• Programa Jornada Llengua i Escola 2014_anunci
• Mural Party_4 d’octubre 2014 Pena_roja

1a JORNADA LLENGUA I ESCOLA AL MATARRANYA. Pena-roja, 4 d’octubre de 2014

 MATÍ, al Centre Cultural
09:45 h Recepció dels participants i entrega de documentació
10:00 h Benvinguda per part de les autoritats. Presentació del dossier: “Benvinguts profess@rs del Matarranya!”
10:20 h Conferència inaugural: “El model d’immersió de la Bressola”. A càrrec de Joan Pere Le Bihan, responsable de la Bressola del 1981 al 2012. (Escoles laiques catalanes a la zona francesa de parla catalana)
11:15 h Presentació i pràctica de tallers didàctics de cultura popular:
• Projecte d’innovació i investigació educativa: “Cantem Junts”. A càrrec de Margarita Celma, coordinadora del projecte.
• Desideri Lombarte en l’exposició “Ataüllar el món des del Molinar”. A càrrec de Pepa Nogués, autora de l’exposició.
12:00 h Pausa-cafè
12:30 h Taula rodona: “Experiències al voltant de 30 anys d’Ensenyança del Català a Aragó”. Amb la participació de professorat, alumnat i pares.
11 a 13 h Activitats per als menuts en paral·lel a la jornada, a l’escola. Taller infantil: Mural Party Desideri Lombarte.

VESPRADA
Activitats de les entitats de Pena-roja com a cloenda de l’Any Desideri Lombarte
16:00 h Visita al Museu Etnològic Lo Masmut i al Parc Aragonès de la Vivenda. Itinerari poètic Desideri Lombarte.
16:30 h MURAL PARTY (Escola): Desideri Lombarte (pintura, musiqueta, begudes…)
20:00 h Celebració cloenda Any Desideri Lombarte. Lectura de totes les activitats realitzades, a càrrec de l’Associació Cultural del Matarranya. En finalitzar, s’oferirà un pica-pica.

NOTES

• L’assistència als actes és gratuïta.
• Al llarg de tot el matí hi haurà projecció d’audiovisuals, taula informativa i venta de llibres.
• S’oferirà certificat d’assistència.
• Les conclusions de la taula rodona es publicaran en format digital.

Més info: clariomatarranya.blogspot.com.es clariomatarranya@gmail.com Tel. 676308021

ORGANITZA: CLARIÓ Associació de Pares del Matarranya en Defensa del Català
COL·LABOREN:

• Comarca del Matarraña/Matarranya
• Ajuntament de Pena-roja
• Associació Cultural Tastavins
• Associació de Jóvens de Pena-roja
• Associació Cultural del Matarranya
• Diputación de Teruel
• Caja Rural de Teruel

La Guàrdia Civil confisca ‘maria’ en finques de la Franja – Segre.com.

Un tormenta con fuerte viento y piedra causa estragos en Tamarite – Canal Litera. Radio digital de la Litera/la Llitera.

Un tormenta con fuerte viento y piedra causa estragos en Tamarite

Un pequeño tornado que duró media hora causó inundaciones en casas y comercios. La nave donde se guardaban las carrozas del Ayuntamiento para el desfile se derrumbó. Hubo numersos arboles arrancados. En el Campo de la Colomina el marcador y una porteria han ido al suelo, y el tanatorio ha sufrido inundaciones. El alcalde Franciscop Mateo, destaca la colaboración de todal a gente de Tamarite pero afirma “sentirme dólido porque Proteccion Civil de la Comarca de la Litera no ha dado ninguna respuesta”

Galería

Los rostros de una noche dura y de trabajo se reflejaban ayer en los vecinos de Tamarite. Poco después de la una y media de la madrugada, la lluvia se transformó en piedra, estuvo además acompañada de fuertes rachas de viento. Duró poco más de media hora pero los efectos fueron devastadores. En un radio de tres kilómetros especialmente en los campos y casas de campo en la zona hacia Altorricón y Albelda parece que pasó un tornado. El volumen de agua y piedra osciló entre los 30 y 50 litros.

Todavía los daños están por evaluar pero han sido cuantiosos. Numerosas, viviendas y comercios de Tamarite vieron como el agua entraba en sus viviendas, almacenes y comercios. Patrito Anaya, que tiene kiosko en el centro de la localidad contaba que “el inicio de fiestas ha sido duro, la tormenta ha hecho mucho daño, y la gente y el Ayuntamiento se han volcado para trabajar mucho durante toda la noche”.

El Alcalde de Tamarite, Francisco Mateo destacaba que “todo el mundo se ha volcado, gente del Ayuntamiento, habitantes menos los servicios de Protección Civil de la Comarca, que no han respondido y la verdad es que estoy muy dolido”. Los efectos han sido muy amplios “hemos tenido que ayudar excarcelando una vivienda a una familia que se había quedado atrapada dentro, inundaciones en casas y empresas, en las instalaciones deportivas, ha arrancado muchos árboles, cosechas de este año”. Mateo destacaba que “ha sido un desastre, ahora vamos a intentar sobreponernos, disfrutar de la fiesta y después evaluarlo de una forma minuciosa. La gente de Tamarite de Litera ha respondido, pero han sido muchos los daños”.

En numerosas explotaciones agrarias, los huertos fueron arrasados, igualmente los cultivos de maíz y la fruta que quedaba en los árboles. En casas de campo los árboles en algún caso cayeron sobre las viviendas. Mariano Blanc, nos contaba en su huerto “ha quedado arrasado, al igual que las nectarinas pendientes de recoger y árboles robustos como el nogal que había la fuerza la tormenta lo ha arrancado de cuajo”.

El tanatorio se inundó ,la nave municipal dónde se guardaban las carrozas quedó destrozada, en las instalaciones deportivas de La Colomina cedió una de las porterías y el marcador. El Ayuntamiento procedió a colocar vallas junto a las instalaciones de la Antigua Fundición Borruel- ante el peligro de derrumbe-, en el centro de la localidad, Jesús Lumbiarres,  a pie en su establecimiento de hosteleria destacaba que “ha sido como un pequeño tornado con muchas inundaciones, en comercios y casas, la gente se ha pasado toda la noche limpeiando calles, aceras, y sus casas”.

Ayer salieron los gigantes y cabezudos con un recorrido más limitado,  la cena popular con reparto de estofado de ternera se trasladaba al pabellón, y se trabajaba a destajo en la nave de Interpeñas para que quedara lista y pudiera disfrutarse. Carmé Balagué, concejal de Ayuntamiento apuntaba que “es el segundo año que el tiempo causa destrozos, la gente tiene el dolor de ls daños causados, pero ha trabajado duro para normalizar en lo posible los actos festivos.”

La mañana de ayer viernes, fue de trabajo para los cuerpos de seguridad, el personal municipal, los vecinos, mangueras y escobas para limpiar el barro o quitar a pie de vivienda el granizo que todavía al mediodía se acumulaba en los accesos a las viviendas, la zona del casco histórico, la Colomina eran de las más afectadas. Justo el mismo dia, en 2013, también una tromba de agua obligó a ua movilización similar. Ayer el Ayuntamiento contrató a cinco equipos de diez trabajadores, que junto a sus habitantes trabajaron durante toda la jornada a destajo.

Quien ha sido compañero de las labores informativas, Mariano Blanc, destacaba no “no recuerdo una noche asi, ha sido un desastre, casas inundadas, ha sido un desastre justo el dia antes de la víspera de la fiesta”. El año pasado ya hubo que suspender el sábado diferentes actos de la fiesta.

http://asociacionculturalbardisa.wordpress.com/2014/07/21/la-decepcio-del-correfoc/.

La Decepció del Correfoc

Probablement, molts us vau sentir decebuts al contemplar l’actuació del ‘Correfoc’ executada pels Diables de Lleida, el dissabte 19 a les 23 hores, dintre de la Festa Jove.

Nosaltres també, tot i que sabíem què veuríem. I ho sabíem perquè, tot i haver estat durant tres setmanes gestionant el permís pertinent amb la Delegación Territorial de la DGA de Huesca, la falta de voluntat política i/o administrativa per la concessió del mateix ja s’havia plasmat en diversos moments. Des de La Bardisa, com a organitzador, s’havia remès els diferents documents sol·licitats per la mateixa Delegació, així com qualsevol modificació sobre els mateixos que s’havia requerit.

No sols això; en alguns moments va quedar patent a les conversacions mantingudes amb aquest organisme el poc interès envers la realització d’actes culturals que utilitzin alguna denominació en llengua catalana o puguin tenir qualsevol vincle català.

Fins a l’últim moment es va insistir i facilitar documentació a la Delegació per tal d’aconseguir el corresponent permís, amb especial col·laboració per part de l’Ajuntament d’Alcampell. Tot i la gestió de l’organització facilitant tots los documents requerits, aquesta manca de voluntat per part de l’organisme pertinent va fer que s’hagués de replantejar l’espectacle, per tal d’evitar qualsevol demanda per la falta d’autorització. Així és com, el divendres 18 a la tarda, la Bardisa i los Diables de Lleida van acordar un espectacle lliure de pirotècnia, davant la perspectiva de realitzar-lo o bé sense autorització, o bé no realitzar-lo.

Per això, l’espectacle que vam veure dissabte distava molt del que tots esperàvem. Tant el públic, com l’organització i els mateixos Diables.

Només mos queda donar les gràcies a l’Ajuntament pels esforços i suport, i demanar disculpes a tots los assistents, que no van poder veure l’espectacle que ells esperaven.

“Esfendemos” denuncia Concurso de relatos “Feria d’o Libro Aragonés” de Monzón nomás en castellano |.

Concurs relats “Fira del Llibre Aragonès” de Montsó només en castellà

“Esfendemos es Luengas” denuncia que la “Fira del Llibre Aragonès” en el seu XX aniversari ha convocat un concurs de relats per celebrar aquesta edició, en la qual només es poden presentar els relats escrits en castellà.

En les bases d’aquest concurs apareixen les regles amb els que aquest concurs es portarà i, tot i indicar la relació dels relats amb el territori aragonès, deixa prohibida la possibilitat de participar amb un relat en qualsevol de les dues llengües pròpies d’Aragó, aragonès i català. Llengües que hauríem de tenir el mateix dret d’utilitzar-se en aquest territori, en el qual els relats seran basats.

La “Fira del Llibre Aragonès” és una fira dedicada, sobretot, al llibre aragonès en qualsevol de les tres llengües d’Aragó (l’aragonès, el català i el castellà) que se celebra cada any per al voltant del pont de la Constitució de desembre, des de 1994, a Monzón, i que s’ha convertit en un punt de trobada entre editorials, botigues del sector, autors i lectors de les llengües d’Aragó.

L’aragonès i el català solen estar presents, a l’antiga sucrera de Monzón, seu de la Institució Firal de Monzón. Es troben moltes de les associacions en defensa de l’aragonès com Nogará, Fablans o Consello de la Fabla, així com alguns anys les del català a l’Aragó amb Iniciativa Cultural de la Franja, ASCUMA o CERIb, que solen presentar les seves novetats editorials. Tampoc falten activitats paral · leles: pista de gel, narrativa infantil, tallers, micro representacions teatrals, concerts de grups aragonesos i sopars literaris.

Marisa Mur, actual regidora del PP a Monzón (veure foto), és la presidenta del Patronat de la Institució Firal, prenent el relleu de Jesús Planas i antigament del director-fundador de la “Fira del llibre aragonès” durant una pila d’anys, Chorche Paniello, qui va ser ideòleg i creador de l’esdeveniment anual.

Encara que després de deixar el seu càrrec Chorche, va quedar un bon fonament, per seguir treballant amb la mateixa estructura i direcció, alguns punts d’aquesta s’han descudiado sospitosament: cartells trilingües que des de l’entrada de Marisa només han estat en castellà, reducció de pressupost i dies, reducció de les activitats, accés a grups extremistes anti-català,…i ara aquesta reducció a només la llengua castellana da poder presentar-se a la seva concurs de relats.

Cal recordar que des de l’aparició de grups extremistes anticatalans, les associacions culturals del català a Aragó van deixar d’acudir, i molt ens temem que les noves mesures per a concursos de relats puguin deixar ferida de mort la “Fira”.

Us animem a dirigir l’organització d’aquesta cita i feu-arribar les vostres queixes com aragonesos/es defensors de la realitat trilingüe aragonesa:

ferialibromonzon@gmail.com. El termini de lliurament de relats acaba el 12 d’octubre.

PressReader – Connecting People Through News.

Os gubiernos d’Aragón y Catalunya podrían fer estratechias comuns ta “esfender a fruita” | Arredol.

Modeslo Lobón se reunión con representants d’os regants d’a Canal d’Aragón y Catalunya

Os consellers d’Agricultura d’Aragón y Catalunya, Modesto Lobón y Jose María Peregrí, han teniu contactos iste mierques ta mirar de prencipiar a consensuar una serie de propuestas y accions endrezadas a amerar a crisi d’a fruita que os dos países tienen dimpués d’a vieda a la importación decretada por o gubierno ruso.

“O problema ye o mesmo en Aragón y en Catalunya, un problema que s’asienta, entre atras, en una parte muito determinada como ye l’aria regable d’a Canal d’Aragón y Catalunya. Podemos charrar en iste caso d’una zona común y d’un grieu problema común”, ha declarau Lobón.

… Continuar llegint a Os gubiernos d’Aragón y Catalunya podrían fer estratechias comuns ta “esfender a fruita” | Arredol.

3 ‘Misteris, fantasmes i malediccions’, per Jaume Garcia | Tertúlies a la fresca.

3) ‘Misteris, fantasmes i malediccions’, per Jaume Garcia

La nit del divendres 15 d’agost, a l’ermita en runes de Santa Margarita, una multitud arraulida tremolava mentre escoltava les tremendes històries de ‘Misteris, fantasmes i malediccions’ relatades per Jaume Garcia, un narrador extremament efectiu a l’hora de transmetre sensacions d’inquietud, perplexitat, incredulitat, angoixa i temor. Una vetllada irrepetible i intensa.

Les visibles tremolors del públic d’aquella nit podrien atribuir-se a la narració de les inquietants històries, però també hi ha una alta probabilitat que fossen producte de l’adversa climatologia que vam patir al tossal de l’ermita de Santa Margarita (o del Fossar Vell, com tothom lo coneix també). Una tercera opció podria ser que tothom tremolés per la por, però que per dissimular ho atribuïssen al fred. Mai no ho sabrem.

Jaume Garcia, periodista i especialista en Història de l’Art, és el Director de La Litera Información, un dels recents i pujants mitjans de comunicació on-line que en els últims temps han aparegut a la comarca de la Llitera. Podeu llegir diàriament les seues estupendes cròniques i notícies fresques a la web: http://www.laliterainformacion.com/

Jaume Garcia té una llarga història com a comunicador i ha treballat durant més de 20 anys com a locutor a mitjans radiofònics de primer ordre, com Onda Cero, la cadena Ser, Antena 3 Radio, Radio Nacional de España o Ràdio L’Hospitalet, entre altres. Una de les coses en les que es va especialitzar és la realització de programes culturals i nocturns, d’aquells que comencen a les tres o les quatre de la matinada, on explicava històries de misteris, crims i assassinats, esperits i coses inexplicables, sovent truculentes. Ell en seleccionava les històries, les editava i feia de narrador, i en finalitzar rebia nombroses trucades d’oients amb un esglai a la veu, espantats, encara tremolant (més que naltres aquella nit a l’ermita).

La nit del 15 d’agost una nodrida multitud es va distribuir pel davant de l’ermita en runes de Santa Margarita, tot esperant escoltar les històries del nostre narrador. En Jaume Garcia va aparèixer de cop a través del portal sense porta de l’ermita, en un ambient fantasmagòric, il·luminat per un potent llum que els organitzadors de l’acte hi havien situat estratègicament. La seua camisa clara enlluernava i dibuixava un pertorbador esclat de llum en mig de la penombra del lloc. Tot va anar lligat: Va ser aparèixer ell i automàticament tothom es va posar a tremolar.

Després de les salutacions rituals, en Jaume Garcia va començar a desgranar les seues històries de “Misteris, fantasmes i malediccions“. L’aire havia bufat durant l’hora prèvia, però a poc a poc s’havia anat calmant. Vam pensar que encara potser tindríem un clima agradable aquella nit. Una ingenuïtat, és clar, perquè no vam comptar que mos trobàvem al Fossar Vell i que era quasi mitja nit. Les forces del més enllà no mos deixarien estar tan tranquils.

La idea original era aproximar-se a algun dels programes que en Jaume Garcia feia a la ràdio, amb la intenció de fer un debat posterior sobre les circumstàncies i característiques de la ràdio nocturna, de la feina de guionista i locutor, de les afeccions populars pels temes misteriosos i morbosos, etc.

Ell va començar amb el relat d’una història de viatges en el temps que ja va deixar l’auditori amb un intens sentiment d’intriga i perplexitat. Un estat anímic perfecte per al que vindria després: una bonica col·lecció d’històries plenes d’erudició, amb un ric anecdotari, documentades amb rigor històric, amb una bona dosi d’ironia i amb una rellevant presència d’elements de ciència ficció, de batalles i geopolítica, d’armes secretes i de referències cinematogràfiques (Spielberg, Scorsese, Hitchcock, etc.). Així, a continuació mos va contar una curiosa història d’exploradors àrtics i d’inventors científics relacionats amb la caiguda d’un meteorit a Sibèria, una història plena de connexions insospitades que mos va transportar a la ciutat de Nova York enmig d’una intriga sci-fi i amb un final inquietant. Una seqüència d’esdeveniments dispars que en Jaume Garcia va lligar amb mestria i va deixar a la interpretació oberta del públic. Alguns encara hi rumiem… Altres han anat a consultar la wikipèdia però continuen sense resoldre el misteri…

En veure’ns a tots tan paralitzats a causa del fred, en Jaume Garcia va reflexionar sobre la idea que, en aquell mateix moment, probablement a Sibèria hi devia haver algú que explicava relats a una multitud a l’aire lliure encara més congelada que naltres. Efectivament, sempre hi ha algú que ho passa pitjor. Però esta vegada el consol comparatiu no va ser suficient per a escalfar-mos. Així, el narrador va continuar amb una història d’ovnis a la Segona Guerra Mundial, plena d’intriga militar, d’armes secretes, invasions i batalles, boles de foc i avions en lluita, etc. El vent, que una mica antes pareixia que anava disminuint, va revifar fins a convertir-se en una suau ventolera sostinguda i més aviat freda. Decididament, lo tossal de l’ermita no era lo millor lloc per a passar la nit. L’aire travessava de manera suau els cossos de la gent i, a vegades, se’n portava algunes paraules del narrador. Lo moll de l’os. Calia evitar que el fred arribés al moll de l’os.

Per tal de portar-mos cap a territoris més càlids, en Jaume Garcia va encetar una història egípcia. Les piràmides i l’esfinx van ser les protagonistes d’un altre misteri històric, i així mos vam veure transportats mentalment cap a l’altiplà del Gizà. El narrador va suggerir que les piràmides complien al desert la mateixa funció que el far d’Alexandria al mar: eren un punt de referència per la gent que circulava pel desert, amb les puntes metàl•liques (recobertes d’or) per a que la gent les veiés de molt lluny i pogués orientar-se. Algú del públic va comentar que la sirena del campanal d’Alcampell també fa ixa funció. Una altra persona va expressar paraules d’escepticisme, però el fort vent se les va endur cap a la foscor. Una altra persona va dir que ho miraria a Internet. Cal dir que arribats a esto punt, l’atenció del públic va ser capturada de manera irreversible per les imatges del narrador. Algunes persones van començar a suar mentre pensaven en com els egipcis arrossegaven les pedres de les piràmides a través del desert… Finalment el narrador havia aconseguit abstreure-mos de la nostra dura i freda realitat concreta i portar-mos cap a les càlides latituds de l’aventura i el misteri. Va ser llavors quan los esperits del Fossar Vell van decidir incrementar la velocitat de l’aire i, enmig de remolins que s’enduien partícules del terra, desactivar la sensació de caloreta que el narrador mos havia transmès. El vent va revifar amb força i la sensació tèrmica va caure dràsticament.

Ara Jaume Garcia s’enfrontava a un repte encara més gran: amb l’únic ajut de les seues paraules, havia d’aconseguir fer de les seues històries el recer on aixoplugar-mos de les inclemències del fred de la nit. I a fe-de-deu que ho va aconseguir.

Fins el moment, les històries que mos havia anat contant eren bàsicament misteris no resolts. Era hora de passar a les històries de fantasmes. En Jaume Garcia va preguntar si algú hi creia. Ell va dir que no, però que coneix molta gent que sí. Segons ell, els fantasmes acostumen a aparèixer als llocs on hi ha hagut morts violentes, i per això mos va contar la història d’un fantasma que s’apareixia a un lloc de Turquia (com a complement recomana veure la pel·lícula Gallipoli, protagonitzada per Mel Gibson; curiosament algú del públic li diu que aquella nit l’havien emès per la televisió, casualitat que li va servir per a fer una breu digressió dedicada a la crítica cinematogràfica, tema sobre el qual en Jaume és un reconegut mestre) (els organitzadors mentrestant es van acordar de l’estupenda i desoladora versió de la cançó que The Pogues van dedicar als australiats massacrats allà). Aleshores mos va contar una història ambientada a les Terres de l’Ebre, amb un centenar de fantasmes que s’apareixien a un matrimoni que passava per allà. I va finalitzar amb una altra història localitzada als Estats Units, una història tràgica i que posa els cabells de punta, amb fantasmes de nens que obren i tanquen portes… En aquell precís moment, una persona del públic va recordar en veu alta allò que tothom pensava i no s’atrevia a dir: que mos trobàvem al ‘fossar vell’!!! De cop, una ràfega d’aire mos va assotar amb violència, va fer un remolí a la vora del narrador i va desaparèixer en la foscor de la nit. Entre el públic es van sentir alguns crits d’esglai. Les mirades de la gent denotaven una creixent preocupació. O potser fred. (Mai no ho sabrem…).

En Jaume Garcia anuncia que mos aproximem al final de la sessió amb una història de malediccions. És una història llarga i molt ben construïda sobre una maledicció relacionada amb un diamant que s’encomana a un vaixell, la història del qual és una autèntica acumulació de desgràcies, morts, mutilacions i pèrdues de tot tipus al llarg d’una sèrie d’anys. És una història que porta molt ben documentada, sobre el que va ser el barco més gran del món en la seua època, a mitjans del segle XIX. Des del primer dia que van començar la seua construcció les desgràcies no van parar, i el narrador mos les explica amb una habilitat discursiva envejable. Amb esta història va desplegar tots els seus recursos narratius, es va posar el públic a la butxaca i ja no el va deixar eixir, fins el punt que podia fer el que volia amb la nostra atenció. Controlava el tempo, dosificava les anècdotes, realçava les contradiccions narratives que portaven a situacions tan tràgiques com absurdes, enllaçava amb habilitat una col•lecció d’anècdotes capaces de deixar el públic amb tanta perplexitat com inquietud alhora. Una narració amb un crescendo final que deixà tothom bocabadat, hipnotitzat, amb espasmòdics esclats de riure davant la permanent tragèdia humana. Una història exemplar, amb nombroses bifurcacions i amb oportuns mcguffins que li permetien retornar l’atenció del públic cap a la història principal.

Mentre parlava, el vent que bufava al tossal de Santa Margarita (o fossar vell) era ja un corrent huracanat propi de les expedicions polars. La gent arraulida, amb ulls vidriosos i tapada tant com podia, seguia asseguda concentrada en aquella estranya història com si fos l’única cosa que importés al món. En Jaume Garcia tenia les nostres voluntats a la seua butxaca mentre anava desgranant detalls increïbles d’aquella quilomètrica història. Fins que la va rematar i va donar per acabada la xerrada. Només llavors vam podre ser plenament conscients de com havien empitjorat les adversitats climatològiques que mos envoltaven.

Després d’una llarga tanda d’aplaudiments ben merescuts, la multitud es va llevar com impulsada per un ressort ocult i va marxar cames-ajudeu-me. Sense pèrdua de temps, iaies, xicarrons, dones ben mudades i padrins amb ganxo corrien tossal avall a empentes i rodolons, per tal de fugir d’aquell inclement vent glaciar que mos assotava. Els esperits del fossar vell es devien haver emprenyat de debò i, finalment, mos havien foragitat del tossal. Però no van podre evitar que passéssem una estupenda vetllada. De feit, el més probable és que mos van voldre oferir la seua col·laboració amb l’ambientació de l’acte. Salut germans!

Recolzat a la paret de l’ermita, en Jaume Garcia bufava exhaust per la tensió acumulada durant la seua intervenció pública. En aquells moments ell era l’únic que no tenia fred. I gràcies a ell vam tindre una autèntica nit de misteris, fantasmes i malediccions, que inesperadament es va convertir en una de les ‘tertúlies a la fresca’ més fresques que hem tingut mai. Esta vegada vam batre el rècord. Enhorabona als supervivents. I gràcies a Jaume Garcia per oferir-nos unes històries tan hipnòtiques com inquietants, que a més conviden a la reflexió. Un autèntic plaer tant per les emocions com per l’intel·lecte.

Com haureu endevinat, el debat posterior no es va podre celebrar. Tothom tenia massa pressa per a posar-se a cobert. També el narrador. I també naltres. Hi havia previst també un mini-concert final del cantautor local Rafael Casas, però a ell també se’l va veure va marxar a pas ràpid amb la guitarra al coll en el precís moment que el narrador posava punt final a la radera història. Un altre dia serà (millor amb el permís dels esperits del Fossar Vell).

2) “Vida i obra de Desideri Lombarte, poeta del Matarranya” | Tertúlies a la fresca.

2) “Vida i obra de Desideri Lombarte, poeta del Matarranya”

El dissabte 9 d’agost vam tindre l’oportunitat d’assistir a un espectacle únic, màgic i d’alta volada: l’actuació a la plaça major d’Alcampell del Dúo Recapte, rapsodes de la Franja, tot recitant i musicant una selecció de poemes de Desideri Lombarte, seguida d’un sucós debat sobre la poesia i la cultura catalana d’Aragó.

El Dúo Recapte està format per Màrio Sasot (de Saidí) a la bandúrria i Antoni Bengoechea (de Calaceit) a la veu. Tots dos són de la Franja però viuen i treballen a Saragossa, i des de fa 21 anys musiquen i reciten poemes tot configurant uns espectacles tan artístics com divulgatius. Malgrat disfressar-se d’artistes, la vocació docent els delata (tots dos són professors d’institut). O potser és a l’inrevés?

El dissabte 9 d’agost van fer cap a Alcampell. La nit anterior havien fet una emocionant actuació a Albelda, en un clima d’intimitat molt adient a la temàtica, a l’acollidor local de l’abadia (com hauran feit los albeldans per aconseguir que l’edifici de l’abadia sigue per a ús municipal?) (ho aconseguirem a Alcampell alguna vegada o mos caurà al cap qualsevol dia?). El recital d’Alcampell estava planificat en un ambient un pèl diferent: a l’aire lliure, en plena plaça major (a les escaleretes de missa), gairebé com si fos un concert d’estadi. (En comparació, el recital d’Albelda seria un ‘unplugged’).

Quan es va córrer la veu que el Dúo Recapte havia arribat a Alcampell, cap a les set i mitja de la tardi, es va posar en marxa un mecanisme de rellotgeria: Entre Juan i Sebastià van portar l’equip de música de l’Ajuntament al lloc del recital per tal que el Dúo pogués fer la prova de so. Antoni Bengoechea va estrenar un micròfon sense cables d’un so cristal·lí com l’aire de la maitinada, que el permetia parlar tant amb la veu com amb el cos. En acabar la prova se’n van anar a sopar a la Fusteria (encara es llepen los dits), i a les 22:30h en punt es van posar una camisa negra i van pujar a l’escenari. Els rapsodes de la Franja ja eren a punt.

El repte no era banal. La poesia és la més sofisticada expressió artística que han inventat els humans en la seua existència per esto atrotinat planeta, i la pretensió de fer una sessió dedicada a la recitació de poemes en un context com el de les ‘tertúlies a la fresca’ esdevenia una operació d’alt risc. La idea de fer-ne un debat posterior encara afegia més aventura a la nit. Una nit atípica, un públic expectant, uns músics sense prejudicis i ben sopats, i un poeta esperant ser recitat.

A més de formar part del cicle de les ‘Tertúlies a la fresca’, l’acte es va emmarcar també en les celebracions de l’Any Desideri Lombarte, promogut per les associacions de la Franja (agrupades en la Iniciativa Cultural de la Franja) amb l’objectiu d’homenatjar i divulgar la seua obra en el 25è aniversari de la mort del poeta.

Desideri Lombarte (1937-1989), nascut a Pena-Roja de Tastavins (comarca del Matarranya) i de família pagesa, ha estat un dels principals escriptors aragonesos en llengua catalana.

Home d’àmplia cultura, va fer poesia, teatre, narracions, reculls de literatura popular, investigacions històriques, antropològiques, lingüístiques sobre la realitat social, històrica i lingüística de l’entorn de Pena-Roja de Tastavins, tot donant impuls a la recuperació de les expressions catalanes a l’àrea del Matarranya. Pel que fa a la poesia, el seu llenguatge clar i diàfan, hereu d’una filosofia popular que ve de lluny en el temps, nostàlgica però irònica i somarda, l’ha convertit en el poeta més estimat, conegut i reivindicat del Matarranya. En Desideri Lombarte mos hi podem reconèixer bona part de la població dels territoris de la Franja, un fil invisible mos connecta amb les seues experiències ara plasmades en poemes.

L’espectacle va començar amb Antoni Bengoechea assegut i amorrat a una taula amb un flexo encès, simulant llegir i escriure, mentre Màrio Sasot anava acaronant les cordes de la bandúrria fins que de dins hi va eixir la melodia del ‘Cant dels ocells’. Llavors el rapsode va iniciar la recitació solemne del primer poema: “Les belles paraules”. Diu així:

“Per a fer els meus versets trio paraules.
Les millors que conec i les més justes.
D’una en una, com flors arreplegades
per a fer-ne un pomet, posades juntes.

Busco paraules, les que més m’agraden,
les que m’ixen del cor, les més precises,
les més antigues que del cap me brollen.
I unes i altres les poso arrenglerades
per línies, ben comptades i medides.
I que tingue sentit tot lo que diuen.
Que tothom les entengue pel que valen.
I les paraules valen pel que pesen.
I no les peso jo, que es pesen elles
pel clot que fan al terra quan hi cauen…

Si no les enteneu, no és culpa vostra.
Algunes no han entrat al diccionari,
i van pel món penant com a fantasmes,
esperant redimir-se per entrar-hi.
Altres ne trobareu que, de tant velles,
les teniu en desús, mig oblidades,
i a les golfes perdudes, de pols plenes
de no fer-les anar, desafinades.

Jo les trec al balcó, que la cerçana
les ventilo a la fresca i al bon sol.
Esteses al carrer, com si en bugada
les haguera passat, com a llençols.
Totes les que tos dic estan en vida,
i en ben poca salut, algunes d’elles
no han eixit mai de casa, de la vila,
unes pel que diran, altres per velles.

Jo en dic alguna més d’una vegada
i els que no la coneixen se l’escolten
com una cosa estranya, com si fore
paraula forastera… i és de casa.”

Màrio Sasot va continuar amb una antiga tonada d’Anton Abad. Sasot portava una tireta al dit segon de la mà esquerra que li obstaculitzava una mica fer córrer els acords pel mànec de la bandúrria, però a la fi se’n va eixir sense dificultats. Es veu que s’havia lesionat aquella mateixa tardi mentre repartia entre els convidats de Saidí (al seu Mas de Bringué) tallades d’una síndria (o ‘meló d’aigua’, en l’estranya llengua de Saidí) (o ‘meló de moro’ en la de Calaceit, segons mos va informar el rapsoda matarranyenc).

A continuació van recitar un altre poema titulat “La terra besaria”. A partir d’ací, mos van anar il•lustrant l’itinerari biogràfic del poeta. Mos van explicar que Desideri Lombarte va nàixer masover i poeta, però de poeta va trigar una mica a sabre-ho. Va estudiar a Alcanyís el batxillerat elemental i en acabar va tornar al Mas familiar. Treballant de llaurador i de pastor, entre el Mas del Molinar i la vila de Pena-Roja de Tastavins, es va anar formant la seua personalitat. Segons Bengoechea, dos van ser les seues principals inclinacions afectives: l’amor per la seua terra (cosa que no té res d’original, això mos passa a la majoria) i l’amor per la seua llengua (i això a les nostres terres ja és una cosa més estranya i original, amb un punt de risc i tot).

Bengoechea mos va demanar que mo l’imaginéssem de jove per qualsevol roca del Mas del Molinar observant lo món, ataüllant lo món des del Molinar, a punt per començar lo seu viatge.

La primera part del seu viatge a Ítaca va ser poemes localistes, que tracten de la seua terra, de la seua vida, de llegendes populars, etc. Per a il•lustrar-ho el rapsode va recitar el poema ‘Joc de paraules’, amb un acompanyament musical de la bandúrria de Sasot compost per a l’ocasió, que va fusionar amb la música de la jota popular ‘Porque no nos ven hablar’.

‘Joc de paraules’ fa així (només en transcrivim uns fragments):

“Jo tinc un presseguer
Un gos
Un trill
Un bos
I un grill
Jo tinc una parada
Un rec
Un bou
Un cep
I un ou
I una mula castanya
Un boc
Un all
Un moc
I un gall
(….)
Ella té una figuera
Un rascle
Un moble
Un mascle
Un poble.
Un bancal a l’Aigüera
La roba,
La mula,
La dula,
La cova.
I té un bancal de vinya,
La cama,
La bossa,
La gossa,
La rama.
(….)
Tinc la lluna nova
Vuit dies al mes
Molt poqueta roba
I res més.
Tinc per menjar
Un poquet de pa
I poc més
Los dies de festa
Que no es pot fer res,
Tinc la llum del sol,
La flor de ginesta
I la dels romers.
(….)
Ben acorrucat
S’està ben calent
En lo cap tapat
Mentre bufe el vent.
I a la matinada
Si és menester
Vaig a la finestra
A pixar al carrer.
I abans d’esmorzar
Per a fer de cos
Vaig a l’olivar
Damunt d’un tarrós.”

Com diu Bengoechea, què bé vivien los masovers d’aquella època, tenien poqueta cosa però no necessitaven res més. Allò era un paradís. Però el rapsode mos va mostrar les ironies de la vida: tan bé vivien que Desideri Lombarte va tindre que emigrar a treballar a Barcelona, com tants altres habitants del món rural d’aquella època. Era la crisi agrària dels anys 50, que va buidar molts pobles. Així que ja tenim un masover, poeta i emigrant.

Arribats a n’esto punt, el Dúo Recapte va encetar un bloc sobre l’existència i les ironies de la vida. El primer poema d’esto bloc va ser el ‘Romanço d’aquell home que no va saber trobar el castell’ (ambientat amb una tonada d’Anton Abad i amb unes melodies d’unes quantes jotes aragoneses i catalanes). El poema conté un diàleg imaginari entre una velleta de Pena-Roja i un foraster que no és capaç d’interpretar els costums locals i s’exclama perquè en aquell lloc no parlen lo castellà. És un joc d’ironies i mala bava molt ben travat.

El següent poema d’esto bloc va ser ‘Xarraduries’, que tracta d’un capellà jove acabat d’eixir del seminari que quan va arribar a Pena-Roja va esvalotar totes les dones del poble amb les seues paraules, raons i absolucions. Si el pecat era menut ho arreglava de seguida, si el pecat era més gros s’hi passava tot lo dia (al confessionari?). Pura i autèntica literatura popular.

Desideri Lombarte va passar uns anys a Barcelona, on es va casar amb una noia de Pena-Roja (la Rosalia) i va tindre família (tres filles). Però la crisi dels 70 el va tornar a deixar sense feina. I va coincidir que just en aquella època va patir un seriós problema de salut que el va tindre de baixa durant molts mesos. Quan es va recuperar ja no va trobar feina, i ja sempre va conviure amb problemes cardíacs. Llavors va nàixer el poeta.

A partir d’aquell moment, ja no només dedicaria poemes a la seua terra i a la seua gent, sinó que va començar a ataüllar el món més enllà i més endins. Va començar a fer poemes més curts, com els sonets que el Dúo Recapte va recitar a continuació:

‘Sol·licitud’ (amb el fons musical de la Tocata en Re-m de Bach), és un poema sobre la gent que ha perdut la feina i que té problemes econòmics, per a que la gent que l’escolte se solidaritze amb ell.

‘Llaurem rostolls daurats’ (musicat amb una tonada del disc Viatge a Ítaca, de Llach): És un poema pacifista, molt expressiu en contra de totes les guerres.

‘Lluny de tu’: Es tracta d’un poema melancòlic sobre la seua terra i el seu poble, que reflectís la sensació de solitud i d’incomprensió que ell notava a voltes quan la visitava. Perquè tothom sap que normalment als pobles… això dels poetes… són vistos només com una mena de gent que no treballa… gent que es dedica a recuperar coses perdudes… El Dúo Recapte va interpretar esto poema sense acompanyament musical, a pèl.

Bengoechea mos conta com los anys van passant i el poeta pateix més problemes de salut, es cansa de viure a la ciutat i té ganes de tornar a l’origen, de tornar a la terra. Desideri Lombarte volia arribar a la seua Ítaca, ara ja ple de coneixença. Així va preparar lo seu rader viatge. A causa del seu delicat estat de salut era conscient que no podia durar gaire, i per això va escriure un bon grapat de poemes sobre la mort. Així, per exemple, abans de preparar el seu viatge definitiu demana convertir-se en un timó. Ell voldria morir i tornar renàixer com un timó de flor menuda, per a que, així com les abelles aprofiten les seues flors per a fer mel, la gent del futur pogués fer mel amb los seus poemes. En paraules d’Antoni Bengoechea és un dels seus millors textos.

‘Timó de flor menuda’, que interpreten acompanyat de la melodia del tema ‘Abril del 74’ de Llach, fa així:

“Si al mes de maig aneu pels solanets / voreu com les abelles van volant / a la blanqueta flor dels timonets / per a fer la mel i bresques a l’eixam.
Amb ben poqueta molla en tenen prou / i amb terra ben primeta i llum del cel / tant si fa temps sequívol com si plou / fan flors i les abelles ne fan mel.
Timó de flor menuda jo vull ser / i ser de les abelles el recel / i viure al ple del sol en un recer.
I torna’m a les bresques dolça mel / i mori’m a l’hivern, com solen fer / los timons del solà, davall del gel.”

Desideri Lombarte va morir l’octubre de 1989. El Dúo Recapte ataca un parell de poemes més dedicats a fer pactes amb la mort:
‘Me’n aniré’ (ambientada músicalment per Sasot amb un fragment del ‘Retorn del viatge a Ítaca’ de Llach).
‘Deixa’m posar davall’ (sense acompanyament musical), on el poeta demana a la terra que l’aculli al seu forat (“deixa’m posar davall, damunt posa-t’hi tu. Terra, fes-me un bon clot, que vull estar abrigat, descansant com un mort, davall de tu colgat”).

Per a cloure la sessió Màrio Sasot interpreta de nou el ‘Cant dels Ocells’ (que casualment a Alcampell és el tema musical que s’emet pels altaveus del pregó sempre que hi ha un enterrament). Antoni Bengoechea torna a asseure’s a la taula del principi, encén de nou el flexo i fa una recitació solemne, un poema titulat ‘Quan no quedarà res’ (Quan no quedarà res / només ermes les terres, sec lo mar / quedarà la paraula / Quedarà). El text complet fa així:

“Quan no quedarà res,
Quan morts els rius, blanquejaran les gleres.
Eixuts ullals, seques les fenasseres.

Ofegat el caliu
A les dures entranyes de la terra,
Quan no plourà ni nevarà a la serra.

Quan ni un arbre hi haurà,
Ni cap garba de blat per les garberes,
Ni creixerà cap xop per les riberes.

Quan no quedarà res,
Només ermes les terres, sec el mar,
Quedarà la paraula. Quedarà.

El públic emocionat va arrencar a aplaudir com si aquella fos l’última oportunitat en l’última nit del món. Impressionant. Los pèls de gallina.

Allavons va començar lo debat.
Per a trencar el gel, el moderador va demanar als rapsodes amb quina part de l’obra de Desideri Lombarte s’identificaven més. Sasot respon que el que més li agrada és la seua capacitat de contar històries i de transmetre-les i arribar a la gent de manera molt senzilla, directa i emotiva. Bengoechea, pel seu costat, mos adverteix que ell va ser amic íntim de Desideri, i que això condiciona la seua resposta. Diu que com amic era una persona molt positiva, un home molt tranquil, amb una filosofia de la vida molt bona, un gran personatge. Com a poeta, n’admira la capacitat de comunicar amb la gent del poble. La prova, diu, és que en poc temps ha passat de ser un desconegut a ser lo poeta ‘de sempre’ del Matarranya. Lo poeta del poble.

Una persona del públic considera que, per escriure en català, deu de ser un personatge difícil d’ubicar. Admetent que al Matarranya té un suport popular que el reclama com a poeta del poble, ¿qui el reclamarà a la resta del territori? En ser un poeta aragonès que escriu en català, i que per tant no és de Catalunya, i que escriu en una llengua que el govern d’Aragó considera llengua estrangera… ¿qui en farà la deguda promoció?

Sasot respon que com a molta gent que fa cultura en estes terres de frontera, es troba a llom de dos cavalls i en estes condicions sempre és molt fàcil caure. Considera que Desideri Lombarte va apreciar molt la cultura catalana, però també va estar sempre molt a prop de la cultura aragonesa. Recentment la revista ROLDE, de Saragossa, ha publicat les cartes que ell els enviava a la revista, i també al diari Andalán, on sempre animava a la gent a interessar-se per les coses d’Aragó. I especialment per la cultura catalana d’Aragó. Eixos dos móns potser no sempre encaixen, però ell volia que es trobessen.

Màrio Sasot també afirma que les associacions de la Franja han editat quasi tota la seua obra, que és pràcticament tota pòstuma, cosa que vol dir que hi ha un gran interès per rescatar la seua feina i divulgar-la. També observa que hi ha cada vegada més gent que incorpora poemes a les seues obres artístiques, discogràfiques o teatral, com el grup Temps al temps, els cantautors Túrnez i Sesé, o el grup Ya-Babé, o el propi Dúo Recapte, així com fragments en obres teatrals, etc. Sasot considera que el veritable repte és que es conegue més enllà del Matarranya, però això no s’ho havien plantejat fins enguany. Per això el Dúo Recapte està fent una gira molt exitosa per Aragó, han donat a conèixer los seus poemes a Saragossa, al Baix Cinca han feit tres o quatre recitals, a la Llitera han estat a Albelda i a Alcampell, i els queda un recital més per la tardor a Altorricó… A poc a poc…

Bengoechea considera que amb la gent del poble connecta molt bé, especialment amb lo poble rural. Però reconeix que està en terra de ningú… Des del seu punt de vista, fer poesia ja és una cosa molt alternativa. Fer-la en català encara més. I fer-la en català a l’Aragó encara és més alternatiu si hi cap. I si està feta en català dialectal localista encara és més difícil de transcendir. Per a Bengoechea, Desideri Lombarte va morir en plena maduresa, però li pareix que hagués arribat a molta més gent si hagués tingut alguns anys més de temps, hagués pogut arribar a gent més culta, però no hi va haver temps. Bengoechea explica que el poeta fins el 1987 gairebé no corregia res, escrivia tot d’una tirada i així ho deixava. Per arribar al públic que llegeix en català li faltava uns quants anys més per a polir-se i donar-se a conèixer més com escriptor, llavors segurament hagués arribat a la categoria d’un Jesús Moncada. Lombarte té coses molt arrodonides, però si hagués viscut dos o tres anys més hagués fet autèntiques obres mestres. I déu-n’hi-do amb les que mos va deixar!

Entre el públic hi ha Ramon Sistac (de Camporrells) (com que és la festa d’Estopanyà ha decidit baixar a Alcampell) (bé, no cal exagerar, de feit en acabar tenia previst anar a la festa de l’etern poble rival). Ell comenta que lo món oficial dels poetes és molt tancat, molt llibresc i de premis literaris i de capelletes, i creu que a Desideri Lombarte no li importava gens tot això. No estava interessat a transcendir com a poeta, sinó que li interessava més arribar a la gent que tenia a prop. I això ho aconseguia molt bé, per les imatges que transmetia, que tocaven el cor i arribaven amb molta facilitat a la gent. Això lligava molt amb la seua bonhomia i amb el tracte directe i franc que tenia amb tothom. Sistac considera també que Desideri Lombarte s’ha guanyat un espai important en la literatura catalana, perquè durant les raderes dècades no hi ha hagut gairebé cap poeta popular de debò (que no siga friki), i observa que cada vegada se’n parla més en els cercles literaris perquè la seua qualitat és molt alta, i encara serà més important en el futur.

Una altra persona del públic pregunta qui és l’equivalent de Desideri Lombarte a altres comarques com la Llitera o el Baix Cinca? Algú diu que potser hem d’esperar a que es moren per a saber-ho. Sasot respon que també n’hi ha de vius, com l’Hèctor Moret i en Marià López Lacasa, dos poetes del Baix Cinca que tenen molta empenta i reconeixement, potser no tant a nivell popular però sí entre els lectors habituals de poesia. També l’Anton Abad. També diu que hi ha gent molt interessant al Matarranya que està començant a editar obres poètiques, sobretot dones, que es basen molt en llegendes i tradicions populars. També en José Miguel Gracia i altres, realment pel Matarranya i el baix Cinca hi ha una febre poètica imparable, amb cada vegada més autors publicats. A la Llitera i a la Ribagorça, en canvi, no coneix cap poeta publicat, i desconeix el per què. Tot i això, Sasot adverteix que a la Llitera durant molts anys es van celebrar els premis Despertaferro de literatura infantil i juvenil, als que es presentaven molts nens i nenes que feien poemes. Sasot no sap si hores d’ara ja s’hauran passat al rap o al hip-hop, però suggereix intentar seguir-los el rastre perquè potser encara escriuen poemes d’amagat.

Ja són les dotze i quart de la nit, la temperatura a la plaça és molt agradable i el públic segueix lo debat amb atenció. Però ha arribat l’hora d’acomiadar els rapsodes. Ells agraeixen el convit i, sobretot, el plaer de comptar amb un públic tan extraordinari. L’organització agraeix també a l’Ajuntament d’Alcampell la col·laboració en la producció d’esto recital-debat. Així, després d’un últim aplaudiment tothom s’aixeca, apila la cadira en una cantonada de la plaça i es dispersa per la localitat. Alguns encara arribaran a la festa d’Estopanyà. Altres faran uns gintònics a les taules del pub local. N’hi haurà algun que haurà memoritzat algun verset del poeta (l’endemà a la piscina algunes persones mo’n van recitar algun…). Això sí, molts mos preguntaran on es poden comprar llibres del poeta, cosa que no és tan fàcil de respondre.

Entre els grumolls que es van formant per la plaça s’escolten converses interessants. Una senyora li diu a una altra que el recital ha estat molt i molt bé, però que pel que havia sentit aquell poeta parlava una llengua diferent de la d’Alcampell. En la discussió subsegüent totes dues senyores conclouen que al Matarranya sí que deuen de parlar lo català, però a Alcampell no ho veuen tan clar (tot i això, no acaben de pronunciar lo mot ‘xapurreau’, i molt menys lo ‘lapao’). Pareix més un intent de posar distància i no ser confosos amb catalans (una precaució típica producte de l’absurda confusió entre llengua i identitat). En una altra conversa, un senyor està convençut que Desideri Lombarte mai ha existit, i acusa els seus interlocutors d’ignorants per no haver sabut interpretar l’espectacle que acabaven de veure: segons ell tot el que mos ha contat el Dúo Recapte formava part d’un guió teatral, molt ben endreçat però tot inventat. Davant aquests arguments alguns dels interlocutors es reconeixen desconcertats i no saben què pensar. Algú diu que ho mirarà a la wikipèdia. Com a organitzadors de les tertúlies intentem desfer el malentès i mos comprometem a ensenyar-los uns autèntics llibres de l’autèntic poeta, per a que puguen verificar la seua existència real. Bé, tot i que l’home va morir, el poeta continua existint (com ja sabem, ‘quedarà la paraula’).

El que queda clar és que els llibres de Desideri Lombarte haurien de poder entrar als circuïts habituals de distribució literària, si no la gent no hi pot tindre accés.

¿Què tal si el Club de lectura local encarregués a la bibliotecària algun llibre de Desideri Lombarte?

El Heraldo de Aragón no troba la frontera amb Catalunya – VilaWeb.

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

El Heraldo de Aragón no troba la frontera amb Catalunya

Després d’haver abanderat la campanya contra les botifarres etiquetades només en català en un supermercat de Barbastre, el diari El Heraldo de Aragón ha posat damunt la taula una altra reivindicació peculiar, que ahir compartia al seu Facebook el sociòleg Natxo Sorolla. Així comença explicant el problema aquest diari: ‘Els conductors que circulem per la A-22 cap a Lleida saben quan entren a Catalunya, però els qui recorren aquesta autovia en sentit contrari, cap a Osca, poden haver passat per Montsó i Barbastre sense que res ni ningú no els hagi indicat que ja són a Aragó’.

Diu el diari que el cartell que ‘hauria d’indicar el pas de Catalunya a Aragó no existeix i que ja fa anys que se’n queixen pobles com el Torricó i Vensilló, a la Llitera. Però, en canvi, les declaracions ‘d’alguns veïns de la Llitera’ que destaca el diari semblen indicar el contrari: ‘Passem per allí cada dia i no ens havíem adonat que hi faltava el cartell’. Encara més: el diari diu que ‘fonts del consistori [del Torricó] asseguren que no és una necessitat prioritària. “El cartell no hi ha estat mai i tampoc no importa”, expliquen’.

En canvi, des de l’ajuntament d’aquest municipi de la Llitera sí que s’han queixat que el nom del poble no surt en cap cartell de l’autovia. ‘El Torricó no apareix en cap cartell i fa anys que intentem arribar a un acord amb Foment’, diuen des de l’ajuntament. I l’única resposta que han tingut ha estat ‘silenci administratiu.’

Tot amb tot, per més que hagi quedat clara quina és la queixa del municipi, El Heraldo de Aragón ha posat el crit al cel per aquell altre cartell que importa ben poc a l’ajuntament’. Que la realitat no t’espatlli una bona notícia.

Foto: Heraldo.es

¿Dónde termina Cataluña y empieza Aragón?.

En la autovía A-22, entre Lérida y Huesca, no hay ningún cartel que indique la entrada en territorio aragonés.

Tertúlies del 2014 | Tertúlies a la fresca.

Tertúlies del 2014

Esto estiu tan atípic del 2014 també tindrem tertúlies a la fresca. Llegiu lo programa per ací davall o descarregueu-vos-lo ací: Tertúlies a la fresca 2014 (modificat)

Si l’heu vist o descarregat abans del 30 de juliol observareu que ha canviat el títol i ponent de la primera tertúlia. Estava programat Paco Paricio, dels Titiriteros de Binèfar, però malauradament no podrà vindre perquè lo cap de setmana passat va caure en plena actuació i es va trencar los lligaments del genoll. Esperem que es recupere el millor possible i que poguem fer la seua xerrada en un futur. A canvi, lo dissabte a la piscina tindrem una altra tertúlia d’allò més interessant a càrrec de César Torres (de la Red de Ahorradores e Inversores, d’Osca), qui mos explicarà com tractar amb los bancs i evitar les seues estafes. No hi falteu!

Llegiu també la propaganda que mos fan des de La Litera Información

Actuacions del Duo Recapte a Albelda, Alcampell i Torre d’Arques | Mas de Bringuè.

Actuacions del Duo Recapte a Albelda, Alcampell i Torre d’Arques

El duo Recapte portarà en plena canícula d’agost l’espectacle “Ataüllant el món des del Molinar”, dedicat a la poesia de Desideri Lombarte, per terres lliteranes després d’haver-ho fet en dues localitats del Baix Cinca i a Saragossa a l’abril i al maig, dins dels actes d’homenatge al poeta de Pena-roja de Tastavins promoguts per ASCUMA i ICF amb motiu del XXV é aniversari de la seua mort.
El divendres 8 d’agost, el grup poètic musical format per Antoni Bengochea (veu) i Màrio Sasot (bandúrria i mandolina elèctrica) actuaran a la sala d’actes de la casa de Cultura d’Albelda a les 10, 30 hores de la nit.
El dia següent, dissabte, 9 d’agost a la mateixa hora i dins de les ja famoses activitats culturals de les Nits a la Fresca, Recapte portarà la poesia i la trajectòria vital de Desideri Lombarte a la Plaça Major del Campell.
Ambdues activitats han estat organitzades amb el suport dels Ajuntaments, biblioteques i associacions culturals d’aquestes localitats.
Després d’aquesta mini gira lliterana, el dúo Recapte participarà, el 19 d’agost, a les 7 de la tarda en l’apertura de la vespra de les festes majors de Torre d’Arques, al Matarranya, invitats per la Comissió de Festes.

ALDI retira els productes etiquetats en català del supermercat de Barbastre – VilaWeb.

El supermercat ALDI de Barbastre ha acabat retirant les botifarres i els altres productes de carn etiquetats només en català, uns quants dies després d’haver-se fet públiques a la premsa aragonesa les crítiques de tres clients quan se’n van adonar. Així n’informa el diari AragonDigital.es, que recull la reacció del supermercat arran de la polèmica: ‘La incidència produïda en aquesta botiga té l’origen en un error logístic de distribució i d’etiquetat, perquè la presentació del producte hauria de constar també en castellà.’

El Heraldo de Aragón publicava el cap de setmana passat una notícia en què recollia opinions indignades de tres ciutadans de Barbastre, mitjançant la plataforma anticatalanista Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán, perquè al supermercat ALDI hi havia botifarres etiquetades només en català.

Així ho relatava el diari: ‘Chorche F. i Ana D. denuncien que, després d’haver adquirit un paquet de botifarra envasada al buit en la secció frigorífica i un cop a casa, es van trobar amb la sorpresa que l’etiquetat només era en català. En paraules de Chorche G., “això és una vergonya. Pensem a recollir signatures entre els cliets d’ALDI i lliurar-les al supermercat per exigir una rectificació, o canviarem de comerç”.

Encara recollia un altre testimoni: ‘Per la seva banda, Chabier G., un altre veí de la capital del Somontano, denuncia que, recentment, va comprar un paquet de salsitxes a ALDI Barbastre i, després, ja a casa, es va adonar que l’etiquetat només era en català’.

Ara el supermercat ha sortit a dir que ‘aquest error no ha afectat la resta de botigues d’Aragó’ i que ‘tots els productes en la botiga de Barbastre compleixen les normatives d’etiquetatge referides a la comunitat d’Aragó.’ I ha lamentat ‘les molèsties que la situació, absolutament puntual, hagi pogut causar als seus clients.’Supermercat ALDI de Barbastre. Foto: AragonDigital.esLes botifarres de la discòrdia.