Origen: Vida extraterrestre (entre Lapònia i la Toscana) | L’esmolet
Allueva (©Cares Terès, 2016)
Sembla que un satèl·lit de Saturn, Enceladus (Encèlad en català), reuneix les condicions per a albergar alguna forma de vida. Cada volta que llegeixo una notícia com aquesta, s’apodera de mi un engrescament insòlit. Reminiscències, suposo, dels anys verds de l’adolescència, quan devorava ciència ficció i escrutava la celístia, convençut que hi havia algú “allà fora”. O, perquè no, “allà dins” els nostres cossos, on les partícules subatòmiques podrien contenir universos infinitesimals, amb incomptables estels i planetes de tota condició. Amb aquestes cavil·lacions m’evadia de les vesprades tristes de diumenge, mentre Timewind girava al tocadiscos.
Amb l’edat, les cabòries han agafat un caire més terrenal, més prosaic, però no per això s’han fet més fàcils de respondre. Ara em qüestiono si és possible la vida “aquí a la vora”, és a dir, als pobles. Quan dic ‘pobles’ no em refereixo als municipis ben comunicats o propers a les capitals, sinó a les viles de més enllà (he dubtat si escriure ‘del més enllà’), les que són a una distància no inferior a mig dipòsit de gasoil, un bon desgast dels pneumàtics i algun peatge de propina —el transport públic no cal ni esmentar-lo: és pura ficció—. Poblacions escampades pel que alguns en diuen “Serranía celtibérica” o Lapònia espanyola. El que em crida l’atenció és que, encavalcat amb aquest territori inhòspit hi tenim la “Toscana espanyola”, una mena de jardí de l’edèn lluminós i bucòlic*. (Com veieu, a la província de Terol no ens estem de res.) Fora conyes, els paral·lelismes de la nostra terra amb el país dels samis s’estableixen per l’escassa densitat de població i per la gran quantitat de fons europeus que s’han destinat al seu desenvolupament. El resultat d’aquestes subvencions no ens deixa en gaire bon lloc: segons escriu David Brunat a El Confidencial, “mentre la Lapònia finlandesa és un referent mundial en desenvolupament social i econòmic en àrees remotes, la Lapònia espanyola s’encamina a la mort biològica d’aquí a 20 anys”. Per algun motiu que se m’escapa, després dels milions d’euros rebuts per Espanya al llarg d’aquest segle, molts pobles d’aquesta “Serranía celtibérica” encara no tenen ni una cobertura de mòbil digna. A Lapònia, la xarxa mòbil dóna servei en perfectes condicions al 95% del territori, molt del qual és més amunt del Cercle Polar Àrtic. Poca broma.
Arribats en aquest punt, repeteixo la pregunta: és possible la vida als nostres pobles? La vida diària, de gener a desembre, amb ocupacions productives i per a un nombre de persones rellevant, pluridisciplinari i intergeneracional. I vaig més enllà: és possible que les nostres filles tinguin l’oportunitat de viure-hi plenament?
Entretant seguiré amb fruïció les notícies sobre la vida en altres planetes. Potser al final resultarà més fàcil trobar-ne als oceans glaçats de les llunes de Saturn que als altiplans de les comarques terolenques.
*El nostre poble, Torredarques, pertany a ambdues zones.
Publicat a El Salto Aragón, n.2, juny de 2017
