Marcel Pena Periodista i activista
Fa poc hem vist com, arran d’una declaració de l’Ajuntament de Mequinensa, ha saltat la notícia que diversos municipis de la Franja de Ponent han declarat el català com a “llengua d’ús preeminent”. Tot i l’espectacularitat que se li ha volgut donar des d’alguns mitjans, la realitat és molt més desoladora, ja que no està prevista cap actuació pel que fa a la llengua.
Quan es va aprovar la Llei de llengües d’Aragó del 2013, la del LAPAO, el Govern aragonès pretenia que fossen els ajuntaments els que anomenessen la llengua que s’hi parlava, amb la idea prefixada que triarien localismes com fragatí, tamarità o maellà, per exemple. En canvi, l’Ajuntament del Campell, amb Josep Anton Chauvell d’alcalde, va aprofitar el buit legal per declarar que la llengua local era el “català”. Va ser el primer, el maig del 2013. Ara, el nou Departament de Política Lingüística (DPL) d’Aragó proposa una cosa pareguda: que siguen els ajuntaments, mitjançant declaracions institucionals, els que dibuixen el mapa lingüístic. Però i si algú fa la jugada del Campell a la inversa? Un lloc amb parlar de transició podria adscriure’s al marc aragonesoparlant, o no pronunciar-se tot i ser catalanoparlant. D’esta manera, el DPL aragonès tira pilotes fora en un tema controvertit a Saragossa, i passa la trumfa calenta als ajuntaments, amb els riscos que això comporta. Una forma de complicar-se la vida, quan la solució més senzilla seria consultar els lingüistes i filòlegs, que ja tenen el mapa de la llengua clar des de fa anys.
Les declaracions locals aproven que el català és la “llengua d’ús preeminent del municipi”, tot i que no queda gaire clar què significa què significa això. Als ajuntaments, la informació i els tràmits oficials continuaran sent en castellà. Sense treure’ls valor a estos actes, més encarats a la galeria que altra cosa, caldria que els ajuntaments se plantessen i demanessen l’oficialitat, única via que permet que el català sigue realment la llengua “d’ús preeminent”.
Una prova de la superficialitat d’estes declaracions és que la toponímia dels llocs de la Franja continua sent en castellà. El primer que haurien de fer els ajuntaments interessats en fer del català una llengua digna és canviar ‘Mequinenza’ per ‘Mequinensa’, ‘Tamarite de Litera’ per ‘Tamarit de Llitera’ o ‘Arén’ per ‘Areny de Noguera’. En el cas de les comarques franjolines ja es reconeix la forma bilingüe a la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya. En altres comunitats autònomes, com a Navarra o la província d’Araba, és fàcil de veure els noms de municipis en èuscar i castellà a la vegada. A la Franja pocs van ser els alcaldes de finals dels anys 70 que van atrevir-se a canviar el nom castellanitzat dels pobles. El Campell va ser-ne un, però tot i abandonar la forma castellana ‘Alcampel’, va recuperar el nom popular ‘Alcampell’, sense tindre en compte la versió catalana ‘el Campell’, que sembla ser la que més respecta l’etimologia.
La situació a la Franja és delicada i només amb les esperances molt baixes es pot celebrar mesures com la descrita. De poc val que municipis declaren el català ‘llengua d’ús preeminent’ si la gent que el parla no la transmet als fills. Només la inclusió dels municipis catalanoparlants d’Aragó en un marc d’oficialitat lingüística pot donar-li valor a la llengua i capgirar una situació que ja no suporta més accions simbòliques.
