Franja Rock.

Desideri Lombarte, a Fraga | Celebrem l’Any Desideri Lombarte.

ASCUMA a la 45 Renovació de la Flama de la Llengua Catalana a Montserrat | Lo Finestró.

PROGRAMA jornada

jornada cartell

Contra el separatismo, de Albert Sánchez Piñol en La Vanguardia | Caffe Reggio | Periodismo de opinión.

OPINIÓN

Si el tipógrafo lo permitiera habría encabezado este artículo con un título más extenso: “El extraño caso del chico que escribía cuentos en un idioma y ganaba premios literarios en otros dos”. Se llama Marc Nadal Ferret, sólo tiene veintiocho años y ya es uno de los impostores más habilidosos y divertidos que han aparecido en los últimos tiempos. Pero dejamos por un momento a Marc.

Durante mucho tiempo preferí ignorar el secesionismo lingüístico. Y es que hay fenómenos que no se tendrían que inscribir en el ámbito de la política, sino de la psiquiatría. ¿Cómo se puede defender, con un argumentario mínimo, que en Valencia, Baleares o la Franja de Aragón lo que se habla no es catalán? La historia es diáfana. En el siglo XIII el rey Jaume conquistó Valencia y las Baleares, territorios que fueron repoblados mayoritariamente por catalanes. Con ellos llevaron su religión, su cultura y, como es lógico, su lengua. Por eso, mira tú por donde, sus descendientes hablan el mismo idioma que en Barcelona, Rupià o Calldetenes. ¿Qué quieren que hablen? ¿Ruso? ¿Urdu?

Pues no; según algunas voces iluminadas no es así. Según estas voces el valenciano y el baléà no son variantes dialectales, sino idiomas totalmente diferentes. Tienen que tener su diccionario, su academia de la lengua, todo aquello que pule, lustra y da esplendor. La pregunta es: ¿de dónde salen estos organismos esperpénticos? Y la respuesta, por desgracia, es elemental: tan sólo es una estrategia del nacionalismo español para dividir y fragmentar la cultura catalana.

En todo el planeta Tierra no hay ni un solo filólogo serio, ni uno, que corrobore las tesis del secesionismo lingüístico. No importa. De hecho, sería un error buscar racionalidades o coherencias en un movimiento que ni las busca ni las necesita. Los mismos individuos que quieren hacer creer que en Alcanar y en Vinaròs no se habla el mismo idioma afirman fanáticamente que en la selva de Bolivia y las calles de Vallecas sí que se habla el mismo idioma. Los mismos poderes que acusan a la cultura catalana de ser una cultura subvencionada son los mismos que subvencionan los chiringuitos anticientíficos de los secesionistas lingüísticos. Y lo más delirante de todo: que en realidad no se promocionan estos artificios lingüísticos para usarlos, sino para hacer desaparecer el catalán. Estos días el presidente de Valencia se ha indignado porque un diccionario recoge la unidad de la lengua. (Por cierto: ¿desde cuándo un político tiene que implementar las definiciones de un diccionario?) Pero al mismo tiempo cerca de 14.000 alumnos valencianos no pueden estudiar en su lengua por culpa de la administración. Ahora bien, cuando cuatro individuos, en Catalunya, quieren reventar la inmersión lingüística, no lo duden: enseguida tendrán a su servicio el ministro Wert, el Tribunal Constitucional y lo que haga falta.

El colonialismo es un proceso por el que el colonizador impone sus valores al colonizado. Es decir, convierte la víctima en parte del proceso alineador. Permítanme un ejemplo. Un día viajaba en autocar, detrás mío sentaba un matrimonio guineano. Hablaban un idioma tan exótico, y a la vez tan dulce, que les pregunté al respeto. “Perdone usted” se excusaron ante todo, y añadieron: “Es que hablábamos en dialecto”. La respuesta me sorprendió: ¡en dialecto! El proceso colonial actúa así: las culturas locales no son auténticas culturas; en consecuencia, los idiomas locales tampoco son auténticos idiomas. Se desprecian y marginan, y por eso, bajo el dominio colonial, las lenguas autóctonas de Guinea sólo eran “dialectos”.

También ha existido un colonialismo interior. Los veranos, cuando era un crío, recorría los parajes del Matarraña. Un día salió el tema: “Nosotros no hablamos catalán”, me dijeron los chicos del pueblo, “hablamos chapurreao”. ¡Chapurreao! Es decir, alguien, en algún momento, los había convencido que aquello que ellos hablaban no tenía la dignidad de un idioma, que ellos sólo “chapurreaban”.

Creímos que la democracia lo curaría todo. Que sanaría el cuerpo diezmado de la lengua, que se desbrozarían malentendidos fascistoides. Obviábamos un detalle: que la democracia que vino era la española. ¿Ha hecho el Gobierno aragonés algún esfuerzo para reparar la ignominia histórica? Al contrario. Hurgando en la herida, añadiendo lastre a la infamia, han oficializado el chapurreao: ahora se llama lapao.

Y aquí aparece Marc Nadal. El chico se ha especializado en enviar cuentos a premios literarios que se convocan para el lapao y el baléà. ¿Qué diferencia hay entre el catalán de Marc y el de sus cuentos? Prácticamente ninguno. Usa el artículo salado en el caso del baléà y las formas verbales de poniente para el lapao. Según los convocantes se trata de lenguas diferentes, pero no lo deben de ser tanto: se lo premian todo. Es para morirse de risa. Según Marc lo hizo para combatir el secesionismo lingüístico de una manera elegante. Lo es. Y eso que en el caso del lapao presentó un relato tan esperpéntico, el argumento tan aberrante, que no creía que colara. En sus palabras: “Era el cuento de un niño que lo pasa muy mal en la escuela porque tiene un profesor muy malo que les hace hablar catalán en lugar de aragonés oriental y que les dice que ellos son de los Países Catalanes”.

Coló.

LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA: DEMANDA PROGRAMAZIÓN EN ARAGONÉS Á L’ENTE PUBLICO.

Inauguració de l’Any Desideri Lombarte | Lo Finestró.

Inauguració de l’Any Desideri Lombarte

El conjunt arquitectònic de la Mare de Déu de la Font de Pena-roja de Tastavins va acollir la tarda del dissabte 15 de febrer la inauguració oficial de l’Any Desideri Lombarte. A l’espectacular església gòtica es va presentar l’acte on va estar present el president de la Comarca del Matarranya i alcalde de Pena-roja Francisco Esteve que va obrir la convocatòria mostrant la satisfacció de l’homenatge al personatge més singular de la vila i recordà als assistents alguns dels actes previstos per projectar l’escriptor pena-rogí i la necessària implicació de les entidats. Ruben Lombarte, en representació de l’Associació de Jóvens de la vila, protagonista de la convocatòria, forma part de la generació que només han tingut l’oportunitat de conèixer Lombarte a través de la seua obra i que, a través de la mateixa, han arribat a estimar la pròpia llengua. Josep Maria Baró, president d’ASCUMA, destacà l’encert del personatge en valorar el  seu parlar mitjançant l’escriptura. Escriure allò que expresem és essencial per conservar i promocionar la nostra cultura.

Acabats els parlaments s’inaugurà l’exposició del fotògraf queretà Tomàs Riva Muñoz “Quan érem emigrants” dins del recinte gòtic de la Mare de Déu. És tracta d’una exposició que incorpora poemes de Desideri Lombarte. La mostra recull imatges de les  dècades dels 60 als 70 que parlen de l’emigració i de la gent que habita les nostres viles a través de la càmera del que retorna al territori d’on ha hagut de marxar per buscar un millor futur. Desideri i Tomàs coincideixen en  molts aspectes, sobretot, en la seua visió de la gent del territori i per això imatge i text es complementen.

Més tard, en el claustre exterior hi va haver l’actuació del grup Temps al temps que interpretaren uns poemes de l’escriptor pena-rogí i que ells han recreat musicalment amb gran encert. Més d’un centenar de persones de Pena-roja i d’altres viles veïnes van voler acompanyar esta primera convocatòria en homenatge a Desideri Lombarte.

Carles Terés: ‘Los catalanes no van a invadirnos mañana, no’ – Aragón – El Periódico de Aragón.

JOAQUÍN CARBONELL 13/02/2014

–¿Qué es Temps de Franja?

–Una revista mensual para hablar de unos territorios desarticulados, que solo se unen por el punto común de la lengua, de los que hablamos catalán.

–¿Catalán? ¿No habíamos quedado en que era Lapao?

–Lapao son las siglas de la definición, pero es catalán. En realidad ni siquiera lo concreta la DGA. Pero nosotros aquí lo tenemos claro. Es un patrimonio propiedad de todos, más importante incluso que el patrimonio físico, porque en este caso pertenece a todo el mundo.

–¿Tienen dificultades por hablar así?

–Tenemos dificultades. Nos han eliminado las suscripciones que había para las bibliotecas de la Franja y la poca ayuda que teníamos.

–Su radio de acción son cuatro comarcas aragonesas.

–Eso es; el Matarranya, el Baix Cinca, la Ribagorza y la Llitera, comarcas fronterizas con una lengua común. La idea brotó de Josep Galán, de Fraga, que ya falleció, y que se empeñó en 2000 en enredarnos con la creación de esta revista, un órgano para expresar lo que sentimos en todos los aspectos. Es la única revista aragonesa que se edita íntegramente en catalán.

–¿Qué tirada hacen?

–Tiramos 1.000 ejemplares que se distribuyen en las cuatro comarcas, así como a un buen número de suscriptores; otra cantidad va a Barcelona, Valencia, zonas donde viven algunos de estos aragoneses.

–¿Con alguna condición?

–Ninguna, nos alimentamos de artículos de opinión de nuestros colaboradores y de noticias culturales de la Franja.

–¿Se sienten frustrados, dejados de la mano de Zaragoza?

–Pues, sí, pero esto es exclusivo de todos los territorios fronterizos, donde en este caso nos sentimos muy aragoneses; somos bisagra, porque estamos en contacto muy directo con la zona catalana o valenciana.

–Ahora van a caminar juntas tres comarcas distintas.

–Es así; se ha hecho un convenio para promocionar tres territorios como son Matarranya, Morella y Gandesa; eso es muy importante, porque nos une la lengua y podemos ofrecer una ruta muy atractiva.

–Por contra, no sé si les molesta que desde Cataluña se hable de cosas como la corona Catalanoaragonesa.

–Eso son pequeñas anécdotas que no tienen ninguna trascendencia en Cataluña. Sin duda cada uno piensa lo que quiere, pero desde Aragón se pinta la cosa como si mañana fueran a invadirnos los catalanes. Y no.

Els ibers parlaven valencià | Lo Finestró.

No sé si qualificar de bogeria o de més enllà del surrealisme el dictamen del ple del Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana sobre la definició de “valencià” del Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. D’acord amb la petició de la Generalitat, el Consell  Jurídic ha aprovat per unanimitat que la definició de l’AVL no respecta ni encaixa amb l’estatut valencià, la qual cosa desautoritza  l’AVL de les seues funcions acadèmiques pròpies. Fins on ha arribat la judicialització d’aquest país? Però, no se’n adonen els valencians de tot allò que els està passant! De tota manera hi ha més de 40 sentències dels alts tribunals que avalen que el català i el valencià són la mateixa llengua.

I tot perquè el Diccionari Normatiu defineix “valencià” com a “llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català”

Ara entenem perfectament perquè el portaveu del grup popular de las Corts valencianes, Jorge Bellver, va presentar una proposició no de llei  on assegurava que “el valenciano hunde sus raíces en la más profunda prehistoria y viene de los íberos, en el siglo VI antes de Cristo”.

Nacionalisme banal | L’ esmolet.

Aquest és el títol d’un assaig de Michael Billig, catedràtic de ciències socials a la Universitat de Loughborough (Regne Unit). Parla dels nacionalismes “inadvertits” que no són altres que els de les nacions amb estat. I és que estem avesats a anomenar nacionalistes només als que reclamen uns drets per territoris que formen part d’un estat. Segons Billing, el sentiment nacional dels estats es vertebra a travès d’una sèrie de “recordatoris” constants –ell els anomena banals– que omplen la vida diària: la bandera als edificis públics, les seleccions esportives… Això converteix l’espai que habitem en l’espai de la pàtria. He recordat alguns articles que he llegit, també en aquest periòdic, titllant el nacionalisme de mal que cal eradicar, doncs és la font de tota desgràcia. Crec que l’afirmació és excessiva, doncs tal com hem vist, tothom, fins i tot qui no s’ho pensa, té alguna cosa de nacionalista. Jo no m’hi considero. Em costa trobar la utilitat a fronteres i exèrcits, i no m’emocionen les seleccions. L’únic que vull, com tants d’altres, és respecte i comprensió. Respecte per la nostra cultura i llengua, comprensió per la defensa de la seua supervivència. No vull fronteres, ni exèrcit, ni enemics. Només que totes les cultures que convivim dins el mateix estat tinguem un tracte equitatiu, al marge de si som més o menys minoritaris. Vull sentir que la nostra llengua –i el basc, i l’aragonès, i el gallec…– no és una nosa que provoca rebuig a la gent que no la té com a pròpia; que si venen a viure entre nosaltres els faça il·lusió d’aprendre-la, encara que només siga pel mínim respecte que mereix la terra que t’acull.
Per a això, que aparentment és tan senzill, només hi ha una fórmula: tractar els altres com voldria que em tractessin a mi.

La Comarca, columna «Viles i Gents», el 26 de gener de 2007

Sobre l’Any Desideri Lombarte: la CHA i altres | Lo Finestró.

La Chunta Aragonesista (CHA) ha formulat oficialment al Govern d’Aragó la pregunta de que si tenen alguna intenció de participar en la commemoració de l’Any Desideri Lombarte.

pdf de la pregunta

D’altra banda ens han arribat informacions de que Òmnium Cultural, el Campus de la URV de les Terres de l’Ebre i el Consorci de normalització lingüística, volen organitzar un acte d’homenatge a Desideri Lombarte durant el mes de maig.

El dissabte declarem ‘Any Desideri Lombarte’ | Celebrem l’Any Desideri Lombarte.

Una pàtria tan rodona
que de llevant a ponent,
els dos braços estenent,
la puguera abraçar tota
i no me’n sobrare gens.

Com una nòvia, estimada,
blanca com flor d’ametler,
dolça com mel de romer,
com una espiga, granada,
florida com un roser.

Eixa pàtria que jo vull,
eixa pàtria és la que tinc;
la pàtria dels meus amics,
la pàtria del meu orgull.
I aquí vull viure i morir.

El pròxim 15 de febrer, a les sis de la tarde, l’ermita de dalt de la Mare de Déu de la Font de Pena-roja acollirà la inauguració de l’Any Desideri Lombarte 2014. Es farà la presentació del projecte i la inauguració de l’exposició ‘Quan érem emigrants’, del fotògraf de Queretes Tomàs Riva, amb textos de l’escriptor de Pena-roja, Desideri Lombarte. Tindrem concert musical a càrrec dels Temps al Temps.

Tos hi esperem!

Viatge en el temps amb ‘Quan érem emigrants’ | Celebrem l’Any Desideri Lombarte.

Dissabte a les 18.00 hores, inaugurem exposició… – Any Desideri Lombarte.

La mare mos va fer la maleta,
mig plorosa, mig contenta.
Lo vestit dels domenges,
tres camises, la de portar, la nova i la vella.
Les sabates als peus
–no en teníem més que unes–.
I el calaix que va quedar forro.

A la cartera onze bitllets d’a cent
i cap d’a mil
i un nugo al pit.

El dissabte 15 de febrer, l’ermita de dalt de la Mare de Déu de la Font acollirà la presentació de la mostra fotogràfica ‘Quan érem emigrants‘. L’exposició, que recopila imatges del fotògraf natural de Queretes, Tomàs Riva, i textos de l’escriptor de Pena-roja, Desideri Lombarte, és un viatge en el temps. Ens portarà als anys 60, uns temps convulsos. Molts fills del Matarranya es veien forçats a marxar de sa terra per guanyar-se un futur més prosper en ciutats i territoris d’una major projecció econòmica. Desideri Lombarte, que va marxar de Pena-roja l’any 1959, feia ressò d’este episodi en la seua obra poètica.

L’exposició estarà oberta a la Mare de Déu de la Font de Pena-roja al llarg dels pròxims mesos. Per aportació de l’Associació Cultural del Matarranya.

De banderes i religions | L’ esmolet.

De banderes i religions

Quan vam ser a Etiòpia a buscar la nostra filla menuda, ens van preguntar quina religió professàvem. La majoria d’habitants d’Addis Abeba són cristians coptes, però hi ha també molts musulmans. Van comentar-nos que el respecte entre els fidels d’ambdues religions és total (de fet Etiòpia exhibeix la seua diversitat cultural i lingüística com un atractiu per al visitant). El que els costava d’entendre era que hi hagués persones que no creguessin en Déu, ja fos Alà o Jahvé.

Això anava rumiant mentre passejava per l’horta del Guadalop, quan vaig veure una bandera espanyola a l’entrada d’una finca. Fa uns anys era més normal trobar-se’n d’aragoneses, però a mida que el record del Generalíssimo s’ha anat florint sota la llosa del Valle de los Caídos, ha ressorgit sense complexos el nacionalisme espanyol. Sempre és bo que la gent demostri el que pensa, com se sent. La comparació amb la convivència de les dues religions a Etiòpia m’ha dut al terreny dels nacionalismes —que, en certa manera, configuren una mena de religió. I he pensat que allò més normal fóra que els que pengen banderes ‘rojigualdes’ fossin els que millor entenguessin els que en pengen d’estelades. I viceversa. Al capdavall, tots dos col·lectius estan units per la ‘fe’: la fe en la nació. Que tenen interessos divergents? Alà o Jahvé? Espanya o Catalunya? Si ho mirem fredament, és un detall menor: els dos tenen el mateix sentiment de pertinença i el desig d’exterioritzar-lo. Mirat així, semblen condemnats a entendre’s.

En arribar a casa faig un repàs a diversos mitjans de comunicació, de Madrid, de Saragossa i de Barcelona. Està clar que el meu raonament no es correspon amb la realitat. Em preparo un cafè mentre una sospita s’apodera de mi. Sóc un extraterrestre?

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 13, febrer 2014

Taxistes fent-la petar, a Addis Abeba