Twitter / natxosorolla: LAPAO Trending Topic a Fraga, ….
LAPAO Trending Topic a Fraga, Terres de l’Ebre, Saragossa i Barcelona! #
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MatarranyaTwitter / Mireiagalindo: MAPA (Mapa Aragonés Propio ….
MAPA (Mapa Aragonés Propio de Aragón). %
La Llei de llengües a BarcelonaTV i a l’IEC | Xarxes socials i llengües.
Dijous 9 de maig s’eradicarà el català i l’aragonès de la Llei de llengües d’Aragó, amb el vot de PP i PAR. És per això que el tema està prenent rellevància en mitjans i internet. “Keep calm and speak LAPAO“.
Avui dilluns 6 de maig participaré a BarcelonaTV en l’Informatiu (22h), on dedicaran un espai per a interessar-se sobre la situació del català i l’aragonès. L’entrevista és prevista a les 22.15h, i es podrà veure per Internet.
Dimecres 8 de maig la Societat Catalana de Sociolingüística organitza la Taula rodona: «L’ofensiva contra el català» on participarem Joan Melià, Miquel Àngel Pradilla, Natxo Sorolla i Marina Solís analitzant la situació a les Illes Balears, al País Valencià, a la Franja i a Catalunya (Sala Puig i Cadafalch de l’IEC, 19 hores, Societat Catalana de Sociolingüística (IEC) i Cercle XXI).
El català i l’aragonès deixaran de ser reconeguts a l’Aragó aquesta setmana – VilaWeb.
Dijous es votarà la polèmica nova llei de llengües imposada pel Partit Popular
El català i l’aragonès són a un pas de deixar de ser reconeguts a l’Aragó. Aquest dijous es votarà a les Corts d’Aragó la polèmica llei de llengües imposada pel Partit Popular, que serà aprovada amb tota probabilitat tenint en compte que té el suport tant del PP com del Partido Aragonés (PAR).
La nova llei pràcticament esborra tant el català com l’aragonès i deixa sense cap mena de protecció per part d l’administració. D’una banda, l’aprovació d’aquesta llei implica la derogació de l’anterior llei de llengües, que reconeixia, per exemple, l’existència dels catalanoparlants de la Franja de Ponent tot i que mantenia l’espanyol com a única llengua oficial. I, en segon lloc, substitueix els noms de les llengües per uns sorprenents eufemismes: el català passarà a dir-se ‘Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental’ (LAPAO); i, l’aragonès, ‘Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica’ (LAPAPYP). A banda, el català deixarà de ser oficial als topònims de la Franja.
Aquesta llei, propugnada per la presidenta d’Aragó, Luisa Fernández Rudí, juntament am b consellera d’Ensenyament Dolores Serrat, que curiosament va néixer i va viure la infantesa a Ripoll, ja ha estat debatuda en comissió parlamentària durant vuit mesos, però no pas sense polèmica: els partits de l’oposició han acabat abandonant la comissió per manca de consensos. Aquesta rapidesa en l’aprovació de la llei contrasta mab la tramitació de l’anterior llei, promoguda pel govern del PSOE de Marcelino Iglesias, que va trigar vuit anys a passar de ser avantprojecte a llei, malgrat que era una exigència de l’estatut d’autonomia aragonès, aprovat l’any 1996.
Luisa Fernández Rudí, presidenta d’Aragó.
El repte de «Temps de Franja» | L’esmolet.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 9, maig 2013
Cada mes, des de fa 14 anys, es produeix un petit miracle en terres aragoneses. Una revista de vint pàgines veu la llum. Una revista que parla de nosaltres i de les coses que ens ocupen (i preocupen). Per si això no fóra prou, resulta que està escrita en la llengua més demonitzada d’Aragó, la mateixa que, segons les tàctiques del poder uniformitzador, ja hauria d’haver quedat relegada a un ús oral residual i domèstic. Mai escrit (ja heu vist les fotos de les pancartes que criden «Parlat, no escrit!»).
Però el dimoni la deu saber ben llarga, perquè les llibreries són farcides d’obres escrites en aquest idioma que alguns voldrien indigne. I, cada mes, un bell grapat de col·laboradors es preocupen d’omplir de contingut aquests fulls. L’esforç és molt gran: n’hi ha que es queden pel camí, d’altres que consideren que la revista és avorrida —i ni tan sols intenten aportar allò que hi troben a faltar. Hi ha tantes històries com lectors i col·laboradors. Tant me fa. Quan, als voltants del 20 de cada mes, l’Isa m’envia l’arxiu, no puc fer més que donar gràcies a tots els que han fet l’esforç de confeccionar el material; sense rebre res a canvi —alguns fins i tot sense la satisfacció de veure publicada la seua col·laboració. Ho repeteixo: és un miracle. No sé el que durarà. En aquests moments tot sembla ensulsiar-se sense remei, s’acaba el combustible per a tothom. Malgrat tot, les paraules catalanes d’aquesta revista aragonesa segueixen articulant missatges. És el somni que en Josep Galan va fer realitat a base de lligar voluntats i despertar entusiasmes i complicitats. Ara, passats gairebé vuit anys de la seva mort, Temps de Franja continua endavant amb tots els reptes oberts. Reptes que hem de ser capaços de seguir superant.
(Acabo de llegir l’Heraldo i m’han agafat ganes d’escriure aquesta glossa. Disculpeu.)
Javier Adell (PSOE) ha presentat la renúncia al càrrec d’alcalde de La Freixneda, tal i com estava contemplat al pacte de govern entre els socialistes i el PAR. Renúncia al càrrec, per tant, sense sorpreses, perquè el PAR i el PSOE van fer pacte de govern i en ell van determinar que es repartirien la legislatura. Adell ha encapçalat l’ajuntament de La Freixneda durant els últims 20 mesos, i el dimarts 7 de maig s’ha convocat un ple municipal on s’acceptarà la seua renúncia. També està previst que el pròxim dimarts 14 se celebre un nou ple municipal on votaran el nou alcalde. Està previst que José Ramón Gimeno sigui el màxim representant de l’Ajuntament de La Freixneda fins el 2015.
Adell, des del dijous 2 de maig alcalde en funcions de La Freixneda, va concretar que “el pròxim dimarts s’ha convocat el ple de renúncia, i fins llavors estaré com alcalde en funcions”. Adell va afegir que “l’acord era que a esta època de l’any faríem el canvi d’alcaldia. Esta renúncia està marcada completament en la més gran normalitat, perquè s’ha de fer el traspàs del càrrec com havíem acordat en el pacte del PSOE-PAR”. Este dimarts es farà un ple per acceptar la renúncia al càrrec, i està previst que el dimarts 14 es vote “el nou alcalde”. A partir d’ara, “jo seré el tinent d’alcalde”, va recordar Adell, i per tant esta renúncia “fa el canvi del cap visible de l’ajuntament”.
La pujada a l’alcaldia del govern PSOE-PAR va arribar precedit d’una moció de censura que va acabar amb l’etapa de Antonio Algueró, alcalde que portava més anys en un ajuntament al Matarranya. Javier Adell va ser nomenat alcalde, i va reconèixer que ha estat “una etapa complicada. La situació econòmica i la forma d’entrar a l’ajuntament no han estat les més agradables. La situació està complicada, i s’han tingut molt en compte les arques municipals”, evitant deutes i treballant en sanejar La Freixneda. Javier Adell va recordar que al llarg d’estos mesos “han eixit més coses que no t’esperaves i que s’han hagut d’abordar”.
La Freixneda actualitza unes ordenances municipals que encara estaven en pessetes | Comarques Nord
maig 3La Freixneda actualitza unes ordenances municipals que encara estaven en pessetes | Comarques Nord.
El passat dijous 25 d’abril, la casa consistorial de La Freixneda va acollir ple municipal ordinari. En l’ordre del dia, el consistori va tractar diversos punts, entre ells l’aprovació del reglament del ‘Descenso a Saco’, que enguany celebra 20 anys i vol ser una edició especial, l’aportació de 55.000 euros del Fons d’Inversió de Teruel (FIT) que es destinaran a millorar el carrer Rei Alfons, o l’actualització de les ordenances municipals, algunes d’elles molt desfasades.
Javier Adell, fins ara alcalde de La Freixneda, va reconèixer que “el ple es va estendre bastant perquè tenia 18 punts en l’ordre del dia”. En relació a les ordenances, Adell va explicar que “això consistia en actualitzar les ordenances que tenim, però posant els preus que s’estan cobrant en estos moments”. De fet, hi havia ordenances que estaven completament obsoletes, i n’hi havia que inclús estaven en pessetes”. A més, hi haurà dos ordenances que s’han creat perquè no existien, però que ja s’estaven cobrant, com són les visites guiades i les taxes de l’escola infantil.
L’aprovació de les ordenances municipals va tirar endavant, però el Partit Popular va votar en contra. El regidor José Luis del Valle-Iturriaga va defensar que “preteníem que es tingués en compte l’establiment d’uns preus socials per a poder tindre en consideració la gent que té necessitats econòmiques”, sigui per “la situació conjuntural, perquè estan en atur o per família nombrosa”. El PP “preteníem que es considerés este condicionant social”. Segons Del Valle-Iturriaga, això “es va rebutjar per part del PSOE i del PAR i es van aprovar unes ordenances que, des del nostre punt de vista, són antisocials”.
Per la seua part, des del PAR van manifestar que “no entenem com el Partit Popular ha pogut votar en contra de les ordenances municipals”, que no és altra cosa que “votar a favor de regularitzar una situació que no complia amb la legalitat”. El PAR va recordar que algunes ordenances estaven en pessetes, i estes no s’havien actualitzat durant els últims mandats del govern popular.
Els 29 del bellus mons
Quim Gibert
En una de les estades a mercè de la Terra Alta i el Matarranya, Pau Picasso, llavors un jove convalescent d’escarlatina, es va proposar viure en contacte amb la natura. Els Ports de Beseit era una carena que l’inspirava a l’hora de pintar. I no va dubtar, amb amics de confiança, fer caminades per aquells topants, inclosos els més enrevessats de tramuntar. En un estret de roca, d’una dificultat considerable, per on més avall hi discorria el riu, va relliscar perillosament. Els acompanyants, a l’adonar-se’n, el van poder subjectar in extremis. Entre aquest episodi de conseqüències imprevisibles i la bellesa de la contrada, Picasso es va endur un record colpidor dels Ports.
A Joaquim Montclús i Esteban (Calaceit, Matarranya, 1957), historiador especialitzat en la Franja de Ponent, també li venen imatges infantils d’excursions a prop del naixement dels rius Matarranya, Algars i Ulldemó, «autèntica meravella natural on la combinació de l’aigua, les roques i el bosc han creat un dels paratges més impressionants i encisadors del massís dels Ports, el pantà de la Pena, els estrets del Regatxol, el barranc de la Paridora, etc.» I seguidament, no obvia que les havia passat magres per a poder sortir airós en l’instant de passar les passarel·les del Parrissal: «aquest conegut congost té uns 3 km. de llargària i el pas és facilitat per unes passarel·les de taulons i baranes de cable». Montclús ho detalla en El Matarranya. Crònica de viatge (Galerada, Cabrera de Mar 2012), una mena guia de la comarca històrica, fruit d’una sèrie articles que La Vanguardia li va encomanar el 2008.
En el decurs del llibre el cronista calaceità fa un tomb pels 29 pobles que conformen la comarca natural (darrerament el govern d’Aragó l’ha trossejat, vinculant algunes viles a Casp i Alcanyís). I la fa petar amb batlles, historiadors, cuiners, amics, estiuejants… Un d’ells és l’escriptor Albert Sánchez Piñol, que en el pròleg d’El Matarranya. Crònica de viatge, afirma que els estius de la seva joventut a Torre del Comte, vila natal de l’àvia, foren determinants en el moment de «prendre consciència de la meva cultura i de les amenaces que gravitaven damunt seu». Sánchez Piñol diu que exercint d’antropòleg ha recorregut part de l’Àfrica: «Mai, en lloc, no he trobat un exemple tan nítid i brutal de colonialisme lingüístic com l’anomenat “xapurriao” del Matarranya». Així doncs, Piñol denuncia que el poder polític ha volgut imposar a una gent la convicció que no parlaven una llengua pròpia, sinó que la “xapurrejaven”: «és una impostura que, més enllà del contrast d’opinions, frega el deliri insensat».
El menyspreu secular a la llengua ha desencadenat, en algun cas, reaccions com les que descriu Quim Montclús tot dinant a Aiguaviva. Tant el propietari del restaurant, primer, com la cambrera, després, se li dirigeixen en castellà: «però quan parla amb la gent de la cuina i amb la gent de la població ho fa en català. Al final, després de dir-li que som de la vora, aconseguim que ens parli unes paraules en català». Amb tot, no oblidem que, en temps pretèrits, el castellà ha estat una llengua desconeguda a la Franja. Tant cert és, que una llegenda, que corre per la Baixa Matarranya, diu que els veïns de Maella, amb l’objecte de ser més fins i cultes, van contractar una vella perquè els ensenyés «la que nunca fue lengua de imposición».
Montclús no deixa res per verd. Amb més o menys profunditat, parla de tot i força: dels calatraus, de les presons, dels carlistes, de les aus de pas, dels pobles abandonats, dels plens municipals en català, de la tòfona, dels enfrontaments anarquistes amb la Guardia Civil, de les excavacions arqueològiques, del formatge de cabra, de l’origen de la toponímia… A propòsit dels noms de lloc, el de Calaceit precisa que Bellmunt del Mesquí prové, segons el filòleg Joan Coromines, del llatí bellus mons: «al·ludint al vast domini de vista del tossal de St. Josep, que cau sobre el poble».
Impacta, en particular, la imatge macabra que l’autor reté, dels anys 60, quan la quitxalla jugava a futbol, pels carrers de la Freixneda, amb una calavera: «a la falta de pilota, els infants feien servir els caps de les persones».
El Matarranya. Crònica de viatge és una novetat editorial de lectura obligada per aquells que els fa dentetes esbrinar els confins, allà on la llengua sobreviu en una situació de precarietat. Tant en casos en el quals urgeix reflotar el panorama com en d’altres, Picasso aconsellable que la inspiració t’arreplegués amb les mans a l’obra.
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir
Dimite el alcalde de La Fresneda | La Fresneda.
Hoy el alcalde de La Fresneda ha presentado su dimisión, renunciando a las obligaciones de su cargo. Un año y pico después de la moción de censura, solo cabe preguntarse: ¿mereció la pena?.
El català, a la Franja, gairebé ho té ʺtot en contraʺ – La Veu del País Valencià.
Pepa Nogués explica al programa ‘Estira la llengua!’ amb ʺmolta indignació i molta preocupacióʺ el procés d’aprovació de la nova llei de llengües de l’Aragó
La població de la Franja de Ponent veu amb “molta indignació i molta preocupació” el procés d’aprovació de la nova llei de llengües de l’Aragó, que suprimeix el nom de català i que impedeix desplegar l’antiga llei. Això ho ha explicat al programa de Ràdio Nacional d’Andorra, ‘Estira la llengua! la tècnica de l’Associació Cultural del Matarranya, Pepa Nogués.
RNA / AndorraPepa Nogués, tècnica de l’Associació Cultural del Matarranya i professora de català a Vall-de-roures, explica que la població de la Franja de Ponent veu amb “molta indignació i molta preocupació” el procés d’aprovació de la nova llei de llengües de l’Aragó, que suprimeix el nom de català i que impedeix desplegar l’antiga llei que, per exemple, obria la porta a la presència del català en l’ensenyament. Explica que seguiran treballant per mantenir la llengua, que s’acosta a un procés de substitució lingüística preocupant i normalitzar una situació en què el català entra a l’escola com a llengua estrangera.
La setmana passada, la comissió de cultura del parlament de l’Aragó va aprovar el projecte de la nova llei de llengües. Aquest text, quan s’aprove, revocarà la llei vigent fins ara, aprovat per socialistes i aragonesistes, que tot i que no aportava gaires novetats en aquesta qüestió, reconeixia l’existència del català a l’Aragó. Al marge del que puga acabar comportant aquesta llei, que es veu a venir que bloquejarà qualsevol tipus d’avanç en la normalització legal i d’ús del català, li canvia el nom. De fet, no queda clar si l’anomenen LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) o LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de l’àrea pirinenca i prepirinenca). Una se suposa que és allò que sempre s’ha conegut com a aragonès i l’altra, el que sempre s’ha anomenat català.
Pepa Nogués és tècnica de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i professora de català a l’IES Matarranya de Vall-de-Roures. No té plaça fixa perquè cap llei reconeix l’ensenyament públic i en català. De fet, ensenya el català com a llengua estrangera gràcies a un programa específic de trilingüisme a què s’ha apuntat el centre. Nogués viu aquest procés legal “amb molta indignació i molta preocupació”. Però és optimista i afegeix que “la manera de treballar des de l’ASCUMA i de moltes entitats i organismes de la Franja és treballar en positiu, estar amatents a la llei i intentar que aquestes coses no puguen passar. No hem de perdre de vista el treball del dia a dia perquè no canviarà”.
I és aquesta feina constant el que impedeix, de moment, que el català defalleixi. Nogués recorda que, segons les estadístiques, és el lloc amb un ús oral de la llengua més elevat”. Concreta que, segons les darreres estadístiques, del 2003 i del 2005, l’ús era d’un 95% de la població. “Això ha baixat una mica. Ara hem tingut immigració procedent d’altres països que aprèn castellà perquè la gent del territori els aconsella que aprenguen castellà donada la baixa autoestima que hi ha a la llengua pròpiaʺ. Tot i així, diu, segura de si mateixa, que ʺtot el que sentiràs pel carrer serà català” però no treu que “passa per una situació molt dèbil i es pot produir una substitució lingüística”.
I aquí ve la qüestió preocupant: “els nostres fills comencen a parlar castellà amb els amics, que són també de procedència catalanoparlant. Això és una cosa històrica que no havia passat fins ara mai aquí, i que passa perquè la llengua formal [el castellà] cada vegada té més presència perquè la utilitzem al llenguatge escrit a tot arreu i això està afectant la llengua oral”. Prou gràfic és que Pepa Nogués parla de “llengua formal” per referir-se al castellà, diferenciant-lo del català, que inconscientment defineix com a informal.Davant d’aquest principi de substitució lingüística, un grup de pares i mestres s’han unit en una associació. L’objectiu és fer, i ja n’han fet força, ʺactivitats per als nens que siguen en català fins a també explicar als seus mestres que aquí hi ha una llengua que és el català i que ells han d’ajudar que els nens valoren la seua llengua pròpia i també les institucions per anar incentivant que això millore”. I hi ha un altre factor, els professors castellanoparlants que desconeixen la realitat de la Franja i que, a més, es troben que la gent de la terra no els explica que parlen una llengua que es diu català sinó que és “xapurreau”. Pepa Nogués és molt clara: “De feina en tenim molta perquè se pot dir que quasi tot ho tenim en contra” i afegeix, “tens també tot un sistema que és en castellà i que va molt en detriment de la llengua”.
Nogués explica que la llei que encara és vigent era la primera que reconeixia legalment que el català es parla a l’Aragó. Diu que des de l’inici de l’autonomisme, des del 1984 hi havia hagut reconeixements, per exemple, dins la llei de patrimoni o a d’educació, tot i que sense la paraula “català”. Amb la llei que ara es tramita, diu que “seguirem en una situació en precari”. I tan precari com haver d’ensenyar la llengua pròpia del territori com a llengua estrangera. “El que interessa és que els xiquets han de poder aprendre la seua llengua. Com que no hi ha un marc legal, hem de buscar una via i aquesta n’és una”.
D’aquesta manera, la realitat de l’ensenyament del català a la franja és aquesta. Hi ha escoles que s’han atès a un pla d’ensenyament trilingüe, amb ensenyament en castellà, català i anglès. A primària, poden tenir una assignatura optativa d’entre una i tres hores setmanals de català i el centre, per impartir-la, ha de rebre peticions de pares. És una opció possible des del 1983: “Després de l’Estatut d’Autonomia de l’Aragó es va poder fer molta cosa i han passat trenta anys i no hem pogut avançar”. Pel que fa als instituts, “la nova llei no deixa lloc per impartir la llengua pròpia i cada institut busca la seua manera”. Així, a Vall-de-roures, és una assignatura optativa de primer a quart d’ESO. De fet, saber català és vist com una oportunitat per, el dia de demà, poder anar a estudiar a les universitats catalanes i valencianes.
El català és reivindicat com a llengua pròpia en diversos espais a la Franja de Ponent / ACN
Malgrat la qualitat de matèria optativa, Nogués explica que l’ensenyament del català té un seguiment majoritari. A primària, gairebé el 100% dels estudiants l’escullen. A secundària hi ha dificultats i depèn de cada centre. Diu que a la zona de fraga majoritàriament no s’ofereix com a optativa sinó que és una assignatura més i la poden escollir sense haver de renunciar a cap altra assignatura, de manera que el 100% dels alumnes hi estudien català. Al Matarranya explica que s’hi ha implantat més tard i que es va augmentat progressivament la quota d’estudiants que l’escullen, però amb l’obstacle que, per escollir-la, han de renunciar a altres matèries.
Tot i així, a la Franja de Ponent hi ha molta gent compromesa amb la defensa de la llengua que és molt activa. De fet, sense anar més lluny, només cal veure el gran nombre d’activitats que s’han fet per Sant Jordi o l’organització d’un curs gratuït de català per adults, que inclou la preparació per anar als exàmens de nivell de valencià. Mentrestant, el 9 de maig, el parlament aragonès aprovarà la nova llei de llengües, que ens posa l’etiqueta pintoresca però denigrant de LAPAPIP.
Premis literaris d’Aragó: un absolut fracàs | Lo finestró del Gràcia.
Han estat declatats deserts els premis literaris d’Aragó, Miguel Labordeta, en castellà i l’Arnal Cavero-Guillem Nicolau en “llengua —ben estudiada i acceptada per tothom— aragonesa prepirenaica, pirenaica, oriental amb totes les variants territorials, comarcals, locals i familiars d’Aragó, segons queden establertes en els tractats de lingüística, avalats pel PP-PAR i producte de la ignorància, de la ideologia dretana i de la mala llet”
“La patacada ha estat monumental i evidencia el fracàs sense pal·liatius d’una fórmula impossible. La nova orientació que li han donat aquest any als premis Miguel Labordeta i Arnal Cavero-Guillem Nicolau ha certificat la seua defunció” Aquestes paraules no són meues, són d’un article de Mariano García, publicat a l’Heraldo del dia u de maig. Només s’hi han presentat dues obres per al Miguel Labordeta, abans es presentaven unes 150, i dues més per l’altre premi en “llengua indiscriptible”. La manca de qualitat ha quedat ben demostrada. Al jurat d’aquest premi últim no ho hi havia cap membre amb representació del català.
Ara bé, aquest fracàs es converteix en un èxit per al PP-PAR. El seu objectiu era carregar-se els premis i ho han aconseguit. Els premis corresponents al 2013 no cal que es convoquin. Podria dimitir el Sr. Vadillo i encara estalviaria més el govern d’Aragó.
