Desconnexions ribagorçanes – Nebulosa Grâfica.

Desconnexions ribagorçanes

by Nebulosa

Diguen lo que diguen tots necessitem en algun moment de la nostra vida uns instants, unes hores, uns dies en los que preocupacions del dia a dia o los maldecaps quotidians és diluïsquen a poc a poc en el present que mos envolte.

La nostra desconnexió ha sigut la Ribagorça, zona molt nomenada, però que fins ara no coneixíem. Territori complex per uns, meravellós per uns altres i frontera per a tots. La complexitat de la comarca l’hem trobat recorrent pobles i poblets, alguns devorats pel turisme i d’altres anclats en un temps passat, no millor, però si diferent. Rètols en castellà, indicacions en català i carreteres en les que al final te marejes intentant saber quina administració gestione aquell territori que passe davant los teus ulls. Enfront de aquesta complexitat s’enfilen un gran nombre d’esglésies, monasteris, vivendes, masos i ermites en les quals la senzillesa del romànic (i de la pedra, una pedra sense polir, sense treballar, una pedra nascuda de la terra) s’integre al paisatge i los done una bellesa simple i orgànica.

Meravellós? Potser per als urbanites, que hi passen l’estiu fent esports d’aventura o l’hivern entre pujades i baixades a les pistes d’esquí, sí que ho sigue. Per a ‘turistes rurals’ com natres ha suposat descobrir un territori molt majo, interessant e històric, però crec que meravellós no serie la paraula per definir un espai, una societat, una cultura, ferida de mort. Mos deie una veïna que “aquí cada dia quede menos gent” i que “tot i que a les èpoques turístiques tenim molts visitants i molta feina, los joves segueixen marxant a puestos més grans per a trobar una bona feina”. Paraules que podríem sentir perfectament a qualsevol poble del Matarranya.

Ferida de mort, un peix que boqueje i salte buscant lo riu però únicament trobe un menut toll que li donarà oxigen per a un dies però que el portarà al mateix final… I tot i en estos pensament, la desconnexió ha sigut total, la càmera no volie entrar a la motxilla i el disparador no parave de pujar i baixar captant imatges que poden suggerir vida, esplendor e inclús esperança, però que finalment mostren una part més de la lenta agonia del medi rural aragonès.

Encara així, pareix que sempre pots trobar la bellesa i un somriure entre la desolació.

Maella restaurará el torreón del castillo para evitar su derrumbe.

Valderrobres Patrimonial abrirá el museo del antiguo hospital en Semana Santa.

Utilització política de la llengua | Lo Finestró.

Utilització política de la llengua

(Publicat al Diario de Teruel, columna de Lo Cresol)

Davant d’una carta de la directora General de Política Lingüística de Catalunya demanant al seu equivalent de Política Lingüística del govern d’Aragó un representant per a formar part de l’equip tècnic de seguiment de l’enquesta d’usos lingüístics de la Franja, tal com es va fer el 2004, la resposta i la reacció de la Consellera de Cultura d’Aragó ha estat un veritable disbarat. En la resposta de la senyora Serrat es deia que Aragó declinava la demanda catalana amb l’argument de que l’enquesta no era d’interès per a la regió. Cap persona amb dos dits de front i mínimament responsable no hagués pogut contestar de pitjor manera. Tot i que les declaracions de la senyora Serrat als mitjans de comunicació van ser pitjors encara. Atès que la directora General de Política Lingüística de Catalunya feia referència a Catalunya i després deia que l’any 2004 unes enquestes similars es van fer també als altres territoris i comunitats, la senyora Serrat va manifestar: “Catalunya acaba on comença Aragó. Així de clar i així de simple. És absolutament inacceptable que una vegada més la Generalitat intenta annexionar-se el territori de l’Aragó Oriental”…”Ho fan amb els mapes del temps que emeten a la televisió i amb els llibres de text “…”un nou intent de tergiversació de la realitat territorial, cultural i històrica”…”respecte per a Aragó, on hi ha en vigor una llei que pretén defensar les diferents modalitats lingüístiques”…”aquesta nova ofensa traspassa l’àmbit educatiu del seu departament i la presidència de la Comunitat ja és coneixedora de la situació”. Si tot això no és una bogeria, què és? És una estupidesa? És producte de la rancúnia anticatalana? És una manca absoluta d’autoestima? Comentant la notícia, el principal diari aragonès de la dreta va fer un “esforç” impagable per al perfecte enteniment d’ambdues comunitats, quan va dir: “Catalunya torna a la càrrega en un nou intent annexionista i d’ingerència”…”és ara la Generalitat qui intenta apropiar-se de mig centenar de municipis de l’Aragó Oriental”…”municipis que situa a Catalunya”. Qui la pot dir de més grossa? No calen més comentaris.

Activitats que hi haurà este cap de setmana al Matarranya dins de les XI Jornades Culturals.

Entre les activitats programades per a este cap de setmana, tenim dins de les jornades culturals de la Comarca del Matarraña/Matarranya:

–      Divendres, 21 de novembre, 19:30 h, Museu Juan Cabré de Calaceit.  Actuació de musica a càrrec de Blue Tango, ‘Paseo por las raíces musicales de ambos lados del Atlántico’.

–      Dissabte, 22 de novembre, 18:00 h, Saló Cultural de Pena-roja de Tastavins.  Actuació infantil a càrrec de Algarabote, ‘Los juegos de Ralia’.

–      Diumenge, 23 de novembre, 11:00 h, al Frontó de Fontdespatla.  Activitat per a xiquets, ‘Viatge pel temps’.

–      Diumenge, 23 de novembre, 12:30 h, al Parc de Vall de Roures.  Actuació infantil a càrrec de Políglota Teatro.

–      Diumenge, 23 de novembre, 18:00 h, al Centre Social de Torredarques.  Actuació de màgia a càrrec del mag Mark Samaniego.

A més, l’Associació ‘Banda Comarcal San Antón’ celebra el dissabte 22 de novembre, a Vall de Roures, Santa Cecilia.  Entre els actes programats se oferirà un concert a la Capella de les Germanes a les 20:00 h.

I, la Associació Musical de Massalió, també per al dissabte oferirà un concert a les 19:30 h a la església de Massalió.

COMARCA DEL MATARRAÑA/MATARRANYA

www.comarcamatarranya.com

“Putos moros!” | Viles i Gents.

Natxo Sorolla

A pesar del títol, no penseu que exposaré els grans de mals de la immigració, del contacte de cultures i els problemes de les identitats contraposades. Possiblement, tot lo contrari. Però son dos paraules recurrents que se solen conjuntar en la llengua col•loquial. Si busqueu ara “putos moros” a Twitter trobareu multitud de piulades sobre la demanda del Parlament Espanyol (també pel PP) pel reconeixement del nou Estat palestí. Si continueu amb la qüestió dels nous Estats, busqueu “putos catalanes” per a veureu lo “lladres” que són tots. I tants altres “putos” en què tos podeu il•lustrar sobre aversions diverses.
“Moro” no té un origen pejoratiu. S’origine a partir de “Mauritània”, la província de l’Imperi Romà que englobave Marroc, Algèria i l’actual Mauritània. Però a pesar de tot, la rígida línia de separació cultural, ètnica i lingüística entre Europa i Àfrica ha acabat utilitzant la denominació despectivament per a incloure pobles diversos i contraposats. Potser rememorant un dels principis de propaganda de Goebbels, per a tindre un bon enemic, cal simplificar-lo. I a pesar que erròniament se sol pensar que tots eixos “moros” són d’ètnia i llengua àrab, la majoritària dels nostres immigrants són de llengua i cultura amaziga. Són aquells que els romans, ironies de la història, després d’envair-los a base de sang i ferro, los va considerar bàrbars, que els ha donat el nom amb que se’ls coneix popularment: berbers.
Ningú es culpable de nàixer a on naix, ni ser fill de qui es fill. I els “moros” han tingut la desavantatge de ser fills d’altres “moros”. I des d’aquí, des del nord d’Àfrica, vam apostar per integrar-mos a Europa en un sistema d’immobiliàries, sol i platja, que només requerie treballadors poc qualificats i jornals baixos. Per això els “moros” mos van vindre tan bé. Los vam dixar vindre aquí a treballar del que els “rics” ja no volíem fer. I aixina ho van fer fins l’any 2008. Actualment, a pesar de la crisi econòmica, los rebrots racistes i els disturbis als barris immigrants no han estat importants. Potser perquè qui més ha pagat les conseqüències de la crisi han estat precisament los immigrants: “primer els d’aquí”. Són los primers que s’han quedat sense faena, doblen les taxes d’atur dels autòctons, i han estat víctimes de les retallades socials, a pesar de no comptar en un madalap familiar. I tot i que són los que més patixen la crisi, fa uns dies l’Alcalde de Vitòria (PP) afirmave que “argelinos y marroquíes viven principalmente de las ayudas sociales y no tiene ningún interés en trabajar”. Mentre part de la cúpula del bipartidisme està imputada, les portes giratòries no paren i les targetes black no són una excepció, l’enemic és lo de més avall de tot. A esta estratègia de dissuasió en llengua col•loquial li podríem dir fer un “putos moros!”.

Imputan a técnicos de DGA en el caso del Jamón.

ROLDE · Revista de Cultura Aragonesa :: Página inicio.

«La obra poètica de Desideri Lombarte a través de la musica i la recitació», por Carles Sancho Meix.

IV Jornades sobre la Guerra Civil a Queretes | Lo Finestró.

La batalla de l’Ebre i els refugiats de guerra.

Veieu el programa punxant l’imatge:

ISSUU – Temps de Franja 123, novembre 2014 by Temps de Franja.

Herido tras sufrir un accidente en la A-1413 en Cretas.

«Monte Evaristo» | L’ esmolet.

Un sopar familiar de nit de Nadal. El marrec de deu anys se sent feliç. Hi ha els oncles i els cosins, un Pessebre preciós, al tocadiscos sonen els singles (vinils a 45 rpm) de nadales catalanes que tant li agraden —ell encara no ho sap, però és per contrast amb els «Chiquirritins» i les «Marimorenes» que canten els xiquets del seu barri. La conversa sempre amena del tiet Salvador pren un tombant geogràfic. En un moment donat, l’oncle pregunta al nebot «I tu, Carlus, ja saps quina és la muntanya més alta de la Terra?». En Carlus se sent cofoi. Precisament aquesta informació sí que la sap. «És clar, tiet. El monte Evaristo!», fa. Tots els comensals riuen amb ganes (menys la seva germaneta, que s’ho mira sorpresa). L’oncle Salvador l’esmena amb cordialitat. «Fins on jo sé, se’n diu Everest». El cofoisme del nano segueix en augment. Per una vegada podrà alliçonar al tiet, que tantes coses sap, que tant ha viatjat. «No, tiet; és l’Evaristo, que ho he llegit!». N’està del tot segur. «I on ho has llegit, si es pot saber?» pregunta de nou l’oncle. «A un tebeo del Buggs Bunny!» li respon en Carlus, adonant-se mentre ho diu de la inconsistència de les seves fonts. La rialla es reprèn, especialment entre els cosins grans.

Aquell dia vaig aprendre que la ignorància és molt atrevida. Per sort, l’entorn era cordial i la lliçó va ser indolora, festiva fins i tot. Tanmateix, pel que es pot sentir en tertúlies mediàtiques i articles periodístics, no tothom ha tingut una experiència tan instructiva. O si l’han tinguda, no n’han tret cap conclusió.

És important verificar les fonts d’informació, especialment entre els periodistes i tertulians que aboquen les seves opinions als mitjans de comunicació. Si no, acabarem atorgant valor enciclopèdic a la imatge d’en Buggs Bunny perseguit per una cabra, corrent pendent amunt d’una muntanya amb el rètol «Monte Evaristo» clavat al cim.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 115, novembre 2012

Diversión y aprendizaje en las Jornadas Culturales del Matarraña.

Cabe reseñar que pocas veces se ha visto el salón de plenos de la Comarca tan lleno como en la primera sesión de las Jornadas. El responsable del éxito fue el historiador José Luis Corral, que presentó en Valderrobres su conferencia basada en la novela ‘La Corona de Aragón: manipulación, mito e historia’. Decenas de personas se interesaron por la actividad y escucharon con gran interés las ideas y conclusiones del veterano historiador. Entre otros aspectos, Corral criticó «la tergiversación de la historia como arma política y como fundamento ideológico erróneo».

Preguntado por las sucesivas polémicas entre la Franja y la Generalitat de Cataluña, como puede ser la inclusión de las comarcas bilingües en los libros de texto, el historiador explicó que «los libros deben ser rigurosos porque para interpretar la historia ya estamos los profesores. En demasiadas ocasiones, las editoriales han aprovechado los rasgos comunes entre Cataluña y Aragón para fundamentar objetivos políticos».

Al respecto, el historiador añadió que la falsificación de la historia no solo afecta a la Corona de Aragón ya que es un problema común de las naciones o regiones ávidas de mitos o héroes. «Por ejemplo, cuando Alfonso III quiso dotar de mayor heroicidad la Reconquista ordenó enaltecer algunos episodios, y así surgió la leyenda de la batalla de Covadonga, hecho que nunca ocurrió en realidad».

10 rincones de Aragón recomendados por gente de fuera – En el mundo perdido.

6-Roda de Isábena

Pau García Solbes (Alicante) Twitter: @elPachinko Web: El Pachinko

Roda de Isábena es una auténtica joya del románico escondida en el pirineo aragonés, concretamente en la comarca de Ribagorza, provincia de Huesca. Calles empedradas, panorámicas al espectacular Turbón, su catedral y claustro del románico, cuestecitas, arcos y piedra, mucha piedra… merece la pena visitar este pueblo perdido.

Su singularidad reside en que es el pueblo más pequeño de España (unos 60 habitantes) con catedral propia. Se trata de la Catedral de San Vicente Mártir, una construcción del siglo XI muy bien conservada, a pesar de que fue construida en el siglo XI. Entre sus anécdotas se encuentra un saqueo por parte del célebre ladrón Erik el Belga, que se llevó, entre otras joyas, el mueble románico más antiguo fabricado en Europa.

8-Comarca del Matarraña

Lala (Islantilla) Twitter: @LalaViajera Web: Lala Viajera

Una de las zonas que más me han gustado de Aragón es el Matarraña, en la provincia de Teruel, una comarca en la que la confluencia de influencias aragonesas, catalanas y valencianas han convertido a este territorio y sus gentes en un sorprendente tapiz de costumbres y tradiciones, espectaculares paisajes, y pueblos con sabor medieval.

Villas con estampas idílicas, como Valderrobres o Calaceite, se encuentran entre los “Pueblos más Bonitos de España”. Otros, como La Fresneda, Ráfales o Beceite, están declarados Conjunto Histórico-Artístico. Sin duda, merece la pena perderse por las calles sinuosas y empedradas de estos pueblos con encanto empapándote de su historia, patente a cada paso en su rico patrimonio civil, palaciego, religioso y popular.

La gastronomía es otro de los puntos fuertes del Matarraña; una cocina tradicional basada en productos de la tierra, como el aceite de oliva virgen extra, los vinos, la miel, las almendras, el queso de cabra, los productos del cerdo (especialmente el jamón con Denominación de Origen Teruel), la carne de cordero y de caza (conejo, perdiz, codorniz, etc), los melocotones de Calanda… sin olvidar la rica repostería tradicional.

Dos profesores de Cocina se incorporan al IES Matarraña tras semanas de quejas.