lloc a Queretes, el proper dia 21 de març, a les 20 h., al Saló d’Actes, i anirà a càrrec dels autors, de José Ignacio Micolau, de Pere Muñoz i de Juan Luis Camps. A més a més, comptarà amb la col·laboració de l’Ajuntament de Queretes.

També us adjuntem el calendari de les presentacions que tindran lloc posteriorment a Vall-de-roures, Falset, Tarragona i Barcelona.

Present-Simoni

QueretesSimoni-Queretes

El govern d’Aragó es desenten de l’Any Desideri Lombarte | Lo Finestró.

A la pregunta de la Chunta Aragonesista: “Té intenció el Govern d’Aragó de commemorar el 25è aniversari de la mort del poeta matarranyenc Desideri Lombarte i, si s’escau, quines accions té previst dur a terme i com? , la consellera de Cultura respon que “En el moment actual el Govern d’Aragó no té previst la realització de cap programa per a la commemoració del 25è aniversari de la mort del poeta Desideri Lombarte, doncs ha estat un fet, promoure 1ers aniversaris de personalitats de les quals la seua rellevància hagi superat l’àmbit no només local o comarcal, sinó el pròpiament aragonès i que hagin arribat a suposar una aportació nacional o internacional, com els  primers centenaris de Joaquin Costa, Miguel Servet o Ramón i Cajal”.

Negativa de la consellera a l’Any Desideri

Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils | Viles i Gents.

Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de gener del 2014)

Clàudio ens ha deixat, però la seva obra perdurarà per sempre.

No el vaig veure dirigir mai en directe, però he disfrutat amb ell moltes vegades, amb els seus discos, vídeos, concerts televisats, etc. I sobre tot, he disfrutat amb la seva presència, amb les seves idees, amb la seva persona.

Primer vaig conèixer els seus enregistraments. Amb ell vaig descobrir a Rossini i la meravellosa Carmen de la Berganza. Després van vindre Strawinsky (La Consagració) i Ravel (Bolero i els concerts amb la Argerich), els seus Verdis, les imponents simfonies de Mahler o l’emotiu Wozzeck amb la Wiener Philarmoniker. El meu disc preferit: El Supervivent de Varsòvia de Schönberg y obres orquestrals de l’intensíssim Anton Webern (DG).

Després em vaig assabentar de la seva portentosa carrera amb la Simfònica de Londres, o els seus vint anys a la Scala de Milà i posteriorment també a la Staastsoper de Viena, que el va reconèixer amb dos Concerts d’Any Nou (no memorables, aquell ambient decadent i fatxenda no era per a n’ell, persona tímida i humil). També recordo els seus emotius Requiems de Verdi, sobre tot el de 2002, després de recuperar-se (és un dir) de la seva greu malaltia.

Però sobre tot admiro la persona, que vaig començar a conèixer amb la seva tasca amb la Filharmònica de Berlín, a la que va rejovenir i democratitzar després de la llarga etapa amb el feixista Karajan: “No em diguin “maestro”, el meu nom és Clàudio”.

Amb ells va demostrar el seu compromís amb “l’empestada” música contemporània o va renovar totalment l’interpretació de les simfonies de Beethoven amb criteris historicistes. I la seva tasca amb les orquestres joves (o per al públic Jove), o la seva obra social, com els concerts a les presons o als hospitals, o el recolzament al revolucionari sistema musical veneçolà.

Per a un gran humanista con ell, la cultura era de gran valor, perquè “era com la vida, i la vida és bella”, però sobre tot l’importava “escoltar”: a la música o a les persones, li era igual, sobre tot “ESCOLTAR”.

Gràcies “maestro Abbado”; perdó: Clàudio.

Antoni  Bengochea

Iguals o uniformes | Viles i Gents.

Iguals o uniformes

(Publicat a La Comarca el 31 de gener de 2014)*

A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.

Carles Terès