La Franja

Source: Ai de les llengües minoritàries | Lo Finestró

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 12/5/2023

L’any 2015 un programa electoral proposave que «el Estado y las Comunidades fomentarán la fusión de municipios» i un dels seus representats sentenciave que «alrededor de los pueblos más pequeños siempre suele haber una capital comarcal, más poblada, en la que se centralizaría la gestión de los servicios públicos municipales». A les properes eleccions tindran menys alcaldes que habitants té un poble sense ajuntament.

La lògica d’un ajuntament a un poble menut se pot veure també en les Comarques. La decisió sobre la prioritat d’una màquina per a llevar la neu és diferent depenent si el polític viu a Ràfels o a Saragossa: patir una nevada refresque les idees. Segurament lo Matarranya no tindrie l’explosió turística dels últims anys sense el paper de la Comarca. Però si fore un procés que s’ha donat naturalment, si es decidire a Saragossa, segurament serie encara més insostenible, despersonalitzat, i copat per grans empreses. Lo mateix per a política forestal, escoles infantils, o transport dels pobles sense escola….

Però als nostres pobles los mesos abans de les eleccions són una efervescència per a omplir llistes electorals, «mos falten los de detràs», «tenim lo relleno però ningú vol ser primer», «farem una llista entre dos partits»… i algun poble per desgràcia acabe sense cap candidatura. I és que presentar-se a un ajuntament d’un poble és una decisió valenta: exposició pública, cunyats dient-los com haurien de fer la llista, com haurien de gestionar el poble, crítiques com si foren polítics professionals… i pocs agraïments per la faena feta i les hores invertides.

A les bones democràcies implicar-se en la gestió no és una opció: és una obligació. I és que segurament que tot canviarie si implicar-se a la gestió d’un poble fore rotatori i obligatori. Tots los del poble han de passar per l’Ajuntament! Segur que el nivell de cunyadisme de les barres del bar se rebaixarie. Com als pobles a on tots passen per la Comissió de Festes. Tots som conscients de què és organitzar unes festes, i les dificultats per a posar-se d’acord.

Per això, abans que escomenceu: un reconeixement a aquells que tos poseu en política municipal, que regaleu hores del vostre temps al poble, que patireu mals comentaris d’algun veí inconscient dels vostres esforços, i tindreu pocs reconeixements. Gràcies! Especialment als més jóvens. I especialment a les dones que trenqueu lo camí de tota la vida. Gràcies a totes i tots!

Gràcies a l´escàndol que va produir la paròdia que van fer a TV3 sobre la Mare de Déu del Rocío. Em va semblar tan graciós com poca solta, però no fins al grau d’indignació que van mostrar alguns polítics o periodistes (fins i tot utilitzant paraules malsonants, insults i afirmacions molt greus). Jo no veig enlloc una ofensa als andalusos ni al seu accent. He vist a les “xirigotes” i als carnavals de Cadis enfoten-se’n de l’accent català, dels independentistes o dels polítics condemnats. Però també han fet paròdies humorístiques de la Setmana Santa amb peanyes de mares de déu, fins i tot de cristos, i no s´escandalitza ningú. A mi m’escandalitza més que el govern andalús no l’importi carregar-se Donyana, que és patrimoni de tota la humanitat. O el documental antropològic “Rocío”, que es va filmar l´any 1980 i que va ser segrestat i prohibit per Adolfo Suárez, pel fet de mostrar un punt de vista que no era l’oficial de l’església. La pel·lícula té un plantejament laic, i posa de manifest des de l´origen feudal de tots els cultes marians, fins a la falsedat de les aparicions (són totes falses, com el culte a les tombes apostòliques), el classisme de les germandats rocieres, la irracionalitat i l’embrutiment dels comportaments dels vilatans, l’exclusiu masclisme, on la dona és totalment passiva al ritual, així com el negoci descontrolat de la germandat principal (i de l’església en general), i el testimoni de la implicació d’algunes germandats en un cas brutal de repressió franquista al principi de la guerra civil.  Continuar llegint… Rocío | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 d’abril del 2023)

Lo Dia del Llibre, ara internacional, eixe gran invent comercial dels llibreters de Barcelona ja fa un segle, torna alegre cada 23 d’abril. A Catalunya, lo cavaller sant Jordi acompanya les ventes de llibres en la de les de roses, que continuen regalant los hòmens a les dones que estimen, símbol llegendari de princeses traspassat al temps del feminisme empoderat. A Aragó, la posició al santoral de l’antiu patró de l’estament nobiliari a tota la Corona ha determinat la festa oficial de la comunitat, en època de classes socials sense déus ni protectors de ficció. La seua litúrgia es desplega per a la ciutadania en protocols públics gestionats des dels centres de poder autonòmic: l’edifici Pignatelli del govern d’Aragó organitza dos dies de música i jocs; i el Palau de l’Aljaferia, seu de les Corts, obre portes del 22 al 24 i s’il·lumina en los colors de bandera quadribarrada, mentres lo seu president va el dijous a Terol i el divendres a Osca. Tradició moderna i per decret, acabarà arraïlant? Fora de l’oficialitat, la festa llibresca agarra força espontàniament, ocupant los carrers. La plaça d’Aragó i el passeig de la Independència a Saragossa, enguany en més de 100 parades i uns 350 autors que firmaran exemplars i regalaran clavells, marca pròpia.  Continuar llegint… La tradició del llibre | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de març del 2023)

Vivim uns dies estranys enmig d’una estació que ben prompte dixarà d’existir, d’una calor que sofoque i, al mateix temps, d’un fred que no acabe de marxar. La primavera. Eixa primavera tan florida a la nostra terra on tots los matisos del color rosa envaeixen lo paisatge i l’horitzó esdevé un mar càlid on dixar-se perdre durant hores, captivada per les olors de la natura. I, dins d’este oceà de futurs fruits, mos delectam a fer fotografies i no traspassam la barrera del fons de pantalla, perquè es bonic, perquè impressione, perquè impacte veure l’abundància de tantíssims arbres en flor, no traspassam eixa línia entre allò que veem i allò que podem veure. Extensions de monocultiu inesgotables que oferixen una vista agradable per als humans, però que també provoquen un estrès al sòl, gens acostumat a nodrir-se d’unes mateixes arrels quilòmetres enllà, a munt i en qualsevol punt cardinal que pugues albirar. Extensions de conreu de terra seca abocades al regadiu per allò que en diuen canvi climàtic.   Continuar llegint… Quan tot s’asseco | Viles i Gents

Source: “UN YOUTUBER A L’AULA” A L’IES MATARRANYA – Lenguas de Aragón

Cartells de les dues presentacions de llibres del proper dia 21 i de la nova samarreta que posarem a la venda el proper 24 d’abril a la nostra parada. Institut d’Estudis del Baix Cinca IEA.

Source: INTERCANVI LINGÜÍSTIC IES BAJO CINCA-IES CAN PEU BLANC – Lenguas de Aragón

L’any 1770, Louis-Sébastien Mercier va escriure L’An 2440, rêve s’il en fut jamais (‘2440, un somni com no n’hi ha hagut mai’), que podria considerar-se la primera obra de ciència-ficció de la historia. El protagonista és un parisenc que, en despertar-se un matí, s’adona que ha viatjat set segles al futur. L’obra descriu com l’autor creia que el món seria per el 2040: no hi ha Església ni religió, i la societat té la tolerància com bandera. És curiós que Mercier no va caure en què coses com la roba o la tecnologia també evolucionarien: la gent de la trama viu a l’any 2440, però segueix anant amb cavalls i segueix portant les indumentàries tradicionals dels il·lustrats del segle divuit. Continuar llegint: La fi de la utopia* » Temps de Franja