Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya
AVÍS: la web de Viles i gents (i de Lo Cresol) ha canviat de domini. Aquí anirem recuperant l’hemeroteca.
Avui ix en La Comarca el meu Viles i gents, que haig dedicat a un tema que em preocupa: el futur Parc Natural dels Ports al Matarranya. Em preocupa perquè el veig com un ventall d’opcions per a adequar l’economia a un camp amb un marge més adequat a les perspectives de futur. Ni el turisme és una vareta màgica, ni el Parc ens resoldrà la vida, ni la població jove deixarà d’emigrar. Però dibuixa una perspectiva més àmplia per reconvertir la nostra indústria, que com dic, està en crisi permanent. O està en crisi almenys des dels anys 40 que a la gent li va donar per aspirar a emigrar. Per a dibuixar l’exemple clar de Tamarit-Binèfar m’han ajudat uns lliterans de pro, amb recursos bibliogràfics suficients (i escàners de qualitat): Alberto Gasquet, Pep Espluga i Ramon Sistac.
Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya
(Publicat a La Comarca del 24/1/2014)
Lo tren de Bot arribave quan pot. Però a Tamarit de Llitera no van veure ni el fum. La construcció de la línia ferroviària entre Barcelona i Madrid (1863) tenie programada una estació a Tamarit, que per aquell moment comptave en 4.668 habitants. Però les pressions de les elits a esta obra i al posterior Canal d’Aragó i Catalunya van ser molt importants: «Diuen que no se ferà/el canal de la Llitera/perquè no vol firmar/el senyorito de Codera». I en lo cas del tren així va ser: los enginyers van respondre el canvi de trajecte dient “pues no veréis ni el humo”, i la línia es va desviar fins a Melusa.
Binèfar, que en aquell temps ere un poble de 1.583 habitants, va ser el principal beneficiari de la construcció a la Llitera. Perquè l’obra, juntament en los regadius del Canal, va resultar ser un punt d’inflexió que va convertir la Llitera en graner de Catalunya. Les conseqüències no van ser poques per a Tamarit: l’any 1965 va perdre la capitalitat del partit judicial, Binèfar va guanyar la capitalitat en la comarcalització aragonesa, i l’any 2011 Tamarit tenie 3.625 h. i Binèfar 9.424 h. Lo tancament de la poderosa elit de Tamarit va relegar el poble a una posició secundària. Los suposats interessos d’una minoria van abocar el poble a la pèrdua del tren del futur.
En l’actualitat, al Matarranya, estem en un procés de reconversió econòmica que no deixe de ser paral·lel: d’una economia que encara se sustente en una agricultura i ramaderia en crisi constant, hi ha propostes per facilitar la transició a atractiu turístic que mantingue (almenys una part de) la població jove. I una de les peces clau en este procés ha estat la proposta del Govern d’Aragó per convertir l’àrea més alta del Matarranya en Parc Natural, com ja ho és a la banda catalana i valenciana.
Però alguns propietaris de pinars s’oposen frontalment, de manera pública, a reforçar la figura natural de l’àrea. Evidentment, tots los actors han de participar activament de la construcció del futur comú, i els debats sobre el procés són necessaris i s’han de traduir en una situació de guany general. Però vigilem que les posicions no s’enrocon, perquè temptegen que al Matarranya puguem perdre el tren del futur.
Natxo Sorolla