La Franja

(Publicat a La Comarca el 7 d’octubre de 2011)
Esta setmana ha fet 22 anys de la mort de Desideri Lombarte, lo 3 d’octubre de 1989. Jo era menut, i de Desideri només recordo l’homenatge que li van fer l’any següent. Recordo molta gent, molta llum i molta solemnitat. Res més. Tot i compartir vila i passions, en vida de Desideri només tinc eixes referències. Quina gran pena que morguere tan jove. Només en 10 anys va deixar una obra increïble.
Temps més tard vaig anar descobrint que la cultura popular del meu poble, dels masos, dels paisatges, estaven més que explicats i investigats per algú en una profunda cultura. Quan necessitava saber com s’escrivia una font, al seu llibre eixie. Quan necessitava un romanç del poble, ell n’havie escrit desenes. Dites, retrats de la vida disseminada, història local … Escriu sobre herbetes mentre fa poesia, escriu llegendes mentre explique relats d’amor i mort…
D’ell m’apassione la recerca antropològica i la facilitat que té de passar d’allò local a allò universal. Ara que es parle de les modalitats lingüístiques, i que volen apartar del català, haurien de saber que defensar allò nostre signifique defensar lèxic propi del Matarranya que ell usave mentre explicave romanços, com acapissada, atansos, banialta, bastell, bregar, brollar, caspirot, correntilla, clotxola, cusset…

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de setembre del 2011)

L’editorial Planeta acaba de reeditar, amb pròleg de Pere Gimferrer, Los Trovadores d’en Martín de Riquer, exhaurit des de quasi vint anys. Ens n’hem de felicitar perquè així tornem a disposar d’una de les millors edicions de la lírica occitana —d’on deriva tota la lírica occidental— i, a més, amb l’ajut d’una versió literal castellana. Riquer vol amb aqueixa traducció literal estimular el lector a llegir la lírica occitana en l’original; la seua traducció només pretén ser un ajut, utilíssim sí, però que de cap manera vol substituir la lectura directa del text occità. Penseu també que per a nosaltres, parlants nadius d’una llengua romànica, i en prou de casos d’una o dos més també romàniques, aquesta lectura és especialment fàcil —sempre que siguem capaços de traure’ns de damunt els prejudicis que ens afoguen. A més, tinguem en compte que la llengua occitana és una llengua espanyola, pròpia de la Val d’Aran i oficial a tot Catalunya, i deu trobadors serien ara espanyols, entre ells el nostre rei Alfons II. De les 2.542 composicions que ens han aplegat de la lírica medieval occitana, obra d’uns 350 trobadors, en Riquer n’ha triat 371 de 122 autors, i les ha proveïdes d’abundoses notes biobibliogràfiques, amb comentaris literaris i de detall de cada poeta i composició, enfrontant-se eficaçment amb les dificultats d’uns textos i uns autors dels segles XII i XIII. El tot va precedit d’un estudi general dels trobadors occitans de quasi un centenar de pàgines. Martí de Riquer, que prompte farà els cent anys, ha estat catedràtic de literatures romàniques a Barcelona, membre de les acadèmies de Bones Lletres i de la Lengua, i amb una gran obra, bàsicament medievalista, de les literatures castellanes, catalanes, franceses i occitanes, a més de les del Segle d’Or. A les seues classes, molt suggestives, sempre ha sabut encomanar als deixebles l’entusiasme per les lletres medievals, especialment dels trobadors. De família carlina va lluitar en el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat al costat del sublevats en l’ocupació de Catalunya, i la seua vida té tocs de llegenda, com la que corre sobre el seu braç malmès en batalla.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de setembre del 2011)

A l’edifici més bonic de l’antiguitat —Sthendal dixit— ja l’havia qualificat el gran Miquel Àngel de “disseny angèlic, no humà”. Estem parlant del Panteó de Roma, temple consagrat a tots els deus i construït per ordre de l´emperador Adrià a principis del segle II. Es va edificar en tres o quatre anys. El romàntic Lord Byron el definia amb cinc qualificatius: “senzill, ferm, sever, auster i sublim”. Segons els clàssics dos eren les qualitats d’allò que ells deien “monumental”: senzillesa i grandesa. Va ser el primer temple de l’antiguitat que valorava l’espai interior, que respira espiritualitat i connexió amb el cosmos. En una paraula: humanitat.
 No es pot dir el mateix de la Sagrada Família, temple dedicat a un sol deu. Aquest edifici, que fa 129 anys que és en construcció, mai serà —segons els clàssics— “monumental”, perquè té grandesa, però no senzillesa. Suposo que això al senyor Gaudí poc l’importava. Tampoc a la burgesia o a la cúria religiosa d’aquella època de bonança econòmica. Evidentment la Sagrada Família és sublim (això ningú ho dubta) però no és ni senzill, ni ferm, ni sever, ni auster. Al contrari: és complicat, excessiu, exterior, ostentós i qualsevol cosa menys ferm. Quins valors pot representar aquest espectacular exabrupte?: doncs la vanitat, la supèrbia i l’ostentació de l’ésser humà i d’una religió que potència totes aquestes característiques. En definitiva: un monument notablement impropi de l’època en que vivim, on contínuament es parla d’austeritat. Un monument anacrònic, que no es construeix al servei de l’humanitat; tot al contrari, és l’humanitat la que es posa al servei d’ell. Com a l’època de les grans catedrals medievals, que duraven segles en acabar-se (si s’acabaven) i que no es feien a la mesura de l’ésser humà (considerat, segons aquella mentalitat, indigne d’obres tan sublims), sinó A.M.D.G.: AD MAIOREM GLORIAM DEI.
Possiblement avui Miquel Àngel diria el mateix: “disseny angèlic, no humà”, però amb un altre sentit. Perquè ara som al segle XXI, malgrat que l’església i els seus fans semblen no adunar-se’n.
És definitiu: les obres s’acabaran l’any 2026 (“casualment” el centenari de la mort d’en Gaudí). Meravellós. Molts no han pogut ni podran, jo…hi arribaré?

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte u d’octubre del 2001)

Va existir un temps sense Intereconomies i amb passions interlingüístiques, entre l’últim terç del segle XIX i el primer del XX, quan l’ideal romàntic de recuperar llengües i cultures regionals va originar institucions com l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i l’Estudio de Filología de Aragón (1915). L’EFA, dirigit per Juan Moneva y Puyol, catedràtic de Dret Canònic de la Universitat de Saragossa, va impulsar diversos projectes, com un Diccionario aragonés, que comprenien tot lo territori lingüístic aragonès, és a dir, castellà, català i aragonès, segons ha estudiat María Pilar Benítez a María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (Rolde de Estudios Aragoneses, 2010). Moneva, que té dedicat un cèntric carrer saragossà, era tot un personatge: conservador maurista, catòlic i de geni insuportable —així el retrata Ramon Mur a la introducció a El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado (Cesba, 2008, p. 42)—, havia après lo català llegint cròniques medievals i s’obstinava a parlar-lo i escriure’l als seus amics catalanoparlants com lo citat Membrado, natural de Bellmunt del Mesquí.
Uns anys abans, al 1878, Marcelino Menéndez Pelayo havia guanyat la càtedra de Literatura Espanyola de la Universitat Central de Madrid amb un programa d’història de la literatura que incloïa la castellana, la catalana i la galaica-portuguesa. Lo savi càntabre, que va estudiar los dos primers anys de la llicenciatura a la Universitat de Barcelona, dominava el català i set llengües més. També l’admirava, com demostren les seues paraules a la reina Maria Cristina als Jocs Florals de Barcelona de 1888: “Aquí teniu, Senyora, la llengua catalana brollant dels seus llavis el doll de la paraula harmoniosa i eterna” (Mario Crespo, “Menéndez Pelayo y el catalán”, Alerta, 11-IX-2011). Deixeble i editor de les obres de Milà i Fontanals, amic d’erudits catalans i mallorquins amb qui es va correspondre també en la seua llengua materna, va merèixer denominar durant uns anys lo carrer Torrent de l’Olla del barri de Gràcia barceloní que, més tard, l’Ajuntament, oblidant amistats antigues, va tornar al nom originari. Trobaríem personalitats i actituds similars avui en dia?