Tossal dels 3 Reis « Lo finestró del Gràcia.

CHARLA-MESA REDONDA

CON MOTIVO DEL DÍA INTERNACIONAL

DE LA LENGUA MATERNA

“La biblioteca de las Lenguas de Aragón (Ferrández de Heredia, J. Costa, Saroïhandy, Otín, el E.F.A.,… y el aragonés)”

Coordina: José Ignacio López Susín (Sociedad Cultural Aladrada)

Participan también: Pilar Benítez, Óscar Latas, Francho Nagore, Rafel Vidaller

Día 25 de febrero a las 20:00 h en la Facultad de Ciencias Humanas y de la Educación (c / Carderera, 4)

Organiza:

Diploma de Especialización

en Filología Aragonesa

Àngel Villalba, nomitat als Premis de la Música Aragonesa | Mas de Bringuè.

Àngel Villalba, nomitat als Premis de la Música Aragonesa

Àngel Villalba amb Florencio Roc a Valljunquera.

El cantautor de Favara del Matarranya, Àngel Villalba, estarà entre els artistes nominats a la gala de lliurament dels Premis de la Música Aragonesa que tindrà lloc demà dilluns, 18 de febrer, a les 8 del vespre, al Teatre Principal de  Saragossa. Un jurat format per especialistes del món de la música des de l’associació Aragón Musical, que és el col·lectiu que organitza la gala i el premi, ha seleccionat la cançó “Olivera d’Aragó”, que dóna nom a l’últim disc de Villalba, editat en 2012.

La cançó del cantautor favarenc està entre les quatre finalistes dins l’apartat de Millor Cançó en Llengua Autòctona Aragonesa.  La cançó en català “Olivera d’Aragó”  competirà en aquest apartat amb “A mía Tierra” de Jesús Viñas, “Mosica, Parola y Movimiento” de Prau, i  “Os Pietz en a Tierra” de Prau, totes elles en aragonès.

A més amés, en el transcurs de la gala  s’atorgarà a José María Sanz Beltrán “Loquillo” el Premi Global de la Música, destinada a artistes implicats o relacionats amb la música aragonesa nascuts fora d’Aragó.

L’altre apartat dels premis que són votats por un jurat d’especialistes és el dedicat a la Millor producció, on han arribat com a finalistes “Envasados en hechos reales” de Guisante, produit per Rafael Domínguez; “Las Campanas de la Vergüenza” de Tako, per Daniel Alcover; “Origen”, de Cube, per Jorge Escobedo, i “Un antes y un después” de Lírico, produit per Lírico y R de Rumba.

Els altres premis: a la millor cançó, intèrpret, grup, etc., han estat decidits per votació popular i seran donats a conèixer també durant la Gala, on també estan previstes les actuacions de  The Faith Keepers, Lírico y Gavy Sanders & Los Vibrants.

El català de la Codonyera « Lo finestró del Gràcia.

A les 19,30 h del passat dimecres 13 de febrer, es va presentar a Saragossa el llibre d’Artur Quintana i Font, El català de la Codonyera, editat per Gara d’Edizions. A l’Aula de la Institución, Fernando el Católico, un nombrós grup de persones romangué ben interessat des l’obertura de l’acte per Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico, i durant les intervencions de: Chusé Aragüés, com a cap de Gara Edizions i Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispànica de la Universitat de Saragossa. El professor Giralt manifestà sentir-se molt honorat de presentar el llibre i va fer un documentat repàs dels treballs del Dr. Quintana, de com es van conèixer, de l’estructura de l’obra i dels seus valors filològics i lingüístics, en especial del seu vocabulari de la cultura popular de la Codonyera. El Dr. Quintana va fer esment de la seua arribada a la Codonyera, de les seues estades estivals i de la seua vinculació definitiva, de com era el “lloc” fa 50 anys, de la situació —abans i ara— de la llengua… . Ens va oferir multitud de frases fetes i curiositats de la Codonyera, farcides d’humor, però sempre amb una finalitat didàctica, i va agrair tant els editors com les institucions col·laboradors, Institución Fernando el Católico i Prensas Universitarias.  L’acte es va cloure amb la intervenció de Tomàs Bosque, poeta i músic de la Codonyera. Tomás cantà amb sensibilitat i mestria i va fer cantar el públic, acabant amb la cançó tradicional, “Roda la mola”, amb modificacions i arranjaments d’ell mateix. En la tornada participà tot el públic. Tot un èxit.

L’autor diu en la introducció del llibre: “Aquest treball es fonamenta en la meva tesi doctoral, El parlar de la Codonyera. Resultat d’unes enquestes. Premi Nicolau d’Olwert 1973, redactada l’any 1972 i publicada al número XVII de la revista Estudis Romànics, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans 1976-1980 [1986], pàgines 1-253. El text que ara publico n’és una versió corregida i considerablement ampliada especialment en el capítol dedicat al vocabulari, que té ara gairebé un 25% més de mots.” Més endavant l’autor diu. “El parlar de la Codonyera és una variant del català occidental, amb característiques comarcals, i fins i tot, locals prou remarcables. Tanmateix no té justificació parlar ací de català de transició a l’aragonès o al castellà o bé al revés, …”

No cal dir que l’obra és d’una profunditat i amplitud lingüístiques inusitades tractant-se de una variant dialectal del català d’una població de uns 400 habitants. L’autoritat i coneixements del Dr. Quintana la fa insuperable.

Tant de bo s’hagués pogut presentar a la Codonyera! Els reprovables fets succeïts en aquesta població el març de 2010, quan un nombrós grup de persones —afavorides per autoritats locals i alguns partits polítics— que van impedir la presentació de la Llei de Llengües, han fet repensar recentment el lloc de presentació del llibre. Posar pals a les rodes de la cultura qualifica el tarannà intel·lectual de qui ho fa, l’obstruir un acte cultural demostra quin són els valors cívics i democràtics dels seus actors. Els delictes els sancionen les lleis.

                                                                                                      José Miguel Gràcia

DESTINATARIOS:
Profesorau que imparte aragonés en centros publicos
Profesorau de centros de personas adultas y asociacions
Profesorau interesau en l’aragonés
PUESTO
CPR de Huesca
FINALIDAT
-Fer partache d’as experiencias de o profesorau d’aragonés
-Amillorar a docencia d’o profesorau d’aragonés a traviés d’as nuevas tecnolochías, elaboración de recursos y conoiximiento de metodolochías
-Dar a conoixer recursos, materials y propuestas que aduyen a fer más rica a fayena de docencia de l’aragonés
-Intercambiar informacions y problematicas entre o profesorau
“Quan marzo marceya, abril acantaleya”
L’aragonés ye una parla viva; os mayestros, profesors y educadors que sotz fendo as clases aduyatz a fer posible a suya pervivencia y continidat en as futuras cheneracions. Este seminario se mirará d’achuntar o partache d’experiencias, a investigación como meyo educativo y l’aplicación d’as nuevas tecnolochías a la difusión de l’aragonés en os centros educativos.
SESIONS DE TREBALLO:
1º SESIÓN: VIERNES 8 de MARZO de 2013 (De 10 a 14 h. y de 16 a 19,30 h.)
De maitins:
Fernando Romanos Hernando: Asesor d’o programa de Difusión de l’Aragonés y coordinador d’o programa “Luzia Dueso”
Juan Cruz Barranco Elfau: Asesor d’Educación Inclusiva d’o CPR de Huesca y coordinador d’o Seminario “La integración de la cultura aragonesa en el aula”
-Presentación: dinamica de grupo de presentación
-Introducción: plan de formación, informacions legals e institucionals
-Programa “Luzia Dueso”: contenius, funcionamiento
– Un planteamiento metodolochico ta integrar a cultura aragonesa en l’aula
De tardes:
Juan Pablo Martínez: Doctor en telecomunicacions, profesor d’a Universidat de Zaragoza y Coordinador de Wikipedia en aragonés.
Santiago Paricio: Licenciau en Filolochía Catalana y en Filolochía Hispanica. Master en Lenguas Aplicadas. Profesor de Secundaria.
-Nuevas tecnolochías y recursos informaticos e internet aplicables a l’aragonés en as aulas
-Software ta l’aragonés y en aragonés
-Taller practico de wikipedia en aragonés
2º SESIÓN: VIERNES 12 d’ABRIL de 2013
(De 18 a 20’30 h.)
– Recursos ta profesors dende as editorials en aragonés: Xordica Editorial, Gara d’Edizions, Publicazions d’o Consello d’a Fabla Aragonesa
-Intercambios d’experiencias entre os participants sobre as actividatz e investigacions feitas en as aulas. Preguntas, dubdas, consultas.
3º SESIÓN: VIERNES 24 de MAYO de 2013
(De 11 a 14 h. y de 16 a 19 h.)
De maitins: 11-14
Comunicación d’as experiencias d’os participants
Difusión y partache de recursos y experiencias por internet
Recursos participativos d’institucions y asociacions
De tardes: 16-19,30
Miguel Ánchel Barcos: Mayestro, tecnico sociocultural, investigador de l’aragonés ansotano y traductor.
-Web 2.0. Disenyo de revista dichital intercentros en aragonés, como espacio d’intercambio de recursos y de difusión d’expereriencias

La diversidad lingüística aragonesa, presente en Expolangues, Exposición de las lenguas y las culturas de París / A dibersidá lingüistica aragonesa, presén en Expolangues, Esposizión d’as luengas e as culturas de París / La diversitat lingüística aragonesa, present a Expolangues, Exposició de les llengües i les cultures de París « Fundación Gaspar Torrente.

La llengua aragonesa ha estat, per primera vegada, present a la major Fira internacional dedicada a la diversitat lingüística, Expolangues, Exposició de les llengües i les cultures, que ha celebrat el seu 31 Edició a París entre el 6 i el 9 de febrer, sota patrocini del Parlament Europeu.

Expolangues és una plataforma per promoure el multilingüisme a través de trobades, intercanvis i iniciatives. El professor i escriptor Chusé Antón Santamaría, membre de Rolde de Estudios Aragoneses i Consello d’a Fabla Aragonesa, va intervenir amb la ponència “Quaranta anys d’edició en aragonès i en català d’Aragó”, dins de la taula rodona “L’empremta cultural i les polítiques de promoció de llengües minoritàries “, centrada en les eines per protegir i promoure la diversitat cultural i lingüística a Europa, amb especial atenció a llengües com l’aragonès, basc, bretó, català, cors, gaèlic, gallec, macedoni, occità i sard.

Chusé Antón Santamaría con Manuel Bragado, presidén de l´Asoziazión d´editors en gallego

La taula (moderada per Günther Dauwen i composta per Manuel Bragado, president de l’Associació d’Editors en gallec, Carles Torner, director del Programa sobre Literatura i Cultura catalana, i Chusé Antón Santamaría per REA) va estar organitzada pel Centre Maurits Coppieters, que en el seu estand va disposar publicacions en aragonès i català de les editorials Aladrada, Rolde de Estudios Aragoneses, Xordica, Gara d’Edizions, Prames, Consello d’a Fabla Aragonesa, Sociedat de Lingüística Aragonesa i Govern d’Aragó.

Més informació:         Chusé Antón Santamaría:  685 408 568

REA:  976 372 250, coordinacion@roldedeestudiosaragoneses.org

Temps de Franja-digital 7.

Avui fa 76 anys del naixement de Desideri Lombarte « Xarxes socials i llengües.
Lo mes de febrer de 1937, en plena Guerra Civil, va nàixer Desideri Lombarte, estudiós i escriptor polivalent de Pena-roja.

Cada vegada que reviso les novetats de Desideri a Internet, em sorprenen més coses! S’ha editat el seu llibre Les aventures del sastre Roc d’Arça (2012), s’ha anunciat que el 13 de juliol de 2013 es tornarà a representar la seua recreació d’una visita dels senyors de Calatrava a Pena-roja, el maig de 2012 els vallibonencs van tornar a visitar Pena-roja i es va tornar a representar la seua obra de teatre, Montse Castellà versiona la lletra de Vull un trosset de terra de D. Lombarte musicada per Túrnez i Sesé,

i Glòria Arrufat teatralitza La Creu del Llop.

i se segueix editant el seu article a la Wikipedia amb novetats. Una autor prolífic, amb amples ressons.

Altres apunts relacionats:

• 23 anys de la mort de Desideri Lombarte
• Xeic! trien lletres de Desideri Lombarte per a gravar el proper videoclip
• Avui faria 75 anys Desideri Lombarte – Caminada de commemoració
• 22 anys de la mort de Desideri Lombarte, escriptor de la Franja
• Continua la internacionalització de Desideri Lombarte gràcies als projectes menuts per normalitzar el Matarranya
• Seguint los camins de Desideri Lombarte en l’Escola d’Estiu de la Franja
• “No vull una pàtria gran, ni una pàtria mitjaneta, que la vull ben menudeta. Conéixer-la pam per pam i estimar-la sencereta”
• Pena-roja i Vallibona, pobles germans.Viles i gents: “Gelades i l’Emigrant pena-rogí”
• La Creu del Llop escrita

El Gobierno de Aragón elabora un programa integral para potenciar el bilingüismo.

Carles Terès presenta Licantropia.

A lo largo de la veintena de capítulos de la obra, que arranca con unos inquietantes hechos ocurridos en 1759, el lector irá descubriendo los secretos de la zona y “verá emerger una parte oscura, que no tiene por qué ser mala”.

La novela ‘Licantropia’, de Carles Terès.. El diseñador gráfico Carles Terès, que se considera un escritor aragonés de lengua catalana, se estrena como novelista con ‘Licantropia’, un inquietante relato con hombres lobo, ubicado en las comarcas fronterizas de Aragón con Cataluña, con el que obtuvo en 2011 el premio Guillem Nicolau.

Acompañado por el editor de Edicions de 1984, Josep Cots, el autor del Matarranya ha explicado este martes en rueda de prensa que ha construido una historia con un grueso argumental que transcurre en la actualidad, con un hombre feliz, de personaje protagonista, en un entorno idílico, “que no es tan bueno como parece”.

A lo largo de la veintena de capítulos de la obra, que arranca con unos inquietantes hechos ocurridos en 1759, el lector irá descubriendo los secretos de la zona y “verá emerger una parte oscura, que no tiene por qué ser mala”.

Residente en el pequeño pueblo de Torredarques (Teruel), Carles Terès ha reconocido que difícilmente hubiera podido escribir la novela si hubiera continuado viviendo en Barcelona -ciudad en la que nació hace 50 años, hijo de padres aragoneses- porque son las tierras en las que reside desde hace varias décadas las que le inspiran.

Por ellas pasea en muchas ocasiones en solitario, incluso de noche, “lo que va creando un poso”. “El tema fantástico siempre me ha gustado, a la vez que me interesa mezclar situaciones inquietantes con las de la cotidianeidad”, ha precisado.

Respecto a la lengua empleada en la novela, señala que ha realizado un “trabajo dialectal lo más cuidado posible, sin un exceso de barbarismos”.

Lector de Lovecraft y Edgar Allan Poe, tampoco ha escondido que le hubiera gustado escribir ‘La pell freda’, del barcelonés Albert Sánchez Piñol, una obra que le impresionó cuando la leyó por primera vez.

Nacido en Barcelona en el año 1962, Carles Terès vive y trabaja entre Torredarques y Alcañiz (Teruel), donde publica como columnista en medios locales como “La Comarca d’Alcanyís” y “Temps de Franja”.

Gara d’Edizions; la Institución Fernando el Católico i Prensas de la Universidad de Zaragoza es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre “El català de la Codonyera. (Terol-Aragó)” d’Artur Quintana i Font, editat per aquestes editorials.

La presentació serà a cura de D. Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico; D. Pedro Rújula, director de Prensas de la Universidad de Zaragoza; D. Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions; de D. Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispánica
de la Universidad de Zaragoza i de l’autor del llibre, D. Artur Quintana i Font. Després de la presentació es llegiran alguns etnotextos de la Codonyera.

L’acte tindrà lloc el dimecres, 13 de febrer, a les 19.30 hores, a l’Aula de la Institución Fernando el Católico, entrada pel carrer 5 de Marzo, 8.

(a “Homo Fabra”, 13-01-2013)

Artur Quintana o l’amor pels extrems de la llengua

Joan-Carles Martí i Casanova. Elx.

/ 21.01.2013

Vaig conèixer el Dr. Artur Quintana a  Elx a mitjan anys 1990. El professor tenia prop de seixanta anys i em va sorprendre la seua activitat incansable i el seu coneixement pregon d’aquestes comarques de l’Extrem Sud del País Valencià. Venia de la mà d’una joveníssima filòloga monoverina, Ester Limorti, la qual fa ara de professora de català a la vila del Pinós, a les envistes de la serralada del Carxe.  Els anys 1994 i 1995, recorrien tots dos els llogarets i els masos veïns. Els hi esperava el millor de la tradició oral valenciana d’aquella comarca murciana. Van arribar a temps de recollir-ho i d’inventariar-ho. Gairebé vint anys després la tasca hauria estat més feixuga i difícil perquè el despoblament de la zona ha estat important.

Artur Quintana a la cara nord de la vall on es troba la Pobla de Benifassà, al País Valencià, no gaire lluny de la Codonyera d’Aragó

La ciutat d’Elx és a 46 km. de la vila fronterera valenciana del Pinós, que fa de centre comercial, educatiu en secundària i de serveis d’aquests catalanoparlants, que habiten a l’altra banda de la ratlla murciana.  Els habitants de les Valls del Vinalopó –hi incloc la subcomarca murciana del Carxe perquè n’és una continuació natural– van emigrar molt a les ciutats sabateres d’Elda i Elx, capital del Baix Vinalopó,  a la segona meitat del segle XX. Hi havia, fins i tot, autobusos que feien la línia cap a la ciutat de les palmeres.

Hem dinat molts gaspatxos de pastor, gatxamigues i arrossos amb conill i caragols als llogarets del Raspai o a la Canyada del Trigo. Hem pujat més d’una vegada, amb els fills petits, els 1.371 metres de la muntanya que li dóna nom, des de la qual hi ha una vista llunyana de la mar. Hem parlat amb les seues gents i hem entrat a la Torre del Rico, datada al segle XVI. Hem fet de guia per a valencians, catalans i mallorquins de passatge per aquestes terres.

Així, no  és d’estranyar que al recull de cançons carxeres recollides per Quintana/Limorti  hi haja, entre altre cançons compartides, l’havanera elxana per antonomàsia: “Venim de la mar/ no portemdinés/ anem a cal mestre/ i no ha-hi res què fer. Mo n’anem a casa/ en un mal humor/ de vore que vénen/ de vore que vénen/ es festes d’agost”.  Comprendreu que fos un dels primers a comprar l’edició original, feta per l’Institut Juan Gil Albert, de la Diputació d’Alacant, l’any 1998. He tingut el goig de llegir-lo i rellegir-lo sovint.

D’aleshores ençà, he tingut el plaer de trobar-me amb el Dr. Quintana unes quantes vegades en saraus relacionats amb la llengua catalana. A Elx (1998) i a Guardamar (2009), amb motiu de les Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en les quals vaig col·laborar.  L’any 2000 a l’IEC, a Barcelona, on vaig ser invitat a parlar des de la taula presidencial en unes jornades filològiques. La darrera vegada, a Guardamar, vam seure plegats a dinar a la mateixa taula, amb les nostres mullers;  i us he de dir que la seua dona alemanya parlava un català tan polit com la meua del Camp d’Elx.  Recorde, però, amb una vivor especial, la visita que vaig fer, com a president de la Federació d’Organitzacions de Llengua Catalana, la FOLC,  a Calaceit, Queretes i rodalies, l’any 2006, dintre d’una revolada per la Franja de Ponent. Vaig poder comprovar, in situ, el seu compromís intens i el seu activisme a les terres aragoneses de llengua catalana.

A més a més, Artur Quintana no tan sols és un gran especialista en català, occità i alemany. Fou professor a la Universitat de Heidelberg fins a la seua jubilació i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consello de l’Aragonés i membre  d’Honor de l’Academia  del Aragonés. Arribada la jubilació va decidir compartir el seu temps entre les seues cases a la Codonyera, a Speyer/Espira (Alemanya) i  la seua Barcelona natal. La nostra amistat epistolar ha quedat refermada per la correspondència pública i privada que hem mantingut al voltant de la llista electrònica de lingüistes Migjorn al llarg dels anys.

De la seua tesi doctoral sobre El català de la Codonyera, publicà un llibre amb el qual guanyà el Premi Nicolau d’Olwer l’any 1973. Els dos llibres sobre El Carxe i la Codonyera  es feien molt difícils de trobar, enfora de les biblioteques universitàries, motiu pel qual han estat revisats, ampliats i reeditats en els darrers mesos de 2012. Preneu-ne nota:

Quintana, Artur (2012), El Català de la Codonyera (Terol, Aragó) Gara Edizions, Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias, Zaragoza, 270 pàg., Zaragoza

Limorti, Ester/ Quintana, Artur (2012), El Carxe, Recull de literatura popular valenciana de Múrcia ,Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, 318 pàg., Biblioteca Filològica, LXXI, Barcelona.

Artur Quintana a la Torre del Rico

A tall de cloenda, us he de dir que la lectura d’aquests dos llibres són una delícia per a qualsevol que s’estime la llengua catalana. Per a mi, hereu i usuari de la parla catalana més fronterera i més meridional, em sobten les concomitàncies entre la Codonyera i Elx. En diré tan sols un grapat, de les més cridaneres, però la llista es faria inacabable: alforrar, aigua d’alvessà< de vessant,  brulla,  cantereller,  cell, covatxa,  escur, gentola, granullada, lleme,  llimó, núgol, panís, pàssia, panical, pataca, petit, professó, pudentina, reglotar,  siti, somera, tamborinada, tardet, teronja, tresplantar o xafarder. Els extrems del català sempre es toquen i conec llistats inacabables semblants que ens agermanen amb l’Empordà o el Rosselló, amb les Balears o Tortosa; fins i tot, amb l’Alguer, cosa que acostuma a  estranyar uns altres valencians. El repoblament medieval de l’Extrem Sud   –amb catalans de totes les terres catalanes–  i el seu arcaisme ens parla de barreges diverses.  En un País Valencià com cal, el barceloní Dr. Artur Quintana, seria membre d’honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això i moltes altres coses són les que trobem a faltar en una llengua que es vol forta i comuna.

Carles Terès firmarà “Licantropia” Homes llop al Matarranya!!.

• Carles Terès neix el 1962 a Barcelona. Els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. Lesperit i el registre lingüístic daquestes terres de frontera són ben vius en aquest llibre. Dissenyador gràfic de formació i ofici, no ha deixat mai descriure, ja sigui publicant articles a La Comarca dAlcanyís i a Temps de Franja, ja sigui publicant contes a Cavall Fort i Sorollat o participant en el recull Deu anys de «Viles i gents» (2007). Licantropia, guanyadora del premi Guillem Nicolau de lany 2011, és la seva primera novel.la.

Des de la frontera amb afecte « Lo finestró del Gràcia.

Recomano la lectura de l’article de Francisco Domenech, alcalde de Favara, publicat ahir a “La Comarca” d’Alcanyís, i a www.lacomarca.net  sobre el govern d’Aragó i la Franja. Entreu aquí per llegir-lo.

Desde la frontera con afecto

Francisco Domenech

---

Desde la frontera con afecto

Hola! Soy Paco y escribo desde Fabara, en la Franja Oriental de Aragón. ¡Qué! No está mal como presentación de lo que puede ser el comienzo de una larga colaboración con este periódico que, según parece, quiere ser nuestro y sólo nuestro. La frase no es alambicada y ni siquiera muy elaborada, pero contiene dos elementos que sin duda gustarán a la mayoría de los habitantes del Bajo Aragón Histórico, el territorio que cubre este periódico. Uno: “Oriental”, el otro, “Aragón”. Gracias a ellos, los nacionalistas de todo pelaje ya respirarán tranquilos. Somos aragoneses, o sea, suyos, y nos han ubicado geográficamente. Ya tenemos contentos a los aragonesistas.
Sin embargo, también hubiera podido presentarme: ¡Hola! Soy Paco y escribo desde Favara del Matarranya, en la Franja del Poniente de los Países Catalanes. Nada podría reprochárseme. Al menos, desde un punto de vista filosófico. Sería, salvando las distancias, como la traslación a nuestro caso del ejemplo que plasmó Ortega y Gasset en su libro ‘El Espectador’. Decía Ortega que la visión que se tiene de la Sierra del Guadarrama desde la solana no es la misma que cuando se mira desde la umbría. Y, sin embargo, es la misma. Porque la Sierra del Guadarrama tal vez sea la misma desde la umbría o la solana, pero nuestra Franja no es la misma si vista como oriente o como poniente. Sarpullido les sale a los buenos hombres de Aragón con solo mentar el poniente.
La razón de esta erupción cutánea reside en las ansias expansionistas de una Catalunya que, es obvio, no parará hasta conseguir anexionársenos. Debo decir que hubo un tiempo en que esta idea, aun sin gustarme, me reconfortaba. Siempre es bonito saber que alguien te desea. Porque, ¿quién y para qué querría algo que fuese de poco valor, inservible o inútil? Pero, más adelante comenzaron a surgirme dudas. No sé yo si tenemos tanto valor como para que Catalunya se meta en un fregado de calado por conseguirnos. No tenemos ni recursos ni población. Y, para remate, con muy poquita industrialización porque el día que explicaron en clase las teorías sobre el desarrollo económico armónico y las políticas de reequilibrio territorial, nuestros dirigentes hicieron pirola.
Al aumento de estas dudas fue contribuyendo con sus actuaciones nuestro Gobierno de Aragón. Pues resultaba fácil concluir que, si en verdad valiésemos mucho, Aragón, en vez de insultarnos y despreciarnos, nos mimaría para que deseáramos permanecer aquí. Y, sin embargo, en lo que es nuestro rasgo diferencial, el que nos distingue y eleva por encima de los otros pueblos de nuestra Comunidad Autónoma, es decir, que hablemos catalán en territorio castellano parlante, el insulto ha llegado al extremo de equipararnos con los niños en su etapa de aprendizaje de su lengua materna. De éstos, se dice que chapurrean; de nosotros, se afirma que somos los del chapurreau. Y, por si faltaba algo, estamos en unos momentos en que, una supuesta Consejera de Cultura del Gobierno de Aragón, asesorada por algún presunto experto en geografía, pero a la vez, ignorante de la filología, acaba de laminar la ley de lenguas que tanto nos costó que promulgara Marcelino Iglesias. Ahora ya no chapurreamos. Hemos pasado a hablar no sé qué variedad de una presunta lengua aragonesa primitiva. No podemos estar contentos, claro.
Pero tampoco estamos enfadados o indignados. Nuestra autoestima debe seguir intacta. No han sido los hombres de ciencia quienes nos han despreciado, sino unos políticos provincianos que, llevados de su tonta temeridad, se han metido en camisa de once varas para pontificar sobre asuntos que no entienden. Seguimos estando orgullosos de ser lo que somos. Pero el daño que pueda hacer al futuro de nuestra lengua la política adoptada por el Gobierno de Aragón, no debemos subestimarlo. Debe preocuparnos y debe motivarnos para una batalla que se presenta seria. ¡Bueno! Por fortuna, muy seria tampoco. No deja de tener un toque divertido saber que quienes te insultan son unos imbéciles. Yo, por mi parte, seguiré escribiendo acerca de nuestras cosas con el afecto que he proclamado en el título. Tal vez porque crecí en una casa en la que solía repetirse aquello de que, puede más una gota de miel que un barril de hiel. Y prometo hacerlo aun cuando tenga que referirme a esos políticos provincianos que, en su ignorancia, se han embutido en una camisa de once varas, ¡Pobrecillos!

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”. – LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA.

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”.