La recent i inesperada mort del fotògraf Pablo Albesa ha deixat Vall-de-roures i la comarca sense un personatge singular i omnipresent de la vila del Matarranya. Des de 1965, com a fotògraf professional, va enregistrar ininterrompudament el batec quotidià de la població i les imatges dels personatges més populars. El 2008 va ser l’encarregat per part de l’ajuntament de fer el pregó de les festes majors. Pablo relatant les seues experiències personals i col•lectives va fer emocionar més d’un enyorant el temps passat. Era el reconeixement unànime de la població al seu treball i al seu esforç durant tants anys com a fotògraf, que en aquell moment ja s’havia jubilat. En el pregó ens anunciava que estava organitzant el seu ampli i estens arxiu fotogràfic. Aquell mateix any per al maig acabava d’inaugurar un petit museu en els baixos de casa, molt valorat per veïns i visitants. En aquesta atapeïda exposició permanent Pablo anava situant i organitzant amb criteri propi tot allò que havia col•leccionat amb gran dedicació i passió al llarg de la seua vida. Principalment tot allò que estava relacionat amb el món de la fotografia, ampolles curioses i altres objectes antics i sorprenents. La mort sobtada ha deixar orfe el museu i l’organització del seu arxiu fotogràfic. En el seu pregó, d’ara fa dos anys, ens deia que estava fent una selecció fotogràfica dels últims 46 anys de la història de la vila. Seria molt interessant publicar aquest recull d’imatges com a homenatge a la seua persona i del seu interès per la població. Pablo ha compartit amb Juan Garcia Benítez originari de Vall-de-roures, Elias Gil de Beseit i León Andia rector de la Vall del Tormo la passió per la fotografia en la comarca del Matarranya que compta amb una exposició permanent i un arxiu fotogràfic en el Centre de la Memòria Històrica a Valljunquera.

La Comarca, 1 d’octubre del 2010

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de setembre del 2010)

Es senten frustrats, marginats, inadaptats al ritme normal de la classe. Les seves armes: molestar permanentment, fer comentaris impertinents, amagar-se dins de l’anonimat que dona la massa. Objectiu: afermar la seva personalitat a qualsevol preu i debilitar l’autoritat del professor, que pot acabar perdent els nervis i el control. És el moment de les bromes, les riotes o els esvalots. Quan fa falta són arrogants, mal educats i desvergonyits. Són els alumnes bandarres o gamberros; els coneixem, som professors de secundària. De vegades els hem de comprendre; és l’ensenyament obligatori.
Vet aquí que aquest edificant comportament és propi també d’alguns senyors diputats, polítics professionals, presumptivament ben educats. Ho fan molt sovint, però vull recordar un dels moments més coneguts, el que va patir l’ex-professor Sr. José Antonio Labordeta(a l’institut no li passava), que va perdre els nervis (però no el control de la classe) i va enviar a la merda a aquests inadaptats al sistema parlamentari. Curiosament aquests personatges (que no venen obligats, com els nostres adolescents) són alguns dels que d’una manera obsessiva afirmen que la LOGSE es va carregar l’ensenyament per voler democratitzar-lo i demanen més jerarquia i una autoritat gairebé policial per al professor.
Als instituts l’insistència en aquestes actituds és motiu d’expulsió (temporal, tot s’ha de dir). Si el professor (ara vull dir el President del Congrés) tingués la autoritat que ells demanen a l’escola, els responsables serien expulsats contínuament i el Parlament restaria més tranquil i més ben educat (malgrat que més buit).
Algunes altres perletes del Sr. Labordeta: Quan ell va fer esment de “los que fuimos silenciados y torturados por la dictadura”, va escoltar coses com “tu si que nos torturas con tus canciones”. Al acabar la seva intervenció al debat sobre els matrimonis homosexuals, va sentir com algú li engegà: “Maricón”, o com una diputada vasca d’un partit absolutament democràtic va ser tractada d´“Asesina”.
Aquests comportaments, que van més enllà del gamberrisme i que a un institut són intolerables si es coneix el responsable, semblen ser habituals al Congrés.
Cap on ens voler dur? I més ara, que malauradament ja no hi és el Sr. Labordeta (la veu del poble) per defensar-nos.

Antoni Bengochea

Som humans. I necessitem humanitzar el nostre temps. És necessari racionalitzar les 24h del dia per a tindre agendes humanes.
No podem passar de l’aire. Necessitem una faena que mos sostingue. Fer coses que algú altre considero útils i a final de mes tinguem un sou. Si a més eixa faena mos agrade i tenim un somriure a la cara durant totes eixes hores que passarem allà, molt millor.
També som gregaris. Som un animal que viu en comunitat. Som amic, som parella, som fill, som pare, som nebot… Sense això no viuríem moments inoblidables de pizza i got de vi. Moments de cafè i terrassa. Moments de gelat passejant. De donar sentit a la vida en una cerveseta en plegar de treballar. De conèixer i mantindre les persones mes importants de la nostra vida.
En tercer lloc som territori. Som Matarranya. I no tenim més opcions. En un espai deprimit econòmicament i a la reraguarda del país, no mos quede més remei que ser l’avantguarda civil, buscar opcions per a mantindre el territori, treballar des de l’activisme, los amics o l’empresa per a inventar el futur. Gran part del nostre temps lo dedicarem a traure opcions des d’on ningú té interès.
També som aprenents. No deixem d’aprendre en tota la vida. Idiomes. Cosir. Enviar correus electrònics. Arreglar un cotxe. Restaurar una tauleta de nit. Tantes coses que aprenem a fer, sigue en un professor, en les instruccions d’un bon amic o sols davant lo problema.
Estos són quatre principis ben importants: laboral, social, activista i aprenentatge. Hi haurà modulacions, i cada un pot tindre’n de diferents. Però la columna vertebral humana va per aquí. Lo lema pot ser el més cavernari possible, com al títol: “treball, família, pàtria i escola”. O el més happyflowers de tots: “crea, estima, desenvolupa, coneix”. Però en lo fons, és lo que mos fa humans.

El moviment de la Cançó d’Autor, a saguers dels seixanta va prendre com una teda pels quatre costats de l’Estat, començant per Catalunya que ere la part més avançada i on més prompte collaven les novetats culturals que arribaven des d’Europa i Nord-Amèrica. I els pioners de la Cançó Popular Aragonesa, en un primer moment, no fèiem altra cosa que copiar els estils i formes que veiem en los autors més coneguts: Pete Seeger, Dylan, Brassens, Paco Ibáñez, Joaquín Díaz… i Raimon, Pi de la Serra, Guillermina Motta, Pau Riba, Serrat… de la Nova Cançó. Estils i formes que prompte es van decantar a continguts clarament aragonesistes, que en el cas de José Antonio ha resultat ser un model de una força i repercussió extraordinàries.
El protagonisme dels cantautors en la Transició ere tan gran que les discogràfiques volien tindre algun representant de cada regió; i a mi em van cridar els de ZAFIRO-novola- companyia espanyola important, de la que ere accionista destacat l’empresari de Saragossa Agustín Félez.
Labordeta, des del Primer Encuentro de la Cançó Aragonesa, de novembre del setanta-i-tres, va ser el líder indiscutible. Ens portave dotze o quinze anys, tenie una carrera i una posició social i econòmica prou consolidada; i ja ere el més destacat del grup d’intel·lectuals progressistes d’on van sortir ANDALAN i altres iniciatives polítiques que, anant el temps, han tingut molta influència en la conformació de l’aragonesisme actual d’esquerres, enfrontat a eixe altre aragonesisme carca i bieldelasroces que, en los fets importants, sempre va del bracet en eixa dreta mal educada que s’enfotie del polític-cantautor quan prenie la paraula a la tribuna del Congrés dels Diputats.
La consolidació democràtica va restar protagonisme als cantautors i només van aguantar els que ja eren famosos al final de la Dictadura. Lo que per alguns va ser una llarga travessia del desert o simplement la retirada. Peró a Labordeta, el bon seny, les seues capacitats, coherència política i moltes ganes de completar lo seu projecte personal, van portar-lo primer a la TV, on s’hi va fer tan conegut i després a la política aragonesa i estatal. En lo bon resultat que tots els aragonesos i la majoria dels espanyols ja coneixen. Per això ens ha dolgut tant perdre a l’amic i company J.A. Labordeta.

Ens vam conèixer exactament el quatre de gener del setanta, a l’escenari del Teatre Principal de Saragossa, quan els dos anàvem a cantar al festival d’ATADES d’aquells nadals, patrocinat per l’empresa avícola PIGASA. Un teatre arrebotit de grangers, autoritats i altres convidats que aplaudien les actuacions: Manolito Royo, un còmic tant novell com nantros, Fernando Esteso que ja escomençave a ser conegut, Corita Viamonte acompanyada al piano per sa mare, el dúo d’Herminio Lafoz, i algú més que ara no recordo. I com l’escenari estave muntat per l’obra que representaven aquells dies Fernando Guillén i Gemma Cuervo, el dos artistes en la flor de la joventut, també van aprofitar per dir alguna cosa i promocionar la seua obra. El presentador, José Juan Chicón, un home que serie determinant en la celebració del Primer Encuentro de la Música Popular Aragonesa i després, perquè alguns gravarem discos i tinguerem una certa notorietat com a cantautors.
Als pocs dies, per iniciativa seua, ens vam tornar a trobar a Teruel, a la festa del Colegio San Pablo, on també va cantar J. Carbonell. Hi va haver vetllada a casa de Labordeta i a l’hora d’anar a dormir a mi em va tocar compartir habitació, a l’hotel Civera, en Federico Jiménez Losantos. També recordo que J. Sanchís Sinisterra l’ara famós autor teatral –¡Ay! Carmela– em va portar en lo seu doscavalls a l’autobús per tornar al poble.
Des d’aquells dies, vam tindre sempre una bona amistat. Els primers anys en molta intensitat dintre i fora dels escenaris; i després, quan tot lo que afectave als cantautors es va aturar i cada un va tindre que replantejar els seus projectes, ens vèiem molt de tard en tard, però sempre que mos trobàvem ere un goig parlar en ell i la Juana de lo que cada un portave entre mans, ja fore de política, els seus programes de TV o les penalitats meues volen muntar una gran Escola Popular de Música que, de sortir bé, haguere pogut portar el seu nom, que a ell li agradava la idea i ja ho teníem un poc parlat.