Ayuntamiento de Viacamp
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: RibagorçaSource: La Franja de Ponent: una singularitat que les urnes emmascaren
- La Franja, que manté unes dinàmiques electorals pròpies, encara el diumenge 28 una doble cita electoral
Blai Avià i Nóvoa
17.05.2023 – 21:40
El 28 de maig, els electors de la Franja de Ponent seran convocats a les urnes en una doble cita, en què coincidiran les eleccions municipals i les eleccions a les Corts d’Aragó.
Tot i no tenir institucions pròpies i trobar-se políticament disgregada –no s’hi presenta cap candidatura regionalista que n’abraci totes les comarques–, la Franja continua mantenint unes dinàmiques electorals pròpies, marcades per les seves particularitats lingüístiques i històriques, que la diferencien de l’Aragó i en fan aflorar els trets distintius.
Un territori, dos blocs electorals
Segons que explica a VilaWeb Natxo Sorolla, doctor en sociologia i professor de la Universitat de Saragossa, el comportament electoral de la Franja es pot segmentar en dos grans blocs: la part septentrional que sol decantar-se per opcions més progressistes i la meridional que tradicionalment ha tendit més cap al conservadorisme.
“A escala municipal el nom del candidat sempre és molt important, i evidentment cada elecció té la seva història. Però històricament observem la tendència del nord a votar més socialista que no al sud, on el vot s’ha dividit més entre el PP i el Partit Aragonès“, diu.
Aquesta divisió, de fet, es pot veure prou en els resultats de les darreres eleccions municipals a la Franja, l’any 2019: si bé a la majoria de municipis de Fraga en amunt es va imposar el PSOE, de la capital del Baix Cinca en avall va ser el PP qui va arreplegar més vots.
A Fraga, precisament, el PP és qui sembla més ben situat per a revalidar el triomf del 2019. Segons un sondatge publicat el 23 d’abril per l’Heraldo de Aragón, obtindrà un percentatge de vot semblant al del 2019, però passarà de tenir 8 regidors a un interval entre 9 i 10, suficient per a aconseguir la majoria absoluta en un ple de 17 regidors.
Aquesta hegemonia del PP s’explica, si més no en part, perquè diversos partits perillen de no arribar a la barrera del 5% i, en conseqüència, quedar sense representació al consistori. És el cas de formacions com ara Ciutadans (2,5%), el PAR (3,76%), Podem (4,1%) i Esquerra Unida (4,33%). Un cas a part és Vox, que amb una estimació d’un 4,85% li podria anar de pocs vots restar fora de la cambra o bé entrar-hi per primera vegada.
Vox, una amenaça que el temps ha desinflat
Les perspectives electorals de Vox a la Franja, de fet, ja van ser objecte de molta atenció en les eleccions municipals passades. Finalment, tanmateix, els temors que la ultradreta irrompés amb força als ajuntaments de les comarques catalanoparlants van resultar infundats: dels deu municipis més poblats de la Franja, no va aconseguir representació en cap.
En aquestes eleccions, Sorolla explica que la ultradreta ha tingut escasses candidatures a la Franja, la majoria de les quals integrades per cuneros, és a dir, persones de fora del municipi. De fet, hi ha comarques senceres –com ara el Matarranya– en què Vox no es presenta enlloc. “Vox ha presentat molt poques candidatures municipals, i les que ha presentat han tingut una repercussió molt minsa“, diu Sorolla. “Habitualment, els partits que es presenten a les municipals tenen molt arrelament al territori. No és el cas de Vox”, rebla.
Terol Existeix, la incògnita d’aquestes eleccions
Aquest 2023, el gran interrogant en les eleccions municipals pot ser Terol Existeix, la plataforma ciutadana esdevinguda partit que es consagrà com la sorpresa de les passades eleccions espanyoles, quan aconseguí un representant al congrés i dos al senat. Enguany, ha presentat candidatura en nombrosos municipis de la Franja, sobretot al sud. En eleccions anteriors havia estat el PAR qui havia fet d’alternativa al binomi PSOE-PP, però ara la formació es troba en un estat de disgregació que, tal com explica Sorolla, dificulta que pugui fer d’enllaç entre les institucions autonòmiques i les institucions locals per plantar cara als partits hegemònics.
Terol Existeix, en aquest context, és el més ben situat per a agafar el testimoni del PAR i obtenir bons resultats a la Franja a còpia de fer bandera de la reivindicació del món rural. “Vox –diu el sociòleg– no té aquest arrelament, i per tant no pot fer aquest paper.”
El catalanisme malda per fer-se un lloc a la campanya
Tot i que la Franja tradicionalment ha destacat per un comportament electoral diferenciat de la resta de l’Aragó, el catalanisme generalment ha tingut moltes dificultats per a exercir una influència significativa en les eleccions. Això és, en part, el resultat de la fragmentació institucional i política del territori, que no disposa de cap òrgan de govern propi i que electoralment es divideix en tres demarcacions (Osca, Saragossa i Terol) que cobreixen una població de menys de 50.000 habitants.
Tot i aquests impediments, la Franja ha estat durant tots aquests anys testimoni de l’eclosió ocasional d’opcions polítiques de tarannà catalanista. Sorolla explica que Calaceit (Matarranya) va arribar a tenir un regidor d’ERC entre el 2007 i el 2015 que va acabar resultant clau per a la configuració de les majories al ple municipal. Un altre exemple és el de Pont de Montanyana, una petita vila de la Ribagorça en què Convergència Democràtica de la Franja va obtenir la majoria absoluta l’any 2011. La formació, de fet, derivava d’Alternativa Cívica, una altra candidatura de caràcter catalanista que per poc no va entrar a l’Ajuntament de Fraga (Baix Cinca) a les eleccions municipals del 2007.
Més recentment, a les eleccions europees del 2019, les candidatures independentistes –Junts per Catalunya i Ara Repúbliques– van obtenir 516 vots a la Franja, equivalent a un 2,17% del total. Ho explica a VilaWeb Marcel Pena, periodista del diari Naiz: “De votants catalanistes a la Franja n’hi ha pocs, i per tant queden diluïts en qualsevol opció política. Generalment, tendeixen a votar una opció d’esquerres, considerant per esquerres el PSOE, la Chunta, Podem i ara, fins i tot, Terol Existeix.” Sorolla hi coincideix: “Habitualment, el catalanisme no ha tingut un desenvolupament polític a la Franja, més enllà d’algun resultat ocasional.”
L’anticatalanisme, una arma inofensiva a la Franja
Darrerament, tanmateix, el paper del catalanisme en les eleccions a la Franja ha estat molt menys propositiu, i més aviat ha fet de blanc dels atacs polítics del president de l’Aragó, Javier Lambán, i bona part de l’arc parlamentari. Aquesta dinàmica fou especialment evident en les eleccions municipals del 2019, en un moment en què a l’Aragó encara coïa la polèmica pel trasllat de les obres de Sixena i, de manera més general, pels fets de la tardor del 2017.
“Aragó i Catalunya són veïns, i sempre hi ha hagut un veïnatge de confrontació, més que no pas de col·laboració, i això ha creat una base sociològica d’anticatalanisme“, explica Sorolla. “Alguns –afegeix– diuen que no existeix, però aquest ús polític de l’anticatalanisme sempre hi és: els últims anys, Lambán ha encarat frontalment la qüestió catalana i ha procurat posar-la constantment en primer pla.”
En un moment polític com l’actual, en què la letargia sembla haver-se assentat entre els principals representants de l’independentisme català, tot indica que l’anticatalanisme tindrà un rol més circumstancial en les eleccions d’enguany a la Franja. “Pot tenir-hi un paper? És previsible que no; si més no, no de la mateixa manera que els últims anys”, explica Sorolla. Així i tot, reconeix: “En temps electorals, les coses a vegades evolucionen de manera inesperada; és difícil fer pronòstics.”
Sigui com sigui, Pena aclareix que l’anticatalanisme, tradicionalment, ha funcionat com a arma de campanya a l’Aragó, però no pas a la Franja. “La Franja i l’Aragó són com dos mons diferents: allò que pot encendre espurnes a l’Aragó, a la Franja passa molt més desapercebut”, diu.
La defensa de la llengua, una qüestió purament municipal
De teló de fons de les eleccions hi ha la qüestió de la llengua, que a la Franja es troba en una situació de desemparament institucional molt més agut que no pas en altres parts del país. La darrera enquesta d’usos lingüístics a la Franja, que data del 2014, constatà un trencament en la transmissió generacional el català, que, tot i ser la llengua predominant entre els més grans de 65 anys (68%) ha estat relegada a una posició clarament minoritària entre els joves de 15 anys a 29 (34%). Aquestes dades encaixen amb la caiguda del coneixement del català al territori, que en el període 2004-2014 va passar d’un 88% a un 80%.
Tot i els intents del govern del PP (2011-2015) de promoure el secessionisme lingüístic, tot imposant al català de la Franja la denominació de “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” (“LAPAO”), i retirant l’obligació dels representants de l’administració de respondre als ciutadans en català (o bé aragonès), les iniciatives polítiques locals han reeixit a augmentar la presència del català a les aules de la Franja durant aquestes darreres dècades.
Al curs 2021-2022, segons que detalla el filòleg Artur Quintana, 37 centres (amb un total de 1.447 alumnes implicats) participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Això és tres vegades més gran que no en el curs 1984-1985, el primer en què s’oferí català a les escoles de la Franja. D’ençà del 2017, també dos municipis de la comarca del Baix Aragó (Calanda i Foz-Calanda) han demanat de poder oferir català a l’escola, tot i no pertànyer pròpiament a la Franja, però les autoritats educatives els ho han denegat repetidament.
Tot i aquest progrés, el català continua ocupant una posició precària a les escoles de la Franja. A banda de no oferir-se en totes les escoles (sobretot al nord-oest del territori, on sí que se sol oferir l’aragonès), l’ensenyament de la llengua sol limitar-se a classes setmanals optatives, una situació molt allunyada de la d’unes altres parts del país.
Més enllà d’iniciatives de caràcter municipal, la llengua continua sense tenir cap formació que la reivindiqui explícitament a la Franja. Sorolla explica que la Chunta Aragonesista és qui més s’ha significat a favor del català, tot i que sovint aquesta defensa s’ha emmarcat en una reivindicació del trilingüisme (aragonès, català i castellà) en què el català ha romàs com a baula feble.
Si el PAR, seguint els passos del PP, “ha fet de l’anticatalanisme una de les seves banderes”, el PSOE ha mantingut una certa ambivalència sobre la situació del català al territori, sense arribar mai a demanar-ne l’oficialització ni fer cap altra proposta que signifiqués alterar notablement la legislació lingüística vigent a l’Aragó. Sorolla, així i tot, remarca que els moviments del PSOE favorables al català han estat sempre obra de representants de la Franja, com ara Josep Anton Chauvell (batlle del Campell, a la comarca de la Llitera), no pas d’una direcció amb seu a Saragossa que en aquesta qüestió no ha tendit mai a mostrar més iniciativa que les altres formacions.
Pena hi coincideix. En aquestes eleccions, diu, el PSOE –i més formacions d’esquerres com Podem– s’ha manifestat nominalment a favor de la llengua, si bé amb certa ambivalència. “S’hi posicionen perquè toca, perquè són progressistes. Però res més, no es barallaran amb ningú pel català“, diu. I afegeix: “Els socialistes que han fet passos pel català ha estat sempre de la Franja, no pas del PSOE de Saragossa. És gent del territori, que per consciència ha dut aquestes accions a terme.”
Fins i tot els partits menys sospitosos d’abraçar cap causa catalanista, explica Pena, han tingut candidats sensibles a la causa del català. Un exemple és la batllessa socialista d’Albelda (Llitera), María Ángeles Roca, que en aquestes eleccions optarà a encapçalar el govern del municipi amb les sigles PAR. “Durant la campanya ha defensat el català amb normalitat tot i presentar-se pel PAR, un dels partits que s’ha manifestat contra el català amb més claredat i virulència”, explica. I acaba dient: “És una anècdota, però permet de veure fins a quin punt les coses funcionen de manera diferent a escala municipal. Els rols dels partits a Saragossa no tenen res a veure amb els que puguin tenir a la Franja.”
Source: Una asociación de yoga quiere recuperar el despoblado ribagorzano de Fet
El antiguo pueblo, muy alejado de núcleos habitados y con accesos complicados, se ajusta a las necesidades de la asociación, que buscaba un enclave aislado.
Las dependencias municipales de Viacamp y Litera acogerán este sábado la presentación del proyecto de recuperación de su despoblado de Fet que ha puesto en marcha la Asociación Yóguica Dharmahari Fet con la intención de crear en esta localidad ribagorzana ahora abandonada un espacio habitado de nuevo y dedicado a la promoción del yoga y de la vida saludable.
El maestro yogui Nikita Atmanada, impulsor de este proyecto, señala que la entidad promotora es una asociación sin ánimo de lucro que promueve la salud física y mental a través de prácticas bióticas, de permocultura, de bioconstrucción, terapias alternativas, herbología “y mucho más, en realidad”, y que ofrece la oportunidad a los demás de experimentar distintas formas de vivir.
Atmanada comenta que llevaba mucho tiempo buscando un espacio en el que crear una comunidad permanente, “y pienso que es el entorno de Fet el que me ha elegido para levantar este proyecto”. El antiguo pueblo, muy alejado de núcleos habitados y con accesos complicados, se ajustaba a las necesidades de la asociación que andaba tras un enclave aislado en el que profundizar en la práctica del yoga, para el que un sitio remoto como este es ideal”.
También tiene fácil acceso al agua y terreno para plantaciones hortelanas y de frutales, aspectos que eran imprescindibles para los promotores de este proyecto que aún se encuentra en estado embrionario. Según apunta Atmanada, consiste en la recuperación de una parte del caserío del pueblo -“intentaremos que se vaya haciendo de forma progresiva y que alcance a la mayoría de las casas”, recalca- para instalar una comunidad yóguica “que con el tiempo va a llegar a la autosuficiencia porque pretendemos producir nuestra comida, artículos de higiene o medicina herbológica a la vez que crear vías de financiación con nuestro trabajo”.
El eje del inicio de este proyecto es la creación de un centro terapéutico, otro para las prácticas de yoga y varias casas para acoger a los primeros residentes. “Luego –abunda su promotor- nos plantearemos la habilitación de distintos departamentos para permacultura, de manufactura de la comida ecológica que produciremos en nuestras huertas o de bioconstrucción para renovar el pueblo porque no vamos a utilizar hormigones y técnicas de construcción actuales sino que recuperaremos los modos ancestrales”.
El objetivo último es crear una pequeña comunidad fija y poder acoger a todas las personas que lo deseen, “sin importar su estatus social o económico”, para que conozcan y profundicen en las prácticas yóguicas . Atmanada es el principal financiador de la iniciativa y, aunque cuenta con algún apoyo puntual, está trabajando en la actualidad en la búsqueda de nuevos socios y voluntarios para sacar adelante este proyecto “en el que todo el mundo es bienvenido”.
Se accede a Fet desde Viacamp por una larga pista de tierra practicable con vehículos todoterreno. La localidad, que llegó a contar con más de 200 habitantes, alza su arruinado caserío sobre una alargado espolón rocoso que ahora se asoma a las aguas del embalse de Canelles, cuya construcción aceleró su abandono en la década de los sesenta del pasado siglo, ya que, aunque no afectó a ninguna de sus viviendas, sí anegó sus mejores tierras de cultivo
Como recuerda el escritor Cristian Laglera, es una localidad de historia más que milenaria ya que sus primeras citas están datadas en 1046 y 1067 mientras que su nombre parece provenir del término latino Faex, que puede traducirse como Peñascales, que describe muy bien su situación y entorno geográfico.
Source: Una molt bona notícia » Temps de Franja
// Redacció
Tot just fa uns dies de la publicació d’Entre la llegenda i la història. Contes de la Ribagorça d’en Jordi Moners i Sinyol, ben conegut entre nosaltres especialment pels seus estudis dels parlars i la literatura popular ribagorçanes. No ha estat gens planer el procés d’edició d’aquest llibre enllestit el 2009. En Jordi l’havia presentat a diverses editorials —al CERIB, IEA, IEBC, Universitat de Lleida i Pagès Editors—, que s’hi van mostrar prou interessats, però que finalment no el van publicar. Ara apareix, catorze anys desprès d’haver estat enllestit i quatre de la mort d’en Jordi, com a número 48 de la col·lecció «La Cullereta» de l’editorial Garsineu de Tremp. Són 40 capítols sobre literatura popular i història oral de Castigaleu, localitat ribagorçana de la Vall de l’Isàvena.
El text és escrit en dues variants de la llengua catalana: quan ho fa l’autor és en la seua, la del Prat de Llobregat, d’on en Jordi era fill, passada pel tamís de la llengua literària, i quan enraonen els personatges ribagorçans ho fan en la variant catalana de Castigaleu. Això fa que el llibre siga especialment adequat per a les escoles ribagorçanes, on l’alumnat trobarà textos tant en la seua variant com en la literària, i en podrà traure profitoses comparances. A les escoles de la Vall de l’Isàvena —Les Paüls, la Pobla i Lasquarri, si més no— no hi ha ensenyament optatiu de català, com correspondria, sinó d’aragonès, malgrat que aquesta darrera llengua no n’és pròpia ni històrica. Vist això, és molt recomanable que la DGPL, o qui corresponga, reparteixca exemplars del llibre a tots els alumnes de les escoles de la Vall catalana de l’Isàvena que així podrien tenir un mínim contacte amb llur llengua en l’escriptura. Al Temps de Franja paper de l’estiu en publicarem més dades.
Podeu consultar els articles que hem publicat sobre l’autor:
L’entrevista apareguda a Temps de Franja n. 137 (abril 2018).
L’obituari del 9 de desembre de 2019.
Source: L’ensenyament de l’aragonès i del català* » Temps de Franja
// Artur Quintana i Font
Mentre que l’ensenyament d’una llengua estrangera i del castellà és obligatori, s’observa que el de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, i això passa malgrat que la Constitució a l’article 3.2 proclame que ‘seran oficials’. L’Estatut no ho recull, ço que el fa contrari a la Constitució, car el dret constitucional se situa per damunt del dret comunitari, i ja fora hora que tant el dret constitucional com l’estatutari anessen de conjunta.
Com que no és així, ara com ara l’ensenyament de les llengües pròpies i històriques es limita a classes setmanals, de durada d’una hora i mitja a tres, a infantil i primària, al principi fora de l’horari escolar, i ara a dins. L’ensenyament infantil de l’etapa de 0 a 3 anys depèn dels ajuntaments, els quals decideixen en quina llengua es fa. A secundària hi ha ensenyament de català, i de vegades d’alguna altra assignatura en aqueixa llengua, i en aragonès tot just si es va aplicant.
Per a l’aragonès s’ha passat de ser present a 4 centres escolars el curs 1997 a ser-ho a 27 amb més de 1200 alumnes el curs 2021-2022, repartits per tota l’àrea de llengua aragonesa amb prou densitat en general. A les terres altes dels Pirineus hi ha escoles quasi a tot arreu, des de la Jacetània fins a la Ribagorça , i concretament a Echo, Ansó, Chasa, Berdún, Santa Zilia, Jaca, Sallén de Galligo, Tramacastiella de Tena, Pandicosa, Biescas, Candarenas, Aineto, Torla, Broto, Fiscal, Bellanuga, Samianigo, Bielsa, A Espuña, Sarabiello, Plan, San Chuan de Plan, Chistén, l’Ainsa, Sarllé, Benás, Lupiñén, Castillón de Sos, Saún, Graus, Capella, La Puebla de Castro, Nabal, Lo Grau, Estada, Estadilla i Fonz. Hi ha poques bosses, i més aviat petites, on no s’ensenya aragonès: Canfrán, Aisa, Puen da Reina de Chaca, Santa Cruz d’as Serós, Muriello de Galligo, Riglos, A Fueba, Campo, Seira… Als Somontanos les localitats amb ensenyament de l’aragonès van més espaiades: Ayerbe, Almudébar, Boleya, Osca, Barbastre, Montsó, a Luenga, Berbegal i Uerto, mentre les bosses sense ensenyament d’aragonès són encara considerables: Agüero, Lobarre, Santa Olaria de Galligo, Biscarrués, Lupiñán, Nueno, Arguis, Igriés, Loporzano, Sietemo, Ibieca, Alcalá d’o Bispe, Angüés, Casbas, Biarche, Blecua, Antillón, As Ziellas, Abiego, Colungo, A Liena, Abergüela d’A Liena, Adagüesca, Salas, Pozán de Bero… S’ensenya aragonès a dues escoles en viles actualment de llengua castellana: Salbatierra d’Esca i a Peralta de Alcofea. I a bastants escoles en territori de llengua catalana no s’ensenya aquesta llengua, com pertocaria, sinó aragonès. Això passa a la Ribagorça de llengua catalana de la Vall de l’Isàvena des de la capçalera a les Paüls fins a Llaguarres, que comprèn les escoles les de les Paüls, de la Pobla de Roda i Lasquarri, mentre Llaguarres a l’Isàvena i Jusseu i Torres del Bisbe, ambdós al Sarro, van a Graus. Sanui a la Llitera, també de llengua catalana, només té ensenyament d’aragonès , però no de la llengua pròpia. Aquestes anomalies, que ja fa anys que duren, tenen l’anuència, tàcita sembla, de les instàncies educatives: Conselleria, Direcció General de Política Lingüística, Academia Aragonesa de la Lengua…, i de les associacions d’estudi i foment de l’aragonès.
Les localitats de llengua catalana amb ensenyament optatiu d’aquesta llengua han passat de 12 centres el curs 1984-1985 a 37 el curs 2021-2022 amb un total de 4.150 alumnes, dels quals 1.447 participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Es troben a la Ribagorça a les escoles de Montanui, Areny de Noguera, Tolba, Benavarri i Estopanyà; a la Llitera n’hi ha a Castellonroi, el Torricó, el Campell, Tamarit, Algaió, Albelda i Vensilló, i també a tot el Baix Cinca de llengua catalana: Saidí, Fraga, Miralsot, Vilella, Torrent de Cinca i Mequinensa, així com a quasi tot el Matarranya, tant a l’actual com a l’històric. Faió, Nonasp, Favara, Maella, Massalió, Calaceit, la Vall del Tormo, Queretes, Valljunquera, la Freixneda, la Portellada, Vall-de-roures, Fondespatla, Ràfels, Mont-roig de Tastavins, Pena-roja, Beseit, la Ginebrosa i Aiguaviva de Bergantes –Fórnols de Matarranya, la Canyada de Beric i Torredarques van a escoles properes. A Bordón, a territori actualment de llengua castellana, fan ensenyament de català. Des del 2017 Foz Calanda i Calanda van demanant ensenyament de català però la inspecció els ho va denegant. Hi ha algunes bosses, prou considerables, sense ensenyament de català: més amunt, en tractar de la Ribagorça, ja he indicat que a les valls de l’Isàvena i del Sarro i a Sanui de la Llitera no hi ha ensenyament de català, com pertocaria, sinó d’aragonès. A les localitats lliteranes de Peralta de Calassanç i Sant Esteve de Llitera, així com a les matarranyenques de Bellmunt de Mesquí, la Codonyera i la Torre de Vilella no hi ha ensenyament de català.
L’ensenyament de l’aragonès i del català es fomenta, a més, amb diversos programes: el de ‘Els escriptors a l’aula’ on els centres educatius en poden demanar la presència: el ‘Luzía Dueso’ per a l’aragonès creat al curs 2005-2006, i per al català el ‘Jesús Moncada’ des del curs 2001-2002, aquest darrer amb tradicionals desaparicions guadianesques de tant en tant. La molt activa Direcció General de Política Lingüística ajuda a la celebració del ‘Dia de la Llengua Materna’, al qual s’apunten fins i tot centres que en refusen l’ensenyament a l’escola, i convoca ‘Concursos de Lectura en Públic’. Al poble abandonat de Bailo es fan jornades de convivència entre alumnes que assisteixen a classes d’aragonès i de català, i s’hi ha encetat un programa d’immersió per a l’aragonès.
A la Universitat de Saragossa hi havia des dels darrers anys de la Dictadura una certa oferta de llengua aragonesa, vista aquesta com a dialecte del castellà, i de la catalana. Ara hi ha des del 2015 el ‘Diploma d’Especialització en Filologia Aragonesa’ al Campus d’Osca, on des del curs 2020-2021 també es pot cursar la ‘Menció en Llengua Aragonesa a la Facultat de Ciències de l’Educació’, mentre que no existeix una menció equivalent per al català. Els congressos internacionals de llengua i literatura aragoneses, coneguts com a ‘Estudios e rechiras d’a luenga aragonesa’, se celebren cada dos anys des del 1997. El curs l985-1986 s’inicià l’optativa de Llengua catalana a la Llicenciatura de Filologia Hispànica del Campus saragossà, i el 1996 es creà l’Àrea de Filologia Catalana del Departament de Lingüística General i Hispànica, que continua avui en dia. S’ensenya català a les Escoles Oficials d’Idiomes de Montsó, Fraga, Alcanyís i Saragossa, i no hi ha oferta d’aragonès. La càtedra universitària Johan Ferrández d’Heredia treballa en l’estudi de l’aragonès i del català i als cursos universitaris d’estiu a Jaca tant les llengües aragonesa com la catalana, i les cultures que conformen, solen ser-ne tema d’estudi.
Avancem, poquet a poquet, en l’ensenyament de les nostres llengües pròpies i històriques, amb molts i innecessaris obstacles, però avancem.
*Publicat a Compromiso y Cultura n. 99, març 2023
Source: Dia de la Llengua Materna a la Comarca de Ribagorça » Temps de Franja
// Glòria Francino Pinasa
Amb motiu del Dia Internacional de la Llengua Materna, la Comarca de Ribagorça va organitzar una taula redona al Saló de Plens de Casa Heredia a Graus a les 19 h, amb prou afluència d’assistents. La presentació de Marcel Iglesias, president de la comarca, feva referència a la riquesa lingüística de la Ribagorça, amb l’objectiu de valorar i d’escoltar diferents llengües ribagorçanes.
El moderador de la taula, Carlos Bravo, de Torres del Bisbe, professor jubilat de Llengua i Literatura Castellana, va convidar a expressar-se amb la variant lingüística dels participants a la taula: José Antonio Saura Rami, natural de Grist (Eriste), i parllant de la llengua de Benàs, Doctor en Filologia Hispànica per la UNIZar i membre de la Sociedad de Lingüística Aragonesa, Asier Bona Zueco, de Tarazona, professor d’aragonès a l’estudi Joaquín Costa de Graus i a centres de la Vall de l’Isàvena, i membre de la Sociedad de Lingüística Aragonesa, Mari Paz Candelaria Ribera Gazén, de casa El Santo de Graus, Auxiliar d’Infermeria, coneixedora del ‘grausino’. José Ramón Dia de Ferrerías de Calbera, professor d’Art a Osca i productor audiovisual i parllant de la variant lingüística de la Vall de l’Isàvena, el professor de música de Graus i Benavarri, i cantautor, Sergi Llena, de Balaguer, amb arrels familiars a Graus, i Glòria Francino Pinasa, de Sopeira, Llicenciada en Filologia Hispànica i Filologia Catalana, parllant del català ribagorçà.
El professor José Antonio Saura va aportar un foli defensant la seua tesi sobre el ribagorçà, com a llengua autònoma, vinculada a l’occità, negant l’autonomia del català, perquè són la mateixa llengua, citant la història del comtat de Ribagorça, depenent de la Marca Hispànica. Aspectes històrics que coneixem bé, ja que un dels primers documents conservats al respecte, i d’altres, (806-814) pertanyen al Cartoral del monestir d’Alaó de Sopeira.
Glòria Francino va dir que raonava català ribagorçà, llengua que li permitiva entenre’s en gent des del Pirineu al mar Mediterrani: Catalunya, Illes Balears, Rosselló, l’Alguer, València i per suposat tota la part catalanoparllant de les tres províncies aragoneses. Va argumentar que el català no només es raonava a la part del riu Noguera Ribagorçana, recordant els treballs científics i comunicacions sobre el català parlat a la Ribagorça que es van presentar al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana al 1906, el text del segle XI on Radulf Ricolf, en el seu jurament de fidelitat al senyor feudal i principal dels castells d’Areny i d’Orrit, Girbert, i al comte Ramon IV de Pallars, textos notarials, sinó que a la vall de l’Isàvena, un 50% de la seva llengua era considerada català pels científics, citant estudis de Joan Coromines, de Günter Haensch, la publicació de Maite Moret i Xavier Giralt, El catalán del XIV (pergaminos de Roda de Isábena), una part d’un capítol matrimonial del S. XV, sempre tenint en compte les isoglosses, ratlles que marquen les diferències lingüístiques entre els parllants dels poblles.
La Mari Paz, parllant del ‘grausino’ dins del seu nucli familiar, lamentava i va admetre que ja no el raonava ningú al carrer, ella el sabeva, però no el podeva utilitzar socialment. Potser calria recordar els escrits que va fer Joaquín Costa, un grausí de pro, de finals del segle XIX, sobre la importància de la llengua.
Sergi Llena, músic i cantautor, també enyorava com raonaven els seus “iaios” naturals de Graus, variant que ell era escoltat de xic, i lamentava la seua pèrdua, per aquesta raó ha editat un disc Ribagorz/ça canta on recupera variants ribagorçanes. Va comentar alguns problemes lingüístics de quan estudiava a Barcelona.
José Ramón Dia de Ferreries de Calbera, la Vall de l’Isàvena, va al·ludir a la vergonya de raonar en la seua llengua materna que sentiven certes persones quan emigraven a les ciutats. Es va referir al seu cas personal, dient que quan estudiava a Barcelona si sentiva més proper amb els de Levante [sic] que amb els del català barceloní; en canvi, els seus tios, que van anar a Saragossa van tinre actituds diferents: un es va passar al castellà, l’altre va mantinre la llengua materna i l’altre només en l’ambient familiar, de cara a fora, castellà. Va aportar la idea que a cada família es raona d’una manera diferent i que quan s’acaben els grans de les famílies es perdran moltes paraules.
Asier Bona, professor d’aragonès a Graus i a la Vall de l’Isàvena, des de fa cinc anys, va exposar que quan hi va arribar els alumnes de la Vall de l’Isàvena no l’enteneven amb l’aragonès que ell era estudiat, i allavons, va començar a conversar en la gent gran dels poblles, i així va conèixer la llengua de l’Isàvena. Va demostrar gran vocació i voluntat en la seua feina docent, demanant assiduïtat a les classes i material adient.
Amb les seues paraules, Glòria Francino es va adonar que potser la part que no l’enteneven els seus alumnes era el català ribagorçà. La gent de Serradui s’entén a Areny, els de Bonansa entenen als de Les Paüls… Asier va dir que teniven paraules pròpies de l’Isàvena, però moltes les sentiria a la vall Ribagorçana.
Glòria Francino va recomanar l’excel·lent llibre de Jordi Moners, La Llengua de Castigaleu. Com pot raonar en la seua llengua materna un alumne de Castigaleu quan va a estudi a Graus, on l’ensenyaran en llengua castellana i unes hores en aragonès? Com pot raonar una persona de Castigaleu en la seua llengua quan va a comprar a una botiga o fer una gestió a Graus, si els de Graus han perdut la seua variant local i raonen en castellà? Cal dir que van fer la carretera de Castigaleu cap a Graus, i no cap a Benavarri, amb els que s’haurien entès amb la mateixa llengua.
Per al professor José Antonio Saura les paraules i frases com les que raonava Glòria Francino són occità i no català ribagorçà, certament el ribagorçà té moltes paraules occitanes, però no cal negar una llengua romànica com les altres. L’historiador medievalista, Guillermo Tomás Faci, defensor i estudiós de l’aragonès, escriu que quan es convocaven les Corts a Montsó cadaú raonava en la seua llengua, tant en aragonès com en català.
L’acte va començar i acabar amb l’agradable música i veu del cantautor Sergi Llena, que va revifar lletres ribagorçanes, versions de Bonansa i Graus, respectivament.
També el públic assistent va expressar la seua opinió: els canvis sociològics han fet que ja no es raone en ‘grausino’, per exemple, perquè hi ha molt més moviment de persones, i la llengua local ha quedat reduïda a les famílies de portes endins. Una mare de Graus va afirmar que els alumnes a Benavarri apreneven català només perquè després se n’anaven a estudiar a Lleida. Creiem que per a la gent de la Ribagorça i Baix Cinca, Matarranya… i tota la gent d’Aragó que el raonam, l’ensenyament del català a les nostres comarques, des de la Declaració de Mequinensa l’any 1984, dignifica la nostra llengua materna, així ho va constatar tamé una professora oriünda de Villacarlle, Vall d’Isàvena.
Source: «Del cel entrò en abís». El catalán del siglo XIV en pergaminos de Roda de Isábena (Ribagorza)
«Del cel entrò en abís». El catalán del siglo XIV en pergaminos de Roda de Isábena (Ribagorza)
María Teresa Moret Oliver y Javier Giralt Latorre
- 2022
- 308
- 1.ª
- Castellano, Catalán
- 15 x 21,5 cm
- Rústica con solapas
- 978-84-1340-527-8
Nueva aportación para conocer el estado del catalán en Aragón en la Edad Media. Contiene una edición crítica de 46 manuscritos en formato pergamino del siglo XIV pertenecientes al antiguo cabildo de San Vicente de Roda, en la Ribagorza (Huesca). Además, la obra ofrece un minucioso estudio lingüístico en el que se analizan aspectos gráficos, fonéticos, morfológicos y léxicos de los documentos, así como un capítulo dedicado a la onomástica. Si bien es cierto que la regularidad de esta scripta es bastante uniforme —en cuanto que participa de rasgos generales del catalán en su conjunto—, se observan rasgos dialectales que se adscriben claramente al catalán noroccidental y que vienen a confirmar, aunque de manera muy tímida, la convivencia entre escritura y oralidad.
Pdf: elies45-3.pdf
Tanto los textos literarios como los no literarios han sido imprescindibles para el estudio de las lenguas desde una perspectiva diacrónica, pero también como una fuente de información para analizar su variación lingüística interna. Si nos centramos en la realidad lingüística de Aragón, comprobaremos que, a diferencia del castellano o el aragonés, no existen obras literarias medievales escritas en catalán, a pesar de la amplia producción en esta lengua en otros territorios de la antigua Corona de Aragón. Por tanto, para conocer el catalán en Aragón de época medieval y moderna, el filólogo se ve obligado a examinar los textos notariales que se redactaron en la Franja de Aragón entre los siglos XIV, XV y XVI, los cuales se han convertido en instrumentos imprescindibles para el estudio de la historia de la lengua catalana en tierras aragonesas. En este trabajo daremos cuenta de la metodología que utilizamos para la localización y el estudio de un corpus documental redactado por profesionales, así como de las destrezas que son necesarias para enfrentarse a un análisis de estas características