El viernes 6 de septiembre en Tamarite de Litera concierto de RAP gratuito en la carpa de Interpeñas, detrása del centro de entidades, donde cantarán Bee Man, JotaBe, Lo Marcel aka Marcià, Álvaro y Pérez, MdeMar y el grupo The North War.
Para acabar sesión de Drum&Bass con D-Wan.
Comenzará sobre las 18:30 o las 19:00 y durará hasta las 21:00 aproximadamente.
Os esperamos.
Per a l’indocumentat regidor del PP d’Albelda que vol fer anticatalanisme a les costelles de Joaquín Carrera, ací poso un etnotext del volum I de “Bllat colrat!” (Artur Quintana, 1997, pàg 302). Qui parla és un home d’Albelda (no sé què m’hi jugaria que és el propi Joaquín Carrera, “Joac de Carr” en els seus poemes):
_________________________________
ARA PARLARÉ!
Parlem de diferenta forma, però de tal manera que mos entenguem tots. Tant lo que parla català, tot ho entenguem. Igual mos entenguem el de Mallorca, que el de Girona, que el de València, que el d’Albelda. Tots mos entenguem. Jo en la guerra teniva, hi havia un de Mallorca que no sabia parlar ni una paraula de castellà, ni una, no sabia re de re, aquell home. I estava avorrit. No podia parlar mai amb ningú. I estava a la meua divisió, però a vegades tardàvem dos mesos a trobar-mos junts, perquè unes unidats anaven per allí, altres per allà, i quan me trobava a jo, me se penjava al coll:
—Ara sí que parllaré, ara sí que parllaré!
N’hi havia paraules que els hi havia de fer repetir, que no els hi enteniva, que els mallorquins parlen, hi ha paraules franceses, no són tan catalans. Però aquell home l’alegria que li donava jo quan me vie:
—Ara sí que parllaré!
ÉS POSSIBLE UN ALTRE ARAGÓ? Viure en català a la Llitera (i viure bé)
Com a tertulians, contarem amb la presència de:
Pep Espluga Trenc
Sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona
Ramon Sistac Vicén
Filòleg i professor de la Universitat de Lleida
En acabar hi haurà menjar i beure per tothom!
La tertúlia tindrà lloc a la Porta del Planell (vora l’antiga col·legiata).
Font: Facebook
3) ‘Licantropia’: L’autèntica història de l’home llop a les nostres terres | Tertúlies a la fresca.
Carles Terès resideix entre Torredarques (Matarranya) i Alcanyís (Baix Aragó), on treballa com a dissenyador gràfic i publicista. Tot i que ell va nàixer a Barcelona, té unes arrels ben franjolenques, ja que son pare prové d’Estopanyà (Ribagorça) i sa mare de Queretes (Matarranya). Ara fa vint anys va decidir abandonar la seua Barcelona natal i instal·lar-se al Matarranya, on desenvolupa la seua activitat professional a l’estudi ‘Terès&Antolín‘. Des de 1995 forma part del col·lectiu ‘Viles i gents‘, que publica un article setmanal al diari La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. Des de 2003 publica una columna mensual (‘L’esmolet’) a Temps de Franja, l’única revista en català que es fa a l’Aragó, de la qual també n’és dissenyador gràfic, maquetista i, des de fa un parell d’anys, hi fa funcions de direcció. També manté un interessant blog: esmolet.wordpress.com.
‘Licantropia‘ és la seua primera novel·la, tot i que abans ja havia publicat diversos contes en obres col·lectives i publicacions periòdiques. Amb el llibre ‘Licantropia‘ va guanyar el premi Guillem Nicolau 2011, atorgat pel Govern d’Aragó a la millor obra literària en català. Es dóna la circumstància que esto llibre ha estat lo rader que ha rebut el premi Guillem Nicolau, ja que l’any 2012 el Govern aragonès va decidir deixar-lo en blanc, i no l’ha convocat per a l’edició del 2013. En les estranyes circunstàncies politico-lingüístiques actuals hi ha massa possibilitats de que no es torne a convocar en una temporada llarga. Carles Terès va aconseguir rescatar els drets d’autor i publicar el llibre en una editorial comercial catalana: Edicions de 1984. Ja va per la segona edició. Carles Terès mos va il·lustrar sobre les llegendes de l’home llop al nostre context cultural, així com en totes les vicissituds passades fins a publicar el llibre dignament. Un llibre que realment s’ho mereix. Llegiu-lo i ho comprovareu.——————————————————————————————-
Carles Terès a l’inici de la seua xerrada
Lo passat dissabte 17 d’agost vam fer petar la xerrada amb Carles Terès, un dels escriptors de la Franja amb més projecció en els temps que corren. Tot i que viu al Matarranya, Carles Terès mos va explicar que coneixia la nostra part de la Franja per motius familiars: son pare era d’Estopanyà, i la Cèlia, la seua dona, té parents a Castellonroi i Altorricó; i ell va passar molts estius de joventut treballant a la fruita per la zona d’Alfarràs.
Carles Terès es va presentar a l’ermita en runes de Santa Margarita amb un exemplar de ‘L’home de França’, el llibre publicat per l’escriptor d’Alcampell Josep A. Chauvell l’any 1986, amb el que va ser guanyador de la primera edició del premi Guillem Nicolau convocat pel govern aragonès. Es dóna la circumstància que en Carles Terès és lo rader guanyador del mateix premi (i possiblement ho siga durant bastant temps, ja que té un futur incert degut a l’hostilitat dels actuals governants aragonesos vers la llengua catalana d’Aragó), per la qual cosa els que vam ser aquella nit al parc de Santa Margarita vam tindre l’honor de ser en presència dels dos autors que van inaugurar i tancar la trajectòria d’aquest prestigiós certamen literari.
Cal aclarir que portava aquell exemplar de ‘L’home de França’ per demanar-li a l’autor que li escrigués una dedicatòria. Carles Terès va explicar que té una relació molt curiosa amb lo llibre de Chauvell: es veu que un home d’Alcampell (que va resultar ser Miquel Cañades) el va regalar a son cosí de Barcelona, qui en llegir-lo el va donar a la germana de son iaio, la qual després el va passar a son pare (Ramon Terès), qui posteriorment el va donar al propi Carles, qui finalment va decidir quedar-se’l i no fer-lo córrer més. Com que cada propietari el va dedicar al posterior posseïdor, la primera pàgina de l’exemplar estava farcida de garbuixos de bolígrafs diversos, als que finalment, en acabar l’acte, Chauvell hi va afegir la seua dedicatòria (efectivament, Chauvell també era per allà). Amb tanta cal·ligrafia afegida l’exemplar ja deu de parèixer un incunable…
Una inquietant multitud aguaitava a la penombra…
La peripècia d’escriure un llibre en català (i publicar-lo!)
Per a començar la seua intervenció, en Carles Terès mos va explicar la peripècia viscuda per a escriure i publicar el seu llibre Licantropia. Es veu que, ara fa uns anys, la Diputació de Terol va considerar que si una part del seu territori era catalanoparlant això s’havia de reflectir en les activitats culturals que impulsava la pròpia Diputació. Per això van impulsar una col·lecció de llibres en català, el coordinador de la qual va ser Artur Quintana, infatigable investigador sobre el català i l’aragonès a la nostra regió, i el disseny gràfic el van encarregar a un professional solvent i contrastat del ram: el nostre ponent.
Lo llibre de Carrègalo que va desencadenar la història…
Així, quan l’Artur Quintana li va fer l’encàrrec d’una obra de narrativa, se li va acudir que podria estirar del fil d’aquella història de licantropia transformar-la en una novel·la. A més, va aprofitar per a reflexionar sobre les seues vivències d’home de ciutat que als trenta anys decideix anar-se’n a viure a un poble tan petit com Torredarques, que ronda els 70 habitants. Ell diu que ho va fer per instint. I redobla el clau dient que tot quadra, perquè la ‘licantropia’ no és altra cosa que l’emergència dels instints que tothom portem a dins, de la nostra part més animal, en contraposició a la racionalitat que procura mantenir-los ocults. És l’instint el que el va portar cap a Torredarques (bé, i la seua dona).
Total que en Carles es va posar a escriure a tot drap. Però quan ja tenia l’obra molt avançada, un dia el va trucar el coordinador de la col·lecció i li va dir ‘escolta, que els nous dirigents de la Diputació han decidit que els temps no són gaire propicis per estes coses…, així que segurament ja no publicarem més llibres en català’. Llavors, com que ja el tenia quasi acabat va decidir d’enviar-lo al premi Guillem Nicolau de la DGA, que va guanyar en la seua edició del 2011 (malgrat que aquell any s’hi van presentar altres obres d’alta qualitat que esperem que vegen la llum aviat).
El premi Guillem Nicolau implicava la publicació del llibre per part del Govern d’Aragó, però com que ja estàvem en plena crisi i als governants d’aleshores això del català no els feia gaire gràcia, en van fer una edició molt petita, d’uns 250 exemplars (dels quals un centenar ja van marxar en actes de protocol). Total que en quatre dies es va vendre tota l’edició (el van comprar tot els seus parents i amistats) i el llibre es va esgotar. Això va ser providencial perquè li va permetre negociar amb el Centro del Libro Aragonés el rescat dels drets d’autor, per a intentar publicar-lo de nou però amb una editorial comercial.
El públic il·luminat és una mica menys inquietant… (o no)
En Carles va enviar el llibre a diverses editorials i va rebre resposta positiva d’unes quantes, però finalment va ser Edicions de 1984 la que es va fer amb la història i la va editar el gener del 2013. La versió publicada per Edicions de 1984 és lleugerament diferent de l’editada pel Govern d’Aragó el 2011, ja que li van recomanar alguns canvis per a fer més fluïda la narració, que ell va trobar perfectament assumibles. En els pocs mesos que fa que el llibre és a les llibreries ha tingut molt bona acollida, ha tingut molt bones crítiques i s’està venent força bé, sobretot si es té en compte que és un llibre editat per una editorial petita i escrit per un autor de la Franja (la perifèria de la perifèria, com tothom sap). 
Ja està a punt d’esgotar-se la segona edició i és possible que en facen una tercera. Un èxit innegable. I una mostra paradigmàtica del que acostuma a passar a Aragó, on hi ha tantes coses autòctones que no es valoren i sempre acaben per ser los catalans los que les posen en valor.
La història de la licantropia
El ponent va explicar que etimològicament el terme ‘licantropia’ està compost per les paraules gregues ‘lykos’ (llop) i ‘anthropos’ (home), i bàsicament designa la facultat d’una persona de convertir-se en llop. El nom prové del rei Licaó d’Arcàdia, una zona que actualment se situaria per Grècia, i que es diu que tenia més de cinquanta fills. Intrigat per la seua enorme fecunditat, un dia Zeus va decidir anar-lo a veure disfressat de llaurador, però el rei Licaó va sospitar alguna cosa i va decidir esbrinar si es tractava d’un Déu o no. Així que va matar un dels fills, el va cuinar i el va donar a Zeus per dinar. Evidentment, Zeus se’n va adonar i com a càstig va convertir-lo a ell i a tota la família en llops rabiosos.
L’autor a mesura que parla es va transformant…
En Carles Terès va trobar una estranya coincidència entre esta llegenda mitològica i una història que es conta de Morella, una ciutat molt propera a Torredarques, per on es diu que una vegada hi va passar Sant Vicent Ferrer predicant i es va quedar a dormir a una casa molt pobra. Com que aquella gent no tenia res per a donar-li, no se’ls va acudir res més que matar un dels fills, cuinar-lo i donar-lo per sopar al Sant. Llavors, quan el Sant va obrir l’olla i ho va veure, es va exclamar i li va tornar la vida. És un dels primers miracles atribuïts a Sant Vicent Ferrer, i va passar molt a prop de la Punta de la Samarreta, el topònim que li va fer pensar en històries de licantrops per la zona dels Ports i el Matarranya.
En Carles explica que una altra faceta de la Licantropia és la clínica. Lo ponent va agafar una revista mèdica que portava i mos va llegir un fragment on es descrivia un tipus d’esquizofrènia consistent en que una persona es pensa que s’ha convertit en un animal, totalment o parcial, i mentre li dura el brot actua com a tal. També comenta que gràcies als moderns instruments de neuroimatge s’ha pogut observar quines àrees del cervell estan actives quan es pateixen estos símptomes de licantropia clínica, i s’ha vist que les àrees del cervell més activades són aquelles involucrades en la representació de la forma del cos. És a dir, les persones afectades per esto tipus d’esquizofrènia es poden veure ‘realment’ a elles mateixes amb forma de llop. El cervell mos pot enganyar amb molta facilitat.
Bruixot a cavall d’un llop.
Font: Fons Josep Maria Massip
Uns personatges molt importants al llibre són los llobaters. Eren persones que tenien la capacitat d’entendre’s amb los llops. Està documentat que fins al segle XVIII la gent els contractava per a que mantinguessin los llops allunyats dels ramats, a canvi d’una quota o iguala, com la que es pagava als dotors o manescals. Tenien una relació amb els llops molt íntima, cosa que els feia sospitosos (encara que indispensables). En Carles Terès va trobar una extensa documentació [a partir d’un article d’en Josep Maria Massip a la revista Mètode] d’un procés judicial que s’havia fet a un llobater que es deia Pere Torrent, de la zona d’Olot, a qui el 1619 el van penjar acusat de llobater i bruixot. Es veu que era un pobre home que tenia alguns llops ensinistrats, que un dia va amenaçar un sabater amb enviar-li els llops, i que va tindre la mala sort de que al cap de poc temps al sabater lo van atacar uns llops de veritat. Llavors lo sabater va denunciar-lo i la Inquisició el va torturar i condemnar per bruixot.
La licantropia: un do o una maledicció?
L’autor en plena metamorfosi licantròpica…
En Carles explica que totes les llegendes sobre l’home llop tenen un origen indoeuropeu, dels pobles que durant el Neolític es van expandir des de l’Índia fins Europa, i que per això són compartits en tants països. Tot i això, històricament la valoració social de la licantropia ha passat de ser considerada com un do a ser una maledicció. El tret fonamental de la licantropia és que en la persona afectada es desperta una força sobrehumana, ferotge, que la pot dur a fer mal als seus propis estimats, i que si no sap controlar és com una maledicció, però si la controla és com un do, com una benedicció.
cú chulainn
Entre els pobles preromans (ibers, celtes, etc.), que vivien molt integrats en la natura, era com una cosa normal. Per exemple, un dels herois celtes més importants Cú Chulainn era una persona que quan entrava en batalla es transformava en una força descomunal, era un licantrop que podia controlar-ho (i els Pogues en fan fer una famosa cançó). En canvi, posteriorment en la tradició greco-romana aquest mite ancestral deixa de ser un do del guerrer i es passa a considerar com una maledicció.
Al Satiricó, l’obra clàssica de Petroni, hi apareix la història d’un soldat que caminava de nit acompanyat d’una altra persona. En arribar a un arbre concret, el soldat s’atura, es despulla, es vesteix amb una roba que tenia amagada a dins del tronc i es transforma en llop i se’n va corrent. L’altra persona acaba de fer el camí i l’endemà li conten els grangers que un llop ha atacat la granja i que l’han pogut ferir, però quan lo van a veure el que troben és el soldat ferit. És un conte clàssic sobre la transmutació de l’home en llop, i és una història que es va repetint per tots els pobles d’Europa. En Carles remarca que des dels romans la licantropia es considera com una cosa negativa, i que el mite que coneixem avui dia s’acaba de crear durant l’Edat Mitjana, amb el cristianisme, on la licantropia ja passa a ser percebuda com una maledicció total.
Una part del públic s’anava situant allà on començava la foscor… potser a punt per a la metamorfosi…
Carles Terès, en canvi, al seu llibre hi introdueix una valoració ambivalent: mentre que alguns dels protagonistes ho viuen en negatiu, altres ho interpreten com un do positiu. I aquest és un dels motius de que el llibre resulte tan estimulant per als lectors. També perquè una de les coses que l’autor ha intentat expressar és ixa por irracional que sentim quan anem pel bosc. Per a ell, en el moment en que apareix el monstre les pel·lícules de por ja perden tota la gràcia. Ell considera que “la por real es dóna quan intueixes que hi ha alguna cosa però no saps el que és“. Per exemple, son pare li contava que, de petit, quan lo feien anar amb la somereta de la torre de defora cap a Estopanyà, quan arribava al reguer hi havia un ginebró molt gran que tenia una mica de forma humana (o així ho veia ell) i, tot i que ell sabia que era un simple arbre, sempre li feia molta por passar per allí. En Carles ha abocat inconscientment molt d’estes històries de quan son pare feia de pastoret per Finestres i Estopanyà a la seua novel·la.
Carles Terès en plena dissertació, mentre ha recuperat la forma humana
A la Península Ibèrica el lloc on hi ha més tradicions d’homes llop és a Galícia, on sovent són presentats com bruixots que tenen la facultat de convertir-se en llops per a fer mal als altres o per a aconseguir els seus objectius. Entre les llegendes gallegues, Carles en cita una que diu que per a defensar-se de l’atac d’un home llop el que s’ha de fer és aprofitar quan té la boca oberta per posar-hi la ma i estirar-li la llengua, perquè llavors es transformarà un altre cop en persona. Tot i que és una llegenda gallega, en Carles diu que s’ha trobat unes ceràmiques ibèriques pel país valencià on es veu aquesta imatge: un home que agafa per la llengua un ésser que és mig persona i mig llop. Tornem al fet que és un mite molt estès.
La licantropia a les nostres terres
Curiosament, en Carles Terès no ha trobat quasi cap llegenda de licantropia per les nostres terres (tret de la de la ‘Punta de la Samarreta’, que ens va explicar cap al final de la seua intervenció). Sí que hi ha, en canvi, moltes històries de llops. 
Per exemple, n’apareixen moltes als indispensables volums de literatura popular oral ‘Bllat Colrat’ (que aplega contes i facècies de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca, en 3 volums) i a ‘Lo Molinar’ (que inclou en uns altres 3 volums històries de l’àrea de Mequinensa i de tot el Matarranya). I entre les nombroses històries que li explicava son pare també n’hi havia de llops.
Per exemple, en Carles en va contar una d’un parent d’Estopanyà que es va quedar adormit a la porta de la cabana, a l’era, i el va despertar el morro del llop mentre l’ensumava. Mentre el llop se’n va anar a avisar als altres llops, l’home va aprofitar per a entrar cap a la cabana i tancar la porta. Quan van tornar tota la colla de llops, en veure que no hi havia menjar, van matar el llop que els havia avisat. Carles diu que son pare ho explicava amb tant convenciment que pareixia que ho hagués viscut, però quan ell va llegir Lo Molinar va veure que ixa mateixa història l’explicava una dona de Pena-Roja de Tastavins. Segur que es contava a molts pobles. O potser que era una cosa que passava més sovent del que mos pensem.
Lo ponent escolta atentament les històries sobre llops que li conta Roberto G.
Una persona del públic, en acabar l’acte, es va adreçar al ponent per a explicar-li una història molt similar que, suposadament, va passar a prop d’Alcampell. Diu així:
“Uns pastors pujaven lo ramat des de Llitera cap a la muntanya i duien un rabadà amb un someret cabaner que portava els estris i coses de menjar, la bota de vi, etc. Los pastors van dir-li al rabadà que anés ell primer per arribar abans al corral on es quedarien aquella nit, que estava a uns quants quilòmetres i s’havia d’arreglar una mica. Lo rabadà va anar-hi i tan bon punt hi va arribar va lligar lo someret a un arbre i es va posar a netejar lo corral, que era gran i tenia unes parets molt altes. Però quan va eixir a fora, va trobar lo someret mort per una mossada de llop, i va deduir que el llop que l’havia matat devia haver anat a buscar els altres llops. Llavors al rabadà se li va acudir entrar lo someret mort cap a dins del corral, va deixar la porta del corral oberta, li va lligar una corda i es va amagar a dalt de la tàpia. Al cap d’una estona van arribar tots los llops i en veure que la carn estava a dins del corral van entrar en fila cap a dins. Lo rabadà en va contar sis, i quan lo rader ja havia entrat va estirar la corda i la porta es va tancar, i llavors va marxar corrents a avisar els pastors i a uns caçadors. Quan van tornar al corral, van pujar a la tàpia i van veure que efectivament hi havia sis llops tancats, però a un d’ells l’havien matat entre tots los altres per haver-los portat a aquella trampa.”
L’autor va llegint contalles esfereïdores…
Gràcies a les presentacions del llibre, en Carles Terès ha descobert noves històries de llops. Per exemple, un lector li ha descobert una llegenda sobre ‘Els pastors del Canigó’ que a ell personalment li agrada molt perquè hi ixen llobaters. La llegenda diu així:
“Alguns pastors del Canigó, per tal d’aprendre l’ofici de llobaters, el dia de Sant Joan a les dotze de la nit es despullaven i es tiraven nus a dins de l’aigua de l’Estany Negre, i quan eixien per l’altra riba quedaven transformats en llops. Allà hi trobaven esperant un gran grup de llops que els rebia amb molta alegria. Estos homes durant set anys eren llops com els altres, aprenien les seues costums i es guanyaven la seua confiança. Després dels set anys, el mateix dia de Sant Joan i també a les dotze de la nit, es tornaven a tirar a l’Estany Negre i, en eixir pel mateix lloc per on havien entrat set anys abans, trobaven la seua roba penjada tal com l’havien deixat, i tan bon punt com se la posaven es tornaven a convertir en pastors, com abans. Però el més bo era que tornaven a tindre els mateixos anys que tenien abans de convertir-se en llops. No havien envellit gens, era com si per ells el temps no hagués passat. A partir de llavors els llops els estimaven i els obeïen, i per això es podien dedicar a l’ofici de llobaters.”
Estranyes ombres ixen silencioses de la foscor de la nit…
Una altra llegenda que li han contat fa poc és de Mora d’Ebre, i en Carles mos en fa cinc cèntims:
“Anys enrere el cruel senyor del castell de Mora va morir i la seua ànima es va convertir en un llop terrible i enorme, conegut com el Llop de Mora. Aquell llop sembrava el terror per aquelles terres, igual que havia feit aquell home quan estava viu. I tant fort era aquell llop que diuen que era capaç de saltar d’un bot d’un costat a l’altre del riu Ebre. Fins que diuen que un frare el va fer desaparèixer… O alguna cosa així…“
Finalment el Carles Terès mos va explicar la llegenda de la ‘Punta de la Samarreta’, que va ser el detonador de la narració de Licantropia, tal com la va trobar al llibre de literatura oral coordinat per Carrégalo, i tal com la va posar després al seu llibre. Diu així:
El pic de ‘la Punta de la Samarreta’. Font: http://www.monroyo.com
“En relació amb la Samarreta contava la gent gran de casa nostra que un dia, ‘allà pels temps de Déu’, un pastoret que solia anar per les puntes de la serra de la Cogulla amb la seua rabera va desaparèixer. La notícia va causar gran alarma degut al fet que la presència de llops era molt freqüent en aquella època. De seguida, la gent dels masos més pròxims, i també molta de la vila, va organitzar una batuda per la zona. Horroritzats, van trobar algunes ovelles mortes, violentament espellissades i destrossades a bocins per les costes dels barrancs de la Mançana i dels Noguers. I les que s’havien salvat acabaren esgarriades pel bosc. Del pastoret no van poder trobar altra cosa que la seua samarreta, intacta, sense la més mínima mostra de violència i plegadeta davall d’una pedra, al cim més alt de la serra. Tothom va estar conforme que els maleïts llops en tenien la culpa, d’aquella horrible matança, de tan tremenda desgràcia. Però, de la criatura mai més no se’n va saber res.”
Vista des del cim de la Samarreta (Font: ramonmur.wordpress.com)
La deducció natural del Carles Terès va ser que el pastoret s’havia convertit en home llop. Però la seua sorpresa va ser que en comentar-ho amb altra gent (il·lustrada o presumptes savis) de la comarca, la majoria no volien admetre aquesta interpretació. Ni filòlegs, ni antropòlegs, ni sociòlegs… que han furgat en tot tipus d’arxius i tradicions de la comarca, no han caigut mai en el fet que els licantrops existien entre nosaltres.
La vida és a dins del cercle de la tertúlia, a fora només hi queda la foscor més absoluta…
Després d’això, lo ponent té la teoria que tot plegat ha estat una hàbil maniobra dels licantrops per a romandre invisibles davant la població de la zona (de Torredarques i de Mont-roig, principalment, que són els pobles on se situa la serra en qüestió). Si els licantrops locals aconsegueixen que la gent no pense en enllobats, les seues malifetes s’atribuiran per defecte als pobres llops, sempre tan temuts i odiats. Curiosament, en el moment en que algú se n’ha fixat (concretament ell), en lloc de fer-ne una investigació seriosa i rigorosa n’ha feit una novel·la. Amb la qual cosa, els licantrops tranquils i a la seua. Que no té per què ser dolent.
Temps de debat
En el temps de debat, diverses de les persones que conformen el Club de Lectura d’Alcampell, entre altres, van prendre la paraula per a plantejar-li preguntes incòmodes:
La càlida nit s’havia anat convertint en gèlida, tothom sentia l’alè dels llops al clatell…
Una persona li va preguntar per què en Llorenç, el protagonista, una vegada que se’n va a fer fotos troba un munt de sabates del peu esquerro d’homes, però també una de dona. Després d’un intercanvi de parers entre l’autor i la lectora, pareix que hi ha acord a considerar que les dones són les portadores de l’enllobament i els homes els afectats, però sempre hi ha excepcions.
El Club de Lectura dispara amb bala…
Una altra persona li demana què pinta Steve Jobs a la història, a la qual cosa l’autor va respondre que és simplement una llicència narrativa per a posar algú conegut que sabia funcionar per instint. L’autor buscava un personatge genial que fos conegut per tothom, i va pensar que Steve Jobs compliria bé aquest paper, perquè al seu parer la seua vida es correspon bastant amb la d’un personatge enllobat: era fill d’uns immigrants pakistanesos o indis, un lloc on hi ha molta tradició de licantropia, que com que eren molt joves i sense recursos el van donar en adopció… i tot i que va tindre una infància difícil, va tirar endavant i va ser un visionari, va sabre preveure les necessitats de les persones en el futur. En Carles sosté que seria verosímil que fos gràcies al seu gran potencial instintiu. I per tant licantròpic. El problema és que es va morir just quan es va publicar el llibre, i això ha pogut donar la impressió de que és una llicència narrativa massa oportunista, però en principi no ho era.
Tothom volia fer comentaris (malgrat l’aire fred que ja bufava a aquelles hores de la nit)
Una altra persona li va suggerir que vaja pensant a fer la segona part de la història, ja que ha deixat moltes portes obertes i això genera inquietud entre un sector de lectors i lectores. En Carles Terès respon que la segona part s’haurà d’esperar perquè encara no s’ha recuperat de l’esforç de fer la primera, que li va xuclar molta energia. Tot i això, i malgrat que té altres històries al cap, ell veuria la possibilitat de fer alguna Spin off, és a dir, estirar algunes històries o personatges. Per exemple, tota la vida de l’Agustí…. des que marxa del poble fins que torna… aquí hi ha una gran història. Alguns lectors li han preguntat què se’n va fer de la dona pakistanesa… I també de mossèn Magí… tot el que li va passar des que ix del Mas de la Roca fins que escriu el manuscrit donaria per a una bona història… Però de moment no ho té previst.
Les membres del Club de Lectura mai no descansen…
Una altra dona del Club de Lectura li pregunta per què la companya del Llorenç lo va triar a ell ¿perquè n’estava enamorada o perquè era portador de la licantropia? En Carles respon que, de la mateixa manera que els licantrops saben per instint a quins llocs han d’anar per a transformar-se (travessant un riu, o passant per llocs concrets…), les persones també s’ajunten per instint (en bona part). El ponent apel·la als experiments científics de neurociència que es fan per a saber per què la gent s’enamora de la seua parella, que demostren que hi tenen molt temps factors aparentment poc racionals com l’olor, per exemple…
El xoc de viure a un poble petit, aragonès i catalanoparlant
En el temps de debat, un individu li agraeix la interessant reflexió que fa al llibre sobre les interrelacions entre els autòctons del poble i els que vénen de fora, i li pregunta si això té a veure amb la seua experiència com a barceloní instal·lat a Torredarques. L’autor respon que hi ha abocat les seues experiències, però només parcialment.
Des del seu punt de vista, es podria dir que avui dia no hi ha gaires diferències entre la cultura urbana i la rural, ja que tothom té accés a gairebé les mateixes coses, a la mateixa informació i models d’estils de vida. Tanmateix, on sí que hi troba diferències és en les relacions interpersonals, que per a algú que prové d’un entorn urbà poden constituir un xoc molt fort. Bàsicament per dos motius:
Vista de Torredarques (Font: https://www.facebook.com/Festival.Torredarques)
Per un costat, al poble hi ha una solidaritat entre veïns enorme, brutal, que es dóna de manera natural. Això és una cosa que quan es va instal·lar a Torredarques el va sorprendre molt gratament i ho considera un valor fonamental per a viure en els temps que corren.
Per un altre costat, en ser una societat petita les interrelacions socials són molt rígides i estan molt predeterminades, cosa que no tothom pot suportar. Ell explica que, per exemple, a Barcelona tenia la seua colla d’amics on tots compartien més o menys certes prioritats, ideologies, aficions, etc. 
En canvi, al poble això no és possible, la colla d’amics no es tria sinó que et toca generacionalment, i això implica conviure i fer coses amb gent de tots els colors polítics i ideològics, amb personalitats molt diferents i pensaments molt dispars. Això fa que la convivència no sigue tan fàcil (com bé sabem tots los que som o vivim en llocs petits), però en Carles considera que té sort, ja que si s’aconsegueix que funcioni és molt positiva perquè tothom acaba per ser més tolerant amb els altres. És una cosa que ell diu trobar a faltar en altres àmbits, després de la seua ja llarga experiència rural.
En Carles Terès exemplifica aquest xoc amb el tema lingüístic, una qüestió que encara ara no deixa de sorprendre’l, tot i que ja la coneixia perquè els estius sempre els havia passat a Queretes. Ara fa vint anys, en Carles es va instal·lar a un poble on el 99% dels habitants són catalanoparlants, però es va trobar amb que el pregó, el bingo i tot tipus d’actes públics… es feien en castellà. Encara que tothom siga catalanoparlant, quan la gent agafa un micròfon per a dirigir-se a un auditori públic només parla en castellà (tret d’algunes excepcions aïllades).
L’autor li firma un llibre al dotor de Peralta, qui també coneixia unes quantes històries de llops.
Per a ell, com per a qualsevol observador extern, esta estranya situació va ser motiu de perplexitat i sorpresa, tot i que ell provenia d’un barri de Barcelona format principalment per població immigrant castellanòfona. En Carles relata que en el seu edifici els anomenaven ‘los maños’ perquè tant el pare com la mare venien d’Aragó, però resulta que eren els únics que parlaven català. En tot el bloc de pisos ningú més parlava català! A la gent de la Franja mos persegueix un estol de paradoxes lingüístiques sempre allà on anem. Ho portem incorporat. Sempre pareixem estar fora de lloc, assetjats per una estranya complexitat que no tothom sap digerir. Però que a escala local ell ha après a manejar com un surfista exemplar.
Àvids lectors fan fila per a comprar el llibre o fer-lo signar
Carles mos explica que va viure bona part de la seua educació primària i secundària entre el franquisme i el postfranquisme, un moment històric en què el català no existia ni a l’escola ni en molts àmbits públics. Ell va viure els moviments de reivindicació de la llengua a la Catalunya dels anys 70 i 80, i va fer el possible per aprendre a escriure en la seua llengua (pel seu compte), en un context social i històric de recuperació de l’autoestima dels parlants. Però a principis dels anys 90 se’n va anar a viure Torredarques i es va trobar amb la paradoxa de que la gent era totalment catalanoparlant, però pocs reconeixien parlar català. D’això a la Llitera també en sabem molt, ho hem viscut ací igual que allà. Li diven que parlaven xapurreau, quan, com tothom sap, xapurrear una llengua no vol dir altra cosa que parlar-la malament. Tot i que ell ja coneixia esta situació des dels estius passats a Queretes, un cop es va instal·lar allà el tema se li va presentar amb tota la seua cruesa. Després de molts anys de donar-li voltes, i sense renunciar a intentar dignificar l’ús de la llengua, la reflexió que fa és ‘que li diguen com vulguen, però que el parlen’. I ja està. Una persona que vol viure en estos pobles s’hi ha d’adaptar, ha de fer una mica de licantrop.
Joves licantrops rumiaven la millor ocasió per a mossegar…
Ja passaven de les dotze de la nit i vam donar per acabada la tertúlia, tot i que en Carles va estar una bona estona firmant llibres i atenent a moltes persones que li volien explicar històries de llops i llobaters. A la fi entre el públic hi havia més licantrops del que pareixia!
Rafael Casas en plena actuació
La nit, com és habitual durant esto estiu, va acabar amb la interpretació del cantautor local Rafael Casas, qui va tocar les cançons ‘Lo i Los‘ (una reivindicació del català nordoccidental), ‘Libertad‘ (un tema filosòfic i polític de gran actualitat), ‘Poesía‘ (una canço inèdita), i una versió d’una cançó popular catalana molt reivindicativa (la versió de The Pogues esmentada més amunt no va ser possible, però l’alternativa mos va fer prou profit). Un cop més, la música va ser el colofó d’una nit ideal (i sense tronades!).
Com cada vegada que hi ha tertúlia al parc de Sant Margarita, hem d’agrair als de cas de Polet la llum elèctrica proporcionada per a fer-la possible. Los haurem de convidar a algun sopar…
Aneu apuntant dia: el 3 de setembre hi haurà… – Aragó Pel Català.
Es prepara la tercera tertúlia, amb l’escriptor Carles Terès | L’esmolet.
Carles Terès a la plaça d’Alcanyís
El pròxim dissabte 17 d’agost, a les 22:30h, tindrem el plaer de comptar amb una xerrada de Carles Terès, autor del fabulós llibre ‘Licantropia’, una de les sensacions literàries del rader any. La tertúlia es farà a l’ermita en runes de Santa Margarita.
Carles Terès resideix entre Torredarques (Matarranya) i Alcanyís (Baix Aragó), on treballa com a dissenyador gràfic i publicista. Tot i que ell va nàixer a Barcelona, té unes arrels ben franjolenques, ja que son pare prové d’Estopanyà (Ribagorça) i sa mare de Queretes (Matarranya). Ara fa vint anys va decidir abandonar la seua Barcelona natal i instal·lar-se al Matarranya, on desenvolupa la seua activitat professional a l’estudi ‘Terès&Antolín‘.
Des de 1995 forma part del col·lectiu ‘Viles i gents‘, que publica un article setmanal al diari La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. Des de 2003 publica una columna mensual (‘L’esmolet’) a Temps de Franja, l’única revista en català que es fa a l’Aragó, de la qual també n’és dissenyador gràfic, maquetista i, des de fa un parell d’anys, hi fa funcions de direcció. També manté un interessant blog: esmolet.wordpress.com.
‘Licantropia‘ és la seua primera novel·la, tot i que abans ja havia publicat diversos contes en obres col·lectives i publicacions periòdiques. Amb el llibre ‘Licantropia‘ va guanyar el premi Guillem Nicolau 2011, atorgat pel Govern d’Aragó a la millor obra literària en català. Es dóna la circumstància que esto llibre ha estat lo rader que ha rebut el premi Guillem Nicolau, ja que l’any 2012 el Govern aragonès va decidir deixar-lo en blanc, i no l’ha convocat per a l’edició del 2013. En les estranyes circunstàncies politico-lingüístiques actuals hi ha massa possibilitats de que no es torne a convocar en una temporada llarga. Carles Terès va aconseguir rescatar els drets d’autor i publicar el llibre en una editorial comercial catalana: Edicions de 1984. Ja va per la segona edició.
Carles Terès mos il·lustrarà sobre les llegendes de l’home llop al nostre context cultural, així com en totes les vicissituds passades fins a publicar el llibre dignament. Un llibre que realment s’ho mereix. Llegiu-lo i ho comprovareu.
1) Quan parlem… parlem com parlem | Tertúlies a la fresca.
Lectura del manifest per part dels espontanis d’Aragó pel Català’
La sessió es va iniciar amb la lectura d’un manifest en favor de la llengua catalana a l’Aragó elaborat i llegit per un grup de joves que s’han agrupat en l’anomenada plataforma Aragó pel català. Quan vam programar la tertúlia ignoràvem l’existència d’esta agrupació, però mos va fer molta il·lusió deixar-los lo micròfon per a que es presentesen davant el nombrós públic que omplia la plaça (les 150 cadires que hi vam portar es van quedar curtes). Després de la lectura van obsequiar els dos ponents amb una samarreta on es pot llegir el lema ‘continuo parlant en català’. Tota una declaració de principis i una mostra de vitalitat i empenta (i que dure!).
Miquel Àngel Pradilla al micro, escortat per Javier Giralt a la seua esquerra. Tots dos van reconèixer que mai havien feit una conferència des de la porta de missa.
Acontinuació va prendre la paraula el professor Miquel Àngel Pradilla, que va intentar transmetre’ns les bondats de pertànyer a un àmbit comunicatiu i cultural consolidat i de prestigi com el de la llengua catalana. Es pensa, potser amb raó, que no mos atrevim a dir que parlem català perquè mos dóna vergonya. D’acord amb les seues paraules, mos calen missatges d’autoestima que mos ajuden a pensar que la nostra identitat lingüística és, com a mínim, tan bona com la dels altres.
Los seus arguments es poden sintetitzar en els següents 4 punts:
1 1) La potencialitat demogràfica
Per a Pradilla, les llengües no tenen més o menys importància en funció del seu nombre de parlants. Però sovent, des de determinats sectors, s’ataca la llengua catalana com una cosa d’una colla d’amics que s’entretenen parlant català per a que no els entengue ningú. Com si ho féssem per emprenyar! És un error, clar, i també un argument molt fàcil de rebatre, ja que, segons ell, el català es parla en un territori on hi viuen 13 milions i sis-centes mil persones. A més, les estadístiques disponibles mostren que hi ha 11 milions de persones que l’entenen, i uns 10 milions declaren saber-lo parlar (dades del 2012). És sorprenent, perquè també se sap que només 4,5 milions de persones l’han après dels seus pares, mentre que la resta l’ha après a fora de l’àmbit familiar, i això vol dir que té una forta capacitat d’atracció. És una llengua molt viva!
Los porrons de cervessa i gaseosa circulaven a gran velocitat
El ponent va dir que en els rankings mundials la llengua catalana s’ha catalogat en el 88è lloc per nombre de parlants. Si al món hi ha unes sis mil llengües, més de cinc-mil nou-centes tenen menys parlants que el català. Per tant, a nivell mundial és una llengua mitjana, amb una important base demogràfica al darrera. Per a Pradilla, una comunitat lingüística d’estes dimensions mos hauria de permetre viure en la nostra llengua amb total plenitud.
També va comentar que el català és la vuitena llengua de la UE, per davant del danès, el finès, l’eslovè, el letó, el lituà, l’estonià, l’eslovac, el maltès… El maltès és llengua oficial d’Europa i només té 400.000 parlants. En canvi, el català no és llengua oficial d’Europa amb més de 10 milions de parlants. Evidentment és una anomalia que s’haurà de corregir algun dia.
En definitiva, Pradilla considera que no tenim una llengua minoritària, sinó una llengua minoritzada, que per motius polítics veu obstaculitzats els seus usos, en uns territoris més que en altres
2) Una llengua de cultura
El català és una llengua de cultura que compta amb una tradició literària importantíssima, que es remunta a una edat mitjana esplendorosa, amb grans escriptors,… I que s’ha projectat al segle XXI amb una literatura i amb una cultura que fa molt de goig. Pradilla cita el mequinensà Jesús Moncada com a exemple d’un gran escriptor reconegut internacionalment que ha fet una importantíssima aportació a la literatura i a la llengua des d’esta terra, des de l’Aragó catalanòfon.
Miquel Àngel Pradilla va desgranant los seus arguments de forma impecable i cada vegada més convincent.
Miquel Àngel Pradilla també va ressaltar que el català té una normativa lingüística que es va elaborar a principis del segle XX a partir de les propostes de Pompeu Fabra. Tot i els seues possibles dèficits, ell considera que és una normativa que ha permès que la llengua circuli amb una comoditat extraordinària per tots els àmbits culturals que necessiten regir-se per una norma. En esto sentit, ell va insistir a diferenciar els usos de la llengua: una cosa és parlar amb els amics, familiars o veïns, on només mos cal seguir el que hem après oralment, i una altra cosa són els usos més formals (per a parlar en públic en actes solemnes, per a actes administratius, per escriure a persones a les que no coneguem, etc.) on totes les llengües del món disposen d’una normativa que orienta sobre com escriure i parlar de manera més adequada. Pradilla insisteix que estos actes formals solen ser molt esporàdics i que en la major part de la nostra vida quotidiana no necessitem seguir gaire la ‘norma’.
El públic no perdia detall, tot demostrant un elevat domini del LAPAO i altres llengües autòctones
El ponent també posa de relleu que lo català és una llengua molt present en l’ensenyament, però en uns territoris més que en altres. Ell considera que el model d’immersió lingüística vigent a Catalunya està actualment patint atacs molt potents perquè s’ha constatat que és l’element que ha permès que el català haja pogut mantenir la seua vitalitat malgrat totes les adversitats històriques. En esto sentit, per a Pradilla, la polèmica pel nom del LAPAO és només una broma que mos oculta altres coses més greus, i considera que hauríem de ser capaços d’anar més enllà de l’anècdota, perquè el que es pretén amb la nova Llei de Llengües d’Aragó és evitar la normalització formal del català, i en això l’ensenyament hi juga un paper essencial. Les llengües s’han de podre aprendre a l’escola, si no no tenen futur. Saber-les parlar és bo i útil, però saber-les escriure és clau i més en el món en què vivim. L’ensenyament és la base del progrés de la llengua, i la Llei de Llengües del 2013 ho posa en perill.
El ponent comenta que és una llengua que té una producció editorial molt potent, ja que s’editen més de 8 mil llibres en català cada any. També és la dotzena llengua més traduïda al món (‘Poca broma, eh’); i la 22ena llengua amb més presència a Internet. I té també una forta presència als mitjans de comunicació (no només TV3 com a buc insígnia, sinó Canal 9 i IB3, i una enorme xarxa de premsa local, comarcal, ràdios, etc.).
3) L’estatus d’oficialitat
El professor Pradilla comentà que la llengua catalana té un estatus jurídic molt dispar, que va des de l’oficialitat exclusiva a Andorra (on el català és l’única llengua oficial), fins a territoris on no té cap oficialitat lingüística, com la Catalunya Nord o a la Franja. A Catalunya, País Valencià i a les Illes hi ha oficialitat compartida amb el castellà.
Pradilla continua implacable, vigilat de prop per Giralt.
A Aragó en pocs anys s’han aprovat dos lleis de llengües, una el 2009 i l’altra el 2013. La primera, la del 2009, que va arribar de la ma d’un president autonòmic catalanoparlant, Pradilla considera va eixir llastrada de bon començament perquè a l’Estatut d’Autonomia d’Aragó, reformat el 2007, no es va aconseguir l’estatus d’oficialitat que es mereixia. Per a ell, aquella Llei de llengües (del 2009) apuntava coses interessants i suscitava moltes esperances, però encara molt insuficients per a garantir-ne la normalitat i donar-li un impuls important. En canvi, la Llei de Llengües actual (la del 2013) posa en qüestió la subsistència futura de la llengua, cosa que és lamentable que haja pogut ser aprovat en un Parlament democràtic actual.
4) Reptes de futur
Per al professor Pradilla, naltros que som ací escoltant-lo tranquil·lament, despreocupats i sense gaires pretensions, tenim pel davant un repte importantíssim. Per un costat, hauríem de ser capaços d’aparcar absolutament les dinàmiques identitàries. Tal com es deia en el manifest llegit a l’inici de l’acte pels joves de la Plataforma, es pot parlar català i ser aragonès, ningú no diu que parlar català vulga dir ser català… cadascú sent el que sent, un conjunt emocional… cada-u té la seua identitat, i cada-u sap quins són els elements que la defineixen. Pradilla ho té clar, i és molt d’agrair que el jovent actual també ho tinga tan clar.
A n’estes alçades de la nit, l’auditori havia anat guanyant fileres i ja quasi no es veia la punta.
Per a ell, més enllà d’això, compartim una llengua, compartim un element de comunicació, compartim una eina poderosíssima, amb una cultura al darrera brillant, importantíssima,… Segons ell, hauríem de poder aprofitar tots els avantatges que mos dóna el fet de formar part de l’univers comunicatiu i cultural català. En paraules d’en Pradilla: “Este és el repte que tenim, aconseguir sinèrgies i funcionar col·lectivament en relació a la llengua”. Tal com ho fan els parlants de les altres llengües importants del món.
La Franja és el territori on estadísticament la llengua té més vitalitat en les comunicacions de la vida quotidiana, és el territori on les interaccions globals en català són més potents. Pradilla ho atribueix a que històricament hi ha hagut un funcionament molt poc conflictiu, amb una distribució de funcions molt clara, on el castellà s’ha utilitzat per a l’administració pública, per a l’escola, etc., per a les qüestions formals del poder; i on el català ha funcionat perfectament en la privacitat, en la col·loquialitat, ha estat i és el paisatge lingüístic de la nostra terra. Segons ell, per a la pervivència de la llengua en el futur és molt important que puga tindre espais de formalitat, per exemple en l’àmbit de l’ensenyament, o en certes relacions amb les administracions públiques, però sense deixar que les generacions més joves renuncien a parlar català en les seus interaccions col·loquials.
Amb això Pradilla va acabar la seua intervenció. Després dels aplaudiments vam aprofitar per a recordar que una noia entre el públic (Laia) estava venent exemplars del ‘Lèxic de la Llitera‘ de Javier Giralt, enviats astutament des de l’editorial.
Javier Giralt inicia la seua dissertació sobre el panorama lingüístic d’Aragó. Per a desgràcia nostra, només mos va dir dos o tres frases en ‘Santistebano’.
A continuació va prendre la paraula el professor Javier Giralt, que va iniciar la seua xerrada agraint a Miquel Àngel Pradilla haver-nos mostrar que la nostra no és una llengua només d’anar per casa, que és la idea que hem tingut sempre a esta zona, que a casa parlem ‘xapurreat’ i prou, sinó que hi ha tota una comunitat lingüística a la que hi som connectats i que és molt més important del que sovent pensem. I que això no té per què ser un obstacle per a sentir-nos aragonesos.
En la seua intervenció Javier Giralt va traçar el panorama lingüístic d’Aragó en general, així com la situació a la comarca de la Llitera. Va començar la seua dissertació amb una anècdota que li explicaven de petit per a entendre per què a Sant Esteve parlaven diferent dels altres llocs del voltant, especialment de Binèfar. En les seues paraules:
“Diuen que quan Nostro Senyor anava pel món repartint les llengües, per ací repartia el castellà, per allà el català… i quan va arribar al Pont de Perera ja estava molt cansat, es va assentar a una pedra i va dir ‘bé, ja n’estigo farto de repartir llenguas, d’ací enta dalt que arragonen com los done la gana’.
Esta anècdota demostra dos coses: la primera és que hi havia una consciència de parlar diferent, i la segona és que hi havia una incapacitat de definir allò que es parlava, potser la gent ho intuïa, però no ho sabia dir.
Per això és important conèixer el panorama lingüístic d’Aragó. Segons ell, tots els lingüistes i acadèmics universitaris tenen clar que a Aragó es parlen almenys tres coses: castellà, aragonès i català.
Mapa lingüístic d’Aragó editat pel ROLDE de estudios aragoneses. Es pot aconseguir a: http://www.roldedeestudiosaragoneses.org/mapa-lingistico-de-aragon-95/
Castellà: Òbviament el castellà és actualment l’única llengua oficial. Històricament no era llengua pròpia d’Aragó, ja que es va introduir en el segle XV quan, en quedar-se el rei d’Aragó sense descendència, arribà un rei castellà (pel famós Compromís de Casp). A partir d’aquell moment el castellà s’incorporà a les nostres terres i per això actualment és una llengua tan pròpia com les altres dos.
Aragonès: És una altra de les llengües que es parla a l’Aragó, sorgida del llatí vulgar que es parlava al nord de la província d’Osca. Durant tota l’Edat Mitjana era una de les llengües que s’utilitzava en els documents oficials a la Corona d’Aragó, al costat del llatí i del català. També va tindre un cert cultiu literari, sobretot en forma de traduccions de textos llatins i grecs. Amb l’arribada de la dinastia dels Trastámara, el castellà comença a guanyar terreny i l’aragonès, a poc a poc, desapareix totalment de l’administració, s’abandona el seu cultiu literari, i va reculant fins els racons on avui encara es parla, que són les famoses “modalidades lingüísticas aragonesas”. L’aragonès ha quedat reduït a les valls pirinenques: a la vall d’Echo el cheso, a la vall d’Ansó l’ansotano, a la vall de Tena encara es conserva el tensino, a la vall de Bielsa el belsetán, a la vall de Chistau el chistavino, a la vall de Benasc el benasquès, i a la Ribagorça occidental tenim el ribagorzano. Tot són varietats d’una mateixa llengua, no són uniformes però constitueixen el testimoni viu i evolucionat d’aquell aragonès medieval.
Català: El català és el que es parla al territori anomenat ‘la Franja’, concretament la variant anomenada ‘català nord-occidental’. Giralt va fer un incís sobre el topònim ‘Franja’, ja que és discutit per algun sector polític que no el reconeix com a vàlid, però ell va garantir que des de fa dècades és utilitzat sense problema en l’àmbit acadèmic i científic per a referir-se a la zona catalanoparlant d’Aragó. Reconeix que no té encara una acceptació social total, però sí en els àmbits universitaris i des de fa molt de temps.
Mentre Giralt parla, Pradilla aprofita per a fer una mica de contorsionisme.
Giralt mos explicà que el català es parla des de la zona de l’Alta Ribagorça, des dels llocs d’Aneto, Montanui, etc. fins al Matarranya i el Baix Aragó, i que entre els territoris de la Franja i els de l’altra banda de la frontera administrativa no hi ha cap problema d’intercomprensió lingüística. És a dir, que mos entenem perfectament los d’Alcampell amb los d’Alfarràs o d’Almacelles, o los de Calaceit amb los de Gandesa o Tortosa, per dir alguna cosa.
Històricament, els textos reials, de la cancelleria, els textos notarials, les actes municipals, les trobem escrites en català en tota esta zona. Això permet pensar que la llengua que es parlava llavors a n’esto territori era el català. Però, com l’aragonès, quan arriba el castellà també comença a deixar-se d’utilitzar per escrit a efectes administratius, però es va seguir parlant (i encara el parlem).
Els parlars de transició (o la mare dels ous de la confusió):
Entre el català i l’aragonès tenim una zona que està ocupada pels anomenats parlars de transició, que de vegades no se sap molt bé com classificar. La majoria d’estos parlars de transició tenen una base lingüística catalana sobre la que s’hi han superposat elements aragonesos, i després castellans, òbviament.
Quina és la zona dels parlars de transició? Bàsicament els pobles de la Vall de l’Isàbena, arribant cap a la zona de Llasquarre, Jusseu, Torres del Obispo, Aler… I a la nostra comarca els pobles de Calassanç, Açanui i Sant Esteve,… i una mica també Gavassa i Peralta (però aquests ja quedarien fora de la transició en sentit estricte).
L’aragonès oriental? (algú l’ha vist mai?)
Entre el públic, vells lluitadors (del temps del color sèpia)
Per acabar Giralt també va dir alguna cosa sobre una ‘llengua nova’ que algun sector minoritari de la nostra societat intenta impulsar, i que amb la nova llei de llengües (LAPAO) pot assolir una certa importància: l’aragonès oriental. En realitat, l’aragonès oriental és simplement lo català. El que passa és que hi ha alguna associació (molt minoritària) que no accepta que a la Franja es parla català, i per això proposen que el que parlem és aragonès, com si fos una varietat més del que es parla a les valls pirinenques, però amb unes característiques particulars pròpies de la zona, per això l’anomenen ‘oriental’. I tot per tal d’evitar que es digue que és ‘català’. Una tossuderia com un altra.
Des del punt de vista filològic, l’aragonès oriental hauria de ser allò que es parla a Graus, a Estadilla, a Fonz o a la Puebla de Castro. O fins i tot a Alins. Com a molt. Però seria una denominació que tampoc s’accepta per la comunitat lingüística ni pels parlants d’estos pobles, ja que ells l’anomenen ‘ribagorzano’. Així que l’aragonès oriental es torna a quedar sense parlants.
En la nova Llei de Llengües (de 2013) pareix que vulguen indicar que tant l’aragonès com el català d’Aragó fos tot la mateixa llengua, només que a un li diuen aragonès del nord (o LAPAPYP) i l’altre aragonès oriental (o LAPAO), quan és evident que no ho són. Els acrònims de LAPAO i LAPAPYP han sorgit a la premsa com una befa del que diu la lei, i per extensió, com a befa dels polítics que han acceptat aprovar esta resolució.
Panorama lingüístic a la Llitera:
Comarca de la Llitera (font: http://www.comarcas.es)
1) Hi ha la zona dels pobles que parlen castellà, que són Binèfar, Vencilló i Esplucs (si bé en els dos primers hi ha un important contingent de catalanoparlants).
2) Hi ha una zona on es parla clarament català, formada per Tamarit, Altorricó, Albelda, Alcampell, Camporrells, Baells, Valldellou i Castellonroi). La comunitat acadèmica no té cap dubte de que és català (català ribagorçà), un català que a grans trets es correspon amb el que es parla a l’altra banda de la frontera (on també diuen plla, plloure, fllama,… especialment si pugem cap a muntanya).
3) Una altra zona seria la de Gavassa i Peralta, que tenen una base lingüística catalana, però amb algunes característiques aragoneses (per exemple, ells pronuncien la ‘z’, diuen ‘azi’) (tot i que, segons Giralt, això de l’expressió ‘azi zom’ és un invent malèvol de la resta de la comarca). Però és bàsicament català, utilitzen estructures i paraules molt paregudes a les que diem a Alcampell, però amb alguns trets més aragonesos.
4) Una altra zona és la de Calassanç, Açanui i Sant Esteve de Llitera. Aquí sí que ja trobem parlars de transició pròpiament dita, de transició del català a l’aragonès. Ramon Sistac, que el dia de la xerrada estava entre el públic (tot i ser les festes de Camporrells!) ja va demostrar en la seua tesi doctoral que la parla d’estos pobles té una base catalana amb molts aragonesismes, i (òbviament) castellanismes. Per això s’acostumen a posar en els mapes del domini lingüístic català.
Giralt mos dibuixava a l’aire mapes imaginaris de la Llitera. Coses de no tindre power-point…
5) Finalment hi ha la zona d’Alins del Mont. Un poblet molt petit, on potser només hi viuen 8 ó 10 persones, on es parla aragonès. Un aragonès molt proper al que parlen a Fonz. Potser en algun moment del passat van parlar alguna cosa més semblant al que parlen a Açanui o a Calassanç, però actualment és l’únic poble de la nostra comarca on es pot dir que es conserva un parlar purament aragonès.
Amb tota esta riquesa lingüística que tenim a la comarca (i més encara si hi sumem les nombroses variacions lèxiques entre uns pobles i altres), és fàcil entendre l’anècdota que Javier Giralt va comentar a l’inici de la seua intervenció: d’ací cap a dalt que parlen com a vulguen. Perquè històricament, per a la gent normal sense cap tipus d’informació ni, sovent, de formació, era molt difícil identificar el que parlaven uns i altres. Els ha costat als estudiosos, com no els havia de costar a la gent normal!
Però ara que ja ho sabem… ja no mos cal dissimular. Ho podem assumir perfectament amb totes les conseqüències. Podem ser aragonesos i parlar català (i escriure’l!). I qui no ho vulgue o ho pugue entendre és que té un problema que no és lingüístic. Com a mínim, als que ho assumim amb tota normalitat mos podrien deixar tranquils.
El públic va agrair amb un gran aplaudiment les intervencions dels dos ponents, per a donar pas a un interessantíssim debat que ressenyarem en una pàgina a part.
Lo debat (imprescindible) | Tertúlies a la fresca.
Per esta tertúlia hem preparat un resum del debat. Pensem que val la pena deixar constància de com va anar aquella nit màgica. Los que hi eren ho podran recordar i los que no podran sabre lo que se van perdre.
————————————————————————————————-
Lo debat va estar molt animat. Naltros havíem portat dos ponents pensant que així, si la gent no s’animava a preguntar, ells dos podrien fer-se preguntes l’un a l’altre i garantir un debat fluït i d’altura. Lo tema s’ho valia. Però no va caldre.
Només acabar de parlar Giralt, una estesa de mans es van llevar per demanar el micròfon. Es nota que hi havia ganes. L’organització va a començar a témer que es produís algun conflictiu incendi emocional dels típics en les discussions sobre estos temes. Però, sorprenentment, el debat va ser d’allò més pacífic i constructiu. Això fa uns anys hagués estat impensable, deu ser que ja hem entrat en una altra fase històrica i estem evolucionant cap a la civilització. (deu ser).
El primer en intervindre va ser el ciutadà S., qui va reconèixer haver-se sentit menyspreat per la seua forma de parlar tant a Aragó com a Catalunya, fins que va podre obtenir suficient informació per valorar positivament la seua llengua. És un procés que possiblement mos ha passat a tots los aragonesos catalanòfons. Es queixà perquè la gent gran (i també molts joves) no han tingut les oportunitats per a adquirir estos coneixements i guanyar prou autoestima vers la seua llengua. A més, va reclamar una major comunicació entre iaios i joves, per tal que moltes de les nostres formes d’expressió més típiques no es perden per sempre més.
Una altra persona, el ciutadà P., va criticar els ponents per haver posat tant d’èmfasi en la distinció entre diferents varietats lingüístiques catalanes (tortosí, ribagorçà, parlars de transició, estàndard, etc.), ja que tot és català i prou. Per a justificar la seua argumentació va adduir que en castellà, tot i que també té moltes variants (andalús, mexicà, argentí, etc.) ningú posa mai en dubte la seua unitat normativa.
Una de les intervencions més significatives de la nit va anar a càrrec del ciutadà F., que va arrencar una bona sarpada d’aplaudiments de tot el públic. Donat l’interès de la seua argumentació, tan clara i sincera, sobretot si tenim en compte que és una persona que ja deu rondar los vuitanta anys, mos hem permès copiar-lo ací de manera literal:
“Jo he anat moltes vegades a treballar per províncies… i sempre m’han dit ‘lo català’. I jo sempre los haig dit lo mateix ‘jo no sic català, jo sic aragonès. Lo que passe é que com que llindem en Catalunya…’. Però mai lis podia explicar per què parlàvem català. Lis diva que, potser en lo temps…, com que Catalunya havia estat un principat, potser van arribar hasta ací… Però sempre ho diva en un plan de… sense sabre-ho, vaja. Però jo… què voleu que us diga, estic molt orgullós de parlar en català,… Però no ho soc!… A vegades… me vaig trobar al tren en unes situacions… que quasi mos amenaçaven per parlar en català… Que anàvem quatre o cinc a treballar i resulta que mos diven ‘¡hablen ustedes en castellano!’. I allavons jo lis diva ‘señores, por cortesia les vamos a hablar en castellano, porque también sabemos hablar en castellano, y en cambio ustedes no saben hablar en catalán. Por lo tanto… para nosotros saber lenguas es cultura…, porque en el fondo las lenguas son cultura”. Y allavons se quedaven parats. ‘Quizá sea un dialecto catalán, no lo sé, però he oido decir que en China hay más de mil dialectos… Y eso es cultura.” Y ells se quedaven parats. Però sempre mos diven que si érem catalans… No hi havia manera de… Per tant, hauríem d’estar orgullosos de parlar en català. Entonces… a lo que iba… representa que hablamos catalán. Otra cosa es que… perdó que em passo al castellà… Quan érem jovenets quan anàvem a l’escola, com sempre havíem sentit a casa parlar català… pues resulte que… Jo crec que si mos haguessen amostrat a escriure lo català, haguéssem sigut molt més llestos en les qüentes i en tot… perquè resulta que mos atrassava lo no podre… no sabíem parlar castellà. Jo crec que si des de bon començament mos haguéssem ensenyat lo català, tal com ho fan ara, mos haguéssem desarrollat amb una intel·ligència diferent, seríem molt millors. Això us asseguro jo que ho he trobat a faltar sempre…”
Després de la llarga tanda d’aplaudiments que va rebre la intervenció anterior, va prendre la paraula la ciutadana L. i el primer que va fer va ser tornar demanar nous aplaudiments per al ciutadà F., literalment “perquè é una persona gran que ha reconegut públicament que saber llengües é cultura. Que é un problema que avui en dia encara costa de reconèixer, sobretot des del govern aragonès que s’invente estes denominacions absurdes, d’aragonès oriental, de Lapao, etc.”. La ciutadana L. també va agrair als ponents que haguessen deixat tan clar que una cosa és la llengua que un parla i una altra la seua identitat territorial. Podem dir perfectament que parlem català, aprendre a escriure’l i a utilitzar-lo en molts àmbits de la nostra vida diària, i al mateix temps sentir-nos aragonesos, o sentirnos catalans, o com cada-u vulgue sentir-se. No hem de perdre de vista que són coses independents. També va agrair al professor Giralt l’explicació panoràmica de les llengües d’Aragó i de la Llitera, i va manifestar la seua sorpresa (i indignació) perquè mai ningú mos ha volgut explicar per què parlem lo que parlem. Certament, per a bona part del públic era la primera vegada que algú li ho explicava de manera tan clara i entenedora.
Mentre el públic parlava, los ponents no baixaven la guàrdia.
El professor Miquel Àngel Pradilla va aprofitar el seu torn de rèplica per a colar-mos algunes idees més:
Los ponents aprofiten per a criticar per l’esquena l’esforçat presentador de l’acte.
El micròfon va tornar cap a l’auditori. El ciutadà P. va criticar en Pradilla perquè digués que havíem d’adaptar la nostra llengua a cada situació concreta, ja que ell procurava no fer-ho i parlar sempre igual. Pradilla li va respondre que la llengua no la podem utilitzar sempre de la mateixa manera, ni en català, ni en castellà, ni en cap idioma del món. El ciutadà P. no va quedar gaire convençut.
Després va prendre la paraula el ciutadà I., que va fer una pregunta concreta (totes les anteriors persones havien explicat les seues històries, però a la pràctica no havien preguntat res), referida a com s’haurien de traduir els topònims o noms dels llocs de la Llitera. El ciutadà I. és partidari de reconèixer que a Alcampell es parla català, però no està tan disposat a que per això s’haja de canviar lo nom del lloc i posar-hi El Campell, ja que pensa que molta gent (i ell mateix) no s’hi sentiria còmoda.
El professor Giralt va respondre que, si los noms dels llocs s’haguessen de posar en bilingüe, s’haurien de posar en la solució catalana. Les investigacions dutes a terme pel propi Giralt mostren que als documents medievals i d’època moderna, del segles XIV al XVIII, no hi trobem mai Alcampell, ni Altorricón, sempre hi posa El Campell, El Torricó… Però si la societat del lloc decideix que la forma local i oficial ha de ser Alcampell, endavant.
El ciutadà I. replica que les llengües evolucionen, i que encara que al segle XV es digués El Campell, en l’actualitat ja ens hem acostumat a veure-ho escrit d’una altra manera.
Giralt li respon que ell com a lingüista pot indicar com es deia històricament lo nom d’un lloc determinat, però acceptarà sense problema que oficialment en l’actualitat se li pose una forma evolucionada, ja que és la societat amb el seu ús la que acaba definint com se li dirà. Giralt posa l’exemple d’una partida del terme de Sant Esteve de Llitera que es diu Binafelda. Està documentat que és un topònim àrab, que prové d’un senyor que es deia Abin Fendal. Òbviament no li tornarem a dir Abin Fendal, sinó que conservarem lo nom que socialment s’ha configurat al llarg del temps, que és Binafelda. Amb el topònim d’Alcampell passaria el mateix. Tenim documentada una cosa, però socialment se n’ha acordat una altra
Giralt comenta, per exemple, que en el cas d’Algaió no hi ha dubte, ni en el d’Albelda tampoc, perquè són topònims d’origen àrab i des del principi, en la documentació antiga, ja s’escrivien així. En canvi, en el cas d’Altorricó i d’Alcampell no són d’origen àrab sinó llatí, i a tota la documentació històrica fins al segle XVII hi posen El Torricó i El Campell. És a dir, la ‘torre petita’ i el ‘camp petit’ (el públic riu ostentosament en adonar-se del paral·lelisme etimològic dels dos pobles lliterans).
Pradilla apunta que estos debats terminològics i sobre toponímia sempre són material inflamable, on els lingüistes tenen massa possibilitats d’eixir per cames. Per ell, com ha dit Giralt, el lingüista informa sobre l’origen, i després la societat decideix. Algú podria dir ‘és que ací tota la vida li hem dit Alcampell!’. Bé, però el lingüista ha trobat que en una extensa documentació de l’edat mitjana i moderna on s’ha escrit El Campell, i això no es pot ignorar. Una altra cosa és que hi hagi un consens ampli en que avui s’ha de dir Alcampell, la llengua evoluciona i si el conjunt del poble es troba més còmode amb Alcampell, esta haurà de ser la forma ‘oficial’, sentencia Pradilla.
La ciutadana X. reitera que l’argument de ‘tota la vida li hem dit Alcampell, o Altorricó’ no sempre és realista… Segons ella, ‘tota la vida’ és una expressió molt inexacta. Més encara si tenim en compte que durant segles quasi ningú ha vist escrit els noms dels llocs, perquè la gran majoria de la gent no sabia ni llegir ni escriure. Els que s’han dedicat a buscar documents són els que els han trobat. A més, la ciutadana X. recorda que quan a les comarques de la Franja es va començar a normalitzar els noms dels llocs, la pressió del franquisme encara era molt forta, i no era tan fàcil canviar un nom per un altre. De feit, quasi no se’n va canviar cap.
El ciutadà Ch. demana la paraula per a aclarir per què el nom d’Alcampell sí que es va canviar. Va ser l’any 1985, durant la segona legislatura democràtica, quan a l’Ajuntament es va presentar una proposta (impulsada pel propi ciutadà Ch, llavors regidor socialista ) per a canviar el nom de ‘Alcampel’ (que era el nom oficial d’aleshores) per ‘El Campell’. Esta proposta va ser discutida amb l’equip de govern de llavors i es va arribar a un pacte per a catalanitzar el nom, que va consistir a sumar una ‘L’ final: Alcampell. Per què? Perquè tothom col·loquialment deia Alcampell, i a partir de llavors lo nom oficial del lloc és Alcampell, amb A inicial i LL final.
El ciutadà Ch. també comenta que amb la Llei de Llengües del 2009, a proposta de la CHA, es va aprovar que tots els pobles de la Franja podrien posar la toponímia bilingüe. Per tant, legalment, en l’actualitat lo nom del lloc és Alcampell / El Campell (suposa que encara no ho hauran derogat). De la mateixa manera, lo nom de Tamarit és Tamarite de Litera / Tamarit de Litera, Altorricón / El Torricó, Zaidín / Saidí, etc. Segons el ciutadà Ch., si ara es volgués canviar lo lletrero d’entrada a la població i posar-hi “Alcampell / El Campell” es podria fer sense problema (però també sospita que esta possibilitat la derogaran en breu)
Lo relotge del campanal ja passava de les dotze de la nit, de feit acabava de tocar un quart d’una, així que vam donar per acabat lo debat i entre els aplaudiments generals del públic encara se va sentir un crit des del fons de la plaça. Era el ciutadà P. que exclamava que ‘li hauríem de posar Lo Campell!’
Impagable imatge del nostre cantautor assistit pel ciutadà S, per evitar que l’aire s’endugués les partitures.
Per acabar lo debat i calmar els ànims abans d’anar a dormir (o a la festa de Camporrells), lo cantautor Rafael Casas mos va preparar tres ‘cançons a la fresca’. Per tal de no resultar obvi, va triar tres versions en tres llengües diferents (francès, castellà i català), i així remarcar la seua independència de criteri. Una vegada més, hem d’agrair-li el portar una mica d’art compromés a les nostres cabòries estiuenques.
Lo públic va aguantar 2 hores seguides parlant de llengües, i encara mos va ajudar a recollir les cadires. Això sí que té merit!
Acabada la xerrada, molts es van quedar pels bars de la plaça tot aprofitant la fresca, com esta colla de joves tan energètics.
La Litera Información – Comunicat de la Plataforma Aragó pel Català.
La Plataforma Aragó pel Català és un moviment cívic, desvinculat dels partits polítics, que respon a la Llei de llengües aprovada recentment pel Govern d’Aragó. Defensem la nostra llengua, d’acord amb els criteris acadèmics, ratificats per la Universitat de Saragossa.
Parlar català vivint en una regió que administrativa i políticament pertany a Aragó ha estat des de sempre un fet poc entès tant pels àmbits de govern d’Aragó, com de Catalunya. Com a conseqüència d’això, els habitants de la Franja hem vist com en diverses ocasions hem sigut objecte d’un debat que no ha fet més que perjudicar-nos.
L’últim capítol de la llarga tragicomèdia el tenim en la recent aprovació per part del govern d’Aragó de la nova llei de llengües que suprimeix la denominació de català a la llengua parlada per gran part dels habitants de les comarques aragoneses limítrofes amb Catalunya.
Des d’aquell moment són multitudinàries les notícies que han transcendit en els mitjans de comunicació, així com moltes declaracions polítiques fetes a un costat i l’altre d’una fictícia frontera, sense que als habitants de la Franja se’ns hagi permès dir massa sobre un assumpte que afecta de ple lo nostre ensenyament, la nostra relació amb les institucions, la nostra vida quotidiana i tantes altres coses que històricament ens han portat a una relació de veïnat on la llengua ha sigut sempre un instrument de comunicació i no un obstacle per la relació entre les gents.
Vista l’actitud autoritària del govern d’Aragó amb l’aprovació d’aquesta llei de llengües i la negativa ni tan sols a dialogar respecte a la seua modificació, diverses associacions culturals, així com moltes persones a títol individual hem decidit reunir-nos i formar una plataforma que visualitzi la realitat sociolingüística dels diversos habitants i pobles de la Franja, que reclami que s’escolti al món científic i acadèmic i que se’ns reconegui, com a ciutadans aragonesos que som, el nostre dret a aprendre, expressar-nos i relacionar-nos en la nostra llengua materna, el català, una llengua viva i en constant evolució.
Perquè la llengua no pot ser motiu de disputes interregionals ni motiu de diferenciació amb el veí, sinó un instrument per a comunicar-nos amb tots aquells que tenim a la vora. Cal diferenciar llengua i sentiment. Podem ser d’Aragó i parlar català.
Els pobles de la Franja, que tant bones relacions tenim amb els pobles veïns tant de Catalunya com d’Aragó, ens veiem en la necessitat de no consentir que res ens separi i buscar allò que ens atansa i agermana, sent en aquest cas, la llengua catalana i la castellana.
Ramon Sistac, serà un dels ponents de la Xerrada… – Aragó Pel Català.
Alguns membres de la plataforma #AragóPelCatalà fent la presentació a Alcampell. Ara de Tertúlia en lo Javier Giralt i lo Miquel Àngel Pradilla: ‘Quan parlem…parlem com parlem’
Els ponents de la primera tertúlia ja són a punt | Tertúlies a la fresca.
Esto divendres 26 de juliol, si les tronades mos ho permeten, podrem assistir a la primera tertúlia del cicle estiuenc d’enguany. Per a començar comptarem amb la presència de dos dels principals experts en lo tema lingüístic (no un, dos! No mos estem de res!).
Per un costat, dissertarà el filòleg de Sant Esteve de Llitera Javier Giralt Latorre, professor del Departamento de Lingüística General e Hispánica de la Universidad de Zaragoza (del que actualment n’és el Director) i un dels màxims estudiosos del català d’Aragó. 
Es va doctorar en Filologia Hispànica l’any 1997 amb una tesi titulada “Contribución al estudio de las hablas de La Litera (Huesca)”, i des d’aleshores ha publicat nombroses obres relacionades amb les varietats lingüístiques de l’Aragó oriental. És membre del Grupo de Investigación sobre el Catalán en Aragón (GRICAR) de la Universitat de Saragossa.
Javier Giralt és l’autor de l’imprescindible Lèxic de La Llitera (Editorial Milenio, 2005), un llibre que haurie d’estar a totes les cases de la Llitera (probablement ja hi és). (Si algú no el té, el pot aconseguir ací).
Un dels seus raders llibres és l’interessantíssim La llengua catalana en 
documentació notarial del segle XVI d’Albelda (Osca) (Ajuntament d’Albelda & Centre d’Estudis Lliterans, 2012), una esplèndida contribució a l’estudi d’uns textos antics no literaris redactats en català entre els anys 1544 i 1582 i conservats a l’Arxiu d’Albelda. L’autor fa un estudi exahustiu del vocabulari, l’onomàstica (topònims i antropònims) i altres continguts dels diferents tipus de documents (contractes, testaments, herències, capítols matrimonials, requeriments, denúncies, etc.).
Per un altre costat, comptarem amb la presència de Miquel Àngel Pradilla, doctor en filologia catalana amb la tesi “Variació i canvi lingüístic en el català de transició nord-occidental/valencià” (1993), i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (del qual actualment n’és el Director). Va ser impulsor i primer Director del Laboratori de Fonètica Experimental de la URV, i ha realitzat numeroses investigacions de sociolingüística de la variació i sociologia del llenguatge, en particular en tres àmbits principals:
1) estudi de les dinàmiques disgregadores de la comunitat sociolingüística catalanòfona, amb una atenció especial al cas valencià (el seu llibre ‘El laberint valencià‘ n’és una bona mostra); 2) l’estudi de la vitalitat i ús de la llengua a diferents parts del territori (per exemple, va ser coordinador del llibre”La llengua catalana al tombant del mil·leni. Aproximació sociolingüística” 
(Empúries 1999); i 3) la planificació del corpus lingüístic (variació versus estandardització), on ha estudiat principalment les variacions en làmbit de les comarques de l’àrea de Tortosa, una zona transfronterera interessantíssima pel que fa als aspectes lingüístics (i la seva distància amb el català estàndard). És molt recomanable llegir un dels seus raders llibres: “De política i planificació lingüística: Mirades contemporànies a l’ecosistema comunicatiu català” (Onada, 2011).
A més, Miquel Àngel Pradilla és coordinador de la Xarxa CRUSCAT (una xarxa científica dependent de l’Institut d’Estudis Catalans que aplega diversos centres i grups de recerca que treballen sobre la situació i l’evolució de la llengua arreu del domini lingüístic català), i director editorial de ONADA Edicions, una editorial en català radicada a Benicarló i especialitzada en temes lingüístics, històrics i culturals, on també ha coordinat o escrit diversos llibres.
De ben segur que Giralt i Pradilla són les persones idònies per a il·lustrar-nos sobre l’estat del català a l’Aragó i les seues circumstàncies històriques, filològiques, etc., així que no hi falteu.
Divendres 26 de juliol, a les 22:30h, a la Plaça major. Si hi ha tronada, mos reunirem a la ‘Casa de la Cultura’.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
