VADILLO DIMISIÓN

http://www.facebook.com/groups/128655317227746/

REACCIONES ANTE EL NUEVO DIRECTOR GENERAL

La designación de Humberto Vadillo como director general de Cultura ha causado sorpresa e indignación en el mundo cultural aragonés tras conocer sus posiciones ideológicas plasmadas en sus colaboraciones en el medio libertad digital. Sus alusiones despectivas hacia los “titiriteros” así como su negación hacia las lenguas propias de Aragón desataron ayer todo tipo de reacciones críticas hacia el nombramiento de una persona que, por otro lado, es desconocida en gran parte del mundo cultural aragonés.

“Nos ha caído buena, vaya fichaje”. Así se expresaba ayer uno de los mejores titiriteros del mundo, que ha llevado por varios continentes el nombre de Aragón con el aplauso del público y la crítica, Paco Paricio, de los Titiriteros de Binéfar. “Tal vez en su afán de originalidad bloguera, usa el término titiriteros de forma muy despectiva como lo vienen haciendo algunos medios de comunicación que solo creen en la cultura elitista y de tiros largos”, indicó Paricio. “Espero que cuando conozca que en nuestra comunidad el arte de los títeres es fructífero y que uno de los grupos es Premio Nacional de Teatro para la infancia y la juventud y ha visitado 40 países con sus títeres, será más delicado en el empleo del término”.

Otro titiritero aragonés, Esteban Villarrocha, de Arbolé, se mostró prudente y recordó que “los títeres son de los sectores culturales que más alegrías han dado a Aragón, dentro y fuera”. Utilizar la palabra titiritero, dijo Villarrocha, “de forma despectiva” es “algo del pasado”.

El actor Pedro Rebollo dijo no estar “nada sorprendido” con la designación. “Pueden hacer lo que quieran, poner a este señor o a Belén Esteban; lo que está claro que no van a poner a alguien de izquierdas”. Con ironía, indicó que “igual arregla todo de un zarpazo y es un genio”. Eso sí, le resulta “curioso” que no sea conocido en el ámbito de la cultura.

VOTO DE CONFIANZA El escritor José Luis Corral afirmó conocer su “tendencia y cualificación”, y le deseó “toda la suerte del mundo” para defender Aragón y su patrimonio, así como a los artistas, escritores, músicos o pintores aragoneses”. Corral también confesó que esperaba a un director general “con más presencia en el panorama cultural”, pero le da “un voto de confianza”. El autor de varios best-seller de novela histórica propuso a Humberto Vadillo “que convoque una reunión con todos los artistas para empezar con buen pie”.

Las apreciaciones sin rigor científico y con desdén hacia las dos lenguas propias de la comunidad desataron ampollas en los ámbitos que trabajan desde hace décadas por el reconocimiento social y cultural de los aproximadamente 80.000 aragoneses que las emplean cotidianamente.

El profesor universitario e impulsor del aragonés, Francho Nagore, consideró “increíbles” las declaraciones del director general. Aunque mostró su prudencia, sí lamentó “el desprecio y la agresividad” de sus declaraciones. Por su parte, José Miguel Gracia, expresidente de la Asociació Cultural del Matarraña y poeta aragonés en lengua catalana, criticó el “estilo ultramontano” de Vadillo, que se siente “pisoteado” en su cultura y en su “propia identidad de aragonés”.

“Es el sueño de una noche calurosa de verano, o una pedregada”, indicó. “Es indignante además cómo habla de la Justicia o del Gobierno, así como su desprecio e incultura hacia el aragonés. A este señor no le importa la ciencia”, señaló Gracia, quien reclamó a Serrat “que además es catalanohablante” que lo destituya “inmediatamente”.

Un estilo particular en Cultura – Tema del día – El Periódico de Aragón.

O gobierno d’Aragon ya ha nombrau a os directors chenerals d’os esferents departaments. 15 d’ells seran ta o PAR, ixe partiu que, como diz Gonzalo González, diz que no ye en o gobierno. Dentre totz os nombres quiero destacar dos, aduyau por @JPMartinez_ que ha dau as pistas.

Que un d’os leitmotivs d’o gobierno d’o PP estara a supresion d’a lei de luengas ya ye sabiu. Lo dicio a presidenta d’o Gobierno, y nunca no s’ha destacau o PP por a esfensa d’as luengas d’Aragon, que lo contrario. Atamas que en atros puestos s’implen a boca con o “bilingüismo” en Aragon esfienden monoliticament o monolingüismo castellan, acotolando de paso, as luengas propias d’o pais, cada vegada mas amortadas.

En dos puestos claus t’as luengas d’iste nuevo organigrama amanixen Javier Callizo (PAR, diga agora director cheneral de Turismo) y Humberto Vadillo (PP, de l’instituto Juan de Mariana, colaborador de Libertad Digital y d’Intereconomia). Callizo estara director cheneral de Patrimonio cultural y Vadillo director cheneral de Cultura. Os dos han charrau en atras ocasions sobre as luengas d’Aragon, pero en sentius bien esferents.

Callizo estio Consellero de Cultura y ye aragonesofablant, naxiu d’Echo. En l’anyo 2000 esfendio una proposa de lei de luengas que no plego a aprebar-se y lo facio esfendiendo a chunidat d’a luenga aragonesa y o catalan (encara que esfendiendo tamien ixa gatera d’as “modalidades linguisticas”.

Les puedo decir que yo, con el alcalde de Campo, que es ribagorzano, me entiendo perfectamente -lo hacemos muchas veces además-: él habla desde el ribagorzano y yo desde el cheso, y, además, me divierte mucho ver matices al otro lado, unos valles después, porque nosotros construimos el supino de una manera y ellos lo construyen de otra, y, entonces, me intereso por el origen de todo esto.

De manera que hay un aragonés, evidentemente, con modalidades, desde las que es posible el entendimiento y que invitan a una normativización, como no puede ser de otra manera para asegurar su protección.

En ese consenso -repito-, yo espero que podamos cifrar los anhelos de sacar adelante esta ley de lenguas (…)

Creo que tenemos los aragoneses un modelo propio, un modelo trilingüe, porque es así; los aragoneses hablamos tres lenguas; eso, para quienes desearían sólo hablar la lengua del imperio, a lo mejor, es incómodo, parece una cosa de palurdos. A mí, que en Aragón tengamos tres maneras de vibrar, de sentir, de morir, me parece una de las mayores riquezas, y creo que, no sólo desde el punto de vista del patrimonio cultural, sino desde el punto de vista de la garantía de los derechos que se invocan en el Estatuto de Autonomía.

Isto diz o director cheneral de Patrimonio Cultural, u ixo deciba en l’anyo 2000, no fa guaire tiempo, en tot caso. Cosa que contrasta, violentament, con o que opina o director cheneral de Cultura, Humberto Vadillo, hombre que ye capable de meter en o suyo perfil de linkedin que ye ubierto a la multiculturalidat mientres que opina isto sobre l’aragones y o catalan, as dos luengas historicas y propias d’os aragoneses dende fa mas de diez sieglos.

¿Sabía usted que en Aragón se hablan aragonés y catalán? Pues yo no. Y lo mío tiene, desde luego, más delito porque yo nací en Zaragoza. (…)

Ocurre que ni una ni otra son lenguas “propias” de Aragón. En Aragón no se habla catalán. Hay pueblos del Aragón Oriental donde se habla el “chapurriau” evidentemente distinto, ya en primera escucha, tanto del catalán como del valenciano a los que según algunos filólogos antecede. Por si quedara alguna duda, más de 40 asociaciones procedentes de pueblos del Este de Aragón han constituido la plataforma “No hablamos catalán”. También el PP de Luisa Fernanda Rudí se ha opuesto a esta ley lanzando la campaña “Defendemos Aragón. No a la imposición del catalán”. El PAR, a quien no gusta la ley es, sin embargo, socio de gobierno de Iglesias y mantiene un perfil bajo para no poner en peligro puesto, sinecura y coche oficial.

Por su parte, la “fabla aragonesa” es una lengua frankenstein toda llena de costurones e hilvanes que nadie ha hablado nunca como lengua madre. La fabla aragonesa es el resultado de un paciente trabajo filológico y mucho pegamento Imedio. Lo que hay en Aragón son un buen puñado de modalidades lingüísticas como cheso, chistabín o benasqués que esta ley de lenguas apisonará en beneficio de la sintética “fabla”.

Tot un analis filolochico feito por un ¿filologo?. Profes que no. Ixas declaracions, parellanas, pero encara un trango mas d’as que esfendio o PP mientres o debate d’a lei de luengas, no son que a postura de l’espanyolismo monolingue mas rancio, empliu encara d’un arguello que no risponde a garra realidat. Profes que tamien son un exemplo mas de o desconoximient de bellas presonas sobre o propio pais. A primera frase de l’articlo ye facil sentir-la en Zaragoza, pero que la diga un director cheneral de Cultura, ye ta forachitar-lo ya mesmo. Creigo que iste sinyor nunca no ha leyiu garra acta de Cortes d’Aragon en a Edat Meya, ni ha sentiu nunca una canta d’a Orquestina d’o Fabirol, por exemplo.

Me fa goyo sobre tot ixa puyita a o PAR, socio d’o gobierno popular agora. De feito, se suposa que istos dos directors chenerals habran de consensuar bell tipo d’alcuerdo politico dende dos ambistas digamos que no compatibles. Humberto Vadillo, con ixe disprecio que fabla sobre lo que no repleca, ye qui habra de acotolar, chunto con a consellera de Cultura (catalan de naximient), a quasi no naxita lei de luengas. Ya podemos estar paraus y prestos ta concarar a “politica cultural” que empentara iste senyor, porque me parixe que a luenga no estara l’unico que prebaran d’acotolar. Prencipian tiempos duros, muit duros, ta la identidat aragonesa, pero sapez que? Cada diya soi mas convenciu que no mos feran callar, por mas que preben de fer-lo.

Por l’Aragon monolingue. Humberto Vadillo, director cheneral de Cultura | Purnas en o zierzo.

Con la prioridad fijada en la creación de empleo, la reactivación económica y el bienestar de los aragoneses, se contempla también la modificación o derogación de normas como la Ley de Lenguas o la Ley de Capitalidad de Zaragoza, que deberá aprobarse; y ambos partidos mantendrán un seguimiento del acuerdo con una comisión paritaria que se reunirá, al menos, cada dos meses y para abordar las reuniones de la comisión bilateral con el Estado, la Comisión Mixta de Transferencias o en la elaboración de los presupuestos.

AMPL.- Rudi y Biel sellan un pacto “de larga vida” por la “estabilidad” en Aragón. europapress.es.

En cuanto a la Ley de Lenguas, Rudi asegura que no la derogarán por completo, pero sí aquellos puntos que suponen un importante coste económico para la comunidad. Dice que no veremos en el futuro a los diputados, en las Cortes, con auriculares y traductores.

Rudi pedirá reunirse con Zapatero y Blanco para hablar de los asuntos que importan a Aragón – Detalles – Aragón Radio 2 – Detalles de la noticia.

La defensa de la lengua aragonesa es otro de los ejes de actuación de la izquierda independentista. Se trata de una lengua en extremo peligro de desaparición, según los criterios de la Unesco. Se estima que únicamente hablan esta lengua entre 10.000 y 30.000 habitantes, de un población total de 1.300.000 en Aragón. Junto a ello, defiende el catalán como lengua aragonesa, ya que se habla en las comarcas del este del país.

Estos idiomas están regulados por la llamada Ley de Lenguas de Aragón, de 2009 y que establece una mínima protección y reconocimiento de zonas de predominio. Sin embargo, no introduce el concepto de oficialidad. Esta mínima protección puede desaparecer, ya que la nueva presidenta aragonesa, Luisa Fernanda Rudi, del PP y que gobierna con el apoyo del derechista PAR, anunció nada más ser investida que una de sus primeras medidas sería derogar la Ley de Lenguas para evitar la «imposición de la normalización» de aragonés y catalán.

El independentismo aragonés avanza en referencialidad – GARA.

Blog de Manel Riu Fillat: Què sic, què no sic i què és Luisa Fernanda Rudi.

En una entrevista que publica l’Heraldo avui, la Sra. Rudi respon el següent amb relació a la reforma de la Llei de Llengües:

“¿Y la reforma de la Ley de Lenguas en qué consistirá?

PP y PAR votamos en contra y hay varias partes en las que fuimos beligerantes: la normalización y la imposición a las administraciones para contestar en aragonés o en catalán. No me imagino en las Cortes con auriculares. La mayor parte de los ayuntamientos de la zona oriental están muy preocupados, porque no hay dinero para cubrir este asunto.”

La Sra. Rudi respon sobre la reforma de la Llei de Llengües « Lo finestró del Gràcia.

Per Ramon Sistac
(UdL / IEC)

La terra inexistent

Quan parlem de territoris de llengua catalana (o Països Catalans, dit sia a la manera de l’Estellés “castament i amb perdó de la taula”, ja que aquesta expressió sembla estar actualment proscrita) tenim molt clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; és a dir, evidents i indiscutibles. Tothom sap, per exemple, què són les Illes Balears (així, amb “Illes” amb majúscules, perquè no parlem d’un arxipèlag, sinó d’un territori amb nom i cognom), de quins elements es componen, fins on arriben i quina és la seua posició geoestratègica en el nostre món proper. Fins i tot en el cas del País Valencià (una altra denominació perillosa sens dubte), amb uns límits lingüístics ben diferents dels administratius, l’entenem com una  unitat política conformada a partir del regne baix medieval de València. Unes estructures històriques i organitzatives diverses, doncs,  que articulen  territoris diferents de llengua comuna o, segons el punt de vista de cadascú, territoris afins que constitueixen metafòricament les diferents branques d’un mateix pi.

Aquesta obvietat, però, topa frontalment amb una altra realitat essencialment diferent: la de les terres catalanoparlants d’Aragó, conformades per una tirallonga de pobles, viles i llocs que tan sols presenten una molt precària estructura territorial comuna. És prou clar que aqueixes terres (que a partir d’ara anomenaré la Franja) no tenen entitat geogràfica ni administrativa pròpia —altra que la pertinença compartida a l’Aragó—, i no disposen tampoc  d’una xarxa de comunicacions o de fluxos humans i econòmics (vertical sobre el mapa) més enllà del veïnatge més immediat.  En tot cas, aqueixa xarxa s’articula horitzontalment amb els pobles veïns de Catalunya, d’Aragó i, en menor proporció i a l’extrem sud, del nord del País Valencià. Per posar un exemple prou entenedor, és més fàcil que una persona de la Llitera i una altra del Baix Cinca —comarques veïnes també sobre el mapa— es coneguen o relacionen a la ciutat de Lleida que no pas a la de Fraga, capital de la segona comarca i nucli de població més important de tota la Franja.

El nom que sí fa la cosa

I és que, de fet, la Franja no ha existit mai o, si ho preferiu, és una creació moderna, del darrer terç del segle XX. Fins i tot el seu nom és discutit, i provoca alguna urticària. A l’Aragó endins no volen ni sentir-ne a parlar i, a les terres catalanoparlants,  el terme és un vell motiu de discussió, sobretot pel que fa a la seua adjectivació: Franja de Ponent, Franja d’Aragó, Franja Oriental, expressions que trasllueixen totes un rerefons ideològic ben evident.  Alguns —crec que, a hores d’ara, molts— hem optat per utilitzar “Franja” sense més, sense adjectius, amb el convenciment que és impossible de confondre-la amb la de Gaza, i amb la constatació que és una denominació que s’està popularitzant entre la població autòctona “no marcada”. Si actualment pensem que totes les terres catalanoparlants d’Aragó comparteixen una sèrie de problemes que exigeixen estratègies de superació conjuntes, és que estem al davant del naixement d’una nova realitat. I, com qualsevol cosa que naix, ha de menester un nom per a ser descrita, i un nom (en aquest cas, un topònim) que ha de ser universalment acceptat, sense generar rebuigs generalitzats, i ser, a més a més i més o menys, del gust de qui el porta.

Una llengua més viva del que sembla

Aquesta realitat —de fet, una realitat que ja existia, però de la qual ara tenim consciència—  es reconeix fàcilment  des d’una òptica lingüística, per bé que no és pas l’única possible. Hi ha també una “franja” econòmica i comercial que abraçaria poblacions castellanoparlants importants com Binèfar i Montsó i, en menor grau, Casp, Alcanyís o Graus (aquesta darrera avui encara de llengua aragonesa residual). Igualment, algunes viles catalanes estan molt vinculades a la Franja, com el Pont de Suert, Alfarràs, Seròs, Horta de Sant Joan o Arnes. Fora d’aquesta casuística, pareix lògic definir la Franja com el conjunt de territoris —municipis, bàsicament—  on la població és majorment i històricament de llengua catalana i, en canvi, de ciutadania aragonesa. Una estreta faixa, doncs, que s’estén del Pirineu als ports de Beseit i de Morella, faixa fins a cert punt entretallada per algunes zones despoblades o semidesèrtiques.  Una població que volta les 50.000 ànimes, concentrada majoritàriament en la zona intermèdia del Baix Cinca i comarques planes adjacents i que té la més baixa densitat al nord pirinenc i prepirinenc, a la Ribagorça.

Hi ha, a més, un petit gran problema taxonòmic. Hi ha zones de transició lingüística i cultural, concentrades al nord del territori i de baixíssima demografia, de difícil adscripció al català o a l’aragonès, perquè de fet s’hi parla varietats de trànsit entre ambdues llengües romàniques. El cas més paradigmàtic és el de la vall de Benasc, que sovint veiem —al meu entendre abusivament— inclosa als mapes de la Franja i dels Països Catalans. Al marge de les qüestions estrictament lingüístiques (realment és un parlar situat gairebé al 50 % entre l’aragonès i el català, amb un lleuger predomini dels elements no catalans), crec que hauríem de tenir en compte també altres components d’ordre cultural, econòmic, humà i fins i tot identitari a l’hora de fer adscripcions absolutes, gens matisades. De vegades, la pruïja taxonomista  arriba gairebé al maniqueisme, però la realitat de les coses sovint escapa dels excessos classificatoris.

El que sí que és un fet constatable clarament, almenys per part dels observadors sagaços (i així, a més, ho corroboren els estudis empírics) és que la llengua hi és ben viva. Insisteixo en el tema dels observadors sagaços, perquè el “paisatge lingüístic” de la Franja pot provocar una impressió esbiaixada. Ben sovint, el natural del país tendeix a amagar la seua llengua quan se sent observat, i la presència pública del català, i encara més de la llengua escrita, hi és molt pobra, de vegades o en determinats llocs pràcticament inexistent. Però, en donar-se la circumstància que és una terra on el fenomen de la immigració és molt recent (més aviat ha produït una emigració continuada, especialment cap a l’àrea de Barcelona) i d’altra banda en haver-s’hi mantingut continuades interaccions amb Catalunya i els catalans, conflictes identitaris a part la immensa majoria de la població continua mantenint la seua llengua autòctona, en unes condicions adverses que fan que aquest fenomen semble gairebé un miracle. Avui per avui, es dóna la paradoxa que la Franja és l’àrea catalanoparlant on l’índex de locutors de la llengua és més elevat i, alhora, on la seua consideració social és més baixa.

Una de freda i una de calenta

Malgrat les dificultats tradicionals, malgrat una consciència lingüística entre els parlants en molts casos gairebé nul·la, malgrat el secessionisme lingüístic que propugnen alguns grupuscles de dubtosa adscripció ideològica (plenament coordinats amb els seus presumptes correligionaris valencians), malgrat l’absència de reconeixement legal de l’ idioma, és innegable que en els darrers anys alguna cosa s’ha mogut. D’una banda, d’ençà de la introducció del català a l’escola (de manera voluntària i extraordinàriament precària, però que ha abraçat una part significativa de la població escolar durant dues dècades), d’ençà de la propagació de la idea, real o imaginària, que el català és útil per a trobar feina a Catalunya o, si més no, útil a l’hora de rebre serveis públics o privats de les poblacions catalanes veïnes (i molt especialment de Lleida, autèntica capital real del nord i el centre de la Franja), sense oblidar el paper que ha desenvolupat per a la col·lectivitat una brillant literatura; alguns sectors han pres consciència, per motius utilitaris bàsicament, però potser també fins a cert punt identitaris, del valor comunicatiu, simbòlic i patrimonial del català. D’altra banda, i com a conseqüència lògica de tot això, sota el mandat d’un president catalanoparlant Aragó ha fet un tímid reconeixement , segurament tard i malament a causa de les pressions externes (siguem ben pensats), de la realitat lingüística autòctona, a través de la llei “de uso, protección y promoción de las lenguas pro­pias de Aragón”, que reconeix sense embuts ni eufemismes la catalanitat lingüística i estableix uns mínims de protecció, foment i garantia legal per al seu ús públic per part dels ciutadans. Dissortadament aquesta llei, promulgada a finals de 2009,  no s’ha arribat a desplegar.

I estàvem en això quan ens han canviat les regles del joc. En el moment que escric aquestes ratlles s’opera un relleu en el govern autonòmic. La coalició entre el Partit Socialista i el Partit Aragonès Regionalista (amb clar predomini del primer) deixarà pas a alguna altra fórmula liderada pel Partit Popular, guanyador amb escreix de les eleccions (encara que sense majoria absoluta). En el programa electoral d’aquest partit figurava en lloc destacat la derogació de la llei, en contra de la qual ha estat clarament militant d’ençà de la seua promulgació. Tot fa pensar que es produirà en els temps propers una involució important. Teníem bitllet en el darrer vagó, el de tercera classe, i encara perdrem el tren…

Una qüestió mal resolta

Si la llengua ha pogut sobreviure fins ara en un ambient clarament hostil podríem pensar que, no havent canviat substancialment les coses, tot continuarà igual. Per l’experiència que tenim acumulada de conjuntures similars en aquest racó d’Europa, hauríem de considerar que, com a mínim, aqueixa seria una previsió poc realista. Només cal observar quina és l’evolució de les nostres llengües germanes i veïnes, l’aragonès i l’occità, gairebé abocades a una situació terminal. L’estatus actual i futur del català a l’Aragó només podria revertir positivament amb la intervenció dels poders públics a través d’una política lingüística adequada i decidida (i no sembla que, tal com pinten les coses, siga el cas), a través d’un canvi en l’adscripció administrativa del territori (una possibilitat que sembla pertànyer a la ciència ficció, i que de ben segur rebria l’oposició frontal de la majoria dels directament implicats) o, potser,  a través d’una àmplia conscienciació d’autòctons i forans sobre la doble identitat dels catalanoparlants de la Franja: pertanyents als països de llengua catalana per idioma i cultura (almenys en aquells aspectes —gairebé tots— en què la cultura es vincula directament a la llengua), i a Aragó per història i per adscripció administrativa (perquè els sentiments de pertinença, tan sovint adduïts, són una qüestió que forma part de l’esfera particular de cadascú). Una tasca que només podrà liderar la societat civil. Se’ns gira molta feina.

Català a la Franja: breu aproximació a una cursa d’obstacles | La teranyina.

mitjançantL’Aragó tindrà una consellera de cultura catalana – VilaWeb.

Una nova Consellera de Cultura nascuda a Catalunya « Xarxes socials i llengües.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, s’ha pronunciat a Lleida al respecte de l’atac a la llengua del nou govern del PP a l’Aragó, ha defensat el dret dels ciutadans de la Franja de Ponent d’usar la seva llengua, el català. Mascarell ha recordat que la Constitució espanyola reconeix la pluralitat lingüística a l’Estat i creu que seria un error que la nova presidenta de l’Aragó, Luisa Fernanda Rudi, modifiquès la llei de llengües perquè el català deixi de ser considerat llengua pròpia a l’Aragó.

Així, el conseller no ha amagat la seva preocupació i ha dit que espera que aquesta modificació de la llei de llengües no tiri endavant perquè seria un retrocés pel català. Segons Mascarell és’una llengua fràgil que necessita el suport de totes les institucions’.

Mascarell defensa el dret dels ciutadans de la Franja de Ponent d’usar el català – VilaWeb.

Un tigre de PPaper? Els populars contra el català (aquest cop, a la Franja)

Natxo Sorolla suggereix que aquesta entrevista a Vilaweb que el nou govern aragonès no farà tan mal com sembla, entre altres coses perquè les coses ja estan prou malament. Potser sí. De tota manera, el que no farà serà invertir el procés de substitució que potencien totes l’administacions, des de la central fins a les locals, amb comptadíssimes excepcions. Estaria bé que des de la resta del domini poguéssim donar-los un cop de mà. En tot cas, cada vegada que els populars parlin de llibertat, recordem que quan poden, prohibeixen el català a l’administració. En la pràctica, el seu model lingüístic està a tocar del de Serrano Suñer.

Amb certa calma – qüestions de llengua i societat: Un tigre de PPaper? Els populars contra el català (aquest cop, a la Franja).

A nueva presidenta d’Aragon, Luisa Fernanda Rudi (PP), ya dixó bien claro en a campanya d’o suyo partiu que de ganar as eleccions autonomicas derogaria a ‘Ley de Lenguas de Aragón’, aprevata tasament fa siete meses per l’anterior partiu en o poder, o PSOE, con o refirme de CHA e IU. Cal recordar que ta part d’alavez lo suyo sócio de guvierno, o PAR, no apoyó ixa lei.

En estes zaguers meses, en virtut d’ixa Lei, s’ha constituito lo ‘Consejo Superior de las Lenguas de Aragón’ (CSLA), que ya ha aprevato lo suyo Reglamento d’Organizacion Interna asinas como as Ordinacions d’as futuras Académias de l’aragonés e d’o catalan. Tamien ninvió a lo ‘Consejo de Gobierno’ a suya propuesta de nombramiento d’os futuros miembros d’ixas Académias, pero a redota electoral d’o PSOE ha privato que isto ocurra.

Seguntes as zagueras informacions que son amanexitas en prensa, a nueva presidenta d’Aragon parla d’una reforma d’ixa Lei e no pas d’una derogacion, encara que nos podemos cargo de quáls van a estar os princípios d’ixa reforma: o PP siempre s’amostró contrário a la denominación d’aragonés e catalan pa las nuestras luengas romances, estimando-se més lo terme de ‘modalidades propias’, e muito beligerant con tot lo que supose qualquier proceso de nomalizacion.

Manimenos, o CSLA li ha feito arribar hue un escrito a la sinyora Luisa Fernanda Rudi en o que li comunica lo suyo deseyo de colaborar con o nuevo Guvierno e a suya total disposicion a treballar per l’aragonés e o catalan.

Pa l’aragonés a Lei de Luengas d’Aragon ye o zaguer tren a lo que puede puyar-se-ne esta lengua romance en periglo d’extincion. Una lei de Luengas posiblita un marco legal que aduya a rematar con tantos anyos de desiria, pero tamien de pezquinas e rinyatas internas dentro d’o movimiento de defensa de l’aragones. Ye imprescindible e necesária de tot una ortografia comun e una codificacion que se base en critérios cientificos.

As decisions d’o nuevo Guvierno d’Aragon respective a Lei de Luengas va a estar vital pa la supervivéncia de l’aragones, que ye dando as zagueras bocadas.

Chusé Raúl Usón, escriptor i editor aragonès, membre del Consello Superior d’as Luengas d’Aragón.

Chusé Raúl Usón: ‘Pa l’aragonés a Lei de Luengas d’Aragon ye o zaguer tren’ – VilaWeb.