La Franja

Torredarques. Imatges de festa i viatge | L’ esmolet.

[Aquesta és la primera columna de «Viles i gents» que vaig publicar a La Comarca, l’agost de 1995]

De bon matí, eixim de Torredarques i enfilem carretera avall. La son als ulls, la veu rogallosa. Són festes encara, i el poble viu animat per una força nova, provisional però intensa. Llargues converses pel carrer, a les penyes, a la intimitat de les cases. Balls, els balls de sempre, dibuixats pels torredarquins, els que ho són tot l’any i els que s’hi tornen eixos dies, embriagats per la màgia de la festa. I, més enllà, rere les suades esquenes dels músics, l’ample silenci, la foscor, les criatures innombrables que habiten el bosc i el barranc. Si algú fuig de la festa, potser per reposar el cos o potser per apagar-ne el desig, se sent colpit per la solitud sobtada, ingent, quasi sòlida, que envolta el cèrcol rutilant de la plaça. Hi ha el gos que lladra, el grill que calla al nostre pas, la carrasca obscurint més encara el seu retallet  de cel. Però a la vila la festa continua, creix, es ramifica per dins els cors de tothom. I perdura fins que el dia trenca el vellut de les hores nocturnes, els més jóvens resistint-se a tornar al jaç solitari de la casa familiar.

Però es de matinet, i cal anar a la terra baixa a guanyar-se les garrofes.

El cel es manté equívoc, encoixinat de núvols baixos i grisosos. El sol s’escola per totes les bades, donant al fenàs i a la pinassa la fresca lluentor que ha dixat la rosada. Només cal reduir els ulls a una  mínima fissura, desfocar la mirada, obrir el nas a les olors, la pell a la carícia de l’aire. La son s’adorm, el desig d’estar-se al llit s’esborra. Mont-roig, la Consolació, i més enllà, abans d’arribar a la Venta, una perspectiva llarga, dolça, que arriba fins a terres de Catalunya, al contorn inconfusible del tossal d’Horta, de les roques de Benet. I al cap de no res, ens enclavem en la frondositat brevíssima de la vall de Lluna. I altra volta per amunt, pinars que s’estenen cap a Ràfels primer, cap a Bellmunt després, i Santa Mònica, i el trencall de Fórnols i la Codonyera. Des que la carretera s’ha convertit en una línia recta –poc i mal asfaltada, però recta– hem perdut els punts de referència –«on era el pi dels gitanos?» pregunta algú­–. S’ha guanyat en perspectiva, això sí. Bellmunt ens vigila des d’allà baix, Fórnols navega sobre les aigües revoltes del pinar i l’oliverar.

I aviat les Ventes. El Baix Aragó apareix en tota la seua magnitud. No podem evitar un lleuger calfred en veure aquelles planes d’aparença infinita, el verd que es difumina en ocres, grocs i aridesa. La serra queda a les nostres esquenes, i la carretera es precipita cap al darrer oasi, l’horta del Guadalop. En eixe moment no podem evitar de pensar en els pobles d’allà dalt, i pareix que ja enyorem la fresca, l’olor, els colors del bosc clapejat de bancals.

La Comarca, columna «Viles i gents»,  25 d’agost de 1995

El Museo de Valderrobres abre sus puertas.

DGA aprueba ayudas para los afectados de las riadas en el Matarraña y Guadalope.

Aliaga urge soluciones para las carreteras del Matarraña castigadas por el temporal.

XV Dia de la Comarca del Matarranya | Lo Finestró.

Aquest dissabte, Beseit acull els actes de la XV Dia de la Comarca del Matarranya. Aquesta és una jornada de convivència entre els veïns del Matarranya.
Els actes començaran a dos quarts de deu del matí, amb una caminada pels voltants del Calvari. Després, a les onze, hi haurà activitats per als nens, amb competició de bitlles i jocs tradicionals. A aquesta mateixa hora, s’obriran diferents exposicions i a un quart de dotze onze es presentarà a l’última planta de la Casa de Cultura de Beseit, el vídeo del “Contracte del riu Matarranya”. A les dotze, hi haurà un concert de la Coral de Beseit. Aquest any, es realitzarà un reconeixement a les agrupacions teatrals comarcals i hi haurà un dinar de germanor. A la tarda, tindrà lloc una exhibició de ball amb el grup Aloe Dance i després es celebrarà una cercavila amb els capgrossos del Matarranya i es finalitzarà la jornada amb bous de foc infantils. Les inscripcions es poden formalitzar a l’Ajuntament de Beseit o a la seu de la Comarca, a Vall-de-roures, a través del correu electrònic comunicacion@matarranya.org. Els actes són gratuïts i el preu del tiquet del dinar és de 5 euros i inclou l’avituallament de la caminada.

Les polítiques lingüístiques dels 90: la limitació de l’ús al País Valencià, la Franja i les Balears | Xarxes socials i llengües.

M’he trobat amb que és accessible en línia l’article «L’evolució sociolingüística als territoris de llengua catalana des dels anys noranta fins a l’actualitat» que l‘any 2007 em va publicar el Col·legi de Filosofia i Lletres a la seua revista . Comparava les enquestes sociolingüístiques que el CIS va fer durant els anys 90 a Catalunya, País Valencià i Illes Balears, afegia l’enquesta feta a la Franja per al Universitat de Saragossa a mitjans de la mateixa dècada, i les comparava amb els resultats de l’onada d’enquestes de 2003/04.

Pujol, Lerma i Cañellas, presidents simultanis dels tres territoris durant 12 anys

Destaco algun dels resultats que encara avui en dia em criden l’atenció, i que caldria comparar amb les enquestes de les dues últimes dècades… Continuar llegint Les polítiques lingüístiques dels 90: la limitació de l’ús al País Valencià, la Franja i les Balears | Xarxes socials i llengües.

Tanatoris, una nova moda? | Lo Finestró.

(Publicat al Diario de Teruel el divendres 3 d’abril del 2015)

El passat 18 de gener la presidenta de la Diputació, juntament amb les autoritats locals van inaugurar el tanatori de Castelseràs. La obra havia costat 120.000 euros, provinents del “FITE” i del “Plan de Concertación Municipal” a parts iguals. La pregunta òbvia que em faig és: un poble d’uns 800 habitants necessita de debò un tanatori? En aquest període de crisi i retallades, era una inversió tan necessària i rendible? No hi havia cap altra possibilitat d’enterrar, mai millor dit, una quantitat tan elevada d’euros? El cas és que el passat dia 28 de març, a la Codonyera es va inaugurà un altre tanatori. D’aquest podem fer-nos les mateixes preguntes que del de Castelseràs, però molt més escaients, perquè la Codonyera només té uns 360 habitants; tot i que com ha costat la meitat, tot queda equilibrat. No m’estranyaria gens ni mica que la moda dels tanatoris s’estengués com ho va fer la moda dels poliesportius. Si Castelseràs i la Codonyera tenen tanatori, per que no han de tenir-lo la Torrocella, la Torre o Bellmunt, o qualsevol altra vila de Terol? Mancats d’ús propi, els poliesportius s’han utilitzat per a festes, berenars, i bodes, ara bé, als tanatoris em costa trobar-los un ús substitutori o complementari.

Amb referència al “Fondo de Inversiones de Teruel” (FITE) confesso al lector que mentre escrivia aquestes línies se’n va despertar la curiositat i vaig cercar les bases de la convocatòria d’aquests ajuts i vaig trobar això: són subvencionables els projectes d’inversió que promoguin directament o indirectament la creació de renda i de riquesa, siguin generadors d’ocupació i contribueixin a la fixació de població, sempre que les obres o equipaments per a les quals es demani la subvenció siguin competència dels municipis beneficiaris. No encerto a veure com un tanatori pot crear renda o riquesa al poble, ni com pot generà ocupació al marge de la pròpia construcció. Ara bé, allò que els tanatoris compleixen a la perfecció és la fixació de la població: tots els clients que passin pels tanatoris quedaran fixats in saecula saeculorum al municipi. Si no fos tan trist el malbaratament dels recursos públiques, podríem riure una bona estona davant del surrealisme que desvetlla el tema.

 José Miguel Gràcia

Aumenta el consumo medio y las pernoctaciones en todo el territorio.

Fira del Vi i Mercat Medieval a Queretes 2015 | Lo Finestró.

La XVI Fira del Vi i XI Mercat Medieval es van celebrar a Queretes els dies 28 i 29 de març. Aquests tipus de demostracions, a les petites viles, necessiten d’una perfecta planificació i col·laboració de tot el veïnat. Així haurà estat a Queretes, perquè només podem qualificar la d’aquest any d’èxit total per la gran quantitat de visitants i per l’espectacularitat ornamental de la majoria dels carrers de la vila. Cridava l’atenció la perfecta simbiosi entre les 70 parades de tot tipus de productes i les façanes tan ben restaurades i endreçades amb els pendons familiars i banderoles. La Plaça Major era un goig al migdia, on la bellesa dels edificis rivalitzava amb els vestits multicolors d’inspiració medieval i el ritme compassat d’instruments de percussió. A les placetes dels voltants s’hi veien jocs i espectacles variats.

Al pavelló de la Fira, unes 20 bodegues de la comarca i dels voltants oferien la degustació d’un ventall de vins propis. No direm noms, però si que volem deixar ben clar que vam degustar veritables vins de garnatxa —blanca i negra—, carinyena, syrah, xarel·lo i altres —varietals i coupages. Vins joves i altres de bastants mesos de descans en barriques de roure, Un munt d’aromes, de perfums, de sabors…, de plaer.

No cal dir que l’any que ve tornarem a la Fira de Queretes. La recomano a tothom que pugui anar-hi, a poder ser amb un conductor abstemi. Si aneu m`ho agraireu.

Pavelló

Fugida cap al no-res | L’ esmolet.

Estic llegint Punts de fuga (Males Herbes, 2015), una antologia de 26 narracions de 26 autors amb el tema dels viatges en el temps. Hi he col·laborat amb un relat molt breu, que retrata un salt en el temps tan ràpid (instantani, diria), que passa sense adonar-te’n, sense túnels estel·lars ni forats de cuc.

Encara no l’he acabat, però fins ara la majoria d’històries em resulten força estimulants, i el curiós és que cap d’elles repeteix l’enfoc de la temàtica. N’hi ha una —Zulufita o els millors anys de la nostra espècie, d’Albert Pijuan— que planteja un futur on la inoculació d’una substància, la Zulufita, permet assolir mentalment tots els desitjos d’aventura i evasió, que a efectes de percepció és el mateix que haver-ho viscut. La premissa és semblant a la del film Total Recall (P. Verhoeven, 1990), basada en un conte de Philip K. Dick.

La lectura m’ha tornat a evidenciar cap a on sembla que ens aboca la societat: cap a una letargia de la nostra capacitat de raonar a canvi d’un plaer instantani i insubstancial. Ho veig quan haig de barallar-me amb la filla menuda per a evitar que vegi alguns programes (abans ja ho havia fet amb la gran) o quan em deprimeixo per la música adotzenada que tendeix a escoltar. És només un símptoma: espero que més endavant redreci el rumb i tingui un criteri més acurat. N’hi ha prou de mirar al voltant, però, per a comprovar que, inexorablement, el que descriu en Pijuan o P. K. Dick s’acosta perillosament a la veritat. Tots els esforços per a capgirar-ho acaben absorbits per la potència de la manipulació a la que som sotmesos.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 125, abril 2015

Calaceite, Mazaleón y Lledó recuperan el suministro de agua potable.

Los mausoleos romanos de la comarca del Bajo Aragón-Caspe | Historias del Bajo Aragón.

Los fuertes de Cabrera de Beceite (Teruel) | Historias del Bajo Aragón.

El Monasterio de Santa Susana o de La Trapa de Maella (Zaragoza) y su aciaga historia | Historias del Bajo Aragón.