Moviment Franjolí per la Llengua: [2014] Any Desideri Lombarte.

[2014] Any Desideri Lombarte

2014 és ‘Any Desideri Lombarte’ | Celebrem l’Any Desideri Lombarte.

Quan no quedarà res,
quan morts els rius blanquejaran les gleres,
eixuts ullals, seques les fenasseres.
Ofegat el caliu
a les dures entranyes de la terra,
quan no plourà ni nevarà a la serra.
Quan ni un arbre hi haurà,
ni cap garba de blat per les garberes,
ni creixerà cap xop per les riberes.
Quan no quedarà res,
només ermes les terres, sec el mar,
quedarà la paraula. Quedarà.

Quedarà la paraula. Quedarà. Quedarà l’estima per la terra. Quedarà l’amor per la llengua. Per les paraules de casa. Aquelles que s’arreceren a la vora del foc.

2014 és ‘Any Desideri Lombarte‘. El pròxim 3 d’octubre de 2014 es commemoraran 25 anys de la desaparició d’en Desideri Lombarte, l’autor més emblemàtic i prolífic que ha vist nàixer el Matarranya i un dels més importants que ha tingut la literatura catalana a la Franja. 2014 és ‘Any Desideri Lombarte’. I el Matarranya ha volgut retre homenatge a una de les seues figures culturals més rellevants.

Del 7 de febrer al 3 d’octubre de 2014, Pena-roja acollirà diverses propostes culturals i d’oci que giraran al voltant de la figura d’en Desideri. Un Any Desideri Lombarte organitzat per l’Associació de Jóvens de Pena-roja, l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Pena-roja, en col·laboració amb Comarca del Matarranya, Associació Cultural Tastavins i altres entitats culturals i associatives del territori.

Estigues al corrent d’este bloc. La proposta s’ho val. La cultura s’ho mereix.

Una ingerència més a Aragó… dels valencians | Xarxes socials i llengües.

Divendres passat revisàvem l’obsessió d’alguns sectors “aragonesos” pel que pensen i deixen de pensar els catalans (Sobre la declaració del Parlament de Catalunya i el LAPAO). Si els catalans no existiren, estos “aragonesos” serien los que els inventarien, perquè la seua identitat “aragonesa” només s’entén com a antítesi de la catalanitat. L’obsessió anticatalanista és de tal grau que qualsevol declaració catalana desperta comentaris exaltats contra els catalans (i la llengua catalana), mentre que la política lingüística del Govern d’Aragó els és indiferent, si no és que donen suport explícit a negar l’existència del català a la Franja. I no en parlem ja de reflexionar sobre la relació entre Aragó i Espanya.

I quan dic que esta obsessió és unidireccional i se singularitza només en los catalans ho podreu comprovar en la reacció que no es produirà cap al fet que el dissabte l’Acadèmica Valenciana de la Llengua va aprovar el Diccionari Normatiu del Valencià, on s’afirma (com no pot ser d’altra forma) que el “valencià” és la “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, Catalunya, Balears i uns altres territoris de la Corona d’Aragó i que també rep el nom de català”. No cal dir que els altres territoris de la Corona d’Aragó són la Franja, el Carxe, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer. Ni l’Heraldo, ni la resta de sectors ultra, se dignaran a fer una editorial sobre les ingerències valencianes en la realitat aragonesa. Sort que a Aragó també hi ha vida més enllà d’estes elits ultra.

PS: Passem a actualitzar este nou aval al llistat d’avals al nom de la llengua a lafranja.net

El PP contra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua | Lo Finestró.

Resolució de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya sobre el LAPAO | Lo Finestró.

La Comissió de Cultura del Parlament ha aprovat aquest dijous dues propostes de resolució sobre la unitat de la llengua i el rebuig a la Llei d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats pròpies d’Aragó que considera el català llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO), ha informat CiU en un comunicat.

Així, la Cambra catalana expressa el seu rebuig a totes aquelles denominacions impròpies de la llengua catalana que “atemptin contra la unitat de llengua i que no responguin als criteris científics, filològics i acadèmics establerts internacionalment, ni a noms històrics, tradicionals o locals reconeguts com expressions o modalitats territorials de la mateixa llengua catalana”.La proposta també insta el Govern d’Aragó que consideri el català com a “patrimoni aragonès i comú” als altres territoris del domini lingüístic català –Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears, Franja de Ponent, Catalunya Nord, Andorra, l’Alguer i el Carxe–, a més de sol·licitar que reconegui l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) com a autoritat filològica del català per elaborar regulacions i normatives que impulsin el català a Aragó. (Europa Press, 30 de gener)

Reacció de l’Heraldo (sense comentari)  La Franja

Diya d’a Luenga Materna.

NOTA DE PRENSA

L’Associació Cultural del Matarranya enviael primer llibre de la nova col·lecció d’història i art, L’Aladre, que és: QUERETES. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938), resultat de la investigació d’Encarnita i Renato Simoní sobre aquest període històric, i que aplega la incorporació de documentació inèdita recollida pels autors. A més a més i gràcies a l’esforç de destacats membres de la nostra associació, l’Instituto de Estudios Turolenses, ha editat la novel·la de Desideri Lombarte, Les aventures del sastre Roc d’Arça, que ASCUMA es farà arribar justament enguany, en el 25è. aniversari de la seva mort.

X edició del Recercat a Barcelona | Lo Finestró.

Aquest any 2014 es complirà el 25è aniversari de la seua mort, motiu per el qual la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya va acordar portar a terme una sèrie d’actes commemorant l’aniversari, en el transcurs d’aquest any 2014.

A tall de resum tot seguit fem referència als esmentats actes commemoratius:

a)      La revista Temps de Franja, editada per Iniciativa Cultural de la Franja, dedicarà els dos suplements literaris Styli locus de l’any a la figura de Desideri Lombarte, incloent-hi diverses aportacions de poesia i prosa inèdites de diferents autors.

b)      Es presentarà la novel·la Les aventures del sastre Roc d’Arça  a diferents llocs de la Franja i més enllà.

c)      L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) celebrarà la Trobada Cultural a la vila nadiua de Desideri Lombarte amb diferents actes en col·laboració  amb l’Ajuntament i l’associació de joves.

d)     Hi ha previstes també actuacions musicals.

e)      La tradicional lectura poètica de la diada de Sant Jordi al Matarranya es dedicarà a l’obra del poeta. El 15 d’agost a Bellmunt, dins de la tradicional jornada de lectura que organitza Ramón Mur, es llegiran Les aventures del sastre Roc d’Arça i A ti no te conozco, publicat al Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses.

f)       Si l’ASCUMA troba aportacions econòmiques suficients, es reeditarà el llibre Ataüllar el món des del Molinar, exhaurit de fa mol de temps, i s’actualitzarà l’exposició del mateix nom.

g)      Hi ha en estudi una possible presentació itinerant del poeta per algunes escoles de la Franja.

I com esta llista no és exhaustiva, poden sorgir nous actes.

De tots aquests actes es farà la màxima publicitat, tractant d’implicar les institucions públiques aragoneses i d’altres terres de parla catalana, per fer-los arribar a un públic ampli.

Desideri Lombarte i Arrufat va néixer a Pena-roja de Tastavins (Mas del Molinar) a l’Alt Matarranya el 7 de febrer de l’any 1937. Als onze anys va anar a estudiar el batxillerat a les Escoles Pies d’Alcanyís, tot i que als 15 anys va deixar els estudis per anar a treballar la terra a casa. Després, als 19 anys deixà la vila i marxà a Barcelona a treballar i on estudiaria delineació. Al 21 anys començà un nou treball com aprenent al despatx de l’arquitecte Enrique Rovira i als 23 entrà a l’Escola d’Aparelladors. L’any 1961 es va casar amb la pena-rogina Rosalia Gil, i va fixar el seu domicili al barri d’Horta de Barcelona, un barri tranquil on romandria moltes estones dibuixant, escrivint, conversant i descansant.

Malauradament a finals del 70 va haver de deixar el treball per motius de salut, la qual cosa va obrir una nova etapa en la seua vida: d’ençà del 1980 disposà de temps per pensar i dedicar-se a allò que l’agradava de debò, que no era altra cosa que escriure. Tot i que va viure força temps a Barcelona, on mai es va sentir estrany, pràcticament tota la seua obra la situa a la seua vila i al Matarranya, i en la seua llengua: el català pena-rogí. Tan sols en 9 anys va escriure una extensa obra que, sense dubte, el situa com a l’escriptor més prolífic del Matarranya i de més qualitat literària.

El 3 d’octubre de 1989 a Barcelona, el feble cor del poeta, activista cultural, coofundador de l’Associació Cultural del Matarranya i entusiasta i il·lusionat en els seus treballs literaris i d’investigació, va perdre el batec definitivament.

Els primers escrits d’en Desideri van aparèixer els anys 80 a les revistes Andalán, Rolde, Gaceta del Matarranya, Desperta ferro!, Sorolla’t, La Comarca, Butlletí Interior d’Onomàstica i Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses. El 1987 va publicar a la Col·lecció Pa de Casa de la Diputació General d’Aragó dues obres, Pena-roja i Vallibona, pobles germans (teatre) i Romanços de racó de foc i Poemes de vida i mort (poesia). Cap obra més es publicaria en vida del poeta pena-rogí. Anys més tard, l’Associació Cultural del Matarranya —dins de la Col·lecció Lo Trull— i aquesta mateixa associació juntament amb l’Institut d’Estudis del Baix Cinca —a les col·leccions Quaderns de la Glera i Quaderns del Cingle—  publicaren la majoria de les seues obres.

Obra poètica

1991: A l’ombra de les roques del Masmut, Col·lecció Quaderns de la Glera.

1993: Sentències comentades i Voldria ser, Col·lecció Lo Trull.

1994: Romanços mai contats/Boires i borrim, Col·lecció Pa de Casa.

1995: Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Col·lecció Lo Trull.

1999: Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Col·lecció Lo Trull.

2000: Ataüllar el món des del Molinar (antologia), Col·lecció Lo Trull.

Teatre

1992: Teatre Inèdit, Col·lecció Quaderns de la Glera.

Narrativa

1997: Memòries d’una desmemoriada mula vella. La 2ª edició a la Col·lecció Quaderns del Cingle, 2008.

2010: Les aventures del sastre Roc d’Arça, Col·lecció Lo Trinquet (Instituto de Estudios Turolenses)

Investigació

1990: 600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, Col·lecció Llibres de Ponent III.

1999: Pena-roja. Una vila de frontera, Associació Cultural de Pena-roja.

Sobre l’autor s’han publicat: Epistolari (2002, a cura d’Artur Quintana, Col·lecció Lo Trill); el CD Quedarà la paraula (2002), poemes musicats i cantats per Túrnez i Sesé; i  el CD de gravació col·lectiva Una Roella al cor. Homenatge a Desideri Lombarte (2002).  El Duo Recapte ha actuat en multitud d’indrets i ocasions recitant, amb acompanyament musical, els poemes d’en Desideri, i alguns grups i cantants també han posat música i han cantat poemes del pena-rogí.

                                                                              Associació Cultural del Matarranya

Además, informamos de que nuestra asociación, junto con otras entidades, está organizando diferentes actividades en torno a la celebración del Día de la Lengua Materna (21 de febrero: una fecha instituida por la Unesco para promover la diversidad lingüística). Iremos dando cuenta de estas actividades, que tendrán lugar a lo largo del mes de febrero en varios puntos de Aragón.

Para abrir boca, os contamos que la próxima semana tendrán lugar 2 actividades en Huesca y Barbastro: El lunes próximo, día 27 de enero a las 18 horas, tendrá lugar en el Teatro Salesianos de Huesca la representación de la obra de teatro As siete cabretas e o lupo, por el Grupo “Ta ninos“, y el sábado 1 de febrero, en Barbastro, tendrá lugar la Trobada de Fablans “Chusé Noguero” con diversas actividades a lo largo de todo el día en la capital del Somontano.

“Chistes de catalanes” | Lo Finestró.

Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya

AVÍS: la web de Viles i gents (i de Lo Cresol) ha canviat de domini. Aquí anirem recuperant l’hemeroteca.

Avui ix en La Comarca el meu Viles i gents, que haig dedicat a un tema que em preocupa: el futur Parc Natural dels Ports al Matarranya. Em preocupa perquè el veig com un ventall d’opcions per a adequar l’economia a un camp amb un marge més adequat a les perspectives de futur. Ni el turisme és una vareta màgica, ni el Parc ens resoldrà la vida, ni la població jove deixarà d’emigrar. Però dibuixa una perspectiva més àmplia per reconvertir la nostra indústria, que com dic, està en crisi permanent. O està en crisi almenys des dels anys 40 que a la gent li va donar per aspirar a emigrar. Per a dibuixar l’exemple clar de Tamarit-Binèfar m’han ajudat uns lliterans de pro, amb recursos bibliogràfics suficients (i escàners de qualitat): Alberto Gasquet, Pep Espluga i Ramon Sistac.

Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya

(Publicat a La Comarca del 24/1/2014)

Lo tren de Bot arribave quan pot. Però a Tamarit de Llitera no van veure ni el fum. La construcció de la línia ferroviària entre Barcelona i Madrid (1863) tenie programada una estació a Tamarit, que per aquell moment comptave en 4.668 habitants. Però les pressions de les elits a esta obra i al posterior Canal d’Aragó i Catalunya van ser molt importants: «Diuen que no se ferà/el canal de la Llitera/perquè no vol firmar/el senyorito de Codera». I en lo cas del tren així va ser: los enginyers van respondre el canvi de trajecte dient “pues no veréis ni el humo”, i la línia es va desviar fins a Melusa.

Binèfar, que en aquell temps ere un poble de 1.583 habitants, va ser el principal beneficiari de la construcció a la Llitera. Perquè l’obra, juntament en los regadius del Canal, va resultar ser un punt d’inflexió que va convertir la Llitera en graner de Catalunya. Les conseqüències no van ser poques per a Tamarit: l’any 1965 va perdre la capitalitat del partit judicial, Binèfar va guanyar la capitalitat en la comarcalització aragonesa, i l’any 2011 Tamarit tenie 3.625 h. i Binèfar 9.424 h. Lo tancament de la poderosa elit de Tamarit va relegar el poble a una posició secundària. Los suposats interessos d’una minoria van abocar el poble a la pèrdua del tren del futur.

En l’actualitat, al Matarranya, estem en un procés de reconversió econòmica que no deixe de ser paral·lel: d’una economia que encara se sustente en una agricultura i ramaderia en crisi constant, hi ha propostes per facilitar la transició a atractiu turístic que mantingue (almenys una part de) la població jove. I una de les peces clau en este procés ha estat la proposta del Govern d’Aragó per convertir l’àrea més alta del Matarranya en Parc Natural, com ja ho és a la banda catalana i valenciana.

Però alguns propietaris de pinars s’oposen frontalment, de manera pública, a reforçar la figura natural de l’àrea. Evidentment, tots los actors han de participar activament de la construcció del futur comú, i els debats sobre el procés són necessaris i s’han de traduir en una situació de guany general. Però vigilem que les posicions no s’enrocon, perquè temptegen que al Matarranya puguem perdre el tren del futur.

Natxo Sorolla

Sobre la meua entrevista a Radio Nacional d’Andorra | Lo Finestró.

“L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) se sent menystinguda pel Govern d’Aragó. Li ha deixat a “zero” totes les subvencions i li fa el buit quan convida representants del govern de Catalunya als actes, de cultura i llengua, que organitza. Ho ha explicat el José Miguel Gràcia al programa Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, que contextualitza els fets en la situació econòmica i el procés polític obert Catalunya…” Continueu llegit

Per escoltar l’entrevista entreu aqui

La dificultat de ser una frontissa

>> L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) se sent menystinguda pel Govern d’Aragó. Li ha deixat a “zero” totes les subvencions i li fa el buit quan convida representants del govern de Catalunya als actes, de cultura i llengua, que organitza. Ho ha explicat el José Miguel Gràcia al programa Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, que contextualitza els fets en la situació econòmica i el procés polític obert Catalunya.

Descarregueu l’entrevista a través d’aquest enllaç:
http://www.andorradifusio.ad/media/entrevista-any-desideri-lombarte#.UtVwAoZ9wJ4.twitter

facebook.com/estiralallengua

@estiralallengua

“Si abans teníem dificultats, ara pot ser que en tinguem una mica més”. Així valora José Miguel Gràcia, l’afectació del debat de la sobirania de Catalunya sobre l’activitat cultural en català a la Franja de Ponent, un territori que fa de frontissa. Gràcia, bloguer de referència del territori, ho viu de prop com a portaveu de l’Associació Cultural del Matarranya. Això sí, constata dos fets empírics. El primer: “A tots els actes que hem fet sobre la llengua on han assistit autoritats o algun representant de Catalunya, tots, actes culturals i de la llengua, no hi ha assistit cap representant del Govern d’Aragó”. El segon, sobre les subvencions: “Ens les han negat totes; les poques que teníem estan a zero”. Això sí, immediatament afegeix: “Això no vol dir que nosaltres no lluitem igual o més”.

Tot això, pel que fa al Govern d’Aragó. Perquè Gràcia de seguida recorda que la Diputació de Terol subvenciona l’edició anual d’un llibre de l’entitat en català i que hi ha molt bona relació amb la Comarca del Matarranya i amb “molts alcaldes”, sense obviar que la majoria són del Partit Aragonès (PAR) o del Partit Popular (PP), les dues formacions que van impulsar la Llei de llengües de l’Aragó que anomena LAPAO el català. Però a la comarca no tot són flors i violes pel que fa al català. El portaveu de l’ASCUMA s’ha referit a l’aparició de diverses pintades a Vall-de-roures amb el lema “Yo parlo chapurriau”, que és com molts franjolins anomenen el català que parlen. Unes pintades, ja sigui per treure ferro al debat del LAPAO, per desmarcar-se’n o per crear més polèmica. La seva resposta és que “aquest esperit contra el català, de rebuig contra el nom, hi ha estat sempre i ara una miqueta més”. I que no s’hi ha de donar gaire importància.

ANY DESIDERI LOMBARTE

Totes aquestes reflexions han sorgit a propòsit de parlar de l’assemblea extraordinària que l’associació matarranyenca ha fet el 29 de desembre a Calaceit. L’objectiu, fer balanç de l’any 2013 però sobretot, projectar l’acció del 2014. El president va remarcar la voluntat d’estar presents, més que mai, a tots els actes relacionats amb la llengua catalana que es facin arreu dels Països Catalans. Però, per damunt de tot, els esforços se centraran en homenatjar l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort.

José Miguel Gràcia explica que és una figura molt coneguda a la comarca i “més conegut en terres de parla catalana catalanes que a l’Aragó de parla castellana”, per bé que l’Institut d’Estudis Terolencs ha finançat la publicació d’algun llibre seu a través de l’ASCUMA. Malgrat que Lombarte va estudiar a Alcanyís (Terol) i als dinou anys es va instal·lar a Barcelona, la seva obra mostra un punt de vista molt matarranyenc. De fet, tota la producció literària la concentra en nou anys, a partir de la dècada dels setanta, quan per motius de salut deixa de treballar i comença una vida molt a cavall de la ciutat comtal i el mas Molinar de Pena-Roja. “Lo més important de tot jo crec que és l’obra poètica”, destaca Gràcia. Però també va fer teatre, narrativa i investigació.

Per recordar Desideri Lombarte, l’ASCUMA li dedicarà els dos suplements anuals, Styli locus, de la revista Temps de Franja, “amb col·laboracions inèdites d’autors del Matarranya”; es presentarà a diferents pobles l’última novel·la que va publicar, Les aventures del sastre Roc d’Arça; se li dedicarà la Trobada Cultural del Matarranya del 2014 i es farà a la seva població natal; hi haurà actuacions musicals, lectures d’obres seves en col·laboració amb artistes de la comarca; etc. I la cirereta del pastís seria obtenir els fons suficients per reeditar l’obra, “exhaurida des de fa molt temps”, Ataüllar el  món des del Molinar. I aquí és on l’ASCUMA troba a faltar la complicitat que dèiem al principi, segons José Miguel Gràcia: “El més dolent és que el Govern d’Aragó està tancat a tot i no obtindrem cap solució”. Però no es donen per rendits i picaran tantes portes com calgui: la de l’Institut Ramon Muntaner, la de la Comarca del Matarranya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs…

Iguals o uniformes | L’ esmolet.

Iguals o uniformes

A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.

La Comarca, columna «Viles i gents», 17 de gener de 2014