El Punt Avui – Notícia: Del català a la Lapao.
Del català a la Lapao
Canviar el nom de la llengua a llarg termini vol dir trencar llaços de germanor entre pobles separats per una frontera geogràfica artificial
Altres articles de l’autor
- 18/05/2013 Transparència i política
- 16/04/2013 Església i postmodernitat
Fa uns dies que vaig usar per primer cop la Lapao. De fet, la vaig trobar força fàcil. Insensats tots aquells qui ens pensàvem que, saltant la frontera i entrant a la Franja, també es parlava en català. Il·lusos de nosaltres… ¡Incultes i irresponsables els polítics de Saragossa que, quan els ha interessat, han obert una ferida on no calia anant en contra de la voluntat d’una comunitat lingüística que parla i s’expressa en català! La riquesa lingüística del català de la Franja és evident; tan sols assistint a la Pastorada de la festa major de Sant Medardo de Benavarri un se’n pot fer una idea: la Lapao és, a ulls dels satírics Amo i Pastor –protagonistes i recitadors dels versos de la Pastorada–, un artifici lingüístic per amagar i destruir la realitat cultural de la Ribagorça. Ras i curt.
De fet, l’opuscle que la comissió de festes repartia, publicant els versos d’aquest any, començava amb una introducció apuntant “algunes característiques del català parlat a la Ribagorça, i en aquest cas concret a Benavarri”. L’executiu autonòmic de Luisa Fernanda Rudi ha protagonitzat un dels episodis de deixadesa política més notoris dels últims anys, rebatejant el català oriental (Lapao) i l’aragonès (Lapapyp) prescindint del llegat cultural propi de cada zona del seu territori. Fins i tot, els populars de la Franja van quedar retratats havent de fer seguidisme d’una acció política que, de facto, els deixa amb el cul a l’aire davant dels seus electors.
posar fi a la Llei de Llengües del 2009 –que ja no considerava el català llengua oficial, però sí “llengua pròpia, original i històrica”– és un pas gairebé definitiu per aconseguir que la Franja normalitzi la seva quotidianitat en castellà. La llengua és un dels eixos bàsics per a la vertebració d’una comunitat nacional i, per tant, canviar el nom d’aquesta significa molt més del que molts es poden pensar: a llarg termini vol dir posar fi a un imaginari simbòlic compartit, trencar els llaços de germanor entre pobles separats per una frontera geogràfica artificial. De fet, és una evidència que per a la majoria de pobles de la Ribagorça la seva ciutat de referència és Lleida, i molts dels joves han acabat treballant al Principat. Fins i tot, els mitjans de comunicació catalans són, per a moltes llars, els que acaben construint l’agenda diària.
La desprotecció del català a la Ribagorça, a més a més, es suma a un altre fenomen social rellevant i, sobretot, preocupant: la despoblació. Roda món i torna al born per la festa major, però durant l’any (sobretot a l’hivern) la població resident està cada vegada més envellida i, a mitjà termini, això es pot convertir en una altra amenaça per a la preservació de la identitat local més pròpia del lloc. Amb la modificació de la llei de llengües, presentada el 2012 pel PP, s’obre la porta a una uniformització cultural, en castellà, que pot impedir a les noves generacions viure el dia a dia amb la llengua dels seus avis.
L’Espanya més centralista, la d’herència més jacobina, ha estat incapaç d’entendre que el seu projecte d’estat ha de ser compatible amb realitats territorials divergents. La seva manera d’entendre la nació no preveu la diferència, més enllà d’un folklore propi del franquisme sociològic i el blanc i negre del No-Do. I, amb una Catalunya que va en direcció contrària, els executius conservadors dels seus territoris veïns s’afanyen a alçar murs contra qualsevol intent d’articular un discurs sòlid en defensa de la pluralitat de l’Estat; a la Franja, igual que al País Valencià o a les illes Balears, acaben rebent els danys col·laterals de l’enfrontament entre els executius de Barcelona i Madrid.
